publicacions

by

«Topotip i Topotap», dos ratolins es visiten mútuament

Hi ha un debat sobre si els contes populars són o no adequats per als infants perquè s’interpreten com a masclistes, violents i altres adjectius. Jo estic a la banda dels qui pensen que el seu valor perviu i aporten beneficis diversos als infants que els escolten. És un debat interessant.

Una de les faules d’Isop que vaig sentir de menut de llavis del meu avi Vicenç era la del “Ratolí de camp i ratolí de ciutat” i fa uns mesos veig veure la versió d’en Roberto Piumini amb il·lustracions gairebé hiperrealistes d’Irene Volpiano i vaig tornar a llegir l’extraordinari relat.

Topotip i Topotap és la mateixa trama clàssica però amb elements contemporanis. Destaca, per una banda una escriptura molt acurada i de l’altra les il·lustracions en blanc i negre, farcides de detalls i amb diverses perspectives. És un llibre molt bonic. Una companya mestra, el va explicar als seus alumnes de cicle inicial i em va dir que els va interessar molt com estava il·lustrat. També li va servir per buscar amb els alumnes els avantatges i els inconvenients de viure a la ciutat o viure al camp.

Al web de l’editorial podem llegir el següent resum:

En Topotip convida en Topotap a dinar a casa seva, una cabanya de camp on porta una vida modesta i agradable, buida de neguits i ensurts. Com a agraïment, en Topotap, ratolí de ciutat, li obre les portes de casa seva. Allà tot és «una altra cosa»: abundància, sumptuositat i aliments sofisticats. Però la visita resulta ser un infern, perquè a la ciutat també hi ha escombres, sabates i una cosa encara pitjor: un gat immens i ferotge que manté els ratolins famolencs a ratlla. M’estimo més tornar a casa, es diu en Topotip amb la lliçó apresa: val més una vida modesta i tranquil·la que tot el luxe del món rodejat de perills i preocupacions.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Topotip i Topotap
Autor: Roberto Piumini
Il·lustradora: Irene Volpiano
Traductor: Emili Manzano
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«No és una caixa, és una ciutat», o quan els embolcalls són l’aventura.

A la coberta, veiem un conill, una pila de caixes de cartró i un advertiment que ens indica que el que estem veient és (o serà) una ciutat. Ho diu el conill que vol ser el millor constructor de ciutats.

El problema és que pensa que no necessita l’ajut de ningú però és un error.

Com que és massa baix per apilar més de dues caixes buides, el conill accepta a contracor l’ajuda d’una girafa: “Bé, d’acord. Però aquesta és la meva ciutat”.
Una filera de formigues (“Som petites, però fortes!”) rep la mateixa resposta del conill però aquest acaba acceptant el seu ajut.
Després arriba un camaleó i es posa a pintar sense demanar al conill si ho pot fer. Això supera el conill i esclata fent-los fora a tots.
Més tard, només una pàgina més tard, el remordiment fa que se’n penedeixi i demani als altres animals que tornin a ajudar-lo.
Així serà com entre tots aconseguiran que el desgavell de caixes de cartró acabi esdevenint una ciutat bon bonica.

Les il·lustracions, aparentment senzilles, tenen detalls que es poden anar descobrint. M’ha recordat l’estil de Mo Willem i aprofito per tornar a demanar a alguna editorial que tingui a bé de publicar les aventures de l’elefant i la porqueta. Ara és bon moment.

Al web de l’editorial Kalandraka apunten que “enfront de l’egoisme i la intolerància que condueixen a la soledat i la tristor, el conillet descobrirà la importància de compartir, abraçar la diversitat, respectar altres punts de vista i, sobretot, valorar el treball en equip i fer amistats. Rectificar és de savis i el protagonista s’adonarà de la necessitat de col·laborar per donar vida, entre tots, a una gran i bella ciutat com a resultat de l’esforç col·lectiu i el poder il·limitat de la imaginació.”

Lectura recomanada per a infants entre 3 i 7 anys.

LES DADES:
Títol: No és una caixa, és una ciutat
Autora: Antoinette Portis
Il·lustracions: Antoinette Portis
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 42
Barcelona, 2025

by

Els jocs de taula a la biblioteca

Des de fa mesos, hem començat a veure a les biblioteques una secció que creix molt i té força demanda: Els jocs de taula. És una bona iniciativa perquè solen ser cars i d’aquesta manera els podem agafar en préstec, provar-los a casa i si ens agrada, sempre som a temps de comprar-lo. Ens ha passat amb l’Ubongo.

Al darrer número de revista MiBiblioteca hi ha un reportatge extens on l’autora, l’Aida Santos, presenta una classificació dels jocs de taula atenent les seves característiques, a qui van dirigits i les possibilitats de ser introduïts a les biblioteques.

Aprofitant que estem en temps de vacances i probablement dedicarem estones als jocs de taula tradicionals i també als nous, crec que l’article pot ser del nostre interès.

L’article està en obert al web de la Fundació Alonso Quijano. El podeu llegir a continuació a:

Reportaje MB 81Baixa
by

«Blau-pop», descobrint els colors

Els llibres pop-up de la col·lecció que l’editorial Combel dedica als colors els ha creat l’Aurore Petit. De moment s’han traduït al català el vermell, el blau, el verd, el rosa, el taronja, el groc i el blau.

Són de mida petita, quadrats de 10 x 10 cm, de tapa dura i la gràcia està en que, en obrir cada doble pàgina apareix una imatge feta amb pop-up. Són uns troquelats senzills i agradables que ajuden a aprendre paraules i a gaudir d’unes il·lustracions que sorprenen quan els infants menuts, de menys de tres anys, les veuen.

Veiem, per exemple, el BLAU POP, dedicat al color blau. Conté sis dobles pàgines en les que podem descobrir, a cada doble pàgina un objecte d’aquest color. Pot ser una balena o el cel. En qualsevol cas, ja siguin animals, objectes o conceptes simples, el blau es presenta en totes les seves formes.

Veiem un altre, el taronja.

Lectures recomanades per als infants entre 1 i 3 anys.

by

«Escola i creativitat», un recurs pedagògic inspirador

A casa, tenim un petit racó al rebost on guardem botelles de vi i de cava que obrim en ocasions especials. Algunes botelles fa molt de temps que hi són i les obrirem en el moment pel qual van ser triades. Poden passar dècades abans no els arribi el dia. Altres botelles convé consumir-les perquè hi ha el perill que es facin malbé.

Amb els llibres de pedagogia passa una cosa similar. A casa en tinc alguns que, en el seu dia, em van marcar o em van inspirar alguns projectes i maneres d’entendre la feina. Els conservo, encara que no els rellegeixi; sé que hi són i els tinc a mà. Las invariantes pedagògicas, per exemple, n’és un, com també ho són Carta una maestra o La pedagogia del oprimido, per exemple.

També, de tant en tant, toca fer esporga i els llibres que no han aguantat el pas del temps acaben al contenidor de paper. Acostumen a ser teories que han tingut el seu moment però que no ens han aportat res o gairebé res. No citaré títols per no molestar ningú però segur que els teniu al cap.

Aquest mes s’ha reeditat “Escola i creativitat”. Encara conservo l’edició original del 2003.

Recordo que em va fer molt de servei i em va inspirar per fer algunes accions d’escriptura a la biblioteca, seguint els consells que en Ramon Besora explica en aquest assaig.

L’edició que s’ha publicat té l’afegit d’un pròleg d’en Josep González-Agàpito, doctor en Ciències de l’Educació, on podem llegir frases tan elogioses com aquesta:

També hi trobarem, en aquesta publicació, entre línies, tota una subtil guia didàctica. Una engrescadora proposta per motivar els alumnes a atansar-se a la nostra esponerosa herència cultural tot encomanant el plaer de l’escriptura, la lectura i l’autèntica literatura.

M’ha agradat tornar a llegir les paraules de la Marta Mata presentant l’obra i emprant paraules tan valuoses per a nosaltres com escola, creativitat, llibertat, educació, rotllana, etc. La Marta Mata va ser un referents de molts mestres i serà mereixedora d’un gran homenatge el proper curs en què recordarem els cent anys del seu naixement.

I, per acabar-ho de rematar, una contracoberta que és la cirereta que hi posa en Gabriel Janer Manila i que de ben segur ha fet vesar alguna llagrimeta a en Ramon.

De què va Escola i creativitat?

És un recull de les experiències viscudes per en Ramon durant els anys que va estar a l’escola El Puig d’Esparreguera. Explica tot el treball que van fer els alumnes relacionat amb la poesia i especialment amb l’obra d’en Miquel Martí i Pol.

Ens mostra fil per randa tot el cicle per arribar a fer viure el fet poètic als alumnes, anant de la teoria a la pràctica, llegint, il·lustrant, aprenent a recitat, creant les pròpies poesies, aproximant-se a la poesia visual, elaborant relats col·lectius, etc. En definitiva tota una lliçó de com aconseguir encendre la passió per les paraules, per les rimes, per l’observació de la natura i dels petits detalls.

Especialment imaginatiu és el capítol dedicar a “Sarpingàlia”, els jocs de les lletres i les paraules.
Crec que és un bon llibre per als mestres que comencen i no tenen clar el camí a seguir.

M’alegra que torni a estar a la nostra disposició. Aquesta “Escola i creativitat” és com els bons vins. Millora amb el pas del temps.

Felicitats Ramon!

LES DADES:
Títol: Escola i creativitat. Experiències pedagògiques
Autor: Ramon Besora
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

by

On és el Nuc? Com explicar la mort d’una mascota

Aquest és un còmic molt ben pensat que ens parla d’aquelles preguntes que fan les criatures i els pares no saben com respondre. Aquí és sobre la mort del gat de la família.

Veiem un nen, encara amb el pijama de superheroi, baixant les escales i trobant-se amb la mare que ha estat plorant. Quan li pregunta per què està trista, ella li diu que en Nuc, el gat, ha marxat.

Aquí comencen les preguntes perquè el nen no acaba d’entendre on ha anat.

La mare intenta desviar la conversa, li dona respostes estranyes, mentides, omissions, frases prefabricades, i acaba perdent el sentit de la realitat perquè tot el que diu és força estrambòtic.

De fet, és una situació en la que ens hem trobat, a l’aula o a casa, davant de preguntes incòmodes que no sabem com respondre.

Unes pàgines més endavant, veiem la reacció del nen que intueix què li vol dir la mare i ell mateix pren la paraula i esdevé el més sensat de la família. És la saviesa típica dels infants i veiem com ell mateix s’inventa un relat per explicar com ha marxar el gat.

He pensat que als pares els anirà encara més bé que als fills llegir aquest relat.

La història està explicada de forma suau i poètica, amb tocs que et fan somriure.

La part gràfica és molt divertida, començant per les guardes. M’ha agradat l’enfocament que ens porta a un allunyament de les emocions i es crea un doble nivell de lectura que ajuda a entendre, amb una aparent simplicitat, el tema de la mort.

LES DADES:
Títol: On és el Nuc?
Autora: Émilie Boré
Il·lustrador: Vincent
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: EntreDos
Pàgines: 56
Girona, 2025

ISSUE
https://issuu.com/editorial_entredos/docs/on_s_el_nuc_

by

«Fantasmes», una història commovedora

He llegit aquesta novel·la gràfica amb interès perquè tinc bon record de les anteriors “Somriu” i “Germanes”. En aquest cas, s’allunya de les autobiografies i se centra en una ficció que recorda al realisme màgic.

Ens parla d’una noia, la Cat que es muda amb la seva família a un poble del nord de Califòrnia (Bahía de la Luna) perquè la seva germana petita, la Maya, té fibrosi quística i l’aire fresc i salat li farà bé.

Allà coneixeran a un noi, en Carlos, un veí, que els explicarà costums mexicanes i perquè celebren el “Dia de los Muertos”, el mes de novembre. Aquesta és l’excusa que l’autora empra per explorar i comprendre què significa la mort.

El treball gràfic és espectacular i els nois i noies a partir de nou anys queden enganxats a la història des del primer moment.

Hi ha un parell de temes que m’han fet pensar.

Un és sobre la malaltia de la germana petita i diria que el tractament que se’ls fa als infants consisteix en visites periòdiques a l’hospital i després poden fer vida més o menys normal. Potser als Estats Units el seguiment mèdic és diferent. No ho sé, però m’ha sobtat.

L’altre aspecte és sobre la festa dels Morts i el Halloween que apareixen al llibre i que, de mica en mica, s’estan introduint en les nostres vides i en les nostres tradicions.

Bona traducció d’en Marc Donat.

L’Issuu que hi ha al web d’Entredos, a continuació:

LES DADES:
Títol: Fantasmes
Autora: Raina Telgemeier
Il·lustradora: Raina Telgemeier
Traductor: Marc Donat
Editorial: EntreDos
Pàgines: 256
Març, 2025

by

«L’intercanvi» a L’ofici d’educar

Ahir vam presentar un relat enginyós protagonitzat per dos personatges prou coneguts de la literatura infantil, El llop i la Caputxeta que fan un intercanvi escolar.

Només amb aquesta premissa ja se’ns obre la ment a imaginar i a inferir què passarà a casa de la família Llop quan arribi la Lisa a conviure amb ells i a l’altra banda quins perills viurà la família Caputxeta amb la arribada del llobató.

A la coberta, en Max Llop i la Lisa Caputxeta, cara a cara. Són els dos protagonistes de l’intercanvi escolar. La Lisa va a una escola de caputxetes que han organitzat una setmana en la que cada família intercanviarà la seva filla amb una família Llop.

Paral·lelament coneixem en Max Llop que anirà a conviure a casa d’una família Caputxeta.

El relat epistolar està ben pensat perquè durant cinc dies en Max Llop i la Lisa Caputxeta escriuen cada vespre una carta a la seva família explicant com els ha anat el dia, què han fet i com és de diferent la família que els ha tocat.

La idea és enginyosa i està organitzada com una petita novel·la que defuig del que inicialment podíem pensar. Sobretot, les cartes de la Lisa són divertidíssimes perquè els llops la porten al dentista a esmolar-li les dents, al perruquer perquè li talli les trenes, i li ensenyen tècniques, com diuen ells, de Terror glacial.

Les cartes del llobató Max fan una mica més de por, perquè els seus impulsos carnívors el portaran a fer alguna malifeta.

A banda de passar una bona estona i viure diverses emocions (por, riure) hi ha una mena de missatge que potser no l’acaben de veure els joves lectors però resulta interessant. Té a veure amb com som de diferents i com ens costa atansar-nos i conèixer les seves opinions dels altres, discutir-les, rebatre-les. No és fàcil perquè acostumem a ajuntar-nos amb els que pensen com nosaltres. Fer l’esforç de saber quin és el pensament d’altri és una manera de començar a resoldre els conflictes.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els participants el sortegem, en aquest cas gentilesa de l’editorial Bindi Books.

La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’intercanvi” és:

Com es diu la nena de la família Caputxeta?

Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 8 de juny.

La guanyadora de l’anterior concurs del llibre 102 dites il·lustrades per a tothom és
la Irene Gutierrez. L’enhorabona!

Podeu escoltar el pòdcast clicant a: https://www.3cat.cat/3cat/lintercanvi-de-lorelei-karol/audio/1245759/

by

«El frac del pingüí», contes que expliquen (o no) perquè són com són alguns animals

Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.

Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.

Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.

Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.

Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.

Recomanat per al cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals)
Autor: Carlos López
Il·lustrador: Christian Inaraja
Editorial: Baula
Pàgines: 88
Saragossa, 2025

by

«Llop a la neu» una història de confiança

Aquest àlbum pot semblar un altra història de llops i caputxetes però ens equivoquem.

Proveu de mostrar-lo als vostres alumnes de cicle infantil i veure com poden llegir i entendre les imatges. Només cal anar passant pàgines i preguntant què hi veuen i animant-los a que facin inferències.

Per exemple, la primera imatge ens presenta una família que viu en una casa de camp. Es veu el pare, la mare, la nena i el gos. Estan esmorzant. Quan passem pàgina, ens trobem amb la nena caminant, a punt de desaparèixer per la dreta i es gira per acomiadar-se del gos que burda “bub! Bub! bub!”. Lluny, es veu la casa.

Atureu el relat i no passeu plana. Pregunteu a qui els recorda la nena i on creuen que va. Escolteu les respostes perquè unes pàgines mes enllà ho descobrirem amb sorpresa.

De tant en tant trobem unes imatges emmarcades en cercles (símbols que indiquen que el relat acabarà bé). A la pàgina de l’esquerra, un cercle amb la nena vestida de vermell i a la dreta els llops.

La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament, sobretot si aneu aturant-vos, preguntant i esteu alerta a les interpretacions (encertades) que fan els lectors.

La història és commovedora. Narra com un dia d’hivern, una nena vestida de vermell torna a casa i un temporal fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també sembla perdut i allunyat de la manada. A l’altra banda del turó se senten udolar els altres llops.


M’ha agradat perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató.

Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.

El treball plàstic està ben pensat i té ritme cinematogràfic amb uns paisatges fets amb tintes i aquarel·les que reforcen la cruesa del fred. Per llegir i rellegir. Cada vegada descobrim noves capes de lectura que ens ofereixen moltes interpretacions.

Un llibre recomanat per a infants entre cinc i vuit anys.

LES DADES:
Títol: Llops a la neu
Autor: Matthew Cordell
Il·lustrador: Matthew Cordell
Traductora: Maria Ros
Editorial: Corimbo Travesía
Pàgines: 32
Barcelona, 2024