Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015