Autor: jcentell

by

Kathrin Schärer, la il·lustradora del mes (març 2019)

A la literatura infantil hi ha parelles d’artistes que comparteixen projectes durant molts anys. El cas més conegut és el de l’Axel Scheffler i la Julia Donaldson, però hi ha una altre equip molt potent que ja ha publicat 15 o 16 llibres, alguns d’ells espectaculars. Parlo de la il·lustradora Kathrin Schärer que fa tàndem amb en Lorenz Pauli, dos suïssos ben avinguts.

La Kathrin Schärer, nascuda el 1969, sabia quina era la seva vocació i per això va estudiar i treballar de professora de dibuix a Basilea. Després es va decantar pels àlbums il·lustrats i va dissenyar els seus propis llibres, a més de treballar amb Lorenz Pauli. El més conegut és «Johanna al tren», una llibre molts comentat i elogiat en el seu moment. La Kathrin ha estat nominada al Premi Andersen i al Premi Astrid-Lindgren, els dos premis internacionals més importants en el sector de llibres infantils i juvenils.

Johanna al tren va ser escrit el 2009 i explica com es fa una història sobre el paper. És genial perquè al centre situa un tren amb una porqueta que viatja i que intervé una i altra vegada en la creació del text i les imatges. Comença amb unes mans (les de l’autora) preparades per dibuixar, damunt d’un full en blanc (un ful en blanc que ja és famós i mític en la literatura infantil). A la taula, una pila d’estris de dibuix i pintura, llapis, bolígrafs, cúters, altres llibres (tres, d’autors suïssos, en concret) i a mesura que anem passant pàgines veiem com la porqueta va dient què cal fer i com.

Veieu com explica el seu procés creatiu amb Johanna al tren:
http://kathrinschaerer.ch/fragen-antworten

La majoria de llibres d’aquest parell d’artistes que han estat traduïts al català o al castellà son contes d’animals, a l’estil de les rondalles tradicionals, i amb un missatge força explícit. Els dibuixos de la Kathrin són molt naturalistes i expressius. Hi podem veure cérvols, conills, vaques, porcs, granotes i, sobretot, ratolins.

Els ratolins, segons la Kathrin, són bones figures per dibuixar perquè porten als infants a una identificació directa. El ratolí és un animal petit que sovint s’imposa als més grans i els dibuixa com si fossin nens amb dues potes petites com mans, entremaliats, divertits, expressius. Fixeu-vos en com els pentina, com els fa arrossegar les cues, les orelles caigudes.

La tècnica que empra és clàssica. Primer dibuixa i després acoloreix amb llapis de colors. Més tard amb el cúter retalla les imatges i fa com una mena de collage i els enganxa sovint amb paper marró perquè diu que ofereix més calidesa.

Altres llibres que podeu trobar d’aquesta il·lustradora són:

QUE SÍ! QUE NO!

Mentre juguen l’ós, la guineu i el teixó, tenen un accident i això els porta a discutir sobre qui i com han succeir realment les coses. El fet és el mateix, els testimonis són tres. Cada un té una versió diferent, fins que arriba l’esquirol i diu que sap com va passar l’accident. Un conte intel·ligent sobre l’amistat, la veritat i la tolerància.

Dolent, un llibre que ja vam recomanar en aquest blog.

I darrerament, s’ha publicar Rigo i Roc, un llibre que ens explica que “El Roc es va asseure a la pota del Rigo, els peus no li tocaven a terra. —Imagina’t que fessin un llibre sobre nosaltres! —va dir el Roc, assegut a la pota del lleopard i balancejant els peus. El Rigo va somriure: —Ai, Roc, un llibre sobre un lleopard i un ratolí… no se’l creuria ningú. A més a més, la nostra amistat és tan viva i càlida, tan gran, tan immensa… que no hi cap, en un llibre!”

Una visita al web de l’autora us aportarà més informació gràfica: http://kathrinschaerer.ch/

 

by

Las vintena trobada de Bibliomèdia ja està en marxa!

Serà el dissabte 16 de març, al matí, a la Casa del Mar de Barcelona.
El títol d’aquesta nova edició és Miscel·lània i vol ser un ventall de temes que ens preocupen en aquests moments. També serà un bon motiu per retrobar-nos i compartir experiències paral·leles.
Hi haurà ponències que ens parlaran de formació per treballar la lectura (la Mònica Badia, oordinadora del programa Puntedu del Departament d’Educació), o com la biblioteca escolar i la pública es poden organitzar (la Gisela Ruiz, bibliotecària de Montcada), o com fomentar la lectura emprant les eines digitals (l’Albert Correa del Col·legi Sant Andreu de Badalona) i finalment una lectura en diagonal de les noves Directius de la IFLA on s’inclouen apartats nous de lectura digital (La Júlia Baena, del Grup de Treball de biblioteques escolars del COBDC).
Trobareu tota la informació i el formulari d’inscripció a la pàgina web de bibliomèdia:
http://grupbibliomedia.blogspot.com/2019/02/16-de-marc-2019-20a-trobada-de.html

by

L’art d’enumerar. Escriure textos instructius

Res sembla més simple de confeccionar que una llista, però és més complicat del que es creu: sempre oblidem alguna cosa, estem temptats d’escriure “etcètera”, però en un inventari no s’escriu “etcètera”.

En els seus escrits, Georges Perec introdueix sovint llistes d’objectes, llocs o situacions. Fa classificacions sobre aspectes trivials i afegeix el seu toc sensible i la seva mirada poètica. Per exemple, al text sobre els objectes que hi ha a la seva taula de treball enumera «un llum, un paquet de tabac, un gerro, una caixa de cartró que conté petites fitxes multicolors, un gran secant de cartró dur amb incrustacions de carei, un portallapis de vidre, diverses pedres, un despertador,…».
Ens recorda al Jules Verne afeccionat a les llistes que feia una enumeració de peixos a «Vint mil llegües de viatge submarí» i també a alguns poemes que són enfilalls de paraules, com el de la Maria-Mercè Marçal (Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda,...), o el «Mateo XXV, 30» de Borges (Estrellas, pan, bibliotecas orientales y occidentales, naipes, tableros de ajedrez, galerías, claraboyas y sótanos, un cuerpo humano para andar por la tierra,...)
Les llistes són un bon inici per deixar-se anar a l’hora d’escriure sense por i, després, partint de llistats reals o inventats, els infants practiquen textos instructius més complicats on descriuen objectes diversos. Van bé els que es relacionen amb els aliments (una taronja), regles de jocs (la xarranca), funcionament d’aparells (la grapadora) o altres referits al seu món quotidià.
Els textos instructius solen tenir una estructura definida i ajuden a regular el pensament i a ordenar diverses accions consecutives. Si, a més, es reforcen amb imatges o símbols icònics, la comprensió augmenta.
A la revista GUIX del mes de març en parlem i presentem una pràctica d’escriptura basada en els mapes per imaginar viatges fabulosos sense moure’ns de la cadira. Els viatges són una bona excusa per inventar un bon relat i, de fet, els millors viatges són els imaginats i, a més, ens ofereixen un bon suport a l’escriptura.

Els amics em deien que no seria capaç d’anar a la Cova de Zugarramurdi perquè hi viuen bruixes.
Però com que sóc tossut i una mica inconscient vaig agafar la bicicleta, una lot
i una motxilla on vaig encabir un entrepà i uns alls per si de cas.
Vaig sortir d’Arrigorriaga cap al tard i vaig pedalar amb força
per creuar el Monte Hermoso abans que no es fes fosc…

Ho podreu llegiu a la revista GUIX número 453. També a l’AULA, en castellà.

by

Mariona Cabassa, la il·lustradora del mes (febrer 2019)

Quan pregunto als il·lustradors i persones relacionades amb el món dels llibres infantils que conec a quins col·legues admiren, un dels noms que es repeteixen és el de la Mariona Cabassa.
A la Viquipèdia llegim que «Mariona Cabassa és una il·lustradora catalana. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona, a l’École supérieure des arts décoratifs d’Estrasburg i a l’École supérieure d’art et de design Marseille-Méditerranée»
Segons ella mateixa explica al web http://theinvisiblecircle.com/ «vaig néixer el 1977, em passejo molt, tinc fotos de tot, viatjo, soc una artista del tatuatge, cuso, pinto, visc a Barcelona, escolto música tot el temps, soc mare, m’agraden la soledat, els espais amplis, petits grups de gent i el bon vi, vesteixo principalment de negre i, de vegades, amb vestits florits, necessito grans finestres i llum natural, m’agraden les galetes i el cafè,…
El que realment em fascina, tanmateix, és treballar amb la llum i el color i el poder de provocar, en el lector/espectador, sentiments i emocions diferents i múltiples, més enllà de les formes dibuixades i la narració escrita de les paraules i il·lustracions mateixes»

Dels llibres que ha publicat (moltíssims) els tres que més m’agraden són:
El dia d’anar i venir on ens mostra una paleta de colors molt vius que permet entendre el que és la poètica visual. Les imatges tenen força detalls i molt de ritme.
Històries de Nasrudin on es mostren uns colors brillants, llampants, exuberants.
Conte per contar mentre es menja un ou ferrat, un títol clàssic que crec que ja està descatalogat però que si el trobeu a la biblioteca podreu gaudir d’una història ben curiosa.

Us deixo una selecció d’imatges fetes per la Mariona Cabassa.

Aquestes imatges i moltes més les trobareu al web de l’autora. Val la pena donar-hi una ullada.

by

Un encontre «inexplicable» amb la Màriam i en Ricardo

La cinquena trobada de la Kanalla (in)explicable va resultar molt emotiva perquè vam tenir dos convidats de luxe. En Ricardo Alcántara, l’autor, i la Màriam Ben-Arab, la il·lustradora, van participar de la sessió i van aportar informacions sobre el procés creador de l’àlbum que vam llegir: Qui soc, avui?

El procediment va ser el de cada trobada. Es van repartir els exemplars, un per a cadascú i vam anar llegint per torns i comentant el que ens suggerien les paraules i/o les imatges. En aquesta ocasió ho vam centrar en la primera part del llibre, la que tracta del món oníric i les il·lusions que tenim cadascú. Vam parlar de les disfresses de carnaval, de pirates, de princeses, d’astronautes, de bústies, de parquímetres, de Cleopatra, de ballarins de mambo, d’aliens, de mosques, etc.
Després, cadascú, va poder decorar el seu paraigües, on en Ricardo i la Màriam també hi van afegir la seva marca generosa.


La propera trobada, el 23 de març.

by

Aquí vivía yo, un llibre de Dani Torrent que emociona

Hi ha una frase repetida que diu que «la pàtria és la infantesa» i que s’atribueix a Rilke, a Beaudelaire i a d’altres personatges. L’he recordat  en acabar de llegir “Aquí vivía yo” un bonic àlbum amb text i dibuixos d’en Dani Torrent (fa tres anys en vam parlar en aquest blog amb motiu de l’exposició d’originals del seu «àlbum per a dies de pluja») i m’ha fa reviure moments personals i records de la meva infància.
La lectura segueix la jornada de “Don Gregorio”, un home que treballa en una immobiliària, mostrant pisos.
En arribar a l’edifici que ha d’ensenyar exclama sorprès «¡Aquí vivía yo!» i busca delerosament un dibuix que va fer ell darrera de la porta de la seva habitació. Quan el troba, recorda que es va dibuixar a sí mateix. Ara el dibuix del petit Don Gregorio li parla i el convida a reviure els jocs i els viatges imaginaris que feien anys enrere. S’agafen de la mà i fan un vol fins al País de Mai Més, naveguen deu mil milles amb un submarí, caminen per la Terra de les Meravelles i fan enfadar els tres gats de Don Melitón.
Una estona després arriba la parella a qui ha d’ensenyar el pis i la tornada a la realitat li depararà noves sorpreses.
Les il·lustracions, tot i semblar naïfs, tenen una certa dificultat de lectura perquè combinen plans generals, amb primeríssims plans i d’altres que requereixen girar el llibre per entendre’ls. Aquí l’acompanyament de l’adult és necessari per fer una bona comprensió lectora.


M’ha agradat força i el recomano per a alumnes de cicle inicial de Primària.
Les possibilitats de conversa que ens ofereix són nombroses: Les famílies, els veïns, la ciutat, els oficis, etc.
Les pàgines on es troba don Gregorio amb el seu passat i viatgen fins a la Lluna són delicioses.

LES DADES:
Títol: Aquí vivía yo
Autor i il·lustrador. Dani Torrent
Editorial: Edelvives
20 x 30 cm
40 pàgines
ISBN: 9788414016060
Saragossa, 2018

by

Julián es una sirena

De llibres per a infants que tractin sobre l’homosexualitat no n’hi ha gaires i sovint estan envoltats de polèmiques que poden acabar als jutjats, fins i tot. Recordeu què va passar amb “Rey y rey” quan es va publicar. Als Estats Units algunes famílies (a Carolina del Nord) van presentar querelles contra l’escola i van aconseguir retirar-lo de la biblioteca escolar (i de la pública).
Altres llibres de contingut sexual han patit situacions similars. Va ser el cas de «Tous a Poil» a França, no fa gaire, o «Amb la Tango en som tres»
Sortosament, hi ha escriptors i editorials que no defugen l’autocrítica i s’arrisquen a publicar llibres que parlen de realitats que hi són, malgrat no s’acaben de plantejar obertament.
Ara, l’editorial Kókinos ha publicat «Sirenas» i en el títol ja notem una certa por perquè dilueixen en un genèric plural allò que el títol original explicita: «Julián es una sirena» hauria d’haver estat la traducció valenta, que indiqués, d’entrada, de què va aquest àlbum il·lustrat.

L’autora és la Jessica Love, ha viscut molt de temps a Nova York i està familiaritzada amb una festa que se celebra a Coney Island cada estiu i on el principal motiu de la trobada és una desfilada de disfresses anomenada «de les sirenes» (Coney Island Mermaid Parade) on s’ha inspirat per explicar una història senzilla però potent.
«Sirenas» explica que un dia, en Julián i la seva àvia, tornant de la piscina veuen unes sirenes al metro. Després, a casa, mentre l’àvia s’està dutxant, el noi agafa fulles d’una plantes i es fa un barret, es maquilla la cara i amb una cortina es fa una cua de sirena. Quan torna l’àvia, enlloc d’enfadar-se, li porta el complement necessari per semblar una sirena de debò i se’n van tots dos a la festa de les sirenes.

El llibre té molt poc text, el necessari, però transpira una grans dosi d’estimació entre les persones i ens recorda que hi ha nens que tenen en el seu interior una sirena i que això no és dolent. M’agrada perquè trenca tabús pel que fa a les qüestions de gènere i també als estereotips del que entenem com a bellesa:
– Ai, si no t’ajustes als cànons de bellesa que ens marca la societat! Ai, si no fas el que s’espera de tu!

Hi ha un altre missatge que ronda pel conte i és veure com ningú està sol, que hi ha una comunitat que s’assembla a cadascú de nosaltres i que només cal caminar una mica i girar la cantonada per trobar-los.
Les il·lustracions del conte es llegeixen fàcilment i no cal el text. Són unes aquarel·les i tintes sobre paper marró que aconsegueixen que les imatges estiguin com flotant per les pàgines, molt relacionat amb l’aigua i les sirenes.


Si teniu oportunitat de llegir aquest llibre no us perdeu els detalls que hi ha escampats per les pàgines i que apareixen en diverses ocasions (l’estampat del vestit de l’àvia, les guardes meravelloses o l’home que està assegut veient-los passar, per exemple)
Lectura recomanat a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Sirenas
Autora: Jessica Love
Il·lustradora: Jessica Love
Traductora: Esther Rubio
Editorial: Kókinos
Mides: 23,5 x 25,5 cm.
38 pàgines
ISBN: 9788417074135
Madrid, 2018

by

Conversa amb l’escriptor Ricardo Alcántara

A L’Uruguai hi ha un programa de ràdio que emeten setmanalment, conduit per Dinorah López Soler, professora i experta en literatura infantil i juvenil. Dins d’aquest programa hi ha una secció que anomenen «Había una vez» i és l’únic espai destinat exclusivament a la difusió i anàlisi de la literatura infantil i juvenil, amb entrevistes a escriptors, il·lustradors, editors i promotors de la lectura del seu país i d’arreu.

Dinorah López

L’escriptor Ricardo Alcántara hi col·labora i convida persones que vulguin explicar les seves experiències.
Vaig tenir la sort de participar al programa fa poc. Ho vaig fer de bon grat, naturalment. Si voleu, el podeu escoltar al següent enllaç:
http://radiouruguay.uy/jaume-centelles-los-libros-deben-ser-propuestas-valiente-y-potentes/

Amb en Ricardo, moments abans de la gravació.

by

Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

by

«El cotxe mai substituirà al cavall» i altres exemples d’inferències

Els mestres tenim referents pedagògics, cadascú els nostres. Alguns ens sentim identificats amb la gramàtica generativa de Chomsky, d’altres són fidels a les pràctiques del text lliure freinetià, al material manipulatiu de Maria Montessori, etc. Seguim les conferències de mestres com en Ken Robinson, David Bueno o César Bona perquè necessitem referents que hagin reflexionat una mica més que nosaltres.

Un dels personatges que més admiro és en Juan Cruz Ripoll i el seu web «comprensión lectora basada en evidencias» m’ha ajudat moltíssim per entendre com funciona la lectura. Ara, he llegit el seu darrer treball «Profe, eso no lo pone», on segueix explicant la importància de comprendre com funcionen les inferències en els textos escrits i ho fa d’una manera molt didàctica.

A la contraportada del llibre podem llegir:
Sabemos que la lectura es un proceso interactivo en el que el lector recibe información del texto mientras que él aporta sus conocimientos. Estos conocimientos sobre el lenguaje, sobre las cosas, las personas y sobre los propios textos ayudan a saber de qué o de quién se habla en cada momento, a relacionar ideas aparentemente inconexas, a anticipar información, a dar un sentido global a la lectura y a enriquecerla con detalles. Llamamos inferencias a toda esa información que no aparece de forma explícita en el texto y que aportan los lectores. Los modelos de comprensión lectora y la investigación psicolingüística ya han puesto de manifiesto que estas inferencias son una clave de la comprensión lectora. Sin embargo, la enseñanza de la comprensión inferencial aún está poco desarrollada.
Para ayudar a solucionar esa carencia, este libro ha reunido a Thomas Edison, a Nikola Tesla, a Mark Twain y a otros personajes que convivieron con ellos entre el siglo XIX y el siglo XX. Con su ayuda, el autor nos va a exponer qué son las inferencias, qué tipos de inferencias hay, cómo se desarrolla la habilidad inferencial y, sobre todo, qué estrategias y actividades han mostrado ser útiles para enseñar a construir inferencias. Tras el aire informal y hasta gamberro de este libro se esconde una revisión extensa y fundamentada de la didáctica de la comprensión inferencial.

Al seu web, Juan Cruz Ripoll, explica com va gestar aquesta obra i ens ofereix, amb la generositat que el caracteritza, l’embrió del que va ser després «Profe, eso no lo pone».
El podeu llegir clicant AQUÍ
Recomano que estigueu atents per si mai teniu l’oportunitat d’assistir a una de les seves conferències. No us defraudarà. I també li podreu preguntar qui va dir la frase referida al cotxe i al cavall que encapçala aquesta entrada.

Tota la informació la podeu trobar al seu web: https://clbe.wordpress.com/