prohibició

Una mestra amiga meva sovint em recorda que els infants tenen els ulls al dits. Es refereix al desig irrefrenable de tocar-ho tot, encara que els diguis que no.

Que hi ha una eruga processionària al pati? Què volen fer? Tocar-la, esclar! Que hi ha un forat? Què fan? Ficar-hi el dit a dins. I així amb tot. Malgrat que els diguem que no ho toquin, no es pot evitar.

A alguns adults també ens passa.

Un dels llibres que he llegit darrerament, recomanació de la Montse Marcet, llibretera de “Lectors, al tren!” és aquest ¡¡NO PULSES ESE BOTÓN!! Té una coberta ben explícita. Un enorme boto vermell i un imperatiu ocupen el centre de la imatge. Al seu voltant uns animals se’l miren.

Aquest àlbum és ideal per començar una sessió perquè la darrera pàgina ens deixa ben sorpresos. Quan veiem què passa quan algú toca el boto vermell, el resultat és quelcom inimaginable. Genial.

M’agrada començar les sessions de contes amb els infants de cicle infantil i cicle inicial amb llibres de l’estil “¡No pienses en un elefante! “, “No deixis que el colom condueixi l’autobús”, “Este àlbum se ha comido a mi perro” i altres que tenen en la darrera pàgina una sorpresa, un gir final inesperat. En això rau l’habilitat de l’autora que va conduint la història fins a la reacció final. L’infant que segueix el relat pensa que tot va en una direcció, està tranquil i, de sobte, pam!, tot es capgira.

L’argument d’aquesta història és senzill. A cada pàgina es veu un entorn on només hi ha una branca on apareixeran un mussol i un esquirol. La resta d’animals estan al terra, al voltant d’un botó vermell misteriós. És una anomalia que no encaixa en la rutina dels animals del bosc.

A mesura que anem passant les pàgines cadascun dels animals dirà la seva. L’os, el faisà, la llebre, la guineu, l’esquirol i el mussol expliquen què pot passar si es prem el botó. Cadascun d’ells té un caràcter determinat, un és l’optimista, l’altre el reflexiu, el curiós, el poruc, etc. També hi ha un cuc que no diu res.

Lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: ¡¡No pulses ese botón!!
Autora: Matilde Tacchini
Il·lustradora: Matilde Tacchini
Editorial: La maleta
Pàgines: 42
León, 2026

Els llibres infantils i juvenils expliquen històries reals que serveixen per conèixer la realitat que ens envolta i, de passada, per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Si obrim L’autobús de la Rosa sabrem de la segregació racial, si llegim La nena dels pardals coneixerem què va passar a la Xina durant la revolució cultural, i si seguim les peripècies d’Hachiko. El gos que esperava veurem com poden arribar a ser de fidels els gossos.

Amb els llibres de ficció passa quelcom de semblant perquè tot està relacionat i els autors troben inspiració en allò que els envolta perquè els relats són la vida mateixa. Obrim, per exemple Jules Verne i la vida secreta de les dones planta i llegim:

Verne va escriure una història sobre un viatge a la Lluna que s’iniciava a Florida. L’obra es titulava De la terra a la lluna, publicada l’any 1865.

Obrim un altre llibre, Desconeguts:

..en Wilde va amagar l’exemplar de Carta a una desconeguda fins just abans d’arribar a la seva taula…

i encara un altre, Sabates, sabatetes i sabatots on la realitat augmentada ens fa viure la narració d’una altra manera.

Es probable que vulguem saber més sobre els viatges dels coets de la missió Apol·lo, o de què va la novel·la Carta d’una desconeguda que cita en David Lozano, o qualsevol altra informació. És normal i és el que demanem als alumnes: Que siguin curiosos.
Els nois i joves per resoldre els dubtes i cercar més informació disposen, a més dels llibres de la biblioteca escolar, de connexió a la xarxa mitjançant l’ordinador o el mòbil.
El mòbil també els serveix per enviar missatges de text, allò que els nord-americans anomenen «texting» i que tan de bé ha fet a alguns joves —“els fills de la Blackberry”—, com diu un bon amic que va veure com gràcies al corrector que porten incorporat els dispositius, el seu fill va superar les dificultats ortogràfiques que tenia.
—El meu fill escrivia una paraula —diu — i el corrector li assenyalava l’error i l’indicava com s’escriu, una i altra vegada, fins que va acabar escrivint-la bé.
[…]

Bé, aquesta introducció era per comentar un articlet que vaig escriure fa uns dies al Diari de l’educació sobre si s’han de prohibir els mòbils a l’escola perquè aquests darrers mesos estem revivint un debat que ve de fa uns anys.

Si us interessa el tema podeu entrar al web del Diari de l’educació
http://diarieducacio.cat/blogs/rosasensat/2018/10/18/si-lsmartphone-sona/
i allà ho podreu llegir… però us convé tenir el mòbil a prop… hehehe!