Un altre Petit Príncep!

Els qui em coneixeu sabeu que un dels meus llibres preferits és «El petit príncep» i esteu amatents quan apareix una nova versió per rcordar-m’ho. Em va passar fa una setmana quan en Daniel Becerra, el meu amic que viu i treballa en una biblioteca escolar a Tailàndia, m’enviava un watts amb aquesta foto i em deia que li havia agradat força.

Fa uns mesos, les companyes del grup de treball també em van fer arribar una versió pop-up que és una meravella i ara, com que les casualitats de la vida no arriben soles, una mestra amiga m’ha regalat un exemplar d’una altra versió, en anglès, il·lustrat per la Sarah Massini. Aquest:

Les il·lustracions són precioses i el volum està adreçat a nens petits. Ve a ser una mena d’introducció al relat original però costa d’entendre perquè són com pinzellades de moments puntuals.

Per què m’agrada El Petit Príncep?

M’agrada perquè és un exemple de bonhomia i un personatge delicat i fràgil que ens defensa de l’aspror i brutalitat de la vida amb valors tan humans com la puresa de cor i una certa innocència en el tracte amb els demés. És un príncep prou valent i decidit com per viatjar fins al nostre planeta guiat per una estrella.

Segurament Saint-Exupéry coneixia els contes d’Andersen, escrits 100 anys abans i segurament li agradaven perquè hi ha alguna similitud entre els finals d’ambdós autors. Recordem els finals del Petit Príncep, mossegat per la serp i la sireneta, per exemple, que es desfà en l’escuma del mar. El mateix esperit.

També hi ha en “el Petit Príncep” quelcom d’allò que els anglesos anomenen nonsense i que “Alícia en terra de meravelles” explica millor que cap altre llibre. Perquè algunes imatges del “Petit Príncep” participen d’aquest sense sentit, tan anglès d’altra banda. Un noi que viu en un planeta petit i que posa una campana sobre la flor i neteja els seus diminuts volcans, el fanaler,… tot una mica surrealista.

El Petit Príncep va ser escrit el 1940, l’any pitjor, el més dramàtic per als francesos que havien perdut la llibertat precisament aquell any. Potser és per això que el Petit Príncep viu a les estrelles i al desert (llocs encara no envaïts).

El Petit Príncep va néixer del pensament d’un home que feia d’aviador i que va morir en la última gran guerra, un any després d’escriure aquesta obra. L’aviador és figura capital en la novel·la perquè és ell qui explica la història de l’encontre amb el príncep i tot el que va esdevenir durant la setmana que compartiren al desert. En el moment de la seva publicació va ser el primer personatge de conte de fades (si és que el podem incloure en aquest apartat, per allò que és un príncep) que venia de l’espai i que va aparèixer enmig del desert, just en el punt que l’aviador estava intentant reparar el seu aparell.

  • Què és aquesta cosa?
  • No és cap cosa. Això vola. És un avio. És el meu avió.
    I estava orgullós de fer-li saber que jo volava.

Tota l’obra n’està plena de frases com aquesta que et transporten del pla de la realitat a un pla més elevat, al dels símbols. Un avió és un objecte però quan li diu “això vola” ens està explicant que la seva funció és dinàmica, permet transportar-nos a altres indrets i connectar-los entre si. És, si fa no fa, com quan pensem en un instrument. Imaginem una guitarra, una trompeta o un piano. Són objectes que tothom pot tenir a les seves mans però que no tothom sap usar-los per fer música. L’avió ofereix possibilitats de volar… ens obre un nou marc de relacions. Un avió es pot mesurar, es pot pesar, es pot dibuixar, es pot descriure, es pot canviar de lloc. Igual passa amb els instruments. Però la possibilitat de volar, de fer música ens fa més rics, ens eleva a un pla superior, ens enriqueix i és el que el pilot li està transmeten al Petit Príncep amb el “això vola”.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots.
I vaig engegar:

  • Això és la caixa. El be que vols és a dins.
    Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s’il·luminava.
  • És exactament així, que el volia! ¿Et sembla que necessita molta herba aquest be?
  • ¿Per què?
  • Perquè a casa meva és molt petit…
  • Segur que n’hi haurà prou. T’he donat un be molt petit.
    Va vinclar el cap sobre el dibuix:
  • No tan petit… Mira! S’ha adormit…
    I va ser així que vaig conèixer el petit Príncep.

L’aviador que ha caigut al desert (un altre símbol… caure al desert vol significar un cert bloqueig creatiu. En aquest allunyar-se de la resta de persones podem veure fins i tot la possibilitat de no sobreviure físicament), l’aviador que ha caigut al desert, dèiem, està intentant reparar el motor quan se li apareix un infant que no plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:

  • Si us plau… dibuixa’m un xai!

L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al príncep i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li fa el dibuix de la caixa que hem llegit.

Aquí podria haver-li demanat una altra cosa creativa (canta’m una cançó, per exemple) però li demana que li faci un dibuix perquè l’aviador ens ha explicat en el primer capítol els fracassos amb els seus dibuixos números 1 i 2 (el de la boa que es menja l’elefant) i de com a l’edat de sis anys va abandonar la seva magnífica carrera de pintor.

Al final l’aviador queda sorprès quan el Príncep li agraeix el dibuix de la caixa i el retroba amb la seva vena creativa. Novament el porta, ens porta, a un pla superior, a una segona lectura.

Antoine de Saint-Exupéry va ser aviador i quan va escriure el “Petit Príncep” vivia a Nova York i veia amb tristesa i pena la derrota dels francesos i com havia quedat el país de deprimit, tant física com espiritual i anímicament. Potser hi ha un lligam entre ambdues situacions i la necessitat d’empènyer, de fer un salt des de la fatalitat a l’esperança, tal com deien els existencialistes a la primera meitat del segle XX (Heidegger, per exemple), posa en boca del Petit Príncep aquest “és exactament així, que el volia” reconeixent el pas de la realitat d’un ésser perdut i abandonat enmig del desert a algú que és capaç de crear i comunicar-se amb els altres.

Bé a cada capítol trobem frases per a la reflexió. Potser en algun moment ens podrem trobar i us explico amb detall cadascuna de les meravelles que s’amaguen en aquest llibre per a adults. Sempre he pensat que s’ha de llegir a partir dels 18 anys, però ai! les editorials volen exprimir-l’ho i per això fan versions com aquesta de la Louise Greig i la Sarah Massini que costen d’entendre. Que hi farem!