23 Novembre 2018 by jcentell

Literatura infantil i autoestima

La revista Guix de novembre conté un article sobre literatura infantil i autoestima en el que l’autora ens parla de com els llibres il·lustrats són una bona eina per tractar les emocions.
M’ha agradat veure com les mestres que comencen incorporen els àlbums il·lustrats com a element bàsic de comunicació a l’escola.
En aquest article, l’Anna Maria Hidalgo ens parla dels efectes positius per al creixement dels infants i diu (copio algunes frases):

[…] Quan llegim som capaços d’emocionar-nos, de gaudir, de distreure’ns… però la lectura també crea un efecte directe a la nostra autoestima que ens permet comparar, reflexionar i imitar bons comportaments oferts per les històries i els seus personatges meravellosos.
L’autoestima, pel que fa a la influència de persones afectivament properes o d’altres socialment importants en la vida dels infants, repercuteix en el seu desenvolupament personal integral i en les relacions socials que s’estableixen amb el pas del temps.
L’autoestima és el que un nen creu d’ell, tot i que el que cregui no correspongui amb el seu comportament i/o realitat.
Una bona eina educativa per iniciar un treball emocional relacionat amb l’autoestima són els àlbums il·lustrats i els llibres amb il·lustracions perquè ajuden, a més a més del desenvolupament de la comprensió lectora, a millorar el pensament crític i les relacions humanes; som persones que necessitem sentir-nos vinculats als altres per estar, també, bé amb nosaltres mateixos.
Els llibres ens ajuden a incidir en aspectes com la vinculació amb d’altres persones o animals, a conèixer les diferències entre individus, a confiar en els demés, a superar les pors i, en definitiva, a conèixer-nos millor.

A la segona part ho exemplifica amb una pràctica relacionada amb el llibre «Mart, l’elefant d’un altre planeta» que ens explica com una cinta rosa lligada en una pota recorda a en Mart cada dia que no s’ha de descuidar d’alguna cosa important. Volent saber el perquè de la cinta rosa, en Mart fa una visita diària als seus amics per veure si el poden ajudar a dilucidar el misteri. Tots el reben amb alegria i el conviden a un àpat, però no n’hi ha cap que sàpiga què s’amaga rere la cinta rosa. O potser sí, ja que és justament la cinta rosa la que ajuda en Mart a emprendre el nou dia amb la joia de qui té un objectiu al davant i una pila d’amics amb els qui compartir-lo. Una entranyable història sobre la memòria, l’amistat i el sentit de la vida.

21 Novembre 2018 by jcentell

La Sara i el Pelut (un poni que sembla un gos!)

Arriba un dia (sempre hi arriba) que el nen demana als pares que li comprin un animal… Amb una mica de sort la demanda és petita, de la mida d’un peix, un hàmster o un ocell però, de vegades, la demanda és més gran i complicada, en forma de gat o de gos. I fins i tot, com li succeeix a la Sara, la protagonista del relat, la petició és més salvatge.
La Sara i la seva mare acaben d’arribar a la ciutat. Mentre la mare s’afanya posant ordre al nou pis, la nena està preocupada perquè no té amics. Com que la mare està molt enfeinada i no la pot atendre, baixa al carrer a provar de fer noves amistats però es troba amb el rebuig dels nois que hi juguen i li diuen que no la volen allà.
La Sara torna a casa i es refugia en els llibres. Mentre llegeix un conte d’indis, se li acudeix que potser un cavall podria ser una bona companyia i així tindria un amic.

La mare li diu que no, és clar, perquè un cavall no hi cap a l’ascensor, però la nena pensa que si el cavall és petit, de la mida d’un poni, tot quedarà resolt. Tal dit, tal fet.
La Sara se’n va directa a la “botiga-que-ven-de-tot” i troba immediatament un gos gran i llanut a qui ella bateja com a «Pelut», i després fa veure que és un poni i se l’emporta a casa. Damunt del Pelut, la nena és feliç, se sent com al llibre que llegia i el més important és que el Pelut hi cap a l’ascensor.

A partir d’aquí, un seguit d’esdeveniments faran que la Sara acabi sent acceptada pels altres infants i s’integri a la nova comunitat. Bé, el Pelut també és acceptat com a poni.
M’ha agradat com el conte tracta la relació mare-filla perquè enlloc d’enfocar-ho com un seguit de complicacions perquè la mare treballa de nit i això sol ser un focus de problemes emocionals i dificultats diverses, l’autor, en Jan Bick, ho positivitza i les presenta valentes, independents i intrèpides. Com que l’autor també es l’il·lustrador, es val d’unes imatges molt potents per mostrar-nos la personalitat de les dues, amb els cabells negres i esbullats, fortes, decidides, de persones que dominen la seva vida i que són capaces de trobar solucions a tot.

En Birck fa un bon treball gràfic incorporant i ressaltant paraules, canviant la direcció del text, emprant onomatopeies, etc. L’ús del color també es força encertat. A les il·lustracions a doble pàgina modifica el fons segons l’emoció que vol transmetre i també afegeix tocs de color en algunes pàgines en blanc i negre. Un treball molt creatiu.

Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES

Títol: La sara i el Pelut. Un poni que fa lladrucs
Autor/il·lustrador: Jan Birck
Traductora: Teresa Guilleumes
Editorial: Cuatro azules
72 pàgines
Madrid, 2018
La fitxa que ha preparat l’editorial: AQUÍ

Val la pena fer una visita al web de Cuatro azules: http://www.loscuatroazules.com/

16 Novembre 2018 by jcentell

Reflexions més enllà del binomi “cultura i educació”

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona un esdeveniment promogut per l’Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona on es va parlar de cultura, art, educació i de tot allò que fa una ciutat més rica i més pròspera, culturalment parlant.
Ara, enllaçant amb les jornades citades, s’acaba de publicar un document força complet que recull catorze articles variats que ofereixen un ventall d’opinions sobre el binomi cultura i educació.
A la pàgina de la comunitat virtual Interacció podem llegir, entre altres, frases com aquesta:
Sabem del cert que els municipis contribueixen, des de la seva política cultural, a l’educació dels ciutadans. Com també ho fan des de la resta de polítiques públiques. Ara bé, per fer-ho de manera conscient, explícita i, perquè no, intencionada, cal aprofundir les relacions entre els àmbits de l’educació i la cultura, barrejar-les, compartir espais -físics i mentals-, treure-li la bata a una i el barret a l’altra, assumir coresponsabilitats i, en definitiva, pensar en la cultura des de l’educació i en l’educació des de la cultura.

Al llibre, trobareu un primer article molt potent de l’Eulàlia Bosch sobre la naturalesa lingüística de l’educació, de la cultura i de les persones. Després hi ha altres tretze articles que, des de angles diversos, reflexionen sobre el binomi esmentat.
Estic content perquè hi ha l’article que em van demanar (La biblioteca, centre de gravetat de l’escola). Juntament amb el de la Magalí Homs i la Roser Ros, que també parlen de biblioteques, crec que hem contribuït a donar-li visibilitat i presència al llibre com a agent cultural de primer ordre.
Si voleu consultar el llibre, us el podeu descarregar anant al Servei de Publicacions de la Diputació. El pdf és gratuït i si el voleu en paper, té un cost de 5 euros.

Trobareu tota la informació als enllaços següents:
El monogràfic a la llibreria de la Diputació:
https://www1.diba.cat/llibreria/lstDetall_Publicacions.asp?Opener=Diputacio&ID=60875
La ressenya a la comunitat virtual Interacció:
http://interaccio.diba.cat/blogs/2018/11/14/despullar-leducacio-cultura

Podeu descarregar el pdf, clicant AQUÍ

14 Novembre 2018 by jcentell

El caos salva la vida de les cabretes

«Los siete tremedos cabritos» és un àlbum il·lustrat que fa riure molt, però molt.

L’autor, en Sebastian Meschenmoser, es val del coneixement previ que tenim del conegut conte de “Les set cabretes i el llop” per mostrar-nos una versió que ho capgira tot completament i que encantarà als infants desordenats perquè el caos que hi ha al conte és el que salvarà les cabretes, precisament, de ser devorades pel llop.
El llibre comença amb el llop disfressant-se i fent-se unes banyes de cabra amb rotlles de paper de vàter, pintant-se els llavis i amb un vestit de nit de color rosa per intentar engiponar les cabretes.
Quan li obren la porta, entra amb pas decidit i convençut de la seva victòria, però amb allò que no hi compta és amb la brutícia que s’escampa arreu i que provoca que rellisqui amb les sabates de taló i es doni una bona trompada.

Enmig del desordre ens entretenim una bona estona fins que localitzem, perfectament amagades, les cabres que no saben que el llop té una arma molt poderosa: l’aspiradora!
És una imatge a sang i a doble pàgina on l’il·lustrador ens mostra un caos espantós i ens fan entreveure quina mena de família boja hi viu en aquella casa.

A partir d’aquí es van alternat pàgines on veiem les diverses estances brutes i a la pàgina següent el llop va posant ordre (treu la pols, escombra, ordena, doblega la roba, renta els plats, etc.) amb la idea de trobar els cabridets.
A les pàgines on regna el desordre ens sentim com si fóssim el llop perquè les cabretes no són fàcils de localitzar. Ens recorda els llibres de “Buscant a Wally”.

La imatge de l’habitació on hi ha (en teoria) les joguines de les cabretes és realment deliciosa.
El malson del llop acaba quan apareix la mare cabra i… bé, millor que ho descobriu vosaltres mateixos.
Llibre recomanat a partir de 4 anys, sobretot si coneixen d’antuvi la versió clàssica de “Les set cabretes i el llop”
Per riure una bona estona i mirar i remirar.

Per jugar a trobar les cabretes.

LES DADES:
Títol: Los siete tremendos cabritos
Autor/il·lustrador: Sebastian Meschenmoser
Traductora: Lidia Tirado
Editorial: FCE
18 pàgines
México, 2018

12 Novembre 2018 by jcentell

La Isolda, en Watson i el misteri de l’armari

Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline és una història ben escrita i que planteja diverses lectures. M’ha interessat l’argument. Ens parla d’una nena que troba unes fotografies antigues i amb l’ajut d’un company d’escola intenten esbrinar el misteri que s’amaga darrera d’elles.
La Gemma Lienas, l’autora, ens posa en boca de la noia protagonista els seus pensaments i raonaments i així anem coneixent com és la seva família, el barri al qual han arribat fa poc (la Barceloneta), alguns establiments, els veïns, etc.
L’argument segueix l’estil de les novel·les clàssiques de lladres i serenos i recorda molt les trames que ordia l’Agatha Christie, oferint a cada capítol una engruna o peça del trencaclosques que, de mica en mica, va conformant la resposta als interrogants que plantegen la descoberta de les dues fotografies.

M’hi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta…
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després d’obrir-lo, el va ficar a dins del llibre i se’n va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé l’hauria estripat per treure’n el contingut…
Giro el sobre i me’l miro pel darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que s’ha de llepar perquè s’enganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre…

Aquest i altres interrogants són els que de mica en mica anirem coneixent i resolent, de manera que al final sabrem qui eren les persones que apareixen a les fotografies i quina situació tràgica els va tocar viure.
A més, entremig, sabrem dels problemes personals i de relació d’en Watson, el seu nou amic, amb qui comparteix peripècies.
També hi ha moments per a les situacions còmiques i divertides, especialment quan es relaciona amb el seu germà gran.

Me’l trobo assegut al llit, amb la noia al costat, i fent-se un petó de rosca.
-Ehem, ehem – faig, perquè no sé de quina altra manera els puc cridar l’atenció.
-Es pot saber que fas aquí, Mitja merda? -em diu mentre em forada amb els ulls.
Passo d’ell i dic amb veu foteta:
-Ui, ui! Això ho hauré d’explicar a una que jo sé – em refereixo a la seva novieta, és clar; i ell ho sap.

La novel·la té altres aspectes de denúncia social que estan tractats amb delicadesa però sense amagar res. El bulling, els desnonaments, la memòria històrica,… hi són presents.
M’ha agradat força i en alguna escena el cor se m’ha encongit d’emoció, sobretot cap al final, perquè el que s’explica és tan versemblant que sembla mentida que hagi pogut passar.
Recomano la seva lectura per la qualitat literària però si el que voleu és extreure altres reflexions que puguin ser motiu de debat a l’aula, segur que els trobareu, fàcilment.
Per a cicle superior.
Novel·la mereixedora del Premi El vaixell de vapor, 2018

Les dades:

Títol: Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline
Autora: Gemma Lienas
Il·lustradora: Marisa Morea
Editorial: Cruïlla
122 pàgines
Barcelona, 2018

7 Novembre 2018 by jcentell

Amb la C de El Cep i la Nansa

El Cep i la Nansa és una editorial amb seu a Vilanova i la Geltrú des de l’any 1979.
El nom ve del lligam amb les vinyes de la zona (el cep) i les arts de la pesca (la nansa). Així ajunten terra i mar que són els elements que defineixen la zona on s’ubiquen.
Tenen un catàleg força extens i complert on trobem iniciatives curioses com la col·lecció Ginjoler que ajunta el text amb pictogrames de llenguatge de signes.
Una actuació que han encetat darrerament i que és força interessant és el projecte Edita.cat, una web de micromecenatge on els escriptors són acompanyats i guiats per l’editorial durant tot el procés d’edició i promoció de la seva obra.

Al seu ideari trobem que el seu interès passa per impulsar autors i autores del territori català, promoure la lectura a totes les edats i publicar obres d’autors disruptius, entre altres objectius.

Si entreu al seu web podreu veure totes les col·leccions que tenen, els llocs on presenten llibres properament i on es fan xerrades en les que hi participen. Si dediqueu una estona a conèixer-los, no us defraudaran.

Tota la informació a: https://elcepilanansa.com/

Amb la Lourdes Ribé, editora de “el Cep i la Nansa”

5 Novembre 2018 by jcentell

L’increïble viatge d’una gota d’aigua

M’alegra comprovar que els llibres de coneixements tornen a tenir presència a les llibreries i amb productes originals, cuidats i imaginatius.

L’editorial Joventut ens presenta una traducció força encertada del francès que han anomenat com a «Goteta» i la cataloguen com a Llibre-acordió perquè les pàgines estan plegades seguint la forma de l’acordió però crec que és millor definir-lo com a llibre-circular perquè si l’obres i el poses en cercle amb les imatges mirant cap a l’interior, l’efecte que s’aconsegueix quan et situes al centre del cercle és impactant perquè pots anar seguint tot el viatge que fa la goteta.
En realitat no és més que l’explicació del cicle de l’aigua que comença i acaba al núvol. Entremig hi ha el viatge de la goteta que es va trobant amb nombrosos amics. És també un llibre sobre l’amistat.

M’ha agradat i el recomano per a infants a partir de cicle inicial.
Si voleu conèixer més coses de l’autora podeu visitar el seu web, Stéphanie Joire: http://www.stephaniejoire.com/quisuisje.htm

I també podeu visitar el blog de la il·lustradora, Laura Fanelli:
http://laurafanelli.blogspot.com/2016/12/petite-goutte.html

LES DADES:
Títol: Goteta
Autora: Stéphanie Joire
Il·lustradora: Laura Fanelli
Traductora: Teresa Farran
Editorial: Joventut
26 pàgines extensibles
Barcelona, 2018

26 Octubre 2018 by jcentell

Monogràfic sobre biblioteques escolars a la revista Platero

Fa gairebé 40 anys que en Juan José Lage, una de les persones que més sap de literatura i infantil i juvenil, va iniciar la publicació de la revista Platero, juntament amb un grup de mestres i professors d’Astúries.

Platero edita set números cada any i en fan una tirada de 2500 exemplars, una part dels quals es distribueixen gratuïtament a les escoles i biblioteques de la regió i la resta són per a la venda.
La revista va ser mereixedora del Premio Nacional al Fomento de la lectura del Ministerio de Cultura atorgat l’any 2007.

Ara acaben de publicar un monogràfic sobre biblioteques escolars amb articles que parlen de la biblioteca escolar ideal, la perspectiva actual, reglament intern, suggeriments, actuacions amb les famílies, bibliografia bàsica, i altres articles força interessants relacionats amb la biblioteca escolar.
A les pàgines centrals han mantingut el Dossier amb les ressenyes dels millors libres que s’han publicat darrerament.
Si voleu llegir la revista i/o conèixer una mica més del projecte podeu anar a
http://blogdelarevistaplatero.blogspot.com/

També la podeu descarregar clicant AQUÍ

24 Octubre 2018 by jcentell

Si l’smartphone sona…

Els llibres infantils i juvenils expliquen històries reals que serveixen per conèixer la realitat que ens envolta i, de passada, per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Si obrim L’autobús de la Rosa sabrem de la segregació racial, si llegim La nena dels pardals coneixerem què va passar a la Xina durant la revolució cultural, i si seguim les peripècies d’Hachiko. El gos que esperava veurem com poden arribar a ser de fidels els gossos.

Amb els llibres de ficció passa quelcom de semblant perquè tot està relacionat i els autors troben inspiració en allò que els envolta perquè els relats són la vida mateixa. Obrim, per exemple Jules Verne i la vida secreta de les dones planta i llegim:

Verne va escriure una història sobre un viatge a la Lluna que s’iniciava a Florida. L’obra es titulava De la terra a la lluna, publicada l’any 1865.

Obrim un altre llibre, Desconeguts:

..en Wilde va amagar l’exemplar de Carta a una desconeguda fins just abans d’arribar a la seva taula…

i encara un altre, Sabates, sabatetes i sabatots on la realitat augmentada ens fa viure la narració d’una altra manera.

Es probable que vulguem saber més sobre els viatges dels coets de la missió Apol·lo, o de què va la novel·la Carta d’una desconeguda que cita en David Lozano, o qualsevol altra informació. És normal i és el que demanem als alumnes: Que siguin curiosos.
Els nois i joves per resoldre els dubtes i cercar més informació disposen, a més dels llibres de la biblioteca escolar, de connexió a la xarxa mitjançant l’ordinador o el mòbil.
El mòbil també els serveix per enviar missatges de text, allò que els nord-americans anomenen «texting» i que tan de bé ha fet a alguns joves —“els fills de la Blackberry”—, com diu un bon amic que va veure com gràcies al corrector que porten incorporat els dispositius, el seu fill va superar les dificultats ortogràfiques que tenia.
—El meu fill escrivia una paraula —diu — i el corrector li assenyalava l’error i l’indicava com s’escriu, una i altra vegada, fins que va acabar escrivint-la bé.
[…]

Bé, aquesta introducció era per comentar un articlet que vaig escriure fa uns dies al Diari de l’educació sobre si s’han de prohibir els mòbils a l’escola perquè aquests darrers mesos estem revivint un debat que ve de fa uns anys.

Si us interessa el tema podeu entrar al web del Diari de l’educació
http://diarieducacio.cat/blogs/rosasensat/2018/10/18/si-lsmartphone-sona/
i allà ho podreu llegir… però us convé tenir el mòbil a prop… hehehe!

17 Octubre 2018 by jcentell

Què en fas, d’un problema?

Acaba de publicar-se un àlbum il·lustrat amb tapa dura i cuidada presentació, editat per Birabiro, en el que a la portada llegim «Què en fas, d’un problema?» i veiem la imatge d’un infant (el mateix nen o nena que protagonitza el premiadíssim llibre de Kobi Yamada «Què en fas, d’una idea?») que intenta aguantar un paraigües empès pel vent mentre la tempesta emplena tota la pàgina amb tons foscos, lilosos i grisos.

A la contraportada veiem el pla general d’un poble i unes frases que hi diuen:
Per a què serveixen els problemes? Ens repten, ens modelen, ens empenyen i ens ajuden a descobrir la nostra fortalesa, valentia i capacitat. Encara que no sempre els vulguem, els problemes ens podem transformar de maneres inesperades. Aleshores, què en faràs, del teu problema? La decisió és nomes teva.

A les primeres pàgines, un infant camina per una ciutat d’aspecte medieval i al seu damunt hi ha una mena de núvol que simbolitza el problema, un problema genèric que no s’esmenta però que cadascú de nosaltres pot personalitzar o identificar. A mesura que avancen les planes, el problema creix i creix. Són unes pàgines fetes a llapis, sense color, que transmeten certa angoixa. Els enquadraments són genials i amb el punt de vista per sota del personatge (contrapicat) ajuda a magnificar el problema. Per contra, a les darreres pàgines quan el nen/a ja sap què se n’ha de fer del problema, el punt de vista s’eleva i abunden els picats que ofereixen una visió més positiva i suau de la situació, alhora que van acompanyades de colors que també ajuden a veure-ho tot amb més alegria.

M’ha agradat trobar tot de símbols (les orenetes, les balenes, la brúixola, etc.) que ajuden a entendre el pas del temps, els somnis i desitjos, la família, etc.

Les pàgines on el nen/a fabrica la catapulta que el transportarà a enfrontar-se al problema són extraordinàries, marquen el punt d’inflexió del relat, canvia l’expressió de la cara del nen, el punt de vista s’eleva, apareixen els colors, tot s’accelera.