A la carretera, un Kerouac retrobat

Repasso mentalment les prestatgeries amb les novel·les que m’han acompanyat (algunes les conservo, d’altres van ser prestades i no retornades, n’hi ha que les vaig agafar en préstec a la biblioteca) i veig quin itinerari eclèctic he seguit durant la meva vida. Com altres persones, molts anem passant per etapes lectores influenciats pels amics o per les circumstàncies personals. Algunes novel·les s’obliden perquè no aporten res, d’altres, en canvi, deixen una petja inesborrable en la nostra memòria i conformen el nostre corpus particular. Allà estan entre altres El petit príncep, El llop estepari, Lolita, Rayuela, La fiesta del chivo, El senyor dels anells, Crim i càstig, Cims borrascosos, Assassinat a l’Orient Exprés, Una realidad aparte, El beso de la mujer araña, La plaça del diamant, Madame Bovary, Pedro Páramo i tantes i tantes històries que ens han fet passar bones estones.

La llista és llarga i possiblement no compartida. Això va a gustos però el cert és que algunes de les grans obres de tots els temps ho són perquè enceten un nou camí, una nova manera de narrar, o presenten temes inexplorats. T’agradin o no, són com aquells ports d’alta muntanya que pugen els ciclistes del «Tour» de França i que estan considerats «hors catégorie». Per poder-les jutjar cal situar-se en el context, en el moment en que van ser escrites.

Algunes editorials fan bona feina recuperant títols que només es podien trobar a les llibreries de vell o en algunes biblioteques. Ens n’alegrem quan es tornen a editar.

Kalandraka és una d’aquestes editorials que fa aquesta bona feina, encara que no t’acabi d’agradar determinada obra. M’ha passat amb algunes de les seves propostes però probablement són qüestions personals.

Ara acaben de publicar «A la carretera», una de les novel·les mítiques de Jack Kerouac i m’ha fet molt content perquè és una de les històries que recordo amb estimació perquè em va obrir els ulls a un moviment que es produí als Estats Units d’Amèrica: El fenomen de la «generació beat» (paraula que deriva de “beatífic”, curiosament).

El llibre descriu una sèrie de viatges frenètics que fan diversos joves a través dels Estats Units. El destí no importa, allò que és transcendental és el viatge en si, estar “a la carretera” sense aturador, enamorats de la vida, la bellesa, el jazz, el sexe, les drogues, la velocitat i el misticisme, defugint els horaris, les hipoteques i totes les recompenses tradicionals nord-americanes.

Jack Kerouc i Neal Cassidy (a la carretera)

«A la carretera» es va convertir en un text clàssic de la contracultura literària nord-americana. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el relat del viatge d’en Sal Paradise a través d’Amèrica va representar la lluita per mantenir la llibertat del somni americà en un moment històric dur, auster i sobri. El viatge des de l’Est fins a la Costa Oest d’Amèrica, seguint la ruta 66, va ser clau de l’emergent cultura Beat, de la qual Kerouac —juntament amb figures literàries com Ginsberg i Burroughs— es convertiria aviat en un representant carismàtic.

Lectura recomanada per a joves que vulguin conèixer què va passar els anys 50 del segle XX als USA i per a estudiants de Batxillerat.

Podeu veure el què diuen des de l’editorial, clicant AQUÍ

LES DADES:
Títol: A la carretera
Autor: Jack Kerouac
Editorial: Kalandraka Catalunya
Traductor: Ferran Ràfols
Barcelona, 2020

Escola d’Estiu (virtual) de l’Associació de Mestres Rosa Sensat: Educar en temps de revoltes

Ep! Ja tenim la informació de l’EE virtual que, finalment es farà del dilluns 6 de juliol al divendres 10 de juliol de 2020.

Constarà de 14 propostes formatives de 15 hores cadascuna, repartides en dos torns de matí i de tarda. Totes elles han estat creades i dissenyades en equip i pensades per a totes les etapes educatives. Uns espais de reflexió i d’inspiració per millorar i (re)evolucionar la pràctica educativa.

La majoria de les propostes s’han teixit al voltant del que hem anomenat eixos transversals:
La força dels equips. Aprendre amb els altres per construir noves solidaritats;
Despatriarcalitzar l’educació
Escola i emergència climàtica

El programa s’emmarca amb 5 conferències matinals de la mà d’expertes com Yayo Herrero, Ingrid Guardiola, Begoña Román, Digna Couso o Carme Grimalt, i un cinefòrum pel divendres 10 que ens marcarà el final de l’escola, de la mà de Pack Màgic.

Podeu trobar tota la informació al web de l’Associació de mestres Rosa Sensat o clicant a:
https://www.rosasensat.org/55a-escola-destiu-educar-en-temps-de-revoltes/

Llibres i propostes per al confinament – 9 (Els disset cavalls)

Els jocs de cartes, a casa nostra, es començaren a jugar al segle XIV i es van fer molt populars. Jocs com el set i mig, la brisca o la botifarra són prou coneguts i, qui més qui menys, els ha jugat en alguna ocasió.

La baralla espanyola consta de 48 cartes repartides en quatre pals: els oros (simbolitzen les monedes, el poder econòmic), les copes (el poder eclesiàstic, en referència a la seva forma de calze), les espases (el poder militar) i els bastos (el poble treballador). Com que contenen figures (reis, cavalls, sotes) es fàcil que es puguin adaptar per a explicar rondalles, contes i facècies.

A l’escola s’explica, amb bon resultat, la rondalla «La princesa dels tres marits» (el text AQUÍ) —extreta de la «Rondallística» d’en Joan Amades, publicada per l’editorial Selecta l’any 1974— i abans de començar es proposa que imaginin què poden ser l’as d’oros (un pa de pagès? El sol?), el dos d’espases (les vies del tren? Dues idees contraries?), el tres de bastos (un feix de llenya? Tres camins que es creuen?) etc. Es tracta d’empènyer l’imaginari col·lectiu a la recerca de solucions creatives a imatges concretes. Es tracta d’entrar en el joc simbòlic.

Després s’explica el conte amb el suport de cartes (grans) de màgia.

En aquest mateix volum de la «Rondallística» hi ha una sèrie de rondalles que participen alhora del joc, d’endevinalla i de problema i que solen fer-se amb naips que representen els personatges. La part enigmística es fa més comprensible amb l’ajut de les cartes.

Dues de les que més m’agraden són:
«El llop, l’ovella i la col» en que s’afileren totes les cartes del coll d’espases (excepte les figures) per tal de representar un riu i s’escullen quatre personatges més per representar el pagès, el llop, l’ovella i la col.
Els disset camells” en que es disposen disset cartes qualsevol afilerades que simulen els camells que es deixen en herència. En faig una modificació i canvio els camells per cavalls.
Us les explico en els vídeos següents:

Proposta didàctica: Un conte amb cartes
Amb una baralla de cartes, unes tisores i un barra de cola podeu crear escenes o situacions d’algun conte conegut o inventat. Aquestes estan fets per infants de cicle mitjà:

Les dues següents formen part del conte “Els quatre fills del rei” que es va publicar a la revista Cavall Fort, l’any 1979.

I al conte «El barret de l’avi. La història més gran que mai s’hagi explicat» un llibre joc basat en una partida de l’Oca, apareixen alguns personatges de la baralla espanyola.

Va! Animeu-vos a fer les vostres propostes… i no us oblideu que podeu fer-ho en tres dimensions!

Una casa que creix i creix…

«La casa de Tomasa» és un àlbum il·lustrat dels que anomenem pop-up perquè té pestanyetes que s’obren i es tanquen i alguna que altra sorpresa, en volum.

La seva estructura repetitiva facilita la seva lectura i els rodolins, ben pensats, ajuden a memoritzar les parts significatives i a recordar els personatges. Té, també, un punt nonsense i absurd que agrada als infants.

La història va d’una nena, la Tomasa, que és molt hàbil amb les eines i decideix construir una casa ben bonica per a ella i per al seu gat. Li queda tan bé que els seus amics s’acosten a veure-la i li demanen si pot fer una ampliació.

El primer que hi arriba és en Juanito Glotón i li demana una habitació amb “una tarta y un rincón”

“Y éste es el cuarto con tarta y rincón
Aquí en esta casa que hizo Tomasa “

A continuació van apareixent altres personatges: La abuela Rosario, los tres gatitos, la pastora Aleja y su oveja, los tres osos, don Plato y doña Cuchara, etc. que van arribant i es van instal·lant a diferents estances que la Tomasa construeix per a ells.

Anem veient a cada pàgina com s’omple l’espai fins que al final la Tomasa i el seu gat han de prendre una decisió dràstica.

El llibre està ple de finestretes que s’obren i es tanquen (més de setanta) i a cada pàgina hi ha un munt de detalls deliciosos.

Les pàgines de l’esquerra tenen un fons blanc sobre el que hi ha escrit el text i la il·lustració dels nous veïns i un petit detall al racó de sota que ens indica l’ampliació de la casa. És una mena de plànol que ens ajuda veure com va creixent l’edifici.

Un llibre divertit, poètic i amb unes onomatopeies i rodolins ben traduïts.

Per a infants de cicle infantil.

La manera com vaig conèixer aquest llibre fa dotze anys va ser curiosa. Vaig anar a fer una formació amb els companys mestres de Logronyo i allà em vaig assabentar que havien format una associació que es diu així, precisament: La casa de Tomasa. Podeu veure què fan, entrant al seu recomanable blog: https://casadetomasa.wordpress.com/

LES DADES:
Títol: La casa de Tomasa
Autora: Phyllis Root
Il·lustradora: Delphine Durand
Editorial: Edelvives
Saragossa, 2005

Hi ha versió en català: «La casa de la Mei», editada per Baula el 2017, amb traducció d’en Miquel Desclot.

 

 

Ens manifestem!

A la revista GUIX del mes de maig, les companyes del col·legi Badalonès, la Maria del Mar Piera, la Viki Bertrán i l’Elisabet Clapés, expliquen una acció d’escriptura força reeixida que anomenen «Escriure per pensar, pensar per escriure»

Sobre els escrits que fan els infants, opinen que «des de l’escola és important afavorir aquests contextos per tal que els textos escrits no quedin en el buit, sinó que puguin transcendir les parets de l’aula, ser compartits i canviar, d’alguna manera, la realitat que envolta els infants, ja sigui des del simple plaer de compartir una lectura fins a promoure canvis a nivell social»

Ho exemplifiquem amb una acció amb els alumnes de deu anys que inicien a partir de l’àlbum il·lustrat “El dia que les ceres de colors van dir prou” i un debat sobre el missatge que transmet el llibre i el posterior torn de paraules per copsar què els inquieta a ells o bé què volen reivindicar.

A continuació, s’analitzen diferents situacions on les persones han reivindicat algun dret i entre tots s’observa que al final sempre es llegeix un manifest.

S’analitza l’estructura dels manifestos (introducció, motius per a manifestar-se, demandes, conclusió) i, a partir d’aquí, primer es fa un manifest conjunt valorant les idees i aportacions de tots els alumnes (modelatge) i després, en petits grups, fan un manifest amb unes idees consensuades.

Amb el manifest enllestit, preparen la manifestació: pancartes, cartells, eslògans… i van passant per les diferents aules llegint els seus manifestos.
Amb aquesta proposta, l’escriptura esdevé significativa, funcional.

La pràctica completa la podeu llegir al número 466 de maig, on també hi trobareu un Dossier sobre l’aprenentatge de les llengües amb els articles següents:

Compartim la història i les emocions
Dolors Estrada Carbonell, Assumpció Vila Badia

La Lúmina il·lumina la nostra biblioteca
DDAA

La discussió tertúlia literària: Una experiència per compartir la lectura i l’escriptura
Maria Josep Martínez Garrote

Hi, amigo! D’un somni a una realitat: un projecte telemàtic per aprendre una llengua estrangera
Sònia Arcusa Ferrer, Aida Fernández Hernández

Lletres de colors
Oti Corona Bonet

Llibres i propostes per al confinament – 8 (La història formidable d’un tap indomable)

A partir d’uns taps, l’autora italiana Anita Arrighi va fer un llibre sense fulls. El va titular «Il tappomondo».
Es tracta d’un concepte de llibre diferent. D’un recipient de forma cilíndrica que simula un edifici van sortint els personatges. Són vint-i-dos taps encadenats i units mitjançant un cordill. Entre tap i tap, un rodolí que anticipa el que vindrà a continuació.

És com el barret d’un mag. No saps què hi sortirà. Els personatges són taps que recorden homes, dones, nens i animals diversos que van apareixent. Així, trobem un tap amb vestit de primavera, una iaia amb una guineu que l’embolcalla, un gerro de flors amb pètals de mil colors, el tap barbut i saberut, etc. No us ho creureu però fins i tot està, arribat de l’India, el Maharajà. També un rei, una reina, una princesa rossa i una altra de morena, molt educada i gens estirada. És un món ben especial. El tenim a prop i potser no ho sabem.

LES DADES:
Títol: Il Tappomondo
Autora: Anita Arrighi
Il·lustradora: Sheila Stanga
Editorial: Ideeali
Milà (Itàlia) 2008

Proposta didàctica: La família tapets
Mitjançant la narració d’aquest enfilall de rodolins, els infants trobaran inspiració per crear els seus propis personatges i inventar mil i una històries.
Només heu de proveir-los de taps de suro (en el seu defecte, es poden emprar cartolines en forma de cilindre) i retoladors o pintures. Deixeu que facin volar la imaginació i quan tinguin els personatges creats, els podeu unir amb un cordill i amagar-los dins d’una caixa que simuli un edifici, una escola, un hospital, l’aeroport, el circ, el parc, etc. i ja tindreu el material per al joc simbòlic a punt.

Albertine, la il·lustradora del mes (maig 2020)

Albertine Zullo acaba de rebre el prestigiós premi HANS CHRISTIAN ANDERSEN 2020 en reconeixement a la seva trajectòria.

No és el primer premi que rep perquè, amb anterioritat, ja havia estat guardonada amb la Pomme d’Or de Bratislava pel seu álbum «Marta i la bicicleta», el Youth and Media per «Le rumeur de Venice» i el Witch Prize per «Els ocells». El 2016, també va rebre el 1r premi a la fira de Bolonya per «Mon tout petit». Molts d’aquests libres estan fets amb la col·laboració del seu marit Germano Zullo que li fa els guions.

Albertine va néixer en un poble suís el 1967. El 1990 va obrir un taller de serigrafia i des de llavors ha exposat dibuixos, serigrafies i molt més a Ginebra i arreu del món.

De tota la seva producció destaco els següents llibres:

ELS OCELLS
Per un paisatge desert veiem com s’apropa un camió que s’atura molt a prop d’un precipici. El seu conductor obre la porta del darrere i un munt d’ocells de colors emprenen el vol. Només un ocell petit, negre, tímid, roman immòbil.
Amb pocs elements ens explica una història que és una metàfora de la vida.

LOS RASCACIELOS
Dos homes molt rics, amb cognoms pomposos, s’embranquen en una esbojarrada cursa per veure qui es capaç de construir la casa més alta i més luxosa, però no hi comptem que les lleis de la gravetat són inexorables i l’aventura acabarà malament.
L’àlbum, amb un format vertical que simula un gratacels, planteja una visió de la modernitat que recorda la febre constructora de ciutats com la Nova York dels anys 30 i 40 del segle XX.
A mesura que passem les pàgines veiem com els dos edificis van pujant i pujant fins a emplenar tot el full, en un creixement paral·lel d’acord a les extravagàncies dels seus propietaris. Els arquitectes «els més cars del món» presenten construccions delirants com una sala de cinema, una piscina d’onades, un tigre de Bengala, una butaca de cuir de rinoceront blanc, un iot de luxe, etc.
Finalment una de les dues cases cau i l’altra queda dempeus però el propietari es queda tancat a la part superior de la casa. Divertit.
L’àlbum és en blanc i negre.

Trobareu la fitxa de treball clicant a los-rascacielos.

DADA
“Un genet i el seu cavall Dadà són campions de salt. Són gairebé invencibles perquè formen una parella perfecta. Però el dia de la competició internacional el cavall actua de manera estranya, cau, s’entrebanca… Van al metge,  li fan una revisió completa, li donen vitamines i li recomanen descans. La causa del fracàs del cavall serà molt comú i molt fàcil de curar, n’hi havia prou de pensar-hi…

LA RUMEUR DE VENISE
Un pescador extreu un peix de les aigües de la llacuna veneciana, però no estem segurs que sigui un peix, més aviat sembla un monstre marí o una sirena. Tothom diu la seva i els rumors s’inflen i s’inflen… Un llibre curiós que es va obrint com un acordió.

 

LINEA 135
En aquest llibre, inspirat en un viatge al Japó, anem seguint la ruta d’una línia de monorail des del cor d’una megalòpolis al camp. Dins del tren, una nena petita que va a visitar la seva àvia. Els paisatges se succeeixen i els pensaments de la nena desfilen al seu ritme: barri de negocis, zona on viu la classe obrera, barris industrials, terra de ningú, bosc.
Un llibre sobre el temps i una crítica suau al nostre món modern, un món que va ràpid, massa ràpid, potser, provocant desigualtats, contaminació…
Dibuixos en blanc i negre amb només un toc de color per al monorail.

Felicitats a l’Albertine i un agraiment a les editorials que van apostar per les seves històries (Libros del zorro rojo, Ekaré, Calibroscopio, Siruela, etc.)

Altres llibres de l’Albertine són:

Més informació al seu web: http://www.albertine.ch/

«Tan sols viure», un crit de valentia i esperança.

A la col·lecció Horitzons de Pagès edicions han publicat «Tan sols viure» un altre títol que segueix la línia potent dels anteriors “El mar i la serp”, “Sweet sexteen” o “Sachiko”. En aquesta narració trobem deu relats de deu joves que han fet sols un procés migratori des dels seus països fins a Catalunya. Són fets reals, històries de joves migrants que busquen una vida millor.

Els autors han visitat les zones on es produeix el trànsit (Ceuta i Melilla, per exemple) i on les condicions de vida són dures però la esperança d’emprendre un camí que els porti a llocs on sobreviure amb dignitat hi és present.

Amb paraules dels autors, la Sara Montesinos i en Martí Albesa:
«Ens hem adonat que la majoria d’històries les podíem trobar ben a prop de casa. I per això podem parlar de veïns i veïnes, amics i amigues, fugint de l’etiqueta de menors estrangers no acompanyats. No, no ha estat fàcil. Hem hagut d’aturar-nos quan entrevistàvem per abraçar aquests joves. No hem gosat preguntar sobre alguns moments i hem promès guardar secrets. Hem intentat mostrar respecte i hem marxat a casa desitjant que res no hagués passat. Hem fet entrevistes amb ulleres de sol per amagar la ràbia i hem tancat llibretes que no suportaven més violència.»

I, més endavant, parlant dels nois i noies que han conegut, diuen:
«Coneixeràs la valentia de la Noor, els somriures d’en Driss i la Maria, la intel·ligència de l’Ismael i la fortalesa de la Bouchra. També hi trobaràs la constància de la Farira, l’aprenentatge de l’Abdu i la seguretat de l’Amin. Viatjaràs amb l’Adam, caminaràs per Melilla i xerraràs amb en Massaliou. Tens per endavant deu històries plenes de dolor i tristesa, hi ha nostàlgia, violències i desgast. Però també hi ha força, valentia, coratge i, malgrat que sembli impossible, són relats plens de vida».

Crec que és un llibre que haurien de llegir els joves de casa nostra per entendre una mica com són els milers de joves que han arribat als nostre pobles i ciutats.
Recomano començar el llibre per la darrera de les entrevistes, precisament. La de l’Amine Outahar.

També podeu complementar la lectura amb el magnífic programa que va fer l’Elisabet Pedrosa, a l’Ofici d’Educar de Catalunya ràdio, sobre ”Menors no acompanyats, jugar-se la vida per una oportunitat”. El trobareu aquí:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/menors-no-aompanyats-jugar-se-la-vida-per-una-oportunitat/audio/1062086/

Imatge extreta del web de l’Ofici d’Educar

A la contraportada de “Tan sols viure” llegim:
“I ja està, tan sols viure i ajudar la família”, deia l’Aziz en una entrevista. Possiblement, aquestes tres paraules, tan sols viure, siguin la resposta més clara i sincera. Malgrat tot, rere la incòmoda pregunta hi ha un dret sovint invisible. Tan sols viure és un crit de valentia i esperança, és un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’arreu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exercint el seu dret a la vida. Tan sols viure.

Lectura recomanada a partir del segon cicle de l’ESO i Batxillerat

LES DADES:
TÍTOL: Tan sols viure
Autors: Sara Montesinos i Martí Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 6
118 pàgines
Lleida, 2020

Llibres i propostes per al confinament – 7 (La llegenda del Nyaminyami)

Una llegenda és un tipus de narració diferent a la rondalla o al conte d’autor que mescla fets o elements reals amb d’altres imaginaris. Normalment, una llegenda està relacionada amb un lloc, un personatge o un fet històric.
A Catalunya en tenim un bon grapat, algunes de molt conegudes com la de Sant Jordi, la del Pont del diable de Martorell o la del Mariner de Sant Pau de Segúries.
Arreu del món, allà on hi ha un llac o un riu, trobem llegendes associades a animals mitològics o fantàstics que hi viuen. De vegades se’ls anomena monstres, però també en trobem de benefactors. El més conegut és el «Nessi», el monstre dels llac Ness, a Escòcia. A Girona trobem la «Cocollona», una criatura semblant a un cocodril amb ales de papallona, que neda pel riu Onyar les nits de lluna plena, i a Banyoles expliquen la llegenda del monstre del llac.

A l’Àfrica tenen el Nyaminyami, també conegut com a déu del riu Zambezi, un dels déus més importants del poble «tonga». Viu al riu, entre Zàmbia i Zimbabwe, i se’l descriu amb el cos de serp i el cap de peix o de drac.
Per explicar la vida de la tribu «tonga» s’usa un bastó de passeig tallat amb escenes que representen el Nyaminyami i que han estat històricament regals per a visitants de prestigi.

Hi ha una història real que va començar el 1956, quan els occidentals van pensar que aquella era una bona zona per construir la presa més gran del món. Se’n diu «la llegenda de la Kariba» i diu així:
El poble “tonga” va viure durant segles a la vall de Zambezi pacíficament i amb poc contacte amb el món exterior. Van ser persones senzilles que van construir les seves cases a la vora del riu i van creure que els seus déus els cuidaven proveint-los amb aigua i menjar.
Però el seu estil de vida idealista havia de ser destrossat. A principis dels anys quaranta del segle passat es va fer un informe sobre la possibilitat d’un embassament hidroelèctric per subministrar energia per a la indústria creixent que el colonialisme havia portat a la zona.
El 1956 es va iniciar la construcció del projecte i un equip de persones va començar a moure les terres, va arruïnar la vida a la vall, i va arrabassar milers d’arbres centenaris per construir carreteres i assentaments per allotjar els treballadors.
La pau i la solitud dels Tonga es va veure trencada i se’ls va dir que abandonessin les seves cases i s’allunyessin del riu per evitar la inundació que provocaria la presa i es van instal·lar no gaire lluny pensant que el Nyaminyami mai no permetria construir la presa i podrien tornar a casa.
El 1957, quan la presa estava en ple camí, les pitjors inundacions conegudes al Zambezi van eliminar gran part de la presa parcialment construïda i van matar a molts treballadors.

Alguns dels cossos dels treballadors morts van desaparèixer misteriosament i, després d’una cerca infructuosa, van demanar ajuda als ancians del poble tonga. Aquests van explicar que el Nyaminyami havia causat el desastre i per aplacar la seva ira s’havia de fer un sacrifici.
Un vedell negre va ser sacrificada i llençada al riu. L’endemà al matí, el vedell havia desaparegut i els cossos dels treballadors estaven al seu lloc. La desaparició del vedell no suposa cap misteri al riu infestat de cocodrils, però la reaparició dels cossos dels treballadors tres dies després de la seva desaparició no s’ha explicat mai satisfactòriament.
El projecte va sobreviure i el gran riu va ser finalment controlat. El 1960 es van posar en marxa els generadors i des de llavors subministren electricitat a Zimbabwe i Zàmbia.

PROPOSTA DIDÀCTICA: Juguem amb ritmes
Us proposem una activitat musical a partir d’una de les cançons que heu sentit al vídeo anterior (Ka baga ne ma), una cançó tradicional de Mali.
Us poseu en cercle (dempeus o asseguts). Un de vosaltres fa de director d’orquestra i va seguint el ritme amb gestos que els demés han d’imitar. Es tracta de colpejar rítmicament diferents parts del cos (cuixes, panxa, espatlles, cap, etc.) amb la palma o amb el dors de les mans. Qui s’equivoqui, queda eliminat.

Aquesta i moltes altres cançons tradicionals les trobareu al llibre-cedé Canciones infantiles i nanas del baobab (el África negra en 30 canciones infantiles)

El abrazo de la literatura


Estic feliç de comunicar-vos la publicació d’un assaig al voltant dels llibres que m’agraden i que considero que poden ajudar els infants a créixer.

Es titula «El abrazo de la literatura» i l’he escrit amb admiració envers els llibres que ens conviden a pensar i ens ajuden a trobar respostes al silenci. També dels llibres que ens parlen de temes vitals, d’aquells temes que ens ofereixen pensaments i idees per a una educació en valors, d’aquelles lectures que ens sacsegen per dins i ens il·luminen el camí.
El llibre pretén ser un document pràctic que faciliti el coneixement de títols de literatura infantil que tracten sobre alguns dels temes universals.

A la primera part exposo algunes reflexions compartides que intenten donar resposta a aspectes relacionats amb la lectura. Parlo també d’història de la lectura, fake news i lectura en pantalles, i plantejo les estratègies que ajuden els nens a comprendre el que estan llegint.

La segona part està estructurada seguint un ordre de dins cap a fora, d’allò personal a allò més general. Són cinc blocs en els que hem seleccionat per a cada un d’ells tres temes i a cada tema hi ha tres lectures que abasten diferents franges d’edat.
Al primer bloc, titulat «A bordo del Proteus» en record de la novel·la d’Asimov «Viatge al·lucinant», hi trobareu aquells llibres que versen sobre el creixement personal i la relació amb els altres. Se centra en aspectes d’autoconeixement, ètica i filosofia de vida.
El segon és «Dickens vive» titulat així per Charles Dickens, autor anglès que va escriure obres plenes de sentiments trobats. Els sentiments convé conèixer-los per poder controlar-los. Tres d’ells, els tractem en aquest capítol: La por, la venjança i el dol.
El tercer, «Círculo de confianza», relata situacions que ens passen amb la família més propera, englobant als germans, pares, mares i avis. També formen part del cercle les mascotes.
El quart, «La tribu educa», és un homenatge a Tonucci, pedagog italià que defensa una infància autònoma, usant aquesta frase per valorar a tots els que conformen el món proper a l’infant: L’escola, els veïns, els amics, els grups de teatre, les activitats extraescolars, la biblioteca, etc., com a agents educadors.
L’últim bloc ens obre els horitzons al viatge, a escalar muntanyes per poder gaudir del paisatge, per no perdre’ns i per comprendre la transparència que explicava Neruda quan deia que el món és «Una esfera de cristal». Les propostes lectores d’aquest bloc inclouen també alguns enginys mecànics que ajuden a la conquesta de nous mons.

Aquests temes són recurrents, repetits i conformen un corpus que plana per les aules, tot i no ser, de vegades, curriculars. La vida de l’escola és això, precisament, “vida” que es va construint i que necessita donar respostes a uns alumnes que, sovint, tenen altres necessitats, altres inquietuds i mil preguntes.

Cadascuna de les lectures va acompanyada d’una proposta didàctica, més o menys estimulant, divertida, reflexiva o emotiva.
Confio en que aviat el puguem presentar físicament. M’agradarà conversar-lo amb vosaltres.

El podeu adquirir clicant AQUÍ

Joc: La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap

 

Ressenyes:

Jaume Carbonell al Diari de l’educació: https://diarieducacio.cat/dotze-llibres-sobre-educacio-collita-de-2020-1r-semestre/

Laura Lagunas al GUIX de juliol 2020: aquí

Susanna Turon: No estem sols, al Blog Escola de Llibreria

El abrazo de la literatura, un ensayo crítico. Por Yosoytuprofe

LES DADES:
Títol: El abrazo de la literatura. Itinerarios lectores para infantil y primaria
Autor: Jaume Centelles
Editorial: Graó
Col·lecció: Graó educación, núm. 334
Barcelona, 2020

Joc de cartes: El árbol de los recuerdos