Ray Bradbury va escriure aventures de ciència ficció, terror i fantasia. Se’l recorda, sobretot, per les Cròniques marcianes i la novel·la Fahrenheit 451. També va escriure alguns contes fantàstics, un dels quals, «Uncle Einar», és un clàssic d’aquests dies d’acabament de primavera. Sol formar part del repertori de contes a explicar el tercer trimestre de curs, quan comencen a aparèixer aventures relaciones amb el mar com «el colombre» de Dino Buzzatti, «el gegant de l’illa d’es Vedrà» de la tradició popular mallorquina o «ladrón de gallinas» de la Béatrice Rodriguez, entre d’altres.

Tinc una estimació especial per «Uncle Einar» —l’expliquem com “la història de l’home de les ales verdes”— i amb el temps l’he anat personalitzant tant que el presento com un amic meu que hi viu al Garraf, hahaha!

El conte explica com l’oncle Einar té unes ales que li permeten volar a la nit, quan ningú no el veu. Un dia, una topada amb un pal d’alta tensió fa que perdi la capacitat d’orientació, aquella mena de radar que tenen alguns animals com els ratpenats. Aquella pèrdua de percepció nocturna serveix perquè l’oncle Einar conegués a la Brunil·la, amb qui, com ja podeu imaginar, acaba casant-s’hi.
La Brunil·la i l’Einar vivien feliços i tenien quatre fills però un dia, l’home de les ales verdes es va adonar que la seva percepció nocturna s’havia perdut per sempre més. Aquesta certesa el va deprimeir i es va obsessionar amb el cel, els núvols i els horitzons infinits, definitivament tancats per a ell.
Però no tot estava perdut perquè va descobrir la manera de volar durant el dia sense que ningú no sospités qui era. Així s’arriba al final feliç esperat.

«L’home de les ales verdes» és un conte que també ens parla de la sensació de solitud i aïllament que sent l’oncle Einar quan perd els seus poders sobrenaturals.
Us l’explico a continuació:

Amb una companya mestra, la Neus Martínez, vam fer una adaptació del conte. Ella va il·lustrar les escenes del relat i vam fer un pòster que es va distribuir a les biblioteques escolars de l’Hospitalet, a iniciativa del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de la ciutat. Aquest:

Proposta didàctica: Fem un estel!
Ara que arriba el bon temps i podrem anar a la platja, estigueu molt atents al cel, no fos cas que veiéssiu un estel amb forma d’home amb ales verdes i penséssiu “Oh! Quin estel més ben fet” perquè us equivocaríeu. Potser és l’oncle Einar…
Podeu aprofitar i enlairar el vostre estel. Primer cal fer-ne un. N’hi ha de molts tipus i no són complicats de construir. Hi ha nombrosos llibres de manualitats i tutorials on line
que expliquen maneres senzilles de fabricar estels amb materials escolars.

Per fer un senzill estel casolà necessitareu:
2 pals (els pals de jardí són ideals, però si no en teniu podeu usar les broquetes de fusta)
Corda fina, cordill o fil de pescar.
Una bossa de plàstic o papers de seda.
Cel·lo i tisores
Quan el tingueu fet, espereu un dia una mica ventós i sortiu al carrer a provar-lo. Sort! Segur que vola!

Bé, i si ja teniu una edat, no us perdeu la pel·li “Cometas en el cielo”, val molt la pena! :-)))