El dia 4 de febrer, a l’Ofici d’Educar vam presentar l’àlbum «Diumenge». Com que he estat uns dies fora de Catalunya no vaig pensar de pujar al blog l’enllaç al programa, com faig habitualment. Potser vaig tard però encara hi sou a temps de participar al concurs.
“Diumenge” és un llibre que ens fa pensar molt sobre com l’avorriment estimula la nostra imaginació. El relat explica com un noi arriba a casa dels avis amb la seva família, com cada diumenge, i després de dinar, inicia una aventura que el durà a imaginar un recorregut per tot el món. La gràcia és que a mesura que anem passant pàgines descobrim els objectes quotidians que ja han aparegut abans, durant el dinar. Així, quan imagina el pol sud, veurem el pingüí de la nevera i els ous i la botella de llet; quan arriba al volcà en erupció descobrim el pastís que la mare està fent lliscar com si fos lava; quan lluita amb el drac, recordem el tatuatge del pare; i el vaixell pirata, bé… el vaixell pirata és molt evident com està fet.
I com cada programa formulem una pregunta relacionada amb el llibre. En aquest cas és:
Qui acompanya en Martí en les seves aventures de diumenge?
Si voleu participar al concurs i guanyar el llibre “Diumenge” podeu la resposta a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 11 de febrer.
A l’anterior programa la guanyadora del llibre «Fora de lloc» va ser la Laura Martínez. L’enhorabona!
Aquest és un llibre en format apaïsat que ens mostra a cada doble pàgina, dues petites històries que sovint estan relacionades entre si; un àlbum que, quan el tens a les mans, ja no el pots deixar escapar i quedes fascinat per les històries d’aquesta colla d’infants.
Son unes tires còmiques que aporten frescor i dolçor a la vegada. Algunes de les historietes tenen tres vinyetes, altres dues i també n’hi d’una.
La primera ens mostra un infant dibuixant un paper amb un pinzell però està tan absort i concentrat en el que fa que la línia continua i continua com si no tingués final. A la plana següent és una nena qui està concentrada en la lectura d’un llibre i no se n’adona que hi ha un drac volant per damunt seu. Mentre segueix llegint, el drac es va fent més gran com si ens insinués que quan més llegim més imaginació tenim.
A la gran evasió ens recorda com de feliços som quan estem a una biblioteca i podem llegir un llibre rere un altre.
Quina gran escapada que ofereix la lectura quan estàs assegut davant d’una biblioteca i saps que pots llegir un llibre rere l’altre. O bé per una travessa bucòlica pel camp.
Just el temps d’una història ens mostra un nen llegint assegut a la tassa del wàter, una imatge força divertida.
Cada doble pàgina ens convida a somiar i a deixar-nos sorprendre amb unes il·lustracions divertides, sensibles, que expliquen situacions quotidianes i emotives.
L’autor, en Miguel Tanco ens porta una visió de la infantesa molt bonica i empra la fantasia i l’humor per fer-nos pensar.
Les imatges tenen força ritme i són una bona entrada al mon del còmic per als infants de cinc anys en amunt.
Il·lustracions aquarel·lades que fan de bon mirar i un paper gruixut que ajuda a reforça la bellesa de l’objecte àlbum, tant com el format allargat.
Aquell dia, vam establir un compromís per seguir vetllant per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves.
També vam pensar que fora bo establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultessin reeixits.
Avui us presentem un dels llibres que recomanen i el presenten d’aquesta manera:
Parlo com el riu
No veuen que en comptes de llengua, em neix un pi entre els llavis. Només senten que no parlo com ells. Només veuen que faig ganyotes i que no puc amagar que estic espantat
El poeta canadenc Jordan Scott és l’autor de les paraules d’aquest àlbum que il·lustra de forma enlluernadora Sydney Smith (Nova Scotia, Canadá)
El resultat d’aquest exercici de creació compartida és Parlo com el riu, un bellíssim exemple d’autoreconeixement i de maneig de les dificultats; en definitiva, una veritable lliçó de vida des de la literatura.
L’autor i l’il·lustrador aborden la història d’un noi que quequeja. La desenvolupen d’una forma commovedora, que colpeix des de cada pàgina.
Es així com el llibre capta i acompanya les emocions del protagonista que s’enfronta amb angoixa a l’ambient escolar, alhora hostil i alienant.
És important remarcar el paper del pare qui, amb un encertadíssim enfocament de la dura situació que viu el seu fill, ofereix un espai afectiu on el riu i el contacte amb la natura interaccionen amb el protagonista i li fan canviar la percepció del seu quequeig.
El text, escrit en primera persona, té un marcat to poètic. De fet, ens ofereix, de tant en tant anàfores i repeticions de fórmules que donen un ritme molt peculiar a la lectura.
Per una altra banda, Jordan Scott utilitza oracions curtes, de sintaxi senzilla que s’adeqüen a la seua intenció: “normalitzar aquesta discapacitat i integrar-la de forma natural en el món en que vivim, on cada ésser humà forma part de l’ecosistema”.
La proposta visual de Sydney Smith, que declara haver necessitat una reunió amb l’autor per decidir com orientar el seu treball, és un desplegament de sensibilitat i mestria.
Les seues aquarel·les, el tractament de la llum, la paleta de colors, a la vegada tendra i potent, donen una dimensió exquisida al text.
Aquest regal estètic té el seu punt culminant en la doble pàgina central desplegable que el mateix artista qualifica com “el gran moment de catarsi” de la història.
Per últim, mereix una especial menció l’aposta de Libros del Zorro Rojo, que ha cuidat fins l’últim detall l’edició de Parlo com el riu, guardonat amb el Goodreads Choice Awards 2020 i amb el Millor Àlbum Il.lustrat Infantil del 2020, segons Publishers Weekly, Kirkus Reviews i School Library Journal.
LES DADES: Títol: parlo com el riu Autor: Jordan Scott Il·lustrador: Sytney Smith Traductor: Antoni Garcia Llorca Editorial: Libros del Zorro Rojo Pàgines: 44 Barcelona, 2021
Dissabte passat, als locals de l’AM Rosa Sensat, vaig tenir l’oportunitat de conversar i compartir idees, propostes i alguna que altra reivindicació al voltant de la lectura com a eina de progrés, de socialització, de reflexió, de coneixement i, també, de rebel·lió.
Amb la col·laboració de la FMRPC i el Grup ARMIF, adscrit a la Universitat de Barcelona i dedicat a la millora de la competència lingüística i cultural dels futurs docents, s’ha organitzat una sèrie de quatre xerrades al voltant de la lectura. Són les primeres d’un projecte a llarg termini.
El professor Jordi Garcia de la UB coordina aquest projecte que implica docents universitaris i mestres d’escoles d’arreu del territori català amb la finalitat de promocionar la cultura humanística en la docència per tal d’enfortir el discurs dels mestres amb arguments pedagògics.
Vaig tenir la sort de poder compartir la tertúlia “I tu, ets un reco-lector?” en la que se’m va demanar que triés un llibre que seria llegit prèviament pels assistents, i que ens ajudaria a posar una mica més de llum sobre la necessitat de llegir. Va ser complicat perquè n’hi ha molts i de molt bons però al final vaig optar per “Leer contra la nada”, una joia literària escrita per l’Antonio Basanta, una de les persones amb una cultura humanística més potent i amb una implicació que va més enllà de l’activisme en pro de la lectura. Si no heu llegit “Leer contra la nada”, ja feu tard.
Primer vaig anar repassant els diversos capítols del llibre i vaig entremesclar el que allà es defensa, amb els meus pensaments sovint coincidents. Amb l’ajuda d’un powerpoint que us enllaço tot seguit en format pdf, podreu fer-vos una petita idea de per on va anar la tertúlia.
Volíem que es generés un debat o conversa on exposar els dubtes que tenim sobre com està anant l’educació literària dels nostres infants i joves. Va ser una conversa high level on es va reflexionar sobre les pantalles, les tendències actuals en el camp de l’educació, com s’ha deixat de llegir a les escoles i instituts, la manca d’inversió en biblioteques escolars, els plans educatius, etc.
No us penseu que va ser una sessió de teràpia d’aquelles a les que estem acostumats quan ens trobem per criticar al Departament d’Educació, als poders públics, als mitjans informatius o a les famílies, no! Crec que tot plegat va tenir un caire positiu i ens ho vam passar prou bé. A més vam tenir esmorzar, joc, contes i vam poder fer noves amistances. Per a mi, va ser matí molt emotiu.
Ah! el joc consistia en trobar on es troba una imatge d’en Tintin. Aquella mateixa tarda, dues persones van trobar la resposta i han guanyat el premi.
El primer dels Objectius de desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 20230 diu: Posar fi a la pobresa en totes les seves formes a tot el món. Es refereix a llocs del món, com Bangla Desh on hi ha regions fortament afectades per la fam, o a la Costa d’Ivori, a Hondures i altres països.
A l’editorial Joventut són sensibles a aquests temes. No fa gaire van publicar aquest llibre, basat en fets reals, que ens explica com a través de la música, una comunitat està aconseguint sortir de la pobresa i mitigant les seves precàries situacions socials.
El relat explica que al Paraguai, un poble construït sobre un enorme abocador, un professor de música Favio Chávez, tècnic de medi ambient, treballador del programa de reciclatge de Cateura, comença a dones classes de música als joves, però aviat es troba amb un greu problema: té més alumnes que instruments!
En Favio, veient la situació, té una idea meravellosa. Amb l’ajuda d’en Colà, un enginyós fuster local, comencen a experimentar transformant les deixalles en instruments que ompliran la seva comunitat (i el món) de sons per a un futur millor.
I així va ser com una orquestra formada per joves en risc d’exclusió social va convertit les escombraries de l’abocador més gran del Paraguai en instruments reciclats. És tal qual va passar, una bonica història real amb final feliç.
Per acollir a tants infants i joves interessats van fabricar tota mena d’instruments amb els materials de rebuig de l’abocador: llaunes, canonades rovellades, coberts, bidons d’oli, cables o ampolles i amb l’ajuda d’un lutier amic van crear violins, violes, violoncels, contrabaixos, guitarres, flautes, saxòfons, trompetes i instruments de percursió. Així va néixer l’Orquestra d’Instruments Reciclats de Cateura. Des de llavors, aquesta orquestra simfònica ha fet concerts per tot el món.
Els joves musics tenen entre 11 a 25 anys i en el seu repertori toquen peces de música clàssica, èxits dels Beatles, peces folklòriques i bandes sonores de pel·lícules conegudes.
El llibre ens explica tota aquesta història i és adequat per a infants a partir de sis anys. A més, amb una mica de traça i imaginació segur que a l’escola podeu construir algun instrument de percussió amb materials reciclats.
A internet podeu trobar molts documentals d’aquest projecte. Un molt curtet però que us pot ajudar a entendre-ho millor el trobareu a:
El passat dijous 18 de gener ens va visitar l’il·lustrador Marc Boutavant. Va ser una tarda molt profitosa i va ser molt generós explicant un munt d’anècdotes personals i dels autors amb els que treballa.
Va començar la trobada explicant com es va iniciar en la lectura. Resulta curiós que, igual que molts dels autors que conec, expliqués històries relacionades amb els tebeos. En el seu cas, a la seva infantesa, en un poblet a prop de Dijon, va recordar com anava a una mena de lloc on s’abocaven deixalles i allà recollia tebeos que l’apassionaven i dels que encara conserva una bona pila. També ens va comentar que era una època que les parets de casa seva estaven cobertes de paper pintat i el de la seva habitació tenia dibuixos d’esquirols, de boscos i animals diversos, i potser per això té aquesta tendència de fer animals en els seus contes.
Recorda que de petit dibuixava i no parava de dibuixar mentre els seus companys donaven puntades de peu a una pilota o tocaven el violí. No pensava que el seu futur estaria lligat a la il·lustració i no sabia que podia ser una professió. De fet, fins que va tenir divuit anys tenia la idea de dedicar-se a la medicina. Un dia, li van dir que hi havia escoles per aprendre a dibuixar, escoles de comunicació visual, i aquesta va ser la decisió que el va convèncer per marxar del seu poble i anar a París. Com podem imaginar, anar a París amb 18 anys és com si s’obrissin les portes del cel.
Ara hi viu a París i una de les aventures del Gos Pudent i el Gat Xafat, potser de les més estimades pels nens francesos, succeeix en aquesta ciutat. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats.
A París, en Marc treballa actualment a un estudi que té a casa seva però durant molt de temps va compartir un altre estudi amb un munt d’artistes (crec que va dir que eren disset).
També el conegut La volta al món d’en Muk que és amb el que es va donar a conèixer. Li va costar tres anys i era trencador perquè anava contracorrent en un moment en que les il·lustracions tendien a tons suaus i pastels i ell va arriscar creant un llibre amb molt de color i fulls brillants amb uns personatges que parlaven diferents idiomes mentre un os menut, en Muk, viatjava per tot el mon amb bicicleta.
És un llibre del que també es va fer una pel·lícula i els diferents capítols tenen cançons divertides. Les podeu trobar a Youtube. Aquí una, per si voleu fer karaoke: https://www.youtube.com/watch?v=uYNs3MavjNo
En Marc també crea o ha creat joguines i trencaclosques per al conegut fabricant de joguines, Djeco, ha fet campanyes publicitàries per a Ford, Vodafone, així com embalatges per a Marks & Spencers o SONY, entre d’altres activitats plàstiques.
La xerrada a l’Espai Llamps i Centelles es va centrar en les dues sèries més exitoses i conegudes: L’Ariol i el Gos Pudent.
ARIOL
Una sèrie de còmics dels que ja se n’han publicat una vintena a França i aquí en trobem en castellà i ara s’està traduint al català també (ja ha sortit el primer). En Marc al principi no ho veia clar però la insistència de l’autor, l’Emmanuel Guibert, el va convèncer i van començar a escriure i il·lustrar unes aventuretes, —ens recorden les trapelleries del petit Nicolas—, que es publicaven a revista per a infants J’aime Lire i quan en tenien unes quantes es passaven a llibres. D’aquella primera relació en va sortir una forta amistat entre ells.
En Marc ens va explicar com treballa, des de fa 22 anys amb una tauleta gràfica Wacom. Abans treballava amb acrílics i es tornava boig, diu.
En va mostrar l’evolució dels personatges i com, de mica en mica, van anar guanyant en profunditat, vocabulari i centrant-se més ens personatges secundaris que, malgrat parlen poc, tenen unes expressions que complementen perfectament el relat. Tot plegat té una mirada irònica de la vida i ens va contar que neix de la interacció dels seus amics i fills. Les peculiaritats de la personalitat, els gestos i les reaccions davant les situacions es traslladen als seus personatges.
Com que el temps se’ns va tirar a sobre, no vam poder comentar gran cosa del Gos Pudent i ho vam deixar per al dia següent que vam repetir trobada a Rubí, a la llibreria “Lectors, al tren!”.
En acabar vam dedicar una estona a la signatura de llibres, a les fotos, i la copeta de cava corresponent. Va ser una tarda inoblidable.
Hem fet un petit vídeo que podeu veure a continuació:
Un agraïment a tot l’equip que ha fet possible aquestes trobades:
En primer lloc als assistents a les reunions per fer-nos costat i apostar per la literatura infantil i juvenil com a motor de canvi, com a eina que pot fer que els nostre infants (alumnes, fills) siguin més crítics i entenguin millor el món que els envolta.
Un segon agraïment a la Pilar i la Désirée, companyes del grup de treball i amigues que s’han ofert a acompanyar a en Marc Boutavant durant els tres dies que l’hem tingut a casa nostra. La Pilar i la Désirée en saben molt de literatura infantil i, a més, s’entenen bé amb francès. Ens van fer de traductores.
Un altre agraïment a la Montse i al Carles, llibreters de “Lectors, al tren!” una de les millors llibreries infantils que conec. Ens van fer el servei de venda de llibres de l’Ariol i del Gos Pudent.
Un agraïment a en Ferran que va ser l’instigador d’aquests encontres i qui va animar al Marc perquè vingués.
També a l’editorial Blackie Books, per subministrar-nos de llibres, pins, tattoos, adhesius i llaminadures diverses.
I finalment, un agraïment a en Marc Boutavant per acceptar la invitació. De fet, ell ja havia vingut a Catalunya en alguna ocasió. Crec recordar una participació seva al Mon Petit, i també una trobada amb els alumnes del Liceu Francès. Li agraïm que hagi vingut a l’Hospitalet i a Rubí, ciutats on necessitem el suport i l’impuls per fer-les més amables i millors. Estem més que agraïts quan això passa.
Conservo, des de fa més de quaranta anys, un llibre escrit per Joan Amades que formava part de la trilogia sobre el Folklore de Catalunya. Juntament amb el dedicat a la Rondallística, hi havia el del Cançoner i el de Costums i Creences. El de la Rondallística és el que més he consultat però el de Costums i Creences també l’he visitat sovint perquè sempre m’ha interessat la forma en que els catalans hem viscut, hem treballat i sobretot ens hem divertit. I m’agrada, quan vaig a algun indret, conèixer la seva història. Saber que al Maresme es balla “El ball de l’Almorratxa” o que “el ball de la morisca” de Gerri de la Sal té una història bonica al darrera em fascina.
No fa gaire, les companyes del MEAC (Moviment d’Ensenyants de l’Alt Camp) a qui estimo i amb qui col·laboro sempre que puc, m’han fet arribar uns exemplars de llibres adreçats als infants de cicle infantil on expliquen les festes Decennals, de llarga tradició a Valls. Són esplèndids i em fan pensar en altres que tinc de ciutats i pobles escampats pel país on els infants tenen oportunitat de conèixer d’on venen les seves tradicions.
El “Meu primer llibre de les Decennals de Valls”, editat per Cossetània, fa un breu recorregut pels trets més característics d’aquestes festes.
Potser que us expliqui, que les Festes Decennals són unes celebracions en honor la Mare de Déu de la Candela que se celebren cada deu anys (els que acaben en 1). Això fa més de dos segles que va així i hi ha un munt d’actes culturals, artístics, lúdics, de cultura popular, religiosos, esportius i infantils, sempre al voltant de la Candelera, al mig de l’hivern.
En aquest llibre, deu il·lustradors, fills de Valls o relacionats amb la ciutat, il·lustren, cadascun d’ells, un aspecte de la festa. El text és obra de l’escriptor vallenc Roger Roig.
També hi altres contes, més específics que expliquen de manera senzilla cadascun dels elements que composen el Fabulari. Així podem descobrir La Mulassa, El drac, l’Os pedrer, l’Àliga, els gegants, etc.
La gràcia dels contes rau en que el relat està fet amb dues tipologies textuals, per a totes les edats. Inclou una fitxa tècnica amb totes les dades bàsiques sobre el personatge en qüestió.
La col·lecció es diu «Els Contes de la Festa Major».
Ai, mentre no arribin les properes Decennals el 2031, podem anar preparant-nos llegint aquests contes i gaudir de les bèsties del fabulari (aquestes si que surten cada any)
Ahir a l’Ofici d’Educar vam presentar «Fora de lloc», una aventura gràfica basada en una història real on ens parla d’una nena, la Jen, que ha de deixar la ciutat, els amics, els companys d’escola i marxar a viure amb la seva mare a un lloc nou.
Aquest lloc és una granja i allà haurà de fer feines com tenir cura d’un grapat de pollets i acompanyar la mare al mercat setmanal on patirà amb els problemes que té per calcular el canvi de les vendes i altres feines que li treuen el temps que vol dedicar a la seva veritable passió que és dibuixar.
El relat ens narra la relació de la Jen amb les dues filles d’en Walter, el nòvio de la seva mare i totes les peripècies que viuen durant l’estiu.
És una novel·la que enganxa molt als nois i noies d’entre nou i onze anys, al menys amb els que conec. El tema central gira al voltant de la frustració que es genera en els infants quan veuen que no tenen control sobre la seva vida.
El llibre està editat per Barcanova i té 224 pàgines.
I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Fora de lloc” és:
Quina és la veritable passió de la Jen, la protagonista d’aquesta història?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat fins aldiumenge 21 de gener.
Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú las novel·la «Patina» la Marta Fossas. L’ Enhorabona!
El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
Al mateix programa hem comptat amb una conversa amb la Marina Garcés, filòsofa, que ens parla del seu darrer llibre “El temps de la promesa” que comença amb una pregunta: “Quina és la darrera promesa important que heu fet o que us han fet? i on lamenta la banalització de la promesa, perquè prometre de debò implica un vincle, compromís i acció. Es pot viure sense promeses? Quin és el preu de ser fidel o de trair una promesa? Quina és la força d’una promesa incomplerta?
Ara fa un any i mig ens va deixar en Raymond Briggs, a l’edat de 88 anys. Va escriure molts llibres però sempre serà recordar per “El ninot de neu”.
Les editores d’EntreDos, sempre atentes a tornar a donar vida als clàssics, han fet una edició commemorativa dels 40 anys de la seva publicació original que data del 1978. En la seva primera publicació, “El ninot de neu” era un àlbum sense mots, molt net, fresc i entenedor, amb molta acció. Fins ara s’han publicat més de cinc milions d’exemplars, arreu del mon.
Potser es va fer molt conegut perquè uns anys més tard, el 1982 el llibre va ser passat a format pel·lícula d’animació amb una durada de 26 minuts. La pel·lícula va ser nominada per a l’Òscar al millor curtmetratge de dibuixos animats. Va ser una obra molt bonica que s’ha fet patrimoni dels anglesos i cada any la passen per televisió quan arriben aquestes dates nadalenques.
El seu argument explica que un dia nevat d’hivern, un nen fa un ninot de neu que cobra vida quan arriben les dotze de la nit. El nen i el ninot juguen amb els electrodomèstics, les joguines i la resta d’objectes que hi ha a la casa, mentre es mantenen prou en silenci per no despertar els pares.
Després, a la cuina, el ninot de neu prepara un àpat que es mengen a la llum de les espelmes. Mes tard, van a l garatge comencen a volar sobre els camps i les ciutats i veuen sortir el sol abans de tornar a casa. Quan el nen es desperta l’endemà al matí, descobreix que el ninot de neu s’ha fos. Aquest és el final que costa de pair i on els nens poden plorar, però alhora és un ensenyament perquè ens recorda que el nadal té un punt trist. El ninot de neu i el nen han viscut una aventura extraordinària però l’endemà el ninot s’ha desfet i veiem el nen, a l’última pàgina mirant un munt de neu com si estigués intentant comprendre què ha passat. Ens recorda que totes els coses que estimem, més tard o més d’hora ens deixaran.
En una entrevista, Briggs va assenyalar: «No tinc finals feliços. Vaig crear el que sembla natural i inevitable. El ninot de neu es fon, els meus pares van morir, els animals moren, les flors moren. A tots els passa. No hi ha res particularment ombrívol sobre això. És un fet de la vida».
Si no coneixeu la pel·lícula, aquest mes de gener teniu l’oportunitat de veure-la a la Filmoteca. A la FilmoXica comencen l’any 2024 programant un cicle dedicat a la neu. Diuen: “Ella serà la protagonista d’aquest cicle que ens durà a les profunditats d’un dels elements més màgics i vinculats a la memòria dels hiverns d’infància d’una part del planeta. La veurem emocionant en entorns urbans, desfent-se en plena natura o essent l’escenari perfecte per al regne de la imaginació.”
“El ninot de neu” el programen dos dies: Diumenge, 21 gener a les 17:00 h. Dissabte 27 gener a les 17:00 h.
Per a totes les edats.
LES DADES: TÍTOL: El ninot de neu Autor: Raymond Briggs Il·lustrador: Raymond Briggs Traductor: Jordi Ainaud Editorial: EntreDos Pàgines: 32 Blanes, 2023
Segons els estudiosos de la rondallística universal, una faula és una historia o conte curt que ens explica una lliçó moral. A les escoles, almenys a la que jo anava de petit, se n’explicaven i també les podíem llegir als llibres de lectures perquè eren ben acceptades per les autoritats i no patien censura. La gràcia de les faules és que són fàcils d’explicar o de llegir, i aporten al final uns versets que són una mena de proverbis o sentències que, de vegades, esdevenen frases fetes.
Recordo quatre faulistes que estudiavem a l’escola de mitjans del segle passat: Isop, Fedre, Samaniego i Iriarte. De La Fontaine no en parlaven els meus mestres però les faules que s’explicaven eren les mateixes o contenien la mateixa moralina.
Una de les característiques principals és que els protagonistes sempre són animals que pensen, parlen i tenen les mateixes emocions que les persones. També manifesten els vicis i les virtuts humanes.
Segurament coneixeu, entre d’altres, la de “la llebre i la tortuga” on la tortuga desafia a la llebre a una cursa i acaba guanyant perquè és perseverant i, en canvi, la llebre és impetuosa.
S’acaba de publicar un nou recull de les Faules de la Fontaine i l’ha il·lustrat en Marc Boutavant amb un registre divertit i uns traços que s’assemblen als usats a la sèrie del Gos Pudent.
Les Faules van ser escrites en forma de vers per Jean de La Fontaine entre els anys 1668 i 1679. En va escriure més de 240 i en aquesta versió de l’Editorial Barcanova en trobem 34, potser les més conegudes o que representen millor la nostra societat.
El traductor Miquel Pujadó, ha fet una gran feina i ens permet gaudir de les seves rimes sense perdre l’essència del relat. Imagino que no ha estat una labor senzilla.
Tornant al principi, al que llegíem a les escoles de l’època franquista, recordo que sempre ens mostraven algun ensenyament, com a “el lleó i la rata” que ens aportava la idea de respecte envers els altres, o com “la granota que volia fer-se tan grossa com un bou” ens feia entendre el concepte de vanitat. Les faules ens parlen de solidaritat, llibertat, tolerància, treball, respecte.
Les “Faules de la Fontaine” crec que son una bona lectura per als infants de cicle mitjà i superior. Si, després, es propicia un diàleg sobre el que amaga la història, haurà valgut la pena.
En parlarem a la propera tertúlia amb l’Il·lustrador el18 de gener a l’Espai Llamps i Centelles (L’H) i el 19 de gener a Lectors, al tren! (Rubí)
LES DADES: Títol: Faules de La Fontaine Autor: Jean de la Fontaine Il·lustrador: Marc Boutavant Traductor/adaptador: Miquel Pujadó Editorial: Barcanova Pàgines: 72 Barcelona, 2023
La invitació a la lectura 