lectura

by

Escola de fantasia. L’aposta insubornable de Gianni Rodari per un ensenyament més ple i creatiu

Els mestres estem agraïts als qui han treballat i treballen amb infants i ens han explicat els seus pensaments. Agraïm a Maria Montessori, a Ovide Decroly, a Paulo Freire, a Ken Robinson, etc. i també a mestres d’aquí com en Jaume Cela, Marta Mata o César Bona per posar tres bon exemples. Agraïm molt que Philippe Meirieu, Dolors Rius o Noam CHomsky deixin escrites les seves idees i els seus dubtes. Són els nostres referents, qui ens mostren el camí a seguir.
Normalment podem trobar els seus pensaments a editorials lligades al món educatiu com Graó, Octaedro o Rosa Sensat.
Però avui vull comentar la publicació de l’editorial Blackie Books Escola de fantasia que recull articles escrits pel gran Gianni Rodari i que ve acompanyada d’un subtítol prou eloqüent: Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens.
Es tracta d’una edició molt acurada —portada de Bruno Munari, traducció de Bel Olid— que ofereix reflexions i propostes concretes al voltant del poder de la imaginació i del poder alliberador de la paraula
En Gianni Rodari pensava —alerta! Fa cinquanta anys— que l’escola no només és el lloc on els nens aprenen i els mestres ensenyen, sinó un espai que ho inclou tot: pares, mestres, estudiants, biblioteques, ajuntaments, televisió… Tot. Considerava que tot és o pot ser educatiu i tot pot influir de manera positiva (o negativa, esclar) en les nostres vides. Les reflexions de Rodari encara són vàlides i farien bé a les facultats de magisteri recomanant aquesta lectura.

El recull està estructurat en tres parts diferenciades: Ensenyar a aprendre, aprendre a ensenyar i imaginar. I en voldria destacar el capítol inclòs a la primera part intitulat Nou maneres d’ensenyar els nens a odiar la lectura, un article mític i que val pena tornar a llegir, reflexionar i comparar amb la nostra pràctica diària. Abans dels nou subapartats hi ha una breu introducció que diu així:
Hi ha moltes maneres d’ensenyar a llegir després de la desaparició (tardana) de l’antiga i cruel «la b amb la a, ba, la c amb la a, ca…». però també hi ha moltes maneres de fer odiar els llibres als nens. No tothom coneix les millors tècniques ni les més modernes per alfabetitzar les criatures ràpidament i sense gaire esforç. En canvi, gairebé tothom coneix i practica amb fidelitat i coherència dignes d’una causa més noble els diversos sistemes per fer néixer en els nens una nàusea inextingible per la lletra impresa. Permeteu-me que n’indiqui alguns, sense floritures però no sense convicció.
I després els nou apartats que volen ser reflexions del que no s’ha de fer però que alhora ens serveixen per pensar en el com cal actuar. L’encapçalamant dels apartats és el següent:

1. Presentar el llibre com una alternativa a la televisió
2. Presentar el llibre com una alternativa al tebeos
3. Dir als nens d’avui que els d’abans llegien més
4. Considerar que els nens tenen massa distraccions
5. Culpar els nens si no els agrada llegir
6. Transformar el llibre en un instrument de tortura
7. Negar-se a llegir al nen
8. No oferir prou varietat
9. Obligar a llegir

Les dades:
Títol: Escola de fantasia. Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens
Autor: Gianni Rodari
Traductora: Bel Olid
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 186
Barcelona, 2017

A la contraportada es remarquen algunes frases:
La lectura és un privilegi i no pas un deure.
Riure és crucial: és un regal inesperat, més enllà de la protecció i seguretat.
Un nen, cada nen, és un fet nou. I amb ell el món comença de zero.

 

by

Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l’escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l’Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l’animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos…

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l’escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017
Les primeres pàgines, a continuació:

by

III Jornada Biblioteca i Comunitat Educativa

Sota el títol IGNORATS I IGNORANTS? Va tenir lloc el dia 6 de setembre a l’Auditori Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, la tercera Jornada Biblioteca & Comunitat Educativa 2017.
La Jornada no va decebre i vam quedar encantats tant de l’organització com del contingut. Les tres ponències inicials van oferir-nos un munt d’idees i pensament que ara toca anar paint i que van marcar, des de diferents òptiques idees coincidents, crítiques compartides i emocions envers un futur esperançador.
Voldria remarcar, la encertadíssima introducció que ens va regalar la Nati Calvo, amb un discurs farcit d’interrogants, alguns dels quals es van poder contestar al llarg del matí i que ja ens va anticipar en la presentació del programa:
En l’anomenada 3a primavera educativa afloren noves mirades i perspectives sobre l’escola. Brots d’un canvi imprescindible i urgent en molts àmbits. Però… qui i què està sent ignorat en aquesta revolució? Què i qui en queda al marge? Cap a on anem? Què volem abandonar i què volem aconseguir?
És una jornada per aturar-nos, un temps per a l’escolta serena i les preguntes, per a les inquietuds i per al diàleg. Un espai per debatre què és la ignorància, si pertany a algú o hi és en tots nosaltres. Un espai per prendre consciència de les escletxes per les quals s’esmuny quan la ignorem, quan ningú no la mira als ulls i va teixint una teranyina invisible que atrapa i condemna els ignorats d’un sistema que sembla avançar en el com, mentre oblida el qui i el què.
Em va agradar comprovar com des del món educatiu i des de les biblioteques hi ha ganes de trobar estratègies comunes i compartides. Vaig trobar molt potents els missatges —que tots vam entendre— sobre com es gestiona la cultura a Catalunya i cap on va el món educatiu.
Els tres ponents, sensacionals.
En Jordi Artigal, bibliotecari a la Massagran de Salt (Girona) va aportar la seva visió de bibliotecari de trinxera a una comunitat particular com és la de Salt. La seva intervenció amb el títol M’agrada la biblioteca perquè fa l’olor de casa meva va tenir un to entranyable, proper, que feia posar els pels de punta en comprovar l’estimació d’algú que probablement les ha vistes de tots colors però que hi veu persones enlloc d’usuaris, que veu els ulls del Kevin allà on altres només veuen algú que s’endú tants documents en préstec, posem pel cas.
La Mita Casacuberta, va explicar el seu periple vital i com la va condicionar per ser qui és. Ella és filòloga a la Universitat de Girona i la seva ponència titulada Llegir ens fa lliures (sí, però només si en coneixem els mecanismes) va ser un regal per als qui ens considerem lectors.

Va acabar la primera part la Lupe Jover, professora d’educació secundària a l’IES María Guerrere Collado Villalba (Madrid) i autora de l’imprescindible Un mundo por leer. Educación, adolescentes y literatura. Ens va parlar de Inclusión educativa, equidad social y defensa de la cultura: la insustituible contribución de la biblioteca escolar. A la presentació podem llegir aquestes frases de la Jover:
Si el número de libros en casa es hoy por hoy determinante en la trayectoria académica de niñas, niños y adolescentes, la primera medida para favorecer la equidad educativa debiera ser la provisión de buenas bibliotecas escolares. Ellas pueden además contrarrestar la sobrerrepresentación que algunas minorías han tenido en los currículos escolares y en el “saber legítimo” apuntalado por los libros de texto, dando oportunidad de que se escuchen otras voces y otros relatos. Las bibliotecas escolares, en fin, son el espacio físico y simbólico que nos vincula con una tradición cultural de la que los nuevos vientos neoliberales parecen querer deshacerse
Si teniu ganes de saber què es va dir en aquesta jornada i també en les dues anteriors, podeu accedir al web dels Serveis Educatius del Baix Llobregat V. El material d’aquesta tercera Jornada encara no està penjat.

Voldria felicitar a la organització ( a la Nati, la Marta i la resta) per la generositat i la voluntat de continuar treballant per fer un país més solidari i on ningú no quedi exclòs de l’accés a la cultura.
Us deixo unes imatges:

by

Namaka, una revista divertida i salvatge

Ara que sembla que el temps de penúries econòmiques ha passat, és un bon moment perquè des de les biblioteques, esplais i escoles es faci un pensament per recuperar l’hàbit de rebre periòdicament publicacions en format revistes adreçades als infants. També des de les famílies, és clar. De revistes infantils n’hi ha de moltes i de molt bones, algunes clàssiques i que han acompanyat a una pila de generacions d’infants i joves com és el cas de «Cavall fort», d’altres que ja estan arrelades i són una garantia de producte acurat i bonic com «Cucafera», «El tatano», «Tiroliro», «Reporter Doc», etc., i finalment hi ha les que arriben amb força per ajudar a fer d’aquest país un lloc on la lectura formi part de la quotidianitat. És el cas de la nova revista «Namaka», un projecte impulsat aquest 2017 per l’Helena Ortiz i la Sara Molina i fet realitat gràcies a un micromecenatge Verkami.
A l’escola, quan arriba una publicació, des de la biblioteca es fan algunes fotocòpies de la portada i els alumnes ajudants les reparteixen per les aules a les que pot interessar i també es pengen algunes als suros de la sala de mestres, passadissos, etc. Es tracta que tothom sàpiga que ha arribat. El mestre que valora el producte, la llegeix i si hi ha algun article que valgui molt la pena el presenta als seus alumnes. Normalment les revistes es guarden un parell de cursos i, si hi ha algun monogràfic molt valuós perquè és un tema recurrent (l’espai, les granotes, l’home primitiu,etc.) llavors es fitxa i es guarda en l’espai corresponent de coneixements.
Aquests dies ha arribar a les meves mans el número 2 de la «Namaka» i una lectura acurada ja ens fa veure per on anirà aquesta «revista infantil més divertida i salvatge» que és com podem llegir a la portada.
El format és l’idoni per a les mans d’uns infants d’educació primària i la tipografia és molt estimulant, especialment el tractament dels títols. Vegeu-ne uns exemples:

M’ha agradat la intenció de fer participar els nois i noies, convidant-los a escriure contes, resoldre entreteniments, pintar, dibuixar, etc., de fet, és una de les idees de la revista. Al seu web podem llegir: Es tracta d’una revista participativa, que els suposa un repte i un estímul visual i creatiu. Volem que els nostres lectors formin part activa de la revista i que esdevinguin editors de Namaka!
Al llarg de les pàgines del número 2 trobareu tres contes (trampolinistes, Súper Xop!, El secret de l’avi), curiositats relacionades amb l’aigua (superherois, pluges estranyes, criatures d’aigua, la moda de bany al llarg del temps), entreteniments (con dues gotes d’aigua, la pesca de lletres, laberint, pintar el far, les dotze diferències, com un autèntic tatuador), poemes, lectures recomanades, orientacions per fer manualitats, una secció de cuina, informació científica, etc. En total, 34 pàgines relaciones entre sí per un fil conductor: «L’aigua».
No podem encara valorar la revista perquè cal, al menys, tenir a les mans els quatre primers números per poder intuir si el projecte serà exitós o no. El número quatre és el clau perquè vol dir que la cosa tira. Confiem en que hi arribin.
A la revista també he trobat coses a millorar, però els la faré arribar les propostes de millora directament a les editores, via correu electrònic, que ara el que toca és celebrar i desitjar llarga vida a la NAMAKA.
Si voleu llegir unes pàgines cliqueu AQUÍ.
Més informació al web de la revista: https://www.revistanamaka.com/

 

by

En Mattia i l’avi, una obra d’art d’en Roberto Piumini

Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015

by

Llibres inspirats en fets reals

Durant el curs 2016-16, el grup de treball Passió per la lectura hem elaborat un material al voltant dels llibres que tenen com a denominador comú que estan basats en fets reals. N’hem llegit molts i hem fet una tria d’una vintena —per a cicle infantil i educació primària— dels que es troben al mercat i que la història narrada es pugui comprovar amb documentació diversa.
El material elaborat pot servir per a projectes o treballs que es puguin realitzar a la biblioteca escolar o a les aules ordinàries.
El llistat de llibres dels quals hem elaborat una proposta i dels quals podeu veure’n la fitxa resum i la proposta de treball si entreu a la pestanya superior Propostes didàctiques i aneu a l’apartat Basats en fets reals és:

Per al cicle infantil

Una mare per a l’Owen
Amb la Tango en som tres
Diez patitos de goma
Letras al carbón
Cosita linda

Per al cicle inicial

El desig de la Ruby
Biblioburro
Quan el mar va desaparèixer
Pols d’estrelles
Plantant els arbres de Kènia (Wangari)
21 elefants al pont de Brooklin

Per al cicle mitjà

Iván, la increible historia del gorila del centro comercial
El bomber de Lilliputia
¡Bravo Rosina!
Sofia viaja a la Antártida
La historia del Rainbow Warrior

Per a cicle superior

El autobús de Rosa
La nena dels pardals
Hachiko, el gos que esperava
La historia de Erika
Fill de rojo
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Fuera de juego

Si necessiteu més informació, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres. De tot el material elaborat en deixem una còpia a la biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

by

El secret de l’avi, cinc contes d’en Carles Cano

A la «Gramàtica de la fantasia», en Gianni Rodari presenta nombroses maneres de crear històries i podem llegir la seva aplicació als «Contes per jugar», un llibre imaginatiu, atemporal i farcit de bons contes.
Ara acabo de llegir un altre que agradarà als infants de cicle superior i que m’ha recordat la màgia rodariana: El secret de l’avi. Es tracta d’un recull de cinc contes que no tenen relació entre ells però que estan lligats mitjançant les converses d’un parell d’infants bessons i el seu avi, un home capaç d’inventar tants contes com cabells té al cap (i no és calb).
No puc assegurar que el mètode seguit sigui totalment rodarià, però no importa. A cada conte es parteix de tres objectes (a diferencia del binomi d’en Rodari) que aparentment no tenen cap relació però a mesura que anem llegint van casant els uns amb els altres. Per exemple, a la primera història (el rei pelat) són una pinta, un naip i una pedra, al segon conte (París, el peix i el cadenat) és un clauer, un cadenat i un esquer, a El missatge de l’ampolla un escarabat dissecat, un botó i un pinyol, etc.
L’autor, en Carles Cano, com a excel·lent narrador i coneixedor de la literatura infantil i de la rondallística popular que és, ens submergeix en un món ple d’imatges sorprenents i ens fa voltar per tot el món amb uns personatges d’allò més curiosos.
M’ha agradat. Es llegeix bé.
Les il·lustracions d’en Federico Delicado fan d’aquest llibre un objecte bonic.
Va ser mereixedor del Premi Lazarillo de creación Literària 2016.

Visteu la magnífica pàgina web d’en Carles clicant a  https://carlescano.com/es/ Hi trobareu tota la informació de la seva activitat i de les seves obres narratives i poètiques.

Les dades:
Títol: El secret de l’avi
Autor: Carles Cano
Il·lustracions: Federico Delicado
Editorial: Barcanova
Núm. de pàg.: 104
Data de publicació: 14-03-2017

Amb en Carles, retrobament després de trenta anys.

 

by

Lectors al tren! Una nova nova llibreria obre les portes

Quan es tanca una llibreria ens entristim i ho comentem abastament, per això quan se n’inaugura una de nova ho celebrem molt. És el cas del nou espai «Lectors, al tren! Espai de llibres», a iniciativa de la Montse Marcet, amb un concepte de llibreria ben personal perquè només es troben aquells llibres infantil i juvenils que recomana especialment, sobretot d’editorials petites que no tenen espai a les llibreries més potents.
Fa poc, en una xerrada, una llibretera em preguntava perquè recomanava determinats títols si després no els comprava gairebé ningú. Li vaig dir que aquesta és la feina dels prescriptors (llibreters, mestres, bibliotecaris) precisament: mostrar, oferir, promocionar els llibres més exigents, més bonics, que aportin quelcom al lector.
I qui ho fa estupendament és la Montse.
Ara mateix no sé si el projecte tindrà futur però tan de bo li vagi bé i el seu exemple contamini altres iniciatives similars.


A la presentació de la llibreria, el seu amic Carles va recordar una cita de Jaume Cabré:
Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n’hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.
I després va explicar l’anècdota següent:
Viatjo cada dia amb tren a la feina: el paisatge humà habitual darrerament és el de persones mirant un mòbil o una tablet, però pocs dies enrere, al mirar al meu voltant, d’un cop d’ull, vaig descobrir sis persones llegint un llibre!!.
Gairebé m’emociono; per dues coses. Primer perquè em va fer pensar que no està tot perdut per al llibre i que el que estem treballant en el nostre projecte val la pena i, en segon lloc, pel sol fet de veure tanta gent amb un llibre obert a les mans, compartint viatges en silenci, cap a destins interiors i exteriors, en aquest moviment en repòs que fem quan anem en tren, tot plegat donant sentit a les paraules de Amos Oz:
Si viatges veuràs paisatges, cases, museus i carrers; i la gent del país que visites. Però si llegeixes, entres al món interior d’aquest país; entres a les cases que el turista veu per fora; fins i tot entres a l’interior de les persones i coneixes els seus temors i anhels. Viatjar et pot fer obert. La lectura és el viatge més poderós; el viatge que et pot fer estalviar incomprensions, conflictes, aprensions i guerres.


Si teniu ocasió d’atansar-vos a Rubí (mitja horeta amb tren des de BCN) no quedareu decebuts. La Montse us atendrà meravellosament i n’aprendreu un munt d’aquest sàvia lectora. Diu:
Ens agradaria ser un petit granet de sorra per ajudar a que es continuï llegint i per engrescar als que encara no ho fan. Encetem doncs aquest viatge per la lectura, les il·lustracions i la vida.

Adreça:
Lectors, al tren! Espai de llibres
C/Magí Raméntol, 3 Rubi
a/e: montse@lectorsaltren.cat
Tota la informació al web: http://www.lectorsaltren.cat/

by

Llibres a dos euros, pel foment de la lectura

En Luís Soriano és conegut per la seva tasca al davant de la seva biblioteca itinerant «Biblioburro» que distribueix llibres a lloms dels seus rucs, Alfa i Beto. Fa més de vint anys que reparteix alegries a Colòmbia i altres països.
Un altre personatge singular és en José Alberto Gutiérrez, un treballador del servei de recollida d’escombraries de Bogotà que va apartant els llibres que es llencen a la basura i els porta a casa seva on ha format una biblioteca de més de vint mil llibres que regala als veïns.
L’organització “Bibliothèques sans frontières” (biblioteques sense fronteres) distribueix en zones en conflicte una biblioteca formada per diverses caixes, resistents a l’aigua, duradores, dissenyada per ser embalada en palets i enviada a camps de refugiats.
I així podríem anar anomenant persones i entitats que creuen en el valor de la paraula escrita com a transformadora del nostre món.
He tingut la sort de conèixer i conversar una estoneta amb una d’aquestes ànimes generoses, la Isabel López, que està al capdavant d’un projecte anomenat “Un pas de llibre” que té com a objectiu el foment de lectura.
La Isabel, que és mestra, després d’una estada llarga a París es va plantejar posar en marxa quelcom relacionat amb la lectura i a favor de la literatura infantil. Tenia clar que no volia que el preu fos un impediment i els llibres que distribueixen costen només 2 euros l’exemplar.
Em va dir que ara estaven en fase expansiva. De moment només tenen quatre llibres editats (Els músics de Bremen, En Quixot de la Manxa, Grans somiadors i Contes i faules de tota la vida) i quatre més en preparació i que estaven visitant organismes i entitats amb diferent resultat. Des de qui acull la iniciativa amb entusiasme (El Govern d’Andorra ha comprat exemplars d’Un pas de llibre perquè cada escola del Principat pugui decidir si els utilitza o no a les seves aules. La Bressola també ha mostrat interès pel projecte, igual que la direcció general d’Innovació i Comunitat Educativa del Govern de les Illes Balears) fins a qui directament s’excusa dient que no interessa.
Per aconseguir els llibres cal posar –se en contacte a través de la pàgina web o mitjançant el correu electrònic unpasdellibre@gmail.com
Els llibres són de mida butxaca amb lletra gran que ajuda a passar pàgines; tenen 96 pàgines i inclouen il·lustracions.
Algunes frases del reportatge que li van dedicar en Josep Pastells, el mes d’abril al diari Ara:
«Actualment, la impulsora d’Un pas de llibre realitza un voluntariat de lectura, dins del programa Lecxit, a l’Escola Drassanes de Barcelona. “És una escola on hi ha molts alumnes de famílies immigrades i això m’ha fet pensar que nens amb pocs recursos també es podrien beneficiar del nostre projecte pedagògic gràcies a donacions de sobrants de cada partida a escoles o centres cívics”, apunta. D’aquesta manera, afegeix, “ Un pas de llibre cooperarà activament en causes socials.Fins ara tot indica que va pel bon camí. Són tres exemples que demostren que aquesta tasca té un bon sentit i pot tenir una bona trajectòria”, opina la mestra barcelonina.»

Si voleu conèixer una mica més el projecte i/o contactar amb la Isabel només cal anar a:
http://unpasdellibre.wixsite.com/unpasdellibre

 

by

Innovar per anar més lluny i més a fons

Acaba de sortir el darrer número de la revista Perspectiva Escolar. El monogràfic està dedicat a «Innovar per anar més lluny i més a fons»

La coordinació del monogràfic l’ha portada la Leonor Carbonell i la idea ha estat «donar veu a grups de treball que, plantegen els seus dubtes, s’organitzen, elaboren un pla, uns objectius i comencen la seva recerca. Innovar i renovar significa reflexionar sobre la pràctica diària, compartir aquestes reflexions i, tenint en compte uns referents teòrics, proposar-se canvis a les aules i als centres.»
Alguns dels grups de treball de la casa hi hem fet la nostra col·laboració. «Dinosaures, formigues i aneguets de goma» és l’article del grup de treball Passió per la Lectura on la Mercè Carner i jo mateix expliquem el funcionament del grup a partir de l’exemplificació d’un dels llibres valorats aquest curs.

Algunes de les frases que s’hi poden llegir a l’article, a continuació:

Com que l’aprenentatge és una pràctica social, aprenem mitjançant la interacció i per això, promovem la col·laboració entre els alumnes tenint en compte els coneixements que cal aprendre però també les emocions i la motivació, que són dos aspectes necessaris per tal que els infants avancin i creixin millor. Sabem del poder de les emocions, sabem que quan un alumne està molest per alguna situació familiar o escolar no aprèn i, en canvi, quan està motivat l’aprenentatge es torna significatiu i valuós.

Paradoxalment, els mestres ens trobem sols a l’aula moltes hores i necessitem, també, de l’intercanvi d’idees, d’opinions diverses que ens ajudin a millorar la pràctica diària. No n’hi ha prou en ser mestres innovadors que fem coses boniques i modernes a l’aula, no. El debat és un altre, hem de comprendre com està canviant l’escola i quina és la seva funció. L’escola ha deixat de ser un simple agent instructiu i el futur passa per facilitar la gestió dels conceptes a l’infant, mitjançant tècniques diverses, creant contextos d’aprenentatge, establint marcs de relació positius, aprofundint en l’administració del coneixement.

Comencem el dia llegint un conte filosòfic d’«El cercle dels mentiders», un poema de Martí i Pol o una notícia del diari i això ens ajuda a transformar l’aula en un àgora o laboratori en el que cadascú pot expressar els seus desitjos, dubtes o inquietuds que ens aboquen a noves iniciatives sorgides dels propis alumnes a partir de les lectures proposades. Animem els infants a escriure i a llegir perquè a llegir i escriure se n’aprèn com aprenem a parlar o a caminar, pel desig de saber. L’aprenentatge funciona d’aquesta manera i, a l’escola o a l’aula creem situacions, contextos, de manera natural, per tal que els nois i noies puguin satisfer el desig d’aprendre, segons els seus interessos, amb alegria, amb entusiasme.

Pels que formem part del grup, la lectura és una de les nostres passions, i alhora un dels aprenentatges vital pels humans. Trobar-nos per compartir notícies, preparar activitats a partir de les lectures, conèixer maneres diferents de fer i de relacionar-nos, interactuar amb companyes d’altres escoles i d’altres nivells educatius, ens és molt útil com a persones i ens ajuda extraordinàriament en la nostra pràctica diària, però hi ha un aspecte bàsic i que fa que pertànyer a un grup de treball pagui la pena: la mirada de l’altre.

Resulta fascinant —i alhora sorprenent— constatar que arribes amb una idea preconcebuda sobre una lectura i com l’opinió dels demés pot capgirar la teva opinió, com un detall que et passa desapercebut aflora i t’ofereix una nova perspectiva. Aquest és el punt clau. La possibilitat d’intercanviar mirades, opinions i creences és una experiència enriquidora per a tothom.

L’article complet el podeu trobar al número 394 de la revista Perspectiva Escolar (juliol-agost 2017).

Les imatges d’aquesta entrada són de l’escola Onze de setembre de Sant Quirze del Vallès