«La gent de la meva escala», més que un poemari

Els lectors de poesia saben que no es tracta només de «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Els lectors saben que poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat del piano. Saben que poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan comprenem com funciona la rentadora, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quant ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls. La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.

De vegades, però, alguns poemes tenen un plus afegit. És el cas del poemari «La gent de la meva escala». Perquè, a més de les emocions i les imatges mental (i reals, en aquest cas) hi ha, en cada poema, una història. Són com petits relats, contes, protagonitzats la majoria per infants, dels que podem estirar i aprendre per extrapolar-los a les persones que coneixem o als infants de la família o l’escola.

Estic molt content que la Roser m’hagi convidat a participar de la presentació el proper dijous. La Roser és persona sàvia, a qui admiro pels seus coneixements d’etnografia i de la tradició oral i també per la manera que té de connectar-ho tot amb la música, les arts, el teatre. No sé si us passa com a mi, que faig connexions de la gent que conec amb els personatges de l’imaginari àlbum de cromos on guardem els nostres referents. En el cas de la Roser (això ella no ho sap) sempre m’ha recordat a aquell escriptor que vivia a Iàsnaia Poliana i que tenia una gran preocupació per la pedagogia. Sí, definitivament, la Roser és Tolstoi.

La presentació del llibre serà molt bonica perquè serà presencial, la llum del dia s’anirà apagant i llegirem poemes al pati de Casa Anita, que serà com estar enmig del bosc. Quina paradoxa: Enmig del bosc llegint poemes de ciutat… hahaha, memorable!

No voldria avançar com anirà la cosa, només us puc dir que si veniu segur que ho xalareu. Però com que l’aforament és limitat (coses de la pandèmia) cal que us inscriviu enviant una sol·licitud a catalunya@kalandraka.com

A la «promo» que ha fet l’editorial podem llegir, entre altres, aquestes paraules:

Un veïnat imaginari protagonitza aquest original llibre de poemes que es forja en un edifici qualsevol d’un poble o ciutat.
A cadascuna de les cinc plantes hi viu gent molt curiosa.
Des del carrer fins al terrat, tot passant per cada replà, les pàgines d’aquesta obra ens permeten traspassar cada porta.
Roser Ros, pren el títol de «Els nens de la meva escala», una secció de la revista infantil La Mainada on el poeta Joan Salvat-Papasseit (pioner del futurisme en la literatura catalana d’avantguarda) va escriure petits contes durant 1921. L’autora explica algunes de les coses que passen en una comunitat de veïns de manera poètica. Així és com Roser Ros ens presenta a un nen dormilega, un altre de ben petitó, una nina, una àvia amb la seva neta, una nena que va al mercat… i altres pintorescos habitants. Els jocs de paraules i sons, les repeticions i les tornades, les estructures dialogades, les cantarelles, moixaines i cançons de bressol inspirats en la tradició oral i altres recursos literaris són algunes de les propostes d’aquest poemari pensat per llegir i mirar, per gaudir escoltant i per recitar.

Les il·lustracions són de la María Girón, que té la capacitat de canviar de paleta segons el tipus de lectura del que es tracta. En aquest cas és una delícia, usa tonalitats suaus per crear atmosferes càlides i figures expressives.

LES DADES:
Títol: La gent de la meva escala
Autora: Roser Ros
Il·lustradora: Maria Girón
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

Estels als ulls

Fa une setmanes vaig seguir per televisió, a la plataforma Netflix, la minisèrie Unorthodox. Està basada en l’autobiografia de Deborah Feldman, una noia que va abandonar el moviment satmar, una comunitat hassídica de la ciutat de Nova York. He conegut molts aspectes curiosos d’aquesta comunitat.

Casualment, dies després, vaig conèixer una novetat que ha publicat l’editorial Joventut amb el títol «Els estels». En mirar la portada vaig veure un personatge caminant amb una mena de barret com els que apareixen a la sèrie mencionada. Quines coses, oi? Bé, la portada ens dona moltes pistes sobre el contingut. Veiem un noi jueu menjant bagel, una mena de pa que té l’origen a Israel, acompanyat d’una noia amb un mocador al cap que ens indica que és musulmana. Passen pel davant d’una llibreria i assenyalen llibres i objectes relacionats amb l’espai. Els ulls se’ls il·luminen. Reconeixem un coet rus i un altre americà i també el d’en Tintin. Amb aquestes pistes gràfiques ja intuïm de què pot anar la història.

De què va «Els estels»? En Jacob, el noi jueu, ens explica que no té temps de fer allò que més li agrada, mirar els estels, perquè ha de cuidar a les seves germanes petites. A més, el seu pare vol que continuï amb el negoci familiar, una botiga de queviures i deixi de somiar amb els estels, el cosmos i els viatges espacials. Les poques estones que té són quan acompanya les petites al parc i llavors ell s’entafora entre les pàgines dels llibres que expliquen els misteris de l’espai. De fet, el seu somni és ser astronauta o treballar a la NASA.

Un dia, però, coneix a l’Aisha, una noia que tampoc té temps de pensar en les estrelles perquè ha de cuidar als seus tres germans petits. En Jacop i l’Aisha es troben al parc i així s’inicia una aventura, una amistat que va teixint uns vincles molt forts entre ells.

La passió per l’espai i les converses entre el noi jueu i la noia musulmana no seran ben vistes per la comunitat, la seva amistat no s’adapta als que s’espera d’ells. I, a partir d’aquí, comencen els problemes. Però no patiu, perquè hi ha retrobament, anys després, i un final feliç.

Aquest llibre és una mena de Romeu i Julieta que ens recorda les barreres culturals que aixequem pels nostre prejudicis. M’ha agradat l’enfocament que es dona al tema. Les il·lustracions estan molt aconseguides i ajuden a entendre el relat d’una manera extraordinària.

L’autor aborda el tema de les religions d’una manera delicada, sense ofendre, amb humor i valorant les coses que ens uneixen, més que les que ens separen.
Algunes escenes són antològiques, com quan el noi descobreix els dits dels peus de l’Aisha.

Bé, també hi ha una escena que no m’ha agradat. A la biblioteca es presenta una bibliotecària malcarada i un rètol enorme de “SILENCI” que ens fa mal.


Un àlbum amb un relat intel·ligent, que recomanem per a infant de cicle mitjà. Es poden estirar molts fils: Astronomia, història, religions, etc.
Preneu nota per aquest proper Sant Jordi.

LES DADES:
Títol: Els estels
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
Pàgines: 68
Barcelona, 2021

L’últim viatge de Mitsumasa Anno

Mitsumasa Anno | © ANNO ART MUSEUM

Aquest dies hem rebut un parell de notícies sobre Mitsumasa Anno, un autor que feia temps que teníem oblidat. Recordo que, als anys 90, els seus libres de viatges tenien força acceptació entre els infants, especialment «El viatge d’Anno», una joia il·lustrada, un llibre sense text. En aquest viatge, l’autor ens feina recórrer diversos indrets i, a mesura que avançàvem pàgines, descobríem nous escenaris i referències a l’art, a la literatura i la història del país per on se suposava que transitava un genet, un personatge que anava muntat a cavall i que costava de trobar perquè era petitet i, talment com si fos Wally, s’amagava en racons insospitats.

Les il·lustracions d’Anno estan fetes amb molt de detall, a ploma, tinta i aquarel·les.

Mitsumasa Anno, segons la Wiquipèdia, va néixer el 1926 a Tsuwano on va viure els primers anys. Després de la Segona Guerra Mundial, va fer de mestre de matemàtiques durant deu anys a una escola primària de Tòquio abans de començar la seva carrera il·lustrant llibres infantils.
Va rebre el Premi Andersen l’any 1984 i hem sabut que va morir el mes de desembre passat de malaltia, a l’edat de 94 anys.
A casa nostra, els seus llibres, els va publicar l’editorial Joventut i ara crec que estan descatalogats. Es poden trobar alguns exemplars en algunes biblioteques, però n’hi ha pocs.

Sortosament, aquesta setmana, l’editorial Kalandraka ha publicat un dels seus llibres: «Ocultos en el bosque», un llibre sense text que també és un llibre-joc. Segons diuen al seu web:

“Un centenar de especies de fauna y otros insólitos elementos habitan en las páginas de esta obra exclusivamente visual que estaba inédita en español; sus páginas son un viaje -una de las pasiones de Anno, junto con las ciències y el conocimiento de otras culturas- por un intrincado
espacio natural donde la vegetación camufla la presencia de animales de todo el mundo: domésticos y salvajes; insectos, aves, reptiles, mamíferos, criaturas acuáticas… y donde no faltan los simios y la figura humana.
Para descubrirlos es necesario afinar la agudeza visual, aventurarse intuitivamente en el verdor de la arboleda, el follaje y los matorrales, escudriñar la rugosidad de la madera y adentrarse en las sombras para identificar la forma de tantos y tan variados animales”

Mireu aquesta imatge i, a veure si teniu sort i trobeu un mussol, una cabra, una cacatua, un colom, un cabridet, un llop marí o una grua.

És difícil, oi? Amb el llibre a la mà, una mica de paciència, anar girant el llibre fins observar el bosc des de tots els angles, allunyant-lo o acostant-lo, arriba un moment que els descobreixes i llavors cada vegada que tornes a mirar es fan visibles, inevitablement.

Lectura per a infants a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: Ocultos en el bosque
Autor i il·lustrador: Mitsumasa Anno
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2021

Els museus, llocs d’encontres inesperats i troballes impressionant

Un llibre extraordinari per entendre conceptes sobre art. En aquest cas no es parla directament de pintors, escultors o artistes; tampoc és una historia de l’art, ni ens ensenya a dibuixar o pintar. Aquest «Cómo se hace un museo» ens convida a endinsar-nos en el món dels museus i entrar en els espais comuns, els que coneixem, i en els llocs on no hi podem accedir.

Qui treballa en un museu?

Totes les preguntes que sovint ens fem quan anem a un museu, aquí tenen resposta. Per exemple: ¿Què fa aquella senyora que sembla que estigui dormint, asseguda en una cadira? ¿Com arriben les obres d’art al museu? ¿Com es protegeixen de possibles accidents, robatoris o destrosses?, etc.

El llibre fa un recorregut que abasta des de la primera idea d’exposar una col·lecció, passant per la seva instal·lació i acabant amb la inauguració i les visites.
Mireu l’índex:

El gran format fa de ben llegir però, tot i així, hi ha algunes pàgines que es desdoblen i ens mostren uns desplegables increïblement bonics. Les il·lustracions d’en David Böhm i el disseny gràfic del propi llibre semblen fets per persones que en saben molt d’art. Per exemple, una infografia ens explica una breu història dels llocs on es poden veure obres d’art.

Les explicacions tenen tocs humorístics i són entenedores. El text que acompanya ens fa saber que els museus són llocs on totes les coses es miren de manera diferent. Per exemple, el llit desfet a casa no és igual que el que veiem en un museu, enmig d’una sala gran, d’un cub blanc enorme.

Hi trobem petites histories, que en una primera lectura potser ens passen desapercebudes. Son com miniatures que descobrim a la segona o a la tercera relectura.

És aquest el pintor?

També hi ha joc: Un dels personatges apareix repetidament. És un joc que veurem a les pàgines finals, convidant-nos a trobar i a conèixer un munt d’obres d’art.

Una lectura recomanable per a infants a partir de vuit anys i per a adults.

El llibre va ser guardonat a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, l’any 2017.

LES DADES:
Títol: Cómo se hace un libro
Autors: Ondřej Chrobák, Martin Vaněk
Il·lustrador: David Böhm
Traductora: Patricia Gonzalo de Jesús
Editorial: Nórdica
Pàgines: 64
Madrid, 2020

Com són les persones que visiten un museu?

 

Lectures recomanades Nadal 2020

Deia Rodari que «La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.» Amb aquesta idea llegim i seleccionem les lectures que ens agraden. No sempre encertem, esclar!, perquè cadascú té els seus propis gustos i necessitats.

La millor tria és la que un mateix fa visitant les llibreries, preguntant a les llibreteres sàvies (n’hi ha moltes!) i remenant fins que el llibre que busques et crida i llavors sona la música i esclaten focs artificials.

Des de fa més de vint anys presentem un tríptic amb la tria de novetats recomanades per si us serveix d’orientació de cara a les festes nadalenques i per a la carta als Reis. Con és habitual, hem seleccionat quaranta lectures, deu per a cada cicle. Els criteris són subjectius i cadascú, segons el nivell del grup classe o de l’infant, ja sap el que els hi convé.

A sota del títol, trobareu el nom de l’autor i l’editorial. Si heu anat seguint aquest blog, veureu que n’hi ha alguns que ja els hem comentat en els darrers mesos.

També podeu descarregar el tríptic clicant AQUÍ

Cicle Infantil

Hänsel i Gretel
Jacob i Wilhelm Grimm. Flamboyant

Vull aquest pastís
Simon Philip. Bruíxola

El meu avi
Émilie Chazerand. Corimbo

La Gala i el Pelut al circ
Marc Clamens. Combel

Un final inesperat
Jérôme Camil. Tramuntana

¡Blas!
Elena Hormiga. Apila

De pressa, de pressa!
Clotilde Perrin. Joventut

Dins l’ou
Emma Lidia Squillari. Kalandraka

Els colors de la natura
Magdalena Konecna. Cossetània

Truman
Jean Reidy. EntreDos

Cicle Inicial

El primer cas
Ulf Nilssson. Viena

Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento
Juan Feliu Sastre. Takatuka

La meva Guia, el meu Capità
Gonzalo Moure. Kalandraka

Perdut a la ciutat
Sydney Smith. Libros del zorro rojo

Llegendes del pati (Campions del mon)
El hematocrítico. Barcanova

En Gripau i en Gripere són amics
Arnold Lobel. EntreDos

Tres llàgrimes
Ricardo Alcántara. Baula

Què construirem. Plans per a un futur junts.
Oliver Jeffers. Andana

Els capibares
Alfredo Soderguit. Ekaré

Chloe i el lleó
Mac Barnett. Tramuntana


Cicle Mitjà

Capgirat
Alba Dalmau. Bindi Books

Història de l’art en 21 gats
Diana Vowles i Joceliyn Norbury. Mediterrània

Ubú
Jérôme Ruillier. Joventut

La lluna no és de ningú
Tohby Riddle. Babulinka

Gos pudent. Bon Nadal!
Colas Gutman. Blackie Books

En peligro de extinción
Nono Granero. Ekaré

El món és casa meva
Maïa Brami. Zahorí books

Duelo al sol
Manuel Marsol. Fulgencio Pimentel

Amb calma. 50 històries naturals
Rachel Williams. Famboyant

L’arquitecte i l’arbre
Thibaud Rassat. Coco books

Cicle Superior

Pippi Calcesllargues
Astrid Lindgren. Kókinos

Plasticus marítimus, una especie invasora
Ana Pêgo, Isabel Minhós. Kalandraka

Destellos
Jen Wang. Sapristi

Jefferson
Jean-Claude Mourlevat. Nórdica

El peix número 14
Jennifer L. Holm. Viena

A través
Tom Haugomat. AH Pípala

Les històries del llop de sorra
Asa Lind. Kalandraka

El dia de las ballenas
Cornelius. Océano travesía

Las Varamillas
Camille Jourdy. Astronave

La meva troballa
Silvia Vecchini. Tramuntana

De qui és la Lluna?


«La guineu és una de les poques criatures salvatges del món que pot sobreviure amb èxit a la ciutat» és la primera frase d’aquest àlbum. Imagino que és veritat perquè les guineus són prou llestes per adaptar-se a qualsevol ecosistema. A més, a la rondallística popular, normalment formen part del cicle d’«el llop i la guineu» on representen la saviesa i l’astúcia i els llops la força i la beneiteria.

L’inici del llibre és potent. A més a més de la frase que llegim a la pàgina esquerra, veiem a la banda dreta una guineu, asseguda a la butaca de casa, endormiscada, amb un tassa de cafè al costat i una finestra oberta que ens apunta que està en un pis de la ciutat. Al seu darrera el dibuix d’un quadre de Van Gogh (Camp de blat amb xiprers) que va fer quan es va ingressar voluntàriament en un manicomi, a França. El quadre reflecteix el que veia Van Gogh des de la seva finestra del sanatori i en aquesta imatge de l’àlbum fa de contrapunt, de mirall, de la finestra del pis de la guineu. Ben pensat.

A més, hi ha un altre element que connecta amb tot plegat (amb la casa, amb Van Gogh) i és la pila de llibres que hi ha al terra. Si ens hi fixem bé, veurem que el que hi ha al damunt és un de les tires còmiques de Charlie Brown. L’autor explica que l’Snoopy és un dels seus ídols i que en una vinyeta va veure com es cremava la caseta del gos, mentre es lamentava per la pèrdua dels seus llibres, de la seva taula de billar i del seu VAN GOGH! Tot casa, ja ho veieu.

A la portada de «La lluna no és de ningú» veiem un altre personatge, un ruc. És l’altra cara de la moneda. Llegim que «no sempre té una adreça fixa» que ens pot indicar que és un sense-sostre. El veiem assegut en una escala qualsevol, i a les parets que l’envolten hi ha cartells que conviden a somiar: circs, mags, teatres,…

La guineu es fa dir Clive Prendergast, que és un nom força elegant, tot i que de debò ningú que no sigui una guineu pot pronunciar el seu nom real. Treballa en una fàbrica, on no sap que hi fabriquen. I la imatge ens remet a la mítica pel·lícula de Chaplin “Temps moderns”.

L’ase es diu Humphrey i és força maldestre. No acaba de sortir-se’n a les feines que se li presenten.

Entre els dos animals hi ha una bona amistat i l’àlbum ens mostra un episodi força bonic i curiós on cauen a les seves mans dues entrades per anar al teatre, amb tiberi posterior inclòs.

Un llibre on, aparentment, no hi passa gran cosa, però que ens ofereix una visió del que significa ésser amics i de com, de vegades, la vida por ser meravellosa.

Les il·lustracions estan fetes de manera artesanal. L’autor, Tohby Riddle, primer dibuixa els personatges, després els pinta, a continuació els retalla i finalment els enganxa sobre el fons. Una mena de collage que resulta bonic de veure.

Cada vegada que torneu a mirar el llibre, trobareu noves relacions i detalls que abans no havíeu vist.

Crec que és una lectura que pot oferir bones converses filosòfiques amb infants de cicle mitjà.

Proveu de començar amb la frase que hi ha al final del relat quan els dos amics passegen entre el carrusel de llums que fan pampallugues i els sorolls de la ciutat i es diuen l’un a l’altre:

«Aquesta és la nostra ciutat»

Plantegeu què significa «Pertànyer a un lloc», us sorprendran les idees dels nois i noies.

Al web de l’editorial Babulinka podem llegir:

«Tot un clàssic modern, una història magistral d’amistat i dignitat que encaixa perfectament en qualsevol cor, mà, pota o peülla». Shaun Tan.

En Clive Prendergast és una guineu que viu amb un cert èxit a la ciutat. Té un amic ase anomenat Humphrey. Aquesta és la història de la seva amistat i de les coses meravelloses que, de vegades, passen un cop a la vida i que deixen a l’ànima una sensació triomfant. Perquè qui té poc, quan arriba una fortuna, per petita que sigui, se sent envaït per la gratitud i l’alegria.

La Lluna no és de ningú és considerat un dels llibres per a nens més importants que s’han publicat a Austràlia durant els últims 10 anys. El pas del temps ha confirmat la seva condició de clàssic modern de la literatura infantil. Tot i celebrar-se el 10è aniversari de la seva primera publicació, segueix sent un dels llibres més venuts a Austràlia.

LES DADES:
Títol: La lluna no és de ningú
Autor: Tohby Riddle
Il·lustrador: Tohby Riddle
Traductora: Marina Espasa
Editorial: Babulinka
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

 

El primer cas del comissari Gordon

Aquests dies estic buscant llibres que tinguin capítols curtets i es puguin llegir en veu alta, un cada dia. N’he trobat de ben bonics.

L’Oblit (Casa Anita) me’n va recomanar un bon grapat. Un és d’en Ulf Nilsson, un autor suec de força prestigi i que té una sèrie de llibres amb el mateix protagonista, el comissari Gordon, un gripau amb molta experiència però una mica gran per anar pujant arbres i fer segons quines coses.

De què va «El primer cas»? És una novel·la que reprodueix alguns estereotips de les novel·les policíaques per a adults. Va de resoldre el cas d’un robatori. A l’esquirol li han robat durant la nit una pila de nous i va a la comissaria de policia a comentar-ho al comissari Gordon. Aquest detectiu farà tot el possible per esbrinar qui són els lladres però necessitarà algú que l’ajudi perquè ell es troba vell i cansat. Aquí és on entra en joc una ratolina que esdevindrà la seva ajudant i junts formaran un tàndem molt entranyable, ple d’una saviesa càlida i divertida.

Deixant de banda l’entrellat del cas, hi ha diàlegs i pensament filosòfics tendres com quan la ratolina diu que no té nom:

Si no tens un nom, és com si no fossis ningú —va dir en Gordon— Sense un nom és com si no existissis.
El ratolí es va observar les mans i les va bellugar del dret i del revés. «Així doncs, no existeixo?», va pensar.

I el que segueix són les reflexions del gripau fins que li assigna un nom:

—Et diràs Pat—va decidir el comissari—. És un nom preciós.

O, quan al final de llibre parlen de la presó:

—Nosaltres dos, com a policies que som, desitgem que no hi hagi crims ni delictes. Un bon districte policial ha d’estar lliure de crims!

I més endavant diu: El millor és que no passi res. Res de res!

Aquest parell són els protagonistes de tota una sèrie de llibres que, tant de bo, els de Viena edicions els puguin traduir perquè segur que valen la pena.

D’aquest primer cas se n’ha fet una pel·lícula. El tràiler, a continuació:

https://www.youtube.com/watch?time_continue=97&v=w7Ow4bctbhM&feature=emb_logo

Les il·lustracions que acompanyen els capítols són de la Gitte Spee i són càlids, amb tons pastel, com fets amb guixos de colors.

LES DADES:
Títol: El primer cas
Autor: Ulf Nilssson
Il·lustradora: Gitte Spee
Traductora: Elena Martí
Editorial: Viena
Col·lecció: El jardí secret de Viena, 26
Pàgines: 104
Barcelona, 2019

«Capgirat», una mirada polièdrica al món que ens envolta

Bindi Books és una editorial que he conegut aquests dies, de casualitat. Vaig anar a veure la Màriam Ben Arab, a qui segueixo de fa temps, perquè presentava un llibre a la Setmana i va resultar que el llibre en qüestió és «La Caseta de Fusta», un recull de vuit contes que tracten de temes relacionats amb la natura (alimentació sana, reciclatge, salut, ioga, etc.) Estan escrits per la Carla Zaplana, nutricionista i dietista.
Podeu veure el primer capítol clicant AQUÍ

Durant la conversa vaig coincidir amb l’editora, la Cristina Feliu, que em va estar explicant els títols que, des del febrer passat, estan publicant. Són llibres de l’Alba Castellví, la Mercè Galí, la Joana Raspall o la Carla Zaplana, entre d’altres. Diu la Cristina que la seva pretensió és fer entre quinze i vint llibres l’any per a infants d’entre 0 i 12 anys, llibres de ficció, de coneixements i d’activitats.
Em va comentar que el nom de l’editorial ve del petit puntet que, a l’India, es col·loquen al front algunes persones. El bindi simbolitza la saviesa, la concentració i la capacitat per veure més enllà del món que ens envolta.

De tots el que han publicat em va cridar molt l’atenció «Capgirat». El vaig agafar perquè la portada em va semblar molt atractiva i misteriosa. Em va hipnotitzar. Llavors vaig girar el llibre i vaig llegir el que hi diu al darrera, que sempre aporta pistes:

Un dia el món va començar a trontollar i tot va volar pels aires.
Quan el món va parar de tremolar, tot estava descol·locat i la meva gata Caliua havia desaparegut…
Una història poètica i evocadora d’Alba Dalmau i Cinta Vidal que ens proposa veure el món que ens envolta d’una manera diferent.

I és tal qual. La narració se centra en un d’aquells dies en que tot sembla desmuntar-se al nostre voltant. Ens descol·loquem. Al llibre no s’esmenta i cadascú podem pensar en què ha passat, quin daltabaix haurà succeït… és una metàfora de les nostre vides. Un accident, la pèrdua d’un conegut o familiar, un sotrac emocional, personal o social, etc. que tot ho canvia. A partir d’aquest moment, s’inicia la cerca d’allò que has perdut o busques el substitutiu. A l’àlbum, una veu en off (a la darrera pàgina sabrem qui és) ens diu que ha perdut la seva gata i va preguntant als amics i veïns si l’han vista, sense èxit. Resulta que tothom ha perdut alguna cosa: un canari, l’avi, un amic, etc. però al final descobrirem allò que ja sospitàvem: les coses són diferents segons com les enfoquem. Només cal obrir la mirada, obrir les orelleres i pensar des d’una altre angle (que vol dir ser capaços d’empatitzar, escoltar i raonar).

Les il·lustracions són curioses i boniques. Els personatges estan ben definits i hi ha una representació de totes les races, edats i condicions socials. Com la vida que ens envolta. En algunes imatges es veuen els personatges en estat d’ingravidesa, talment com si fossin astronautes flotant per l’espai sideral. Però lo més curiós són les perspectives, amb unes escales impossibles que recorden els quadres d’aquell matemàtic (M.C. Escher, referència inevitable) que jugava amb les columnes per fer-nos veure escenaris irreals.

Molt aconseguit l’efecte zoom, cap enrere, a mesura que passem pàgines.

Per l’alumnat de cicle mitjà i superior.

LES DADES:
Títol: Capgirat
Autora: Alba Dalmau
Il·lustradora: Cinta Vidal
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 32
Barcelona, agost del 2020

Llibres i propostes per al confinament – 10 (L’home de les ales verdes)

Ray Bradbury va escriure aventures de ciència ficció, terror i fantasia. Se’l recorda, sobretot, per les Cròniques marcianes i la novel·la Fahrenheit 451. També va escriure alguns contes fantàstics, un dels quals, «Uncle Einar», és un clàssic d’aquests dies d’acabament de primavera. Sol formar part del repertori de contes a explicar el tercer trimestre de curs, quan comencen a aparèixer aventures relaciones amb el mar com «el colombre» de Dino Buzzatti, «el gegant de l’illa d’es Vedrà» de la tradició popular mallorquina o «ladrón de gallinas» de la Béatrice Rodriguez, entre d’altres.

Tinc una estimació especial per «Uncle Einar» —l’expliquem com “la història de l’home de les ales verdes”— i amb el temps l’he anat personalitzant tant que el presento com un amic meu que hi viu al Garraf, hahaha!

El conte explica com l’oncle Einar té unes ales que li permeten volar a la nit, quan ningú no el veu. Un dia, una topada amb un pal d’alta tensió fa que perdi la capacitat d’orientació, aquella mena de radar que tenen alguns animals com els ratpenats. Aquella pèrdua de percepció nocturna serveix perquè l’oncle Einar conegués a la Brunil·la, amb qui, com ja podeu imaginar, acaba casant-s’hi.
La Brunil·la i l’Einar vivien feliços i tenien quatre fills però un dia, l’home de les ales verdes es va adonar que la seva percepció nocturna s’havia perdut per sempre més. Aquesta certesa el va deprimeir i es va obsessionar amb el cel, els núvols i els horitzons infinits, definitivament tancats per a ell.
Però no tot estava perdut perquè va descobrir la manera de volar durant el dia sense que ningú no sospités qui era. Així s’arriba al final feliç esperat.

«L’home de les ales verdes» és un conte que també ens parla de la sensació de solitud i aïllament que sent l’oncle Einar quan perd els seus poders sobrenaturals.
Us l’explico a continuació:

Amb una companya mestra, la Neus Martínez, vam fer una adaptació del conte. Ella va il·lustrar les escenes del relat i vam fer un pòster que es va distribuir a les biblioteques escolars de l’Hospitalet, a iniciativa del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de la ciutat. Aquest:

 

Proposta didàctica: Fem un estel!
Ara que arriba el bon temps i podrem anar a la platja, estigueu molt atents al cel, no fos cas que veiéssiu un estel amb forma d’home amb ales verdes i penséssiu “Oh! Quin estel més ben fet” perquè us equivocaríeu. Potser és l’oncle Einar…
Podeu aprofitar i enlairar el vostre estel. Primer cal fer-ne un. N’hi ha de molts tipus i no són complicats de construir. Hi ha nombrosos llibres de manualitats i tutorials on line
que expliquen maneres senzilles de fabricar estels amb materials escolars.

Per fer un senzill estel casolà necessitareu:
2 pals (els pals de jardí són ideals, però si no en teniu podeu usar les broquetes de fusta)
Corda fina, cordill o fil de pescar.
Una bossa de plàstic o papers de seda.
Cel·lo i tisores
Quan el tingueu fet, espereu un dia una mica ventós i sortiu al carrer a provar-lo. Sort! Segur que vola!

Bé, i si ja teniu una edat, no us perdeu la pel·li “Cometas en el cielo”, val molt la pena! :-)))

La felicitat ja és aquí!

DRING! DRING! El so d’una campaneta ens avisa que el venedor de felicitat està arribant. El veiem, muntat dalt de la seva furgoneta. És el senyor Colom que ven felicitat; la ven en pots petits, grans o fins i tot familiars!

El senyor Colom va vestit molt elegant i es mou amb molta facilitat entre les cases colgades d’arbres altíssims, asimètrics, on hi viuen les diferents espècies d’ocells: la Guatlla, el Cargolet, la Mallerenga, la Puput, el Mosquiter, el Faisà, l’Estornell i el Pit-roig.

Tots li compren una mica de felicitat. Hi ha qui compra un pot de felicitat per compartir amb els amics, amb la família o per tenir-lo guardat. També hi ha qui no en vol o qui demana un descompte.

—La felicitat en pot! Quina bestiesa!— exclama el senyor Faisà.
Però, més tard, n’encarrega un parell per internet.

Un llibre amb unes imatges precioses que recreen molt bé les diferents especies d’aus i que les situen en uns escenaris bucòlics que ens recorden el modernisme o el París de principis del segle XX. Unes cases espaioses que conviden a gaudir-les abastament. Veiem el venedor, el senyor Colom, anat de casa en casa, lliscant amb artilugis tan diversos com un helicòpter de plomes, un trenet o un cubell.

Tots els animals queden satisfets amb el seu trosset de felicitat, fins i tot el ratolí que, a la darrera pàgina, veu com un pot cau de la furgoneta i l’agafa per a donar-li utilitat…

M’ha recordat molt l’espectacle de la companyia francesa “Les irreals

Molt recomanable per a totes les edats però especialment a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El venedor de felicitat
Autor: Davide Calì
Il·lustrador: Marco Somà
Traductor: Francesc Massana
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El trailer de l’editorial: