Llibres i propostes per al confinament – 8 (La història formidable d’un tap indomable)

A partir d’uns taps, l’autora italiana Anita Arrighi va fer un llibre sense fulls. El va titular «Il tappomondo».
Es tracta d’un concepte de llibre diferent. D’un recipient de forma cilíndrica que simula un edifici van sortint els personatges. Són vint-i-dos taps encadenats i units mitjançant un cordill. Entre tap i tap, un rodolí que anticipa el que vindrà a continuació.

És com el barret d’un mag. No saps què hi sortirà. Els personatges són taps que recorden homes, dones, nens i animals diversos que van apareixent. Així, trobem un tap amb vestit de primavera, una iaia amb una guineu que l’embolcalla, un gerro de flors amb pètals de mil colors, el tap barbut i saberut, etc. No us ho creureu però fins i tot està, arribat de l’India, el Maharajà. També un rei, una reina, una princesa rossa i una altra de morena, molt educada i gens estirada. És un món ben especial. El tenim a prop i potser no ho sabem.

LES DADES:
Títol: Il Tappomondo
Autora: Anita Arrighi
Il·lustradora: Sheila Stanga
Editorial: Ideeali
Milà (Itàlia) 2008

Proposta didàctica: La família tapets
Mitjançant la narració d’aquest enfilall de rodolins, els infants trobaran inspiració per crear els seus propis personatges i inventar mil i una històries.
Només heu de proveir-los de taps de suro (en el seu defecte, es poden emprar cartolines en forma de cilindre) i retoladors o pintures. Deixeu que facin volar la imaginació i quan tinguin els personatges creats, els podeu unir amb un cordill i amagar-los dins d’una caixa que simuli un edifici, una escola, un hospital, l’aeroport, el circ, el parc, etc. i ja tindreu el material per al joc simbòlic a punt.

Llarga vida a les biblioteques


D’ací a no-res, el 24 d’octubre, tornarem a celebrar el «Dia de la biblioteca». Com cada any, des del 1997, es recorda la necessitat de disposar de bones biblioteques i es fan molts actes arreu del món. La proposta va ser una iniciativa de l’Associació d’amics del llibre Infantil en record de la destrucció de la biblioteca de Sarajevo, que es va produir el 1992.

Enguany el cartell (bonic) l’ha dissenyat en Miquel Calatayud i el Pregó (emotiu) és de la Gemma Pasqual. El podeu llegir a continuació:

La senseconte

No volia ser princesa, no volia ser alliberada pel príncep blau. Tampoc que el bes d’un príncep la tornara a la vida; ni que la salvara de l’explotació infantil. No volia amagar-se a la casa dels set nans i ser la seua criada fins que un príncep la vinguera a rescatar. No era capaç de renunciar a la seua veu per l’amor d’un xicot; ni esperava que Sant Jordi la salvara del drac. Nobles princeses condemnades a dormir o al silenci, per ordre d’una madrastra, d’un pare o d’una fada bona.
I es va calçar les sabates roges i va fugir del seu conte. Va córrer i córrer buscant refugi, i es va convertir en una senseconte. Era una sensellibre, una sensepapers, no la volien enlloc.
Amb una closca de nou va navegar per la Mar de les Lletres, i va naufragar. Nadava contra corrent, fortes onades de frases l’ofegaven, i quan es va donar per vençuda i es va abandonar a la seua sort, de sobte la va salvar la capitana Pippi Långstrump, una xiqueta lliure, generosa, que mai no s’avorria, que s’atrevia a qüestionar el raonament dels adults. Acompanyada de Matilda navegaven per la Mar de les Lletres per rescatar tots aquells personatges que s’aventuraven a creuar la mar buscant un conte millor. Heroïnes amb un fort sentit de la justícia i del deure de protegir els més dèbils.
Finalment, després de moltes tribulacions van arribar a port segur, el Port de la Biblioteca, el Paradís del qual li havia parlat Borges. Un lloc ple de tresors enfonsats, com li havia dit Virginia Woolf; una nau espacial que la portaria als punts més llunyans de l’univers; una màquina del temps que la transportaria al passat llunyà i al llunyà futur; una eixida a una vida millor, més feliç i més útil, com li va explicar Isaac Asimov. Un lloc en el qual no necessitava ser princesa per ser la protagonista de tots els contes.
Llarga vida a les biblioteques, refugi de tots, també dels senseconte, dels sensellibre, dels sensepapers, de les xiquetes que no volen ser princeses i dels xiquets que no volen ser herois. Llarga vida als bibliotecaris i bibliotecàries, guardians del Paradís, de màquines del temps i de grans tresors com ara els llibres.

Estaria bé que aquell dijous, féssim quelcom especial. Per la meva part, visitaré una biblioteca escolar, els portaré un grapadet de bones lectures i farem una sessió de treball amb els alumnes de cicle superior…

Cinc anys de l’Ofici d’educar!

Com qui no vol la cosa, ja fa cinc anys que s’emet “L’ofici d’educar“, el programa més divulgatiu i d’entreteniment sobre el món de la criança dels nostres fills i alumnes.
La singularitat d’enguany és la creació d’un canal de Telegram que no para de créixer: més de 450 persones amb interessos comuns i ganes de compartir experiències. De fet, de les opinions creuades, dubtes i neguits han sorgit idees per a programes que potser no estaven previstos. Una manera de fer ràdio que em sembla molt viva.
Ara, per celebrar-ho es fa una trobada a La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera, el 8 de juny.
Podeu trobar tota la informació a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/lofici-deducar-bufa-cinc-espelmes-a-la-granja-escola-de-santa-maria-de-palautordera/noticia/2923429/

Al web de l’Ofici llegim:
El dissabte 8 de juny a partir de les 10.00 del matí, vine a La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera i no et perdis totes les activitats i el programa especial que hem preparat!
I després fa un recorregut per la història del programa i es presenta el program d’activirtats que estan programades per al dissabte 8.
Com convidats especials hi seran a Cristina Gutiérrez, directora de la Granja; Lara Terradas, psicòloga i mestra; Gloudina Greenacre, fundadora de Wild Me, experiències per famílies a la natura, i Marta Darnés, educadora social. Ens acompanyarà també l’humorista Oriol Dalmau i acabarem amb l’espai “Torna-la a posar” i amb una actuació en directe del músic Jose Luis Santiso.
Si voleu assistir al programa, només has d’enviar un correu electrònic indicant el número d’assistents a loficideducar@ccma.cat

“L’ofici d’educar” s’emet a +CatRàdio els dimarts, a partir de les 19.00, i a Catalunya Ràdio els dies festius intersetmanals, a les 8.00 del matí.
No hi podré anar, agggg! Un altre compromís em priva de la possibilitat única de conversar amb la bona gent telegramera que estima L’OFICI D’EDUCAR.

Roald Dahl i la fàbrica d’històries

20150420_144829

Totes les fotografies d’aquesta entrada corresponen a l’exposició sobre Roald Dahl que es va fer a l’escola Sant Josep-El Pi de l’Hospitalet

Recordo i conservo el primer llibre que vaig llegir d’en Roald Dahl: Danny, el campió del món, una historia situada a Anglaterra i protagonitzada per un nen de nou anys que viu en una caravana antiga, de les que anaven tirades per cavalls, amb el seu pare vidu.
La novel·la és fàcil de llegir i posa l’accent en el vincle afectiu entre pare i fill. El noi, un dia descobreix que el seu pare es dedica a la caça furtiva de faisans al boscos del senyor Hazell, un nou-ric molt desagradable. Hi ha altres personatges i aventures que condueixen al moment en que s’acosta la festa de la cacera del faisà que prepara en Hazell, una festassa a la que hi són convidats ducs, lords, barons, homes de negocis rics, etc. és llavors quan en Danny i el seu pare decideixen humiliar-lo capturant abans tots els faisans del bosc, amb un mètode insòlit, ideat pel noi: hi posen el contingut d’unes píndoles per dormir dins les panses que mengen els faisans. Amb aquest sistema poden capturar dos-cents faisans la nit abans de la gran cacera, però l’efecte de les píndoles s’acaba, els faisans es desperten i l’enrenou és considerable…
D’aquest llibre, em va impressionar la seva filosofia, les descripcions humorístiques de la vida al camp, els contes que el pare explica al seu fill —com el del gegant amic— i com de ben trenada està la narració. La frase final em va “tocar” i em va empènyer a llegir els altres llibres d’en Roald Dahl i a conèixer més sobre la seva vida. Des de llavors el tinc a la prestatgeria dels preferits.

Sovint es comenta que cal encomanar l’estimació per la lectura des de petits. Ben cert. Però, de vegades, la lectura costa d’empassar perquè als infants i joves els resulta poc atractiva, més o menys com quan es troben davant d’un plat de bledes. Per això convé que els llibres que posem a les seves mans siguin prou interessants, els serveixin per créixer i que no se’ls vegi el llautó pedagògic perquè llavors ho noten i els rebutgen. Alguns autors són una aposta segura per enfortir el desig de llegir com és el cas de J.K. Rowling o Astrid Lindgren. També en Roald Dahl ho és perquè ens fa riure, ens fa somiar, ens fa viure aventures extraordinàries i mai no deixa que ens avorrim.

L’any del centenari

p1220479Arreu del món es commemora el centenari del naixement d’en Dahl, nascut a Gal·les el 13 de setembre de 1916 —va morir el 1990 a Oxford—, un autor que va deixar escrites dues dotzenes de novel·les, contes i altres històries per a infants, joves i adults.
La millor manera de celebrar-ho és, sens dubte, llegint alguna de les seves històries. Aquest és l’ambiciós objectiu i per aconseguir-ho s’han fet adaptacions de les seves obres al cinema —la més sonada, El meu amic gegant dirigida per Steven Spielberg— obres de teatre, reedicions, tallers culinaris a partir de Charlie i la fàbrica de xocolata, exposicions, lectures en veu alta, etc. Fins i tot, el prestigiós diccionari Oxfort ha inclòs sis de les paraules que va inventar i que formen part de l’imaginari col·lectiu com “ticket daurat”, “Umpa Lumpa” o “dahlesc”, per exemple.

Particularment intensa és l’activitat al seu país d’origen on a la localitat de Missenden, un tranquil poble anglès on va viure i va treballar l’autor els darrers 36 anys de la seva vida, hi ha un museu molt didàctic (The Roald Dahl Museum and Story Centre) que aplega bona part del seu món real i imaginari.

A casa nostra, també s’està vivint l’efemèride: llibreries, biblioteques, esplais i escoles dediquen estones a conèixer i a difondre la seva obra, unes novel·les que els infants frueixen amb delit perquè perceben que ells en són protagonistes i que en Roald Dahl els defensa com ningú altre.

Connexions de la seva vida amb les seves novel·les

En Dahl presenta els infants protagonistes força llestos i no dubta en oferir-los algun poder màgic si la relació amb els adults es complica, com en el cas de Matilda i, és clar, immediatament aconsegueix connectar amb uns lectors que veuen com a normal algunes situacions. A Matilda, per exemple, no estranya que la nena tingui poders telequinètics que usa contra la malvada directora, la senyoreta Trunchbull; a una altra obra, El Dit Màgic, una noia té l’estranya habilitat d’emetre un feix d’energia que s’activa quan s’enfada i transforma els seus veïns odiosos en persones minúscules amb ales d’ocell enlloc de braços, mentre que la seva casa l’ocupen quatre ànecs de mida humana amb braços en comptes d’ales.p1220474

El cas de la nena Matilda és realment extraordinari. Ella té tots els números per viure una vida trista i desgraciada, amb una mare que es passa el dia al bingo, un pare que ven cotxes usats i els trampeja per guanyar més diners i un germà enganxat a la televisió. Però la Matilda és tan intel·ligent, divertida i plena d’energia que és capaç de sortir-se’n amb èxit de la situació. Amb quatre anys aprèn a llegir amb els llibres de cuina de la seva mare i als cinc descobreix la biblioteca del seu poble on devora les obres de Dickens, Conrad, Austin, Hemingway, Kipling, Faulkner o Stevenson, entre d’altres, precisament els mateixos clàssics que el propi Dahl havia llegit quan era jove.

La Matilda també les passa magres a l’escola, una escola que recorda a les que el propi Roald Dahl va conèixer en la seva infantesa, unes escoles terribles, rígides i autoritàries. Ell mateix explica que primer, dels set als nou anys, va anar era l’Escola de la catedral de Llandaff i després, fins als tretze, al Saint Peter’s, un internat anglès: “Aquells van ser dies d’horror, de disciplina ferotge, de no parlar als dormitoris, de no córrer pels passadissos,… només regles i més regles que calia obeir. I la por a la palmeta planava constantment sobre nosaltres, com la por a la mort. (…) Ens pegaven per parlar al dormitori després d’apagar-se els llums, per parlar a classe, per no fer bé els treballs, per gravar les nostres inicials al pupitre, per saltar murs, per anar deixats, per llençar clips, per oblidar-nos de canviar-nos les sabates a la nit, per no penjar les peces que ens posàvem per fer esport i, sobretot, per causar la menor ofensa a qualsevol mestre. Dit d’una altra manera, ens pegaven per fer tot el que era natural que fessin uns nens com nosaltres.”

p1220458Moltes de les seves vivències apareixen novel·lades i en llegir-les en veu alta ens adonem que són genials —probablement el propi autor les contava als seus fills— i en aquell moment apareix el riure i la tendresa, apareix l’humor, la sorpresa, la por, en definitiva apareixen totes les emocions. Ho podem viure en els seus llibres per a infants i joves però també a les obres per a adults, als guions de pel·lícules —va col·laborar amb Hichcock, va fer guions para la sèrie de James Bond i va participar en el musical Chitty Chitty Bang Bang—i també a programes de televisió. La seva pròpia vida és de pel·lícula. Recomano especialment les seves autobiografies, sobretot El nen, per fer-nos idea de com va ser d’apassionant la seva vida: quan treballava a la Shell i va ser traslladat a Tanzània, quan es va allistar com a pilot d’avions a la RAF en esclatar la Segona Guerra Mundial, quan va estar hospitalitzat a Líbia degut a un accident d’aviació, quan va marxar a Washington i va publicar els seus primers relats, el seus casament, els seus cinc fills, la mort per xarampió d’una filla als set anys, etc. Una vida molt intensa que una leucèmia va truncar el 23 de novembre de 1990.

Per sort ens queden els seus llibres (Charlie i la fàbrica de xocolata, Versos perversos, Els Culdolla, El fantàstic senyor Guillot, Les bruixes, Agu Trot, etc.) la meravellosa pàgina web on hi ha fotografies, esbossos dels personatges, vídeos, i molt de material per aprofundir en el seu coneixement.

Si encara no veieu prou motius per obrir els llibres de Roald Dahl i donar-los l’oportunitat, uns n’apunto un parell més. D’una banda, les il·lustracions del gran , col·laborador en molts dels seus títols, que ajuden a entendre millor la lectura i afegeixen una dosi d’humor extra i d’irreverència, i de l’altra la sospita que hi ha quelcom transgressor i necessari que encara molesta a alguns adults, els quals, regularment, prohibeixen alguns dels seus llibres en algunes escoles.

Aquesta entrada s’ha publicat en format paper a la revista Viure en família, al número 66 corresponent als mesos de novembre i desembre de 2016.portada

Viure en família és una revista que tracta de tot allò que interessa a les famílies i a tothom qui viu amb nens i nenes de qualsevol edat, des de l’embaràs fins a la preadolescència. Temes permanentment actualitzats relatius a salut, alimentació, educació, psicologia, lleure, cultura… tant dels nens i les nenes, com de qui viu amb ells. Articles amb un punt de vista innovador, que busca fer compatible el respecte als propis ritmes dels nens i nenes, amb la realitat de la vida quotidiana. Fan propostes per redescobrir la vida saludable, natural i solidària, aprofitant l’experiència de viure amb nens i nenes.

En aquest número 66 podreu llegir articles molt interessants com:
Una pregunta: “No vol res triturat”
A mi també em passa: “Ser mare o pare sobre el paper és més fàcil que a la vida real”
Parir a casa. Una opció més. Una opció segura
“El meu fill també ho sap fer!” L’art abstracte i els nens
Un record d’en Xesco Boix
I altres.