«La promesa del capgròs», un relat d’amoretes

A «Cuentos para pensar», Jorge Bucay ens explica en un dels contes la història d’una parella d’enamorats que acaba fatal. Es titula “Sólo por amor” i segurament l’haureu llegit en alguna ocasió. Recordeu aquell final mític?

Aquí estoy. Por fin he pasado. Me miraste, te miré, me enamoré. He pagado todos los costos por ti… Todo vale en la guerra y el amor. No importan los sacrificios… valían la pena si eran para encontrarse contigo… para poder seguir juntos… juntos para siempre… Ella me mira, se le escapa una mueca y me dice:

Así no, así no quiero… A mí me gustabas cuando estabas entero.

Si fa no fa, el tema és similar al que ens explica “La promesa del capgròs”. En el relat, fregant lo políticament incorrecte —que és el que ens agrada de debò—, un capgròs diu que estima a una eruga.

Allà on el salze arriba a l’aigua, un capgròs va conèixer una eruga.
Es van mirar als ulls..,
I es van enamorar.

L’eruga li demana que li prometi que no canviarà mai.

Però ja sabem que els capgrossos, van canviant. Primer els hi surten dues potes, després dues més, després els hi cau la cua, etc.

Paral·lelament l’eruga també pateix alguns canvis i acabarà convertida en papallona. El final ja us el podeu imaginar. Sorprenent i genial!

Jeanne Willis i Tony Ross han col·laborat en diverses ocasions i els seus relats sempre resulten fascinants. En aquest cas, la composició de les pàgines amb el plec que separa el riu del terra és una solució perfecta per entendre el relat.

Aquest conte, a més a més de ser llegit, narrat i disfrutat, permet una pila d’activitats relacionades amb els canvis que experimenten alguns animals, i nosaltres mateixos. També ens pot portar a accions plàstiques i artístiques diverses, a escriure històries d’amor i a trobar altres finals, a cantar “Tot caminant per la vora del riu” amb lletra de Pete Seeger que va adaptar Xesco Boix, i altres accions educatives que són fàcils d’imaginar.

Un álbum il·lustrat ideal per a explicar-lo a infants de més de set anys, en aquesta època primaveral de canvis de tot tipus.

LES DADES:

Títol: La sorpresa del capgròs
Autora: Jeanne Willis
Il·lustrador: Tony Ross
Traductora: Clara Jubete
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes, 2022

BÉ PER LA BE!

LA BIBLIOTECA ESCOLAR, UN DRET IRRENUNCIABLE

Fa 25 anys, un grup de mestres i bibliotecàries irreductibles vam començar a caminar sota el nom de Bibliomèdia. Durant aquesta pila d’anys hem anat publicant nombrosos articles, alguns llibres pràctics i també teòrics relacionats amb les bondats de la Biblioteca escolar. De fet, no hem reclamat res més que una cosa tan simple com dotar a les escoles de medis per tirar endavant la biblioteca (personal i dotació econòmica, bàsicament).

De tant en tant també hem realitzat trobades en matinals on s’han pogut intercanviar idees, pensaments, informacions, desitjos i il·lusions compartides.

Ara, per celebrar els 25 anys hem organitzat una MATINAL el proper dissabte dia 30 d’abril del 2022 a a l’Hospitalet del Llobregat, concretament a la Biblioteca Tecla Sala.

N’estem més que satisfets de la resposta rebuda i del suport de l’Ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat i l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Les inscripcions ja fa dies que estan obertes i estem convençuts que serà una matinal estimulant i de la que en sortirem amb un grapat d’idees per reflexionar i per aplicar-les a les aules.

En aquesta ocasió hi haurà tres activitats:

Laboratori de lectures i imatges, a càrrec de Raquel Fernàndez, mestra, coordinadora de la biblioteca i cap d’estudis a l’Institut Escola Coma-ruga.
En aquest taller podreu tastar l’experiència del laboratori de la Volta al món, igual que ho va fer tot l’alumnat de l’Institut Escola Coma-ruga de P3 a 2n ESO. A continuació podreu escoltar què es necessita per fer un laboratori i més exemples de com, des de la biblioteca escolar, es poden anar introduint petites pràctiques com aquesta, de forma senzilla, a tota la comunitat educativa.

L’essència de l’escola: la biblioteca del Mas i Perera, de la mà de Iolanda Bertran mestra i directora de l’escola Mas i Perera de Vilafranca del Penedès i de Foix Ortiz mestra, coordinadora de la biblioteca i cap d’estudis. Elles ens exposaran el projecte ‘L’essència de l’escola: una forma de ser, veure i entendre l’educació. La biblioteca de l’escola Mas i Perera’ que va rebre el Premi Nacional de Bones Pràctiques del Ministeri d’Educació i Formació Professional 2021. Així mateix faran una dinàmica relacionada amb la competència informacional i amb el llegir per aprendre.

La biblioteca escolar: una mirada més enllà de la lectura, a càrrec de Carlos Ortiz bibliotecari de l’Institut Teresa Pàmies de Barcelona. Pot la biblioteca anar més enllà de la lectura? El taller us mostrara la biblioteca com a recurs útil per a l’alumnat i, especialment per al professorat. La millor forma de que l’alumnat visiti la biblioteca és que tot el professorat hagi experimentat que és un recurs útil i potent.

Hi trobareu també els “25 Imperdibles Exposició joc de llibres il·lustrats i àlbums per a infants”, una proposta cedida per la Biblioteca de Rosa Sensat, que té l’objectiu de donar a conèixer 25 narracions il·lustrades i àlbums on la imatge té una funció rellevant o essencial i que els infants d’educació infantil i primària no s’haurien de «perdre» en la seva etapa escolar.

Si voleu venir o necessiteu més informació, entreu el web de Bibliomèdia http://grupbibliomedia.blogspot.com/
i allà hi trobareu el programa i també el formulari d’inscripcions.

US ESPEREM a la Biblioteca Tecla Sala (L’Hospitalet del Llobregat) que està a l’Av. Josep Tarradellas i Joan, 44. La parada de metro Torrassa està a 30 segons caminant. (L1, L9 i L10)

Inauguració del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO

Dissabte passat vam fer una presentació dels llibres de «Les aventures de N’Esteisi i en Pimiento» que va ser la constitució del FAN CLUB.

Van acudir a la cita una cinquantena de «groupies» d’aquests còmics frescos i divertits. També ens va acompanyar l’autor, en Juan Feliu i l’editor de Takatuka, en Patric de San Pedro.

Primer vam explicar perquè se celebrava el 2 d’abril el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil en memòria d’en Hans Christian Andersen.

Després vam comentar els què i els perquès dels còmics en general i de “les aventures de n’Esteisi i Pimiento” en particular. Vam riure amb algunes anècdotes simpàtiques.

La Cristina Alcaraz que serà la presidenta del Fan Club durant aquest primer any ens va llegir els estatuts i ens va indicar en què consisteix formar part d’aquest club. Entre altres coses, va dir que com a membres, havíem de de saber que tenim uns compromisos i obligacions:

És determinant per formar part del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO participar en alguna (no a totes!) de les següents activitats:
Assistir a alguna de les reunions que es realitzaran periòdicament.
Compartir les noves aventures i fer-ne difusió a les diferents xarxes socials.
Se’ns assignarà un altre soci del Fan Club al qual haurem de saludar de tant en tant.

La Cristina ens va recordar que si ens apuntem a un club és per participar-hi.
El carnet del club el podem plastificar i l’hem de conservar perquè conté, també, el nostre número de soci i ens el demanaran en alguna ocasió.

I, sobretot va remarcar que:

No hem de dir que som fans de “les aventures de N’Esteisi i Pimiento”. Nosaltres no som fans, som SUPERFANS, som GROUPIES, som més que fans, i ens diem Estipipers, que és més xulo.

Ser estipiper vol dir fer coses a casa, sense gastar-nos un euro. Podem fer dibuixos i penjar-los a les parets, decorar-nos uns mitjons, una samarreta, o el que sigui. Les coses fetes a mà son molt més “cool”.

Com a estipipers, hem de conèixer tota la vida de n’Esteisi i en Pimiento. Qualsevol estipiper sap que la Shannon no es amiga de n’Esteisi, que la família d’en Pimiento viu a les muntanyes planes i que sovint les millors solucions es troben a cals xinos.

No ens avergonyim de ser estipipers. Potser hi haurà qui se’n riurà però nosaltres aguantarem i contestarem, cridant ben fort: MONEIOTA!

I va acabar amb aquestes paraules:

Tracteu d’omplir la vostra habitació amb pòsters. Cada vegada que algú vingui a casa a fer una festa de pijames o simplement a estar amb vosaltres, sabrà que sou fans de “les aventures de N’Esteisi i en Pimiento” i això serà genial!
I recordeu, els Estipipers som una raça a part, encara que la gent es burli de nosaltres, hem d’estar orgullosos, perquè ser Estipiper vol dir que tenim bon cor.

Després vam cantar la cançó d’aquest primer any i vam repartir punts de lectura, fruti cutxis, xapetes, i en Juan Feliu ens va signar una pila de còmics.

Van venir fans des de l’Hospitalet, Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Esplugues, Guardiola de Font Rubí. Olot, Menorca, Mallorca i Brussel·les. Gràcies a tots ells!

Una jornada inoblidable, sens dubte!

Un petit vídeo de la trobada, a continuació:

«La roca del cielo», un àlbum sobre la fatalitat

Si sou fans de la trilogia del barret d’en Jon Klassen, esteu de sort perquè acaba de sortir un àlbum de cent pàgines amb cinc històries d’amistat i de frustracions protagonitzades per una tortuga i un armadillo que us farà riure i pensar alhora.

Són cinc capítols que expliquen aventures de tres animals (tortuga, armadillo i serp) amb un humor hilarant i divertit que combina un suspens visual amb unes històries força originals. Recomanem llegir-les en veu alta.

A la primera història, es veu una tortuga que està contenta al lloc on està però quan arriba l’armadillo i li diu que té un mal pressentiment, ai! Discuteixen si el lloc on està és un bon lloc o és millor canviar a una altra zona. Bé, ja heu entès de què va la cosa. Si no ho heu captat, torneu a llegir el títol i ho entendreu…
La roca és el protagonista i augura un final fatal. De roques en coneixem algunes mítiques com la de Sísif o la de Prometeu però aquesta caiguda del cel ens ha robat el cor.

A la segona història, veiem a la tortuga caiguda al terra d’esquena però no vol admetre que necessita ajuda. Típic dels nens.

Al tercer capítol, l’armadillo i la tortuga s’imaginen com podria ser el futur, però l’arribada d’un extraterrestre ho complica tot.

A la quarta, l’armadillo i la serp gaudeixen de la posta de sol.

A l’última història, veurem perquè està enfadada la tortuga.

Són cinc situacions explicades de manera extraordinària, amb unes il·lustracions sublims que ajuden als infants a parlar del que estan veien.

Il·lustracions de mida gran i només amb una franja blanca al capdamunt on va el text.

Les històries recorden una obra de teatre perquè l’escenari no es mou i els diàlegs tenen una força narrativa i dramàtica fortíssima. De fet, Jon Klassen empra sovint en els seus llibres la tècnica teatral de la quarta paret on veiem sovint els seus personatges dialogant amb el lector, més o menys com altres llibres del tipus “No deixeu que el colom condueixi l’autobús” “El mur al mig del llibre” o “Un llibre”.

Una altra gràcia de l’àlbum és que permet a l’infant anticipar què passarà (o millor fer prediccions, encertades o no) del que trobaran quan passin pàgina. Per exemple, sabem que la roca caurà (ho diu el títol) però la cosa és saber quan i on caurà. I al damunt de qui.


Ah! I els ulls dels animals són la cosa més increïble que fa en Klassen. Ens miren directament amb una expressió formidable, com si parlessin.
LES DADES:
Títol: La roca del cielo
Autor: Jon Klassen
Il·lustrador: Jon Klasen
Traductor: Salvador Figueirido
Editorial: NubeOcho
Pàgines: 100
Madrid, 2022

Sant Jordi 2022: Lectures recomanades

Deia Wislawa Szymborska que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat. Podríem afegir que a més a més d’entretenir-nos la lectura ens aporta coneixement i ens fa reflexionar sobre el mon que ens envolta i sobre nosaltres mateixos.

Dos cops l’any, per Nadal i per Sant Jordi ens agrada compartir les novetats, els bons llibres que hem anat llegint i gaudint. És una tria personal, com totes les tries, i si us pot servir d’orientació, ja ens està bé.
De tota manera hem de fer un parell d’aclariments necessaris.

El primer és que es publiquen tantíssims llibres que no podem abastar-ho tot i segur que pel camí se’ns passen obres valuoses, boniques i que aporten coneixement i saviesa. Però no arribem a tot.

El segon aclariment és una obvietat. Aneu a les llibreries i a les biblioteques i allà us podran aconsellar molt millor. Només cal que mantingueu una conversa amb les llibreteres o les bibliotecàries i els comenteu quins són els vostres gustos. Us recomanaran amb més encert i punteria que la nostra.

Dels llibres que hem tingut oportunitat de compartir aquests darrers mesos us proposem els següents (podeu descarregar el tríptic al final de l’entrada):

Cicle Infantil

Cuc i garsa
Ramon D. Veiga. Takatuka

L’expedició Arc Iris
Nora Brech. Joventut

Els comences a comptar?
Ramon Besora. Nandibú

Amics
Andrea Hensgen. Libros del zorro rojo

Els quatre amics
Germans Grimm. Kalandraka

L’escala vermella
Fernando Pérez. Kalandraka

La roca del cielo
Jon Klassen. Nube ocho

L’embolic
Lídia Alcazar. Bindi Books

Mimosa i Sam. El misteri de les ulleres roses
Cathon. Bindi books

Corneli i Garcia
Ricardo Alcantara. Combel

Cicle inicial

El núvol
Rita Canas. La topera

Una fada sota el llit
Rosalinde Bonnet. Baula

Un nen molt estrany
Ricardo Alcántara. Joventut

La platja màgica
Crockett Johnson. Corimbo

El Leo i la Lisa més enllà de la ciutat única
M. A. Sáez. Thule

La gàbia
German Machado. Andana

Els dies passen amb en Gripau i en Gripere
Arnold Lobel. EntreDos

La llegenda de Sant Jordi
Ambauka. Nanit

9 kilómetros
Claudio Aguilera. Ekaré

Flores salvajes
Liniers. Imperdimenta

Cicle Mitjà

El llibre de la sort
Sergio Lairla. A buen paso

Sam, l’ombra rebel
Michelle Cuevas. Joventut

La nit de la visita
Benoît Jacques. A buen paso

Em dic Maryam
Maryam Madjidi. Blackie Books

Vivir, los animales bajo una nueva mirada
Virginie Aladjidi. Faktoría

El gat rumberu
Laia Figueras. Nanit

Fluidoteca
Berta Páramo. Litera

Tribus
Sam G.C i Raquel Martín. Mosquito

Dracs, fades i gegants
Oriol Canosa. LaGalera

Un refugi per a la tristesa
Anne Booth. Andana

Cicle Superior

El nen, el talp, la guineu i el cavall
Charlie Mackesy. Penguin

L’anima perduda
Olga Tokarczuk. Thule

Gilan, la princesa de les serps
Maria Skiadaresi. Nandibú

Què s’amaga al cel de nit?
Aina Bestard. Zahorí Books

Vull ser reina
Susana Peix. Triqueta verde

Milo imagina el mundo
Matt de la Peña. Penguin

Gran panda y pequeño dragón
James Norbury. Nube de tinta

Cueto negro
Mónica Rodriguez. Loguez

Noia en motocicleta
Amy Novesky. Thule

People Power. Protestes que han canviat el món
Rebecca June. Zahorí books

El tríptic el podeu descarregar clicant a:

<object class="wp-block-file__embed" data="https://jaumecentelles.cat/wp-content/uploads/2022/03/lectures-recomanades-sant-jordi-2022-2.pdf&quot; type="application/pdf" style="width:100%;height:510px" aria-label="Embed of <strong>lectures-recomanades-sant-jordi-2022lectures-recomanades-sant-jordi-2022Baixa

«Què s’amaga al cel de nit?», a l’Ofici d’educar

Ahir a “L’ofici d’educar”, vam presentar “Què s’amaga al cel de nit?”, d’Aina Bestard i publicat per Zahorí Books. És tracta d’un llibre amb sorpresa, un llibre per conèixer algunes constel·lacions gràcies a les pistes d’unes endevinalles i a l’observació del cel des de diferents punts del món.

Unes il·lustracions molt elaborades sobre fons blau que ens situen en vuit països del món, a dins d’unes habitacions des d’on, obrint unes solapes que són les finestres, hi veurem constel·lacions.
Si tenim a ma una llanterna i la posem al darrera, a contrallum, com per art de màgia, podem veure el animals que donen nom a les estrelles de cada constel·lació. Un joc i unes endevinalles per gaudir i compartir, recomanades per a infants a partir de segon de primària.

La darrera pàgina doble del llibre recull totes les constel·lacions que han sortit prèviament i en proporciona algunes característiques principals, com l’estrella més brillant de cadascuna d’elles.

Com a cada programa, fem una pregunta per al concurs de “Llibres per somiar “ i entre les respostes encertades es fa una rifa i se li regala el llibre en qüestió.
Per aquest llibre, la pregunta del concurs és la següent:

Quina constel·lació correspon a l’endevinalla que diu
«Rei de la selva durant el dia,
a la nit es converteix en guia.
Mira les estrelles fixament
i cerca un gran felí al firmament».

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 3 d’abril.

Al darrer concurs va resutalr guanyadora l’Amancay que s’endu el llibre «Gilan, la princesa de les serps»

El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-samaga-al-cel-de-nit-daina-bestard/audio/1129595/

En aquest mateix programa vam poder escoltar a un bon nombre de joves, els anomenats «generació Z», nois i noies nascuts entre el 1994 i el 2010, en plena era digital. que no conceben el món sense internet, tot i que defensen també la presencialitat malmesa per la pandèmia. Davant d’un futur molt incert, reivindiquen noves formes de comunicar-se, estimar i divertir-se. Porten a l’ADN la pluralitat, l’activisme planetari, el feminisme, una sexualitat més oberta i fluida; i el seu clam unànime és ser més escoltats.

Hi van participar l’Aina Ahumada, de l’Institut del Voltreganès, la Reda El Ghrari, de l’Institut Antoni Cumella, en Cesc Fernandez, de l’Institut Serra de Noet, en Jaume Salat i Irene Altés, de l’Institut de Gurb, i Alba Pueyo, de l’Institut Vilamajor. Tots ells participen del Projecte de Recerca, Educació i Servei del Departament d’Educació en col·laboració amb Catalunya Ràdio.

Els podeu escoltar clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-pessimisme-creixent-de-la-generacio-z-quin-futur-els-espera/audio/1129596/

Literatura a primària: Un monogràfic a la revista GUIX (AULA)

Si esteu subscrit a la revista GUIX haureu notat amb alegria el nou format i el nou gramatge de les pàgines. Quin luxe! Semblen llibres, talment.

Aquest mes de març he tingut la sort de coordinar el monogràfic “A fons” sota l’epígraf “literatura a primària” i recordant com n’és de necessària la literatura crítica. Presentem quatre experiències de quatre escoles de diversa tipologia.

La idea que acompanya aquest «A fons» és mirar al futur i veure que els infants i joves que ara tenim hauran de fer front a les exigències de la vida del segle XXI. Per tant, l’escola s’ha de preocupar per ensenyar-los a pensar críticament, alimentar la seva necessitat d’aprenentatge, proporcionar recursos, fomentar la creativitat, establir un clima de confiança educatiu i desenvolupar mecanismes per absorbir nous coneixements, conscients que ara mateix ningú no sap amb què es trobaran, quines feines hauran de realitzar ni amb qui s’hauran de relacionar.

És arriscat preveure per on es mourà el món de la literatura en un futur proper però si fem cas dels indicadors s’intueixen alguns moviments, el més significatiu dels quals hauria de ser la remuntada de l’ús de les biblioteques escolars, una peça clau que ha estat força abandonada i ha arribat a uns nivells de degradació notables. S’entén fàcilment per l’abandonament que els organismes responsables fan de les seves pròpies normatives, passen pàgina i obliden sorprenentment el que promulguen, entre d’altres, la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) que ens recorda que un llibre afegeix vida a la vida i que cal fer una aposta ferma i decidida per una educació humanística i amb valors.

Potser, els temps que vindran seran millors. Posats a somiar, la literatura serà més ben valorada, als telenotícies hi haurà una secció cultural on el llibre tingui presència, els autors de literatura infantil i juvenil podran viure de la seva obra i quan es passin proves de lectura als nostres alumnes, comprovarem com són capaços de comprendre el que s’amaga entre línies i d’inferir el que l’autor ens vol dir perquè serà senyal que són millors lectors, més crítics i més savis. Somnis, potser només son somnis, però els somnis i les utopies deixen de ser-ho quan s’aconsegueixen, i estem convençuts que empenyent tots una mica i alhora ho podem fer realitat.

En aquesta revista hi trobareu experiències formidables de centres educatius que fan una aposta clara per la literatura com a eix de la vida escolar. Cadascuna de les experiències presenta activitats diferents, però si les llegiu amb deteniment veureu que tenen en comú una mirada similar. Per exemple, la mirada violeta que ens presenta l’Ana Merino amb les accions que promou amb els alumnes i on la promoció dels valors socials i cooperatius hi és ben present.

Els clubs de lectura dels «Tusitalas» sota la coordinació de la Bea Maceda, basats en l’escolta respectuosa de les opinions dels altres.

Les sinèrgies que aconsegueixen crear llegint en veu alta les companyes del col·legi Badalonès i que ens recorden el que defensava George Jean sobre l’oralitat i el poder de la paraula.

I la magnífica experiència de Cassà Municipi Lector que resumeix de manera excel·lent en Jordi Dausà i ens fa pensar en aquella obra de Lope de Vega on anaven tots a una.

Totes les accions que ens comenten, són assumibles des d’altres centres educatius i només cal una mica d’allò del que anem tan sobrats els mestres: entusiasme.

Ho podeu llegir al GUIX núm, 486 de març (AULA en castellà).

«9 kilómetros», el llarg camí cap a l’escola

Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.

Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.

L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.

El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?

L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.

El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.

Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.

Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.

Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.

L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:

Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta.
Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.

Este libro es esa canción.

lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: 9 kilómetros
Autor: Claudio Aguilera
Il·lustradora: Gabriela Lyon
Editorial: Ekaré
Pàgines: 56
Barcelona, 2022

Quan la poesia entra a l’aula

Quan la poesia entra a l’aula sempre genera emocions. De vegades, ho fa a través de la paraula dita, recitada, i té a veure amb l’oralitat i la musicalitat. En altres ocasions, arriba amb la lectura d’un poema que no necessàriament ha de ser comprés de la mateixa manera per tots els infants, perquè la poesia té aquesta capacitat de generar interpretacions divergents segons el bagatge de cadascú. També entra a través de la mirada d’un poema il·lustrat, d’unes imatges que comporten una forma particular de lectura on tenen importància l’estètica o els paral·lelismes amb el text.

Avui és el dia mundial de la poesia i està bé que ho recordem perquè a l’escola pot ser un mitjà estimulant si es donen un parell de condicions:

En primer lloc, cal que el contacte amb la poesia no sigui esporàdic, cal que hi hagi una continuïtat, que sigui habitual. Segons el moment evolutiu dels infants, hi ha poemes adients per a tots ells.

Primer hi ha la poesia que senten els nadons. Són les cançonetes de falda, les moixaines que li fa la mare, els rodolins, els batecs del cor. (Aquest és el pare, aquesta és la mare, aquest fa les sopes,…) cançonetes per anar a dormir (Son, soneta, vine aquí, a la vora del coixí, quan la soneta vindrà, el (nom) s’adormirà), per conèixer el propi cos (Ball manetes, toca galtetes, toca-les tu, que les tens boniquetes…)
Després hi ha la poesia que coneixen al pati de l’escola, quan salten a la corda, quan han de triar els equips, etc.:
Una plata d’enciam, ben amanida…
Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat…
La gallina ponicana poni un ou cada setmana…

I per a cicle superior hi ha la música. Els infants coneixen una pila de cançons, les canten, i sovint són poemes. Només cal escoltar amb ells als seus cantautors preferits i posar sobre la taula les lletres per comentar-les. També podeu presentar alguns rapers que fan poemes combatius, feministes, de denúncia social i, depenent de la zona on esteu, teniu al vostre abast una mina en el folklore local. Per exemple, el projecte «Corranda» a les terres gironines, les «Albades» a València, «Ses Patacades» a Cadaqués, les «Jotes» de l’Ebre, etc.

En segon lloc, que el mestre tingui sensibilitat i sigui capaç de transmetre passió als seus alumnes. Que estigui al dia dels nous corrents poètics i conegui les novetats editorials. Si aconsegueix que a l’aula hi hagi un bon clima basat en la confiança i en la qualitat de les relacions, serà més fàcil. És funció seva posar-los en situació. Si ha previst tenir alguns poemes penjats a les parets i si el clima és favorable, estarà en disposició d’extreure dels alumnes la seva capacitat poètica, de permetre’ls expressar les seves sensibilitats a través d’un codi diferent, disposats i estimulats per practicar jocs amb paraules, sonoritats, metàfores i associacions inversemblants. Es tracta d’incloure la poesia a l’aula de manera vivencial, vital, entrant al fascinant món de la poesia, però per la porta gran, com qui va al teatre, ben mudats, disposats a gaudir d’un temps que ens canviarà la mirada de tot allò que ens envolta, però també la mirada que tenim de nosaltres mateixos. Poden entrar a través del joc, exercitant la lectura dels bells poemes que trobareu als poemaris, escrivint de manera individual o col·lectiva, emprant els sentits. Val la pena.

Avui és el dia mundial de la poesia i coincidències de la vida (o no) a la revista GUIX acaba de publicar-se un article on parlo de tot plegat i de com “jugar amb la poesia”, i també “sentir”, “escriure” i “llegir la poesia”. Si el voleu llegir sencer, el trobareu a la GUIX de març (número 486).

Si puc
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

Gabriel Ferrater

«El cant del signe», una (bona) novel·la policíaca

Aquests dies estic llegint “Jóvenes y lectura. Estudio cualitativo y propuestas” de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i, alhora, seguint la polèmica que hi ha a les xarxes sobre les lectures obligatòries i el clàssics i què han de llegir i què no els joves. N’hi ha opinions per a tots els gustos. Quan acabi de llegir el document us el comentaré.

Crec que la majoria som lectors eclèctics i anem passant per èpoques, estats d’ànim i preferències diverses. Al menys a mi em passa, i quan entro a la biblioteca no puc estar-me de llepar-me el dit i passar-lo pel llom dels llibres ordenats en fileres inacabables de llibres que no llegiré mai (per manca de temps, bàsicament) i, en aquell moment, no em preocupa gaire si no conec a determinat autor o la gran novel·la de la que tothom parla no m’atrau.

El que procuro és gaudir de les novel·les que em criden (novetats, clàssiques, relectures) i recordar el que deia Wislawa Azymborska sobre que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat.

Una novel·la curta que recomano per a adolescents és la última de la Núria Pradas: “El cant del cigne”.

Recordo que fa una pila d’anys (30?) vaig llegir «Lior» i em va encantar. Des de llavors, he procurat no perdre-li la pista perquè la Núria Pradas és una gran escriptora.

La portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).

«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.

L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.

Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.

A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.

Situar les accions en llocs coneguts també és simpàtic perquè empatitzem amb la història i es fa més creïble. Quan apareix el parc de la Pegaso, la Zona Franca, o “l’ovella negra” no pots més que fer una lleu somriure i pensar “ho conec, jo hi estat en més d’una ocasió”. És aquella sublimació de seguir les “rutes literàries” que s’organitzen per visitar Mequinensa i recordar els lloc on passa “El camí de sirga”, visitar Palafrugell i caminar per “El carrer estret” de Pla, recórrer Dublín a la recerca de Joyce, etc.

A la contraportada llegim:
La Mia i la Greta són molt bones amigues. Es coneixen des que anaven a l’institut i ara comparteixen pis a Barcelona. Però una nit, en tornar a casa després de sortir de festa, la Mia ja no pot més i, amb tota la ràbia del món, etziba a la seva amiga: ”Tant de bo et morissis ara mateix!”. Què ha passat? Com és que han acabat així? L’endemà troben el cos sense vida de la Greta. La Mia no sap què fer i també està en perill. Qui l’ha estat seguint?

Lectura recomanada per a nois i noies de l’ESO

LES DADES
Títol: El cant del cigne
Autora: Núria Pradas
Editorial: Bambú
Pàgines: 128
Barcelona, 2022