Autor: jcentell

by

«Buscant l’Ahmed», del Marroc a Barcelona

El passat dimarts, 29 d’octubre, a la llibreria Casa Anita vam presentar “Buscant l’Ahmed”, el darrer llibre d’en Jesús Ballaz. Vaig tenir l’honor d’acompanyar l’autor en aquest acte organitzat per Ekaré, una editorial sensible amb el tema de les migracions perquè ells mateixos ho són.

Ekaré va arribar a Catalunya fa 23 anys procedent de Veneçuela i en el seu catàleg trobem nombrosos llibres que tracten d’aquest tema, d’aquesta diàspora que fa que les persones anem amunt i avall per diferents motius.

Vaig començar recordant el magnífic poema d’en Bernardo Atxaga “Mazisi okeita denbelek” on algú es sorprèn de veure un home vingut de l’Àfrica prenent un cafè en una cafeteria de Bilbao. És un poema escrit el 1996 (crec) en una època en que la immigració de persones vingudes d’altres continents al País Basc era minsa.

Ho comparava amb la situació de les escoles (les que conec del Baix Llobregat) on trobem un nombre elevadíssim d’infants nascuts aquí però de pares vinguts de tot arreu, (Sud-Amèrica, Àfrica subsahariana, Magreb, Ucrïna, India, etc.) Per a aquestes escoles és una riquesa increïble, tot i estar mancades de prou recursos.

La literatura infantil i juvenil també es fa ressò d’aquest fenomen de la globalització i, alguns relats, fan èmfasi en l’arribada de persones que venen fugint de situacions dures, complicades, de lloc on hi ha guerra i poques possibilitats de reeixir. Arriben a la recerca de feina i un futur millor i es troben amb un idioma que no coneixen, uns costums diferents i incomprensió generalitzada. Per això, “Buscant l’Ahmed” em sembla un relat ideal per trencar alguns estereotips i prejudicis.

De què va? Va d’un noi, en Said, que fa el viatge des del Marroc fins a Barcelona amagat en un camió. Arriba sense adreça on anar, sense diners, sense res. La seva principal preocupació és trobar menjar i mirar que no l’enxampin i l’enviïn a un centre d’internament per a menors. I, sobretot, arriba buscant el seu germà Ahmed de qui sospita que es troba a Barcelona.

El llibre està escrit en forma de còmic, pensant en els possibles joves lectors que es poden apropar a la seva lectura i reflexió posterior atenent a diversos aspectes. El primer és veure que està ben escrit, és coherent, entreté, emociona i ens informa d’una realitat massa habitual, malauradament. Després hi ha un aspecte que porta a un altre debat perquè el desllorigador de la trama és un mural i al llarg de les pàgines veiem moltes pintades que ens porten a reflexionar sobre l’art urbà.

Durant la presentació vam tenir l’oportunitat d’escolar a una persona que pertany a “BMurals”, un centre especialitzat en art urbà amb seu a Barcelona, amb un enfocament integral, que combina el suport a la creació, a través de l’impuls d’intervencions murals, residències i exposicions (podeu veure el que fan entrant a https://www.bmurals.com/)

En Jesús ens va explicar nombroses anècdotes de com es va gestar el relat i la sort que va tenir de poder coincidir amb l’Ed Oner, l’il·lustrador, quan va venir a Barcelona des de Casablanca. Podeu conèixer aquest artista urbà a través de les xarxes socials Instagram i Facebook.

I vam acabar amb una copeta de vi del Marroc, un syrah potent.

Lectura recomanada a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: Buscant l’Ahmed
Autor: Jesús Ballaz
Il·lusrador: Ed Oner
Traductor: Matías Adam Barrios
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

Tertúlia clandestina #15 «Llapis, paper i tisora»

A la cova d’Acum, a la península de Yucatán (Mèxic) hi ha pintures prehistòriques fetes amb les mans. A la Xina, al segle XVI van començar a emprar una tècnica (art) que s’anomena papercut i que consisteix en retallar amb les mans. Arreu trobem artistes que es valen d’esponges, tampons, aerògrafs, i altres elements que no són només pinzells.

Als àlbums il·lustrats també trobem tota una varietat increïble de tècniques, algunes de les quals les podem reproduir a l’escola.

A la propera tertúlia parlarem amb una persona que ens sap i que ha experimentat amb les tisores, el cúter i el bisturí per crear algunes de les seves obres. Aprendrem amb les seves explicacions, conversarem sobre l’ofici ‘d’il·lustrar i gaudirem d’alguns dels seus relats… i potser, fins i tot, cantarem.

Si voleu venir, recordeu que la tertúlia serà el dijous catorze de novembre a les sis de la tarda, com sempre.

La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Frankenstein
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)

by

«L’ofici d’educar», persones compromeses amb la criança

Els programes de ràdio i de televisió solen tenir una vida curta, incerta podríem dir, excepte quan es tracta d’esports. Si tenen a veure amb l’educació, el panorama és desolador, són un oasi enmig del desert i per trobar-ne un que tingui ritme, grapa, i que sigui informatiu, hem de menester anar a hores impossibles, com és el cas de «L’ofici d’educar» que s’emet els diumenges al matí quan encara no ha sortit el sol. I encara rai que disposem dels pòdcast per tornar-los a sentir una i altra vegada, quan ens vingui de gust, a casa o mentre conduïm, per exemple.

“L’ofici d’educar” és un programa de Catalunya Ràdio, referent en el camp de l’educació i la criança, on s’hi aborden temes al voltant de l’escola, l’aprenentatge, el joc, la sexualitat, els nous models de família, la reproducció assistida, o l’adolescència, entre molts d’altres. L’ànima del programa és l’Elisabet Pedrosa, llicenciada en Periodisme i Màster en Relacions Internacionals. Entre els diversos premis obtinguts destaca el Premi Marta Mata 2021 de l’Associació de Mestres Rosa Sensat per afrontar els temes més punyents de l’actualitat educativa amb valentia i rigor.

El programa va començar fa deu anys i han anat passant persones de diferents àmbits, especialistes i els autors de prestigi que han aportat la seva visió positiva i ens han il·lustrat amb els seus pensaments, les seves observacions i els seus consells.

Coincidint amb aquesta data assenyalada, s’ha publicat el llibre de títol homònim «L’ofici d’educar» on descobrim les raons més íntimes que van portar l’Elisabet a fer el programa, i els vincles que ha creat al llarg dels anys amb els col·laboradors i convidats que han passat per l’emissora, la seva particular tribu.

En aquest llibre de 102 pàgines es recullen dotze de les veus més rellevants que han passat pel programa. Són pares i mares, professionals del món educatiu i referents de diversos àmbits: l’entrenador Pep Guardiola, el biòleg David Bueno, la cuinera Maria Nicolau, la sexòloga Elena Crespi, la filòsofa Marina Garcés, l’il·lustrador Joan Turu, el pedagog Francesco Tonucci, la consultora pedagògica Catherine L’Ecuyer, la psicòloga Alba Alfageme, el grup musical Xiula, el professor Xavier Melgarejo i la psicòloga Carme Thió, tots ells comparteixen coneixements, experiències i reflexions sobre la vida, l’educació i el fet de criar.

El llibre, molt ben escrit, no és una transcripció dels programes. És un exercici periodístic on, amb paraules entenedores, se’ns presenta cadascuna de les persones i les seves opinions. Per fer-ho més proper, l’Elisabet intercala vivències personals, moments curiosos i emocions, ens mostra el seu pensament crític i ens encomana el goig de viure amb respecte als demès, essent empàtics, col·laboradors i amables per fer un mon millor.

Per exemple, ens explica com va començar el programa. En paraules seves:

“El programa L’ofici d’educar va néixer després d’un fet devastador per mi: la mort de la nostra filla Gina als onze anys a causa d’una malaltia neurològica, la síndrome de Rett. Tota l’energia que havia dedicat a la Gina fins al darrer minut de la seva extraordinària vida es va transformar, a partir de llavors, en un programa de ràdio que es va començar a emetre el juliol de 2014…”

El llibre fa de molt bon llegir, és amè i agradarà als pares i mares, a les mestres i a tothom que estigui interessat en la criança.

He tingut la sort de participar al programa des de la tercera temporada i he pogut conèixer a moltes de les persones que han passat per Catalunya Ràdio. Un privilegi, sens dubte. A més, és fascinant compartir la vivència amb les més de les quaranta quatre mil persones que escolten el programa i les nou-centes que estan connectades al canal de Telegram de l’ofici d’educar, participant, opinant i compartint informacions. De totes elles s’aprèn quan escriuen i aporten els seus comentaris encertats. Molts del qui seguim habitualment el programa, coincidim amb el pensament de l’Elisabet quan afirma:

“L’ofici d’educar m’ha fet créixer, madurar, entendre, reflexionar, posar-me del dret i del revés, qüestionar-me, riure, emocionar-me, estimar-me, analitzar-me, jutjar-me menys, conèixer-me més, compartir molt i millorar-me com a mare i dona”

El llibre m’ha fet pensar com de necessari és aquest programa i com ens aniria com a societat si hi haguessin més Elisabets que ocupessin els espais de més audiència, allò que en diuen “prime time”, a la ràdio i la televisió. Tant de bo, “L’ofici d’educar” continuï molts anys oferint-nos reflexió, bons moment i fent-nos pensar en una societat millor.

El llibre l’ha publicat Eumo (l’editorial de la UVIC-UCC) i ha vist la llum el mes de setembre de 2024.

La presentació es farà el proper dilluns, 4 de novembre a la Llibreria Ona de Barcelona, a les 19:00 h.
Acompanyarà a l’Elisabet Pedrosa el periodista Roger de Gràcia i també hi hauran per allà moltes de les persones col·laboradores del programa. Serà una presentació però també serà una festa i estarem contents si ens acompanyeu i compartim una estoneta parlant de criança i el que convingui.

by

«Conillet de lluna», un viatge fascinant fins a la Lluna

“Conillet de lluna” és el títol d’aquest àlbum que ens arriba de corea. Abans d’obrir-lo ens fa pensar en la “Sailor moon” dels anime i també en els “Mochis” una mena de dolços molt populars al Japó. Tot té una explicació perquè, de fet, els conceptes estan relacionats amb les creences populars que, sobretot a Orient però també a Mèxic i altres països, s’expliquen llegendes on la relació entre el conill i la Lluna és fruit d’imaginar la silueta d’un conill a la superfície de la Lluna. A partir d’aquesta imatge, les històries més inversemblants han anat circulant des de temps reculats.

En aquest relat, poètic, commovedor, ens narra què passa quan un bocí de Lluna cau a la Terra i queda molt trista, fins que un conillet farà tots els possibles per tornar-la a fer somriure lliurant-li el trosset de Lluna perdut.

La gràcia està en que el conillet es val dels jocs tradicionals per mirar d’arribar allà on és la lluna.

L’àlbum ens mostra unes imatges delicades, boniques de veres, que ens transporten als temes universals com l’amistat, el valor dels petits gestos i la determinació per aconseguir el que sembla impossible.
A l’escola ens pot anar bé per introduir-nos en el mon dels jocs tradicionals, en l’art i les cultures orientals. Amb els infants de cicle infantil és perfecte per llegir les imatges, entendre com funcionen els àlbums i comparar les cases o els vestits coreans amb els nostres.

Recomanat per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
TÍtol: Conillet de lluna
Autora: Choi Young Ah
Il·lustradora: Choi Young Ah
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

by

Celebrem el «Dia de les Biblioteques Escolars»

Demà, dijous 24 d’octubre serà un bon moment per reivindicar les Biblioteques escolars de qualitat com a llocs acollidors, entranyables, on els infants es diverteixen s’emocionen i aprenen.

És el tercer any que la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, amb el suport de ANELE i el Ministerio de Cultura, organitza aquest esdeveniment.

Enguany el cartell l’ha dissenyat la Laia Giménez Buenaventura (23 octubre de 1995-Vilobí d’Onyar, Girona). Va estudiar il·lustració i fotografia a l’escola superior de disseny d’Olot, Girona i s’ha especialitzat en il·lustració infantil i juvenil.

El text és d’en Patxi Zubizarreta (1964) nascut a a Ordizia (Guipúscoa) i que viu amb la literatura a Vitòria-Gasteiz (Àlaba). És un autor premiat i persona molt sensible de qui no us podeu perdre “Corre, Kuru, corre!”, “Kasai vas arribar pels aires” i altres novel·les com “l’anell de Mides”, per exemple. Va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. A l’Hospitalet ens l’estimem molt, ell ja sap perquè.

El relat que ens ofereix, a manera de pregó, estaria bé que es llegís a les escoles:

Sempre vaig pensar que havia tingut una infància sense biblioteca, encara que, pensant-ho millor, potser en vivia envoltat, de biblioteques: cada fòssil que trobàvem a la muntanya ens parlava de temps llunyans, de peixos que havien nedat per on jo caminava; les pedres estranyes que identificava amb restes de meteorits em transportaven a galàxies remotes; els esquelets de les coves em recordaven els ossos que hi van hibernar; fins i tot els anells dels arbres eren veritables biblioteques, testimonis de sequeres i d’altres fenòmens extrems. Però, especialment, m’agradaven els contes, les llegendes o les cançons que escoltava de les meves àvies i els meus avis: a través de les seves emocions, de les seves penes i alegries ens transmetien tota una saviesa oral. Potser per això es diu que quan mor una persona gran es tanca una biblioteca.

Sempre vaig pensar que al meu poble natal (Ordizia, Guipúscoa) no havia tingut biblioteca, però m’equivocava: vaig créixer envoltat de fòssils, suposades restes de meteorits, esquelets, anells arboris i, sobretot, de l’eco i de les veus dels nostres avantpassats, tota una enciclopèdia d’humanitat i natura. Després van arribar els llibres, cadascun com una finestra i un resum del món, com una biblioteca jivaritzada.

Si un llibre és un jardí que es porta a la butxaca, les biblioteques es van convertir en els meus oasis particulars, on vaig trobar el meu hàbitat natural. Ara soc conscient que la meva vida hi ha estat molt lligada; de fet, gairebé diàriament em refugio a la Casa de Cultura Ignacio Aldecoa de Vitòria-Gasteiz i, sovint, les biblioteques escolars són el marc de les nostres trobades literàries. Encara que també he de reconèixer que m’han donat algun disgust, com quan em van comunicar que s’havia cremat l’escola d’Oronoz- Mugairi, al nord de Navarra. Des d’allà van fer una crida per donar llibres i, entre tots, reconstruir la biblioteca calcinada. Hi vaig enviar encantat uns quants exemplars, però una altra petició va sumar-se al meu petit consol: «Ens escriuries un conte?», em van suggerir els escolars.

De fet, estava descobrint una altra particularitat de l’escola perquè, cada curs, les nenes i els nens del centre redactaven un conte —per als més petits escriure és sinònim de dibuixar—, i després l’enquadernaven amb un paper d’un gramatge especial, en una edició tan imperfecta com única. A la petita escola cada any creaven un llibre i en acabat feien torns per portar-lo a casa i mostrar-lo orgullosos a les famílies. Aquesta obra singular més endavant formava part de la seva pròpia biblioteca escolar, un lloc de trobada i participació dirigit per bibliotecàries intrèpides, dotades d’un esperit i un entusiasme que comparteixo i reivindico.

De manera que aquell curs també va resultar memorable perquè, basat en el text breu que els vaig enviar —Marabara, maraberi—, l’àlbum va tenir un tiratge més gran que va consistir en dos exemplars: un, com de costum, està disponible a la biblioteca i l’altre …, l’altre l’atresoro jo.

Si bé és cert que cada llibre guarda una biblioteca a dins, també les escoles actuals són un petit compendi del món, ple de fòssils, meteorits, esquelets, boscos, i cada cop de més ecos i de més veus. Sense anar més lluny, a l’escola Urdaneta del meu poble natal avui en dia s’hi compten més de vint orígens diferents entre les famílies de l’alumnat i, a més de l’euskera i del castellà, s’hi senten més d’una trentena d’idiomes: àrab, xinès, edo, romanès, urdú… També des d’allà em van proposar escriure un conte: Munduketariak —una cosa així com Monautes, com els mosqueters del món…

Gaudeixo quan viatjo sense sortir de les biblioteques scolars, quan l’Aitor, l’Areesha, l’Harmony, la Llúcia, la Ping-Ping o en Sekou m’expliquen les seves vides i els seus somnis. Afortunadament, a ells no els falta la biblioteca i, a més a més, cada cop que una nena nova, cada vegada que un nen nou ve a una escola, estrenem biblioteca!

Patxi Zubizarreta

Add New Post

by

«El meu primer llibre d’electromagnetisme» a L’ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest llibre deSheddad Kaid Salah Ferrón, amb il·lustracions d’Eduard Altarriba. Publicat per l’editorial Joventut.

Sempre diem que la lectura ens aporta diversió, emoció i coneixements. I és ben bé així, perquè els llibres de coneixements, actualment, són extraordinaris, veritables obres d’art pel que fa la manera com expliquen els conceptes i com estan il·lustrats i t’ho pots passar realment bé llegint-los. És el cas d’aquest sobre electromagnetisme. D’entrada potser et tira enrere però és fascinant, de debò.

Mira com comença:
Entres a la teva habitació. Està a les fosques. Palpes la paret buscant l’interruptor. El trobes ràpid. Ja saps on és. Tot just el prems, en un instant, gairebé com si fos màgia, l’habitació s’il·lumina.

Què ha passat? Perquè s’il·luminen les habitacions, les cases, , els carrers? Perquè s’encén la tele? La resposta està en l’ectromagnetisme.

En aquest llibre hi ha una trentena de capítols breus que ens expliquen de manera entenedora, amb un vocabulari senzill, amb infografies i il·lustracions, conceptes com les partícules elèctriques, les bateries i els piles, el camp magnètic, etc.

Entremig hi ha una mica d’història de les descobertes i també alguns experiments casolans que podem fer a casa o l’escola, com construir un electroscopi casolà, fabricar una pila, experimentar amb llaminadures de ferro, ets.

Què passa quan apropem una brúixola a un mòbil? I si l’apropem a un imant de nevera?

El llibre té mides generoses i forma part d’una col·lecció amb títols relacionats amb la ciència, el cosmos, la física quàntica, la relativitats, etc. ciència que als nois i noies els pot interessar de conèixer.

Ami m’han agradat els experiments que m’han recordat el que fem a casa amb els imants de nevera quan els apropem als clips o les xinxetes, per exemple. Si acostem un imant a un tros de ferro s’atrauen. És increïble. També m’ha agradat molt recordar com juguem amb els globus fregant-los amb els cabells perquè guanyin electrons i quedin carregats negativament i així poder aixecar els cabells, o paperets o que el globus quedi enganxat a la paret.

Com a cada programa sortegem el llibre que presentem. En aquest cas és una gentilesa de l’Editorial Joventut. Per participar cal contestar una pregunta senzilla. En el cas d’aquest “El meu primer llibre d’electromagnetisme” és:

Què passa si acostem un imant a un tros de ferro?

Envieu les respostes a loficideducar@3cat.cat Teniu temps fins diumenge 27 d’octubre.

La guanyadora de l’anterior llibre, «El grill silenciós», és la Laura Lagunas. L’enhorabona!

Podeu sentir la secció “Llibres per somiar” clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/el-meu-primer-llibre-delectromagnetisme-sheddad-kaid-salah-ferron/audio/1221333/

by

Exposició «Coll fa 100 anys»

Un record de la meva infantesa a l’Hospitalet és el quiosc que hi havia a prop de casa on anàvem a comprar els tebeos que després compartíem amb els amics. Era la manera de llegir-los. Cadascú tenia les seves preferències. El meu cosí comprava “Hazañas bélicas”, en Nicolás, el veí de l’àtic, s’estimava més “el Capitán Trueno” o “El Jabato”. A mi em fascinaven les historietes, els tebeos, i encara en guardo uns quants. Tenien noms com “Pulgarcito”, “Tio Vivo” “DDT”, “Yumbo”, “El campeón” “Ven y ven” i altres. Així vaig creixer, amb Vázquez, Raf, Benejam, Ibáñez i el grandíssim Coll que va tenir la seva època daurada al TBO, coincidint amb la meva infantesa.

Precisament, aquests dies, al Centre Cívic Urgell, hi ha una petita exposició dedicada a Josep Coll. Amb motiu del centenari del seu naixement, fa 100 anys, l’exposició es pot veure fins el 24 d’octubre.

Comissariada per Luis Garbayo, compta amb historietes originals i amb reproduccions ampliades on s’ha prescindit de les bafarades que sovint eren imposicions del criteri editorial de TBO.

El dia 25 d’octubre a les 19:00 es farà la presentació del llibre en homenatge a Coll editat per Norma Editorial.

Si sou dels nostàlgics dels tebeos, aquesta exposició us agradarà.

by

Una càpsula, una masterclass i una presentació a duo

LA CÀPSULA

S’ha publicat al web docents.cat la tercera de les càpsules on em centro en els llibres que estan inspirats en un fet real, un corpus que sempre m’ha interessat i que ens permet, a més a més de gaudir i emocionar-nos amb la història que es narra, aprendre i descobrir què va passar realment.
A la presentació (breu, d’uns quinze minuts) comento llibres per a diferents cicle educatius, des d’infantil fins a secundària.

Més informació i una mostra del vídeo a:

https://docents.cat/recurs/llibres-basats-en-fets-reals/

LA MASTERCLASS


Aquesta mateixa setmana, la Núria Vouillamoz també ha presentat a Docents.cat una masterclass sobre els àlbums il·lustrats i les seves característiques. https://docents.cat/masterclass/que-es-un-album-illustrat-i-quins-son-els-seus-trets-caracteristics/

La Masterclass posa de relleu la importància de l’àlbum il·lustrat dins l’àmbit educatiu, destacant-lo no només com una eina per alfabetitzar visualment els infants, sinó també per abordar temes socials, emocionals i existencials d’una manera creativa i accessible. La Núria mostra com aquests llibres es poden utilitzar per educar, fomentar la reflexió i enriquir l’experiència lectora dins i fora de les aules.

EL DUO

Precisament amb la Núria farem la propera setmana una “Presentació a duo” i parlarem de biblioteques escolars i lectura. A la llibreria “Lectors, al tren!” a Rubí, el dia 24 d’octubre a les sis de la tarda. Celebrarem també el dia de les Biblioteques.

by

«Sota la pluja» contes inspirats en fets reals

Des de fa tretze anys, un grup de mestres implicats en aconseguir que “La Carta de la Terra” i els ODS entrin a formar part del currículum educatiu, participem de manera activa en la defensa d’un codi de convivència basat en la cultura de Pau i Sostenibilitat, en l’entesa entre les persones i la relació amb la natura. Una de les accions que promovem és la publicació de relats adreçats a infants i joves que els facin reflexionar sobre el món, les persones, la lluita contra el canvi climàtic, la pau, l’erradicació de la pobresa, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, les energies renovables, el treball digne, el consum responsable, la defensa de la flora i la fauna, i la justícia social.

El darrer llibre que publiquem porta com a títol “Sota la pluja”, està adreçat a infants i joves entre deu i catorze anys, i té com a fil conductor a la Fina, una jove periodista que sempre ha estat molt curiosa i ha viatjat per tot el món escrivint reportatges per a l’Ecological World, una revista implicada en temes relacionats amb La Carta de la Terra i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Mentre va cap Gorazde a veure un amic, en Iuri, a qui va conèixer sota una acàcia fa quinze anys, ens recorda alguns dels articles que ha escrit i que ens mostren diferents realitats.

Són històries breus que ens serveixen per reflexionar i ens obren la mirada a una manera d’entendre la nostra vida que té a veure, sobretot, amb la idea de fer un món millor, allunyats dels postulats neoliberals i convençuts que una desacceleració és necessària i beneficiosa per a tothom.

Al pròleg, la periodista Elisabet Pedrosa, directora i conductora del programa de ràdio “l’ofici d’educar”, ens diu que el recull d’històries ens ajuda a despertar realitats injustes que ens commouen. Són ells, som nosaltres, som tots. Cadascuna de nosaltres, amb les nostres decisions i actituds davant del que passa al món, tenim un poder i una oportunitat de canvi si ens conjurem per fer-ho, amb una visió holística, global, ètica, inclusiva i dels drets humans, amb una mirada ecològica i feminista.

Els relats que conformen “Sota la pluja” estan il·lustrats per la Sara Masià.

També s’inclouen traduccions del text en occità, castellà, anglès, francès i italià.

Podeu descarregar el conte en format digital, clicant a: https://blocs.xtec.cat/implicat/2024/10/04/sota-la-pluja/

Són temps incerts, complicats, la classe política i empresarial no fa gaire cas de les observacions dels científics que ens alerten que anem malament però encara hi som a temps de redreçar la situació. Una manera que està al nostre abast és que siguem mestres compromesos i —com ens recordava Gabriel Celaya en el poema «Educar»— siguem una mica pirates, una mica poetes i tinguem un quilo i mig de paciència (la necessitarem).

La presentació del llibre la farem al voltant del febrer del 2025, a Lleida, en una jornada de dissabte on també intervindran companys implicats de fora de Catalunya (Costa Rica, Mèxic, Galícia, etc.) Us anirem informant.

by

Lectures situades a les illes, a la revista Graó 6-12

Fa un parell d’anys, l’editorial GRAÓ va començar un nou camí per fer les revistes més accessibles i flexibles i combinar el paper amb la pantalla. D’aquesta manera la revista està sempre oberta i es poden anar incorporant articles, idees, suggeriments, opinions, etc. Resulta molt pràctic i es fa l’accés als continguts més senzill.

Els articles que he anat escrivint (el primer fa divuit anys) ara els anirem veien en digital i, alguns, els que pertanyen al monogràfic, també en paper (quatre al curs).

La gràcia de les revistes com Graó rau, especialment, en la seriositat dels articles que passen per diversos filtres abans no veuen la llum a diferència dels continguts que, de vegades, es pugen a Pinterest, Facebooks i altre plataformes.

La revista GUIX (mítica) ara es diu GRAÓ 6-12 i continua essent (com ells mateixos diuen) “una eina útil i indispensable amb tot el que necessites saber per a acompanyar i potenciar el desenvolupament integral dels nens i nenes en aquesta etapa crucial, a partir de temes com aprendre a llegir i escriure, el desenvolupament de les habilitats matemàtiques o promoure habilitats per a la vida com conèixer i gestionar les seves emocions”

En aquesta línia, trobareu “Rom, rom, rom, la botella de rom. Les illes a la literatura infantil i
Juvenil” un recull de bones lectures que vam elaborar amb les companyes del Grup de Treball “Passió per la lectura”, al voltant de les illes.

L’article comença així:


No hi ha res pitjor que una persona del continent imitant el que creuen que és la pronunciació de les Açores!
Comissari Francisco (Rabo de peixe)

Robert Louis Stevenson va escriure L’illa del tresor, una de les millors novel·les d’aventures, i ell mateix va viure els seus darrers anys -els més feliços, diuen- a l’illa de Samoa. L’illa del tresor és el primer títol, juntament amb Robinson Crusoe, que ens ve al cap quan pensem en una història que passi en una illa. Però n’hi ha més, moltes més, perquè la literatura infantil i juvenil, sortosament, ens forneix de tota mena de relats i de tota mena d’aventures que passen en diversos llocs.

Si tenim en compte la definició del DIEC trobem poc més que una frase que fa referència a la seva orografia: «Porció de terra voltada d’aigua de tots costats, més petita que un continent». És la mateixa definició que trobem al Diccionario de la RAE («Porción de tierra rodeada de agua por todas partes»).

A l’Encyclopaedia Herder hi trobem algunes pistes: «Per les seves particularitats geogràfiques, les illes evoquen llocs paradisíacs separats del món profà; no s’hi arriba fàcilment, cal un perillós viatge i, amb ell, una iniciació». Es refereix a les illes com a símbol, com a idea que plana pel nostre imaginari col·lectiu, idea que ja era present a la ment dels descobridors d’Amèrica que van creure haver trobat el «nou món», l’illa dels benaurats, un lloc pròpiament utòpic, misteriós.

Enfront d’aquesta idea de lloc físic es troba tot un món interior que en paraules de J.E. Cirlot ens porta a entendre «l’illa com un símbol d’aïllament, de solitud i de mort».

Sigui com sigui, les illes són un referent literari universal en totes les cultures i trobem diferents al·legories que, segons l’escriptora Cristina Peri Rosi, podem classificar en:

L’illa com a paradís o utopia. És un paradís perdut o un paradís somiat.
L’illa com a presó, com a exclusió, com a marginació, com a desterrament o estranyament. No és casualitat que alguns dels penals més sinistres de la Terra es trobin en illes.
L’illa com a interioritat, com a reducte últim de la subjectivitat, com a espai inalienable del jo.

En un altre aspecte de la simbologia de l’illa, aquesta apareix com el lloc d’allò estrany, fantàstic i irreal. De vegades, del que és indefinible.

Els relats que succeeixen a les illes, a més de contenir una gran dosi d’aventura i de misteri també són un bon recurs per aprofundir en aspectes relacionats amb l’àrea de coneixement del medi natural, social i cultural, i també amb l’àrea de llengua i literatura…

A continuació, l’article inclou unes quantes lectures relacionades i dividies en cicles educatius. El podeu llegir en digital a la GRAÓ 6-12 del mes de setembre.