4 gener 2016 by jcentell

Contes escrits per pares i mares de l’escola Brasil (Barcelona)

A moltes escoles, d’ací pocs dies es començarà a posar en marxa la maquinària per preparar les activitats de cara a Sant Jordi. Una de les accions que segur es programaran serà la celebració d’uns Jocs Florals.
Voldria compartir una experiència que fan a l’escola Brasil de Barcelona des de fa set cursos: Concurs de contes escrits pels pares i mares de l’escola.
L’Imma Palahí m’ha explicat el funcionament general i ho podreu llegir amb més detall a la revista Guix del mes de gener. Segons l’Imma:

la Lourdes Campuzano, mare de l’escola Brasil, impulsora i ànima del projecte

El primer conte guanyador en la primera convocatòria del concurs del Jocs Florals va ser “L`àvia Saturnina” escrit per la Lourdes Campuzano, mare d’un alumne, un escrit tendre i divertit, molt ben narrat sobre la diversitat cultural.
Un any després, la Lourdes va tenir la brillant idea de convertir el conte guanyador en un conte de paper i que anés il·lustrat amb dissenys propis dels nens i nenes de la classe del fill/a del guanyador/a ajudats pels nens i nenes del cicle superior.
El primer conte que va sortir a la llum en format paper va ser “La planta” escrit per Estefania Lazare, mare del Max i el Biel, on explica que hem de cuidar les plantes igual que a les persones.

El segon conte publicat va ser “Lletres i colors” escrit per Marissa Nadal, mama de la Joana i la Martina, on la fantasia no té límits al costat de l’àvia Delfina i el racó de somnis dels dimecres.

El tercer conte editat “Sinohosé” de Yolanda Molina, mama de la Jana, fa un viatge pel món I pels valors més importants.

La quarta publicació va ser “El millor estiu de la Sandra” escrit per la Isabel Martínez, mare del David i l’Ivan, on ens narra com és de diferent un poble a ulls d’un infant de ciutat.

La cinquena edició va ser pel conte “Lluvia” escrit per la Sara Martínez, mama de l’Aroa Martínez, on la protagonista és una nena anomenada Lluvia que ens convida a una bona reflexió per ser ecològics amb l’aigua.
La sisena edició serà pel conte guanyador “El libro de Céline” de Mireia Mulet, mamà de la Júlia ens convida a reflexionar sobre la bellesa. Un viatge interior de la Cèline ens obre els ulls als valors interpersonals I intrapersonals.

Potser, però, calia quelcom més: calia donar-los una empenta, un estímul prou convincent per decidir-los a agafar la ploma i començar a escriure. Quan la nova companyia de teatre de pares i mares de l’escola va decidir incorporar els infants en les representacions, hi va trobar la solució: i si implicaven també els infants en l’elaboració del conte? I si eren ells –el fill o filla de l’autor/a guanyador/a i els seus companys de classe- els que il·lustressin, o si més no pintessin, l’obra? D’aquesta manera la presentació del conte seria molt més atractiva…
I es va anar engrescant tota sola: -I si li posem també veu? I si el fem també en paper perquè els pares i mares puguin guardar-lo com a record?- Va ser d’aquesta manera com aquella agosarada idea va anar prenent força i va començar a materialitzar-se. No hauria estat possible sense la confiança cega d’una vintena de pares, mares, mestres i infants, que van confiar en el projecte i s’hi van prestar a col·laborar. Gràcies!

Ara els nens i nenes de la nostra escola poden anar a dormir amb els contes il·lustrats de l’escola escrits per la seva mare o per la mare dels seus amics i amigues.

Més informació a:

Descripció dels contes
http://ampaescolabrasilbarcelona.blogspot.com.es/p/els-contes-de-lescola-brasil.html

30 Desembre 2015 by jcentell

Això era un alfabet

L’últim llibre de l’Oliver Jeffers, a qui seguim amb devoció, es diu Això era un alfabet i sota la pretesa idea de fer el típic alfabet per als infants més menuts ens sorprèn amb un enfilall d’imatges i d’idees genials que es podrien desenvolupar una mica més i fer-ne una aventura perquè les propostes són molt imaginatives.
El llibre està molt ben editat. Té més de cent planes (paper gruixut, format gran, coberta color carbassa molt cridanera) i a cada lletra se li assigna la seva peculiar història. La majoria d’històries són força originals. Oliver
Jeffers fa una barreja d’elements visuals (com si fossin dibuixos animats) i contes senzills que obren camins inversemblants. Els temes que es poden trobar són els que preocupen a l’autor i que ja hem pogut seguir en altres dels seus àlbums il·lustrats: La solitud, l’amistat, la vida.

La “A” és per a un astronauta de nom Edmund que té por a les altures, la qual cosa fa bastant complicada la seva feina.
La “B” ens presenta a un parell de personatges bastant ximples, en Bernat i en Benet, que tenen un problema amb el pont que salva el barranc que separa les seves cases i que es motiu de disputa entre ells. Un dia en Benet crema el pont que els separa i així en Bernat no el molestarà més. Però, ai!, ho fa des del costat equivocat.
La “C” és per a una curiosa tassa de cafè que intenta arribar al costat de la finestra per poder veure el cel… però fa una passa equivocada que acaba amb la tassa esmicolada.
Alguns dels personatges van apareixent en diferents lletres i relacionant-se entre ells. És molt divertit i per als nens de cicle inicial (i per a totes les edats) i resulta un llibre-joc que estimula la inventiva a partir de les paraules i les imatges extravagants que obren nombrosos camins a la imaginació.

Això era un alfabet
Oliver Jeffers
Andana Editorial
24 €
A partir de 5 anys.

26 Desembre 2015 by jcentell

Raquel Díaz Reguera, la il·lustradora del mes (desembre 2015)

A la trobada d’il·lustradors que organitza Casa Anita per Sant Jordi

Fa només cinc anys que es va publicar el primer àlbum il·lustrat de la Raquel Díaz Reguera. Des d’aquell primer ¿Hay algo más aburrido que ser una princesa rosa? fins avui no ha parat d’escriure i sobretot de dibuixar amb un estil personal característic i molt identificable. Jo en vaig quedar enamorat del seu “Abuelas de la A a la Z” i, a partir de llavors, llegint els seus contes he anat trobant una constant i una preocupació sobre tot el que signifiquen les relacions humanes de proximitat.
Però anem al principi.
La Raquel Díaz va néixer a Sevilla i segons podem llegir al seu web des de petita es va sentir atreta per la màgia dels dibuixos, alhora que la seva imaginació la duia a inventar-se històries que, imagino, ella mateixa il·lustrava.
Després vingueren els anys de la Universitat on va estudiar Belles Arts (a Sevilla) i altres cursos de disseny gràfic i il·lustració digital. En un moment de la seva vida abandona els pinzells i es dedica a una de les seves altres passions: la música.
Se’n va a Madrid i comença a escriure cançons per a artistes com Victor Manuel, Noa, Zuchero, Nek, Alejandro Sanz, Miguel Ríos i altres. En paral·lel grava el seu primer disc fent duo amb la seva germana (Maldeamores).
Es veu que la fal·lera per pintar li atrau molt perquè al novembre del 2010, l’editorial Thule li publica el seu primer àlbum ¿Hay algo más aburrido que ser una princesa rosa?. Des de llavors tot ha estat un no parar: Un amor tan grande, Un beso antes de desayunar El monumento a la cometa, Catálogo de besos, Un día de pasos alegres, Azulín, azulado y altres que comentarem més avall.

Un dels seus darrers invents és una trilogia de contes independents que es presenten en format de CUENTOS POR CORREO.
Es tracta d’uns contes que van dins d’una capseta però dividits en vuit capítols, cadascun d’ells escrit al darrera d’una targeta, com si fossin postals. Es poden enviar via correu ordinari i l’infant rep, cada dia, una part del conte (una postal). Hi ha qui diu que és un conte-puzzle, d’altres que és una posta-conte i hi ha qui pensa que es un puzle-conte. Sigui com sigui, un cop es completa el cicle de vuit targetes, el lector ja té el conte sencer, així com la identitat del remitent.
Els tres títols que l’editorial Tres Tigres Tristes ha publicat fins ara són “ El ratón más grande del mundo”, “El bolso rojo” i “ Dibujos animados”.

Abans de continuar la presentació de les seves obres, estaria bé que li féssiu una ullada al següent vídeo per conèixer una mica més a la Raquel.

D’entre els seus llibres, destaquem:

Hay algo más aburrido que ser una princesa rosa?
La Carlota n’estava farta del color rosa i d’ésser una princesa. No volia petonejar gripaus i per descomptat li horroritzava que al besar-los es convertissin en prínceps blaus. Per què voldria un príncep blau?.
La Carlota vol saber per què no hi ha princeses que cacin dracs o volin amb globus.

Un beso antes de desayunar
Tots els matins, abans d’anar a treballar, la mare de la Violeta li deixa un petó al coixí. Aquell matí, el petó, després de besar la Violeta, va saltar per la finestra i va volar, va volar, va volar …

Catálogo de besos
En els prestatges de l’antic rebost, més d’una vintena de flascons de vidre reposaven ordenats i etiquetats amb una pulcríssima cal·ligrafia.
Hi ha persones que col·leccionen segells, gats de porcellana, encenedors, mussols d’ulls espantats.
L’Amanda col·leccionava petons …
Un día de pasos alegres
Aquest matí m’he posat les meves botes de donar fabricar passos alegres. Són unes botes a les que els agrada cantar, dibuixar gargots, nedar en els tolls i que sempre, sempre em porten on vull anar.

Azulín, azulado
L’àvia Soledad que no tenia néts ni rebia visites acasa seva, acostumava a prendre el te amb la seva ombra. El seu jardí, en el qual abans jugaven els nens, estava abandonat. Però un dia va trucar a la seva porta un gos que recitava poesies …
Algo que aprender
La granja en la qual viuen la vaca Marcelina, el porquet Paco, el ruc Faustino, l’ovella Clara, la gallina Carmela amb els seus cinc pollets i el gall Manuel és una granja qualsevol on, tots els matins, abans que surti el sol, el gall Manuel avisa de l’arribada del nou dia cantant alegrement.
Però un matí, el pobre gallet es desperta afònic i no pot cantar i tots es queden adormits…
Abuelas de la A a la Z
Hi ha àvies en tots els llocs de la Terra. Tots n’hem coneguda a una o a moltes, a les nostres o les dels altres.
Els més afortunats troten algunes tardes sobre els genolls d’una àvia o es mamen els dits després de paladejar una abraçada de xocolata d’una altra. Molts saben que hi ha poques sensacions comparables a la de quedar-se adormits a la falda d’una àvia contacontes…
Madre no hay más que una y aquí están todas
Elles són qui vetllen els nostres somnis. Elles són qui recorden que ens agraden les mandarines i que odiem el color marró. Elles són les que, discretament, ens han ensenyat el bo i el dolent, el correcte i l’incorrecte.
Passejant per les pàgines d’aquest llibre descobrim a la mare fetillera, la mare sergent, la tecnològica, la creativa, la hippie o la cantarina. Només cal estar atent.
Abuelas. Manual de instrucciones
Així són i així eren les nostres àvies. Alguna vegada has pensat que la teva àvia, abans de ser la teva àvia, va ser mare? I abans d’això va ser filla, i encara molt abans, va ser una adolescent i, encara que sigui difícil de creure, també va ser una nena amb cues que, igual que tu, tenia la seva pròpia àvia. Les àvies d’avui van arribar a aquest món quan era molt diferent del que tu coneixes.
A la pàgina web de la Raquel podreu trobar molta més informació:
http://www.raqueldiazreguera.com/

I també al seu blog:
http://raqueldr.blogspot.com.es/

les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de la Raquel Díaz i de l’editorial Tres Tristes Tigres.

19 Desembre 2015 by jcentell

Bon Nadal

Amics i amigues, ara toca celebrar que hem tingut un bon trimestre i que el proper any vindrà carregat de bones lectures que ens ajudaran a ser millors persones. Els propers dies aquest blog tindrà un ritme més pausat i tranquil i espaiarem les entrades.

Us desitjo unes bones vacancetes i us convido a sentir aquesta preciosa nadala d’en Joan Dausà i la Sara Pi que ens parla de les persones que ja no hi són entre nosaltres.

Si ens veiessis

És Nadal i a casa prop de l’arbre el tió somriu als nens
que corren a la cuina on nerviosos esperen que els cridem.

Si els veiessis….

Sota de la manta hi ha joguines i un detall pels grans.
Sento algú que crida ‘Tothom a taula, és hora de dinar’.

Si ens veiessis….. si ens veiessis….

I si veiessis la petita com s’enfila a la cadira
i recita un vers d’un estel que creua el cel,
i el tiet que entre cava i cava canta la nadala que amb tu sempre cantava:

“Pastors aneu a Betlem i busqueu l’estable on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs i cuideu la mare i el petit nadó.”

Tapo la petita que ha quedat adormida en el sofà,
i l’Oriol explica que té una amiga a la universitat.

Si els veiessis… Si els veiessis…

I si veiessis com cantem entre cava i cava aquella nadala que tu sempre cantaves:

“Pastors aneu a Betlem i busqueu l’estable on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs i cuideu la mare i el petit nadó.”

17 Desembre 2015 by jcentell

Poemari “Lo que saben los erizos”

portada del llibre

Yo nunca lloro és un dels trenta poemes del llibre «Lo que saben los erizos» un preciós poemari de la Beatriz Osés, finalista del premi de poesia Ciudad de Orihuela. Es dóna la circumstància que ja havia guanyat amb anterioritat aquest premi amb El secreto del oso hormiguero.
Lo que saben los erizos és un poemari que reflexiona sobre la tristesa. Comença amb una pregunta que es fa una nena que plora i recull una llàgrima que li cau:
«Dime, ¿cuánto pesas?»
A partir d’aquí un enfillall de poesies amb títols tan suggerents com “cuánto pesa una lágrima”, “cuando se te olvida por qué lloras” o el meravellós “yo nunca lloro...” . No cal dir que la resposta a la primera pregunta la trobarem en el darrer poema, quan la nena després d’anar preguntant a tota una sèrie d’animals (la balena, la musaranya, etc..) es troba amb l’eriço i aquest li diu…. Bé, no ho puc explicar, ja m’enteneu…
Al web de l’editorial Faktoria K de libros podem llegir:
“… mientras acompañamos a la niña en su búsqueda de una solución, descubrimos cómo, cuándo y por qué lloranesas criaturas; incluso aquellas que, por orgullo, ocultan su llanto.Y aprendemos a endulzar con positivismo los malos momentos.”
Uns poemes molt dolços, tendres i melancòlics que van acompanyats (la majoria d’ells) d’unes il·lustracions espatarrants i simbòliques de Miguel Ángel Díez que per se ja són un poema visual.
El llibre està molt ben editat: tapa dura, paper bo, mida perfecta… un encert.
L’atzar em va fer coincidir amb l’autora, Beatriz Osés, fa un grapat d’anys, a Mérida, i vaig tenir la sensació d’estar davant d’una persona molt sensible i divertida alhora. Això es pot veure llegint els seus llibres.

He tingut la sort de conèixer personalment algunes persones que escriuen poesia per a infants i, en totes elles, he percebut una mirada diferent envers el món que ens envolta. M’ha passat amb l’Andreu Galán, amb la Maria José Orobitg, amb la Júlia Costa, etc.

Fa unes setmanes vaig anar visitar un edifici al carrer “rue des Brasseurs”, a tocar de la Grand Place, a Brussel·les. Abans hi havia un hotel. Era el lloc on el poeta Paul Verlaine i el seu amic Arthur Rimbaud, també poeta, se les van tenir per uns afers personals. Ara és una botiga de “denteilles” (encaixos, puntes de coixí i demés) però hi ha una placa que recorda aquest fet. Explica que Verlaine li va disparar un tret que va impactar a la mà de l’amic. Una història sòrdida que té a veure amb la vida atribolada d’ambdós personatges (grans poetes).
Tornant a la Beatriz Osés, crec que val pena no perdre-la de vista. Sempre ens emociona.

15 Desembre 2015 by jcentell

Emily Arrow, canta contes

He conegut les cançons de l’Emily Arrow, una noia d’Ohio que va estudiar música (piano) i es va graduar com a mestra de música a Boston. Mentre treballava en una escola va començar a col·laborar amb el departament de biblioteca i d’aquell encontre en va sortir la idea d’ajuntar musica i literatura infantil.
Des de llavors no ha parat d’adaptar els llibres infantils que li agraden i convertir-los en cançó.
Actualment s’hi dedica a anar per escoles, llibreries i biblioteques presentant les seves composicions.
Si coneixeu algun mestre de música que tingui traça, no estaria gens malament que seguís el camí que ens marca l’Emily i adaptés els contes que més agraden als nostres alumnes.
De totes les composicions de l’Emily Arrow us passo la que ahir mateix van linkar des del diari “The Guardian” inserida en un article en el que experts en literatura infantil i juvenil anomenaven els millors llibres editats al Regne Unit durant el 2015.

Podeu llegir l’article What are the best children’s books of 2015? (gràcies Daniel, novament) a l’enllaç següent:
http://www.theguardian.com/childrens-books-site/2015/dec/14/what-are-the-best-childrens-books-of-2015

Però, la cançó que m’ha agradat és l’adaptació d’un àlbum que probablement coneixereu: El jardí curiós de Peter Brown. Amb l’adaptació d’aquest àlbum va guanyar el Concurs de Composició John Lennon.

Per saber-ne més d’aquesta cantant podeu entrar al seu web: http://www.emilyarrow.com/

13 Desembre 2015 by jcentell

la xocolata d’en Charlie

Aviat farà cent anys del naixement de l’esciptor Roald Dahl, creador de moltes històries meravelloses com Matilda, Danny campió del món o Charlie i la fàbrica de xocolata, entre altres.
Per commemorar l’efemèride un xocolater de Taradell ha tingut la magnífica idea de crear una xocolata com a homenatge a l’autor. Es tracta d’un producte que compta amb un 66% de cacau i en el qual s’han fet servir dues varietats de cacau, una de mexicana i una altra de Santo Domingo, per a la seva elaboració. El xocolater, en Raül Cegarra, ha elaborat 5.000 rajoles de xocolata amb un tiquet daurat cadascuna a l’interior recordant la història d’en Willy Wonka. Els tiquets, numerats, serviran per entrar en un sorteig per un viatge a París per a dues persones per passar una nit a la capital francesa i visitar la fàbrica i l’Acadèmia de Xocolata i gaudir d’un àpat en un restaurant parisenc de renom. El sorteig es farà el 30 d’abril, davant de notari.

Jo ja he aconseguit la meva rajola “Llepadits” i en obrir-la i trobar-me el ticket daurat m’he sentit com en Charlie Bucket el dia que va trobar el seu.

Crec que és un bon moment per rellegir el llibre, obrir-lo per qualsevol pàgina i endinsar-se en l’aventura… Som-hi:

Por las mañanas, al ir a la escuela, Charlie podía ver grandes filas de tabletas de chocolate en los escaparates de las tiendas, y solía detenerse para mirarlas, apretando la nariz contra el cristal, mientras la boca se le hacía agua. Muchas veces al día veía a los demás niños sacar cremosas chocolatinas de sus bolsillos y masticarlas ávidamente, y eso, por supuesto, era una autentica tortura.
Sólo una vez al año, en su cumpleaños, lograba Charlie Bucket probar un trozo de chocolate. Toda la familia ahorraba su dinero para esta ocasión especial, y cuando llegaba el gran día, Charlie recibía de regalo una chocolatina para comérsela él solo. Y cada vez que la recibía, en aquellas maravillosas mañanas de cumpleaños, la colocaba cuidadosamente dentro de una pequeña caja de madera y la atesoraba como si fuese una barra de oro puro; y durante los días siguientes sólo se permitía mirarla, pero nunca tocarla. Por fin, cuando ya no podía soportarlo más, desprendía un trocito diminuto del papel que la envolvía para descubrir un trocito diminuto de chocolate, y daba un diminuto mordisco justo lo suficiente para dejar que el maravilloso sabor azucarado se extendiese lentamente por su lengua. Al día siguiente daba otro diminuto mordisco, y así sucesivamente. Y de este modo, Charlie conseguía que la chocolatina de seis peniques que le regalaban por su cumpleaños durase más de un mes.

10 Desembre 2015 by jcentell

Lectures recomanades. Nadal 2015

El Nobel de literatura George Bernard Shaw va dir una vegada: Si tu tens una poma i jo tinc una poma i les intercanviem, llavors tan tu com jo continuarem tenint una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea i les intercanviem, llavors ambdós tindrem dues idees”. Amb aquest pensament de compartir experiències i lectures ens vam trobar ahir un grup de mestres, pares i mares en la periòdica reunió de “berenar i llibres” que des de fa divuit anys venim realitzant a la biblioteca escolar.

Trobada a la biblioteca de l’escola Sant Josep – El Pi

A la trobada vam presentar algunes de les novetats que hem relacionat al tríptic que es repartirà a les famílies (AQUÍ) i que volem compartir, per si és de la vostra utilitat.
En aquesta tria hi han col·laborat les companyes del grup de treball, l’Amàlia Ramoneda i, també mestres que ens han fet arribar les seves recomanacions, com la Montse de l’escola de Sant Lluís, Menorca, entre d’altres.

CICLE INFANTIL

El abuelo de Zulaimar
Juan Carlos Méndez. OQO

Potes enlaire!
Catharina Valckx. BiraBiro

Qui Què Qui
Olivier Tallec. BiraBiro

Mira, mira…
Édouard Manceau. Cruïlla

De cartró
Àngels Navarro. Cruïlla

Després de la pluja
Miguel Cerro. Kalandraka

De quin color és un petó?
Rocío Bonilla. Animallibres

El pastís és tan amunt
Susanne Straber. Joventut

El inventor de pájaros
Ximo Abadía. SM

El paraguas
Jae Soo Liu. Pastel de luna

CICLE INICIAL

Salvaje
Emily Hughes. Libros del zorro rojo

El buit
Anna Llenas. Bárbara Foire

El meravellós peludiu-renudiu-xiquitiu
Beatrice Alemagna. Combel

L’illa de l’avi
Benji Davies. Andana

El maravilloso sombrero de María
Satoshi Kitamura. Océano Travesía

Mr Tutti y las 100 gotas de agua
Noh In-Kyung. Bárbara Fiore

El mur
Javier Sobrino. Joventut

Yo, Jane
Patrick McDonell. Océano travesía

El cavaller impetuós
Gilles Bachelet. Joventut

En Pere i el bosc
Jaume cabré. Estrella Polar

CICLE MITJÀ

He arribat tard perquè…
Davide Cali. Andana

La màquina del temps
Meritxell Martí. Cruïlla

Hilda y el perro negro
Luke Pearson. Bárbara Fiore

L’últim animal salvatge
Piers Torday. Estrella Polar

Quantes arrels de gerd necessites per ser feliç?
Montse Junyent. Comanegra

En Bernat i el pirata Barba-rossa
Xavier Castanyer. P.A.M.

Faules de sempre y altres contes d’animals
Carme Bernal i Carme Rubio. Eumo

Paraules de menjar i beure
Joaquim Carbó. Barcanova

Lo que saben los erizos
Beatriz Osés. Faktoría K de libros

Moletown. La ciutat dels talps
Torben Kuhlmann. Joventut

CICLE SUPERIOR

El vol de l’oreneta
David Cirici. Cruïlla

Fèlix, ets un desastre
Jakob M. Leonhard. Animallibres

Res no és com diuen els contes
Anna Tortajada. Animallibres

El signe prohibit
Rodrigo Muñoz Avia. Edebé

Llibre de les bèsties
Ramon Llull (adaptació de Teresa Broseta) Bromera

47 trossets
Cristina Sánchez-Andrade. Edebé

50 oficis esbojarrats
Carles Sala. Cruïlla

La puerta pequeña
Carlo Frabetti. Narval

El oso que no estaba
Oren Lavie. Bárbara Fiore

Steve Jobs. La biografia il·lustrada
Jessie Harland. Fanbooks

BONA LECTURA!

Un parell de guies que també podeu consultar:

el_garbell_6 (Associació de mestres Rosa Sensat)

selección de lecturas para Navidad (editorial Lóguez)

7 Desembre 2015 by jcentell

El paraguas

A les recomanacions de Nadal que presentarem els propers dies hi ha un llibre que voldria comentar especialment. Es titula El paraguas.

Es tracta d’un àlbum il·lustrat que no té text i que ens proposa un viatge a través d’uns escenaris coneguts, en un dia de pluja, a vista d’ocell.
Comença amb un pla picat en que es veu la part de dalt d’un paraigües que protegeix (i oculta) a algú que acaba de sortir de casa seva. El paraigües és grog i pel camí es troba amb un altre de color blau (homenatge a El petit grog i el petit blau de Leo Lionni?) A poc a poc, a mesura que anem passant pàgines (dobles, a sang) altres paraigües, tots de diferents colors, es van afegint al viatge. Van cap al mateix objectiu i l’amalgama multicolor passa per un parc, espera l’arribada d’un tren, circula entre els gratacels del centre de la ciutat, i finalment, en un pla que es situa al mateix nivell dels infants que porten els paraigües, arriba al seu destí: l’escola!
Aquest àlbum transpira una atmosfera molt plàcida i les pintures són originals, refinades i subtils.

El llibre va acompanyat d’un CD amb 13 peces musicals interpretades al piano. Són unes peces minimalistes que desperten els sentits i són genials per ressaltar cadascuna de les 13 pàgines. Si es mira l’àlbum amb l’acompanyament de la música les imatges adquireixen una nova dimensió.

Voldria destacar l’equilibri de les imatges, sobre com fan moure l’ull de l’espectador. Aquest llibre és una composició genial perquè quan parlem de moviment de les imatges volem dir, precisament, allò que “el paraguas” explica a la perfecció. D’una manera plàcida, tranquil·la, entres en la imatge per l’esquerra, busques el paraigües grog, et fiques en el seu interior, camines al costat dels nens i després surts de forma agradable per la dreta. Vas seguint el camí dels paraigües d’una manera natural.
Si mirem el llibre amb els infants ens permetrà anar imaginant el que hi ha en la part inferior, als costats, etc.
Un llibre ideal per aprofundir en el coneixement dels colors i també molt útil per anar comptant els catorze paraigües.

Les dades:

EL PARAGUAS
Autor: Jae Soo Liu
Música de Dong Il Sheen
Editorial: Pastel de Luna
Col·lecció Lejano Oriente
Any: 2015
Pàgines: 36
Format: 225 x 270 mm.
Tapa dura
16 €

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Pastel de Luna.

5 Desembre 2015 by jcentell

Va com va!, l’última novel·la de Joaquim Carbó

Un dels meus autors preferits és en Joaquim Carbó. I ho és per com aconsegueix enganxar els infants amb la seva prosa fluïda i ben escrita i, especialment, per les històries que explica, les “aventis” que sovint porten als seus protagonistes a viure situacions més o menys inversemblants. Les sèries d’en Pere Vidal o d’en Felip Marlot, per citar-ne dues de les més conegudes, en són un clar exemple.

Però en Carbó te una altra faceta, com a escriptor (com diu ell mateix, un “Mister Hide”) que té a veure amb la literatura per a adults.

He acabat de llegir la seva darrera obra, intitulada “Va com va!” i he disfrutat. Les nou primeres pàgines em van despistar perquè és un llarg monòleg que et va portant cap allà on vol l’autor, que no és altra idea que la de fer-te comprendre com està escrita la novel·la. No hi ha capítols explícits i els diàlegs són mínims. La gràcia rau en que el narrador és el protagoniste (anònim, per cert) i els seus pensaments que es van teixint i entrecreuant-se, en un fil conductor que és el seu pensament immediat però farcit de flashbacks i d’anècdotes de la vida quotidiana. El protagonista és una mena de Colombo, aquell detectiu de sèrie homònima que no duia pistola i que la seva arma era el llapis i una minúscula llibreteta on anava apuntant tot el que veia. A “Va com va!” passa quelcom similar, perquè el “prota-narrador” té una capacitat inusual per fixar-s’hi en petits detalls que ens passen pels morros i no els veiem, des del senyal lluminós del metro que anuncia l’entrada d’un nou comboi, fins al que passa als boxes del servei d’urgències d’un hospital o en una botiga de roba.

El llenguatge que usa està carregat de frases fetes i d’expressions populars, algunes de poc utilitzades i que ens fan somriure.

A la contraportada del llibre es pot llegir que és una “tragicomèdia indignada” i això fa referència a la trama perquè en Carbó despulla totes les misèries del món actual i no deixa de criticar allò que considera que ens degrada com a éssers humans.

No explico res de l’argument però si teniu ganes de passar una bona estona, aquets és un bon llibre que no us deixarà indiferents. Algú deia que una lectura t’ha de colpejar el cap, ha de ser una batzegada que et remogui per dins. Aquesta novel·la ho fa.

Un agraïment final per a l’editorial Males Herbes i els dos intrèpids editors, en Ricard Planas i en Ramon Mas per la seva aposta per “una altra mena de literatura en català”.

Us deixo amb unes fotos del dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona.

I tornant a la faceta més coneguda d’en Joaquim, la d’autor de literatura infantil, s’acaben de publicar dues novetats. Una per als infants de cicle mitjà (Paraules per menjar i beure) i l’altra per als de cicle infantil (Ha passat el circ)