El proper dimecres 28 de juny, a l’Espai Llamps i Centelles, celebrarem la darrera trobada del curs. Serà força especial, sobretot per als qui vau venir l’any passar a disfrutar de l’exposició de «La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap» i conèixer en Werner Holzwart, el seu autor. Ho podeu recordar, clicant a:
Enguany, tal com vam prometre, celebrarem “El dia de la talpeta” amb la intenció de consolidar aquesta festa i anar variant de destinataris. En aquesta ocasió, volem convidar als adults que estigueu interessats en conèixer el complicat món de les traduccions i per això ens acompanyaran dues de les millors traductores de literatura infantil i juvenil: La Isabel Llasat i l’Anna Llisterri.
També recordarem la figura d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador del conte, que ens va deixar el passat mes de desembre. Coneixerem altres llibre que ha fet i que, de ben segur, heu tingut a les vostres mans.
En Carles Ferrer, ens explicarà com està ara mateix la col·lecció de talpetes i les noves adquisicions. Podrem tocar (aquest any, sí) tots els exemplars. També hi haurà alguns dels plafons més significatius de l’exposició de l’any passat.
Roberto Calasso era un estudiós de la mitologia grega i en un dels seus escrits titulat «Las bodas de Cadmo y Harmonía» narra la darrera vegada que els Déus de l’Olimp van compartir taula amb els humans. Va ser amb motiu de les noces d’un príncep de Tebas amb la bella Harmonia. Aquest relat, el moment del convit, el narra també Antonio Basanta, un altre savi, al seu assaig «Leer contra la nada» i explica com els Déus van abandonar la festa quan van veure el regal que Cadme va oferir a la seva estimada.
En aquelles noces li van fer molts regals a la princesa Harmonia. Per exemple, la deesa Atenea li va regalar una capa d’invisiblitat, Hefesto, el deu dels metalls, la joia més preciosa que mai s’havia vist, i Zeus li va oferir “tot allò que és perfecte”. Però, ah! el regal d’en Cadme va ser insuperable. Sí, ho heu endevinat, li va regalar les lletres del primer alfabet. I això, els Déus no ho van poder suportar perquè donava als humans la possibilitat de ser com ells, i van marxar de la festa, enfadats.
No hi ha bé més preuat que la possibilitat de llegir i d’escriure i per això sobta que encara al món hi hagi més de 700 milions de persones que no saben llegir ni escriure i, d’aquestes, gairebé la meitat són infants, nens i nenes que no han anat mai a escola. Fa feredat i per això tots els esforços que fem perquè els infants aprenguin a llegir són pocs. La lectura, ja ho hem dit massa vegades, és la veritable revolució pendent.
El record del relat de Calasso em va venir al cap dissabte passat mentre anava cap a Sant Llorenç de la Muga, un petit poblet de poc més de dos cents habitants que s’han entestat en tenir una biblioteca i fer-la funcionar. La gestiona un grup de nou veïnes, algunes jubilades, que han entès que allò que mou el país no és la queixa i la demanda, sinó l’aposta per fer quelcom per la gent que ens envolta. Fan bona la frase de Kennedy quan va dir: No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país.
Allà vam estar explicant contes, comentant lectures, acollint infants i adults que era la primera vegada que entraven en aquella “microbiblioteca”, com així l’anomenen. Molt emotiu, tot plegat. Molt. En aquell espai fan presentacions de llibres, clubs de lectura, sessions de narració de contes, préstec de llibres, etc. L’obren un parell de tardes a la setmana i els dissabtes.
Casualment, aquesta visita va coincidir amb uns dies de molt enrenou social a rel dels resultats de les proves PIRLS als infants de quart de primària. A les xarxes socials, als diaris i mitjans de comunicació estem llegint sentit un grapat d’arguments interessats en una o altra causa, la majoria de persones que estan allunyades del dia a dia de l’escola.
Em dol sentir als bibliotecaris dient que la culpa rau en les biblioteques escolars inexistents o que no funcionen. Com si això fos una novetat! Fa moltíssims anys que les defensem i les reclamem. No és d’ara i, per tant, no podem culpar a la manca de biblioteques i bibliotecaris escolar dels mals resultats. Altra cosa és que sigui una bona oportunitat per posar-hi fil a l’agulla i, d’una vegada per totes, es faci efectiu el que la normativa recomana.
Em molesta llegir que la pandèmia és la culpable dels resultats dels infants de Catalunya, sense pensar que la pandèmia no va ser una cosa que va passar aquí, a Ceuta i a Melilla només. La pandèmia va afectar a tothom, als nostres estudiants i als de Pontevedra, Oviedo, Càceres, Guadalajara, etc.
Flipo amb les opinions dels periodistes que, a la recerca d’un bon titular, sostenen que els mestres no llegeixen o no els agrada llegir.
Els diaris no parlen del deteriorament d’aquest sistema educatiu nostre que, en els darrers temps s’ha escolat als centres educatius de forma silenciosa, sibil·lina i poc pensada. Hem vist com, adduint als postulats de la ciència, de l’Escola Nova, de programes de matemàtiques que ens fan creure que són “lo més innovador” i, sobretot, sobretot, l’estructura piramidal que s’ha creat a les escoles (Si heu parlat amb mestres interines, ja sabreu com obeeixen el que els ve donat i no gosen parlar o defensar altres maneres de fer, no fos cas que el seu lloc de treball perillés).
Com a la pel·lícula Blade Runner, parlant amb mestres i entrant a les escoles he vist coses increïbles: Nens que esmorzen i treballen al terra de l’aula perquè els “savis” recomanen treure cadires i taules, grups d’alumnes de cicle superior ocupant (perdent) tres hores a la setmana (tres hores!) fent unes activitats que anomenen “Espais de Lliure Circulació”, infants de cicle infantil que dediquen totes les tardes a fer “ambients”, escoles preocupades en fer cada dia un tuit ben bonic perquè “no importa el que es fa, sinó el que es diu que es fa”, una inclusió que ni es veu ni se l’espera, més mestres i professors de baixa que mai, etc.
Tant de bo la nova Consellera posi una mica d’ordre en aquest mon educatiu, ara força desanimat, i sigui prou hàbil com per trobar uns bons col·laboradors.
Tornant a la visita de dissabte passat a Sant Llorenç de la Muga, em queda la idea que necessitem tota la «tribu» per formar persones que siguin capaces de resoldre problemes autònomament, que siguin multiculturals, crítiques, que sàpiguen treballar en equip i sobretot amb una formació humanística que només s’aconsegueix des de la reflexió, la conversació i la lectura del que han dit, al llarg dels segles, els grans pensadors. Per això, que sapiguem llegir i comprendre el que llegim és imprescindible. Ho vaig veure i viure aquelles poques hores compartides amb les nou dones voluntàries que estan apostant per un poble lector, allà enmig de les muntanyes gironines, a tocar del riu Muga. L’enhorabona!
Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla d’amistat, d’una amistat entre la senyora Josefina i un tigre que es troba mentre passeja per un bosc nevat i com, des d’aquell dia, es converteixen en companys inseparables.
Al principi, a la ciutat hi ha certa confusió i pànic, però de mica en mica tothom accepta l’animal.
Hi ha un moment en que el tigre cau malalt i el motiu d’aquesta malaltia no és altre que la tristesa, l’enyor d’estar lluny de casa seva, lluny de la selva. La Josefina compra dos bitllets d’anada i un de tornada i acompanya el tigre convençuda que, de vegades, has de saber dir adeu a la gent que t’estimes perquè això també pot ser un nou començament.
I com cada programa fem una pregunta i entre els encertants sortejarem el llibre, gentilesa, en aquesta ocasió de l’Editorial EntreDos. La pregunta que fem és:
De què emmalalteix el tigre?
I també vam anunciar el guanyador del llibre “Un bandoler llegendari” que va ser l’Ivan Pérez. L’Enhorabona! Tenia l’esperança que guanyés l’Ignasi Serrallonga i m’havia imaginat que era parent del bandoler.
Podeu enviar les respostes aloficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 18 de juny.
En el mateix programa es va parlar de les 40 escoles cooperatives que a Catalunya i que eduquen gairebé 17.000 alumnes. Com son les escoles cooperatives? Ho van explicar la Marta Rebollar, directora de l’escola cooperativa Petit Món-Felisa Bastida de Castelldefels. L’Enric Masià, director de l’escola cooperativa Elisabeth de Salou La Mercè Casals, exalumna i mare de l’AFA de l’escola Paidos de Sant Fruitós del Bages La Judit Hervás i Júlia Garcia, presidentes d’AlumnesCoop, Neus Font, referent i mestra de l’escola cooperativa integral Solc i L’Elisabet Sanchez, directora del centre educatiu i terapèutic El Carrilet, escola cooperativa d’educació especial.
El novè relat que el vent s’endugué l’ha escrit la Júlia Costa, mestra i llicenciada en Humanitats amb una àmplia experiència com a escriptora de novel·les de ficció, poemes i assaig.
Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per adults, ha publicat Ombres (La Magrana, 1994), Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèsit Premi Pere Calders, 1998) i La descomposició de la llum (Omicron, 2007, Premi Olga Xirinacs de novel·la). També ha publicat dos reculls de poesia: Indrets i Camins (Premi de Poesia del portal joescric.com) i La pols dels carrers (Meteora, 2006).
Manté diferents blocs de contingut cultural i literari, entre els quals La panxa del bou és el més popular, amb força lectors i també Tèrbol atzur, on recull l’aportació de la dona a la poesia catalana. També és molt aficionada a la història i coordina el blog de les Tertúlies d’Història del Grup 99. Viu al Poble Sec de Barcelona i forma part de l’entitat CERHISEC (Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec), motiu pel qual ha publicat diferents articles sobre aspectes d’història d’aquest barri de Barcelona i realitzat itineraris temàtics sobre el Poble-sec històric i literari o La Setmana Tràgica al Poble-sec i la seva rodalia.
Júlia Costa, avui mestra jubilada, va treballar a l’Hospitalet des del curs 78-79 fins el curs 92-93, on va impartir diferents especialitats a l’escola El Samontà, avui EOI de la ciutat, durant el qual aquesta escola, a causa del descens de natalitat, va tancar com a centre de primària. L’ambient d’aquells anys es reflecteix en el seu llibre Retorn a les boires. En aquella època va participar de forma molt activa en el projecte L’Hospitalet és escola, formant part de l’equip de primària i elaborant diferents materials. També, en el marc d’aquest projecte, va escriure el conte, destinat al cicle superior de primària Els Tocaboires a l’Hospitalet, ambientat a la ciutat i protagonitzat per uns follets immigrants, en un intent de bastir una mitologia infantil hospitalenca pròpia.
Més endavant va romandre alguns cursos a d’altres escoles, com ara el CEIP Provençana per arrelar-se de nou, des del curs 98-99, al CEIP Bernat Desclot, com a especialista en NEE i, més endavant, com a responsable del projecte puntedu. Amb motiu del 25è aniversari de l’escola l’any 2007 va aconseguir un accèssit en els premis Leandre Colomer sobre experiències educatives amb el treball Bernat Desclot i la seva època, aplicat de forma transversal en aquest centre, a través del projecte de biblioteca.
L’activitat educativa de Júlia Costa, l’ambient de l’escola i dels mestres i visions literàries de la ciutat es poden trobar en diferents passatges dels seus llibres.
El 2020 el ple del Districte de Sants-Montjuïc li ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona.
El passat dimecres, 17 de maig, vam fer la tertúlia clandestina #8 amb el títol «Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants».
Abans de presentar la Noemí Villamuza, la convidada, vam explicar la coincidència que aquell mateix dia a Galícia era festiu perquè celebraven el dia de les lletres gallegues en record a la publicació dels “Cantares galegos” de Rosalía de Castro i, esclar!, com que l’Espai està situat al carrer Rosalía de Castro, la referència era obligada. Teníem prevista la lectura del poema Adiós ríos, adiós fontes (el podeu llegir al web de la fundació Rosalia de Castro: https://rosalia.gal/planeta-rosalia/adios-rios-ao-espanol/)
Adiós ríos, adiós fontes adiós, regatos pequenos; adiós, vista dos meus ollos, non sei cándo nos veremos. Miña terra, miña terra, terra donde m’eu criei, hortiña que quero tanto, figueiriñas que prantei. […]
Però no vam llegir aquest poema perquè uns dies abans la Noemí havia participat en unes jornades a l’illa de La Palma i les havien titulat “Bolboretas” — una paraula que en gallec vol dir “papallones”— i així és que vam recordar el conte que va escriure Xabier P. Docampo amb el mateix títol, publicat l’editorial Everest.
Després dels agraïments corresponents a la Biblioteca Tecla Sala pel préstec dels llibres de la Noemí Villamuza, a les persones assistents per la seva presència, a l’empresa Juvé&Camps per seu suport i també a Telepizza per la seva col·laboració desinteressada, vam comentar el perquè del títol («DIBUIXA’M UN XAI») i les referències al llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.
Vam recordar que el segon capítol comença amb l’aviador intentat reparar el motor del seu avió i se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu: — Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.
Després hem repartir una caixa que recorda aquest relat.
També hem explicat el perquè de la contrasenya (Ecolines). Sempre és una pista per intentar esbrinar qui vindrà. En aquest cas són uns retoladors especials que usa la Noemí per fer esbossos.
La presentació de la convidada va ser molt fàcil perquè només va caldre preguntar-li com va començar a dibuixar i ens va explicar detalls sincers de la seva infantesa i joventut, i els estudis que va fer fins que va començar a publicar les primeres il·lustracions per a l’editorial Anaya.
És una persona propera, entranyable, càlida i sensible que ens va obrir el seu pensament i ens va il·luminar (millor, il·lustrar) sobre aquest món de la literatura infantil i juvenil i com aconseguir que un text esdevingui quelcom emotiu gràcies a les imatges tendres i boniques que es capaç de mostrar-nos amb uns traços i unes línies que transmeten sensibilitat.
Li vaig mostrar el primer llibre on vaig veure les seves il·lustracions (L’Óscar i el lleó de correus) i li vam mostrar l’activitat que havíem fet amb els alumnes de l’escola, allà pel curs 2003-04, si no m’equivoco.
Després, a partir d’exemples ens va explicar com s’enfronta a un text per donar-li forma i ens va explicar el procés de realització d’un àlbum, un poemari o un relat, des del seu punt de vista. Ens vam centrar en els llibres “ABCdario”, “Els germans Cor de Lleó”, “Geografia humana y otros poemas”, i “Libro de nanas”.
També ens va explicar anècdotes i moments emotius que li han aportat les connexions amb persones que han conegut a Glòria Fuertes, el tracte amb diferents editorials, la relació amb la Marta Bercebal i el tàndem “Grillo en casa”, etc.
I vam tenir temps perquè ens mostrés alguns originals, ens llegís un llibre-poema i acceptés el repte de pensar en veu alta com dibuixaria un text que li vam passar sense que l’hagués vist.
Ahir, als «Llibres per somiar» vam presentar aquest llibre de coneixements històrics que ens explica la vida d’aquest personatge conegut com a Joan de Serrallonga del qual se n’han fet cançons, obres de teatre i imaginat mil històries.
El llibre, narrat en primera persona pel propi bandoler té un llenguatge molt entenedor i va seguin el fil de la seva vida apassionat, entremesclada amb detalls dels costums i creences de la Catalunya rural del segle XVII.
S’acompanya d’unes il·lustracions precises i detallistes que ens fan imaginar com era la vida dels catalans d’aquella època i la dels bandolers en qüestió: Com era viure ocult? On vivia un bandoler? Com es vestia? A qui robava i com ho feia? Etc.
I com a cada programa vam fer una pregunta relacionada amb el llibre que es presenta i que gràcies a la col·laboració de les editorials el regalarem a una de les persones que contestin. Aquesta setmana la pregunta per participar al concurs de “llibres per somiar” és:
Quin és el nom de pila, el nom real, d’aquest mític bandoler?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 28 de maig.
La guanyadora de l’anterior concurs del llibre “Hi havia una forma” és l’Alba Dalmau. L’enhorabona!
Si podeu, escolteu tot el programa o llegiu l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa sobre un tema del que s’en parla poc i que us pot donar algunes idees i segur que us il·lumina. El transcrivim a continuació. Porta com a títol:
Com reaccionar davant la curiositat sexual infantil?
Un de cada cinc nens o nenes és o serà víctima d’abusos sexuals durant la infància. En una classe de primer, amb infants de 6 anys, van fer una sessió per parlar del consentiment i de les parts íntimes, explica l’antropòloga de Sex-AFINEstel Malgosa. Amb una sola sessió una nena va identificar un abús:
“A l’hora del pati un company de classe l’obligava a tocar-li el penis per jugar a un joc i poder accedir a jugar amb els altres companys; i es va adonar que l’estaven obligant i que no ho havien de fer i va trobar les eines per solucionar-ho: dir-ho al pare.”
Si això va passar en només una hora, apunta l’antropòloga, imaginem què passaria amb una educació sexual implementada per detectar situacions incòmodes i abusos. “Nosaltres que som fills i filles del silenci, hem de parlar-los, des de petites, a l’entorn familiar, de sexualitat”, reivindica la psicòloga Elisenda Pascual, autora del conte per prevenir abusos “L’ombra de la Clara“:
“El que no anomenem no existeix. Aleshores apareix la perversió. I la perversió no genera prevenció, que és l’objectiu de l’educació afectivosexual. La sexualitat és integrar la vida.”
Una eina per acompanyar la sexualitat de la petita infància són els contes, com “Aigua Marina“, de la sociòloga Júlia Sánchez. Des del 2015, a la cooperativa La Ciranda, fan tallers arreu de Catalunya d’educació afectivosexual.
Com és la sexualitat infantil, a diferència de l’adulta?
El projecte SexAFIN ha fet una enquesta amb nens i nenes de 3 a 12 anys per conèixer què saben sobre sexualitat, el cos, intimitat i plaer. L’Estel Malgosa explica que, pels més petits, la sexualitat és un concepte “massa complex”.
“Pels de 8-9-10 anys, sexualitat és sexe adult, el coit; una definició que exclou els infants, que des de la mirada adulta entenem com a asexuals. I quan explorem una mica més, els infants diuen que la sexualitat també és que t’agradi algú, que t’abracin, sentir plaer, i s’obre la definició de sexualitat.”
La primera confusió dels adults és reduir la sexualitat al sexe, lamenta l’antropòloga. Segons l’OMS, les persones neixen sexuades, amb sentiments, cos i plaers, i s’han de poder prendre decisions sanes, segures i plaents sobre sexualitat, i per això se’ls ha de donar informació.
La construcció psíquica de la criatura quan neix es fa a través del cos de la mare, argumenta la psicòloga perinatal Elisenda Pascual:
“I aquest pell a pell també és sexualitat. Els infants no són asexuats. Parlar de sexualitat infantil és parlar de plaer, desig, benestar, des d’un curiositat pura que no té res a veure amb el foc passional de la sexualitat adulta.”
Com podem reaccionar davant les mostres de sexualitat de l’infant?
Els nens i les nens quan es toquen la vulva i el penis senten pessigolles, explica l’Estel Malgosa. Quan ho fan els ensenyem amb indirectes que és un tema tabú i que no se’n pot parlar. A mesura que es fan grans, problematitzen aquest tipus de comportaments, que jutgem com a sexuals:
“Una mare va dir a la seva filla que si es tocava la vulva tindria una infecció, si els diem que tocar-se no és correcte creixerà amb la culpa, i el dia que hi hagi un abús o una situació incòmoda mai ho explicarà.”
En lloc d’això, podem aprofitar per preguntar: “On s’està tocant? Què creus que obté, quan es toca? Quines consignes li estàs donant?“, suggereix la sociòloga Júlia Sánchez, de La Ciranda:
“No és el mateix que un infant es posi les mans als genitals perquè es relaxa en fer la migdiada que un amb ansietat que es frega intensament els genitals, o un altre que explora el cos. I s’ha de veure també on ets: al supermercat? A l’escola? A casa? A casa els avis? Cada espai ha de tenir unes normes per protegir l’infant i orientar l’adult en l’acompanyament.”
A vegades els relats a les escoles són distreure’ls quan es toquen, explica la sociòloga, en lloc de: “Veig que t’estàs tocant els genitals”, i per això necessitem el vocabulari i dir-li si és o no el lloc adequat, i parlar-ho amb la família.
És essencial que com a adults revisem també la nostra motxilla sexoafectiva, ens recomana la psicòloga Elisenda Pascual, per acollir el que l’infant expliqui, i si cal buscar ajuda.
Quina educació sexual es pot donar a Infantil?
Quan no es dona l’espai ni l’oportunitat per parlar de sexualitat es crea el tabú. El tabú propicia situacions de vulnerabilitat, assegura la presidenta de la Fundació Vicki Bernadet:
“L’educació sexual és un dret i un deure; la informació i la formació són imprescindibles per prevenir abusos, perquè quan s’ofereixen un espai lliure i de seguretat, els infants i joves parlen i es propicien les revelacions d’abusos i agressions sexuals.”
S’ha de parlar de sexualitat amb un significat ampli a través de les sensacions del propi cos a l’escola, i que deixi de ser un tema tabú, defensa l’Estel Malgosa, i donar-los vocabulari perquè identifiquin què els agrada i què no.
L’eduació afectivosexual i la perspectiva de gènere ha entrat al currículum d’infantil, ja hi eren a primària i secundària, en el marc de l’Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius. A la cooperativa La Ciranda:
“Tenim un programa d’acompanyament d’infantil, primària i secundària, 30 tallers adaptats a cada edat de 3 a 16 anys amb una proposta d’educació afectivosexual integral orientativa, comptem amb la maleta de recursos pedagògics “Celebrem la sexualitat” i també és valuós el programa Coeduca’t de formació del professorat.”
“I en el dia a dia s’han d’aprofitar els moments quotidians: d’higiene, de nuesa, de vestir-se, de visita del pediatre, de canviar un bolquer, per posar nom”, assevera la sociòloga Júlia Sánchez.
Com detectar i prevenir abusos?
En una presentació del conte “L’ombra de la Clara” van deixar una Clara de mida real amb una capseta on els infants podien explicar coses, i es va destapar un grapat de vivències abusives i d’abusos sexuals infantils, relata la psicòloga l’Elisenda Pascual.
També en els tallers de coneixement del cos de La Ciranda detecten casos:
“No és només un ni dos ni tres, els agraïm i felicitem per la valentia d’explicar-ho i els derivem a Vicky Bernadet o s’obre el protocol de maltractament de la infància.”
Treballem l’assertivitat, assegura la sociòloga, perquè l’infant sigui capaç de posar límits al que no li agrada. Tot i que un infant mai pot aturar un abús sexual que ve d’algú més gran, alerta l’Elisenda Pascual, aquesta responsabilitat d’aturar l’abús i acompanyar l’infant sempre és nostra. Quotidianitzar la sexualitat a casa, proposa l’Estel Malgosa, fins i tot parlar-ne a la taula:
“Se’n pot parlar de manera indirecta, comentant un programa que en parla en família, o bé parlar des de les experiències personals dels adults, sobre relacions sexuals per crear un clima de confiança i que el fill o filla s’obri a parlar”.
I fer servir eines de detecció com els contes: l’àlbum il·lustrat “La bici de la Lola“, de la Laia Pibernat,l’Alba Barbé i la Judit Piella, el joc simbòlic o els dibuixos, que faciliten gran part de la detecció d’abusos a infantil i cicle inicial, conclouen les expertes.
Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.
Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.
Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.
En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.
Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.
L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.
L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”
La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.
Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.
En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.
Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?
L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.
Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.
“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.” https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle
Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.
També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.
La Fira del Conte de Medinyà se celebrarà el proper diumenge 21 de maig. Si no hi heu anat mai, reserveu-vos el dia i acosteu-vos a aquests petit poble (proper a Girona) perquè ho xalareu molt, tant si hi aneu sols o amb criatures.
Tot el poble s’aboca a gaudir i fer-nos gaudir d’un dia envoltats de contes, espais bonics i paradetes de venda de llibres. és, també, un punt de trobada per a infants, joves i grans al voltant del conte ja sia narració oral o en format paper.
La Fira va néixer l’any 2010 i la idea original va ser d’un veí del poble, en Joan Bahí, inspirat per un reportatge sobre el diari personal de Hans Christian Andersen segons el qual l’autor danès, de camí cap a Barcelona va fer parada a Medinyà, sorprès per uns forts aiguats.
Hi trobareu molts raconets on han plantant escenaris que acullen narradors, exposicions de literatura infantil i presentació de llibres per a infants.
El dimecres, 17 de maig, a les 6 de la tarda, a l’Espai Llamps i Centelles (L’Hospitalet) tenim una nova TERTÚLIA.
La tertúlia es titula «DIBUIXA’M UN XAI», i el títol fa referència a un capítol del llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.
El capítol comença quan un aviador que ha caigut al desert està intentant reparar el motor del seu avió (Caure al desert és un símbol i aquest relat n’està ple, de símbols. Aquí vol significar un cert bloqueig creatiu i, fins i tot, en aquest allunyar-se de les persones podem entreveure la possibilitat de no sobreviure físicament), se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
— Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.
—Això és la caixa. El be que vols és a dins.
—És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?
Li podia haver demanat una altra cosa creativa (canta’m una cançó, per exemple) però li demana que li faci un dibuix perquè l’aviador ha explica’t en el primer capítol els fracassos amb els seus dibuixos 1 i 2 (el de la boa que es menja l’elefant) i de com a l’edat de sis anys va abandonar la seva magnífica carrera de pintor.
Però no parlarem d’«El petit Príncep» sinó de com s’enfronta un il·lustrador a un text per donar-li forma. La convidada ens explicarà el procés de realització d’un àlbum des del seu punt de vista (la unitat narrativa, el temps, la lògica narrativa, la direccionalitat esquerra-dreta, la força de les cobertes, els materials a emprar i com condicionen el relat, etc.) i podeu estar segurs que n’aprendrem molt!
No podem explicar més, ja ho sabeu.
Enviarem, uns dies abans, un correu electrònic directament a les persones que formeu part del grup dels habituals, per recordar-vos (que no caldrà perquè segur que ja l’esteu anotant) la trobada.
RECORDEU:
Tertúlia clandestina “Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants”
Data: dimecres 17 de maig de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és ECOLINES, però si mostreu el carnet VIP podreu entrar directament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
Ahir, a l’Ofici d’Educar vam fer un programa monogràfic dedicar a conèixer les recomanacions de les bibliotecàries que també ens van contar com és la seva feina, els seus anhels i algunes anècdotes genials del seu dia a dia.
Va ser una conversa molt agradable amb:
La Graciela Martinez, bibliotecària a la Biblioteca Municipal de Cassà de la Selva, des de fa quinze anys. Ens va dir que “una bona bibliotecària ha de ser empàtica, flexible i creativa, a més de tenir un bagatge lector i cultural ric; estar al dia de les novetats editorials i no deixar de formar-se, a més de voler aprendre i estimar la feina.
L’Anna Merino, directora de la Biblioteca de Torredembarra, ens va compartir aquest pensament: “Les bibliotecàries som una espècie d’homo comunitari: compartir i ajudar és la nostra manera de viure”
L’Eli Ramírez, bibliotecària a La Bòbila (l’Hospitalet) va dir que “les habilitats bàsiques d’una bibliotecària són l’empatia, la creativitat i la flexibilitat per adaptar-se a qualsevol necessitat que pugui sorgir”.
La Núria Vouillamoz, responsable de la biblioteca escolar del centre educatiu Gerbert d’Orhlac (Sant Cugat del Vallès) concep la biblioteca escolarcom “un espai emocional, que acompanya les necessitats dels infants, un espai hospitalari que acull tothom i on tothom troba el que busca”(refugi, històries compartides, informació per un projecte d’aula etc..)”
En Daniel Becerra, amb 25 anys d’experiència de bibliotecari (12 anys a escoles internacionals de la Xina, el Japó, Tailàndia i Alemanya) i ara a la biblioteca Benguerel de Barcelona, ens va acompanyar fent recomanacions.
Podeu sentir el programa sencer entrant al següent enllaç:
O llegint el magnífic article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa, directora i conductora de l’Ofici d’Educar i que transcrivim a continuació:
5 bibliotecàries ens recomanen llibres potents per a infantil, primària i secundària
Recomanacions de les bibliotecàries per Sant Jordi: llibres estrella de 0 a 18 anys
Les bibliotecàries i les biblioteques són clau per fer un país lector, combatre l’escletxa digital, descobrir, acompanyar i emocionar
A la cua de l’escola una nena demana llibres d’amor a la directora de la biblioteca, l’Ana Merino, que fa 24 anys que treballa a la biblioteca de Torredembarra, per ajudar unes nenes que s’havien enfadat:
“Em vaig emocionar i vaig omplir una bosseta amb llibres d’amor.Les bibliotecàries som una espècie d’homo comunitari, compartir i ajudar és la nostra missió i ho fem a les tres escoles i els dos instituts del municipi.“
Una bibliotecària ha de ser empàtica, sensible i creativa, defensa la Graciela Martínez, des de fa 15 anys a la biblioteca municipal de Cassà de la Selva, on a través de les visites escolars creen complicitat amb cada infant.
Les bibliotecàries i les biblioteques són clau per fer un país lector, combatre l’escletxa digital, descobrir, acompanyar i emocionar (Biblioteca de Torredembarra )
La bibliotecària ha de ser flexible, adaptar-se a les necessitats dels usuaris, perquè la biblioteca és vincle, defensa l’Eli Ramírez, amb 15 anys d’experiència i ara a la biblioteca La Bòbila (l’Hospitalet).
Les biblioteques són espais de vida, assevera la Núria Vouillamoz, des de fa 18 anys responsable de la biblioteca de l’escola Gerbert d’Orlhac (Sant Cugat del Vallès)
“La biblioteca escolar és un espai emocional i de saviesa, un refugi on l’infant troba el que necessita. La literatura és diàleg i ens permet conèixer-nos i reconèixer-nos en els altres.”
La biblioteca transforma l’escola, assegura Daniel Becerra, amb25 anys d’experiència en biblioteques del món i ara a la biblioteca Benguerel de Barcelona.
Una bibliotecària ha de ser empàtica, sensible i creativa i, amb les visites escolars, crear complicitat amb cada infant (biblioteca de Cassà de la Selva )
Llibres recomanats de 0 a 6 anys:
📚 “Benvinguda” de Marta Comín. Un petit llibre objecte que celebra l’arribada d’un nadó, amb rima suau, i elements desplegables en què naixeran 7 animals als ulls del lector.
📚 “Nina i Milo” de Marianne Dubuc. La Nina i el Milo són amics i van a fer un pícnic i a pescar fins que una forta ventada fa volar el Milo; i a partir d’aquí és l’infant lector que tria com continuar la història.
📚 “David” de Joana Corbata i Txomin Medrano. Descobrim la vida del David, que, tot i viure al carrer, sense casa i diners, no ha perdut la tendresa ni el somriure. Un llibre sense mots petit i bonic que convida a fixar-se en els detalls.
📚 “Petit, el peix” de Marta Cunill. El peix petit es convertirà en un peix gros i ha de trobar una peixera de la seva mida, tot i que no li agradi a tothom. Un llibre sense mots per iniciar-los en la lectura de còmics.
📚 “La meva casa al bosc“ de Laëtitia Bourget i Alice Gravier. Un àlbum il·lustrat preciós i d’aprenentatge que permet descobrir el camí cap a casa pel bosc i com és una casa per dins, gràcies al seu format desplegable de llibre acordió.
📚 “Veig, veig! La ciutat” de Cristina Losantos. Un llibre fantàstic que explica la vida d’una ciutat des que la gent es lleva fins que passa tot el dia, amb pàgines molt grans i mil detalls; i on els infants han d’identificar personatges com les Tres Bessones, la Caputxeta o el coet de Tintín.
Les biblioteques són bàsiques per combatre l’escletxa digital i democratitzar la cultura(Biblioteca la Bobila de l’hospitalet )
Llibres recomanats de 6 a 12 anys:
📚 “Dagfrid, una nena vikinga“ d’Agnès Mathieu-Daudé. Editorial Flamboyant. Una nena vikinga inconformista i cansada de la vida monòtona a l’aldea s’embarca per descobrir nous mons. Una història molt divertida per viure un munt d’aventures.
📚 “Ronia: la filla del bandoler“ d’Astrid Lingred. Una història d’aventura fantàstica, d’amor per la natura i d’amistat, amb la Ronia com a protagonista, la filla d’un valent i temut lladre que es fa amiga del fill del clan rival.
📚 “Adeu Blancaneu” de Beatrice Alemagna (Traducció Bel Olid). L’autora ens sorprèn fent que la narradora de la història sigui la madrastra envejosa, que expressa plàsticament el dolor i la venjança. Un clàssic explicat de manera diferent i intrigant.
📚 “Somriu” de Raina Telgemeier. Un novel·la gràfica en què els lectors preadolescents i adolescents se sentiran identificats amb la protagonista, la Raina, que porta ortodòncia i explora la seva identitat, l’amistat i els primers conflictes amorosos.
📚 “No estic de mal humor“Suzanne Lang i Max Lang. Primera entrega d’un ximpanzé, en Jim, a qui li passa tot allò que passa als infants: tenen rebequeries, i a vegades estan feliços i no saben per què, i fa que els infants empatitzin amb ell i es reconeguin.
📚 “La lletra que tot ho canvia” de Ramon Besora. Un llibre amb un joc poètic i unes il·lustracions meravelloses que mostra el poder de la creativitat, i que convida els infants a inventar poemes i rodolins.
Diversitat literària, amb qualitat i sense prejudicis és la clau per arribar als joves lectors segons les bibliotecàries (Oriol Nubiola)
Llibres recomanats de 12 a 18 anys:
📚 “Els llops de la Lluna Roja” de Josep Francesc Delgado. Un clàssic amb una història d’amor i de guerra, que narra la vida de la Maria, una pastora de tretze anys del Berguedà, i el seu gos Fílax, que s’enamora d’una lloba i fugen al bosc i la noia va amb ell per protegir-lo.
📚 Cendra” de Jonathan Auxier. La dura història de la Nan Sparrow, una nena escura-xemeneies que malviu al Londres victorià sota les ordres d’un amo despòtic, des que el seu mestre i cuidador la va abandonar deixant-li un tros de cendra. Un relat colpidor que arriba al cor.
📚 “El meu nom és Clítoris” d‘Isabel Llavoré, disseny d’Isabel Tort i modelatge de Toni Alarco. En l’obra el clítoris és un personatge amable i simpàtic, fet de plastilina rosa, que guarda el secret de la vida alegre, feliç, plaent i sana; perquè l’educació sexual és un repte.
📚 “Noceà” de Ricard Efa. Còmic en català, se situa en un futur distòpic en el qual el nivell del mar ha desfigurat Europa i governa el Systema, però dues noies amb un sentit molt revolucionari lluiten per canviar el món.
📚 “Gràcies, Mare Terra!” d’Ines Castel-Branco i Vanina Starkoff . Un àlbum il·lustrat, desplegable i molt poètic que és un cant o pregària de les tribus indígenes d’agraïment a cada element de la natura, i que apropa el valor de la natura i la poesia als joves.
📚 “Paisatges literaris“ de Núria Solsona. A partir de llibres clàssics, com “Les aventures de Tom Sawyer”, en presenta una imatge bonica, un fragment del relat, un resum de la història i una biografia de l’autor, que convida a buscar amb emoció la història original.https://www.ccma.cat/catradio/embed/destacat-noticia/3202070/
El valor de les biblioteques i les claus per fer lectors
Diversitat literària, amb qualitat i sense prejudicis, és la clau per arribar als joves lectors, coincideixen a dir les bibliotecàries, tot i que reconeixen que són lectors més digitals i que a la secundària passen una certa crisi lectora. Per la Graciela Martínez:
“Cal recomanar amb entusiasme, te l’has d’haver llegit abans, i funciona deixar-los amb la intriga del final i crear complicitat.”
Falten més esforços institucionals per al foment de la lectura, la biblioteca democratitza l’accés a la cultura. L’Eli Ramírez reivindica el paper bàsic de la biblioteca per combatre la bretxa digital i la desigualtat, i per recomanar llibres té dues eines: la sinceritat i l’emoció. Per la Núria Vouillamoz:
“Cal empatitzar amb l’infant i posar-lo al centre de la recomanació.“
I lamenta la falta de reconeixement de la bibliotecària escolar i demana un especialista de biblioteca a temps complet.
Falta reconeixement de la bibliotecària escolar i un especialista de biblioteca a temps complet Biblioteca escolar Gerbert d’Orhlac (Sant Cugat del Vallès)
Tothom acabarà sent lector si li posem llibres potents a les mans, assevera Jaume Centelles, que proposa crear espais de lectura a casa, i reconeix que el seu somni és esdevenir un país lector. Per la bibliotecària Ana Merino:
“Una hora de lectura és una hora de salut! Recomano llibres a la cua del súper, a la piscina, al Tinder, som bibliotecàries 24 hores i el que hem d’aconseguir és posar de moda la lectura.“
Acabem recomanant la nova Superbiblioteca del SX3, que fomenta la vocació lectora dels infants i ens ajuda a triar llibres per Sant Jordi, amb l’Associació d’Editors en Llengua catalana i el Consell Català del Llibre Infantil.
La invitació a la lectura 