Està dedicada a l’alfabetització i les literacitats. Hi ha molts articles que valen la pena de llegir i reflexionar sobre cap on va el futur de la lectura als centres educatius i a la vida en general.
L’editorial va signada pel Raül Manzano que fa unes reflexions molt encertades i ens convida a endinsar-nos en les pàgines del monogràfic per donar resposta al gran repte que ens planteja la literacitat: quin lloc ocupen els textos, siguin del tipus que siguin, en les nostres vides?
Segueixen tres articles potents en el que es plantegen moltes preguntes i s’aporten moltes idees que convé considerar. Coordinat pel Juli Palou i la Montserrat Fons hi ha un parell d’articles més, un d’en Daniel Cassany sobre la IA i un altre escrit per l’Alba Ambrós que ens parla de com aprendre i educar al segle XXI comporta adaptar-se als canvis de l’era digital, amb la qual cosa l’aprenentatge esdevé una experiència vital, social i híbrida. I ho acompanya d’experiències concretes amb l’alumnat de tots els cicles.
M’ha fet pensar molt l’article d’en Cassany titulat Educar amb la IA per llegir i escriure on ens recorda que cal revisar els canvis que provoca la incorporació de la intel·ligència artificial (IA) en l’ensenyament de la lectura i l’escriptura en tot el currículum escolar i aposta per analitzar com escrivim i llegim amb IA, les possibilitats didàctiques que ofereix aquesta tecnologia i els reptes que se’ns plantegen amb una mirada crítica, ètica i humanista.
Diu: És més fàcil i agradable abordar el problema de com la fem servir a l’aula que no pas convertir-nos en policies paranoics que persegueixen textos artificials.
I més endavant, afegeix: Són fascinants –i inquietants– els camins que obre la IA per ensenyar i aprendre a llegir i escriure en totes les assignatures del currículum que fan servir escrits. L’alumnat té ara més possibilitats d’aprendre pel seu compte, però el docent guanya recursos per diagnosticar i oferir ajudes més personalitzades. No perdem protagonisme amb la IA, al contrari, l’alumnat ens necessita més que mai per apropiar-se d’aquest nou superpoder que formarà la ciutadania analítica, crítica i creativa del futur.
Hi ha després, a la revista, sis articles pràctics que ens mostren com es pot treball a les escoles i després les seccions habituals.
Si teniu interès en albirar el camí que ens espera pel que fa a les competències lectores, aquesta revista us ajudarà, crec.
Els mons que crea el suec Sven Nordqvist són fascinants i plens de detalls, situen els personatges en paisatges molt acolorits, plens de detalls i criatures estranys. Segur que heu tingut a les mans algun títol de la popular sèrie d’En Pettson i en Findus.
S’acaba de publicar un nou títol d’aquest autor i també hi ha molts detalls curiosos i sorprenents al nou llibre, amb una trama on no hi ha cap altra intenció que divertir-nos amb les imatges.
Comença amb un nen sense nom que es desperta en un bosc desconegut, un lloc estrany. Recorda la Dorothy del mag d’Oz, envoltat d’uns personatges diminuts que l’ajudaran a trobar el camí a casa, un camí grog, com el títol del llibre. De fet, el camí és el veritable protagonista del relat, perquè l’argument no és més que una excusa per presentar-nos imatges acolorides que ens recorden altres escenaris o personatges de la literatura.
Hi ha, per exemple, un gegant que esculpeix catedrals amb les roques que tenen forma de peces de lego o una noia que s’arrauleix sota un mosaic de camps de conreu del paisatge.
Si us hi fixeu, mentre aneu llegint, segur que també reconeixereu el capità Nemo, l’Alicia o la Sireneta, altre altres.
Una peculiaritat que usa en Nordqvist en aquest llibre són unes vinyetes, com si fossin tires de còmic que ens proporcionen informacions del que està succeint. Són un punt curioses però crec que sense aquests apunts, el relat hagués planat igual de bé.
És un bon llibre que agradà a infants i adults. Conserva l’estil de l’autor, un món rural, idíl·lic, personatges peculiars i ambients plens de vida.
Un llibre enginyós que recomanem a partir de cicle inicial.
Llegiu-lo centrant-vos en el camí i el viatge.
LES DADES: Títol: El camí groc Autor: Sven Nordqvist Il·lustrador: Sven Nortdqvist Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie Mansten Editorial: Flamboyant Pàgines: 32 Barcelona, 2025
Hi ha qui col·lecciona versions d’El petit Príncep, altres de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, però no arriben a la munió de col·leccionistes de les centenars de versions de “La Caputxeta vermella”, un dels contes més explicat als infants.
De la Caputxeta trobem il·lustradors que han volgut donar-li el seu estil. N’hi ha de clàssics com el de l’Arthur Rackham, moderns com el d’Innocenti que situa l’acció en una ciutat, il·lustrats amb formes geomètriques, la varietat d’estil és fascinant. Del seu simbolisme també se n’han escrit nombrosos estudis, el més conegut el d’en Bettelheim al seu assaig Psicoanálisis de los cuentos de hadas.
La polèmica sobre com acaba el conte continua vigent. La versió més acceptada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Actualment, però, s’està imposant una versió on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també trobem altres versions que s’allunen molt del relat tradicional.
Aquests dies he estat llegint i gaudint de les il·lustracions de la Concha Pasamar sobre la seva versió de Charles Perrault. Amb llapis i color vermell crea unes imatges inquietants que, a mesura que anem avançant per les pàgines, ens aboquen al fatal desenllaç.
La promo de l’editorial Bookolia explica que:
Una tarda, cap a finals d’estiu, un trajecte en solitari, una nena confiada, un esser malvat, un engany. Concha Pasamar, autora de prestigi de literatura infantil en llengua espanyola, tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas. A aquests, s’hi ha d’afegir el lirisme de la prosa i les atmosferes de l’autora, que aconsegueix amb el seu llapis, en negre i vermell, unes il·lustracions que juguen també amb la tradició des d’una mirada actual.
Una manera excel·lent d’encarar el futur amb esperança és apostar per la lectura, per la mirada d’un infant que abaixa el cap, es capbussa en un relat de ficció, de poesia o de coneixement i llegeix. Quan torna a alçar el cap, el seu pensament entén, valora i estima el món d’una manera diferent. S’activen els sentiments positius, es facilita la comprensió, s’ajuda a no patir angoixa (ara se’n diu “ecoansietat”) i, d’aquest senzill gest d’obrir un llibre, se’n deriva la capacitat d’imaginar i de trobar eines per a la competència lectora i recursos per mirar de mantenir la bellesa del món que ens acull i ens dóna vida.
Aquesta setmana, després d’un any i mig de treball compartit amb la Mònica i la Laura, dues mestres compromeses, ha vist la llum la publicació d’ODS para pequeños activistas amb propostes de lectures per a infants d’Educació Primària. N’estem contents del resultat i de com l’editorial Graó ens ha tractat i de com -amb la seva experiència- ha millorat el resultat gràfic i la maquetació.
El manual és una guia per als docents que apostin per accions que ajudin als infants a crear xarxes de coneixement on la solidaritat, l’esperit crític i una mirada àmplia i neta, ajudin a entendre el món que habitem.
La doctora Jane Goodall, una de les científiques més admirades del nostre temps, ens recorda que ”el que fas marca la diferència i cada petita acció importa”. Per tant, quantes més persones siguem les que intentem actuar per millorar el nostre entorn i protegir el medi ambient, millor serà el resultat i l’impacte positiu que s’exercirà en la nostra societat. Es tracta de passar a l’acció.
Fa deu anys es va llançar l’Agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i des d’aquell moment, els docents vam començar a integrar-los en les nostres pràctiques diàries. Els ODS proporcionen un marc d’aprenentatge que ens ajuda a entendre les qüestions que ens afecten a tots: pobresa extrema, desigualtats, canvi climàtic, etc.
El llibre conté activitats per a cadascun dels 17 ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible). A cadascun dels disset capítols hi ha una breu introducció i un resum de la implementació curricular que dona pas a tres propostes lectores, una per a cada cicle. A cadascuna de les propostes lectores hi ha tres accions o activitats per reforçar el que s’ha llegit. En total són 153 objectius d’aprenentatge pensats per implicar l’alumnat en la defensa dels drets de la natura, el consum responsable, la solidaritat i la necessitat d’un canvi de vida profund.
L’hem escrit pensant en aportar una invitació a llegir, reflexionar i actuar per a un món més just i sostenible.
LES DADES: Títol: ODS para pequeños activistes. Propuestas lectores para Educación Primària Autors: Mònica Carrasco, Jaume Centelles i Laura Lagunas Il·lustradora: Imma Palahí Editorial: Graó Col·lecció: Graó Educació, núm. 358 Pàgines: 260 Barcelona, 2025
Tinc un amic afeccionat a caminar pels boscos i pels camps, escodrinyant els llocs secrets on es troben els bolets. És un especialista en reconèixer i anomenar tots els tipus diferents de bolets, els comestibles i els verinosos.
L’he acompanyat en alguna ocasió a caçar bolets però no sabria tornar al lloc on vam trobar-los. Són coses dels boletaires que van, com a la cançó d’en Sisa, perseguint, dalt el cel, a sota els pins, amanita, rovellons i fredolics.
A la literatura infantil i juvenil, tenim personatges amb nom de bolet. Potser el més conegut és un petit gos anomenat Rovelló, creació d’en Josep Vallverdú. Al País Valencià és força popular en Fredolic, el caragolet que sempre té fred i passa mil aventures per a trobar l’escalforeta del sol. El va escriure en Joan Pla.
Ara, s’afegeix a la saga dels animals amb nom de bolet un gat que té unes taques al cos i es diu Moixeró, com el bolet. El gat Moixeró, de la mà del seu creador, en Ramon Besora, viurà mil peripècies fent un viatge per tot el món.
El relat, explicat en primera persona pel gat, transcorre per tota mena d’indrets, alguns propers i altres misteriosos, desconeguts i llunyans.
L’aventura d’aquest gat que volia conèixer animals del mon comença a l’escola:
Un dia vaig sentir que el meu avi deia que els gats tenim set vides i jo no sé pas si en tenim set, de vides, o una vida que val per set. Sigui com sigui, vaig decidir dedicar la primera de les set vides a aprendre a llegir, a escriure i a moltes, moltes coses.
I, tot seguit, a les següents vint pàgines, se’ns mostren activitats, endevinalles, embarbussaments, contes, informació d’espècies relacionades amb els gats, referències a poemes rodarians i altres llaminadures. Per exemple, aquesta endevinalla:
El ruquet la té I no la sap pronunciar. No la té la vaca i la diu sense parar.
El segon capítol ens mostra el gat Moixeró començant el seu viatge. La primera parada és la granja. Amb les seves paraules ens va mostrant com son les gallines, els sons que fan els ànecs, les ovelles, els pollets, etc. També hi trobarem embarbussaments, endevinalles i un conte sobre una gallina que va enganyar la guineu.
Un embarbussament comença així: Una ovella banyuga, banyega, bedega, llanuda, llanada, mena un anell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat. …
La següent parada és el bosc. Aquí, en Moixeró coneixerà insectes, llops, serps, mussols, caderneres, esquirols, senglars, papallones, formigues, etc.
És el capítol més llarg (32 pàgines) i, al meu entendre, el que aporta més informacions interessants per als infants quan vagin d’excursió als boscos del nostre voltant, amb el grup escolar o amb la família.
Del capítol de la visita al bosc he gaudit intentant contestar les enganyifes. Per sort, en Besora s’ha preocupat d’ajudar-nos per si no les sabem. Només cal girar el llibre i trobarem el solucionari.
Per què les cigonyes amaguen una pota a l’hora de dormir? Què fan dotze gats en una teulada?
El viatge continua per la selva, la sabana i la mar. Acaba amb el poema Don Gatu, una versió semblant a la que canta (o cantava) la mainada al pati de l’escola en la versió castellana. Molt divertit.
Destaquen les il·lustracions de la Natasha Domanova, divertides, precises, amb molts detalls, pintades amb tinta i aquarel·les, ben maquetades i que ajuden a seguir el text, oferint molts espais que permeten al text respirar bé.
Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món, combina de manera perfecta els dos mons: el de la imaginació i el del medi natural. Les bibliotecàries tindran feina per saber si el classifiquen com a ficció o com a coneixement.
M’agradaria destacar un parell d’aspectes més: la maquetació i la guia didàctica.
La maquetació és bonica de veres, amb un format adequat, dobles pàgines a sang, primers plans plens de detalles i que distingeix els animals que són part del relat de ficció humanitzant-los amb detalls de vestimenta, per exemple, dels que són apunts de la fauna i la flora dels llocs per on passa el gat. En resum, un llibre que es llegeix de manera tranquil·la, amb un ritme que manté la musicalitat llegit en veu alta, i un text que acompanya i facilita la seva comprensió, sense perdre el punt d’exigència recomanable.
Si entreu al web de l’editorial Meraki podeu descarregar-vos gratuïtament la guia didàctica elaborada por la Margarida Prats Ripoll, professora honorífica de la Universitat de Barcelona. Val la pena i ens ofereix alguns recursos que podem usar a casa o a l’aula. A més, n’hi ha per a tots els cicles. Entreu a: https://editorialmeraki.com/wp-content/uploads/2025/08/Moixero-guia-didactica-digital.pdf
El viatge continuarà, segur. El gat Moixeró és curiós i no podrà estar-se de recórrer altres indrets fantàstics i, fins i tot, és possible que pel camí es trobi amb el Rovelló i el Fredolic. Mai se sap!
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
LES DADES: Títol: Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món Autor: Ramon Besora Il·lustradora: Natasha Domanova Editorial: Meraki Pàgines: 127 La Seu D’Urgell, 2025
A l’editorial Astronave acostumen a presentar bons còmics i normalment no fallen. De vegades, les apostes són més arriscades, com és el cas d’aquest “Cruce de caminos en el Valle Dorado” i, mira!, com se sol dir “qui no arrisca, no pisca” i, en aquest cas, el resultat són uns relats divertits, emotius i ben trenats i relacionats entre sí.
Venen en un estoig preciós i una il·lustració de la coberta magnífica que en anticipa les quatre històries formant part del mateix dibuix, talment com si fos un trencaclosques o, millor encara, un quadre d’Escher.
Els quatre relats que succeeixen a la Vall Daurada tenen diferents protagonistes i, de fet, els títols ja ens apunten de què va la cosa: Un nen que vol un gos, una nena fantasma, un president un xic especial i un gos que vol salvar una noia que ha caigut per un barranc.
La gràcia o l’enginy de tot plegat és que els quatre relats tenen connexions. Es poden llegir de manera individual però alguns personatges apareixen en els altres relats i en acabar de llegir-los tots s’entenen millor els relats.
Us recomano que comenceu per «El niño que no quería un gato» que ens parla d’amistat, de família i, sobretot, de valorar allò que realment importa. Com la resta de llibres té humor i es llegeix prou bé.
Potser, la publicitat de l’editorial que situa la lectura “a partir de tres anys” és arriscada perquè entenc que el transfons de les històries és per a infants més grans, a partir de cicle inicial.
Si seguiu amb «La nina fantasma» veureu que és més complicat d’entendre perquè la protagonista és una nena que es mou entre dos mons, el desl vius i el dels morts, perquè és una fantasma. Està dibuixat en blanc i negre i convé llegir-lo amb els infants perquè entenguin què significa tot plegat. És una mica “gòtic”.
«Una vida perruna» m’ha fet riure molt. Diu: «yo no se muy bien si me llamo «aquí», «dáme la patita» o si a lo mejor me llamo «no» que es lo que dicen más a menudo». El conte té moltes reflexions potents dites pel gos.
I el quart, «Un presidente distitnto a los demás», narra la història del president de la república que en realitat és una mena de superheroi i s’ha d’enfrontar a tota mena de monstres i éssers estranys. Una mica estrambòtic i àcid però sorprenent.
Lectura recomanada a partir de sis anys. Defuig la carrincloneria, és divertida i sobretot la part gràfica és molt original.
LES DADES: Títol: Cruce de caminos en el Valle Dorado Autor: Lewis Trondheim Il·lustrador: Sergio García Traductora: Xisca Mas Editorial: Astronave Pàgines: 128 Barcelona, 2024
Fa deu anys es va publicar “Kamal i els alfabetistes” i ara l’editorial Animallibres la recupera per a gaudi dels joves lectors, amb el convenciment que passaran una bona estona.
L’Àngel Burgas és un escriptor amb una llarga producció i es nota perquè el relat està ben estructurat i té ritme. Narrat en primera persona per en Kamal, un noi de tretze anys que explica la seva peripècia i ho fa afegint molts diàlegs que fan que la història avanci.
“Kamal i els alfabetistes” ens recorda les novel·les d’aventures centrades en el que està passant, apuntant per on pot anar la cosa i defugint (cosa que és d’agrair) la intenció moralitzadora que sovint veiem on s’intenta alliçonar els infants i joves i l’únic que fa és allunar-los del plaer lector.
Si coneixeu Berlin i Estambul encara ho gaudireu més perquè s’expliquen perfectament aquests dos món, dues cultures diferents i com es veu i es viu la vida en aquests dos indrets.
El llibre té ironia, humor i un punt de ciència ficció que recorda els contes de Bradbury. Alguns capítols són hilarants i et fan riure només d’imaginar les situacions.
La trama va d’un noi, en Kamal, que va néixer amb una marca a l’esquena que sembla una lletra de l’alfabet otomà. Aquesta taca és una de les que falten a una societat que s’anomenen “els alfabetistes” i és la que els falta per completar l’alfabet i salvar el món d’una profecia que assenyala fi del món. Naturalment, també hi ha un dolent, un alfabetista renegat, el malvat gran K, que farà els possibles per que la missió d’en Kamal fracassi.
Una de les activitats més reeixides que es fan a les biblioteques són els clubs de lectura, un idea que neix de la necessitat de trobar espai per a la conversa.
És tan potent aquesta activitat que ha traspassat les parets de les biblioteques i ara n’hi ha a les llibreries, les cafeteries i, fins i tot a les presons. I, naturalment, aquest recurs és ideal quan s’incorpora al dia a dia de les escoles i instituts.
Un cas exemplar és el que succeeix a l’Institut de Mungia (Bilbao) on la Miren Billelabeitia promou les tertúlies literàries. Amb aquesta acció s’activa el gust per la lectura i s’aconsegueix que l’esperit crític impregni els alumnes de 4t de l’ESO.
La Miren, llicenciada en Euskal Filologia, ha estat la professora de Euskara eta Literatura i de Literatura Universal i a l’assaig «Lo que una ama», Billelabeitia recull una part significativa de la seva experiència amb els alumnes que han participat de les tertúlies literàries.
El llibre té tres parts.
Primer, hi ha una breu introducció on ens fa avinent el perquè d’aquest llibre i, amb certa modèstia, ens adverteix del què trobarem i, sobretot, del que no trobarem. Diu, per exemple: No busques críticas literarias sobre los libros leídos, sino alguna reflexiones sobre la actividad lectora. No se proporciona información concreta sobre como leer o como trabajar la lectura. Tampoco se trata de un conjunto de ejercicios o de propuestas de trabajo individual en torno a ella, sino un compendio de inquietudes, opiniones y reflexiones de cuanto la lectura genera en los lectores jóvenes, en los adolescentes.
A continuació, ve una Primera part (Hablo del mundo de los libros) on l’autora fa una explicació del que són, al seu entendre, les tertúlies literàries. És un recorregut on ens posa al dia de com va arribar a aquesta eina de mostrar i compartir amb els alumnes la lectura i la literatura. És un capítol emotiu on la Miren defensa aferrissadament la necessitat de llegir i pensar sobre el que es llegeix per arribar a ser més crítics.
I, seguidament, trobem la part més interessant on, al llarg de 171 pàgines dividides en setze capítols, ens parla de les obres que han llegit i compartit els seus alumnes. De cada lectura ens fa unes reflexions. La primera que comenta és Las troyanas, el clàssic d’Euripides, i, malgrat ésser una lectura exigent per començar el curs, veiem com els alumnes aconsegueixen extrapolar els fets que es narren comparant-los amb la realitat actual viscuda als països de l’Orient pròxim o a l’antiga Iugoslàvia relatiu al maltractament de les noies i les dones.
A continuació, ens explica tot el procés d’acostament a Sherezade a partir dels relats de Les mil i una nits, uns contes més senzills de llegir però que aporten una dosi gran d’emocions i permeten comparacions sobre com les dones han anat empoderant-se al llarg dels segles.
La tercera lectura és Hamlet. També llegiran poemes com Ítaca de Kavafis, la transformació de Gregori Samsa a La metamorfosi de Kafka, i altres lectures que obren la mirada al món que ens envolta. Molt interessant.
«Lo que una ama» és un lectura amena, inspiradora, que enganxa i mostra una altra manera de fer a l’aula per tal que els adolescents estimin la lectura i s’afeccionen a emprar-la com a recurs on trobar respostes als dubtes, anhels i somnis que tots tenim.
El llibre va ser mereixedor del Premio Euskadi de Ensayo en Euskera 2023.
LES DADES: Títol: Lo que una ama Autora: Miren Billelabeitia. Traductor: Ángel Erro. Editorial: Consonni Pàgines: 240 Bilbao, 2025
L’«Atrapallibres» és una de les accions més reeixides que organitza cada any l’Ibbycat. Mou milers d’infants i joves d’arreu de Catalunya que llegeixen tres llibres adequats a la seva edat. La tria dels tres títols no és fàcil i cadascú de nosaltres en podria fer una diferent. Imagino que els especialistes que fan la selecció han de suar per acotar-la només a tres títols i deixar de banda la resta de bons relats. A la propera edició, a la franja d’edat dels 10 anys han triat aquests:
L’«A, B, C i la Sra. Smith» és un relat molt ben tramat protagonitzat per tres germans i la seva veïna, la senyora Smith, una dona solitària, que el primer dia de desembre decideix preparar-se per fer un viatge el dia de Nadal i marxar a un lloc ben llunyà, encara per decidir, on la vida sigui com ella la recorda de quan era petita. Llegim al primer capítol: Aquell 1 de desembre ja va ser massa: Els narcisos van florir al matí animats pel sol de primera hora, es van pansir havent dinat a causa d’una gelada sobtada, i van sortir volant al vespre quan va passar per allà un remolí. A tot això, si li va afegir la presència d’un os blanc, que va travessar el seu jardí aixafant les flors…
Però l’arribada d’uns veïns un xic diferents ho comença a trastocar tot. La nova veïna, la doctora Green, una científica inventora de màquines per millorar el medi ambient, i els seus tres fills, que tenen noms ben fàcils de recordar (A, B i C) donaran un canvi a la vida de la Sra. Smith i es veuran embolicats en unes aventures ben divertides. El final és emotiu, tanca de manera genial el relat i ens aporta una alenada de benestar que es d’agrair i ens convida a seguir estimant la lectura.
Lectura recomanada a partir de 10 anys. LES DADES: Títol: A, B, C i la Sra Smith Autora: Núria Parera Ilustrador: Kim Amate Editorial: Babulinka Llibres Pàgines: 160 Barcelona, 2024
Mestres! Aquest recull de petites píndoles amb les reflexions d’en Vicenç Arnaiz, és una bona lectura que cal fer amb el llapis al costat per anar subratllant les frases i els pensaments encertats d’un col·laborador habitual de les revistes que publica Graó.
Arnaiz és membre del Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca i ha publicat més de 600 articles en diferents revistes i sobretot un llibre que recomano i que va ser escrit abans de la pandèmia: “Infàncies: educar i educar-se”, on trobem articles seus i de la gran Carmen Díez Navarro, una mestra amb majúscules.
Educar a la intempèrie té un subtítol que ens acota per on poden anar les reflexions: Una brúixola per escoltar, pensar i cuidar els infants petits, encara que en realitat no és només del cicle 0-6 que ens parla, sinó que trobem pensaments i reflexions de situacions que es viuen en família. M’ha agradat molt quan ens ofereix les converses amb infants més grans.
Com que els capítols són breus, en un parell d’estones els tindreu llegits i subratllats. Segur que us carregaran d’energia per al proper curs.
El pròleg de Sílvia Blanch comença així: Aquest llibre és molt més que un recull d’articles: és una guia vital, un acompanyament honest, un cant a la infància i ala responsabilitat adulta. Ens recorda que cada infant és únic, digne i portador de sentit. I que la manera com el mirem, l’acollim i l’acompanyen pot transformar la seva vida… i també la nostra.
I al web de Graó llegim: Aquest llibre és com una abraçada per a qui educa: ens recorda que la veu, amb la seva dolcesa, pot arribar al cor dels infants. A través de reflexions curtes però profundes, ens ajuda a mirar la criança i l’educació amb nous ulls, plens de respecte i amor. Ens inspira a ser més conscients de la nostra manera d’acompanyar-los, i ens dona eines per fer-ho millor. Llegir-lo és sentir-se acompanyat en aquesta gran aventura de fer créixer. Un llibre que transforma la mirada… i el cor.
Una bona lectura per aquest estiu (i per a tot l’any).
Crec que és un bon recurs per començar els claustres de mestres. Es llegeix un capítol i segur que el diàleg posterior serà molt ric i generarà reflexions sobre el nostre dia a dia i les coses que ens passen al centre.
LES DADES:
Títol: Educar a la intempèrie Autor: Vicenç Arnaiz Editorial: Graó Col·lecció: Micro-macro referències, 24 Pàgines: 182 Barcelona, 2025
