humor

by

«Pluto Rocket arriba a la ciutat», una extraterrestre en missió secreta

Les aventures gràfiques adreçades als primers lectors tenen força èxit. Em ve al cap la sèrie de Narval i Medu. També recordo el colom que volia conduir l’autobús. Històries divertides, hilarants per moments, que conviden a gaudir de la lectura.

En aquesta sèrie, en el primer número titulat “Pluto Rocket arriba a la ciutat” una extraterrestre anomenada Pluto Rocket es troba a un colom (Pep Colom) amant de les bromes, positiu, elegant i bon coneixedor del barri on ha aterrat la Pluto.

Quan es presenten, en Pep Colom s’ofereix a mostrar-li a la Pluto Rocket -està en missió secreta- com és la vida en el nostre planeta. Es fan amics de seguida, i el colom també acabarà aprenent alguna cosa. Aquesta és la gràcia de tenir amics, no?

El llibre està dividit en tres capítols (M’esclata el cervell, Mengem-nos un taco! i Missió secreta) amb unes imatges cridaneres però no carregades, i un text amb lletra de mida prou gran i adequada pels nens que comencen a llegir.

Lectura recomanada per al cicle inicial. Els farà riure molt, segur.

LES DADES:
Títol: Pluto Rocket arriba a la ciutat
Autor: Paul Gilligan
Il·lustrador: Paul Gilligan
Traductora: Bel Olid
Editorial: Andana
Pàgines: 88
Picassent, 2023

by

«La iaia no hi toca» fa deu anys. Felicitats!

Com diries estel sense fer servir paraules com rombe o paper? Mmm… Jo, l’únic que sé, és que la meva iaia no hi toca. Ah, i que té la culpa de tot. Sí, de tot! Sempre hi ha algú que té la culpa que ens agradi allò que tant ens agrada, o que no ens agradi allò que mai no ens ha agradat. El cas és que entre el seu pentinat de Darth Vader, la seva obsessió per guanyar premis pels poemes que escriu i aquesta mania ridícula de recitar versos a ple pulmó quan baixo de l’autobús escolar, entre riallades i amb cara de voler desaparèixer (només per obligar-me a entrar ràpid a casa seva), jo també m’estic tornant boig.
Els meus pares tenen feina, i no em queda més remei que passar-me les tardes a casa de la iaia Petúnia. Però sospito que en porta alguna de cap, i no m’ho penso perdre…

Encara recordo la presentació del llibre. La vam fer a Casa Anita, el 7 de juny de 2017 i vaig tenir la sort de conversar amb el Chascas, l’autor, i la Tina Vallés, la traductora.

Va ser una d’aquelles situacions que passen gairebé per casualitat perquè el Chascas estava de pas per Barcelona. A més, aprofitant de la seva amabilitat el vam portar a una escola d’Esplugues on els nois i noies de cicle superior havien llegit el seu llibre.

Uns anys més tard, va tornar a venir a Barcelona i vaig coincidir amb ell a la llibreria Lectors al tren! on vam presentar “El millor germà del món”. Un altre dia per recordar.

I ara, ens arriba la notícia que fa deu anys de la publicació de “Mi abuela la loca” i, esclar, ho haurem de celebrar, oi?

Pels que no coneixeu la història de Vicente i la seva àvia Petúnia, la boja, us explico que és una novel·la curta i molt divertida, ideal per als nois i noies de 9-10 anys.

L’àvia li ensenya al nen a sentir i viure amb sensibilitat tot el que li passa, tot el que veu, preparant-lo per ser escriptor i descobrir el mon d’una altra manera.

És un excel·lent llibre per comprendre com la història i els personatges es determinen mútuament, per parlar de poesia, de literatura, d’ètica, de valors, d’art.

Recomanat per a cicle superior.

Les dades:
Títol: la iaia no hi toca
Autor: José Ignacio Valenzuela (el Chascas)
Il·lustrador: Patricio Betteo
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Birabiro
Pàgines: 150
Barcelona, 2018

by

«El racó de pensar», un àlbum il·lustrat brillant

Veient la coberta em va venir al cap la frase que se sentia en alguna ocasió a l’escola (poques, tot s’ha de dir) quan alguna mestra enviava a un racó de l’aula on hi havia “la cadira de pensar” a algun infant que havia fet una entremaliadura. Crec que és una pràctica que ja no s’estila i s’agraeix. Sempre em va remoure que s’associés “pensar” amb càstig.

Aquest àlbum il·lustrat comença amb un nen (en Jasper, segons llegim a la contracoberta) de cara a la paret amb una forquilla i un ganivet a les mans. També té fils d’espaguetis al cap, a la cara, a l’espatlla i enganxats a la paret.

Arriba una oca i li pregunta què hi fa? I ell respon que “diuen” que s’ha portat malament. És un detall molt important perquè no diu “m’he portat malament” sinó “diuen que m’he portat malament” i aquesta precisió serà determinant al final del relat.

Després arriba un gos dàlmata que diu que s’ha portat malament i també es queda de cara a la paret, al racó de pensar. Se’l veu amb una pilona arrencada del terra i lligada a la seva corretja.

A partir d’aquí, diversos animals van arribant i es van afegint al racó. Primer un ruc, després una serp i un ant. Cadascú va explicant la seva història.

El moment més hilarant és quan arriben les gavines i no són benvingudes. Marxen i es vengen deixant caure les excrements sobre el nen i els animals. Com que és una entremaliadura, les deixen unir-se al racó.

Les il·lustracions són brillants i tenen molts detalls divertits que cal anar seguint. No us perdeu les expressions de les cares.

Cap al final, l’ant es disculpa, diu “ho sento” i marxa. La resta d’animals fan el mateix i el nen es queda sol, novament. Un final sorprenent donarà molt de joc per a la conversa.

Molt recomanable per a cicle infantil.
LESDADES:
Títol: El racó de pensar
Autor: Pieter van den Heuvel
Il·lustrador: Pieter van den Heuvel
Traductora: Maria Rosich
Editorial: Litera
Pàgines: 40
Albuixech (València) 2025

by

«El viatge al·lucinant d’un homenet errant» provocat per una esponja

Em vaig quedar fascinat quan l’any 1981 l’editorial Anaya, a la col·lecció mítica Altea Benjamín, va publicar “La aventura formidable del hombrecillo indomable” amb text i il·lustracions d’en Hans Traxler. Era una petita joia que, 44 anys després, encara conservo (i mira que, de tant en tant, faig esporga sense pietat).

Aquesta novel·la, de 80 pàgines, em sembla un exemple genial del que anomenem “non sense”, una fantasia caòtica on tot es torna absurd, si fa no fa, com ens passa en les nostres vides massa sovint.

L’exemplar que tinc és en castellà i podria reptar-vos a recordar els rodolins que formen cada doble pàgina. Perdríeu, segur. (Bé, potser no, perquè la meva memòria ja no és el que era, hahaha)

Ara, l’editorial Babulinka l’ha tornat a publicar però traduït al català. Si no coneixeu la història d’aquest home que un estiu va trobar una esponja a mà i, quan ningú el mirava, la va prémer per veure què passava, sabreu que, com totes les esponges, va deixar anar aigua i més aigua i més aigua, fins a inundar-ho tot.

A partir d’aquest inici esbojarrat, l’homenet passa per moltes peripècies calamitoses i fa un viatge, una mena de fugida intentant salvar la vida, per tot el món, per oceans, deserts i muntanyes. El veiem dins d’un barril, damunt d’un llit, volarà penjat d’un hidroavió, arrossegat per una bandada de gallines, arribarà a la Xina i acabarà a la lluna. Una aventura formidable.

Aquest homenet ens recorda que davant d’un mon que sovint no entenem i ens supera, no hi ha millor remei que enfrontar-nos-en de manera indomable (potser és la que aporta una mica de cordura a tot plegat).

Les il·lustracions són de línia fina i a cada pàgina doble hi ha una frase amb rima que ofereix un to còmic que agrada molt als infants d’entre cinc i set anys.

Un llibre per passar-ho bé, molt bé.

LES DADES:
Títol: El viatge al·lucinant d’un homenet errant
Autor: Hans Traxler
Il·lustrador: Hans Traxler
Editorial: Babulinka
Pàgines: 80
Barcelona, 2025

by

«Ai, Renoi!» el nou àlbum d’en Michael Rosen i la Helen Oxenbury

Fa més de trenta anys que en Michael Rosen i la Helen Oxenbury no tornaven a coincidir fent un llibre. Recordem el mític “Anem a caçar un os” que tants bons moments ens ha fet passar, a casa i a l’escola.

Aquest segon àlbum, “Ai, renoi!”, també té una estructura repetitiva però l’enfocament és diferent perquè si a “Anem a caçar un os” la natura i els paisatges tenien molta presència, en “Ai, renoi!” han desaparegut completament i la il·lustradora es centra en els personatges i els animals.

L’argument és senzill. Es tracta d’un noi (recomano que li poseu nom) que va a fer unes compres. Se’l veu vestit amb una jaqueta vermella, cinturó i una gorra negra. Tot plegat li confereix un aspecte molt anglès. Passeja i ens convida a anar avançant amb ell. El seu objectiu és anar a comprar diferents objectes.
A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.

Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les dues pistes que ajuden a identificar-lo:

Una és la visual perquè la forma de l’embolcall i un petit detall que es pot veure, ajuden molt.

L’altra recau en la destresa del narrador que ha de recordar que es tracta d’un text rimat i aquesta rima ajuda a deduir de quina bèstia es tracta. Per exemple, quan el noi diu “Renoi, quasi ploro! Em van donar un…” cal pensar en una animal que rimi amb ploro i si ens fixem en el paquet que li ofereix el botiguer podem intuir una cua vermella que delata la presència d’un lloro.

Si la rima diu “Renoi, quin disbarat! Em van donar un…” busquem el nom d’un animal que rimi amb disbarat. I així en cada episodi. Molt divertit.

Si us animeu a explicar-lo als infants de cicle infantil, va molt bé anar repetint a cada escena l’enfilall de bèsties que segueixen el noi perquè ajudarà a assimilar el relat. I, si us atreviu, es pot cantar la tornada (No és el que volia… M’ho quedo? I ara. Quina bogeria!”)

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil.

LES DADES:

Títol: Ai, renoi!
Text: Michael Rosen
Il·lustracions: Helen Oxenbury
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2025

by

«El frac del pingüí», contes que expliquen (o no) perquè són com són alguns animals

Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.

Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.

Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.

Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.

Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.

Recomanat per al cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals)
Autor: Carlos López
Il·lustrador: Christian Inaraja
Editorial: Baula
Pàgines: 88
Saragossa, 2025

by

«Memòries del bosc. Els records del Frederic Talp», una història amable

Per començar, trobem una doble pàgina amb un mapa dels llocs per on passarà la història. S’agraeix perquè haurem d’anar-lo visitant sovint.

Després trobem un preàmbul de l’autor, en Mickaël Brun-Arnaud, on ens explica, entre altres coses:

“Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell.»

Passem pàgina i veiem el dibuix d’un arbre enorme que és la llibreria de l’Arxibald Guillot, una llibreria ben curiosa i particular perquè cada animal del bosc que ho desitgi pot deixar el llibre que ha escrit, amb l’esperança que algú altre el compri.

Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries. De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.

A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies que en Frederic Talp ha trobat, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona molts anys abans, quan eren joves.

Durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen. Es llegeix prou bé però en alguns moments ens entra l’angoixa, malgrat la bona intenció de l’autor per destacar què es pot fer per donar millor suport als pacients, en el seu dia a dia.

El tema és complicat però se’n surt molt bé apostant per la solidaritat i la bondat d’uns personatges entranyables que fan tot el possible per ajudar en Frederic a recuperar els seus records.

Destaquem l’estil en que està escrit, amb frases i expressions acolorides vinculades al bosc i amanides amb certs tocs humorístics que ajuden a que el relat respiri molt bé.

També destaquen les magnífiques il·lustracions de la Sanoe que sap representar les atmosferes dels espais interiors amb gran bellesa.

Lectura recomanada a partir d’onze anys.
LES DADES:
Títol: Els records del Frederic Talp (Memòries del bosc #1)
Autor: Mickaël Brun-Arnaud
Ilustradora: Sanoe
Traductora: Maria Cirera
Editorial: Flamboyant

Pàgines: 294
Barcelona, 2024

Al web de l’editorial Flamboyant trobareu aquest issue amb les primeres pàgines del llibre:
https://issuu.com/editorialflamboyant/docs/cat_int_memories_del_bosc_issuu

by

«Guia il·lustrada de les tragèdies de cada dia» un antídot per als daltabaix

Aquesta guia és un llibre molt divertit que ens alerta de les petites tragèdies de cada dia perquè les coneguem, trobem maneres d’anticipar-nos i aconseguir que no ens afectin tant.

A cada pàgina s’explica una tragèdia i es marca la seva probabilitat amb una puntuació que va de l’1 al 5, així com la seva magnitud que pot arribar a 100.

També s’expliquen maneres de superar-la, es compara amb altres situacions semblants i n’apunten les possibles conseqüències.

Per exemple, si voleu agafar un trosset de cinta adhesiva, segur que us ha passat que no trobeu la vora on comença. Sol passar però no és una tragèdia molt gran tot i que la seva probabilitat sigui alta. També pot passar que quan l’estàs estirant es rebregui i s’enganxi a si mateixa o que s’acabi i et quedis a mitges.
De totes les tragèdies que llegim en aquest llibre, moltes ens han passat en alguna ocasió. Per exemple, que ens empassem un xiclet, que ens caigui un mitjó per la part del darrera de la rentadora, que el paper higiènic s’acabi quan més el necessites, que comenci a ploure i no tens paraigua…

Les planes segueixen un ordre creixent pel que fa a la magnitud de la tragèdia, de manera que els primeres són assumibles però a mesura que anem avançant la cosa es torna més perillosa.

Una lectura per passar una bona estona. Si tot va bé, hi haurà una segona part amb tragèdies del tipus “t’has comprat un llibre i no entens ni un borrall”, “se t’ha escapat un pet a l’ascensor”, “el que menges no té el gust que esperaves”, etc.

Recomanat per al cicle inicial

LES DADES:
Títol: Guia il·lustrada de les tragèdies de cada dia
Autor: Noritake Suzuki
Il·ustrador: Noritake Suzuki
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 52
Barcelona, 2024

by

Exposició «Coll fa 100 anys»

Un record de la meva infantesa a l’Hospitalet és el quiosc que hi havia a prop de casa on anàvem a comprar els tebeos que després compartíem amb els amics. Era la manera de llegir-los. Cadascú tenia les seves preferències. El meu cosí comprava “Hazañas bélicas”, en Nicolás, el veí de l’àtic, s’estimava més “el Capitán Trueno” o “El Jabato”. A mi em fascinaven les historietes, els tebeos, i encara en guardo uns quants. Tenien noms com “Pulgarcito”, “Tio Vivo” “DDT”, “Yumbo”, “El campeón” “Ven y ven” i altres. Així vaig creixer, amb Vázquez, Raf, Benejam, Ibáñez i el grandíssim Coll que va tenir la seva època daurada al TBO, coincidint amb la meva infantesa.

Precisament, aquests dies, al Centre Cívic Urgell, hi ha una petita exposició dedicada a Josep Coll. Amb motiu del centenari del seu naixement, fa 100 anys, l’exposició es pot veure fins el 24 d’octubre.

Comissariada per Luis Garbayo, compta amb historietes originals i amb reproduccions ampliades on s’ha prescindit de les bafarades que sovint eren imposicions del criteri editorial de TBO.

El dia 25 d’octubre a les 19:00 es farà la presentació del llibre en homenatge a Coll editat per Norma Editorial.

Si sou dels nostàlgics dels tebeos, aquesta exposició us agradarà.

by

Hi havia una vegada «Vint vegades»

—Si us plau, llegeix-me una història! No m’importa quina, ni com. Que sigui tan lluminosa com incomprensible, que sigui tan familiar com estranya, que sigui nova, que sigui coneguda. Llegeix-me-la i així tornaré a somniar.

I el pare, la mare, l’avi o la mestra, obre el llibre i comença a llegir:

Hi havia una vegada un avió que va tenir una avaria mentre volava i va haver de buscar on podia aterrar per poder-ho resoldre i no córrer cap risc. I com que no trobava cap lloc segur per poder-ho fer, va aterrar en un núvol…

—Un altre, un altre:

Una vegada, un rei de copes d’una baralla nova va decidir que per estrenar les cartes faria un sopar i convidaria els altres tres reis de la baralla: el rei de bastos, el rei d’ors i el rei d’espases…

Així, al nostre voltant, s’obren i es tanquen narracions que ens encanten, encants que ens fan somniar per arribar, en un viatge mental, a un sense-temps en què es traspassen les fronteres entre els humans, els animals i els vegetals, entre els desigs i les realitats. Paraules, imatges úniques i personals que ens distreuen i ens aporten transmeten emocions, i coneixements.

Acaba de publicar-se “Vint vegades”, uns relats -vint, concretament- escrits per en Salvador Comellas amb estil acurat i amb paraules entenedores que els nois i noies de cicle mitjà i superior gaudiran molt.

Son vint relats que ens recorden a Gianni Rodari, i una de les seves idees-força que s’usen per crear històries: Què passaria si…? i la por al full en blanc desapareix perquè l’espurna que encén la imaginació de l’infant es posa en marxa immediatament.

En acabar de llegir-lo he pensat que els relats són magnífics per llegir-los de viva veu en començar o en acabar la jornada escolar (també a casa, esclar!) i alguns són ideals per narrar-los de viva veu i estirar-los tant com es vulgui o dramatitzar-los.

El llibre és també un manual que ens pot inspirar a escriure altres relats a la manera d’aquests vint.

Les històries són curtes, d’un parell de pàgines. S’agraeix que no hi hagi moralitat i que tot estigui pensat per estimular la imaginació, per riure i per deixar-se sorprendre amb alguns esdeveniments inversemblants.

Les il·lustracions són un bon complement a aquest llibre ben editat. M’ha agradat com en Daniel Piqueras combina els espais en blanc i negre amb els colors que remarquen i reforcen allò que el relat vol explicar.

Lectura recomanada per a infants a partir de vuit anys

LES DADES:
Títol: Vint vegades
Autor: Salvador Comelles
Il·lustrador: Daniel Piqueras
Editorial: BiraBiro
Pàgines: 92
Barcelona, 2024