«Les tres pedres» d’Olivier Tallec

Fa molts anys, al voltant de la dècada dels 90, llegia uns fanzines anomenats “Mondo lirondo” i allà hi havia un personatge encantador: una pedra amb barret de cowboy que tenia pensaments curiosos i em recordava la “pedra filosofal”. El seu nom era Jack, la pedra. Divertidíssim.

Anys més tard, aquell personatge em va inspirar en un altre que formava part del projecte Somriures de l’editorial Cruïlla i anava adreçat a cicle infantil. Allà, acompanyant la Mina, la protagonista, vam col·locar una pedra al costat de la porta. La Mina i la pedra, xerraven.

Això ens recorda que al món dels contes, quan diem “En aquell temps en que les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven…” tot el que ve a continuació resulta versemblant i possible per als infants. Aquesta és la màgia dels relats que fan treballar el magí i són un aliment genial per a la imaginació.

L’editorial Birabiro, que està celebrant els deu anys de vida, ha incorporat al seu catàleg “Les tres pedres” una obra d’Olivier Tallec, amb una portada preciosa.

La història explica com les tres pedres vivien al cim d’una muntanya i cada matí el vent les feia tremolar mentre contemplaven les ovelles de la vall i observaven com creixien les plantes aromàtiques. Una autèntica vida de pedra!

Un dia, una tempesta va sacsejar la muntanya i els llamps la van partir fent que les pedres rodolessin muntanya avall i aterressin al niu d’una gralla. Allà també s’hi estava bé.

A mesura que anem passant pàgines veiem les peripècies de les tres pedres i els encontres que van tenint amb un talp, les ovelles, un gos, una llebre, etc., mentre van fent un recorregut que les portarà, sempre cap avall, a diversos indrets, fins acabar al fons del mar. Allà també hi estan bé.

Les imatges són boniques, de mida gran, i el relat és ideal per als infants dels cicles infantil i inicial.

LES DADES:

Títol: Les tres pedres
Autor: Olivier Tallec
Il·lustrador: Olivier Tallec
Traductor: Birabiro editorial
Editorial: Birabiro
Pàgines: 36
Barcelona, 2025

«La noguera», a favor de la vida

De vegades, un llibre et crida i el compres sense ni obrir-lo. Sovint l’encertes. És el que m’ha passat amb La noguera. El vaig veure, vaig llegir que l’autor és el grandíssim i admirat Gonzalo Moure, que explica històries basades en les seves observacions i autor d’un llibre que hauria de ser d’obligada lectura a les facultats de magisteri —Por qué llora la maestra— i després vaig llegir que l’editorial és Akiara que ha consolidat un projecte formidable d’amor a la terra amb llibres bonics de veres, d’aquells que agraden als amants de la liternatura. Amb això vaig tenir prou i no em vaig poder resistir a lliscar els dits per la portada per notar el batec de la noguera que hi viu al seu interior.

El llibre dóna la paraula a una petita noguera que sembla tenir els dies comptats perquè un dia de novembre, una ventada molt forta la va arrencar de soca-rel. L’arriba d’un home amb una motoserra fa témer el pitjors dels destins.

La noguera ens explica la seva vida i ens l’acabem estimant, com l’estima una nena, la mateixa que veiem asseguda sobre l’arbre a la coberta de llibre.

Aquesta història real, que va tenir lloc en un poble d’Astúries, ens recorda que la vida sempre pot tornar a brotar. Ens ho explica l’autor en un apèndix que val la pena llegir perquè sabrem com va sorgir la idea del relat.

Lectura recomanada a partir de 6 anys

Les dades:
Títol: La noguera
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Araiz Mesanza
Traductora: Elena Martín
Editorial: Akiara
Pàgines: 48
Barcelona, 2025

«L’intercanvi», un relat divertit

A la coberta, en Max Llop i la Lisa Caputxeta, cara a cara. Són els dos protagonistes de l’intercanvi escolar que no coincideixen en cap moment. La Lisa va a una escola de caputxetes que han organitzat una setmana en la que cada família intercanviarà la seva filla amb una família Llop.
Paral·lelament coneixem en Max Llop que anirà a conviure a casa d’una família Caputxeta.

Amb aquest inici ja comencem a imaginar com anirà la cosa i patirem pel destí de la Lisa Caputxeta.
El relat epistolar està ben pensat perquè durant cinc dies en Max Llop i la Lisa Caputxeta enviaran cada vespre una carta a la seva família explicant com els ha anat el dia, què han fet i com és de diferent la família que els ha tocat.

La idea és enginyosa i està organitzada com una petita novel·la que defuig del que inicialment podíem pensar. Sobretot, les cartes de la Lisa són divertidíssimes perquè els llops la porten al dentista a esmolar-li les dents, al perruquer perquè li talli les trenes, i li ensenyen tècniques de Terror glacial. Les del llobató Max fan una mica més de por, perquè els seus impulsos carnívors el portaran a fer alguna malifeta.

Al llarg del relat es fan referències a altres contes populars que ens conviden a recordar-los i es tracten temes sobre les diferències, la convivència i les pors.

Com a cosa a millorar, potser el nom de l’escola dels llops el podrien haver deixat com a l’original francès perquè la Font no té gràcies i en canvi La Fontaine ens remet al gran fabulista. De fet, l’escola de les caputxetes es diu Charles Perrault i està molt bé.

Lectura recomanada per a cicle mitjà.

LES DADES: L’intercanvi
Autora: L. Karol
Il·lustrador: Claude K. Dubois
Traductora: Maria Llopis
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 80
Barcelona, 2025

«Cara-pizza», una història de maduració

Les novel·les gràfiques són unes bones lectures per als joves perquè parlen de problemes que els afecten directament. Són fàcils de llegir perquè les històries acostumen a ser lineals, amb imatges i personatges ben definits.

La majoria de les novel·les gràfiques que ens arriben es centren en noies (les de Raina Telgemeier, per exemple, arrasen) i mostren la cultura dels Estats Units.

S’acaba de publicar «Cara-Pizza» un còmic centrat en un noi adolescent, en Rex, i tots els inconvenients que es troba quan el primer dia del nou curs, li surt un gra enorme i rebel enmig del front. Els dies següents li’n surten més.

En Rex començarà una lluita contra l’acne i després contra l’olor corporal i altres situacions incòmodes de la pubertat. A més, les coses es compliquen amb els seus amics i el noi percep que tot el que fa li surt malament.

Cara-pizza és el segon volum d’una trilogia. Anteriorment ja vam poder llegir «Quatre ulls» centrat amb els seus problemes de visió i la necessitat de portar ulleres (un altre drama).

Aquests dos còmics, inspirats en fets reals estan ben fets, són divertits i empàtics.

Doneu-li una oportunitat i llegiu-lo perquè m’ensumo que serà un dels llibres que es prohibiran aviat als USA. De fet, la campanya ja ha començat i tampoc ens estranya.

Lectura recomanada a partir de 12 anys.

LES DADES
Títol: Cara-pizza
Autor: Rex Ogle
Il·lustrador: Dave Valeza
Traductor: David Guinard
Editorial: Andana
Pàgines: 224
València, 2024

«Coses que sí, coses que no» un llibre d’imatges mida XXL

Has fet mai alguna col·lecció? Segur que sí. N’hi ha de comunes com els segells, els didals o els aneguets de goma, i d’altres de més particulars. Conec una persona que col·lecciona els petits adhesius que trobem a la pell d’algunes fruites, una altra més jove que s’ha afeccionat als “sonny angels” uns ninos petits, sense panxa, que es col·loquen als telèfons mòbils i un altre que guarda totes les entrades dels concerts de música que hi ha anat.

Ens agrada tenir les coses endreçades i cadascú de nosaltres guardem les que ens porten records, ens diverteixen o, senzillament, ens agraden.

Ho he passat bé llegint aquest llibre il·lustrat, de mida generosa, on podem veure més de dues-centes imatges d’objectes i d’animals. Estan classificades d’una manera particular, divertida i que ens convida a imaginar altres formes d’ajuntar les coses.

A cada doble pàgina, unes quantes imatges precioses que comparteixen el que a l’autora li suggereix. Per exemple, a la primera classificació hi ha “Coses que s’obren” (una cremallera, un paraigua, una flor, una pinya, una llauna), a la segona, “Coses que fan bona olor” (el sabó, la rosa, la vainilla, el pastís de poma, etc). Si abans de passar a la tercera doble pàgina us dic que són “coses que fan llum” què hi trobarem?Endevina, endevineta…

És un bon llibre per llegir amb els infants a partir de sis anys i mantenir converses interessants i una mica filosòfiques (de filosofia casolana, esclar!)

Un detall que ens fa veure la Glòria Gorch, bibliotecària de Granollers, és que no apareix el nom del traductor o la traductora i, certament, es nota una traducció una mica atropellada.

LES DADES:
Títol: Coses que sí, coses que no
Autora: Bernadette Gervais
Il·lustradora: Bernadette Gervais
Editorial: Anaya
Pàgines: 64
Madrid, 2024

«Observologia», el món que tenim sota la punta del nas

Una de les accions que he usat en nombroses ocasions amb els infants és la del barret foradat. Es tracta de sortir al pati de l’escola amb un o diversos barrets de palla foradats per la part de dalt i llançar-los lluny. Allà on caiguin, s’envia l’expedició d’infants (tres o quatre a cada barret) i s’estiren al terra, en silenci, observant durant cinc o deu minuts tot el que es veu a través del forat. Després, a l’aula, expliquen als companys tot el que han vist en aquell microcosmos. Resulta increïble la de detalls que expliquen (la forma de les pedres, un bri d’herba, potser una formiga, una aranya, una caca de colom, etc.) Són veritables observòlegs: pacients, curiosos, científics, exploradors. Sempre troben coses. Recorden als personatges de la sèrie televisiva “Detectoristes” que s’evadeixen de l’estrès de la vida real anant al camp a la recerca d’algun tresor.

Acaba de publicar-se un llibre sobre aquesta ciència de la mirada que és una joia. L’ha escrit i l’ha il·lustrat la Giselle Clarckson, que explica com li fascinen els detalls de la natura, especialment els petits invertebrats que troba al seu jardí una mica salvatge. En alguna entrevista que he pogut llegir, comenta que qualsevol de nosaltres pot ser observòleg i només es traca de fer petites expedicions científiques pels voltants del lloc on vivim i, de mica en mica, mentre anem caminant, trobarem coses inusuals. Ella guarda els tresors més petits en capses de llumins i els col·lecciona. Té per exemple una col·lecció de petites fustes amb forma de caps d’ocell.

El llibre té molt d’humor i les il·lustracions estan fetes a partir de fotografies que l’autora ha anat fent en les seves expedicions. És genial la idea d’incorporar petits insectes que parlen (com el cuc de la coberta) i ens expliquen tota mena de detalls curiosos.

Es tracta d’un manual per organitzar expedicions científiques molt curtes que ens explica com ser un bon observòleg trobant detalls interessants al nostre voltant i així ser experts en trobar diminuts animalons, plantes o fongs, i també sabrem que els cargols d’aigua llisquen cap per avall pel fons de l’aigua, que no totes les mosques tenen ales i que les papallones perceben el sabor amb les potes.

El llibre és un antídot contra l’avorriment, una invitació a sortir del món digital i del temps que ocupem davant les pantalles i observar a ull nu el nostre entorn amb atenció i curiositat.

Al web de l’editorial “Libros del zorro rojo” ho expliquen així:

El món que ens envolta és ple d’éssers vius molt petits, autèntiques meravelles de la natura que tan sols podem conèixer quan dediquem el temps necessari a contemplar-les amb atenció.

Aquest llibre, que és també un manifest a favor de la contemplació silenciosa, ensenya a mirar de prop les petites criatures amb qui compartim l’espai vital —papallones, cucs, cargols, abelles, formigues, mosques…— i a conèixer altres formes de vida i elements naturals —fongs, femta d’aus…— amb els quals convivim distretament, menystenint la seva capacitat de meravellar-nos.

Escrit de manera accessible i amena, i il·lustrat amb rigor científic i creativitat en el traç, juntament amb una imaginativa compaginació, Observologia col·loca sota un microscopi imaginari un centenar d’espècies animals i vegetals del món natural i ens ofereix les dades més interessants de cadascuna d’elles.

Però abans, com a bon manual, introdueix el petit aprenent d’observòleg en els principis teòrics de l’activitat, li explica quin és el millor moment per exercitar-la i descriu l’instrumental bàsic necessari (lupa, quadern de notes, càmera de fotos…) per treure profit de les expedicions quotidianes.

Lectura recomanada per al cicle superior.

LES DADES:

Títol: Observologia. Un manual per emprendre minúscules expedicions científiques.
Autora: Giselle Clarckson
Il·lustradora: Giselle Clarckson
Traductora: Joana Castells
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 176
Barcelona, 2025

«La bicicleta del senyor Ruraru», una nova aventura de l’home seriós

El senyor Ruraru, l’home amb ulleres, bigoti i pantalons vermells, quan fa bo surt a passejar dalt d’una bicicleta, al turó que hi ha darrere de casa. Així comença la sisena aventura del senyor Ruraru i, com les anteriors, comparteix amb els animals que hi viuen per allà tot el que li passa.

En aquest cas, la història té dues parts. La primera explica un diumenge en que el senyor Ruraru surt amb la bicicleta, puja al turó i després el baixa camí del riu. Allà descansa, dina, fa una becaina i torna cap a casa. Un dia perfecte.

La segona part, segueix un mateix començament però apareix un ratolí que l’atura i li demana si se l’enduria a fer un volt amb la bicicleta. El senyor Ruraru li diu que sí sense saber que acaba d’obrir la porta a la resta d’animals que també hi volen pujar.

La imatge és molt còmica, com si d’un malabarista de circ es tractés. Pujar el turó serà més complicat però ho aconseguirà. Després vindrà la part més agradable i divertida del dia.

Unes imatges senzilles, de línia clara, amb uns personatges somrients i que els adults poden intuir que recorden a altres animals que els infants reconeixeran més endavant, potser. Segur que trobeu alguna coincidència amb el Grúfal o el Cobi, per exemple.

Ara mateix ja s’han publicat el sis primers títols i imagino que aniran sortint més aventrues fins a completar tota la col·lecció (deu) per a gaudi dels infants de cicle infantil.

En vam parlar en aquest blog el 15 de novembre passat.

LES DADES:
Títol: la bicicleta del senyor Ruraru
Autor i il·lustrador: Hiroshi Ito
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Club editor
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

«El salt de la granota», consells per frenar el canvi climàtic

“El salt de la granota” és un títol enginyós i fins que no llegeixes el subtítol o gires el llibre i vas a la contraportada, no acabes d’entendre del tot de què va la cosa:

La granota ha fet un salt i ha deixat enrere les aigües més calentes de la bassa on estava vivint, que abans era d’aigua fresca i clara. Nosaltres també podem fer un salt esperançador cap a un futur millor.

Ens recorda la “síndrome de la granota bullida”. A la pregunta “Què passa si llences una granota en una olla d’aigua bullint?”, la resposta, sense necessitat de provar-ho, és evident. El més normal és que salti i intenti escapar, però si la poses en aigua temperada i lentament la vas escalfant fins que comenci a bullir, la granota no s’adona del que passa i mor.

Recordo que a la meva infantesa, quan acabava de ploure, agafàvem una bossa i la mare i jo sortíem a caminar pels marges dels camins a buscar cargols. Dèiem buscar i a altres indrets en diuen caçar, plegar o cercar. Sense allunyar-nos gaire, en trobàvem molts, de bovers. Era un altre l’Hospitalet. Ara no trobaríem camps ni caminois on buscar-ne.

Conec gent a qui no agraden els cargols, però a casa anaven a la paella dels diumenges juntament amb l’arròs i les verdures. Abans de menjar-nos-els, calia fer un procés de ben bé una setmana on s’havien de purgar i anar-los vigilant per si se’n moria algun. Quan arribava el dia, la mare preparava un cossi amb aigua freda i submergia els cargols que anaven sortint de la closca i estirant les banys. A poc a poc, la mare anava pujant la temperatura del foc, els cargols no se n’adonaven i quan la calor era sufocant per a ells, morien sense temps d’amagar-se dins la closca.

Una cosa semblant ens està passant. Sentim parlar de canvi climàtic i encara que patim situacions de condicions extremes i desastres naturals freqüents (incendis, temperatures molt elevades, inundacions, terratrèmols, etc.) no percebem la situació com una cosa preocupant. Ens hi estem acostumant.

Aquest llibre ajudarà els lectors a entendre per què la Terra s’està escalfant i què hi podem fer. A cada doble pàgina, una persona (professora, meteoròleg, físic, enginyera, arquitecta, pagès, etc.) ens presenta, de manera molt didàctica, algun aspecte relacionat amb el canvi climàtic. Cadascú des del seu punt de vista particular i aportant solucions que podem adoptar per millorar. Per exemple, una nutricionista explica com ens podem alimentar de manera més saludable sense perjudicar el medi ambient, un bibliotecari ens recorda que compartir també ajuda a protegir-os de l’escalfament de la Terra, etc.

Una bona lectura per tenir a l’escola i llegir cada dia un capítol i fer les reflexions pertinents.

M’ha agradat el capítol “Passem a l’acció!”, a la pagina 42-43, on ens presenta a cinc joves activistes i ens obre la porta a conèixer-los, a saber qui són, on viuen i com s’organitzen per denunciar la situació climàtica i promoure noves maneres de viure respectuosament amb l’entorn.

Són la Vanessa Nakate, fundadora de la Joventut per a l’Àfrica del Futur i el Moviment Rise Up, el Francisco Vera Manzanares, activista colombià de 12 anys fundador del moviment Guardians per la vida, l’Helena Gualinga, activista equatoriana de la comunitat Quichua Sarayaku que ha participat en cimeres internacionals sobre el medi ambient. L’Olivia Mandle Navarro, activista mediambiental barcelonina defensora dels drets dels animals i la Greta Thunberg, activista sueca coneguda per desafiar els líders mundials a prendre mesures immediates per mitigar els efectes del canvi climàtic.

LES DADES:
Títol: El salt de la granota
Autora: Teresa Franquesa
Il·lustrador: Pau Gasol
Editorial: Combel
Pàgines: 48
Barcelona, 2025

«Mites grecs» l’origen de moltes històries

Roberto Calasso va ser un autor italià que ens va encomanar l’amor i la passió per les històries dels deus, semideus i herois de l’antiga Grècia.

Un dels seus llibres, “Las bodas de Cadmo y Harmonia” narra la darrera vegada que els Deus de l’0limp van baixar a la Terra per assistir com a convidats a una festa. El que allà va passar va ser una de les coses més boniques que ens han passat com a civilització, però això és una altra història, com diria Ende.

Potser el que s’explica no va passar mai però no importa perquè serà recordat per sempre i anirà variant cada vegada que algú ho expliqui afegint detalls i més detalls.

La literatura que llegim comparteix molts dels episodis que durant aquella època daurada es van crear. Alguns d’aquests episodis i històries són molt bèsties, truculents i escandalosos, ens generen curiositat i un cert morbo, talment com la sèrie que ho està petant a TV3 sobre els “Crims”.

«Mites gregs» ens introdueix de manera senzilla i directa en les mitologies. Comença amb Cronos i l’inici de tot plegat. El segon capítol està dedicat a Zeus, el tercer a Hèstia i després coneixerem a Posidó, Hades, Demèter, Persèfone i altres, alguns de molt coneguts com Afrodita, Hermes, Apol·lo, Hermafrodit, Narcís, Pigmalió, etc.

Cada capítol ocupa com a màxim deu pàgines i entremig hi ha les il·lustracions reconeixibles de Jotaká. Acompanya el relat un pròleg de Pau Sabaté que situa el que llegirem i al final trobem una mena d’arbre genealògic amb tots els amors, matrimonis i relacions diverses. Mols útil.

Lectura per als joves a partir de 12 anys.

LES DADES:
Títol: Mites grecs, l’origen de tot
Autora: Meritxell Blay
Il·lustrador: Jotaká
Editorial: Inuk
Pàgines: 266
Barcelona, 2024

«La Locomotora i jo» una lectura que ens ensenya a córrer com el vent

En el món de l’esport, de vegades, quan un esportista destaca molt, les seves proeses són recordades durant anys i panys. Resulta curiós veure com a alguns d’aquests esportistes de nivell se’ls assigna un sobrenom i queden fixats al nostre imaginari. Ara mateix podria recordar al ciclista Martín Bahamontes que era “l’àguila de Toledo”, al tenista Lacoste conegut com “el cocodril” per la seva forma de jugar o, més recent, el jugador de bàsquet Kobe Bryan conegut com “la mamba negra”.

Aquest i altres esportistes, són coneguts pel seu sobrenom i potser us sonen la Puça, el Llop, l’Aranya, etc. No sempre tenen a veure amb animals. També trobem “el Ceba”, “el Pirata” i altres de similars.

El títol d’aquesta novel·la fa referència, precisament, a un corredor txec anomenat Emil Zatópek que va guanyar nombroses curses i es va fer molt famós pel seu estil peculiar de córrer.

A la novel·la, una nena, la Míla, explica la seva història centrada en l’època en que tenia dotze anys i corria per plaer, sense cap altra pretensió.

Però un dia, va coincidir, en un parc, amb l’escombriaire, un home gran que va resultar ser l’Emil Zátopek, l’atleta de fons, que ara duia una vida tranquil·la i era recordat i admirat pels veïns de la zona.
D’aquell encontre sorgirà una amistat que seguirem amb interès i veurem com, gràcies als consells d’en Zátopek, la noia millorarà la seva resistència i la seva manera de córrer.

El llibre, no va únicament del fet esportiu perquè al darrera hi ha una història personal, una amistat, unes reflexions encertades que en Pep Molist ens transmet de forma apassionada i entenedora, perquè ell mateix ens ho confessa a la primera pàgina quan diu:

Fa un temps, com a escriptor,
em sentia com un corredor de fons
enmig del desert.
Sense arbres. Sense ombra. Sense aigua. Sense idees. Sense ànima.
Vaig aturar-me i em vaig dir:
—Has de parlar de tu (o sigui, de mi!), que potser és allò que més coneixes.
I em vaig posar a parlar de mi. Però també d’en Zátopek, a qui anomenaven La locomotora Humana.

El llibre, com tota la col·lecció L’Arca, és molt atractiu, editat amb molta cura, tapa dura, lletra gran i il·lustracions boniques.

Lectura recomanada per a l’ESO

LES DADES
Títol: La Locomotora i jo
Autor: Pep Molist
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Animallibres
Pàgines: 104
Barcelona, 2024