Una granota i una cigonya poc amigues a «RAUC, la granota més feliç del món»

No conec gaires històries en les quals apareguin cigonyes. Recordo la coneguda faula d’Isop La guineu i la cigonya i també l’extraordinari relat Valentí Granota i el seu descapotable vermell de Burny Bos, amb il·lustracions de Hans de Beer, avui exhaurit (és de l’any 1993).

En ambdues històries la cigonya té un comportament exemplar i no ens la podem imaginar com un animal perillós. És més, en el cas de “Valentí Granota i el seu descapotable vermell”, la granota Valentí i la cigonya Isabel es fan amics i s’ajuden mentre comparteixen un viatge que podríem considerar iniciàtic, de creixement.

Aquest octubre s’ha publicat «RAUC, la granota més feliç del món», un àlbum protagonitzat per una granota que se les haurà de veure amb una cigonya que, com totes les cigonyes reals, s’alimenta de peixos de riu, rèptils, insectes i GRANOTES! Horror!

La que ha dibuixat l’Emilio Urberuaga és de les anomenades cigonyes blanques i es caracteritza perquè té un plomatge blanc amb la punta de les ales negres i és força gran, pot pesar fins a quatre quilos.

Quan, a la tercera pàgina doble, veiem la cigonya llaçant-se en picat amb les ales esteses, els ulls amenaçadors i el bec obert, directe al nenúfar on està la pobra granoteta, comprenem que la imatge de personatge bonhomiós, amable i pacífic no casa amb el que veiem i ens ensumem que quan passem pàgina hi haurà sang. Per fer l’escena més dramàtica, ens ha pintat el cel de color vermell…

I, és clar, passem full i veiem la granota malferida, amb tres dits menys, la sang escampada pels voltants, una llàgrima caient-li de dolor mentre s’embena la pota dreta del darrere. A la part de dalt, gairebé sortint del plànol, la cigonya marxa volant ufanosa amb la seva presa, els tres dits de la granota al bec.

I la granota deixa de ser feliç: No pot saltar com abans, no és tan àgil a l’hora de capbussar-se, té por que les altres granotes es riguin de la seva poca traça i també pateix per si torna la cigonya.

Ai, las! El relat d’en Werner Holzwarth ens fa pensar en la vida i en com malgrat els entrebancs que ens poden succeir i les limitacions que hom pugui tenir, la recerca de la felicitat és una constant que es pot aconseguir, de vegades, com en aquest cas, gràcies a, precisament, aquesta limitació.
El relat té un final esperançador i positiu.

Vaig tenir la sort de conversar amb en Werner fa unes setmanes, abans de la publicació de “RAUC, la granota més feliç del món”, i revisant la seva obra, encara no publicada a casa nostra, vaig percebre una preocupació constant pel que ell anomena mobbing o assetjament. En molts dels seus llibres el protagonista o protagonistes se les han de veure amb les burles i el menyspreu dels demés. En aquest àlbum no és un assetjament entre companys, sinó que es tracta d’una percepció -justificada- de la pròpia granota Rauc. Vist així, s’agraeix el missatge final.

M’han agradat molt les il·lustracions a doble pàgina, a sang, situant l’horitzó molt avall per donar-li presència als cels de colors vius, amb uns traços divertits, i la presència d’un relat paral·lel que protagonitzen una libèl·lula i un ocell vermell que val la pena resseguir.

Lectura recomanada per a cicle infantil i inicial

LES DADES:
Títol: Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2023

Els pollets de Ponti

Fa deu anys, vaig fer una peregrinació a Nantes a visitar la casa on va viure Jules Verne i el museu que li han dedicat. També vaig gaudir molt del parc anomenat “Jardí de les plantes” ambientat amb l’obra d’un il·lustrador molt estimat a França, en Claude Pontí. Em van impressionar les escultures dedicades als pollets.

“El pollet que dorm” és una de les obres que trobareu en aquest extraordinari parc.

https://www.youtube.com/watch?v=qwNLQfgePE0&t=6s

Aquest estiu passat s’han publicat les dues primeres històries d’un parell de pollets, Tombolina i Kinabalot (La finestra i Les carotes) i ara, a l’octubre estan previstes les altres dues (El malson i El rei bombó). Es tracta d’uns llibrets de mida petita que l’autor va dedicar als infants més menuts. Els dos pollets són germans, i cada llibre explica una de les seves aventures i com que són molt trapelles i eixerits, la seva vida n’està plena.

Conten que quan Pontí va acompanyar per primer cop la seva filla a l’escola bressol, es va adonar que els petitons que hi gatejaven s’assemblaven als pollets d’un galliner: s’enfilaven els uns damunt dels altres, piulaven, feien tentines per l’aula portats pel pes dels seus caps, etc.

Són contes amb una base d’humor i el que expliquen semblen somnis. Les propostes narratives de línia clara tenen una implicació forta, emocional i farcida d’expectatives.

El mateix Ponti diu dels seus àlbums: “Les meves històries són com contes de fades, sempre ubicades en el món meravellós. Parlen de la vida interior i les emocions de la infància i cada nen que les llegeix pot imaginar el que vulgui perquè els personatges i els somnis que presento també són els seus.”

Les seves obres ens fan pensar en l’Alícia enterra de meravelles, i també amb les pintures surrealistes de Dalí.

Lectures recomanades a partir de tres anys
LES DADES:
Títols: La finestra / Les carotes
Autor: Claude Pontí
Il·lustrador: Claude Pontí
Traductor: Adrià Pujol
Editorial: Club editor
Pàgines: 24
Barcelona, 2023

«De falsos perros y verdaderos leones», humor salvatge

La tornada a la normalitat post-vacacional sol anar acompanyada de retrobaments familiars i converses sobre les experiències viscudes i els llocs visitats (els qui han pogut viatjar, esclar).

De vegades, et porten un regal i, en el meu cas, ho tenen fàcil perquè em fan feliç amb un llibre infantil del país en qüestió o, en el seu defecte, una edició de “El petit príncep” per a la col·lecció.

Enguany, uns dels que m’han arribat són de l’autor i il·lustrador argentí Pablo Bernasconi i formen part de la col·lecció Burundi. El nom —Burundi— és una pista per saber de què va la cosa. Són aventures situades en aquell petit país centre-africà i estan protagonitzades sempre pels mateixos animals i un estrany que es relaciona amb ells als diferents llibres.

El primer de la sèrie és “De falsos perros y verdaderos leones” i ens conta la peripècia d’un gos que arriba al lloc on el cérvol i el conill estan tranquil·lament menjant una poma i albirant la posta de sol. Amablement li ofereixen una poma i el gos diu que no, que ell no menja fruita, només carn, perquè és un lleó.

A partir d’aquest moment van apareixent la resta d’animals de la sèrie (la zebra, el mico, el rinoceront, etc.) i intenten convèncer-lo amb tots els arguments possibles que és un gos, però ell n’està convençut que és un lleó. El final del relat és molt emotiu.

A banda de la història que fa riure bastant, convé destacar les il·lustracions fetes amb collage digital. Són molt expressives, entenedores i de gran qualitat.

Un àlbum recomanat per al cicle inicial.

He buscat si estava publicat en català i, oh, sorpresa! Resulta que alguns títols de la col·lecció estan en català, editats per la mateixa Catapulta, l’any 2020. Ho desconeixia aquí podríem obrir una reflexió, però com a la novel·la «La Història interminable», això és una altra història per ser contada en una altra ocasió.

LES DADES:
Títol: De falsos perros y verdaderos leones
Autor: Pablo Bernasconi
Il·lustrador: Pablo Bernasconi
Editorial: Catapulta
Pàgines: 32
Buenos Aires, 2020

«Mai facis pessigolles al tigre» i la dificultat d’obeir

Seguint amb el recorregut per l’obra d’em Marc Boutavant, us presentem un altre àlbum d’aquest artista polifacètic que en aquest cas s’allunya de la línia que vam comentar amb l’Ariol i el Gos pudent.

Aquest àlbum ens narra l’aventura de la Zara, una nena plena d’energia que no pot evitar tocar-ho tot i moure’s tot el temps. Molesta el seu pare jugant amb els pèsols a taula, desespera la seva àvia mentre està cosint i fins i tot irrita els seus amics quan es posa les postres al cap. Però, si hi ha una persona que es desespera amb la nena és, ja ho podeu imaginar, la seva mestra.

El relat ens situa en el dia que la classe va de visita al zoo. La Zara està molt contenta, vols conèixer tots els animals i va amunt i avall, malgrat la mestra li va dient NO toquis això, NO facis allò, etc. Juga amb els micos, colpeja les closques de les tortugues com si fossin tambors i la mestra la va renyant i recordant que, sobretot, no ha de fer pessigolles al tigre.

A l’hora d’esmorzar, mentre els seus companys estan tranquils menjant-se els entrepans, la Zara que no pot estar-se quieta, es cola discretament a la gàbia del gran tigre, i comença a fer-li pessigolles amb una ploma que ha agafat a l’aviari.

En aquell moment es produeix el cataclisme perquè el tigre rugeix, colpeja una branca que es trenca i desperta la serp que s’agafa al coll d’un flamenc que li dona una puntada al panda vermell que fa caure l’ós que cau sobre la morsa, etc. en una successió de desastres que acaben amb l’hipopòtam que cau a l’aigua i hi inunda tot. Són dues pàgines desplegables on podem veure l’encadenat de trompades, talment com si fos el carnaval dels animals.

La història continua i té un final circular.

L’Il·lustrador, en Marc Boutavant, ha dibuixar la nena des de tots els angles i la veiem saltar, ajupir-se, gatejar, mentre durant el recorregut pel zoo. HI ha una varietat extraordinària d’animals i de plantes que ens obren moltes possibilitats d’investigació.

El dibuixos estan fet amb l’ordinador (photoshop) amb tots suaus i agradables.

M’ha agradat el joc d’anar trobant a cada pàgina (o gairebé a cada pàgina) l’animalet que hi va apareixent.

Mestres, segurament us serà fàcil reconèixer algun dels alumnes que heu tingut a l’aula.

Lectura recomanada per al cicle infantil.

La versió catalana està exhaurida (segons es llegeix al web de l’editorial) però la castellana es pot aconseguir.

LES DADES:
Títol: Mai facis pessigolles al tigre
Autora: Pamela Butchart
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductor: Antoni Lillet
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2016

«Dos per a mi, un per a tu», sobre la justícia i l’equitat

Aquest llibre planteja un problema força habitual entre els nens. Com podem dividir un nombre imparell de llaminadures entre dos infants?

En aquest cas, es tracta d’una ossa i una mustela. L’óssa gran troba tres bolets al bosc i els porta a la casa que comparteix amb en Mostela. Aquest es posa molt content i cuina els bolets amb sal, pebre i tot el que calgui perquè en aquella casa del bosc tenen de tot. Veiem com dels arbres pengen espàtules paelles, coladors, etc.

Quan porten els bolets a taula, l’ossa comença a repartir: «Un per a tu i un per a mi. I un altre per a mi. És el més just. Jo soc grossa, necessito menjar més.»

La mostela s’enfada perquè opina que ella és petita i ha de créixer i el segon bolet ha de ser per a ella.

I comença una discussió sobre qui s’ha de menjar el bolet. Ambdós tenen les seves raons i no es posen d’acord. Tots dos argumenten el perquè s’han de menjar el tercer bolet i tos dos sembla que tenen dret a menjar-se el bolet.

Enmig de la discussió apareix una guineu i es fa amb el bolet i marxa tranquil·lament. S’acaba la discussió.

Però després arriben les postres. Tres maduixes i tornem a començar.

L’autor explica aquesta petita història amb uns dibuixos fets a llapis de color i emfatitzant la tipografia per entendre com la discussió puja de to. També les expressions de les cares ajuden a entendre el relat.

Hi ha molts detalls que val la pena observar amb curiositat perquè ajuden a comprendre millor què està passant. Per exemple, les estovalles que es van arrugant i relliscant o el cargol de les guardes i la portada, o com la guineu apareix discretament per la banda superior esquerra i veiem com es va atansant allà on dinen els protagonistes.

És interessant el final. L’aparició de la guineu com una espècie de deus ex machina que ens recorda el teatre clàssic, permet fer un gir inesperat que servirà després perquè l’Ossa i en Mostela trobin una altra solució quan arribin les maduixes.

Quan acaba el conte, queda la pregunta oberta per a una discussió entre els lectors i aconseguir un repartiment més just i equitatiu.

Convé mirar atentament les cobertes perquè tot i que semblen iguals, hi ha detalls que han canviat.

Lectura recomanada a partir de tres anys.

LES DADES:
Títol: Dos per a mi, un per a tu
Autor: Jörg Mülhe
Il·lustrador: Jörg Mülhe
Traductora: Marta Armengol
Editorial: Harper Collins
Pàgines: 32
Madrid, 2020

«Tortuga VS. Llebre» una segona oportunitat per a la llebre

Isop va escriure moltes faules. Una de les més conegudes és «La llebre i la tortuga» i l’hem explicat a l’escola o a casa perquè, a banda de ser divertida, té una moralitat que ens va bé per parlar de la perseverança enfront de la desgana i la mandra. Recorda l’acudit aquell del nen que va escriure “demà estudiaré” i cada matí en llevar-se ho llegia i pensava: Bé, demà estudiaré, avui no!

La faula de la llebre i la tortuga té diverses variants i, en aquest conte, l’autor juga de manera enginyosa amb l’inici d’Isop i ho acaba de manera similar a una de les diverses variants que proposava La Fontaine. Entremig, afegeix diverses possibilitats que ens fan riure molt veient l’enginy de la tortuga, i com la llebre a cada fracàs s’enfada més.

La idea principal girà la voltant de la pregunta: Què passaria si la llebre no es quedés adormida? I la resposta és en el relat que estem comentant.

Les il·lustracions d’en David Pintor són reconeixibles perquè té un estil ben definit amb uns traços gruixuts, cares molt expressives i uns moviments dels cossos que aporten tot el significat que, hàbilment, han eliminat del text.

Les primeres pàgines mostren la faula clàssica (la cursa, la llebre dormint i l’arribada de la tortuga al final, la primera) A partir d’aquí, la llebre demana una revenja, una segona cursa. La tortuga se les empesca per tornar a guanyar i encara faran una tercera, una quarta, una cinquena, etc. i sempre és la tortuga qui arriba primera a la línia de meta. Els diàlegs entre elles dues estan dibuixats sobre un fons totalment blanc que resulta força impactant.

El detall del barret vermell al cap de la tortuga és la clau de tot plegat.

M’ha agradat molt, tot i que quan l’he vist, abans d’obrir-lo, primer he pensat que era una recreació de la coneguda faula, i després m’ha vingut al cap un ai, ai, ai! que ja tenim una altra adaptació de la història i la llebre i la tortuga acabaran essent amigues i berenant xocolata amb xurros cada tarda… però, no! Ni una cosa ni l’altra.

Lectura recomanada a partir de cinc anys (o fins i tot de quatre, ben acompanyats)

LES DADES
Títol: Tortuga vs Llebre. La revenja
Autor: David Pintor
Il·lustrador: David Pintor
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2023

«Tigre», a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla d’amistat, d’una amistat entre la senyora Josefina i un tigre que es troba mentre passeja per un bosc nevat i com, des d’aquell dia, es converteixen en companys inseparables.

Al principi, a la ciutat hi ha certa confusió i pànic, però de mica en mica tothom accepta l’animal.

Hi ha un moment en que el tigre cau malalt i el motiu d’aquesta malaltia no és altre que la tristesa, l’enyor d’estar lluny de casa seva, lluny de la selva. La Josefina compra dos bitllets d’anada i un de tornada i acompanya el tigre convençuda que, de vegades, has de saber dir adeu a la gent que t’estimes perquè això també pot ser un nou començament.

I com cada programa fem una pregunta i entre els encertants sortejarem el llibre, gentilesa, en aquesta ocasió de l’Editorial EntreDos. La pregunta que fem és:

De què emmalalteix el tigre?

I també vam anunciar el guanyador del llibre “Un bandoler llegendari” que va ser l’Ivan Pérez. L’Enhorabona! Tenia l’esperança que guanyés l’Ignasi Serrallonga i m’havia imaginat que era parent del bandoler.

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 18 de juny.

En el mateix programa es va parlar de les 40 escoles cooperatives que a Catalunya i que eduquen gairebé 17.000 alumnes. Com son les escoles cooperatives?
Ho van explicar la Marta Rebollar, directora de l’escola cooperativa Petit Món-Felisa Bastida de Castelldefels.
L’Enric Masià, director de l’escola cooperativa Elisabeth de Salou
La Mercè Casals, exalumna i mare de l’AFA de l’escola Paidos de Sant Fruitós del Bages
La Judit Hervás i Júlia Garcia, presidentes d’AlumnesCoop, Neus Font, referent i mestra de l’escola cooperativa integral Solc i
L’Elisabet Sanchez, directora del centre educatiu i terapèutic El Carrilet, escola cooperativa d’educació especial.

Podeu llegir un extens resum que ha fet la directora de l’Ofici d’Educar, l’Elisabet Pedrosa, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/a-catalunya-hi-ha-40-escoles-cooperatives-que-son-i-com-funcionen/noticia/3233767/

I si voleu escoltar el programa sencer, cliqueu a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/escoles-cooperatives-perque-la-cooperacio-sestengui-com-una-taca-doli/audio/1174439/

«Memento mori», un àlbum valent

He llegit Memento Mori (“Recorda que ets mortal”), un llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre la mort. És un tema del que se n’han fet molts llibres però no recordo cap que fos tan directe i tan profund pel text i per les imatges, plenes de simbolismes i molt pensades.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

En aquest àlbum, les autores, Conce Codina i Aurore Petit, plantegen un diàleg entre una mare i el seu fill que comença a la sortida de l’escola. És una situació habitual, un en que s’abraça al seu pare, una mestra que s’ho mira des de la porta, i una mare que camina amb les mans a les butxaques. Tot força normal. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.

És una resposta general però en passar pàgina els veiem caminant pel parc i el nen torna a insistir: “Tot el que viu mor?” i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bacteries, tot el que està viu mor.

Però a la següent pàgina quan el nen insisteix per tercera vegada, la mare es gira i el mira als ulls, directament, mentre li agafa la mà. Són a la vorera, enmig d’uns aparadors de botigues d’aliments i s’albira, a la dreta, una llibreria. El nen pregunta: “Qui mor” i la mare contesta: Els humans.

És un gir en la història i ens fixem que alguns elements estan intents de negre i ens adonem que corresponen a tot allò que està mort, com els peixos de la peixateria, per exemple.

Aquest nou gir, ens porta a una segona fase on la conversa se centra en les persones i es troben davant d’una llibreria (librería de viaje, diu el rètol) i mentre la mare li explica la mort d’alguns herois literaris que veiem al seu voltant com la caputxeta vermella, Bambi, Maria Antonieta Dràcula, etc.

I encara recordant que hi ha hagut més morts que vius al llarg de la història veiem un mamut, Mozart, un dinosaure, Napoleó, Leonardo da Vinci, Neruda, etc.

I tornem a girar full i comença una nova tanda de preguntes que ens fan reflexionar. Són unes quantes pàgines que parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. Hi ha tensió en el relat, una tensió que contrasta amb les feines quotidianes que fan la mare i el fill en arribar a casa com cuinar, amanyagar el gat, jugar, sopar, etc. amb la discussió poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

En aquestes pàgines hi ha detalls divertits o curiosos com el del nen jugant i a la pantalla es llegeix “game over”, el ram de flors o el taulell de l’oca.

El final és bonic, molt bonic. I la frase de la contracoberta és per emmarcar.

Torno a insistir en l´ús del color. M’ha semblat molt encertat.

Lectura recomanada á partir de sis anys però que pot ser una bona lliçó de filosofia per als més grans.

LES DADES:
Títol: Memento Mori
Autora: Conce Codina
Il·lustradora: Aurore Petit
Traductora: Maia F. Miret
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2023

«Les tres cabretes i el trol» Un nou Klassen (no recomanat per a trols)

Coneixia aquesta història popular gràcies a la versió que va fer l’Olalla González per a l’editorial Kalandraka, farà uns vint anys.

L’he explicat en diverses ocasions amb infants de cicle infantil i  és fantàstic veure com riuen i obren els ulls amb els“clop, clop!, clop, clop!” de les cabretes quan travessen el pont. Llegit en veu alta resulta fascinant perquè té un ritme i una musicalitat que s’encomana fàcilment.

Ara, la parella de genis que són en Marc Barnett i en Jon Klassen han fet una nova adaptació, amb el seu estil característic. El resultat manté l’essència del relat però s’afegeixen les il·lustracions divertides i hipnòtiques d’en Klassen.

Si expliqueu el conte a un grup potser els costarà veure els detalls, de lluny. En lectura individual o en petit grup, compartida, és millor perquè, per exemple, els ulls, ai, els ulls!, ja ho hem comentat en alguna ocasió, són expressius i et fan riure veient una pupil·la ben situada.

Mireu, per exemple, la primera de les imatges a pàgina sencera, on es veu el trol a sota del pont (un pont decorat amb una calavera!) assegut amb una forquilla i una cullera a la mà i un pitet al coll, esperant la primera de les víctimes. Al seu darrera, unes marques dels animals que s’ha menjat.

Quins aspecte més ferotge, oi? És clar, és un trol. I, ens anticipa el que pot passar quan girem full.

Sóc un troll. Només penso a menjar. M’encanten com sonen les peülles i les potes, i les grapes i les urpes sobre la llamborda. M’anuncien el menjar que em duré a la boca!

I després ens explica la gana que té fins que sent els “clop, clop!, clop, clop!” d’algú que camina pel pont.

El trol s’enfila i puja al pont però el que troba és una cabreta enginyosa que li diu que si vol menjar millor que esperi a la seva germana que ve al darrera i és més gran i més bona. El trol la deixa passar.

Amb la segona cabreta es repeteix la situació.


Quan arriba la tercera, exageradament gran, i no podem fer altra cosa que riure. Potser una mica massa gran perquè ja ens ensumem que el trol no té res a pelar amb aquesta cabra gegantina.

El text és força divertit i enginyós, donant-li molt de protagonisme als pensaments del trol.  

Les il·lustracions, fetes amb aquarel·les i tintes, resulten efectives i creen l’atmosfera precisa que requereix aquest relat.

Lectura recomanada a partir de 4 anys

Podeu veure el tràiler que han preparat el de l’editorial Andana, a continuació:

LES DADES:

Títol: Les tres cabretes i el trol

Autor: Marc Barnett

Il·lustrador: Jon Klassen

Traductora: Marta Morros

Editorial: Andana

Pàgines: 46

Picassent (València), 2023

«Piratas en el jardín», un llibre salvatge

Després de llegir “Piratas en el jardín” et queda la sensació d’haver fet un viatge a la infantesa. En el meu cas, a la infantesa del meus fills i, en concret, als programes que vèiem a la tele que se centraven en els personatges de l’inoblidable “Barrio Sésamo”, recordeu? Amunt-avall, gran-petit, “la salida es para salir”, etc.

La coberta i la contracoberta ens mostren uns pirates, set en concret, que porten un tresor. Entre els pirates, un que ens recorda a Popeye i un lloro que no és altre que el famós “Pingu” dels dibuixos animats. Aquests detalls ja ens alerten que la cosa va d’intertextualitat -i així és!- perquè trobarem infinitat d’elements que ens remeten a un bon grapat de referències culturals i literàries.

Per exemple, trobareu el vaixell pirata de play-mòbil, el Woody de Toy Story, llibres coneguts com Robinson Crusoe, Pippi Calcesllargues, Babar, Tintin, Batman, el Petit Príncep, personatges de Disney com Goofy etc. És molt intel·ligent perquè ens permet recordar i comentar amb els nostres fills o alumnes què significa cada imatge, qui és cada personatge. També hi ha referències a quadres famosos (alguns costen de trobar, d’altres, com el de Friedich, són més evidents)

Les pàgines, molt acolorides, tenen un aspecte com de conte antic, plenes de objectes.

A les guardes del davant veiem els set pirates (Pancho, Iván, Reina, Atila, Tortuga, Amaro i Silver) caminant pel jardí de la casa, mentre al seu interior el nen Emil i el seu ànec estan jugant. De sobte, una explosió i tot es torna caòtic, confús.

El noi i el seu ànec intentaran posar ordre a aquest desori i en cada pàgina trobarem motius per jugar: a les ombres, a trobar elements repetits, a comptar, a situar els antònims, etc.

A cada pàgina una paraula, un substantiu, un adjectiu, un adverbi o un verb que ens van conduint per una mena de laberint que acostarà als protagonistes a albirar com els pirates amaguen el tresor i marxen. L’Emil i l’ànec aprofitaran desprès per recuperar el tresor, un tresor que ens sorprendrà perquè no és altre que el llibre que tenim a les mans i que veiem a la darrera pàgina, damunt la tauleta de nit, a prop del Grúfal, per cert.

I amb una referència emotiva al gran Sendak, a les guardes del darrera.

Si voleu un llibre una mica boig i divertit, un llibre per jugar, mirar, descobrir i remirar, aquest “Piratas en el Jardín” no us decebrà.

Recomanat per a totes les edats.

LES DADES:
Títol: Piratas en el jardín
Autor: Atak
Il·lustrador: Atak
Traductora: Helena Munín
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 48
Barcelona, 2023