«Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat», «Pito pito gorgorito», «Dalt del cotxe hi ha una nina», «La gallina ponicana pon un ou cada setmana», i altres cantarelles similars s’escolten encara als patis de les escoles. Formen part dels jocs de triar. Una que he escoltat als infants de cicle inicial i mitjà, en castellà i molt divertida, diu una cosa com «zapatito blanco, zapatito azul, dime cuantos años tienes tu…»
Segurament, n’hi moltes cantarelles que són locals i d’altres que han corregut pels patis de les escoles d’arreu. M’ho ha recordat una imatge d’aquest àlbum que explica un joc prou conegut amb unes normes senzilles i al que tots els infants han jugat. Es veu un rogle de sis peus i imaginem que algú està contant per anar eliminant-ne un a un fins a trobar qui pari. També hi ha un parell de sabates que no entren en el joc d’eliminar i quan passem pàgina descobrirem perquè.
«Juguem a amagar-nos» explica aquest joc i ho fa centrant-se en set infants de diferents edats que passen un dia al bosc. A mesura que anem passant pàgines anem descobrint on s’han amagat cadascun dels infants, en un recorregut per diferents espais, fent un camí d’anada i tornada. El final té gràcia. Les il·lustracions estan fetes a llapis de colors i combinen diferents plans que ajuden a seguir perfectament la història.
És un bon llibre per llegir-lo durant aquestes vacances i anar trobant tots els animals que hi apareixen: llebres, esquirols, guineus pica-soques, cérvols, pit-roigs, ratolins, àligues, abelles, ànecs, granotes, serps d’aigua, sargantanes, senglars, bernats pescaires, guatlles, mussols, conills.
Akiara books és una editorial que es caracteritza per cuidar moltíssim l’aspecte del llibre i, en aquests cas, s’han lluït triant un llom de tela, unes cobertes de cartró dur gruixut i un paper de qualitat que fa de molt bon llegir.
Una lectura per a infants a partir de quatre anys (millor acompanyats) LES DADES: Títol: Juguem a amagar-nos Autora: Verónica Fabregat Il·lustradora: Verónica Fabregat Editorial: Akiara Col·lecció: Akimira, 1 Pàgines: 36 Barcelona, 2022
Algunes de les imatges estan extretes de la pàgina web d’Akiara Books
«Àlbum» és un col·lectiu format per diverses editorials que tenen en comú una aposta decidida per la qualitat dels llibres infantil que editen i, a més, la seva associació es mou per uns principis ètics que estan encaminats a aconseguir una societat lliure i literària. Aquestes 25 editorials independents organtitzen cada any una Setmana dedicada a l’Àlbum, fan formació per a professionals del món editorial i mantenen contacte amb totes aquests escoles i grups d’educadors que els ho demanen.
Abans d’ahir vaig assistir a la presentació —a la llibreria Finestres (Barcelona)—, d’un llibre solidari que han publicar i que té com a objectiu recaptar fons per als nens i nenes afectats per la guerra a Ucraïna.
El llibre en qüestió és un poema de Gianni Rodari, escrit l’any 1955. Es titula «La lluna de Kíiv», les il·lustracions són de la Beatrice Alemagna, i la traducció de la Teresa Duran.
En la publicació han col·laborat desinteressadament traductors, correctors i editors que han fet possible aquest projecte, especialment d’Enquadernacions Baró S. XXI, la distribuïdora Les Punxes i la impremta Novoprint, que han renunciat al seu marge de benefici. D’aquesta manera, els guanys de la venda aniran íntegrament a Save the Children, que els destinarà a ajudar als nens ucraïnesos refugiats i al fons d’emergències global per a atendre la infància vulnerable.
A la presentació es va explicar la història d’aquest poema i també la situació dels milions d’infants refugiats que han hagut de fugir del seu país. Van parlar en Xavier González president del COBDC, l’Elodie Bourgeois de l’Editorial Joventut, en Lluis Zendrera, president del IBBYCAT, l’Alla Gordienko, presidenta de l’IBBY Ucraïna (va enviar un vídeo d’agraïment i explicant la situació actual de les biblioteques al seus país) i el periodista de TV3, Óscar Armengol, que va passar uns fragments dels reportatges que va fer in situ a Ucraïna i va explicar alguns episodis colpidors de les seves visites als diferents escenaris d’Ucraïna. Va ser una presentació molt sentida i emotiva.
Si voleu contribuir, és molt fàcil: Aneu a la llibreria més propera i compreu el llibre o els llibres i els regaleu als vostres coneguts. La qüestió és que no oblidem que la guerra continua i que hi ha molts infants que estan patint.
Els qui em coneixeu sabeu que un dels meus llibres preferits és «El petit príncep» i esteu amatents quan apareix una nova versió per rcordar-m’ho. Em va passar fa una setmana quan en Daniel Becerra, el meu amic que viu i treballa en una biblioteca escolar a Tailàndia, m’enviava un watts amb aquesta foto i em deia que li havia agradat força.
Fa uns mesos, les companyes del grup de treball també em van fer arribar una versió pop-up que és una meravella i ara, com que les casualitats de la vida no arriben soles, una mestra amiga m’ha regalat un exemplar d’una altra versió, en anglès, il·lustrat per la Sarah Massini. Aquest:
Les il·lustracions són precioses i el volum està adreçat a nens petits. Ve a ser una mena d’introducció al relat original però costa d’entendre perquè són com pinzellades de moments puntuals.
Per què m’agrada El Petit Príncep?
M’agrada perquè és un exemple de bonhomia i un personatge delicat i fràgil que ens defensa de l’aspror i brutalitat de la vida amb valors tan humans com la puresa de cor i una certa innocència en el tracte amb els demés. És un príncep prou valent i decidit com per viatjar fins al nostre planeta guiat per una estrella.
Segurament Saint-Exupéry coneixia els contes d’Andersen, escrits 100 anys abans i segurament li agradaven perquè hi ha alguna similitud entre els finals d’ambdós autors. Recordem els finals del Petit Príncep, mossegat per la serp i la sireneta, per exemple, que es desfà en l’escuma del mar. El mateix esperit.
També hi ha en “el Petit Príncep” quelcom d’allò que els anglesos anomenen nonsense i que “Alícia en terra de meravelles” explica millor que cap altre llibre. Perquè algunes imatges del “Petit Príncep” participen d’aquest sense sentit, tan anglès d’altra banda. Un noi que viu en un planeta petit i que posa una campana sobre la flor i neteja els seus diminuts volcans, el fanaler,… tot una mica surrealista.
El Petit Príncep va ser escrit el 1940, l’any pitjor, el més dramàtic per als francesos que havien perdut la llibertat precisament aquell any. Potser és per això que el Petit Príncep viu a les estrelles i al desert (llocs encara no envaïts).
El Petit Príncep va néixer del pensament d’un home que feia d’aviador i que va morir en la última gran guerra, un any després d’escriure aquesta obra. L’aviador és figura capital en la novel·la perquè és ell qui explica la història de l’encontre amb el príncep i tot el que va esdevenir durant la setmana que compartiren al desert. En el moment de la seva publicació va ser el primer personatge de conte de fades (si és que el podem incloure en aquest apartat, per allò que és un príncep) que venia de l’espai i que va aparèixer enmig del desert, just en el punt que l’aviador estava intentant reparar el seu aparell.
Què és aquesta cosa?
No és cap cosa. Això vola. És un avio. És el meu avió. I estava orgullós de fer-li saber que jo volava.
Tota l’obra n’està plena de frases com aquesta que et transporten del pla de la realitat a un pla més elevat, al dels símbols. Un avió és un objecte però quan li diu “això vola” ens està explicant que la seva funció és dinàmica, permet transportar-nos a altres indrets i connectar-los entre si. És, si fa no fa, com quan pensem en un instrument. Imaginem una guitarra, una trompeta o un piano. Són objectes que tothom pot tenir a les seves mans però que no tothom sap usar-los per fer música. L’avió ofereix possibilitats de volar… ens obre un nou marc de relacions. Un avió es pot mesurar, es pot pesar, es pot dibuixar, es pot descriure, es pot canviar de lloc. Igual passa amb els instruments. Però la possibilitat de volar, de fer música ens fa més rics, ens eleva a un pla superior, ens enriqueix i és el que el pilot li està transmeten al Petit Príncep amb el “això vola”.
Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar:
Això és la caixa. El be que vols és a dins. Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s’il·luminava.
És exactament així, que el volia! ¿Et sembla que necessita molta herba aquest be?
¿Per què?
Perquè a casa meva és molt petit…
Segur que n’hi haurà prou. T’he donat un be molt petit. Va vinclar el cap sobre el dibuix:
No tan petit… Mira! S’ha adormit… I va ser així que vaig conèixer el petit Príncep.
L’aviador que ha caigut al desert (un altre símbol… caure al desert vol significar un cert bloqueig creatiu. En aquest allunyar-se de la resta de persones podem veure fins i tot la possibilitat de no sobreviure físicament), l’aviador que ha caigut al desert, dèiem, està intentant reparar el motor quan se li apareix un infant que no plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al príncep i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li fa el dibuix de la caixa que hem llegit.
Aquí podria haver-li demanat una altra cosa creativa (canta’m una cançó, per exemple) però li demana que li faci un dibuix perquè l’aviador ens ha explicat en el primer capítol els fracassos amb els seus dibuixos números 1 i 2 (el de la boa que es menja l’elefant) i de com a l’edat de sis anys va abandonar la seva magnífica carrera de pintor.
Al final l’aviador queda sorprès quan el Príncep li agraeix el dibuix de la caixa i el retroba amb la seva vena creativa. Novament el porta, ens porta, a un pla superior, a una segona lectura.
Antoine de Saint-Exupéry va ser aviador i quan va escriure el “Petit Príncep” vivia a Nova York i veia amb tristesa i pena la derrota dels francesos i com havia quedat el país de deprimit, tant física com espiritual i anímicament. Potser hi ha un lligam entre ambdues situacions i la necessitat d’empènyer, de fer un salt des de la fatalitat a l’esperança, tal com deien els existencialistes a la primera meitat del segle XX (Heidegger, per exemple), posa en boca del Petit Príncep aquest “és exactament així, que el volia” reconeixent el pas de la realitat d’un ésser perdut i abandonat enmig del desert a algú que és capaç de crear i comunicar-se amb els altres.
Bé a cada capítol trobem frases per a la reflexió. Potser en algun moment ens podrem trobar i us explico amb detall cadascuna de les meravelles que s’amaguen en aquest llibre per a adults. Sempre he pensat que s’ha de llegir a partir dels 18 anys, però ai! les editorials volen exprimir-l’ho i per això fan versions com aquesta de la Louise Greig i la Sarah Massini que costen d’entendre. Que hi farem!
Al Blok de BiD (https://www.ub.edu/blokdebid/) publico una ressenya d’un estudi elaborat pel Laboratorio Contemporáneo de Fomento de la Lectura, adscrit a la Fundació Germana Sánchez Ruipérez, que m’ha semblat força valuós. Es titula Jóvenes y lectura: estudio cualitativo y propuestas.
A la ressenya explico el següent: En el món escolar, sovint ens fem moltes preguntes relacionades amb la lectura i la literatura crítica: Som un país lector? En quins suports llegiran els nostres alumnes quan siguin grans? Què han de llegir? Qui els acompanyarà en el seu camí lector? Llegim per plaer? Llegim per compartir vivències? Llegim per supervivència? Necessitem llegir? Ficció, o coneixements? Imaginem un futur sense llibres? Com esdevenim lectors? Per atzar, o per influència de la família i l’escola? La lectura és una qüestió valorada socialment? Els familiars saben com ajudar els infants per fer-los més lectors? Etcètera.
Sabem que el llibre, a casa nostra, no és, o no ha estat, el centre del món. Fins no fa més de quaranta o cinquanta anys, el món editorial, els llibres, les biblioteques i les llibreries eren un bé escàs. Sortosament, en aquest sentit, hem anat avançant i ara podríem dir que estem arribant a albirar el que fan altres països amb més tradició. Per exemple, estem veient com s’obren moltes llibreries i proliferen les noves editorials, fet inaudit que ens fa veure el futur amb esperança.
Fins ara, les nacions més literàries han estat ‒encara ho són‒ les situades al nord d’Europa (Finlàndia, Noruega, Letònia, Islàndia, Països Baixos, etc.) i probablement té a veure amb un patró geogràfic, educatiu, de prosperitat econòmica i, fins i tot, de cultura religiosa.
La realitat ens recorda que a les biblioteques de Finlàndia el nombre de préstecs és set vegades superior al d’Espanya, per exemple. És una dada, només una dada, i per això s’agraeix que, de tant en tant, entitats de prestigi com la Fundación Germán Sánchez Ruipérez a través del seu Laboratorio Contemporáneo de Fomento de la Lectura dediquin temps i esforços a fer un estudi com el que presentem i comentem a continuació.
L’estudi sobre els joves i la lectura consta de sis capítols.
El primer és una justificació de la investigació. Ens presenta algunes dades interessants com ara que els joves i adolescents són grans consumidors de cinema, música, esports, sèries de televisió, i són els que més naveguen per Internet. En resum, són curiosos o lectors habituals (especialment les noies). Una altra dada interessant és comprovar com la població de joves que es declara «lector freqüent» ha anat augmentant d’una forma clara des del 2000 fins al dia d’avui.
El segon capítol ens descriu, de forma senzilla, breu i entenedora, la metodologia emprada en l’estudi. Ens explica qui hi ha participat (docents, joves, bibliotecaris, llibreters): en total, més de 4.900 enquestes a través de Twitter o Facebook, 16 a llibreries, 800 a professionals, i més de 100 a joves (lectors i no lectors). Una feina ímproba i de resultats fiables.
El tercer capítol està dedicat a les enquestes. Hi ha diversos apartats en els quals s’expliquen les diferents enquestes i les conclusions que es desprenen de cadascun dels blocs. Al primer apartat, ens mostren els resultats de les enquestes inicials fetes a través de les xarxes socials. Se centren en l’ús del mòbil, les tauletes, i les xarxes socials, i es pregunten quin espai de temps ocupen en les vides dels enquestats, en quins moments de la seva vida han estat més allunyats de la lectura i quines persones han influït perquè esdevinguin o no lectors de llibres, en quin suport llegeixen habitualment i si la pandèmia ha provocat un augment en el consum de llibres. Hi ha un segon apartat en què es fan preguntes a llibreters i familiars dels joves que són habituals de les llibreries. El tercer apartat recull les enquestes fetes a professionals vinculats al treball amb joves (editors, coordinadors de clubs de lectura, docents).
El quart capítol és el més interessant perquè recull els resultats dels grups que han participat en la mostra. Aporta una gran quantitat d’informació i genera un interessant capital de coneixement. La tria està molt bé perquè conté una gran diversitat geogràfica i de tipologies de centres.
El cinquè capítol fa una anàlisi dels resultats obtinguts. Es divideix en set grups (cinc àmbits de relació i impacte sobre la pràctica lectora, un sobre com han viscut la lectura en pandèmia i confinament, i un darrer que recull l’impacte de la lectura en altres àmbits). Els set grups són: la família, l’escola, la biblioteca, el digital, el cercle d’amistats, el confinament i els enllaços.
S’acaba amb les conclusions, on es fa un diagnòstic i una previsió de futurs escenaris. Són dotze punts que ens centren la realitat actual i ens mostren futurs escenaris. Algunes de les frases que he subratllat són: «Los jóvenes tienen una percepción limitada sobre la realidad de la lectura». «La percepción de la lectura está muy referida a una actividad personal que relaja, pero también genera aislamiento de la sociedad». «Las referencias a lo que ha sido leído, o se está leyendo, está desapareciendo de las conversaciones, a diferencia de lo que sí se hace en los grupos de amigos con las series de TV que se están siguiendo». «La competencia por el tiempo personal disponible es cada vez más eficaz por parte de lo digital, porque es un tipo de ocio basado en la interacción y socialización, así como por mostrar contenidos de breve duración y escasa exigencia cognitiva». «Insuficiente impacto del centro educativo para fortalecer el interés por la lectura». «No hay un adecuado conocimiento de la realidad de las prioridades de ocio y de formación de los jóvenes por parte de los adultos que trabajan o conviven con ellos».
Més enllà de les gràfiques i les dades, aquest estudi aporta una visió interessant sobre els efectes que provoca la lectura en els joves.
Un dels efectes es refereix a l’aïllament que genera el fet de llegir individualment, perquè allunya els joves d’una necessitat social de convivència amb els companys i amics que en aquestes etapes és fonamental. Aquest efecte d’aïllament és un inconvenient a l’hora d’incentivar la lectura. Els joves comparteixen un altre tipus d’oci ‒esport, videojocs, cinema, música‒ al qual atorguen una major rellevància social. Per contra, la lectura genera en els joves uns altres efectes, com la relaxació emocional i l’acostament a la cultura, que són vistos com a quelcom positiu.
Hi ha, també, en l’estudi, una reflexió subjacent que aposta per mirar endavant i aportar algunes possibles solucions per capgirar la tendència. Bàsicament, se centren en la idea de reformular un nou Pla de Lectura que aposti pels serveis públics i afavoreixi l’impacte social que poden tenir els mediadors de la lectura (mestres, bibliotecaris, llibreters). Caldria, entre altres accions, promocionar els clubs de lectura entre els joves perquè són un element generador de convivència, de cultura i de benestar.
L’estudi és un bon treball, seriós i amb voluntat de servei públic. Val la pena llegir-lo, clicant a
Diumenge vam presentar aquesta novel·la policíaca per a joves de 12 a 16 anys. Parteix de la mort d’una noia i és una història molt ben escrita, presentada com una obra de teatre. L’acció se situa principalment a Barcelona i la portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).
«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.
L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.
Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.
A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.
La pregunta que fem per al concurs dels “Llibres per somiar” és:
Quin és el nom de la protagonista d'”El cant del cigne”?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 121 de juny. Al darrer concurs va resultar guanyadora la Núria, que s’emporta la novel·la gràfica “Cuando brillan las estrellas”. L’enhorabona!
Al mateix programa es va parlar de les «Escoles del poble», les anomenades “folkehojskoler” que van néixer a Dinamarca a finals del segle XIX per oferir una escola als camperols i als treballadors del camp, i el model es va estendre a altres països nòrdics i fins a l’actualitat. Només a Noruega n’hi ha 84, i les trien entre un 10 i un 15% dels joves. És un sistema educatiu pensat per a després del batxillerat, quan no tothom té clar què fer, a partir del que agrada i interessa als joves, per aprendre oficis i a conviure. Unes entrevistes que ens il·luminen i ens mostren altres maneres de fer. Les podeu sentir a: https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/escoles-del-poble-un-model-dels-paisos-nordics-unic-al-mon/noticia/3167601/
Els qui coneixeu a en Ricardo Alcántara sabeu que és un tipus extraordinari que no té mai un “no” per a ningú. Sabeu, també, que els seus relats són com ell: positius, amb una mirada oberta, sense prejudicis ni moralines.
L’últim que ha publicat és aquest «Corneli i Garcia» i ens explica tres episodis de l’amistat entre l’elefant Corneli i el ratolí Garcia. M’ha recordat a «Sapo y Sepo», aquella parella entranyable d’Arnold Lobel.
El llibre està estructurat en tres històries d’unes vint pàgines cadascuna, amb il·lustracions boniques de la Sophia Touliatou que ocupen, en alguns casos, bona part de les dues pàgines.
La primera història es titula “Bons amics” i, si voleu, podeu gaudir de la veu d’en Ricardo, llegint-la, a continuació.
La segona història “En Corneli tenia els ulls brillants” ens narra els intents de l’elefant per fer cara d’enfadat fins que, finalment, entén que és millor anar de cara i deixar-se estar de romanços.
La tercera “El concurs de disfresses” és força divertida perquè l’elefant intenta trobar una disfressa que li escaigui i fins que no la troba no para d’emprovar-se la de pirata, de príncep, de fantasma, etc. Però no us explico com acaba perquè sinó no té gràcia.
Si teniu fills o alumnes de 5 anys, els podeu llegir aquests històries i segur que passaran una bona estona. Si són més grandets, podran atrevir-se ells sols perquè el text segueix una seqüència repetitiva i lineal. També podeu llegir de forma compartida i llavors el plaer serà doble.
El llibre es queda una mica curt i volem més episodis. Crec que és a propòsit. Segurament, aquest serà el primer volum de noves aventures d’aquest parell de bons amics.
LES DADES: Títol: Corneli i García Autor: Ricardo Alcántara Il·lustradora: Sophia Touliatou Traductora: Aurora Ballester Editorial: Combel Pàgines: 72 Barcelona, 2022
«Un ou és silenciós» és un llibre de natura escrit per la Dianna Hutts Aston, autora dels Estats Units, especialitzada en llibres de coneixements. De moment, l’editorial EntreDos ha traduït “Una llavor dorm” i “Un ou és silenciós”. Imagino que, més endavant, aniran traduint la resta de llibres que formen part d’aquesta col·lecció, com “Un niu fa soroll”, “Una papallona és pacient”, “Un escarabat és tímid”, etc.
Dels dos que he llegit, crec que “Un ou és silenciós” enganxarà més als infants. Bé, al menys a l’infant que jo vaig ser fa uns quants anys li hagués agradat saber més coses dels ous. Recordo que, en arribar les vacances d’estiu, allà al poble, acompanyava a l’avi matern a feinejar pels camps i, de tant en tant, ens aturàvem i em mostrava meravelles com plantes, insectes i altres bestioles. Però quan trobàvem algun niu, l’avi s’esplaiava i m’explicava històries fascinants dels ocells que a un infant de ciutat com jo li semblaven extraordinàries.
Per això dic que la lectura d’«Un ou és silenciós» atraparà més als infants.
És un llibre ben editat, de format gran, entretingut i educatiu. Em recorda recorda un àlbum semblant que va editar Cruïlla fa uns anys i que tenia unes mides enormes, amb solapes, pestanyetes, siluetes i secrets a cada pàgina.
Què aprendran els infants amb aquest llibre?
Començant per les guardes, veuran que a les del davant hi ha una pila d’ous de totes les mides i colors. Quan vagin a les del darrera podran veure els animals que han sortit d’aquests ous i descobriran que la majoria són d’un color diferent. El plomatge dels ocell no correspon al color dels ous. Així, l’ou d’oriol és rosat i l’ocell és groc, per exemple.
Després, quan vagin avançant trobaran una frase poètica que encapçala cada doble pàgina i ens mostra coneixements extraordinaris com els colors, els textures o el creixement de l’animal a l’interior de l’ou. De tota manera, allò que el fa realment interessant no és només la informació. Cal deturar-se a admirar el bon treball de la il·lustradora, la Sylvia Long, que transforma el llibre en quelcom força especial i bonic.
El final és espectacular perquè ens mostra l’eclosió d’un ou de camallarga americà i a la pàgina següent veiem els pollets que han sortit. Preciós.
En aquest llibre trobareu més de seixanta tipus d’ous d’ocells, rèptils i insectes.
Seguirem amb interès aquesta col·lecció de llibres adreçat a infants a partir de 4 anys
LES DADES: Títol: Un ou és sorollós Autora: Dianna Hutts Il·lustradora: Sylvia Long Traductora: Susana Tornero Editorial: EntreDos Pàgines: 40 Blanes, 2022
A Catalunya hi ha una llarga tradició d’Escoles d’Estiu, de trobades de docents per compartir, debatre i aprendre com fer millor la nostra feina. D’aquests espais de formació sorgeixen debats pedagògics que ajuden a la renovació i a la innovació a les escoles i, també, són un moment per revisar les polítiques educatives i veure en quin moment ens trobem i cap on anem, conscients que els infants mereixen la millor educació possible.
Aquest darrers cursos han estat molt difícils i hem hagut de viure enmig d’una pandèmia, la reivindicació d’una escola en català, el confinament de molts infants i joves, el tancament d’escoles i l’estrès i cansament de tots plegats. Ara que estem sortint del pou és un bon moment per valorar, reconèixer i felicitar l’esforç col·lectiu dels equips de mestres.
Ben aviat veurem els carrers encatifats del groc de les acàcies que assenyalen que el curs escolar és a punt d’acabar i serà moment de pensar en compartir experiències amb altres mestres. Enguany alguns Moviments de Mestres han decidit ajornar la seva programació d’Escola d’Estiu per al curs vinent, atenent al cansament generalitzat, a l’allargament dels dies de curs, a la saturació mental que patim, etc. D’altres moviments de mestres, en canvi, fan un esforç de preparació d’unes Escoles d’Estiu on es combinen cursos presencials amb on line. De moment, han obert les preinscripcions a l’espera de veure si s’arriba als mínims per poder tirar-la endavant. Si s’aconsegueix, perfecte, però si no s’arriba, també s’entendrà.
Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
Diumenge, 22 de maig, vam parlar d’aquesta novel·la gràfica, de Victoria Jamieson i Omar Mohamed, publicat per Ediciones Maeva. Explica la història real de l’Omar Mohamed, que vivia a Somàlia i, per culpa de la guerra, va haver de fugir amb el seu germà a un camp de refugiats d’un altre país africà. Ens relata el dia a dia al camp de refugiats de l’Omar durant 15 anys i com finalment va poder sortir-ne i anar als Estats Units, on va estudiar.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els participants sortegem el llibre en qüestió: La pregunta del concurs dels Llibres per Somiar d’aquesta setmana és:
A quin país es troba aquest camp de refugiats?
Envieu les respostes via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 29 de maig.
Al mateix programa es va parlar de la relació entre germans i de com es pot gestionar la competència, l’amistat, la gelosia, la col·laboració, el joc i el conflicte. Quina és la base d’una relació sana entre germans? Hem d’intervenir en els seus conflictes? Les seves baralles ens han de fer pensar que ho fem malament com a pares/mares? I els conflictes Vam escolar les opinions expertes de la Milos Salgueda, psicoterapeuta sistèmica i constructivista, la Sílvia Palou, psicòloga des d’una perspectiva sistèmica, l’editora Pema Maymó, autora de “Supergermans”, en Joan Garriga, psicòleg, i l’experiència de Servi Vives, pare primerenc de bessones.
La invitació a la lectura 