amistat

by

Cesc i Alabert: Un dia de pic-nic

El tercer títol de la sèrie d’en Cesc i Alabert porta com a títol “On són les galetes?” i m’ha recordat molt a un relat que va publicat l’editorial Joventut l’any 1981 i avui descatalogat i impossible de trobar. Parlo de “En Marti i les galetes coco” i estava basat en les anècdotes dels fills del matrimoni alemany, l’Inger i la Lasse Sandberg. De fet, era una sèrie de llibre de mida petita, ideals per narrar-los als infants de cicle infantil. El de les galetes de coco, és un dels meus preferits i encara l’explico, acompanyat d’unes galetes de coco que vaig menjant mentre avança el relat, fins al sorprenent final.

Quan he vist “On són les galetes?” he recordat el d’en Martí perquè la facècia és molt semblant, igual de divertida, I amb un final també sorprenent.

En aquesta ocasió, el Cesc i l’Alabert van al camp a fer un pícnic, però com acostuma a passar, alguna cosa falla.

En Cesc ha portat una sorpresa saborosa però li diu al seu amic que no la pot obrir fins després de la migdiada. Com podem imaginar, la curiositat fa que l’Alabert no pugui esperar a obrir la capsa i oh!, descobreix que en Cesc ha cuinat les seves galetes preferides.

A partir d’aquest punt, i mentre en Cesc descansa, l’Alabert pensa que si se’n menja una, només una, no passarà res. Però la galeta és tan bona que no es pot resistir i, després d’una, ve una altra, i una altra,… i ja podeu imaginar com acaba.

Quan en Cesc es desperta, ai!, veu la capsa buida. L’Alabert intenta inventar-se alguna explicació però després se sent culpable i pensa que cal reconèixer els fets, tot i que les coses no sempre són com esperem.

Un relat molt divertit que ens parla d’amistat, paciència i demanar perdó.

Per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: On són les galetes?
Autor: Chris Naylor-Ballesteros
Il·lustrador: Chris Naylor-Ballesteros
Traductora: Núria Font i Ferré
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«Una cosa» un relat bondadós per a les primeres edats

Quan posem un llibre en mans dels infants de cicle infantil, mai n’estem segur si serà una bona tria i entrarà a formar part dels seus preferits. No obstant, hi ha alguns indicadors que ens donen pistes perquè sigui ser entenedor, el infant pugui resseguir el relat i llegir i entendre les imatges.

L’editorial Takatuka acaba de traduir un àlbum escrit per Aviel Basil, un autor-il·lustrador egipci que ha seguit la fórmula tradiciconal de l’èxit.

«Una cosa» l’encerta amb el format: cantonades arrodonides, fulls de cartró que no es dobleguen, imatges apaïsades que l’infant lector pot sostenir amb els seves mans, mida ideal (21 d’ample i 18 d’alt).

També l’encerta amb els personatges. En aquestes edats, els animals ajuden a la identificació i si, com és aquest cas, per allà apareix un ratolí ja ho tindrem perquè el ratolí actua com a imant per als ulls dels infants. No sé perquè, però és així. El ratolins som com les estrelles del cinema, en quan apareix un, la resta de personatges passen a un segon pla.

Les il·lustracions destaquen pel fons neutre que ajuda a focalitzar la mirada. Com és estàtic, com un decorat de teatre, són els personatges els que van apareixent i afegint-se a la recerca de la “cosa”. Tenen tots la mateixa mida, tant és que sigui la tortuga, el conill o el ratolí. Apareixen per l’esquerra i avancen cap a la dreta, indicant-nos que la història no s’atura i que toca passa pàgina.

El relat explica que un Ratolí està molt enfeinat i cava sense parar. El Conill se li acosta i se’l queda mirant, encuriosit.
—Què busques?, li pregunta.
—Una cosa, respon el Ratolí.

El Conill no sap de què es tracta, però tant és: decideix ajudar-lo i es posa a cavar al seu costat. Van passant altres animals i l’escena es repeteix: tots s’uneixen a la recerca sense saber què deu ser això que el Ratolí busca amb tant d’afany. Entre tots arriben a la conclusió que ha de ser «una cosa bonica, brillant i grossa», i no s’equivoquen gens ni mica.

El relat, amb aquesta estructura acumulativa, permet un ritme in crecendo que ajuda a fer induccions, despertar la curiositat i les ganes de passar una pàgina rere l’altra.

La doble pàgina final ens mostra la cosa bonica, brillant, grossa i fantàstica, ideal per a ser compartida.

Alerta al talp!

Un llibre entranyable sobre la col·laboració i l’amistat que ens recorda que no fa falta cavar per a trobar coses boniques: l’únic que cal és obrir bé els ulls.

Títol: Una cosa
Autor: Aviel Basil
Il·lustrador: Aviel Basil
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 36 pàgines
Barcelona, 2025

by

«La bicicleta del senyor Ruraru», una nova aventura de l’home seriós

El senyor Ruraru, l’home amb ulleres, bigoti i pantalons vermells, quan fa bo surt a passejar dalt d’una bicicleta, al turó que hi ha darrere de casa. Així comença la sisena aventura del senyor Ruraru i, com les anteriors, comparteix amb els animals que hi viuen per allà tot el que li passa.

En aquest cas, la història té dues parts. La primera explica un diumenge en que el senyor Ruraru surt amb la bicicleta, puja al turó i després el baixa camí del riu. Allà descansa, dina, fa una becaina i torna cap a casa. Un dia perfecte.

La segona part, segueix un mateix començament però apareix un ratolí que l’atura i li demana si se l’enduria a fer un volt amb la bicicleta. El senyor Ruraru li diu que sí sense saber que acaba d’obrir la porta a la resta d’animals que també hi volen pujar.

La imatge és molt còmica, com si d’un malabarista de circ es tractés. Pujar el turó serà més complicat però ho aconseguirà. Després vindrà la part més agradable i divertida del dia.

Unes imatges senzilles, de línia clara, amb uns personatges somrients i que els adults poden intuir que recorden a altres animals que els infants reconeixeran més endavant, potser. Segur que trobeu alguna coincidència amb el Grúfal o el Cobi, per exemple.

Ara mateix ja s’han publicat el sis primers títols i imagino que aniran sortint més aventrues fins a completar tota la col·lecció (deu) per a gaudi dels infants de cicle infantil.

En vam parlar en aquest blog el 15 de novembre passat.

LES DADES:
Títol: la bicicleta del senyor Ruraru
Autor i il·lustrador: Hiroshi Ito
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Club editor
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

by

«Memòries del bosc. Els records del Frederic Talp», una història amable

Per començar, trobem una doble pàgina amb un mapa dels llocs per on passarà la història. S’agraeix perquè haurem d’anar-lo visitant sovint.

Després trobem un preàmbul de l’autor, en Mickaël Brun-Arnaud, on ens explica, entre altres coses:

“Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell.»

Passem pàgina i veiem el dibuix d’un arbre enorme que és la llibreria de l’Arxibald Guillot, una llibreria ben curiosa i particular perquè cada animal del bosc que ho desitgi pot deixar el llibre que ha escrit, amb l’esperança que algú altre el compri.

Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries. De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.

A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies que en Frederic Talp ha trobat, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona molts anys abans, quan eren joves.

Durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen. Es llegeix prou bé però en alguns moments ens entra l’angoixa, malgrat la bona intenció de l’autor per destacar què es pot fer per donar millor suport als pacients, en el seu dia a dia.

El tema és complicat però se’n surt molt bé apostant per la solidaritat i la bondat d’uns personatges entranyables que fan tot el possible per ajudar en Frederic a recuperar els seus records.

Destaquem l’estil en que està escrit, amb frases i expressions acolorides vinculades al bosc i amanides amb certs tocs humorístics que ajuden a que el relat respiri molt bé.

També destaquen les magnífiques il·lustracions de la Sanoe que sap representar les atmosferes dels espais interiors amb gran bellesa.

Lectura recomanada a partir d’onze anys.
LES DADES:
Títol: Els records del Frederic Talp (Memòries del bosc #1)
Autor: Mickaël Brun-Arnaud
Ilustradora: Sanoe
Traductora: Maria Cirera
Editorial: Flamboyant

Pàgines: 294
Barcelona, 2024

Al web de l’editorial Flamboyant trobareu aquest issue amb les primeres pàgines del llibre:
https://issuu.com/editorialflamboyant/docs/cat_int_memories_del_bosc_issuu

by

«El Gegant nan i el Nan gegant» on tot és relatiu

He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.

M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!

Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)

Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.

Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».

El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)

Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant.
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.

Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema.
Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.

Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.

Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.

El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El Gegant nan i el Nan gegant
Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Roger Olmos
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

by

«Com de gros», un elefant a la recerca d’una cinta mètrica

Quan abans d’obrir un àlbum il·lustrat, només veient la coberta, som capaços d’endevinar qui l’ha il·lustrat és senyal que l’artista en qüestió té un estil definit i propi. Pot ser que s’hagi especialitzat en emprar aquarel·les, o collages, o la clavi amb els enquadres; pot ser que els cossos, les expressions de les cares, els animals que hi surten, o qualsevol altre tret esdevingui diferencial i únic. Aconseguir tenir aquesta personalitat no és fàcil, requereix moltes hores d’experimentació, de treball (sovint solitari) i de tenir a prop un mestre que t’orienti.

Després, el resultat i arriba als lectors que diran si els agrada o no. Els lectors no sempre opinen igual i aquesta és la gràcia, òbviament, que cadascú té els seus gustos i els seus mitjos gustos.

Aquesta introducció ve al cas de comentaris que ens fem els uns als altres i que ens enriqueixen quan discrepem i ho fem amb fonamentació, perquè del que es tracta és que fem arribar a mans dels infants i joves les il·lustracions i els textos que els enriqueixin, que siguin variats, exigents si es vol. Només així, fugint del recurs fàcil, podrem formar-los com a lectors crítics, com a lectors imaginatius.

Això m’ha passat amb “Com de gros”. L’he hagut de llegir un parell de vegades per trobar-li el potencial. I l’he trobat! Crec que a l’escola, amb els infants de cicle inicial, especialment, pot donar joc, i el suc que se li pot treure és formidable. Les mestres d’infantil sabran de què parlo quan el llegeixin.

L’argument és senzill i l’estructura encadenada el fa ideal per narrar-lo de viva veu, de presentar-lo en forma de lectura modelada. Ens parla d’un elefant que rep una carta on li diuen que ha estat nominat a rebre el premi a l’animal més gros de la sabana i que s’ha de presentar un dia determinat a l’Auditori… Vestit d’etiqueta!

I amb aquesta premissa, la recerca d’una cinta mètrica per saber les mides del seus cos, van passant les diferents escenes fins que al final aconseguir saber quan amida.

Les il·lustracions són divertides i la maquetació del llibre amb la pàgina desplegable del final han fet d’aquesta obra mereixedora del premi Vila de Termens d’enguany.

Doble premi: per a la Blanca Caminal, autora del relat i per a l’Eugeni, l’elefant més gros de la sabana.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

Podeu llegir la bonica ressenya de l’Alba López a la revista Núvol, clicant a
https://www.nuvol.com/llibres/la-mida-de-la-imaginacio-396851

LES DADES:
Títol: Com de gros
Autora: Blanca Caminal
Il·lustradora: Blanca Caminal
Editorial: Meraki
Pàgines: 36
La Seu d’Urgell, 2024

by

«La geganta», un relat d’alçada

«Em fa vergonya que la Nina i jo ens agafem de la mà. Ja soc gran —fet i fet soc més gran que ella— i no m’agrada que em vegin com un nen petit. Ella i jo ens hem aturat al semàfor que hi ha davant de l’escola. Em tremolen les cames. La Nina també es deu haver adonat del tremolor, perquè noto que em prem la mà amb més força.»

Així comença aquesta novel·la d’en Jordi de Manuel, professor de ciències de la naturalesa i escriptor. En narra com En Roc s’estima molt la Nina, la seva germana bessona, però reconeix que li fa una mica de vergonya que els vegin junts de camí cap a l’escola perquè, tot i tenir la mateixa edat, ella és molt més alta. Els altres nens els miren i ell es mor de vergonya, al seu costat sembla un nen petit. Però és que ella no és normal: sembla una geganta!

La Nina i el Roc s’han traslladat a viure a un lloc on hi ha un estany meravellós. Van a una nova escola, tenen nous amics i amigues… i viuen en una altra llar. L’escola els agrada, i a la Nina li encanta la Clara, la nova mestra. Des de fa uns mesos, però, la nena creix amb desmesura: sobrepassa tots els infants de la seva edat. Els pares i el Roc estan amoïnats. No saben què li està passant, a la Nina, i decideixen anar al CAP on s’assabenten de la rara anomalia de la seva filla i com es pot guarir.

La novel·la alterna capítols escrits amb la veu d’en Roc, l’infant bessó, amb altres escrits pel narrador omnipresent. D’aquesta manera, l’autor ens fa saber un munt de curiositats de la naturalesa sobre geologia, botànica o fauna dels boscos, a més d’altres coneixements del folklore tradicional.

Les il·lustracions de l’Ignasi Blanch, boniques i a color, són un extra que agrairan els lectors.

Al final hi ha una nota de l’autor on comenta què és l’acromegàlia, la malaltia que pateix la Nina. Interessant.

Lectura recomanada per al cicle superior.

Títol: La geganta
Autor:: Jordi de Manuel
Il·lustrador: Ignasi Blanch
Editorial: Animallibres
Pàgines: 120
Barcelona, 2024

by

«Un viatge gota a gota», una aventura de pel·lícula

A la coberta veiem un llop i un conill (amb cara espantada) damunt d’una moto amb sidecar i també hi ha un degotador d’hospital, d’aquelles on es pengen les bosses de sèrum. El títol en fa referència i intuïm que el conill està malalt —la traducció castellana és més explicita i juga amb la idea de velocitat i salut: “a toda pastilla”.

A les primeres pàgines hi ha un hospital d’animals enmig del bosc, amb la sala d’espera, la infermera Engràcia i els diferents box on són atesos els animals.

En un dels espais està el conill amb un pla de medicació enorme i a la sala del costat, separat per una cortina, hi ha el llop amb una ferida de bala a la panxa. Com que la infermera (una talpeta amb poca vista) no encerta amb la xeringa, el llop s’enfada i es cura ell mateix. En aquell moment arriba el caçador i dispara però el seu tret que va directament al llop es desviat pel degotador del conill i li salva la vida. Ambdós fugen i comencen la seva gran aventura.

El llop té un codi ètic sagrat. Li diu al conill: Abans m´has salvat la vida amb el degotador. Ara t’he de salvar la vida jo a tu.

Com que el tractament del conill ha de durar cinc mesos, el llop es veu obligat de cuidar-lo i així viatgen des de finals de l’estiu fins a l’inici de la primavera. Des d’aquesta escena a la pàgina vint-i-dues fins a l’acabament de la història anem seguint les seves peripècies durant 160 pàgines més i, en aquest viatge, acabarem estimant-los.

Viatgen en una camioneta robada, una moto amb sidecar i a peu.

M’ha agradat molt l’escena en que el llop, mentre condueix, va cantant “Born to be wild” i el conill s’afegeix. M’ha recordat que aquesta cançó es va fer molt coneguda gràcies a una road movie dels anys 70, Easy Rider, on vam descobrir a Dennis Hooper i Jack Nicholson. Era una pel·li on els protagonistes feien un viatge en moto per diferents Estats que conduïen al sud, a Louisiana. M’ha sobtat que l’autora, la Josephine Mark, la conegués, perquè ella va néixer anys més tard.

En aquest viatge dels dos animals, tenen al seu darrera un caçador i el seu gos que els segueixen i aquesta persecució per les Muntanyes Rocalloses ens fa viure moments i situacions de gran tensió argumental que ajuden a empatitzar amb els protagonistes.

Situacions tendres, discussions, moments que fan caure la llàgrima, aquesta novel·la gràfica ho té tot, és una paràbola de l’amistat de dos animals molt diferents entre ells, un conill malalt, espantat i lluny de la seva colònia i un llop solitari que potser no sap on va però que es mostra molt valent en tot moment.

Una novel·la amb molta sensibilitat, humor i emoció que recomanem per a cicle superior i ESO.

La conversa amb una amiga de Tarragona, m’han tornat a recordar aquesta joia de còmic que vaig conèixer gràcies a la Montse, llibretera de “Lectors al tren!”

Sobretot m’ha fet pensar en els hospitals pediàtrics i els esforços que cal fer per humanitzar la sanitat. Però aquest és un altre tema.

Crec que és un excel·lent guió per a una pel·lícula de dibuixos animats.

LES DADES:
Títol: Un viatge gota a gota
Autora: Josephine Mark
Il·lustradora: Josephine Mark
Traductora: Cristina Sala
Editorial: Astiberri
Pàgines: 184
Bilbao, 2023

by

«El viatge d’en Jep» o quan el viatge és el destí

Una història que comença amb la imatge d’un personatge que trenca la quarta paret i ens mira amb posat de bon jan, agafant-se les manetes i mirant-nos amb ulls que denoten bondat, ens enamora des del primer moment i ens convertim en “fans” seus sense saber què li passarà ni quina mena d’animal és.

En Jep és convocat pel rei que li encarrega una missió perquè sap que és el animal més ràpid del reialme. Ha d’anar fins al palau del rei veí i li ha de lliurar un missatge important.

El nostre heroi surt a la carrera però no arriba gaire lluny perquè aviat, tot just arribar al primer turó, es troba amb el pare esquirol que està ferit i l’ajuda a refer-se.

Quan l’esquirol està millor, en Jep continua el viatge, però uns dies més tard, pel camí, es troba un altre animal que plora perquè ha perdut la pilota i també l’ajuda. Bé , ja us imagineu com va la cosa. Després trobarà a una mare molt esgotada amb molts fills, una cabra vella, etc. fins que finalment veu, no gaire lluny el castell del rei veí. Ah! però pel camí algú s’interposa i en Jep decideix agafar una altre camí abans no li prenguin el missatge.

Aquesta nova ruta el cansa molt i perd les poques forces que li queden. Afortunadament, una marmota el troba i se l’emporta a casa seva on l’ajudarà a posar-se bé. Passen el dies i quan vol marxar, nota que li costa separar-se de la marmota, li ha agafat “carinyo”.

Sí, al final arribarà al castell del rei però no és el castell on havia d’anar… El final no l’explico i quan el presenteu als vostres fills o alumnes fareu bé si us detureu i obriu el debat i fer inferències de on creuen que pot haver arribat.

Aquest llibre és molt original perquè la Jutta Bauer ha fet unes il·lustracions tan expressives que parlen més que el text i sobretot perquè hi ha un altre relat paral·lel extraordinari: A la part de sota hi ha una franja on anem veient, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, el que li està passant al rei durant tots els anys que en Jep triga a tornar al castell. Fascinant!

Un relat amb un missatge prou explícit i que ens recorda com de necessari és que ens ajudem els uns als altres.

Lectura molt recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El viatge d’en Jep
Autora: Jutta Bauer
Il·lustradora: Jutta Bauer
Traductora: Lourdes Bigorra
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«Ànec coix, gallina cega», on els desitjos es fan realitat

Hi ha històries que t’arriben al cor perquè són positives, emocionants i amb un final que et fa veure com és de bonica la vida quan es comparteixen els anhels, les pors o els neguits.

Mirem la coberta i llegim el títol: Ànec coix, gallina cega. La imatge ens mostra un ànec i una gallina. Entenem que són els protagonistes d’aquesta història i els veiem avançant cap a la dreta, la gallina amb pas ferm i l’ànec a lloms de la gallina amb un somriure que ja ens avisa com n’és d’espavilat.

A la contracoberta ens indica que “aquesta és la història d’un ànec coix i una gallina cega que emprenen un viatge per trobar un indret on els desitjos es fan realitat” I és així, talment.

Tot comença en un pati on viu un ànec coix a qui no visita mai ningú fins que un dia apareix per allà, perduda, una gallina cega que vol viure una aventura i vol que els seus desitjos, tots els seus desitjos, es facin realitat.

I ja els tenim a punt de marxa, fent el primer pas, dos animals amb dues percepcions de la vida diferent i una gallina cega que necessita algú que li faci de guia. Els primers dies tot va prou bé però, a mesura, que avancen, la caminada es fa més perillosa i més cansada.

La gràcia del relat rau en un diàlegs molt ben trobats, amb els dos animals discutint i reconciliant-se i anem veient com es van transformant: l’ànec que era molt poruc es va fent més valent i fins i tot s’atreveix a ballar amb la gallina qui, al seu torn, entén que de tant en tanc cal descansar i que els seus desitjos també poden ser uns altres a mesura que avancen.

Hi ha escenes molt emotives com quan han de creuar un barranc profund i passen molta por, o quan han de pujar la muntanya i l’ànec diu que no pot amb la crossa i la cama coixa.

Al final, els lectors ens adonem igual que li passa a la gallina on han anat en realitat. Recordeu ¡Qué bonito es Panamá!? Doncs per aquí va la cosa.

L’altre encert d’aquest relat són les encertades il·lustracions de Jörg Mühle.

No sé si arribarà a publicar la segona part però aquesta primera tindrà molt de recorregut, segur.

Un apunt de la versió alemanya és que aquest relat s’ha representat com a obra de teatre, amb gran èxit.

Lectura recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Ànec coix, gallina cega
Autor: Ulrich Hub
Il·lustrador: Jörg Mühle
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 96
Barcelona, 2024