Mis tardes con Margueritte

CartelEn ese momento en que nos adentramos en la calma de la noche y nos apetece sentarnos frente al televisor, la disyuntiva se hace evidente: ¿qué ver? ¿Cogemos el mando a distancia y vamos pasando canales a riesgo de quedar atrapados en un reality? ¿Apostamos por una película tranquila? La respuesta es clara y buscamos un DVD que nos reencuentre con nosotros mismos, que nos haga olvidar, aunque sea momentáneamente, la jerga que durante la jornada nos ha llenado la mente —organización, acceso a la información, CDU, préstamo interbibliotecario, etc.,— y nos devuelva la esencia primera de la lectura y su poder transformador de las personas. Sin dudar, elegimos una de las películas que no nos va a fallar, Mis tardes con Margueritte.

Basada en la novela de Marie-Sabine Roger, esta cinta nos cuenta la historia de Germain Chazes, un corpulento hombre de 45 años, casi analfabeto, que lleva una vida tranquila en una pequeña ciudad francesa. Se relaciona con sus amigos del bar, cada uno con sus problemas, con su novia Annette que conduce el autobús de la zona, y con su madre quien quedó embarazada sin querer, muy joven y con la que no acaba de entenderse.
Germain —interpretado por Gerard Depardieu— vive en una caravana instalada en el jardín. No tiene un trabajo estable y su afición es cultivar el huerto y acercarse al parque a contar las palomas que allí moran y a las que incluso les pone nombre.

La vida de Germain es plana, previsible, marcada por su pasado y una educación casi inexistente. El título original de la cinta, La tête en friche, (la cabeza en barbecho) indica eso, precisamente, una mente no cultivada, vacía de contenido, inactiva.

Pero un día, en el parque, encuentra una mujer, de nombre Margueritte —espléndida interpretación de Gisèle Casadesus—, una anciana de noventa y cinco años, que había sido una investigadora brillante, con una vida marcada por las lecturas. Ahora vive sola, en una residencia. Margueritte también cuenta palomas y entre Germain y ella surge una historia de amor materno-filial, una relación tierna que desemboca en complicidades e intercambios de conocimientos mutuos. El parque se convierte en el punto de encuentro y cada tarde, Margueritte, siempre en el mismo banco de piedra, lee en voz alta fragmentos de La peste. Así, poco a poco, Germain se inicia en la lectura, descubre el placer que le puede proporcionar un libro y, casi sin querer, su vida empieza a cambiar.

En las diferentes escenas que se producen en el parque asistimos a la transformación del iletrado Germain. Los diálogos de los primeros encuentros tienen un cariz cómico:
—Como sugerir, por ejemplo, una ciudad sin palomas, sin árboles, sin jardines,… —lee Margueritte, en voz alta.
—¡Eso no puede existir! —se sorprende Germain— Pero no está mal el libro…
—Es La peste de Albert Camus.
—Albert, como mi abuelo…
—Si quiere se lo presto.
—No, no, verá, a mí la lectura no, no…

La tête en fricheO este otro diálogo:
—Leer también es escuchar. Fíjese en los niños. Cuando les enseñas a leer, primero les lees en voz alta y si lo haces bien y ellos saben escuchar te pedirán más y al final lo necesitarán – explica Margueritte.
—¡Ah, sí, se enganchan! —responde Germain— Como con las drogas. Pero yo no he probado las drogas y tampoco he probado los libros.

A La peste le siguen La promesa del alba de Romain Gary y Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda.
Otra tarde, la anciana le regala un diccionario, y se produce una escena divertida cuando Germain busca algunas palabras pero el resultado no le convence y acaba devolviéndoselo.
-Con un diccionario uno viaja de una palabra a otra, se pierde en un laberinto, se detiene – le anima Margaritte.
—Vamos a ver laberinto – busca infructuosamente pero no lo encuentra y prueba con margarita.
—Margarita: nombre de flor —se enfada—Se han herniado, gracias por la información. A ver, Tomate: Solanácea. Ver también tomate pera. — Pues vaya, es la única variedad que mencionan, el tomate pera… ¿y el Montfavet, el Saint Pierre, el Bella rosa, el Muchamiel…? Hay muchas palabras que le faltan y otras muchas que le sobran…

La película contiene una escena que se desarrolla en la biblioteca. Cuando Germain, finalmente, se decide a leer por su cuenta.

biblioteca 2—¿Puedo ayudarle? – la bibliotecaria se levanta y se acerca a él.
—Buenos días, busco un libro.
—Ha venido al lugar indicado, ¿Sabe el título, el autor?
—No, quiero un libro nada más, un libro…
—¿Ensayo, histórico, ficción?
—No lo sé. Un libro que cuente una historia, un libro.
—¿De qué género? —insiste, solícita.
—Corto.
—¿Una novela?
—Ah, sí. Una novela estará bien, pero que no sea muy larga y fácil de leer.

portadamibiblioteca14Se acercan a las estanterías y le presta La niña de alta mar. La escena siguiente, mientras lee esta obra clásica de Jules Supervielle a su novia, en la cama, es espectacular.
La película es recomendable. Nos alegra la vida si no somos muy exigentes.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 42 (estiu 2015).

Us deixo el vídeo d’una de les escenes que comentem. Quan llegeixen La peste d’Albert Camus.

 

 

Vídeo resum de l’Escola d’Estiu 2015 a Can Butjosa.

Comparteixo el vídeo resum que ha fet la Júlia Baena tot recordant l’Escola d’Estiu “l’art de llegir imatges” que vam gaudir durant els primers dies de juliol, a la biblioteca de Can Butjosa, a Parets del Vallés. Va ser un veritable plaer i un goig poder compartir experiències.
Agraeixo, també a tot l’equip de la Biblioteca la seva dedicació. Felicitats Àngels, Blanca, Isabel, Mònica, Sònia i Gisela!

Algunes lectures per a l’estiu

Ara sí que no hi ha gaires excuses per no llegir. Amb les vacances a tocar segur que trobarem temps per a tot. Temps a fer el mandra, per passejar, per fer la partida al trivial amb els amics, per perdre’ns amb la bicicleta per camins inexplorats, per afartar-nos de menjar gelats de tres boles, per apuntar-nos a aquella marató de cinema que no ens perdem cap any, etc. Però també trobarem temps per disfrutar amb les vides que ens proposen els autors de la bona literatura, de la literatura que ens agrada.

Recomanar sempre és difícil. El meu consell és que us acosteu-vos a la biblioteca més propera i remeneu a la recerca d’aquell llibre que us està esperant. El trobareu, segur. La resta és fàcil. Llegir, llegir i no parar de llegir.

Si voleu algun consell, aquí en van tres.

Primer. Ana Garralón, (http://anatarambana.blogspot.com.es/) ha publicat una entrada ben curiosa en el seu blog on pregunta a diferents persones quins llibres tenen sobre la taula per anar llegint en els propers dies. L’entrada es titula Qué leen los que escriben sobre lij y promoción de lectura. Ho podeu llegir a:

http://anatarambana.blogspot.com.es/2015/07/que-leen-los-que-escriben-sobre-lij-y.html

Segon. Una altra companya, l’Ana López, del grup Abanico ha fet unes recomanacions de lectura que també us les faig arribar.

GUÍA de lecturas para profesores 2015

Tercer. A més a més de la literatura infantil i juvenil, les lectures que tinc ara mateix a la tauleta de nit, xiuxiuejant-me “agafa’m, agafa’m!” són aquestes:

1988-la-nina-de-alta-mar-100 7809cromos_histories_de_barcelona.p alberto manguel con borges La-semilla-inmortal portada_el-lector-del-tren-de-las-627_adolfo-garcia-ortega_201501081650

 

 

 

 

 

Però no en feu gaire cas de tot plegat. Bon estiu i bona lectura!

Aquest blog entra en un estat de semi letargia durant el mes d’agost i només penjarem  una entradeta a la setmana.

imatge extreta de elplacerdelalectura.com

imatge extreta de elplacerdelalectura.com

 

Ai, biblioteca! Tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi…

Comparteixo aquest vídeo tan emotiu que han fet els integrants del grup infantil La tresca i la verdesca (http://www.latresca.com/) sobre una cançó titulada “Biblioferit” que parla d’un usuari que s’enamora de la seva biblioteca.
El Servei de Biblioteques de la Generalitat n’ha fet un videoclip per promocionar les biblioteques públiques i han triat la biblioteca de Can Butjosa (http://bibut.parets.org/) a Parets del Vallés, per rodar el videoclip. A les imatges podeu veure la Gisela i les altres companyes, així com els usuaris (infants i familiars) habituals d’aquesta fàbrica de lectors.

L’extraordinari enginy parlant del Professor Palermo

9788424647650_imatge_portada_llibre_detall_9788424647650Acabo de llegir una de les darreres novel·les d’en Jordi Sierra i Fabra: L’extraordinari enginy parlant del professor Palermo. La tenia pendent des que vaig veure el treball que havien fet a Oriola els mestres d’aquella ciutat.
M’ha agradat força. Bé, de fet l’he llegit perquè el curs vinent farem una recerca dels llibres que tenen com a elements claus els artefactes, les màquines o els enginys mecànics. Crec que aquesta obra ens anirà molt bé. Aquí es barregen realitat i ficció d’una manera molt natural, molt planera. Tot és creïble, la part fantàstica és un complement a la part real. M’ha recordat “L’invenció de l’Hug Cabret” pels tres personatge principals (el nen, l’adult i l’autòmat) i perquè es tracten temes que interessen als alumnes (o que poden interessar) com les relacions entre persones, la solidaritat, l’amor, l’amistat, les guerres, els extraterrestres, etc.

La lectura és fàcil i ràpida, plena de diàlegs i escrita en primera pèrsona pel narrador infant. En Jordi Sierra ens porta a través de la història combinant misteris, màgia, emoció i sentiments i, a mi, m’ha transportat a les novel·les de la meva infantesa, quan estava enganxat a Jules Verne.

La narració explica la vida d’un noi orfe que a principis del segle XX, a Lió, es cola en un teatre, veu l’actuació d’un mag ventríloc (el professor Palermo) i queda encisat per l’espectacle. Aquest ventríloc s’acompanya d’un Enginy Parlant que parla i es mou, aparentment sense fils ni sense contacte amb l’home.
L’interès i l’atzar portaran al noi a descobrir el misteri i el Professor l’incorporarà com a ajudant i li mostrarà el secret del seu ninot parlant.

DSC00990Més endavant, quan en Palermo mor, el noi passarà a ser el nou mag de fama internacional.

Aquesta obra va obtenir el 5è Premi La Galera Joves Lectors. Molt recomanable per als alumnes de cicle superior.

Com a anècdota, explica l’autor que el guió d’aquesta obra el va escriure en un tovalló de paper mentre sopava en una terrassa de Palerm, d’aquí el nom del mag.

Unes declaracions de Jordi Sierra al programa InfoK, a propòsit del llibre, les podeu veure a continuació, clicant AQUÍ

 

Philippe Corentin, l’il·lustrador del mes (juliol 2015)

AVT_Philippe-Corentin

Imatge extreta de Babelia

Aquest mes presentem un dels il·lustradors que més fan riure als infants. El riure és sa però en els contes de Philippe Corentin també conté una certa contradicció perquè representa alhora la grandesa i la misèria humana.
Aquesta autor francès va néixer el 1936 a Boulogne-Billancourt (a tocar de París) i el seu nom real és Philippe Le Saux. Va començar com humorista gràfic en el món de la publicitat i des d’allà va passar a il·lustrar llibres per a infants i joves.
La característica principal de la seva obra és que els personatges sovint són una mescla de persones i animals. Vesteix els animals com a persones i els aplica trets humanes, creant una interacció dels dos mons.
A les seves obres trobem un personatge que es va repetint, el llop. Però és un llop que té molt a veure amb el personatge de la literatura clàssica, de la narració oral.
Corentin ens repta a plantejar-nos què és la imaginació i en els seus dibuixos podem veure un món una mica estrany on podem trobar-nos amb, per exemple, un gat de color rosa.
papá 2La gràcia de les seves il·lustracions són els seus colors brillants i els jocs de paraules. Aquest autor juga fins i tot amb la forma dels llibres que converteix en part bàsica del conte. Per exemple, la manera com hem de passar les planes a “L’ogre, el llop, la nena i el pastís” ens recorda molt el moviment de les onades que fem quan nedem o, en aquet cas, quan creuem el riu dalt d’una barca. Un altre cas significatiu és Xap! Amb una forma vertical que apunta el contingut que trobarem: un llop que creu veure un formatge al fons del pou.

Imaginació a l’abast dels nens però que també ens agrada als grans.

Si voleu iniciar-vos en el món d’en Pillipe Coerentin us recomano que comenceu per aquestes dues obres:

zigomarL’Àfrica d’en Zigomar

El ratolí Pipiolí és un ratolinet inquiet. Mentre la mare el banya li pregunta perquè l’oreneta emigra a l’Àfrica i els ratolins no. La mare respon que els ratolins mengen gra i no els cal emigrar. Però en Pipiolí vol veure món. Primer intenta que el dugui a l’Àfrica la seva amiga Gineta, però pesa massa per a ella. Després ho intenta amb les cigonyes, però s’adona que se’l poden menjar. Finalment la merla Zigomar accedeix a endur-se’l. Fins i tot s’hi afegeix una granota. De camí cap a l’Àfrica Pipiolí i la granota que van en direcció contrària a les oques. Però Zigomar no en fa cas i afirma que coneix perfectament la ruta i que el primer que veuran és un elefant. Els explica que els elefants es caracteritzen pels seus ullals. Quan hi arriben, efectivament, veuen un animal de grans ullals, però el dibuix mostra al lector que és un elefant marí. A les làmines següents Zigomar mostrarà uns micos que en realitat són pingüins; uns cocodrils que en realitat són foques, un hipopòtam que és un caribú i un lleó que és un ós blanc. Els tres amics tornen cap a casa per la por de l’ós. Quan la mare de Pipiolí els pregunta com és l’Àfrica la granota respon que hi neva i hi fa molt fred.

darabuc-ogre-llop-nena-pastis-philippe-corentinL’ogre, el llop, la nena i el pastís.
Un ogre torna de cacera amb un llop, una nena i un pastís. Per arribar al seu castell, ha de creuar un riu però la seva barca només té dos seients i se li planteja un veritable problema: a qui s’emporta primer… no pot deixar el llop amb la nena… ni la nena amb el pastís … Quina és llavors la solució per portar-los a tots a l’altra banda del riu amb total seguretat?

És un llibre que il·lustra un enigma prou conegut amb diverses variables. La gràcia d’aquest àlbum il·lustrat és com presenta la doble plana amb una pestanyeta en mig que ajuda a visualitzar l’acció. El llibre és molt bonic i està molt ben pensat per veure les anades i vingudes a banda i banda del riu.
Però també podem seguir una altra història que modificarà el final esperat.

Però segur que també xalareu molt amb la resta de llibres d’en Corentin.

Els que podem trobar a casa nostra són de l’editorial Corimbo i són traduccions de la francesa Ecole des loisirs. Aquest són alguns dels sus llibres:

arbre chien chat les dents Mademoiselle_tout_a_l_envers ogrione papa!-idioma-catala pataplaf1 pipioli Un pobre quisso xap

 

 

BiraBiro, una nova editorial de literatura infantil i juvenil

LogoBiraBiroEl dia 7 de juliol es va presentar un nou segell editorial, de nom BiraBiro. La cita era a la Documenta del carrer Pau Claris. Vaig arribar tard però vaig poder parlar amb la Mireia Guerola, companya del grup de treball de Rosa Sensat, persona inquieta i amb experiència en el món editorial de la literatura infantil i juvenil. La Mireia és la persona que hi ha al darrera d’aquest nou segell, juntament amb l’Oriol González.
Aquest mes de juny han publicat els primers títols del seu catàleg.
Segons explica la Mireia “Amb el lema «Llegir per llegir», la línia editorial assumeix que l’objectiu principal de la literatura infantil és proporcionar entreteniment de qualitat als infants i joves, perquè només l’assoliment d’aquest objectiu pot garantir la possibilitat de complir amb èxit totes les altres funcions tradicionals de la literatura per a nens i joves: educar, emocionar i ensenyar”.

Màgic Oz Potes enlaire QuiQuèQui TomeuGuineu

 

 

 

 

 

La seva previsió és publicar uns 20 títols anuals en català i castellà, combinant obres importades i títols originals que serviran per donar a conèixer autors internacionals i també per projectar els talents literaris i artístics del país.
Els títols que enceten el catàleg són una adaptació d’El màgic d’Oz, il·lustrada per l’artista croata Andrea Petrlik Huseinovic; Potes enlaire!, de l’autora holandesa Catharina Valckx; Qui Què Qui, de l’il·lustrador francès Olivier Tallec, i En Tomeu Guineu fa un amic, de l’italiana Febe Sillani.
Al setembre apareixeran dos títols protagonitzats per en Jake, La llista gegant d’en Jake i El monstruós caos, un personatge creat pels australians Ken Spillman i Chris Nixon.
Tot i les dificultats econòmiques que des de fa temps amenacen i perjudiquen el sector, des de BiraBiro es considera que hi ha prou mercat per créixer, sempre que el pla editorial sigui controlat i realista, tant pel que fa a costos de producció, com a la previsió de vendes.
Si voleu més informació podeu consultar el seu web on trobareu les fitxes dels títols publicats (si cliques AQUÍ podràs veure la d’El màgic d’OZ) i informacions relacionades amb altres col·laboracions.

Per cert, em va dir la Mireia que BiraBiro vol dir Papallona en no sé quina llengua africana, em va semblar que deia amhàric… D’aqui ve l’explicació del seu logo.
http://www.birabiroeditorial.com/

Amb la Mireia, el dia de la presentació

 

Salvaje d’Emily Hughes, premi Llibreter 2014

salvaje_1Salvaje
Emily Hughes
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Barcelona, 2014

Fa uns dies es va concedir el premi Llibreter a l’àlbum il·lustrat Salvaje d’Emily Hughes.
Coneixia aquest àlbum perquè l’havíem vist i comentat al Grup de Treball de l’Associació de mestres. És una bona historia que reviu un dels mites de la literatura universal. De fet, la idea d’intentar “domesticar” un infant de la selva fins i tot s’ha passat al cinema en diverses ocasions. El cas més conegut és el del Llibre de la selva però també formen part d’aquesta idea pigmaliana en Pinotxo, My fair lady o Pretty Woman. A la literatura d’adults també Borges ho va referenciar a Las ruinas circulares.salvaje 2
salvaje3D’aquest àlbum sorprèn que l’autora sigui tan jove i hagi trobat un estil diferent i particular. Són unes imatges molt “salvatges” també, però per al meu gust una mica massa farcides i que poden costar d’entendre per als infants de cinc anys, per exemple (l’editorial recomana aquesta edat).
Els ullassos de la nena, a la portada ens conviden a obrir el llibre, i a dins trobem unes planes en les que predominen les imatges de natura exuberant i uns animals que ensenyen a la nena a parlar, a menjar i a jugar. La frase final “no se puede domar algo tan felizmente salvaje” és la cirereta del conte. Un acabament que ens convida a la conversa i a la reflexió sobre els límits que s’han de posar als nens.
No sé com ha anat la votació però imagino que haurà estat difícil triar perquè hi ha molts boníssims àlbums que ens fan veure el futur de la literatura infantil amb il·lusió. Allò que és important és que als mitjans de comunicació se’n parli i que la informació o l’existència d’aquests llibres arribi a les famílies.
Algunes pàgines les podeu veure a :

Presentació del conte Sota l’acàcia

11722194_691363254329711_9101409657093911079_o

Amb la Maria del Mar, coordinadora del projecte Implica’t+, la Rosa Pujol, vicepresidenta de l’IEI, i la Rita Sañé, la il·lustradora del conte.

Onetti deia que ningú no sap com ha de ser un conte. Afegia que els contes, a més, són canviants, com les persones. Crec que depenent del moment en que el llegeixes, ara o d’aquí a deu dies, ja és un altre conte i cal tornar-lo a repensar perquè les paraules o el seu significat ja ha canviat i cal tornar a trobar el seu misteri, mentre les paraules passen a l’ull i d’aquí al cervell o millor, al cor que és on han d’anar, el centre de la diana és l’ànima o el cor. Recordo que algú va dir també que tota lectura ha de ser com una clatellada, t’ha de sacsejar, fer pensar, i que quan llegeixes no ets el mateix abans que després.

sota l'acacia 1

Foto de família

Bé, com podeu comprendre aquesta entrada és molt especial per a mi perquè la presentació del conte Sota l’acàcia, el passat dijous a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, va significar un final. Un final perquè des que vam començar a dissenyar la història, allà pel mes d’octubre, hem compartit amb les persones del projecte Implica’t+ moments de treball i converses molt agradables al voltant del document “La Carta de la Terra” (és l’eix de la narració). Però també és un principi perquè ara que ja està imprès, i començarà a circular per les escoles, imagino que malgrat passaré una mica de vergonya pels comentaris de tota mena que ens arribaran, els destinataris que són els infants de cicle superior i de la ESO tindran una altra eina que els servirà per comprendre que al món també hi ha persones bones.

A la presentació hi van venir unes quaranta persones, amics i companys del projecte Implica’t+ i em va agradar conversar amb la majoria d’ells. Allà hi eren la Desirée Gifré, en Raül Manzano, la Cristina Manyench,  la Montserrat Remacha, la Regina Pérez, en Robert Izquierdo, l’Anna Castro, l’Anna Teixidó, la mare de la Maria del Mar Lluelles, en Jaume, la Noemí Munné, l’Anna Fontelles i els altres que segur que em deixo (i els demano disculpes, els podeu veure a les fotos).

11042688_691381330994570_9212006520275210010_oA la taula, a més a més de la Rita Sañé, l’autora de les fantàstiques il·lustracions (aquí sí que hi ha consens) també m’acompanyaven la Maria del Mar Lluelles, ànima impulsora del projecte, i en Miquel Àngel Cullerés, Director dels Serveis Territorials d’Ensenyament a Lleida, que van dir unes paraules sentides i coratjoses. Va fer la presentació, com sempre de manera delicada, la Maria Bañeres.

Vaig poder comentar algunes interioritats del conte perquè sempre fa gràcia explicar el perquè dels noms i les situacions, i ara que repasso mentalment el que vaig dir m’adono que eren paraules farcides dels referents que m’han inspirat. Crec que vaig citar els noms de Hemingway, Neruda, Louis Germain, Iuri Gagarin, Pepita Castellví, Harry Potter i alguns altres.

Del conte se n’ha fet una tirada de 1000 exemplars, en la que hi han col·laborat el Departament d’Ensenyament, el CRP del Segrià, l’Institut d’estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida. Es repartirà a tots els centres educatius de la província de Lleida i també a les biblioteques municipals.

Us passo l’enllaç al Calaméo per si el voleu fullejar. http://es.calameo.com/read/0000646608cf49fea8d14

El podeu descarregar en format pdf clicant a  SOTA L’ACÀCIA

I també algunes fotos de la presentació.

Podeu trobar més informació al web de l’Implicat+: http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/
I al facebook: https://www.facebook.com/pages/Implicat/192304094235632

DSC02984

La Rita comenta algunes il·lustracions

DSC02957

Un moment de la presentació de l’acte a càrrec de la María Bañeres.

DSC02949

Amb la Desirée, companya d’aventures solidàries.

DSC02993

el plaent moment de les dedicatòries.

sota l'acacia 2

alguns dels assistents

Los viernes va de poesía

“Hay un libro donde el viento
arrastra todas las letras,
un libro con un camino
por donde nadie regresa”

Las palabras que se lleva el viento
(Juan Carlos Marín Ramos)

DSC03140Les companyes Mercedes Fernánz de l’escola Ramón y Cajal (Fuenlabrada) y Isabel Sastre del centre Andrés Manjón (Fuenlabrada) entenen que una bona manera d’acostar la poesia als alumnes és a través del joc. Col·leccionar poemes, un cada setmana, amb la intenció de completar un àlbum fomenta i ritualitza l’acció que presenten aquest mes a les pàgines de la revista GUIX. L’objectiu final de l’acció és que les poesies es recitin, es recreïn, es comprenguin i s’aprenguin.

Segons escriuen:
Los viernes va de poesía es una actividad dirigida a toda la comunidad educativa (alumnado, maestros, madres, padres) realizada con el objetivo de fomentar el gusto por la poesía y el conocimiento de distintos poetas.
Esta actuación se lleva a cabo los viernes (este curso) aunque varía cada año en función del horario de la coordinadora de la biblioteca.

Se coloca una cesta llena de poemas en cada una de las distintas entradas del colegio para que, quien lo desee, coja una poesía, la lea y…

I afegeixen que:

Al potenciar la poesía en la escuela no pretendemos hacer de nuestro alumnado verdaderos poetas, nuestra intención es que conozcan las posibilidades del lenguaje: su valor para expresar sentimientos y emociones, para convertirse en un instrumento que nos permita conocer y comprender el ritmo, la entonación, el significado de las palabras, las metáforas, las imágenes,…

Cualquier momento es bueno para acercar a los niños/as al lenguaje poético.

DSC03137Al principio a través de la lectura y la recitación de poesías, jugando con el ritmo y modulando la entonación. El folklore es una fuente inagotable para el juego poético: canciones de corro, retahílas, trabalenguas, adivinanzas,…

Pasamos después al lenguaje escrito, recordando siempre que para obtener buenos resultados las estructuras poéticas tienen que haber sido aprendidas oralmente, de forma colectiva, intensamente, para que nuestros alumnos y alumnas puedan apropiarse de ellas, por repetición, contaminándose de las palabras, de su musicalidad y de magia.

El escritor y narrador Pep Bruno comenta que no se trata de escribir largas composiciones sino simplemente de escribir. La escritura creativa es un proceso difícil, hay que dar pautas, trucos, motivaciones. Conviene empezar con palabras y frases trabajando en grupos colaborativos.

De com organitzen aquests divendres poètics podeu tenir una idea més precisa al GUIX núm. 416 de juliol-agost (i també a AULA núm. 243)