A la coberta, en Max Llop i la Lisa Caputxeta, cara a cara. Són els dos protagonistes de l’intercanvi escolar que no coincideixen en cap moment. La Lisa va a una escola de caputxetes que han organitzat una setmana en la que cada família intercanviarà la seva filla amb una família Llop. Paral·lelament coneixem en Max Llop que anirà a conviure a casa d’una família Caputxeta.
Amb aquest inici ja comencem a imaginar com anirà la cosa i patirem pel destí de la Lisa Caputxeta. El relat epistolar està ben pensat perquè durant cinc dies en Max Llop i la Lisa Caputxeta enviaran cada vespre una carta a la seva família explicant com els ha anat el dia, què han fet i com és de diferent la família que els ha tocat.
La idea és enginyosa i està organitzada com una petita novel·la que defuig del que inicialment podíem pensar. Sobretot, les cartes de la Lisa són divertidíssimes perquè els llops la porten al dentista a esmolar-li les dents, al perruquer perquè li talli les trenes, i li ensenyen tècniques de Terror glacial. Les del llobató Max fan una mica més de por, perquè els seus impulsos carnívors el portaran a fer alguna malifeta.
Al llarg del relat es fan referències a altres contes populars que ens conviden a recordar-los i es tracten temes sobre les diferències, la convivència i les pors.
Com a cosa a millorar, potser el nom de l’escola dels llops el podrien haver deixat com a l’original francès perquè la Font no té gràcies i en canvi La Fontaine ens remet al gran fabulista. De fet, l’escola de les caputxetes es diu Charles Perrault i està molt bé.
Lectura recomanada per a cicle mitjà.
LES DADES: L’intercanvi Autora: L. Karol Il·lustrador: Claude K. Dubois Traductora: Maria Llopis Editorial: Bindi Books Pàgines: 80 Barcelona, 2025
He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.
M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!
Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)
Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.
Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».
El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)
Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant. Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.
I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.
Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema. Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.
Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.
Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.
El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.
Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.
L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.
Lectura recomanada a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: El Gegant nan i el Nan gegant Autor: Werner Holzwarth Il·lustrador: Roger Olmos Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau Editorial: Takatuka Pàgines: 48 Barcelona, 2024
Algunes llibreteres sovint repeteixen que un llibre és novetat per a tu quan no l’has llegit, encara que s’hagi publicat fa cinc, deu o cinquanta anys. Per a tu és novetat.
El que avui presento és una novetat per a mi, encara que es va publicar fa nou anys. No el coneixia i l’he trobat buscant textos per a un altre treball que ara no ve al cas comentar.
Quan vaig comprar «Soy un punto» em van venir al cap Leo Lionni, Peter Reynols, Hervé Tullet i Jerôme Ruillier, il·lustradors que han sabut jugar amb la senzillesa de les formes per mostrar-nos idees i missatge més o menys potents.
Hi ha molt poc text en aquest llibre de mida gran, generosa, on només es juga amb el blanc i el negre. Suficient per arribar a emocionar-nos.
A les primeres pàgines veiem la vida d’un punt negre i els altres punts negres que conviuen a les planes de la dreta (les de l’esquerra estan en blanc, buides) i ens mostren les cases on viuen, a què juguen, com són de feliços. Ens recorda a nosaltres, els habitants del primer món.
Unes pàgines més endavant apareixen a l’esquerra els punts blancs. No tenen cases, aliments ni diversió i demanen als negres si poden venir a la seva banda.
Els negres accedeixen i es produeix una mena d’invasió lenta, silenciosa, que va ocupant tot l’espai fins que no n’hi ha prou per a tothom.
A partir d’aquest moment, els punts negres entenen que han d’anar a la banda de l’esquerra i ajudar a construir habitatges, conrear els camps i fer-los veure com es pot viure bé.
La història segueix i, dins de la seva simplificació aparent hi ha un missatge profund que ens interpel·la i, sobretot, als joves lectors els obre la mirada sobre el món, els refugiats, els conflictes, etc. mitjançant petits detalls, suggeriments, que potser costen d’entendre però que van calant, referits a la necessitat de compartir, de treballar plegats, de ser positius i optimistes, perquè encara que conviure sigui senzill, en el fons, en el fons, és força complicat.
I segur que en arribar a la darrera pàgina, els vostres fill o els vostres alumnes us diran que els “punts” ara són feliços.
LES DADES: Títol: Soy un punto Text i il·lustracions: Carlo Macri i Carolina Zanotti Traductora: Elena Greggio Editorial: San Pablo Pàgines: 48 Madrid, 2015
Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem. Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.
Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.
En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?
Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.
Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.
Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.
Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.
I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.
De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé: Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany… En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…
Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.
Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.
Recomanat a partir de cinc anys.
LES DADES: Títol: Un nen molt estrany Autor: Ricardo Alcántara Il·lustrador: Albert Asensio Editorial: Joventut Pàgines: 36 Barcelona, 2021
A l’escola els nens passen moltes hores, durant molts anys. És un espai amable on es canta, es riu, es juga i s’aprèn, un espai propici per a l’aventura on la literatura troba l’escenari ideal per recrear tot tipus de situacions.
En general, la visió de l’escola de primària que es dona és la d’un lloc acollidor on els infants creixen feliços, fan amistats, viuen històries divertides i, des de la seva mirada, qüestionen i avaluen el sistema educatiu. Altra cosa és quan els protagonistes van a l’institut. En aquest cas, apareixen situacions més complicades com el bulling, les bandes o els primers enamoraments; els mals socials afloren, es fan evidents en aquest microcosmos adolescent, on no hi falten els estereotips del professorat.
Les històries que passen a les escoles tenen un component d’atracció envers els infants lectors perquè es veuen reflectits en les peripècies o les poden comparar amb el que ells coneixen. Per això és tan habitual i proliferen les novel·les de formació situades als centres educatius, un bon escenari on els autors fan viure als protagonistes.
Normalment són nens o nenes que narren en primera persona tot allò que els preocupa o els passa i així veiem com interactuen amb altres infants i amb els adults que treballen a l’escola, ja siguin mestres, psicòlegs o directors.
El model d’escola que veiem a les obres per a infants i joves varia força segons les edats a les quals van adreçades i també si són còmiques, de fantasia o informatives. En algunes, el centre educatiu és un lloc acollidor i en d’altres és terrorífic. Veiem escoles on l’intercanvi, la col·laboració, el foment de la curiositat, regeixen la vida. I n’hi ha d’altres on es veu com un lloc discriminador, competitiu, allunyat de la realitat.
Merveilleuse êcole
La literatura infantil és un mirall dels canvis socials, de l’evolució de les normes de convivència i de les relacions que estableixen les criatures a casa i a l’escola i, per això, posar en mans de l’alumnat relats on pugui comparar les seves pròpies experiències amb les dels herois de paper és una bona manera d’incentivar la lectura.
A diferència del que ens recorda Tolstoi en el formidable inici d’Anna Karènina —Totes les famílies felices s’assemblen— cada escola és singular. Només cal entrar en diferents escoles, observar i flairar el que allà es viu, per adonar-nos si hi ha un ambient que convida a l’estudi, a l’aprenentatge significatiu. Només cal passejar-se i parar atenció per copsar si es parla a les aules, si es canta, si els infants són feliços en aquell espai o si, per contra, es nota certa tensió. Bé, de fet, dins d’un mateix centre hi ha mestres que estableixen lligams i complicitats meravelloses amb els seus alumnes, amb mètodes diferents.
Cadascú de nosaltres tenim records de la nostra escola i, òbviament, els autors també recorden com era el centre on van anar de petits, coneixen el dels seus fills i els que han vist si han pogut entrar a les aules a presentar les seves novel·les.
A més, tot i que l’escola no va al mateix ritme que la vida, també va canviant. A la literatura infantil queda reflectit, i llegir com era l’escola de fa trenta, cinquanta, cent anys és un exercici interessant perquè ens permet comparar-la amb la que coneixem.
Los distintos
A la revista Guix d’aquest mes de gener, he publicat un article on parlo d’algunes bones lectures que ajuden a entendre com ha evolucionat l’escola i presento exemples de les més repressives com a lloc aterridor — “La composición” o “Los distintos”, per exemple — fins a d’altres que s’aboquen a la vena còmica o la sàtira, com a “Poca broma amb l’escola!” o “Llegendes del pati: La mitja hora dels herois”.
Podeu llegir l’article a la revista GUIX del mes de setembre, núm. 481. També a AULA en castellà.
L’any 2019 vaig comprar un llibre pop up que em va encantar i vaig pensar que algunaeditorial el traduiria i el publicaria a casa nostra. No ha estat així, de moment. Es titula “Les lueurs du soir” i és poètic i bonic perquè ens porta l’esplendor d’una nit estelada.
Explica com una nena i el seu pare viuen en un poble de pescadors i una nit van amb la seva barca a veure l’espectacle de les estrelles al cel i la llum de la lluna reflectida a l’aigua del mar. Com que és un pop up les pàgines permeten moure discos que fan saltar els dofins, fan brillar les estrelles i il·luminen els llums del far i, sobretot, una sínia que atrau la noia i el pare perquè és festa major al poble.
L’exemplar el tenia guardat fins que he vist “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, publicat per Edelvives. Va ser una recomanació de la llibretera Montse Marcet. És un àlbum sense text (bé, només hi ha una petita explicació a la contraportada i algun rètol en alguna pàgina) que ens narra l’arribada d’una troupe de les que arriben a les ciutats i pobles quan és festa major i que tots coneixem. En aquest cas, però, el recinte firal està a tocar d’un bosc i durant la nit, quan la fira és buida, els animals s’aventuren a passar una nit màgica i memorable.
Quan en mapatxe tira de la palanca, les muntanyes russes i les atraccions es posen en marxa en una explosió de llum i de color. Cérvols que es gronxen als gronxadors de cadiretes, un ós que guany un ós de peluix, un teixó conduint un cotxe dels autos de xoc, etc. Un espectacle fascinant.
Un llibre que ens acosta a la imatge benèvola dels animals, que ens els fa estimar i ens fa pensar en ells com criatures amables, intel·ligents i nobles que mereixen el nostre respecte. Serà veritat que les bèsties també disfruten jugant?
“La feria de medianoche” és un àlbum misteriós que val pena posar en mans dels infants.
DRING! DRING! El so d’una campaneta ens avisa que el venedor de felicitat està arribant. El veiem, muntat dalt de la seva furgoneta. És el senyor Colom que ven felicitat; la ven en pots petits, grans o fins i tot familiars!
El senyor Colom va vestit molt elegant i es mou amb molta facilitat entre les cases colgades d’arbres altíssims, asimètrics, on hi viuen les diferents espècies d’ocells: la Guatlla, el Cargolet, la Mallerenga, la Puput, el Mosquiter, el Faisà, l’Estornell i el Pit-roig.
Tots li compren una mica de felicitat. Hi ha qui compra un pot de felicitat per compartir amb els amics, amb la família o per tenir-lo guardat. També hi ha qui no en vol o qui demana un descompte.
—La felicitat en pot! Quina bestiesa!— exclama el senyor Faisà. Però, més tard, n’encarrega un parell per internet.
Un llibre amb unes imatges precioses que recreen molt bé les diferents especies d’aus i que les situen en uns escenaris bucòlics que ens recorden el modernisme o el París de principis del segle XX. Unes cases espaioses que conviden a gaudir-les abastament. Veiem el venedor, el senyor Colom, anat de casa en casa, lliscant amb artilugis tan diversos com un helicòpter de plomes, un trenet o un cubell.
Tots els animals queden satisfets amb el seu trosset de felicitat, fins i tot el ratolí que, a la darrera pàgina, veu com un pot cau de la furgoneta i l’agafa per a donar-li utilitat…
M’ha recordat molt l’espectacle de la companyia francesa “Les irreals”
Molt recomanable per a totes les edats però especialment a partir de set anys.
LES DADES:
Títol: El venedor de felicitat
Autor: Davide Calì
Il·lustrador: Marco Somà
Traductor: Francesc Massana
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2020
Imatge extreta del centre Nansen de Novi Beograd (Serbia)
Johan Galtung ens recorda que en un conflicte no són les parts les incompatibles, sinó els objectius que persegueix. En aquest sentit, esdevé necessari superar la idea que en tot conflicte hi ha un bàndol que guanya i un altre que perd, i també cal anar més enllà de la idea que totes dues parts queden igualades (meitat i meitat) perquè aquesta visió també és insuficient.
Aquest és un fragment de l’article que encapçala el monogràfic sobre convivència i aprenentatge cooperatiu de la revista GUIX de gener. M’ha sembla força interesant tot el dossier i especialment efectives i senzilles de realitzar algunes pràctiques de l’escola Herrikide de Tolosa com el racó del consens, per exemple. També m’ha agradat com ho plantegen al Juan de Goyeneche de Madrid amb el seu projecte de mediacions entre alumnes.
Podeu consultar el GUIX de gener on trobareu moltes més accions efectives.
Imatge extreta del centre Nansen de Novi Beograd (Serbia)
Al web de Graó també podeu veure vídeos com el de l’escola Herrikide que complementa el seu article «KIDE: programa global de convivència positiva i prevenció de l’assetjament escolar» escrit per en Pello Agirrezabal i Txaro Etxeberria. Amb el programa KIDE es busca treballar la convivència positiva i prevenció de l’assetjament escolar, considerant els beneficis que pot tenir això per al benestar de l’alumnat i en el seu procés d’aprenentatge.
En el vídeo següent podem veure un exemple d’això, concretament a través d’una dinàmica de convivència a l’escola:
Els petits mediadors
La casualitat ha fet que aquests dies hagi acabat de llegir «Els petits mediadors», un llibre autoeditat per la Mariona Garriga i que ens presenta eines per ajudar els infants a gestionar els conflictes.
El llibre està estructurar en tres parts:
A la primera (Presentació) ens explica en què consisteix la mediació i com es pot treballar a l’escola i/o a la família.
La segona part (Contes) són set contes il·lustrats protagonitzats cadascun d’ells per un infant i en els que es tracta de diversos temes relacionats (empatia, empoderament, acord, escolta activa, etc.).
A la tercera part (Material didàctic), trobem les guies i un munt d’activitats per treballar els contes.
En paraules de la Mariona: L’objectiu és acostar el món de la gestió i resolució dels conflictes als més petits. Cadascun dels contes tracten temes o conceptes propis de la mediació. Els temes estan ordenats en un ordre lògic i en consonància amb com es desenvolupa un procés de mediació. Els protagonistes del conte són “petits” infants en edats similars a les dels lectors. També són infants de diferents cultures per potenciar el reconeixement a la diversitat i la universalització de la cultura de la mediació. Cada conte va acompanyat d’una guia didàctica dirigida a l’educador. Es tracta d’una guia senzilla i curta que explica l’eina treballada principalment, però que també fa referència a altres eines utilitzades per la petita o petit mediador, com són les seves habilitats. La lectura de les guies permet els educadors, si així ho desitgen, rellegir el conte amb una nova mirada, des de la perspectiva de la mediació com una disciplina professional. Finalment es proposen certes activitats per treballar amb els infants. Es tracten d’activitats dinàmiques pensades per treballar amb un grup o classe però també es poden adaptar a altres tipus de contexts com són les mateixes famílies.
Al web de la Mariona Garriga (creixent amb mediació) trobareu tota la informació relacionada (tallers, cursos, adreces, etc.): https://www.marionagarriga.cat/
L’Associació de Mestres Rosa Sensat acaba de publicar la reedició d’aquest llibre clàssic d’en Paco Candel, amb les il·lustracions originals d’en Cesc i la traducció de la Marta Mata.
Es tracta de la primera edició en català d’aquest conte que és va publicar l’any 1971, dins de la col·lecció «Desplegavela» de l’editorial La Galera. El text en castellà és anterior, del 1967. La col·lecció «Desplegavela» es deia així perquè les pàgines del final s’obrien en forma d’acordió. En l’edició que ara s’ha reeditat, aquest detall no hi apareix, imagino que per estalviar costos.
El llibre és un regal per diversos motius.
Primer perquè recupera un text mític i ens recorda la figura d’aquests escriptor tan proper per als qui, com jo, ens hem mogut pels mateixos espais físics. Sovint hi vaig a la Zona Franca on hi viu part de la meva família i on hi ha la magnífica biblioteca que porta el nom d’en Paco Candel. Mentre passejo pel barri i pels carrers on vivia l’autor, el recordo.
També perquè els qui som de l’Hospitalet tenim un deute amb ell des de l’època en que va ser elegit regidor de la ciutat per la llista del PSUC i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Era l’any 1979.
En tercer lloc perquè la història que explica «Una nova terra» és la història de moltes de les nostres famílies que van arribar a Catalunya els anys 50 i 60 amb les mateixes condicions dels protagonistes del relat. A més, les anècdotes i les situacions que s’expliquen són compartides.
I finalment perquè «Una nova terra» continua essent actual i encara avui hi ha fluxos migratoris que viuen la mateixa circumstància vital.
El relat l’explica un infant i comença quan ell, la germana i la mare reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat. Agafen el poc que tenen i emprenen un llarg viatge de tres dies en tren fins a la ciutat. Hi van neguitosos perquè no saben què es trobaran.
S’instal·len en una barraca que el pare ha comprat.
El pare pregunta: —Què us sembla? —Estupenda! Està molt bé! La barraca, si fa no fa és com la cova que teníem al poble. El que jo no sé és d’on sóc, ara. Jo era del meu poble; però ara, d’on sóc?
La narració continua explicant com els infants van a l’escola, com juguen al parcs, com fan nous amics i com van descobrint els espais que els envolten.
El somni de la família és aconseguir un dels pisos que s’estan construint a l’extraradi.
Aquests jardins tenen a la vora unes cases molt, molt altes. Al poble no n’hi havia pas. Aquestes cases es diuen pisos. Uns amics meus hi viuen. Jo hi he pujat. M’agraden els pisos perquè hi ha lloc per a tot. I també perquè es veuen moltes coses i moltes cases de la ciutat des de la finestra.
Al web de l’Associació han penjat un Vimeo amb imatges del conte que podeu veure a continuació: https://vimeo.com/238939856
Al grup de treball «Passió per la lectura» el comentarem en la propera sessió i valorarem si l’incloem en la tria sobre llibres que parlen de les ciutats. Diria que sí.
Aquest llibre i la resta de títols de la Col·lecció (que comença a fer molta patxoca) els podeu aconseguir entrant ahttp://rosasensat.org/editorial/ca/colleccions/?colleccio=MARS
LES DADES:
Títol: una nova terra
Autor: Francesc Candel
Il·lustrador: Cesc
Traductora: Marta Mata
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Col·lecció: MARS, 10
Pàgines: 28
Un dels àlbums amb els que he disfrutat darrerament és els dels germans Fan, L’Eric i en Terry. Un bon treball sobre la transformació de les persones a partir de l’art, en aquest cas del topiari. L’han titulat «El jardiner nocturn».
A la primera pàgina veiem un carrer gris, desordenat, amb persones que caminen capcotes i abatudes per les voreres descuidades. Un rètol ens indica el nom del carrer: Grimloch Lane.
A la pàgina següent el nen William dibuixa un mussol al terra amb un pal. Pel davant passa un personatge d’aspecte asiàtic que carrega una escala i una bossa amb eines: És el jardiner màgic que es convertirà en una mena de catalitzador i rejovenirà el carrer i de passada l’esperit dels veïns. El jardiner quan arriba la nit s’atura davant d’un arbre que hi ha enfront de l’orfenat on viu en William i dóna forma de mussol a la copa de l’arbre. D’aquest art se’n diu «art topiària» i és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga.
Quan en William es desperta l’endemà, troba el seu mussol representat a l’arbre del costat de la seva finestra que ha canviat màgicament durant la nit.
A partir d’aquí, cada nit es produeix una transformació en un arbre del veïnat. Apareixen un gat, un conill, un periquito i un elefant. Les persones es reuneixen al carrer per admirar les obres i nosaltres com a lectors veiem com tot es va transformant. El carrer comença a prendre color, les mirades de tothom assenyalen l’alegria que torna, el arbres amb formes acaronen les cases i van fent noves connexions entre elles.
Cap al final, en Wiliam descobrirà al Jardiner nocturn i, sota la llum de la lluna plena ambdós aniran al Parc Grimloch i faran unes escultures meravelloses. Definitivament, la vida del barri ha canviat.
Un llibre que ens parla de creativitat i de com la màgia de l’art transforma no només el món físic sinó també l’espiritual.
He fet la proba de llegir només les imatges i també funciona. Potser el text es podria obviar. També m’hagués agradat una mica més de brillantor en algunes imatges, però això ja és una percepció meva.
Aquest àlbum obre la porta a nombroses activitats a l’aula, començant pel tractament del color de les imatges i de com canvien al llarg de llibre, fina a aprofundir en l’art del topiari i/o també dels bonsais; fins i tot, per conèixer les eines de la jardineria.
Recomanat per a infants a partir de sis anys.
LES DADES:
Títol: El jardiner Nocturn
Autors: The Fan Brothers
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 48
La invitació a la lectura 