amistat

by

«El cant del signe», una (bona) novel·la policíaca

Aquests dies estic llegint “Jóvenes y lectura. Estudio cualitativo y propuestas” de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i, alhora, seguint la polèmica que hi ha a les xarxes sobre les lectures obligatòries i el clàssics i què han de llegir i què no els joves. N’hi ha opinions per a tots els gustos. Quan acabi de llegir el document us el comentaré.

Crec que la majoria som lectors eclèctics i anem passant per èpoques, estats d’ànim i preferències diverses. Al menys a mi em passa, i quan entro a la biblioteca no puc estar-me de llepar-me el dit i passar-lo pel llom dels llibres ordenats en fileres inacabables de llibres que no llegiré mai (per manca de temps, bàsicament) i, en aquell moment, no em preocupa gaire si no conec a determinat autor o la gran novel·la de la que tothom parla no m’atrau.

El que procuro és gaudir de les novel·les que em criden (novetats, clàssiques, relectures) i recordar el que deia Wislawa Azymborska sobre que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat.

Una novel·la curta que recomano per a adolescents és la última de la Núria Pradas: “El cant del cigne”.

Recordo que fa una pila d’anys (30?) vaig llegir «Lior» i em va encantar. Des de llavors, he procurat no perdre-li la pista perquè la Núria Pradas és una gran escriptora.

La portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).

«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.

L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.

Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.

A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.

Situar les accions en llocs coneguts també és simpàtic perquè empatitzem amb la història i es fa més creïble. Quan apareix el parc de la Pegaso, la Zona Franca, o “l’ovella negra” no pots més que fer una lleu somriure i pensar “ho conec, jo hi estat en més d’una ocasió”. És aquella sublimació de seguir les “rutes literàries” que s’organitzen per visitar Mequinensa i recordar els lloc on passa “El camí de sirga”, visitar Palafrugell i caminar per “El carrer estret” de Pla, recórrer Dublín a la recerca de Joyce, etc.

A la contraportada llegim:
La Mia i la Greta són molt bones amigues. Es coneixen des que anaven a l’institut i ara comparteixen pis a Barcelona. Però una nit, en tornar a casa després de sortir de festa, la Mia ja no pot més i, amb tota la ràbia del món, etziba a la seva amiga: ”Tant de bo et morissis ara mateix!”. Què ha passat? Com és que han acabat així? L’endemà troben el cos sense vida de la Greta. La Mia no sap què fer i també està en perill. Qui l’ha estat seguint?

Lectura recomanada per a nois i noies de l’ESO

LES DADES
Títol: El cant del cigne
Autora: Núria Pradas
Editorial: Bambú
Pàgines: 128
Barcelona, 2022

by

«L’escala vermella», amics que ajuden a pensar

Un ocell apareix caminant tranquil·lament amb una escala vermella sota l’ala. L’ocell té un bec rialler molt llarg, sembla un kiwi. No sabem on va però de seguida veiem que el seu propòsit és pujar dalt d’una teulada. I així ho fa. Recolza l’escala i s’enfila cap a munt. Com si volgués créixer, fer-se més gran, l’ocell va amunt, molt amunt.

Des d’allà estant, albira un arbre i té la idea d’enfilar-se damunt de la seva copa ajudant-se de la seva escala vermella. I després encara vol pujar més amunt (recordeu “a què fa gust la lluna? o “el pastís és tant amunt”?) fins als núvols i més enllà, ja imagineu on.

És un llibre bonic, ideal per als dos-tres anys, amb imatges molt ben definides. Un llibre tranquil que fa de bon explicar.

Quan arribem a la part central, el relat fa un retorn a la situació inicial i l’ocell torna a baixar. Pujada i baixada.

Després,  l’ocell i el seu amic, un conill que hem anat veien a totes les pàgines, es troben perquè l’ocell ha perdut la seva escala vermella.

És moment de tancar el llibre i deturar el relat per preguntar als infants com podrà fer l’ocell per trobar l’escala, o millor, com podrà l’ocell tornar a pujar tant amunt. Segur que troben la solució, oi?

Les imatges estan ben definides i és fàcil reconèixer els elements que hi apareixen.

Ens agrada trobar contes per als infants d’aquestes edats que, a més d’ajudar a descodificar el que estan veient, aportin un plus més, com en aquest cas que permet fer petites inferències, sobretot al final del relat.

Podeu veure un petit vídeo fet per Kalandraka televisió:

LES DADES:
Títol: L’escala vermella
Autor: Fernando Pérez Hernando
Il·lustrador: Fernando Pérez Hernando
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines:36
Barcelona, 2022

by

«Gran Panda y Pequeño Dragón», filosofia budista per a moments complicats

Ai, com són d’agrair les portades que ens criden. En un impuls, comprem el llibre i després no sabem si el contingut compensarà l’esforç econòmic. Però és que la portada d’aquest llibre és tant bonica, però tant, que ja paga la pena.

«Gran Panda y Pequeño Dragón» no és ben bé un relat amb inici, nus i desenllaç. Ens explica que el Panda i el Drac inicien un viatge (en primavera que és quan tot comença) per les estacions de l’any i durant el viatge es perden. És una metàfora de la nostra vida perquè sovint estem perduts (alguns més que d’altres). En aquesta pèrdua troben llocs preciosos que d’altra manera no haguéssin trobat. Recordeu el poema de Robert Lee Frost?…Doncs aquesta és la idea.

El llibre explica mitjançant uns dibuixos dolços i amables i unes converses tranquil·les i filosòfiques els pensament del Panda i el Drac, les seves emocions, i ens recorden les dificultats de la vida. La majoria de pensaments, però, són positius i apunten als moments feliços que ens acosten els uns als altres, al carpe diem, i a les fortaleses que ens ajuden a superar els entrebancs que se’ns presenten.

Un llibre de filosofia oriental que està inspirat en les vivències de l’autor quan treballava de voluntari amb els samaritans, que és com una mena de telèfon de l’esperança.

Crec que si us poso unes frases, ho entendreu millor:

LES DADES:
Títol: Gran Panda y Pequeño Dragón
Autor: James Norbury
Il·lustrador: James Norbury
Traductora: Noemí Risco
Editorial: Nube de tinta
Pàgines: 160
Barcelona, 2021

by

«La platja màgica», el poder de les paraules i de la imaginació

Hi ha una història ben curiosa al voltant d’aquest llibre. Diuen que l’any 2005 van trobar els dibuixos d’en Crockett Johnson arxivats amb d’altres papers i documents a l’Institut Smithsonian (Washington). L’Institut és un centre d’investigació que està format, entre altres edificis, per 19 museus. És una instal·lació monumental que no ens la podem imaginar.

Bé, entre els documents hi havia aquesta història de dos nens, l’Anna i en Benjamí, que van a una platja a buscar conquilles i de tot el que allà els passa.

Al principi, la nena diu que està cansada i avorrida.

«No m’importaria ser dins d’un conte -va dir l’Anna- perquè als contes la gent no es passa el dia buscant conquilles. Els passen coses interessants.»


I en Benjamí li respon que els contes només són paraules. I les paraules només són lletres. I les lletres només són traços diversos. I comença a dibuixar lletres a la sorra.

Escriu «MELMELADA» i , de cop, apareix al seu davant un bol ple de melmelada.

És clar, la platja està encantada i tot el que escriuen esdevé realitat. Després posen «PA», «LLET», «ARBRE», «DOLÇOS» i tot apareix màgicament.

Mentre anem llegint i mirant les imatges notem que hi ha alguna cosa poètica al darrera que ens arriba ben endins i ens emociona.

A continuació, els nois escriuen a la sorra la paraula «REI» i apareix un rei trist que està assegut amb una canya de pescar. Llavors fem la connexió amb la pel·lícula “El rei pescador” i després recordem la llegenda artúrica i l’episodi d’un rei pescador que guardava el Sant Greal.

L’aventura va planant prou bé i van apareixent nous escenaris a mesura que escriuen «BOSC», «GRANGES», «CASTELL», etc. cap a un final tan plàcid i tranquil com podem suposar, en aquest viatge d’anada i tornada. Ve a ser com el “conte contat” que tanca la història i ens retorna a la realitat.

Les imatges estan inacabades, són esbossos fets a llapis i alguns traços estan sense esborrar. El llibre manté un aspecte com de quadern de dibuixos o quadern de naturalista, amb una coberta preciosa, amb cartró de color cru i llom de roba negra. Estètica anys seixanta.

«La platja màgica» és un relat que ens endinsa en el món imaginari de les paraules que segueix la idea de l’autor Crockett Johnson, el qual va escriure, 40 anys abans, una altra joia amb el mateix missatge. Recordeu «Harold i el llapis de color porpra?» Doncs sí, aquest.

LES DADES:
Títol: La platja màgica
Autor: Crockett Johnson
Il·lustrador: Crockett Johnson
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: Corimbo
Pàgines: 62
ISBN: 978-84-8470-633-5
Barcelona, 2021

by

«Un nen molt estrany» i un pare que fa màgia

Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem.
Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.

Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.

En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?

Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.

Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.

Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.

Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.

I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.

De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé:
Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany…
En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…

Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.

Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.

Recomanat a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Un nen molt estrany
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

by

Cuc i conill, un còmic per a primers lectors

A la portada, en lletres grans, hi llegim CUC. També llegim a sota “I CONILL” però amb una tipografia més petita que ens indica que el veritable protagonista d’aquesta aventura es el cuc.

I a la il·lustració veiem un conill amb cara de sorpresa i malhumorat i un cuc amb ulleres de sol, talment com si fos una estrella de cinema, sortint de sota terra.

Passem full i veiem les guardes farcides de racions de pizza i ens preguntem si és això el que mengen els conills i els cucs. Sabem que no. Sabem que els conills són més de pastanagues i els cucs —bé, els cucs, ejem!— s’alimenten de restes orgàniques en descomposició… de caca, vaja.

Seguim passant pàgina i oh! Sorpresa!, resulta que el conill i el cuc són col·legues. Alguna cosa no quadra i ens disposem a veure com acaben així i quina aventura ens trobarem.
Primer, hi ha l’encontre:

I després, el rebuig, la discussió, etc. fins a arribar a l’acceptació i l’amistat.

Estem davant d’un còmic per a primer lectors, ideal per a infants a partir dels cinc-sis anys. Aquest primer episodi és molt divertit. Al final, ens quedem amb ganes de veure què li passarà al cuc en el segon número (cuc i garsa) però també amb certa pena perquè li hem agafat carinyo al conill.

A la contracoberta podem llegir:
El cuc de terra i el conill es troben i, tot i que d’entrada sembla que no s’avenen gaire, de seguida s’adonen que l’amistat està per damunt de les diferències… gairebé sempre.

LES DADES:
Títol: Cuc i conill
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván Rodríguez
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

by

«Clown», el pallasso que esdevé un heroi

Fa vint-i cinc anys es va publicar en anglès aquest «Clown» que, ara, amb bon encert, podem trobar a casa nostra.

Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules, de manera que saber llegir les imatges és bàsic per entendre la història d’aquest pallasso.

«Clown» té el traç i l’estil particular d’en Quentin Blake, conegut sobretot perquè va il·lustrar les obres d’en Roald Dahl però també per alguns altres llibres memorables —recordem «Mister Magnolia» o «La barca voladora», per exemple— avui difícils de trobar.

Explica les peripècies d’un pallasso de peluix que és llençat a les escombraries, juntament amb altres joguines, i de com se les empesca per trobar una família que el torni a acollir, a ell i a la resta de peluixos.

La història és “llegeix” prou bé i és ideal per aquestes properes dates en què se’ns en va el mon de vista i consumim més del que toca. Una bona lectura per parlar de reciclatge, d’amistats, de valors.

I no us espanteu perquè els llibres sense text ens permeten explicar la història una i mil vegades i anar canviant el relat afegint o traient detalls que ens interessi destacar o no. Per exemple, si mirem la primera imatge podeu explicar qui és aquesta dona que baixa les escales amb posat seriós… Potser és la mare? O l’àvia? Sembla enfadada? O només fa cara avorrida, fastiguejada o cansada? On viu? Què hi té a les mans? Veieu el pallasso? Etc.

Els qui teniu por als pallassos, també teniu oportunitat de veure la part humana del personatge, més enllà de la seva vis còmica.

Els fans d’un altre imprescindible com és el «Monky» de Dieter Shubert, podeu fer un exercici de comparació i trobar les similituds perquè n’hi ha un bon grapat.

Felicitem a les editores de Meraki per aquest nou camí que han començat. Amb tota certesa, ens faran arribar bones lectures per als nostres alumnes.

I felicitem a Quentin Blake perquè segueix en forma als seus 88 anys.

Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Clown
Autor: Quentin Blake
Il·lustrador: Quentin Blake
Editorial: Meraki
Pàgines: 32
La Seu d’Urgell, 2021

by

«Un dia diferent per al senyor Amos McGee», un relat tranquil

Quina alegria quan veus reeditat un dels imprescindibles! Recordo quan va sortir «Un dia diferente para el señor Amos» fa onze anys. Només en castellà. A l’escola el vam explicar moltes vegades i és una d’aquelles històries amoroses i tendres, amb unes imatges atractives que conviden a la reflexió. Un llibre que agradava força als infants de primer de primària.

Ara, l’editorial EntreDos l’ha recuperat (estava exhaurit) i l’ha traduït al català amb el títol complet, afegint el cognom McGee que recorda la cançó de la Janis Joplin.

La coberta ja ens indica de què pot anar la cosa. Veiem un senyor amb una cara molt amable —el nas vermell indica que està refredat— vestit amb pijama que ens fa entendre que és a casa seva. Juga a cartes amb un elefant i un pingüí que no sabem què hi fan a casa del senyor Amos. També hi ha un ratolí que aguanta un globus vermell.

Encuriosits, obrim el llibre i anem seguint la peripècia. El relat explica que el senyor Amos McGee és un home gran que està content amb la seva vida metòdica i rutinària. Les primeres pàgines ens mostren què fa i així sabem que treballa al zoo. Té molta feina, molta, però també té temps per jugar a escacs amb l’elefant, fer una cursa de velocitat amb la tortuga, asseure’s en silenci al costat del pingüí, deixar-li un mocador al rinoceront refredat i llegir un conte a l’òliba.

Fins que un bon dia, el senyor Amos no es troba bé i no va a la feina. En aquest punt, el relat fa un gir i veiem als animals preocupats pel que pugui haver passat. Les il·lustracions són boniques i palesen l’ambient tranquil, potser una mica avorrit, de tot plegat.

El que veiem a continuació resulta emotiu. Els animals agafant l’autobús número 5 i anant a visitat el seu amic malalt.
Un text que es llegeix bé i unes imatges que conviden a mirar els molts detalls de cada pàgina. L’expressió de les cares, les sabatilles del senyor Amos, el ratolí sota el llit, el globus, etc. Tot respira amabilitat.

Aquest relat va ser mereixedor d’una medalla Caldecott. Merescuda.
Recomanat per a infants a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Un dia diferent per al senyor Amos McGee
Autor: Philip C. Stead
Il·lustradora: Erin E. Stead
Traductor: Carlos Mayor
Editorial: EntreDos
Pàgines: 36
Blanes, 2021

by

«El concert més animal», una aventura “boja”

De vegades, ens preguntem perquè ens atrau determinat llibre. Sovint és la il·lustració de la coberta.

Per contra, sovint, també, en llegir la història que hi ha pàgines endins quedem decebuts.

I encara una circumstància freqüent és quan una coberta poc atractiva no ens crida l’atenció, passem de llarg i ens perdem un bon relat.

És curiós, si més no, tot plegat. Per això convé girar el llibre i veure quines pistes ens aporta la contracoberta i també obrir el llibre i fer-li una ullada a la primera frase que sol indicar el ritme, l’estil i el vocabulari que s’emprarà.

En aquest “El concert més animal” hi diu:
Temps era temps, un matí de primavera, al corral de Mas Pagès va a haver-hi un gran enrenou perquè la gallina Fina, enlloc d’un ou en va pondre tres!

I així ja sabem que el relat té forma de rondalla, de conte atemporal (temps era temps) i està situat en un lloc concret (corral de Mas Pagès), en un temps (primavera) i ens anticipa el conflicte es pot derivar (la gallina pon tres ous enlloc d’un). Bon inici.

Si, a més, a la portada llegim que ha estat mereixedor del Premi Emili Teixidor, tenim un altre motiu per seguir amb la lectura.

I això fem, perquè el format és ideal per als infants de segon o tercer de primària. Ens costa trobar aventures per aquestes edats que no siguin àlbums il·lustrats sense mots o històries amb un missatge implícit des de la primera paraula, d’aquelles que ja veiem el que volen aconseguir i que tracten de sentiment i de com s’han de comportar les criatures.

«El concert més animal» és una aventura esbojarrada que ens fa riure i que, si volem, també conté un missatge (un parell de missatges, millor) però que no és indispensable perquè l’aventura per l’aventura s’ho val.

De què va? D’una gallina que pon tres ous i d’un masover que entra al corral per triar-ne una per fer-ne el brou per al sopar. La gallina Fina arreplega com pot els tres ous (un a sota de cada ala i el tercer al bec) i fuig com pot.

En la fugida, una sèrie de despropòsits fan que quedi allunyada dels ous i aquí comencen les dues aventures paral·leles: la dels animals del bosc que troben els ous i miren de covar-los com poden i la peripècia de la Fina en el seu intent de tornar i trobar els seus tres ous.

Una història força divertida que conté, al final, el concert de celebració i on hi ha entre els assistents un llop que també vol participar i cantar. La seva peça fa així:


Tots, bèsties i humans,
Sempre heu cregut que els llops som agressius.
Tots, petits i grans,
Ens acuseu de ser monstres assassins.
Sense pietat penseu això de mi,
I ara esteu tots amb el cul encongit.
Perquè … us han dit que em menjo iaies, sí,
I em carrego set cabretes, jo sol,
I amenaço els pastors.
….

Una bona lectura per als infants a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El concert més animal
Autora: Anna Fité
Il·lustrador: Pedro Simón
Editorial: laGalera
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

by

«El nou», un alumne una mica estrany

La col·lecció «El Arca» Animallibres encara no té ni dos anys de vida i ja està consolidada en el mercat. La tria que en fan dels títols, molt acurada, l’enquadernació i la presentació, tot plegat és molt atractiu.

Aquest setembre van publicar «El nou», una història difícil d’explicar sense desvetllar-ne el misteri que amaga. Només puc avançar que si sou fans de la ciència ficció o, millor encara, si us vau emocionar amb aquell extraterrestre cinematogràfic que maldava per telefonar a casa seva, segur que us agrada aquest nen nou que arriba un bon dia a la classe d’en Daniel, el nen protagonista.

El tema sobre el que pivota la novel·la és l’amistat entre quatre nois, companys de classe i el nen nou. Bé, també cal contemplar un gat.

El llibre ens parla d’imaginació, d’esperança, de filosofia, de comunitat, de llibertat i d’ètica.

Molts capítols passen a l’escola i podem llegir els encertats diàlegs entre els alumnes i els mestres. M’ha agradat com es presenten els mestres. Sembla, talment que l’autor hagi aterrat a un aula i hagi recollit les converses d’uns i altres. Són mestres divertits, imaginatius, que saben guardar secrets. Els nois del grup són bona gent, solidaris i genials explicant tota mena d’acudits que els fan pixar de riure. Són nens que ens recorden com n’és de bonic emocionar-se i compartir vivències, alhora que viuen una aventura que els farà créixer.

Hi ha dolents en aquesta novel·la? Segons com es miri. Sí que hi apareixen un parell de personatges de sang freda, que fan certa por. Són els representants de la Corporació Nova Vida, la senyoreta Crystal i l’Eden Marsh.

Ah! I la mare d’en Daniel, el noi que explica en primera persona tot el que va passar aquells dies al seu poble, també és un personatge molt positiu que fa venir ganes d’estimar-la des del primer moment.

La novel·la té tres parts.

La primera és la millor. Ens presenta els personatges I la trama fins que es descobreix qui és en realitat el nou, el nen a qui anomenen George. Escrit amb ritme, amb molt de ritme, ens atrapa ràpidament.
La segona part, al meu entendre, és una mica llarga i anem veien com els quatre nois (i el gat) intenten salvar “el nou” d’una vida abocada a no se sap ben bé què.
L’última, la que resolt l’aventura, en canvi, ens deixa amb ganes de més.

Són més de tres-centes pàgines que agradaran als nois a partir de nou anys.

A l’aula o la biblioteca ens permetrà fer un treball plàstic ben lluït, amb volum i peces reciclades, com els que fa l’artista “Sátrapa” amb els seus androides i uns reflexions filosòfiques sobre on anem i què ens importa realment.

Hi ha un altre element que contribueix a fer d’aquest llibre un objecte bonic: les il·lustracions de la Marta Altés, que casen perfectament amb el to de la història. Bona feina d’aquesta artistassa.

LES DADES:
Text: David Almond
Il·lustracions: Marta Altés
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Animallibres
Col·lecció: L’Arca, núm. 7
Pàgines: 328
Barcelona, 2021