«La noguera», a favor de la vida

De vegades, un llibre et crida i el compres sense ni obrir-lo. Sovint l’encertes. És el que m’ha passat amb La noguera. El vaig veure, vaig llegir que l’autor és el grandíssim i admirat Gonzalo Moure, que explica històries basades en les seves observacions i autor d’un llibre que hauria de ser d’obligada lectura a les facultats de magisteri —Por qué llora la maestra— i després vaig llegir que l’editorial és Akiara que ha consolidat un projecte formidable d’amor a la terra amb llibres bonics de veres, d’aquells que agraden als amants de la liternatura. Amb això vaig tenir prou i no em vaig poder resistir a lliscar els dits per la portada per notar el batec de la noguera que hi viu al seu interior.

El llibre dóna la paraula a una petita noguera que sembla tenir els dies comptats perquè un dia de novembre, una ventada molt forta la va arrencar de soca-rel. L’arriba d’un home amb una motoserra fa témer el pitjors dels destins.

La noguera ens explica la seva vida i ens l’acabem estimant, com l’estima una nena, la mateixa que veiem asseguda sobre l’arbre a la coberta de llibre.

Aquesta història real, que va tenir lloc en un poble d’Astúries, ens recorda que la vida sempre pot tornar a brotar. Ens ho explica l’autor en un apèndix que val la pena llegir perquè sabrem com va sorgir la idea del relat.

Lectura recomanada a partir de 6 anys

Les dades:
Títol: La noguera
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Araiz Mesanza
Traductora: Elena Martín
Editorial: Akiara
Pàgines: 48
Barcelona, 2025

«Coses que sí, coses que no» un llibre d’imatges mida XXL

Has fet mai alguna col·lecció? Segur que sí. N’hi ha de comunes com els segells, els didals o els aneguets de goma, i d’altres de més particulars. Conec una persona que col·lecciona els petits adhesius que trobem a la pell d’algunes fruites, una altra més jove que s’ha afeccionat als “sonny angels” uns ninos petits, sense panxa, que es col·loquen als telèfons mòbils i un altre que guarda totes les entrades dels concerts de música que hi ha anat.

Ens agrada tenir les coses endreçades i cadascú de nosaltres guardem les que ens porten records, ens diverteixen o, senzillament, ens agraden.

Ho he passat bé llegint aquest llibre il·lustrat, de mida generosa, on podem veure més de dues-centes imatges d’objectes i d’animals. Estan classificades d’una manera particular, divertida i que ens convida a imaginar altres formes d’ajuntar les coses.

A cada doble pàgina, unes quantes imatges precioses que comparteixen el que a l’autora li suggereix. Per exemple, a la primera classificació hi ha “Coses que s’obren” (una cremallera, un paraigua, una flor, una pinya, una llauna), a la segona, “Coses que fan bona olor” (el sabó, la rosa, la vainilla, el pastís de poma, etc). Si abans de passar a la tercera doble pàgina us dic que són “coses que fan llum” què hi trobarem?Endevina, endevineta…

És un bon llibre per llegir amb els infants a partir de sis anys i mantenir converses interessants i una mica filosòfiques (de filosofia casolana, esclar!)

Un detall que ens fa veure la Glòria Gorch, bibliotecària de Granollers, és que no apareix el nom del traductor o la traductora i, certament, es nota una traducció una mica atropellada.

LES DADES:
Títol: Coses que sí, coses que no
Autora: Bernadette Gervais
Il·lustradora: Bernadette Gervais
Editorial: Anaya
Pàgines: 64
Madrid, 2024

«El gegant nan i el nan gegant» a L’ofici d’educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla de com de relatives solen ser totes les coses. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.
Es un conte il·lustrat per en Roger Olmos amb unes imatges exigents que ens fan pensar en com de necessari que puguem comparar. Si tots els il·lustradors fossin de la mateixa escola seria molt avorrit.
El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants on una criatura és a punt de nèixer i tothom l’espera amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.). En aquest país imaginari tothom parla amb la vocal “O” i llegit en veu alta fa riure. Proveu a dir, per exemple: Holo, com ostòs?

Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

Com que és diferent és rebutjat. Això ens sona, oi? El rebuig al diferent, ja sigui per la seva creença religiosa, pel color de la seva pell, la seva ideologia, o el que sigui. El cas és que el nen ha de marxar de Gegantolàndia.

La segona part ens situa a Nanolàndia i allà tornem a veure la mateixa situació però invertida: neix un nan molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”: “Is in nin”. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions són per mirar-les i analitzar els detalls. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

HI ha un detall que m’ha agradat molt: Un conill amb una caca al cap. És una picada d’ullet a l’autor, en Werner Holtzwart, que fa molts anys va escriure “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.
A cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i al guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial Takatuka. La pregunta és:

Amb quina vocal parlen a Gegantolàndia?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 23 de març. Animeu-vos que no és tan difícil!

En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «Mites grecs?» és la Montserrat Ramos. L’enhorabona!

Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:

https://www.3cat.cat/3cat/el-gegant-nan-i-el-nan-gegant-de-werner-holzwart/audio/1237403/

«Plantar el món», poemes per a petits activistes

Aproximadament la tercera part de la superfície terrestre està coberta per boscos que ens proporcionen aliments, refugi, ens protegeixen i ens ajuden a combatre el canvi climàtic.

Una manera excel·lent de conscienciar i sensibilitzar l’alumnat sobre com cal conservar els arbres és recordar les persones o les organitzacions que van ocupar la seva vida a intentar que el nostre planeta no es degradi.

Coneixem la història del cap indi Seattle de la tribu Suwamish i la carta que va enviar als president dels estats Units, un text preciós que podem llegir en una edició molt acurada, publicada també per Akiara.

Sabem de la vida de la Wangari Maathai, política i ecologista kenyana Premi Nobel de la Pau i tot el que va fer al seu país plantant milers d’arbres.

I, naturalment, llegim amb interès i emoció els relats que traspuen estimació per la natura, com l’obra de Jean Giono “L’home que plantava arbres” perquè uns i altres saben que la Terra ens dóna tot allò que necessitem per viure i per això cal respectar-la.

«Plantar el món» és un llibre de poesia però també de coneixements. Ens parla de la vida dels arbres, talment com si fossin persones perquè

els arbres tenen somnis
I els arbres no es rendeixen mai

Aquestes quaranta pàgines segueix una mena de fil argumental que comença una primavera quan

El blau es va fer flor
i el verd en fulla es va convertir.
L’escuma es va escampar
i els arbres van poblar la terra.

I continua explicant com són —són lliures i també captius— a què s’assemblen, quines aventures s’expliquen al lloc on viuen, quis fruits donen, els perills a què estan sotmesos, els noms que reben, i sobretot, sobretot, què podem fer perquè es compleixin els seus somnis.

Les il·lustracions de la Concha Pasamar plenes de color i espontaneïtat, com si es tractés d’un quadern de camp, són precioses.

El llibre forma part de la col·lecció “Akipoeta” i està enquadernat a fil vist, que permet que s’obri completament i així gaudir de la seva lectura.

Poemari recomanat a partir de cicle inicial.
LES DADES:
Títol: Plantar el món
Autor: Javier Sobrino
Il·lustradora: Concha Pasamar
Traductores: Glòria de Valdivia i Elena Martín
Editorial: Akiara
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

«Guia il·lustrada de les tragèdies de cada dia» un antídot per als daltabaix

Aquesta guia és un llibre molt divertit que ens alerta de les petites tragèdies de cada dia perquè les coneguem, trobem maneres d’anticipar-nos i aconseguir que no ens afectin tant.

A cada pàgina s’explica una tragèdia i es marca la seva probabilitat amb una puntuació que va de l’1 al 5, així com la seva magnitud que pot arribar a 100.

També s’expliquen maneres de superar-la, es compara amb altres situacions semblants i n’apunten les possibles conseqüències.

Per exemple, si voleu agafar un trosset de cinta adhesiva, segur que us ha passat que no trobeu la vora on comença. Sol passar però no és una tragèdia molt gran tot i que la seva probabilitat sigui alta. També pot passar que quan l’estàs estirant es rebregui i s’enganxi a si mateixa o que s’acabi i et quedis a mitges.
De totes les tragèdies que llegim en aquest llibre, moltes ens han passat en alguna ocasió. Per exemple, que ens empassem un xiclet, que ens caigui un mitjó per la part del darrera de la rentadora, que el paper higiènic s’acabi quan més el necessites, que comenci a ploure i no tens paraigua…

Les planes segueixen un ordre creixent pel que fa a la magnitud de la tragèdia, de manera que els primeres són assumibles però a mesura que anem avançant la cosa es torna més perillosa.

Una lectura per passar una bona estona. Si tot va bé, hi haurà una segona part amb tragèdies del tipus “t’has comprat un llibre i no entens ni un borrall”, “se t’ha escapat un pet a l’ascensor”, “el que menges no té el gust que esperaves”, etc.

Recomanat per al cicle inicial

LES DADES:
Títol: Guia il·lustrada de les tragèdies de cada dia
Autor: Noritake Suzuki
Il·ustrador: Noritake Suzuki
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 52
Barcelona, 2024

«El Gegant nan i el Nan gegant» on tot és relatiu

He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.

M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!

Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)

Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.

Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».

El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)

Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant.
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.

Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema.
Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.

Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.

Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.

El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El Gegant nan i el Nan gegant
Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Roger Olmos
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

«Conillet de lluna», un viatge fascinant fins a la Lluna

“Conillet de lluna” és el títol d’aquest àlbum que ens arriba de corea. Abans d’obrir-lo ens fa pensar en la “Sailor moon” dels anime i també en els “Mochis” una mena de dolços molt populars al Japó. Tot té una explicació perquè, de fet, els conceptes estan relacionats amb les creences populars que, sobretot a Orient però també a Mèxic i altres països, s’expliquen llegendes on la relació entre el conill i la Lluna és fruit d’imaginar la silueta d’un conill a la superfície de la Lluna. A partir d’aquesta imatge, les històries més inversemblants han anat circulant des de temps reculats.

En aquest relat, poètic, commovedor, ens narra què passa quan un bocí de Lluna cau a la Terra i queda molt trista, fins que un conillet farà tots els possibles per tornar-la a fer somriure lliurant-li el trosset de Lluna perdut.

La gràcia està en que el conillet es val dels jocs tradicionals per mirar d’arribar allà on és la lluna.

L’àlbum ens mostra unes imatges delicades, boniques de veres, que ens transporten als temes universals com l’amistat, el valor dels petits gestos i la determinació per aconseguir el que sembla impossible.
A l’escola ens pot anar bé per introduir-nos en el mon dels jocs tradicionals, en l’art i les cultures orientals. Amb els infants de cicle infantil és perfecte per llegir les imatges, entendre com funcionen els àlbums i comparar les cases o els vestits coreans amb els nostres.

Recomanat per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
TÍtol: Conillet de lluna
Autora: Choi Young Ah
Il·lustradora: Choi Young Ah
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

»La gota perduda», un àlbum poètic sobre el cicle de l’aigua

L’autor d’aquest relat senzill i entenedor és Grégoire Laforce i, amb les imatges efectives d’en Benjamin Flouw, ens narra el viatge de l’Iris, una petita gota que cau del cel i arriba per primer cop a la Terra. Al principi l’Iris està preocupada, sense saber què ha de fer i cap a on anar, però després es va tranquil·litzant, es deixa anar i decideix seguir el flux de l’aigua.

Aquest llibre de coneixements, de mida gran, ajuda a entendre el cicle de l’aigua als infants de cicle inicial, en uns moments en que l’escassedat d’aigua a casa nostra, ens preocupa i ens obliga a tenir cura i no malgastar-la.

L’aigua és un bé preuat i disposar d’aigua potable és una necessitat bàsica. Sembla mentida però avui dia encara hi ha milions de persones que no tenen accés a aquest servei a causa de diferents causes com el canvi climàtic, el creixement demogràfic, l’augment de les urbanitzacions i les necessitats dels sectors agrícoles, ramaders, industrials i energètics.

El llibre, molt didàctic, explica el cicle de l’aigua i en acabar, ens pot portar a pensar en les petites accions que podem fer a casa i a l’escola per estalviar-ne, com ara tancar l’aixeta mentre no s’utilitza quan ens rentem les dents, fer servir la dutxa en comptes de la banyera, recollir l’aigua de la dutxa que va caient mentre esperem que surti calenta i fer-la servir per netejar o regar, omplir al màxim la rentadora i utilitzar programes d’estalvi energètic, no llençar pintures, olis o restes de productes químics pel desguàs o el WC, revisar anualment les canonades per detectar possibles fuites, etc.

Conèixer quines són les etapes que formen el cicle de l’aigua, quines propietats té, com es recull i es distribueix a les ciutats i camps, quins hàbits ens ajuden a tenir un consum responsable, quins problemes o malalties es generen davant de la manca d’aigua, i tot el que envolta aquest bé que ocupa només el 2,5 per cent de la superfície ajudaran a millorar el coneixement del nostre entorn. És un tema que es tracta a l’aula, especialment a les àrees de Ciències de la Naturalesa i Ciències Socials.

Lectura recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La gota perduda
Autor: Grégoire Laforce
Il·lustrador: Benjamin Flouw
Traductora: Alicia Rodríguez
Editorial: Coco books
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

«Un, dos, tres, pica paret!» El joc i les joguines a la LIJ

Amb els contes, les mares i les àvies transmeten els coneixements del món, de la vida, de les relacions entre les persones i dels perills que ens envolten. Ho feien i ho fan, emprant el món simbòlic i aquesta experiència, que va passant de pares a fills, ens ajuda a avançar sense cometre els mateixos errors. El conte és l’element que té a veure amb el coneixement.

El joc, en canvi, ens ajuda a experimentar. Ric, rac, casa! I ens permet equivocar-nos una i altra vegada fins que assolim l’objectiu. Com el conte, ens fa passar molt bones estones, compartint el fet amb els companys i amics, aprenent a guanyar i a perdre, a trobar estratègies per anar avançant.

El joc està al nostre voltant perquè és una característica pròpiament humana (també s’ha descobert que alguns animals juguen). Si ens hi fixem veiem infants, joves, adults i gent gran jugant. A la pilota, a cartes, amb monopatins, al mòbil, fent sudokus, mots encreuats, disfressant-nos quan arriba el carnaval, passejant amb bicicleta, etc.

En el seu magnífic assaig «¿Jugamos?» (Paidos educación) l’Imma Marin cita a l’historiador Johan Huizinga, autor del llibre «Homo ludens» (Alianza) el qual defensa que les grans ocupacions dels éssers humans estan impregnades de joc. Hi estem d’acord.

Per jugar no cal gran cosa. D’entrada es delimita l’espai on es juga i es pacta amb la resta de jugadors. Aquest espai “màgic” pot ser imaginari o delimitat físicament. Pot ser un taulell, la plaça del poble o el parc, l’aula de psicomotricitat, el pati de l’escola, el poliesportiu, etc.

Després, s’expliquen les normes que cal seguir i es recorda el “fair play” o respecte a l’altre jugador. I poca cosa més.

El joc està present a les nostre vides i les empreses publicitàries ho saben i se n’aprofiten d’aquest fet. També ho saben les editorials i els autors que ens ofereixen un bon grapat de literatura relacionada. Per aquest motiu i per treure’n l’entrellat a tot plegat, el grup de treball “Passió per la lectura” hem dedicat el curs 2023-2024 a seleccionar els millors llibres per a infants on el joc formi part principal del relat.

En el dossier d’enguany hem modificat la presentació i hem ordenat les fitxes per cicles educatius i al final de cada fitxa trobarem els documents annexos, de manera que no haurem d’anar al final del document per trobar-los. Creiem que resulta més pràctic.

Han col·laborat en l’elaboració del treball sobre “el joc i les joguines” durant el curs 2023-2024:

Maribel Alarcón, Cristina Alcaraz, Núria Bello, Viky Bertran, Maria Bote, Mercè Carner, Esther Carrascal, Jaume Centelles, Bet Clapés, Ignasi Corral, Pilar Férriz, Sheila García, Désirée Grifé, Laura Lagunas, Montse marcet, Maria José Martínez, Maria Montobbio, Maria del Mar Piera, Montse Riart i Amàlia Ramoneda.

A continuació trobareu quatre dossiers que corresponen a cadascun dels cicles educatius d’Infantil i Primària. A cada dossier hi ha els llibre que hem considerat i les seves propostes didàctiques.

També podeu anar a la pestanya superior d’aquest blog (propostes didàctiques) i veureu que “Un, dos, tres, pica paret!” conté tot el dossier en un sol arxiu pdf.

Els relats que trobareu són aquests:

«I’m a frog!» una aventura de l’Elefant i la Porqueta, amics inseparables

Gràcies al meu amic Daniel Becerra, vaig conèixer els llibres de l’elefant i la porqueta que ha escrit en Mo Willems, a qui coneixem sobretot per “No deixeu que el colom condueixi l’autobus”, editat per Andana.

Elephant &Piggie” és una sèrie de vinc -i-cinc llibres adreçada als infants de cicle inicial.

En Mo Willem és un autor i il·lustrador dels Estats Units que va començar a treballar com a escriptor i animador per a la televisió als programes del Barri Sèsam. Ja us podeu imaginar quina mena de persona divertida ha de ser perquè a més a més de conèixer bé el món dels infants, es dedica també a crear coses noves i divertides que inclouen música clàssica, òpera, concerts de comèdia, dansa, pintura i obres digitals amb diverses orquestres prestigioses.

He sabut que s’ha fet una exposició dels seus originals al museu Eric Carle https://www.carlemuseum.org/, la qual cosa ja ens fa una idea del prestigi d’aquest artista.

He explicat alguns llibres de la sèrie sobre l’elefant i la porqueta i tenen força èxit entre els infants i per això els recomano. Jo els he aconseguit a la llibreria anglesa Come in del carrer Balmes (Barcelona).

M’explica en Daniel, especialista en literatura escrita als USA, que en Mo Willem és persona generosa fins al punt que hi ha una sèrie de l’Elefant i Porqueta on se’ls veu llegint llibres d’autors que comencen i això és una catapulta extraordinària per a aquests autors novells.

A Beascoa es van publicar alguns títols en castellà però no sé si es poden trobar o estan descatalogats. Al web d’en Willem hi ha un apartat on diu “libros en espanyol” però imagino que és només per al mercat dels Estats Units.

Si voleu conèixer una mica més a aquests autor podeu entrar al seu web: https://mowillemsworkshop.com/

A la xarxa trobareu molta informacó sobre en Mo Willem. Us recomano l’entrevista que li van fer a The New Yorker on parlar de fracassos i resiliència. Cliqueu a:

https://www.newyorker.com/magazine/2017/02/06/mo-willems-funny-failures

M’encantaria que alguna editorial publiqués la sèrie “Elephant & Piggie” en català.