publicacions

by

Un pòquer de llibres sobre lectura i literatura

Cada dos anys es publica l’Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura, un recull que té com a objectiu recollir l’estat de la qüestió i fer balanç d’actuacions corresponents al bienni anterior. En alguna conversa que hem tingut amb les persones que gestionen l’Anuari els he comentat la preocupació per la manca de publicacions en format llibre que tractin sobre lectura o biblioteques escolars. I, vés per on!, en els darrers dos mesos han aparegut quatre llibres que cal tenir a mà. Els presentem:

El primer que va sortir va ser el d’en Joan Portell: Llegim? Com fer lectors entusiastes.
Es tracta d’un assaig molt complet i ben estructurat que esdevé una eina útil per als mestres però també per a pares i mares i lletraferits en general.
A la contraportada podem llegir:
Aquest llibre no són les instruccions d’ús de com fer lectors voraços, ni el mètode infal·lible de com esdevenir un lector compulsiu. Tampoc no hi trobareu la paraula màgica per aconseguir que les biblioteques catalanes tinguin tots els llibres prestats, ni la poció que omplirà de llibres totes les biblioteques escolars.
Joan Portell, en aquest llibre, ens ofereix la seva particular mirada sobre l’adquisició de l’hàbit lector, i ens proporciona les eines bàsiques i les estratègies necessàries per acostar els llibres als infants. Hi trobarem consells sobre com triar un bon llibre, informació sobre com col·laborar en la biblioteca escolar o com utilitzar la biblioteca pública, i una selecció de títols bàsics infantils i juvenils. Compta també amb un capítol sobre les dificultats lectores, com detectar-les i què fer-hi.
Un llibre per a saber com endinsar-se en la màgia de les paraules escrites i quedar-ne encantats per sempre més, sense remei.

Les dades:
Títol: Llegim? Com fer lectors entusiastes
Autor: Joan Portell Rifà
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 2017
Pàgines: 160

El booktrailer:

Un altre llibre molt útil és La literatura a l’educació infantil, escrit per la Cristina Correro i la Neus Real, membres de GRETEL. Forma part de la col·lecció Temes d’Infància de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Es tracta d’un assaig pensat per a les persones que es dediquen a l’educació infantil i necessiten recursos per a la formació de petits lectors literaris. El volum té l’origen en les sessions del Grup de Treball Art i Literatura de l’Associació de Mestres Rosa Sensat (AMRS).
El contingut del llibre s’articula en cinc capítols, centrats en els grans components que la integren: els infants, el currículum, l’educació literària, els llibres i les pràctiques escolars, amb la voluntat d’enllaçar els principis teòrics de l’educació literària infantil amb pràctiques efectives d’aquesta educació.
Conté diverses experiències de les vivències dels infants menuts amb la literatura a l’escola bressol, al parvulari i a les biblioteques. Aporta moltes idees i propostes pràctiques, així com nombrosa bibliografia comentada, la qual cosa és molt d’agrair.

Les dades:
Títol: La literatura a l’educació infantil
Autores: Cristina Correro i Neus Real
Editorial: A.M. Rosa Sensat
Col·leció: temes d’Infància núm. 73
Pàgines: 160
Barcelona, 2017

El tercer és d’en Josep-Francesc Delgado i és un assaig sobre la vida i l’obra de l’autor alemany Michael Ende. Es titula, precisament, El món de Michael Ende: vida, obra i antroposofia
El llibre va rebre el premi Miquel d’Engolasters d’Andorra 2016 i suposa el primer apropament panoràmic escrit en català a la vida i l’obra de l’autor de La història interminable. Hi ha també una immersió apassionant en l’Alemanya innovadora i plena de noves idees dels anys 20 i 30 del segle passat, una Alemanya culta i innovadora que no vam conèixer.

Les dades:
Títol: El món de Michael Ende: vida, obra i antroposofia
Autor: Josep-Francesc Delgado
Editorial: Pàgès
Col·lecció: Argent Viu Nº 142
Pàgines: 96
Lleida, 2017

El divendres 24 de novembre el presenten a la biblioteca de La Garriga.

El darrer llibre que comentem és d’en Joan de Boer, un agitador cultural de primera classe. Es titula La hora del cuento en las bibliotecas. Claves para su organización
I l’ha publicat la UOC dins la útil Col·lecció: EPI
A la promoció hi diu:
La Hora del Cuento se ha convertido en una de las actividades de dinamización lectora más populares en las bibliotecas.
La aparente sencillez de su naturaleza puede llevarnos a caer en el error de no plantear correctamente aspectos clave de su organización, como:
-¿Dónde encontrar los narradores?
-¿Para qué edades deben estar pensadas las sesiones?
-¿Cuál es el mejor espacio para realizar el evento?
Sobre estos elementos y otros, en esta guía práctica se ofrecen claras indicaciones para los profesionales de las bibliotecas

I l’acompanyen d’aquest booktrailer:

Les dades:
Títol: La hora del cuento en las bibliotecas
Autor: Joan de Boer
Editorial: UOC
Col·lecció: EPI
Nombre de pàgines: 110
Octubre 2017
Us recomano que visiteu el web d’en Joan. Val la pena. http://www.joandeboer.cat/

Àpali, que ja podeu anar fent la carta als Reis!

by

Què en fas, d’una idea? Un àlbum il·lustrat filosòfic

Hi ha àlbums il·lustrats que són tan bons que a la primera fullejada ja els hi veus un extraordinari potencial. Un d’aquests és «Què en fas, d’una idea?», un llibre que té unes il·lustracions magistrals i una història filosòfica que el sustenta i obre nombrosos interrogants i possibilitats de conversa.

«Què en fas, d’una idea?» explica la història d’un nen (o potser és una nena) a qui se li apareix una idea representada en forma d’ou amb cames i amb una corona que ens recorda la mítica Princeseta d’en Tony Ross.

A la portada veiem el nen a la dreta (en blanc i negre) i l’ou a l’esquerra (en color). La imatge es repeteix a la primera pàgina amb una petita diferència perquè el somriure s’ha transformat en un gest de dubte, d’incertesa, com si l’infant es preguntés «Què en faig, d’això?».

A mesura que anem passant pàgines el nen mostra diferents estats d’ànim que reflecteixen un primer intent de negació de l’existència de la idea, després el neguit pel que puguin pensar els demés, seguit de l’intent d’amagar-la i, finalment —la idea persisteix i creix— l’acceptació. A partir d’aquí el nen se sent còmode amb la idea i comença a compartir-la, bo i sabent que alguns se’n riuran. La seva perseverança i el pas del temps ajudaran a estimar una idea que li canviarà la vida.

En aquests àlbum destaca l’ús del color. Hi predomina el blanc que fa que la lectura respiri molt. La il·lustradora Mae Besom es val dels llapis de colors per acompanyar la bellesa narrativa i un missatge que sovint ens recorda a El petit príncep. A mesura que anem avançant pel relat, el blanc i negre va virant a uns colors alegres i lluminosos. La progressió és una manera perfecta de retratar com la idea va arrelant en vida del nen. El gris simbolitza la vida quotidiana i el color un esclat de joia inimaginable.

El missatge que ens arriba és que cal acollir i cuidar les idees amb paciència, totes les idees, les grans i les petites, les estranyes i les comunes, perquè totes poden canviar el món. Sembla, talment un missatge d’anunci televisiu, d’aquells que s’usen a les empreses per pujar l’estima del personal i /o per sentir-se copartícips de determinat projecte.

«Què en fas, d’una idea?» aborda algunes qüestions filosòfiques i com que el concepte d’idea pot ser difícil de comprendre per als infants està bé que abans de mostrar el llibre se’n parli i es recordin alguns personatges que han tingut idees brillants, senzilles, i que han canviat les nostres vides. Perquè algunes idees s’han acabat convertint en invents que alhora han esdevingut objectes quotidians. No cal anar a l’inventor de la vacuna de la malària o de l’accelerador de partícules, podem recordar qui va inventar el xupa-xups, el pal d’escombra, el carro del supermercat o el telèfon mòbil, per exemple. I també podem tenir a mà el divertit «Els grans invents del TBO».

És un llibre molt recomanable per a totes les edats; està ple de símbols, alguns molt evidents com els rellotges que van apareixent o les fulles que esdevenen ocells. M’ha agradat molt; el final és sorprenent.

Les dades:

Títol: Què en fas, d’una idea?
Autor: Kobi Yamada
Il·lustradora: Mae Besom
Editorial: BiraBiro
Pàgines:36
Barcelona, 2017

A aquest primer llibre el seguirà (confiem) la traducció d’un altre del mateix estil «Què en fas, d’un problema?».

El llibre ha estat guardonat als USA i alguns centres educatius l’han treballat amb propostes tan enginyoses com aquesta de CENTENNIALSINGS

 

by

Una nova terra. Una vivència compartida.

L’Associació de Mestres Rosa Sensat acaba de publicar la reedició d’aquest llibre clàssic d’en Paco Candel, amb les il·lustracions originals d’en Cesc i la traducció de la Marta Mata.
Es tracta de la primera edició en català d’aquest conte que és va publicar l’any 1971, dins de la col·lecció «Desplegavela» de l’editorial La Galera. El text en castellà és anterior, del 1967. La col·lecció «Desplegavela» es deia així perquè les pàgines del final s’obrien en forma d’acordió. En l’edició que ara s’ha reeditat, aquest detall no hi apareix, imagino que per estalviar costos.
El llibre és un regal per diversos motius.
Primer perquè recupera un text mític i ens recorda la figura d’aquests escriptor tan proper per als qui, com jo, ens hem mogut pels mateixos espais físics. Sovint hi vaig a la Zona Franca on hi viu part de la meva família i on hi ha la magnífica biblioteca que porta el nom d’en Paco Candel. Mentre passejo pel barri i pels carrers on vivia l’autor, el recordo.
També perquè els qui som de l’Hospitalet tenim un deute amb ell des de l’època en que va ser elegit regidor de la ciutat per la llista del PSUC i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Era l’any 1979.
En tercer lloc perquè la història que explica «Una nova terra» és la història de moltes de les nostres famílies que van arribar a Catalunya els anys 50 i 60 amb les mateixes condicions dels protagonistes del relat. A més, les anècdotes i les situacions que s’expliquen són compartides.
I finalment perquè «Una nova terra» continua essent actual i encara avui hi ha fluxos migratoris que viuen la mateixa circumstància vital.

El relat l’explica un infant i comença quan ell, la germana i la mare reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat. Agafen el poc que tenen i emprenen un llarg viatge de tres dies en tren fins a la ciutat. Hi van neguitosos perquè no saben què es trobaran.
S’instal·len en una barraca que el pare ha comprat.

El pare pregunta:
—Què us sembla?
—Estupenda! Està molt bé!
La barraca, si fa no fa és com la cova que teníem al poble.
El que jo no sé és d’on sóc, ara. Jo era del meu poble; però ara, d’on sóc?

La narració continua explicant com els infants van a l’escola, com juguen al parcs, com fan nous amics i com van descobrint els espais que els envolten.
El somni de la família és aconseguir un dels pisos que s’estan construint a l’extraradi.

Aquests jardins tenen a la vora unes cases molt, molt altes. Al poble no n’hi havia pas. Aquestes cases es diuen pisos. Uns amics meus hi viuen. Jo hi he pujat. M’agraden els pisos perquè hi ha lloc per a tot. I també perquè es veuen moltes coses i moltes cases de la ciutat des de la finestra.

Al web de l’Associació han penjat un Vimeo amb imatges del conte que podeu veure a continuació:
https://vimeo.com/238939856
Al grup de treball «Passió per la lectura» el comentarem en la propera sessió i valorarem si l’incloem en la tria sobre llibres que parlen de les ciutats. Diria que sí.
Aquest llibre i la resta de títols de la Col·lecció (que comença a fer molta patxoca) els podeu aconseguir entrant a http://rosasensat.org/editorial/ca/colleccions/?colleccio=MARS

LES DADES:
Títol: una nova terra
Autor: Francesc Candel
Il·lustrador: Cesc
Traductora: Marta Mata
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Col·lecció: MARS, 10
Pàgines: 28

by

El hada acaramelada (Gloria Fuertes)

Diverses editorials s’han preocupat de recuperar els poemes de Gloria Fuertes fent que l’aniversari que ara acaba hagi estat un festival poètic inoblidable.
Vam comentar l’efemèride el 7 de novembre de 2016 en un post que intitulàvem Centenari Gloria Fuertes i ens fèiem ressò d’un recull de l’editorial Kalandraka. Amb posterioritat s’han anat editant nous poemaris (Anaya, Blackie Books, etc.) i l’últim que he llegit (El hada acaramelada) és magnífic, sobretot per la estimació amb que la Rocío Martínez, la il·lustradora, ha tractat cada poema.
La primera edició d’aquest llibre va ser l’any 1973 i és, per tant, un dels primers poemaris de la Gloria Fuertes.

Sovint diem que llegir poesia també es llegir, òbviament, i tot el que es diu de la lectura en general serveix per a la lectura de poemes, però amb un matís: El text poètic no és com els altres. La diferència no rau en les característiques de la rima, del ritme, etc. sinó en l’atenció particular que exigeix la poesia.
Georges Jean va escriure una vegada que “llegir poesia significa recórrer un univers conegut i nou alhora i captar les paraules no solament pel que diuen sinó pel que són”.
Amb els poemes de la Glòria Fuertes es posa en marxa la capacitat de commoure, d’accedir a un món imaginari i d’expressar vivències personals a través d’un codi conegut, ric i subjectiu que, a l’infant que llegeix o escolta llegir l’adult, li suggereix sensacions i sentiments que permeten veure el món amb uns altres ulls.

El hada acaramel·lada comença amb el conte poema que dóna títol al volum, la història d’una nena que vol ser fada:

De pequeña atolondrada
Pues soñaba con ser hada
De cucurucho y varita.
Su madre doña Rosita,
Dándole beso tras beso,
Le dijo: ¡Nada de hada,
Que ya no se lleva eso!
¿Cómo vas a ser un hada
Con ese flequillo tieso
Y esos ojos de ratón,
Si ya no se lleva eso?
-Somos pobres, no hay castillo,
Tu padre suda en el trillo,
Yo sudo en el lavadero
…

Segueixen un enfilall de poemes amb molt de ritme i musicalitat que recorden les cantarelles i jocs dels infants que juguen a les places dels pobles o als patis de les escoles. Vegeu l’inici d’alguns poemes i penseu què us recorda:

Cucú, cantaba la rana;
Cucú, debajo del agua.
Cucú asomó al cabeza.
Cucú, quería cerveza.
Cucú, pasó un tendero,
Cucú, vendiendo carero.
…

Este dedo uno
Es muy tuno.
Este dedo dos
Reza a Dios.
Este dedo tres
El más largo es.
Este dedo cuatro
Parece un pato.
….
¡Al carro de la zanahoria!
Comeremos escarola,
Lo que comen los jilgueros.
El puré para el abuelo.
¡Al corro de la batata!
Comeremos mermelada,
….

Hi ha, també, molts poemes que afavoreixen el joc creador i són fàcils de memoritzar. Per exemple, el que comença amb

Soy una mosca,
Me quiero casar
Con un mosquito
que sepa volar.
Soy un mosquito
me quiero casar
con una mosca
que sepa bailar.
….

Menció apart mereixen les il·lustracions, amb tons pastel. Són precioses perquè cada poema està tractat com si fos únic i especial i en passar pàgina ens trobem amb una sorpresa compositiva diferent i veiem com imatge i text es fusionen formant un cos únic. Podríem dir que les imatges són poètiques per se perquè van més enllà del propi text. Per exemple, el poema La luna es un globo (us sona?) acaba amb:

Y las ranas cantan,
y las vacas piensan
lamiendo su campo
que es todo de menta.


Y la Rocío, no té prou en dibuixar les granotes cantant i una vaca damunt d’un prat sino que va una passa per endavant i ens dibuixa una vaca verda, del color de la menta (que és com deuen quedar les vaques que mengen menta, i aquí la picada d’ullet a Rosa Caramel és evident)
El hada acaramelada és un llibre per tenir a casa però que a l’aula ens pot anar anar molt bé per jugar amb les paraules. M’ha recordat molt la poesia de Jiménez, d’Alberti i sobretot de Lorca. Alguns poemes són fàcils de passar a gestos per fer Poesia amb els braços, n’hi ha d’altres que són genials per practicar la Poesia amb forats i molts poden ser llegits com si d’un cor musical es tractés.
Com tota l’obra de Glòria Fuertes, aquest llibre també ens obre la porta a inventar-ne de nous “a partir de…”


Recomanat per a infants a partir de cinc anys

Títol: El hada acaramelada
Autora: Gloria Fuertes
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Nórdica Libros
Madrid, 2017
48 pàgines

Podeu llegir-ne les primeres pàgines AQUÍ

by

El viatge extraordinari de l’Olga

Duomo és una editorial que ha començat a publicar llibres per a infants i joves com el que comento tot seguit. Es titula Olga de papel i el personatge principal és l’Olga Tindal, una nena d’onze anys que pot contar unes històries meravelloses tan vives i detallades que semblen reals.

«Cuando empezaba a contar, quienes estaban cerca aguzaban el oído, las ventanes se entreabrían, en los patios las voces cesaban, rostros de curiosidad asomaban entre la ropa tendida y quienes estaban en casa salían arrastrando consigo una silla.»

Un dia, l’Olga comença a explicar la d’una nena de paper que desitja convertir-se en persona de carn i ossos i per aconseguir-ho comença un llarg viatge, un viatge extraordinari, que l’ha de portar a casa de la maga Auselia, que és qui té la solució.

«El viaje era largo y peligroso. El niño de barro y la niña de vidrio lo habían emprendido años atrás, pero solo uno de ellos había regresado…»

A la novel·la hi ha un relat paral·lel que és la vivència de l’Olga Tindal quan explica les aventures que s’inventa als seus dos millors amics, l’Oruga i la Mima. És fàcil de seguir perquè ambdós relats estan escrits amb diferent tipologia, permetent que sempre sapiguem què està passant i on ens trobem.  A més la narració és lineal, amb la qual cosa no cal fer altra cosa que disfrutar del que es llegeix.

Al conte principal, el que narra el viatge, l’Olga de paper viurà nombroses i inversemblants aventures, farcides d’emocions i sorpreses.

«Es la historia de cuando el oso amaestrado del señor Yubat, al final, me cortó en dos y el hombrecito muelle me pegó con celo. Él siempre lleva encima un rollo de celo, porque de vez en cuando se despega del fondo de la caja y cae fuera. La mujer voladora quería prestarme una de sus tiritas, pero yo opino que, si te cortan en dos, hace falta algo más fuerte para mantenerte junta.»

Olga de Papel té diversos nivells de lectura. Un primer nivell és l’aventura en si i pot anar adreçat a infants a partir de nou anys. Un segon nivell de lectura ens porta a extrapolar els missatges que s’amaguen darrera de les situacions i dels personatges, i ens condueixin al simbolisme de la veritat i de l’amor subjacent.


Vam tenir la sort que ens visités l’autora, l’Elisabetta Gnone, convidada per Duomo Ediciones i vam poder parlar amb ella en una trobada informal a l’Abacus de Balmes. Va explicar els tres anys invertits en la gestació del llibre, el perquè de la tria d’un nom tan rodó com Olga per a un personatge tan fràgil fet de paper (que té por del vent, i la terroritza la possibilitat de mullar-se) i sobretot ens va explicar que a Itàlia fa un any que circula el llibre i té força èxit entre els adolescents, entre les noies especialment. També vam poder parlar de literatura infanti l juvenil en general, de Rodari, d’Innocenti i de Piumini, entre d’altres autors del seu país.
A la Casa del libro (Rambla de Catalunya) hi ha una exposició de les il·lustracions. Com no podia ser d’una manera estan fetes amb papers retallats. Una joia. En el vídeo següent podeu veure el procés que ha seguit la Linda Toigo per a la seva elaboració.

i si hi esteu interessats en treballar la novel·la, també hi ha una guia de lectura. Us l’escannejo i la podeu obrir aquí.

LES DADES:
Títol: Olga de papel
Autora: Elisabetta Gnone
Il·lustradora: Linda Toigo
Traductor: Miguel García
Editorial: Duomo
Barcelona, 2017
Pàgines: 324

 

by

Les TIC-TAC-TEP a la biblioteca escolar

Al número de novembre de la revista GUIX, la Maria Calvo, educadora i antropòloga social, fa unes reflexions sobre les eines que ens ofereix la web social a les biblioteques escolars i a les activitats de foment de la lectura. Segons explica, les possibilitats són infinites i les anomenades TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació), TAC (Tecnologia per a l’Aprenentatge i el Coneixement) i TEP (Tecnologia per a l’Empoderament i Participació) han arribat per quedar-s’hi.
L’article es complementa amb l’explicació d’una pràctica concreta basada en l’eina Kahoot i que va realitzar amb l’alumnat de sisè de primària per crear una activitat que va anomenar Adivina cuanto he leído, sobre la motxilla literària de cada alumne.

la María Calvo

L’article val la pena. Us transcric unes frases:
Los responsables del fomento de la lectura y bibliotecas no solo trabajamos para el desarrollo de la competencia lingüística, sino que tenemos también que considerar la competencia digital del alumnado y la competencia de aprender a aprender, puesto que nos servimos de la tecnología para conseguir nuestro propósito: fomentar el placer de la lectura. Por ejemplo, tenemos a nuestra disposición redes sociales específicas de lectura, que las hay magníficas para primaria como Leoteca (www.leoteca.es), una comunidad de lectura infantil en la que participan las familias y el profesorado. Y no nos podemos olvidar del potencial que nos ofrece el uso de redes sociales como facebook o twitter desde los colegios y bibliotecas escolares como medio de difusión y comunicación con la comunidad educativa, destacando principalmente las familias: recomendaciones de lecturas en familia, difusión de novedades en préstamo, compartir trabajos realizados alrededor del mundo de los libros en el colegio…
La lista de herramientas para realizar actividades de fomento de la lectura es larga, y su utilización nos permite acercarnos a los intereses y motivaciones del alumnado, en principio, por el simple hecho del uso de dispositivos digitales en el aula y/o biblioteca: cuaderno digital de lectura (Wiki, blogs), lectura en voz alta (Audacity, Ivoox), pósters multimedia colaborativos e interactivos (Glogster, Padlet), etc. Entre todas, hoy podríamos decir que tienen un plus añadido las que nos permiten gamificar, es decir, utilizar dinámicas y mecánicas de los juegos y su valor motivacional para aprender jugando, y en nuestro caso fomentar la lectura y conseguir una biblioteca viva que sea algo más que el lugar donde se guardan libros.

 

by

Enfonsat! Una de pirates

Un barret de pirata.
Un dia assolellat.
En Blau el pingüí
Un nou joc ha trobat…
Així comença aquest àlbum «Enfonsat!» que és una nova aventura del pingüí que ja ens va divertir a l’anterior «Quin vent». En aquest, en Blau el pingüí viu una aventura de pirates, tresors i amistat.
Mentre naveguen pels set mars, el capità pingüí i els seus amics Pere Simitarra, el contramestre Raimon, l’ós Bernat i la foca Marcel pateixen un inesperat enfonsament! Però el naufragi els porta a trobar a un personatge desconegut perdut en una illa deserta. La possibilitat de trobar un tresor, encara està oberta… Perquè en Blau té un sorprenent pla per rescatar un vaixell enfonsat. La història acaba amb un nou i meravellós ús per al vaixell que «val molt més que tot l’or».
Un llibre molt divertit il·lustrat amb els colors vibrants i emotius que empra sovint en Rob Biddulph.
El text original en anglès està pensat per ser llegit en veu alta i disfrutar de les rimes. La traducció de l’Anna Llisterri és molt encertada perquè manté la simpatia de les rimes gracioses que fan que sigui un plaer llegir-les:
«Un moment: hi ha una bandera… Un pal… Un timó
Calamars i sirenes, és tot un galió!»
A l’escola pot oferir-nos moltes possibilitats de treball perquè el tema enganxa des de la primera pàgina però també pot ser un bon motiu de generar discussions i imaginar el que pot passar a continuació: Com tornaran a casa, com es va enfonsar el galió pirates, etc. i naturalment per parlar de l’amistat.

Un àlbum ideal per ser llegit en lectura compartida (Shared reading), a la manera com s’expliquen els contes a les aules de cicle infantil.
Un llibre bonic, poètic gairebé, que quan el rellegeixes et transmet una sensació molt plaent i t’obliga a mirar més i més detalls. Fixeu-vos, per exemple, com ens presenta l’autor en una doble pàgina espectacular el galió enfonsat o fixeu-vos en l’ós i la seva bossa d’anar a la compra o les ulleres de busseig que l’acompanyen.


LES DADES:
Títol: Enfonsat!
Autor: Rob Biddulph
editorial: Andana
Traductora: Anna Llisterri
32 pàgines
València,2017
Al web de l’autor (http://www.robbiddulph.com) podeu descarregar-vos molts jocs relacionats amb les seves obres (totes publicades a Andana edicions), com aquest barret pirata:

by

Un vaixell anomenat Mexique

Un dels àlbums il·lustrats que m’han impactat darrerament (potser perquè estic més sensible) és Mexique, el nom del vaixell. Com que els de la editorial Libros del Zorro Rojo són molt grans i ens fan la vida fàcil, em limitaré a copiar una part de la informació que hi tenen al seu web (de visita recomanable).

El 27 de maig de 1937, en plena guerra civil, 456 fills i filles de republicans van embarcar en el transatlàntic Mexique, que va salpar des de Bordeus rumb a Mèxic. Estava previst que hi fossin durant tres o quatre mesos, però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van transformar el seu exili en definitiu. Els «nens de Morelia», anomenats així pel nom de la ciutat mexicana que els va acollir, mai van tornar a la seva terra natal, i els pocs que van aconseguir fer-ho, algunes dècades més tard, van trobar-se un país, uns germans i uns paisatges que ja no reconeixien.
Es tracta d’un cas real, esdevingut a Espanya fa just vuitanta anys, narrat des de la perspectiva d’un nen, una veu infantil carregada de matisos —entre ells, la incertesa, l’esperança i la innocència— que transgredeix l’eufemisme de «dany col·lateral». Una edició que també narra la història d’un vaixell, sabent que no existeix un registre de tots aquells que travessen cada dia l’oceà, traslladant a éssers humans que tenen dret a una vida digna sense que la terra es desfaci sota els seus peus.


Les il·lustracions d’Ana Penyas —en la seva gamma de grisos i vermells, combinada amb diferents tècniques com el collage, el llapis i les textures— són un poderós reflex del dolor i la solitud que entranya la guerra, i, a la vegada, del besllum d’esperança de «els nens de Morelia».
Aquest llibre està recomanat per a totes les edats, però sobretot se’n pot treure profit a l’ESO.
A destacar la traducció de la Teresa Duran, genial com sempre.
El booktrailer, a continuació:

LES DADES:
Títol: Mexique. El nom del vaixell
Autora:  María José Ferrada
Il·lusradora: Ana Penyas
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Libros del zorro rojo
Barcelona, 2017
32 pàgines

by

La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó:

by

Contar la HISTORIA con mucho ARTE

A la revista AULA 265 del mes d’octubre (GUIX 437 en català), la il·lustradora Rocío Martínez ens explica la part de la seva feina relacionada amb el contacte amb els infants i ho fa mitjançant tallers centrats ens tècniques o llibres que ella ha il·lustrat. Creu que són una bona manera d’ensenyar a llegir les imatges. Diu que és com quan un mag comparteix algun truc. A la primera part de l’article ens fa algunes consideracions de les que en destaco les següents:
Es muy interesante escuchar cómo, a veces, un proyecto surge del encuentro casual de un autor y un ilustrador que luego presentan el proyecto a los editores, aunque lo habitual es que el encargo lo haga el editor al ilustrador. Se pueden dar situaciones tan curiosas como mantener oculta la autoría de la narración hasta que va a ser publicada sin que haya posibilidad de contacto entre ilustrador y autor.
La primera fase de búsqueda de información tanto temática como gráfica, de lectura, de investigación, de situación del texto en un escenario, me resulta fascinante. Son horas de trabajo apenas valoradas —desde luego no económicamente hablando— pero que son imprescindibles una vez se entra en la fase de realización de las ilustraciones.


La técnica elegida para materializarlo no es aleatoria. Decidir el tipo de papel, si es un Arches de acuarela (un papel con grano y bastante cuerpo, que aguanta raspados, sobre acuarelas, borrados y vuelta a poner color) o un Fabriano 100% algodón (más flexible) o 50% (más inmediato) hará que la batalla que le demos después deje una ilustración limpia y con fuerza o una imagen sucia y descolorida. Teñir el papel con té o dejarlo en su color crudo no son caprichos de artista, van ligados a lo que se quiere contar. De igual manera hacerlo con acuarela líquida o con acuarela de pastilla, rematar con línea de lápiz o hacerlo con tinta. Dar la tinta con rotring o con plumilla. Iluminar con témpera o con lápiz Cumberlant, etc. son «entresijos de cocina» que enseguida captan la atención del lector de esas imágenes.


No se trata tanto de enseñar cómo dibujamos sino de hacerles sensibles a cómo es un proceso de creación, lo respeten y valoren.
La ilustración, aparentemente, «acompaña o adorna» al texto pero es la clave para que enganche la lectura del texto y se quiera volver a él, de ahí el máximo respeto a lo que cuenta el autor.

I a la segona part ho exemplifica amb el taller sobre el llibre Del maravilloso libro de Calila y Dimna adreçat a infants entre 7 i 11 anys. Diu:

En el encuentro / taller voy contando el cuento usando unas cajas chinas con los personajes en marioneta y otros elementos de la historia como  un saquito de «monedas de oro», una reproducción en miniatura del libro o las flores de las tumbas.
Después les explico cómo realicé el libro enseñando bocetos e información gráfica reunida en el cuaderno de trabajo. Les hablo de porqué y dónde he utilizado el arte islámico y mozárabe para ilustrarlo y de cómo se representan las figuras humanas. Del uso de las cenefas o arabescos para enmarcar un espacio, en este caso el de la ilustración, al igual que se hace en la arquitectura de esa cultura.
Finalmente, los niños pueden hacer un libro como el «Calila» de cajas chinas, con unas historias dentro de otras.

Si voleu contactar amb la Rocío perquè vingui a la vostra escola ho podeu fer a través del seu web: http://www.rociomartinez.es/