portada del llibre

Yo nunca lloro és un dels trenta poemes del llibre «Lo que saben los erizos» un preciós poemari de la Beatriz Osés, finalista del premi de poesia Ciudad de Orihuela. Es dóna la circumstància que ja havia guanyat amb anterioritat aquest premi amb El secreto del oso hormiguero.
Lo que saben los erizos és un poemari que reflexiona sobre la tristesa. Comença amb una pregunta que es fa una nena que plora i recull una llàgrima que li cau:
«Dime, ¿cuánto pesas?»
A partir d’aquí un enfillall de poesies amb títols tan suggerents com “cuánto pesa una lágrima”, “cuando se te olvida por qué lloras” o el meravellós “yo nunca lloro...” . No cal dir que la resposta a la primera pregunta la trobarem en el darrer poema, quan la nena després d’anar preguntant a tota una sèrie d’animals (la balena, la musaranya, etc..) es troba amb l’eriço i aquest li diu…. Bé, no ho puc explicar, ja m’enteneu…
Al web de l’editorial Faktoria K de libros podem llegir:
“… mientras acompañamos a la niña en su búsqueda de una solución, descubrimos cómo, cuándo y por qué lloranesas criaturas; incluso aquellas que, por orgullo, ocultan su llanto.Y aprendemos a endulzar con positivismo los malos momentos.”
Uns poemes molt dolços, tendres i melancòlics que van acompanyats (la majoria d’ells) d’unes il·lustracions espatarrants i simbòliques de Miguel Ángel Díez que per se ja són un poema visual.
El llibre està molt ben editat: tapa dura, paper bo, mida perfecta… un encert.
L’atzar em va fer coincidir amb l’autora, Beatriz Osés, fa un grapat d’anys, a Mérida, i vaig tenir la sensació d’estar davant d’una persona molt sensible i divertida alhora. Això es pot veure llegint els seus llibres.

He tingut la sort de conèixer personalment algunes persones que escriuen poesia per a infants i, en totes elles, he percebut una mirada diferent envers el món que ens envolta. M’ha passat amb l’Andreu Galán, amb la Maria José Orobitg, amb la Júlia Costa, etc.

Fa unes setmanes vaig anar visitar un edifici al carrer “rue des Brasseurs”, a tocar de la Grand Place, a Brussel·les. Abans hi havia un hotel. Era el lloc on el poeta Paul Verlaine i el seu amic Arthur Rimbaud, també poeta, se les van tenir per uns afers personals. Ara és una botiga de “denteilles” (encaixos, puntes de coixí i demés) però hi ha una placa que recorda aquest fet. Explica que Verlaine li va disparar un tret que va impactar a la mà de l’amic. Una història sòrdida que té a veure amb la vida atribolada d’ambdós personatges (grans poetes).
Tornant a la Beatriz Osés, crec que val pena no perdre-la de vista. Sempre ens emociona.