Fa uns dies, el 7 d’octubre, es va presentar al festival de Sitges una pel·lícula basada en tres rondalles eivissenques recollides per Joan Castellò i Guasch cap als voltants de la dècada dels 40 i 50 del segle passat i que van veure la llum al llibre Rondaies eivissenques, publicat per l’Institut d’Estudis Eivissencs.
L’estructura de la pel·li recorda a la mítica “La princesa prometida” i en Joan Pera —interpreta al folklorista Joan Castelló— fa de narrador dels relats. M’ha fet gràcia veure entre els actors al conegut youtuber Miquel Montoro.
La pel·lícula està rodada en eivissenc de tradició oral i incorpora paraules i expressions en desús. Tant de bo, tinguem l’oportunitat de veure-la ben aviat en sales comercials.
Una de les rondalles que es poden veure és la del gegant des Vedrà, un conte molt popular a Eivissa que he tingut ocasió d’explicar nombroses vegades gràcies a un material que va editar l’any 2005 el Consorci per al Foment de la Llengua catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, amb el suport del Govern de les Illes Balears.
El material que conservo per explicar la rondalla consta d’un llibre amb activitats i entreteniments sobre el tema, dos escenaris en ziga-zaga, amb decorats dels llocs on es desenvolupa la història (l’illa des Vedrà, la costa d’e l’illa d’Eivissa, la casa dels protagonistes, el fons matí) i sis personatges amb dos forats a la part de sota, per ficar-hi els dits i així es converteixen en titelletes que es van movent. També l’acompanyo de tres objectes que apareixen: un llaüt, el fonoll marí i pops.
Pels qui no coneixíeu la rondalla, us passo un resum força aproximat a l’original que he extret del web ESCENAVEGANTCAT. Mar, navegació i contes mariners.
https://escenavegantcat.wordpress.com/2018/01/01/el-gegant-des-vedra-conte-mariner/
El text diu així:
Fa un bon grapat d’anys allà a l’illa d’Eivissa, un pescador i la seva muller tenien dos fills en Jan, el major, i en Pep. Aquell home sortia cada dia amb el seu llaüt a pescar i bon coneixedor d’aquelles aigües, pocs dies tornava sense peix al cabàs. Això els permetia de dur una bona vida. La dona i els fills es cuidaven d’un petit hort i quatre animals, així podien menjar verdures i carn a més del peix. Tots visqueren feliços molts anys. Però un dia el pare de sobte es posà malalt. Anaren a cercar al senyor metge i aquest no va saber quina malaltia tenia. Cercaren un altre metge, i un altre i un quart. Però cap d’ells els sabia donar solució. Els dies i les setmanes passaven i tota la família ja patia la manca de diners perquè el pare no podia. Finalment avisaren una remeiera que vivia en una cova en una vall perduda. Malgrat que la mare la considerava una bruixa,. Aquesta demanà de quedar-se sola amb el pacient i desprès de molta estona sortí fora de la casa i li digué a la dona:
– En Pep està greu. Aquest mal al pit fa de molt mal curar. Només conec un remei però jo no us el puc donar, doncs cal anar a l’illa d’Es Vidrà a cercar fonoll marí.
L’esposa del pescador es quedà blanca de cop i es desmaià. Els fills l’estiraren a terra,li aixecaren les cames i poc a poc s’anà refent. En Jan preguntà a la remeiera:
– Aquí a vora de casa se’n troba de fonoll marí. No us serveix aquest?
– No, noi. No. Només aquell que s’arrenca a l’illa té el poder de curar aquest mal.
– Però, a Es Vidrà hi viu un gegant que es menja a tothom que hi posa els peus en aquella illa! -digué la mare asseguda a terra i mig refeta.
– Bé que ho sé. Per aquest motiu no en tinc ni en puc anar a recollir. Però aquell fonoll és aquell l’únic que pot salvar el seu marit d’una mort lenta i dolorosa.
La mare i els dos fills s’abraçaren i ploraren plegats davant un futur tant trist que els preveia la remeiera. Aquesta desprès d’haver cobrat la darrera moneda de plata que els quedava marxà per on havia vingut.
En Jan s’eixugà les llàgrimes veient com la darrera esperança de salvació del seu pare marxava sense curar-lo. Entre sanglots estira al seu germà dels braços de la mare i, drets al seu davant, digué:
– Mare, nosaltres anirem a cercar el fonoll. No volem que el pare es mori.
– Però que no veieu que el gegant se us menjarà? -cridà la mare.
– No patiu. Encara no sé com però entre els dos ho farem.
I ràpidament es dirigiren cap a la barca del pare que era plena d’estris de pesca. Armaren els quatre rems i poc a poc s’allunyaren de la platja, de la casa i dels pares.
En Jan sentia com li petaven les dents de tremolor de por al seu germà Pep.
– Què tens Pep?
– Tinc por que el gegant ens descobreixi i se’ns mengi.
– Doncs jo he pensat un pla. Anirem directes a l’illa sense amagar-nos ni esperar que es faci de nit. El gegant ens veurà. Però quan ens hi acostem li proposaré un pacte.
– Quin pacte vols fer amb un gegant?
– Tu no pateixis i deixa’m fer.
Just tocar la sorra amb la barca. El Gegant aparegué per sobre d’uns arbres. La seva veu semblava un tro, la seva barba li arribava més avall del melic i cadascuna de les seves mans era més gran que la barca que els havia portat fins allà.
– Què hi feu aquí? No heu sentit que em menjo a tot aquell que trepitja la meva illa?
En Jan s’empassà la por. Es posà les mans a la cintura i digué:
– Gegant, vull fer un pacte amb tu. Nosaltres només necessitem un grapat de fonoll per curar el nostre pare. Tu ens pots demanar que vols que et pesquem i t’ho portarem.
El gegant somrigué. Aquell vailet li proposava un tracte perquè no se’l mengés. Ves per on, li va agradar el joc.
– Doncs voldria un cabàs de pops… seràs capaç de portar-me’ls?
– I tant! Ara mateix marxem a pescar-los -respongué en Jan.
Però el gegant no volia ser enganyat, de manera que prengué amb una d’aquelles manotes en Pep.
– Tu te’n vas a pescar. Ell es queda amb mi.
En Jan agafà els rems i prop d’una punta de l’illa escà unes poteres i les calà. Poques hores desprès portava no un, sinó dos cabassos ben plens de pops ben lluents. En arribar a la platja li donà els pops promesos al gegant que deixà anar en Pep. Però alhora i amb l’altre mà agafà la barca de la platja i l’enfilà al capdamunt d’un turó proper. Deixà als germans a la platja i s’endugué el seu sopar cap a l’altra costat de l’illa.
l’endemà tornà el gegant i tornà a exigir una panera de pops. Els baixà la barca i la posà sobre l’aigua. En Pep no feu cap intenció de pujar a la barca, per estalviar-se ser pres pel gegant. En Jan tornà a pescar pops. Arribà a la platja. El gegant posà de nou la barca sobre el turó i així durant una setmana sencera. Tant li agradaven aquells pops que ja en volia per dinar i per sopar. Aquell vespre , sols a la platja, els germans parlaven sobre el seu pare. Si el trobarien viu de tants dies que havien passat. I parlant, parlant, a en Jan se li acudí un nou pla.
– Demà marxarem ja ho veuràs. Tu Pep, mentre jo sóc a pescar mira de trobar el fonoll per les roques que hi ha a banda i banda de la platja i estigués a punt per marxar quan t’ho digui.
Al matí quan aparegué el gegant en Pep li digué:
– Gegant aquest migdia quan torni de pescar et demano que no treguis la barca de la platja, perquè vull reparar-hi un petit forat que té i pel qual me’n entra més cada dia més aigua.
– D’acord! Però ara fes via que ja tinc gana.
El germà gran sortí remant ben fort i aquell dia anà a pescar una mica més enllà del cap. Un lloc prou arrecerat perquè el gegant no el veiés des de la platja. Allà a més de les poteres pels pops hi calà unes nanses per llagostes. Unes hores més tard i abans de tornar a la platja, farcí els pops més grossos amb les pinces i els caps de les llagostes que són molt durs. Quan arribà a la platja li digué al gegant.
– Avui la pesquera ha estat millor que mai. Els pops són més grossos.
El gegant prengué els pops content i marxà a menjar-se’ls cap a l’altre costat de l’illa. Així que desaparegué els dos nois s’enfilaren a la barca i a força dels quatre rems ben compassats enfilaren cap a casa seva. Des de lluny sentien els crits del gegant que amb la golafreria s’havia empassat sencers els pops i se li clavaven les pinces i els caps de la llagosta a l’estómac amb gran dolor.
Arribaren a la platja just al migdia i corregueren fins a la casa amb el fonoll marí que aplicaren ràpidament sobre el pit de son pare. Diuen que a mitja tarda ja es llevà del llit. I que a l’endemà volgué sortir a pescar, aquest cop però, acompanyat dels seus fills que serien a partir d’aquell moment grans pescadors i uns herois de l’illa d’Eivissa, perquè des d’aquell dia ningú a tornat a veure mai més al gegant de l’illa d’Es Vedrà.
El tràiler oficial:
La invitació a la lectura 