«L’Òscar i jo», una història amable

En aquesta novel·la seguim les aventures de l’Ida, de vuit anys, i el seu germà petit, l’Óscar, de cinc anys. Viuen amb els seus pares en un petit poble de Noruega, envoltats de boscos.

Al llarg dels capítols, coneixerem episodis de la seva vida quotidiana. A cada capítol hi ha un petit problema o drama interior que sempre es resol de manera amable. La narradora és l’Ida però el protagonisme està compartit amb el seu germà Òscar, un nen inquiet, que pregunta tot, és agosarat i comprensiu però també es mostra arrogant, trist, enfadat, malhumorat o espantat, de fet, com qualsevol infant d’aquesta edat tan divertida.

M’ha agradat com està escrit perquè és ideal per llegir en veu alta o en parella fent cadascú la seva part del diàleg.

M’ha agradat també com s’anomenen els capítols perquè ens anticipen què ens trobarem i, alhora, poden ser un joc d’imaginar què passarà. Per exemple, el primer “L’armari o: un bon cop de cap amb la bola del món” és prou explícit, com ho són els altres deu. Si llegim el capítol tercer “A casa dels oncles o: adults saltant i caient de cul en un llit elàstic”, o el desè “La baixada o: un garatge robat i el gust que té la neu groga”, l’autora ens està induint a entrar en una situació que pot ser trista en el cas del tercer o esbojarrada en el cas del desè.

Al llarg del diversos capítols es percep que alguns dels fets que es narren han succeït realment perquè són tan versemblants que els estem veient. Plana sobretot un tema que es va repetint i es refereix a la relació de dependència o independència dels germans i és ben bé així com ho viuen els nens ens aquestes edats. Allunyar-se dels pares però alhora tenir un refugi on sentir-se protegits, còmodes i segurs.

Algunes idees d’aquesta parella entranyable donaran pistes als lectors de ciutat perquè es mostren jocs i situacions on la creativitat és present i conviden a seguir l’exemple.

La coberta, obra de la Zuzanna Cejej és molt bonica.

Lectura recomanada a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: L’Òscar i jo
Autora: Maria Parr
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Nòrdica
Pàgines: 216
Madrid, 2024

«Poesia tot l’any» un objecte poètic i artístic

Al llibre «Lideratges valents», en Xavier López fa un exercici literari a partir d’entrevistes amb persones del món de la cultura i altres àmbits. En un dels capítol recorda l’ocasió en que en Lluís Llach li va dir a Miquel Martí Pol:

—Escolta, Miquel, quan et pregunten com et defineixes i dius que ets un poeta sona d’una pedanteria bestial.

En Miquel va somriure i no va respondre. Van passar un o dos anys. I un dia li va fer llegir un poema seu. Quan en Llach va acabar la lectura va dir:

—És la tercera vegada que llegeixo aquest poema davant teu i cada vegada entenc coses noves, més àmplies, més profundes, amb més matisos.

—És per això que et vaig dir un dia que soc un Poeta. A vegades dic coses que quan escric no tinc la intenció de dir-les. I quan després les llegeixo penso: ‘Ah, també he dit això?’ I per això em crec amb tot el dret de proclamar que soc un Poeta—li va respondre en Miquel, esbossant un somriure.

El llibre que presentem és obra d’en Ramon Besora, amic d’en Miquel Martí i Pol i poeta com ell. Però en Ramon és més polièdric i es nota, entre altres coses, en la manera de veure el llibre com a objecte. La seva és la mirada d’un editor, d’un artista podríem dir.

El títol ja és una declaració d’intencions perquè ens recorda que la poesia no és només qüestió dels dies previs a la celebració de Sant Jordi, o del 21 de març —Dia Mundial de la Poesia— sinó que és motiu de lectura al llarg de l’any.

La poesia d’en Besora és subjectiva i, per tant, no ens importa què ens vol transmetre sinó què provoca en nosaltres (emocions, sensacions, intensitats, interaccions amb la paraula). Mireu, per exemple, el primer poema “Papallones blanques” dedicat al mes de gener:

Arribat l’hivern
amb fred i boirines,
davallen del cel
—al compàs de l’aire
com fràgils joguines—
papallones blanques
espurnes d’estel.

També considera en Ramon que la  poesia és per a ser viscuda i ens aporta una visió del món diferent emprant les metàfores que ens ofereix la natura, metàfores com les papallones blanques, la flauta dolça de la merla del poema de març o la pilota que de nit es veu al cel del poema de desembre.

Hem comentat que la seva mirada és la d’un editor i es nota en la gosadia de fer un leporello, un llibre que es desplega com un acordió de 3,80 metres, els poemes sobre fons blau que és el color més difícil per a l’impressor, i el text escrit a mà amb molta traça per la Sara Masià, autora també de les il·lustracions.

El llibre conté dotze poemes, un per a cada mes i trobem els elements habituals que empra en Besora: els animals del bosc, la musicalitat dels sons de la natura, els arbres, el cel, el dia i la nit, etc.

Lectura recomanada per a infants i adults.

LES DADES:

Títol: Poesia tot l’any
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Sara Masià
Editorial: Meraki
Pàgines: 52
La Seu d’Urgell 2024

«La veritable història de la Flora Pomerània» i el seu empoderament

Flora Pomerània és el nom d’una de les protagonistes del relat. És un nom bonic, fàcil de recordar i que ens transporta a una època en la que el nom Fora era habitual. Ara crec que s’ha perdut, com molts altres. Només cal que investigueu al vostre arbre genealògic i trobareu noms curiosos i oblidats. I el cognom Pomerània té la seva gràcia, perquè és el nom d’una regió polonesa i també d’una raça de gos.

Flora Pomerània també és nom de conte. L’autora, L’Anna Vilar, l’ha clavat.

El llibre com a objecte és d’aquells que tenen imant i que en veure la coberta fan ganes de tenir-lo, de llegir-lo i de viatjar amb el tren de vapor que es veu arribant a l’Estació de França de Barcelona. També es veu una jove (la Flora Pomerània) amb una maleta a les mans i mirant-nos de cara, com si estigués a punt d’explicar-nos la seva aventura, el seu viatge increïble que és el que anirem descobrint a mesura que avancem en la història.

El relat és curt, al voltant de les cent pàgines, dividit en catorze capítols i en alguns d’ells les il·lustracions d’en Jordi Vila Delclòs l’embelleixen i ens transporten a una època reculada de principis del segle XX. Mireu, per exemple, a la Flora i en Jordi Fuster, un enginyer amb qui tindrà una relació amorosa, passejant pel carrer de Ferran.

De què va? D’alguns episodis d’una família benestant on totes les dones s’anomenen Flora, començant per la besàvia, la Flora Pomerània, l’àvia Flora Wood, la mare i la besneta Flora una noia potent que s’assembla a la besàvia amb la que comparteix protagonisme.

A la contracoberta llegim:

La Flora explica la vida fascinant de la seva besàvia, la Flora Pomerània. Tot va començar quan en Fèlix, el germà de la Flora, havia de fer un treball sobre la memòria històrica i va triar el personatge de la besàvia, una dona que va trencar motlles i esquemes dins la família i també dins la societat de l’època. La Flora Pomerània havia viatjat i havia estudiat, i fins i tot havia viscut a Berlín… amb l’Albert i l’Elsa Einstein!
A través de cartes, diaris i fotografies, la Flora reconstrueix una vida digna de ser explicada: la veritable història de la Flora Pomerània.

Sí, sí, ho has llegit bé. L’Albert Einstein i la seva dona Elsa tenen la seva influència en el relat.

M’ha agradat com l’Anna Vilar ha estructurat la història com si fos un trencaclosques o una novel·la policíaca on, de mica en mica, anem coneixent retalls i moments de diverses èpoques del segle XX que van encaixant fins a mostrar-nos el retaule complet. Com que la novel·la va adreçada a joves, està bé estirar del fil i ser una mica exigent perquè el magí treballi i vagi fent connexions, inferències i es vagi acostumant a anar més enllà del que està llegint. En algun moment del relat he tingut un flash i he pensat que ve a ser com la lectura multimodal que fan els joves quan llegeixen en pantalla.

Felicitats al tàndem Vilar-Vila!

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant a:
https://animallibres.cat/tl_files/pdfs/fragments/9788419659996_FR.pdf

Lectura recomanada a partir dels 12 anys

LES DADES:
Títol: La veritable història de la Flora Pomerània
Autora: Anna Vilar
Il·lustrador: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Animallibres
Col·lecció: L’arca núm. 29
Pàgines: 114
Barcelona, 2024

«La geganta» a l’ofici d’educar

Diumenge vam presentar aquest llibre escrit per en Jordi de Manuel, especialista en biologia i tot allò relacionat amb les ciències natural. Es tracta d’una història ben escrita, amb ritme, amb uns personatges amb els quals et pots identificar. Es un relat relativament curt, amb capítols breus en que s’alternen els escrits per un nen, en Roc, amb els escrits pel narrador omnipresent.

EL relat explica com dos germans bessons, la Nina i el Roc, s’han traslladat a viure a un lloc on hi ha un estany meravellós. Van a una nova escola i tenen nous amics i amigues, però des de fa uns mesos la nena creix amb desmesura: sobrepassa tots els infants de la seva edat. Els pares estan amoïnats i decideixen anar al CAP on s’assabenten de la rara anomalia de la seva filla i com es pot guarir. Es diu gegantisme o, en termes mèdics, acromegàlia.

Aquesta lectura ens ensenya com relacionar-nos amb els altes de manera positiva i a entendre les diferències perquè cadascú és com és. També aprendrem un grapat d’aspectes de la natura, de la fauna i la flora i sobretot ens fa reflexionar i comprendre com n’és de meravellós el nostre planeta.

Com a cada programa sortegem el llibre que presentem. En aquest cas és una gentilesa de l’Editorial Animallibres. Per participar cal contestar una pregunta senzilla. Aquesta:

Quin trastorn de creixement pateix la Nina?

Envieu les respostes a loficideducar@3cat.cat Teniu temps fins diumenge 10 de novembre.

La guanyadora de l’anterior llibre, «El meu primer llibre d’electromagnetisme» és l’Elena Machado L’enhorabona!

Podeu sentir la secció “Llibres per somiar” clicant a:
https://www.3cat.cat/3cat/la-geganta-de-jordi-de-manuel/audio/1222820/

……………………………………….

Al mateix programa es va parlar amb els joves PRO, preocupats perquè conflictes com el de Palestina arribin fins a casa nostra. Confessen que persisteix l’estigma sobre la salut mental, i que per la por al rebuig no en parlen. Reconeixen que de sexualitat no se’n parla prou, i això afavoreix els embarassos no desitjats i el consum de porno. Els fa molta por fer-se grans en un món que no els ho posa gens fàcil i es mostren molt insatisfets amb la política i l’educació. Reclamen professors vocacionals que transmetin la matèria amb passió.

Van participat a la tertúlia en Noè Santallusia, que estudia 4t d’ESO a l’Institut Joan Solà de Torrefarrera; l’Asier Álvarez, que fa 1r de batxillerat social a l’Institut Josep Tapiró de Reus; la Laura Díaz, estudiant de 1r de batxillerat a l’Institut Joan Puig i Ferreter, de la Selva del Camp; la Rita Cuadrado Batlle, que estudia 1r de batxillerat artístic plàstic a Vic, i l’Esther Espinosa, estudiant de 1r de batxillerat científic a l’Institut Dertosa de Tortosa.

Tot el programa, aquí:
https://www.3cat.cat/3cat/joves-pro-preocupats-perque-la-guerra-arribi-tambe-aqui/audio/1222821/

«Buscant l’Ahmed», del Marroc a Barcelona

El passat dimarts, 29 d’octubre, a la llibreria Casa Anita vam presentar “Buscant l’Ahmed”, el darrer llibre d’en Jesús Ballaz. Vaig tenir l’honor d’acompanyar l’autor en aquest acte organitzat per Ekaré, una editorial sensible amb el tema de les migracions perquè ells mateixos ho són.

Ekaré va arribar a Catalunya fa 23 anys procedent de Veneçuela i en el seu catàleg trobem nombrosos llibres que tracten d’aquest tema, d’aquesta diàspora que fa que les persones anem amunt i avall per diferents motius.

Vaig començar recordant el magnífic poema d’en Bernardo Atxaga “Mazisi okeita denbelek” on algú es sorprèn de veure un home vingut de l’Àfrica prenent un cafè en una cafeteria de Bilbao. És un poema escrit el 1996 (crec) en una època en que la immigració de persones vingudes d’altres continents al País Basc era minsa.

Ho comparava amb la situació de les escoles (les que conec del Baix Llobregat) on trobem un nombre elevadíssim d’infants nascuts aquí però de pares vinguts de tot arreu, (Sud-Amèrica, Àfrica subsahariana, Magreb, Ucrïna, India, etc.) Per a aquestes escoles és una riquesa increïble, tot i estar mancades de prou recursos.

La literatura infantil i juvenil també es fa ressò d’aquest fenomen de la globalització i, alguns relats, fan èmfasi en l’arribada de persones que venen fugint de situacions dures, complicades, de lloc on hi ha guerra i poques possibilitats de reeixir. Arriben a la recerca de feina i un futur millor i es troben amb un idioma que no coneixen, uns costums diferents i incomprensió generalitzada. Per això, “Buscant l’Ahmed” em sembla un relat ideal per trencar alguns estereotips i prejudicis.

De què va? Va d’un noi, en Said, que fa el viatge des del Marroc fins a Barcelona amagat en un camió. Arriba sense adreça on anar, sense diners, sense res. La seva principal preocupació és trobar menjar i mirar que no l’enxampin i l’enviïn a un centre d’internament per a menors. I, sobretot, arriba buscant el seu germà Ahmed de qui sospita que es troba a Barcelona.

El llibre està escrit en forma de còmic, pensant en els possibles joves lectors que es poden apropar a la seva lectura i reflexió posterior atenent a diversos aspectes. El primer és veure que està ben escrit, és coherent, entreté, emociona i ens informa d’una realitat massa habitual, malauradament. Després hi ha un aspecte que porta a un altre debat perquè el desllorigador de la trama és un mural i al llarg de les pàgines veiem moltes pintades que ens porten a reflexionar sobre l’art urbà.

Durant la presentació vam tenir l’oportunitat d’escolar a una persona que pertany a “BMurals”, un centre especialitzat en art urbà amb seu a Barcelona, amb un enfocament integral, que combina el suport a la creació, a través de l’impuls d’intervencions murals, residències i exposicions (podeu veure el que fan entrant a https://www.bmurals.com/)

En Jesús ens va explicar nombroses anècdotes de com es va gestar el relat i la sort que va tenir de poder coincidir amb l’Ed Oner, l’il·lustrador, quan va venir a Barcelona des de Casablanca. Podeu conèixer aquest artista urbà a través de les xarxes socials Instagram i Facebook.

I vam acabar amb una copeta de vi del Marroc, un syrah potent.

Lectura recomanada a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: Buscant l’Ahmed
Autor: Jesús Ballaz
Il·lusrador: Ed Oner
Traductor: Matías Adam Barrios
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

Tertúlia clandestina #15 «Llapis, paper i tisora»

A la cova d’Acum, a la península de Yucatán (Mèxic) hi ha pintures prehistòriques fetes amb les mans. A la Xina, al segle XVI van començar a emprar una tècnica (art) que s’anomena papercut i que consisteix en retallar amb les mans. Arreu trobem artistes que es valen d’esponges, tampons, aerògrafs, i altres elements que no són només pinzells.

Als àlbums il·lustrats també trobem tota una varietat increïble de tècniques, algunes de les quals les podem reproduir a l’escola.

A la propera tertúlia parlarem amb una persona que ens sap i que ha experimentat amb les tisores, el cúter i el bisturí per crear algunes de les seves obres. Aprendrem amb les seves explicacions, conversarem sobre l’ofici ‘d’il·lustrar i gaudirem d’alguns dels seus relats… i potser, fins i tot, cantarem.

Si voleu venir, recordeu que la tertúlia serà el dijous catorze de novembre a les sis de la tarda, com sempre.

La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Frankenstein
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)

«L’ofici d’educar», persones compromeses amb la criança

Els programes de ràdio i de televisió solen tenir una vida curta, incerta podríem dir, excepte quan es tracta d’esports. Si tenen a veure amb l’educació, el panorama és desolador, són un oasi enmig del desert i per trobar-ne un que tingui ritme, grapa, i que sigui informatiu, hem de menester anar a hores impossibles, com és el cas de «L’ofici d’educar» que s’emet els diumenges al matí quan encara no ha sortit el sol. I encara rai que disposem dels pòdcast per tornar-los a sentir una i altra vegada, quan ens vingui de gust, a casa o mentre conduïm, per exemple.

“L’ofici d’educar” és un programa de Catalunya Ràdio, referent en el camp de l’educació i la criança, on s’hi aborden temes al voltant de l’escola, l’aprenentatge, el joc, la sexualitat, els nous models de família, la reproducció assistida, o l’adolescència, entre molts d’altres. L’ànima del programa és l’Elisabet Pedrosa, llicenciada en Periodisme i Màster en Relacions Internacionals. Entre els diversos premis obtinguts destaca el Premi Marta Mata 2021 de l’Associació de Mestres Rosa Sensat per afrontar els temes més punyents de l’actualitat educativa amb valentia i rigor.

El programa va començar fa deu anys i han anat passant persones de diferents àmbits, especialistes i els autors de prestigi que han aportat la seva visió positiva i ens han il·lustrat amb els seus pensaments, les seves observacions i els seus consells.

Coincidint amb aquesta data assenyalada, s’ha publicat el llibre de títol homònim «L’ofici d’educar» on descobrim les raons més íntimes que van portar l’Elisabet a fer el programa, i els vincles que ha creat al llarg dels anys amb els col·laboradors i convidats que han passat per l’emissora, la seva particular tribu.

En aquest llibre de 102 pàgines es recullen dotze de les veus més rellevants que han passat pel programa. Són pares i mares, professionals del món educatiu i referents de diversos àmbits: l’entrenador Pep Guardiola, el biòleg David Bueno, la cuinera Maria Nicolau, la sexòloga Elena Crespi, la filòsofa Marina Garcés, l’il·lustrador Joan Turu, el pedagog Francesco Tonucci, la consultora pedagògica Catherine L’Ecuyer, la psicòloga Alba Alfageme, el grup musical Xiula, el professor Xavier Melgarejo i la psicòloga Carme Thió, tots ells comparteixen coneixements, experiències i reflexions sobre la vida, l’educació i el fet de criar.

El llibre, molt ben escrit, no és una transcripció dels programes. És un exercici periodístic on, amb paraules entenedores, se’ns presenta cadascuna de les persones i les seves opinions. Per fer-ho més proper, l’Elisabet intercala vivències personals, moments curiosos i emocions, ens mostra el seu pensament crític i ens encomana el goig de viure amb respecte als demès, essent empàtics, col·laboradors i amables per fer un mon millor.

Per exemple, ens explica com va començar el programa. En paraules seves:

“El programa L’ofici d’educar va néixer després d’un fet devastador per mi: la mort de la nostra filla Gina als onze anys a causa d’una malaltia neurològica, la síndrome de Rett. Tota l’energia que havia dedicat a la Gina fins al darrer minut de la seva extraordinària vida es va transformar, a partir de llavors, en un programa de ràdio que es va començar a emetre el juliol de 2014…”

El llibre fa de molt bon llegir, és amè i agradarà als pares i mares, a les mestres i a tothom que estigui interessat en la criança.

He tingut la sort de participar al programa des de la tercera temporada i he pogut conèixer a moltes de les persones que han passat per Catalunya Ràdio. Un privilegi, sens dubte. A més, és fascinant compartir la vivència amb les més de les quaranta quatre mil persones que escolten el programa i les nou-centes que estan connectades al canal de Telegram de l’ofici d’educar, participant, opinant i compartint informacions. De totes elles s’aprèn quan escriuen i aporten els seus comentaris encertats. Molts del qui seguim habitualment el programa, coincidim amb el pensament de l’Elisabet quan afirma:

“L’ofici d’educar m’ha fet créixer, madurar, entendre, reflexionar, posar-me del dret i del revés, qüestionar-me, riure, emocionar-me, estimar-me, analitzar-me, jutjar-me menys, conèixer-me més, compartir molt i millorar-me com a mare i dona”

El llibre m’ha fet pensar com de necessari és aquest programa i com ens aniria com a societat si hi haguessin més Elisabets que ocupessin els espais de més audiència, allò que en diuen “prime time”, a la ràdio i la televisió. Tant de bo, “L’ofici d’educar” continuï molts anys oferint-nos reflexió, bons moment i fent-nos pensar en una societat millor.

El llibre l’ha publicat Eumo (l’editorial de la UVIC-UCC) i ha vist la llum el mes de setembre de 2024.

La presentació es farà el proper dilluns, 4 de novembre a la Llibreria Ona de Barcelona, a les 19:00 h.
Acompanyarà a l’Elisabet Pedrosa el periodista Roger de Gràcia
i també hi hauran per allà moltes de les persones col·laboradores del programa. Serà una presentació però també serà una festa i estarem contents si ens acompanyeu i compartim una estoneta parlant de criança i el que convingui.

«Conillet de lluna», un viatge fascinant fins a la Lluna

“Conillet de lluna” és el títol d’aquest àlbum que ens arriba de corea. Abans d’obrir-lo ens fa pensar en la “Sailor moon” dels anime i també en els “Mochis” una mena de dolços molt populars al Japó. Tot té una explicació perquè, de fet, els conceptes estan relacionats amb les creences populars que, sobretot a Orient però també a Mèxic i altres països, s’expliquen llegendes on la relació entre el conill i la Lluna és fruit d’imaginar la silueta d’un conill a la superfície de la Lluna. A partir d’aquesta imatge, les històries més inversemblants han anat circulant des de temps reculats.

En aquest relat, poètic, commovedor, ens narra què passa quan un bocí de Lluna cau a la Terra i queda molt trista, fins que un conillet farà tots els possibles per tornar-la a fer somriure lliurant-li el trosset de Lluna perdut.

La gràcia està en que el conillet es val dels jocs tradicionals per mirar d’arribar allà on és la lluna.

L’àlbum ens mostra unes imatges delicades, boniques de veres, que ens transporten als temes universals com l’amistat, el valor dels petits gestos i la determinació per aconseguir el que sembla impossible.
A l’escola ens pot anar bé per introduir-nos en el mon dels jocs tradicionals, en l’art i les cultures orientals. Amb els infants de cicle infantil és perfecte per llegir les imatges, entendre com funcionen els àlbums i comparar les cases o els vestits coreans amb els nostres.

Recomanat per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
TÍtol: Conillet de lluna
Autora: Choi Young Ah
Il·lustradora: Choi Young Ah
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

Celebrem el «Dia de les Biblioteques Escolars»

Demà, dijous 24 d’octubre serà un bon moment per reivindicar les Biblioteques escolars de qualitat com a llocs acollidors, entranyables, on els infants es diverteixen s’emocionen i aprenen.

És el tercer any que la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, amb el suport de ANELE i el Ministerio de Cultura, organitza aquest esdeveniment.

Enguany el cartell l’ha dissenyat la Laia Giménez Buenaventura (23 octubre de 1995-Vilobí d’Onyar, Girona). Va estudiar il·lustració i fotografia a l’escola superior de disseny d’Olot, Girona i s’ha especialitzat en il·lustració infantil i juvenil.

El text és d’en Patxi Zubizarreta (1964) nascut a a Ordizia (Guipúscoa) i que viu amb la literatura a Vitòria-Gasteiz (Àlaba). És un autor premiat i persona molt sensible de qui no us podeu perdre “Corre, Kuru, corre!”, “Kasai vas arribar pels aires” i altres novel·les com “l’anell de Mides”, per exemple. Va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. A l’Hospitalet ens l’estimem molt, ell ja sap perquè.

El relat que ens ofereix, a manera de pregó, estaria bé que es llegís a les escoles:

Sempre vaig pensar que havia tingut una infància sense biblioteca, encara que, pensant-ho millor, potser en vivia envoltat, de biblioteques: cada fòssil que trobàvem a la muntanya ens parlava de temps llunyans, de peixos que havien nedat per on jo caminava; les pedres estranyes que identificava amb restes de meteorits em transportaven a galàxies remotes; els esquelets de les coves em recordaven els ossos que hi van hibernar; fins i tot els anells dels arbres eren veritables biblioteques, testimonis de sequeres i d’altres fenòmens extrems. Però, especialment, m’agradaven els contes, les llegendes o les cançons que escoltava de les meves àvies i els meus avis: a través de les seves emocions, de les seves penes i alegries ens transmetien tota una saviesa oral. Potser per això es diu que quan mor una persona gran es tanca una biblioteca.

Sempre vaig pensar que al meu poble natal (Ordizia, Guipúscoa) no havia tingut biblioteca, però m’equivocava: vaig créixer envoltat de fòssils, suposades restes de meteorits, esquelets, anells arboris i, sobretot, de l’eco i de les veus dels nostres avantpassats, tota una enciclopèdia d’humanitat i natura. Després van arribar els llibres, cadascun com una finestra i un resum del món, com una biblioteca jivaritzada.

Si un llibre és un jardí que es porta a la butxaca, les biblioteques es van convertir en els meus oasis particulars, on vaig trobar el meu hàbitat natural. Ara soc conscient que la meva vida hi ha estat molt lligada; de fet, gairebé diàriament em refugio a la Casa de Cultura Ignacio Aldecoa de Vitòria-Gasteiz i, sovint, les biblioteques escolars són el marc de les nostres trobades literàries. Encara que també he de reconèixer que m’han donat algun disgust, com quan em van comunicar que s’havia cremat l’escola d’Oronoz- Mugairi, al nord de Navarra. Des d’allà van fer una crida per donar llibres i, entre tots, reconstruir la biblioteca calcinada. Hi vaig enviar encantat uns quants exemplars, però una altra petició va sumar-se al meu petit consol: «Ens escriuries un conte?», em van suggerir els escolars.

De fet, estava descobrint una altra particularitat de l’escola perquè, cada curs, les nenes i els nens del centre redactaven un conte —per als més petits escriure és sinònim de dibuixar—, i després l’enquadernaven amb un paper d’un gramatge especial, en una edició tan imperfecta com única. A la petita escola cada any creaven un llibre i en acabat feien torns per portar-lo a casa i mostrar-lo orgullosos a les famílies. Aquesta obra singular més endavant formava part de la seva pròpia biblioteca escolar, un lloc de trobada i participació dirigit per bibliotecàries intrèpides, dotades d’un esperit i un entusiasme que comparteixo i reivindico.

De manera que aquell curs també va resultar memorable perquè, basat en el text breu que els vaig enviar —Marabara, maraberi—, l’àlbum va tenir un tiratge més gran que va consistir en dos exemplars: un, com de costum, està disponible a la biblioteca i l’altre …, l’altre l’atresoro jo.

Si bé és cert que cada llibre guarda una biblioteca a dins, també les escoles actuals són un petit compendi del món, ple de fòssils, meteorits, esquelets, boscos, i cada cop de més ecos i de més veus. Sense anar més lluny, a l’escola Urdaneta del meu poble natal avui en dia s’hi compten més de vint orígens diferents entre les famílies de l’alumnat i, a més de l’euskera i del castellà, s’hi senten més d’una trentena d’idiomes: àrab, xinès, edo, romanès, urdú… També des d’allà em van proposar escriure un conte: Munduketariak —una cosa així com Monautes, com els mosqueters del món…

Gaudeixo quan viatjo sense sortir de les biblioteques scolars, quan l’Aitor, l’Areesha, l’Harmony, la Llúcia, la Ping-Ping o en Sekou m’expliquen les seves vides i els seus somnis. Afortunadament, a ells no els falta la biblioteca i, a més a més, cada cop que una nena nova, cada vegada que un nen nou ve a una escola, estrenem biblioteca!

Patxi Zubizarreta

«El meu primer llibre d’electromagnetisme» a L’ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest llibre deSheddad Kaid Salah Ferrón, amb il·lustracions d’Eduard Altarriba. Publicat per l’editorial Joventut.

Sempre diem que la lectura ens aporta diversió, emoció i coneixements. I és ben bé així, perquè els llibres de coneixements, actualment, són extraordinaris, veritables obres d’art pel que fa la manera com expliquen els conceptes i com estan il·lustrats i t’ho pots passar realment bé llegint-los. És el cas d’aquest sobre electromagnetisme. D’entrada potser et tira enrere però és fascinant, de debò.

Mira com comença:
Entres a la teva habitació. Està a les fosques. Palpes la paret buscant l’interruptor. El trobes ràpid. Ja saps on és. Tot just el prems, en un instant, gairebé com si fos màgia, l’habitació s’il·lumina.

Què ha passat? Perquè s’il·luminen les habitacions, les cases, , els carrers? Perquè s’encén la tele? La resposta està en l’ectromagnetisme.

En aquest llibre hi ha una trentena de capítols breus que ens expliquen de manera entenedora, amb un vocabulari senzill, amb infografies i il·lustracions, conceptes com les partícules elèctriques, les bateries i els piles, el camp magnètic, etc.

Entremig hi ha una mica d’història de les descobertes i també alguns experiments casolans que podem fer a casa o l’escola, com construir un electroscopi casolà, fabricar una pila, experimentar amb llaminadures de ferro, ets.

Què passa quan apropem una brúixola a un mòbil? I si l’apropem a un imant de nevera?

El llibre té mides generoses i forma part d’una col·lecció amb títols relacionats amb la ciència, el cosmos, la física quàntica, la relativitats, etc. ciència que als nois i noies els pot interessar de conèixer.

Ami m’han agradat els experiments que m’han recordat el que fem a casa amb els imants de nevera quan els apropem als clips o les xinxetes, per exemple. Si acostem un imant a un tros de ferro s’atrauen. És increïble. També m’ha agradat molt recordar com juguem amb els globus fregant-los amb els cabells perquè guanyin electrons i quedin carregats negativament i així poder aixecar els cabells, o paperets o que el globus quedi enganxat a la paret.

Com a cada programa sortegem el llibre que presentem. En aquest cas és una gentilesa de l’Editorial Joventut. Per participar cal contestar una pregunta senzilla. En el cas d’aquest “El meu primer llibre d’electromagnetisme” és:

Què passa si acostem un imant a un tros de ferro?

Envieu les respostes a loficideducar@3cat.cat Teniu temps fins diumenge 27 d’octubre.

La guanyadora de l’anterior llibre, «El grill silenciós», és la Laura Lagunas. L’enhorabona!

Podeu sentir la secció “Llibres per somiar” clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/el-meu-primer-llibre-delectromagnetisme-sheddad-kaid-salah-ferron/audio/1221333/