Records de l’Escola d’Estiu de Montserrat

Com al llibre «el Petit Príncep» he disfrutat del plaer d’esperar l’arribada de l’Escola d’estiu de Montserrat. Ara ja ha passat; massa de pressa… afegiria.
Han estat tres dies intensos envoltats de bona gent, persones amables, intel·ligents, curioses, amb els que he establert (enfortit, en algun cas) lligams perdurables.
De tot el que he viscut us comento un parell de momentassos.
Un, la sessió de contes a la llum de les estrelles, perduts per les muntanyes màgiques amb els focs artificials que s’albiraven en la llunyania i que algú va dir que estaven situats a Terrassa, la visió d’una cuca de llum, la narració de contes que ens van divertir i entretenir, les aromes, la bona companyia, etc.

El segon momentàs, al menys per a mi, va ser l’acte final amb el reconeixement a la feina dels mestres bibliotecaris que creiem en el poder transformador de la lectura. La gran Carme Rubio va tenir unes paraules molt elogioses que em van pujar els colors i em va donar pas per compartir un joc fet exprés per a l’ocasió. Un final de Jornades que no oblidaré mai.


No tinc més que paraules d’agraïment i admiració envers la Universitat de Vic per haver pensat en mi i a la biblioteca de Montserrat per la cura amb que van organitzar l’espai on exposar les meves publicacions.
També tinc un agraïment personal al Pare Massot, una de les persones més sàvies i estudioses que conec i que representa perfectament l’esperit de la seva comunitat.

Un altre agraïment a la Maica Bernal i la Vanessa Amat per la bona organització i per fer-nos l’estada tan fàcil.
I encara un altre agraïment a tots els ponent que ens van il·luminar amb les seves paraules i ens van obrir “una mirada otra” a realitats diverses relacionades totes elles amb la lectura.


En aquesta Escola d’Estiu de Festa, joia i cançó en la Literatura Infantil i Juvenil hem gaudit de la saviesa d’en Cinto Torrents que ens va endinsar en les festes tradicionals relacionades amb el curs de l’any i amanit amb unes imatges antigues precioses i vam xalar moltíssim cantant les glosses que ens van proposar l’Àlex Carrera i la Gemma Pla, mestres responsables del projecte La glosa a l’escola que durant deu anys s’ha dut a terme a l’escola Puig d’Arques de Cassà de la Selva. Ens van explicar com treballen les rimes i els exercicis que ho faciliten. Va ser una sessió pràctica molt reeixida.

Amb l’Artur Gaia i en Jordi Fusté, membres del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, van compartir les seves experiències i el perquè de la necessitat de recuperar l’hàbit de cantar, completant-ho amb unes jotes tortosines que ens van embadalir.
Em vaig perdre la Ruta artísticoliterària: del monestir a la Santa Cova, a càrrec d’Àngels Rius, bibliotecària de Montserrat, Ramon Pinyol i M. Àngels Verdaguer, responsables de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la UVic-UCC. Llàstima! Però potser l’estiu vinent la repeteixen i em reservaré la data per gaudir d’aquest museu d’art a l’aire lliure, il·lustrat amb poemes de Jacint Verdaguer i comentaris historicoartístics dels monuments que es troben al llarg del trajecte.
Vam tenir una immersió verdagueriana amb la conversa al voltant del musical Ombres i Maduixes, protagonitzada per l’Arnau Tordera, del grup Obeses i amb el professor especialista en Literatura Pere Tió.
I el darrer dia va començar amb els interrogants, dubtes i propostes que ens van fer la Maica i la Vanessa al voltant del llibres i les emociones. Van insistir en que la literatura de qualitat és necessària per al desenvolupament lingüístic, social i emocional de l’infant però també ens van alertar sobre la tendència a usar la literatura a l’escola per tractar determinats aspectes, en ocasions, de manera reduccionista i banal.
Després, la Montse Ginesta ens va parlar d’il·lustracions i dibuixos en els llibres infantils i juvenils. Força interessant i revelador de com els autors reflecteixen el món.
Finament la Glòria Bordons i en Joan Portell van centrar les intervencions en la reveladora taula rodona:
Com engrescar els joves a trobar el gust per la literatura?

La propera edició serà sonada perquè serà la desena i mereixerà la nostra atenció, segur. A mi, com a la guineu del Petit Príncep ja m’han domesticat.

Què significa «domesticar»?
—És una cosa molt oblidada —digué la guineu—. Vol dir «crear lligams».
—Crear lligams?
—Sí —digué la guineu —. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no soc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre.? Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
—Començo a entendre —digué el petit príncep—. Hi ha una flor… em penso que m’ha domesticat…

Anuncis

Un senyor anomenat Miquel Martí i Pol

Un poema molt conegut comença així:

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Un altre, encara més conegut, acaba:

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules
perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
La necessitat de parlar i sobrevingui,
inevitablement, la catàstrofe.

I tanmateix, la remor persisteix

I encara un tercer ben musical que fa:

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça,
me n’iria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca
el cor, d’un blau com d’encís,
i els ulls, d’un verd d’esperança.

Són només tres exemples de la extraordinària tria que han fet les companyes vigatanes Maica Bernal i Carme Rubio, que continuen descobrint als ulls dels infants i joves d’aquests país els tresors que tenim.

El novè llibre de la sèrie Tant de gust… està dedicat al poeta Miquel Martí i Pol. És un llibre curt però deliciós per la tria tan acurada que han fet com pels comentaris i les observacions de la vida i l’obra del poeta que ens descobreixen o ens recorden aspectes emotius d’un dels més grans creadors dels segle XX a casa nostra, si més no dels més llegits.

Els textos han estat escrits segons el mètode de LECTURA FÀCIL de l’IFLA (Internacional Federation of Library Associations and Institution), adreçats a col·lectius amb dificultats lectores i de comprensió.

M’ha arribat especialment un comentari de les autores quan expliquen que «quan algú viu un esdeveniment especial i vol expressar el seu sentiment íntim, ho fa sovint amb versos d’aquest autor» i és ben cert perquè encara recordo a la mare recitant de memòria un dels seus poemes triat per recordar l’absència del pare.

A la Fundació Martí i Pol podreu trobar versos, entrevistes, fotografies, etc. que us poden ajudar a conèixer encara més aquest autor.

I dins d’aquest web, per exemple, també hi ha una quinzena de poemes musicats.

…que tot és possible!!!

Us passo unes emotives imatges de la presentació que es va fer a Roda de Ter, precisament :

Llibre molt recomanable, com tota la sèrie, per a infants a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Tant de gust… senyor Martí i Pol
Autores : M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustrador: Jordi Sunyer
Editorial : Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Pàgines: 79

Els altres llibres de la sèrie són:

 

Faules de sempre i altres contes d’animals

Baner Faules_

Les faules són un gènere literari molt antic que conserva, encara, la força de la seva imaginació i la possibilitat d’extreure’n un ensenyament. Normalment són peces breus que les fan ideals per començar o cloure una sessió de contes.
Isop, Fedre, però sobretot, La Fontaine, han estat els grans mestres d’aquest gènere en el que els personatges són animals que posen l’accent en alguna qualitat, virtut o vici humà, per oferir-nos una moralitat que ens fa reflexionar en com som les persones.

L’editorial Eumo, adscrita a la Universitat de Vic, que normalment publica textos pedagògics, també té una col·lecció que anomenen Contes. Dins d’aquesta col·lecció acaben de presentar un recull de faules. De la mà de la Maica Bernal i la Carme Rubio, dues excel·lents professores de l’escola de mestres de la UVIC, amb qui he tingut la sort i el plaer de compartir algunes aventures relacionades amb la literatura infantil i l’educació, ens ofereixen aquestes Faules de sempre i altres contes d’animals.
Algunes de les  faules són abastament conegudes, com és el cas de La tortuga i els dos ànecs, adaptació lliure d’una faula de La Fontaine però n’hi ha d’altres que provenen de la tradició búlgara, sarda o italiana i, de ben segur, ens sorprendran.

A la promoció que fa l’editorial podem llegir:paó i deesa007
Aquest llibre ens porta al món fantàstic de gallines més astutes que una guilla, formigues eixerides, ratolins presumits i óssos gemegaires. En comptes de comportar-se com el que són, aquests animals actuen com les persones. I ens mostren, amb humor i murrieria, tots els defectes humans.

Les faules s’acompanyen d’unes il·lustracions de la Laura Reixach, que usa els colors càlids i terrosos per donar-li un aire més proper i alguns dels animals els humanitza amb petits detalls de peces de roba (bufandes, camises, etc..). Una il·lustració clàssica i elegant.
L’edició està cuidada, amb lletra de cos generós i paper del bo, que fan d’aquest llibre un objecte delicat que caldria incloure en la carta als Reis.
Amb la col·laboració del servei de biblioteques de L’Hospitalet han organitzat una presentació a la biblioteca Tecla Sala. M’han convidat i ja he començat a preparar la narració d’una d’aquestes faules, tal com faran les autores. Crec que pot ser una presentació diferent, a la que hi esteu convidats, faltaria més!
El fliyer que anuncia la presentació és el següent:

presentacio_Faules_Hospitalet (2)
Aprofito per citar les tres darreres novetats de la col·lecció Contes, relacionades amb la cultura popular i les nostres tradicions:

Coberta_BusquemHome.smallBusquem l’home dels nassos
Pilarín Bayés | Adelina Palacín | Assumpta Verdaguer
Dins la col·lecció En Pau i la Laia, que ja deu anar al voltant dels quaranta títol de la sèrie, aquest home dels nassos, que té tants nassos com dies té l’any, es passeja per pobles i ciutats cada 31 de desembre. En Pau i la Laia el volen veure de totes passades, però comença a nevar i es fa difícil circular pel país. Aconseguiran de veure’l, malgrat tot?

fem-el-pessebre_9788497665285.smallFem el pessebre d’Eva Santana Bigas
Avui la Maria s’ha posat a fer el pessebre. Ho té tot a punt: la molsa, el bou i la mula, el nen Jesús, un caganer, fins i tot un dimoni! Què seria un Nadal sense pessebre! I un pessebre sense neu?

 

on_ha_anat_tio.smallOn ha anat el tió? d’Eva Santana Bigas
On ha anat el tió? S’ha escapat de casa? Aquest matí, en Pau s’ha endut un bon ensurt quan ha vist que no hi era.