Records de l’Escola d’Estiu de Montserrat

Com al llibre «el Petit Príncep» he disfrutat del plaer d’esperar l’arribada de l’Escola d’estiu de Montserrat. Ara ja ha passat; massa de pressa… afegiria.
Han estat tres dies intensos envoltats de bona gent, persones amables, intel·ligents, curioses, amb els que he establert (enfortit, en algun cas) lligams perdurables.
De tot el que he viscut us comento un parell de momentassos.
Un, la sessió de contes a la llum de les estrelles, perduts per les muntanyes màgiques amb els focs artificials que s’albiraven en la llunyania i que algú va dir que estaven situats a Terrassa, la visió d’una cuca de llum, la narració de contes que ens van divertir i entretenir, les aromes, la bona companyia, etc.

El segon momentàs, al menys per a mi, va ser l’acte final amb el reconeixement a la feina dels mestres bibliotecaris que creiem en el poder transformador de la lectura. La gran Carme Rubio va tenir unes paraules molt elogioses que em van pujar els colors i em va donar pas per compartir un joc fet exprés per a l’ocasió. Un final de Jornades que no oblidaré mai.


No tinc més que paraules d’agraïment i admiració envers la Universitat de Vic per haver pensat en mi i a la biblioteca de Montserrat per la cura amb que van organitzar l’espai on exposar les meves publicacions.
També tinc un agraïment personal al Pare Massot, una de les persones més sàvies i estudioses que conec i que representa perfectament l’esperit de la seva comunitat.

Un altre agraïment a la Maica Bernal i la Vanessa Amat per la bona organització i per fer-nos l’estada tan fàcil.
I encara un altre agraïment a tots els ponent que ens van il·luminar amb les seves paraules i ens van obrir “una mirada otra” a realitats diverses relacionades totes elles amb la lectura.


En aquesta Escola d’Estiu de Festa, joia i cançó en la Literatura Infantil i Juvenil hem gaudit de la saviesa d’en Cinto Torrents que ens va endinsar en les festes tradicionals relacionades amb el curs de l’any i amanit amb unes imatges antigues precioses i vam xalar moltíssim cantant les glosses que ens van proposar l’Àlex Carrera i la Gemma Pla, mestres responsables del projecte La glosa a l’escola que durant deu anys s’ha dut a terme a l’escola Puig d’Arques de Cassà de la Selva. Ens van explicar com treballen les rimes i els exercicis que ho faciliten. Va ser una sessió pràctica molt reeixida.

Amb l’Artur Gaia i en Jordi Fusté, membres del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, van compartir les seves experiències i el perquè de la necessitat de recuperar l’hàbit de cantar, completant-ho amb unes jotes tortosines que ens van embadalir.
Em vaig perdre la Ruta artísticoliterària: del monestir a la Santa Cova, a càrrec d’Àngels Rius, bibliotecària de Montserrat, Ramon Pinyol i M. Àngels Verdaguer, responsables de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la UVic-UCC. Llàstima! Però potser l’estiu vinent la repeteixen i em reservaré la data per gaudir d’aquest museu d’art a l’aire lliure, il·lustrat amb poemes de Jacint Verdaguer i comentaris historicoartístics dels monuments que es troben al llarg del trajecte.
Vam tenir una immersió verdagueriana amb la conversa al voltant del musical Ombres i Maduixes, protagonitzada per l’Arnau Tordera, del grup Obeses i amb el professor especialista en Literatura Pere Tió.
I el darrer dia va començar amb els interrogants, dubtes i propostes que ens van fer la Maica i la Vanessa al voltant del llibres i les emociones. Van insistir en que la literatura de qualitat és necessària per al desenvolupament lingüístic, social i emocional de l’infant però també ens van alertar sobre la tendència a usar la literatura a l’escola per tractar determinats aspectes, en ocasions, de manera reduccionista i banal.
Després, la Montse Ginesta ens va parlar d’il·lustracions i dibuixos en els llibres infantils i juvenils. Força interessant i revelador de com els autors reflecteixen el món.
Finament la Glòria Bordons i en Joan Portell van centrar les intervencions en la reveladora taula rodona:
Com engrescar els joves a trobar el gust per la literatura?

La propera edició serà sonada perquè serà la desena i mereixerà la nostra atenció, segur. A mi, com a la guineu del Petit Príncep ja m’han domesticat.

Què significa «domesticar»?
—És una cosa molt oblidada —digué la guineu—. Vol dir «crear lligams».
—Crear lligams?
—Sí —digué la guineu —. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no soc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre.? Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
—Començo a entendre —digué el petit príncep—. Hi ha una flor… em penso que m’ha domesticat…

Anuncis