Julián es una sirena

De llibres per a infants que tractin sobre l’homosexualitat no n’hi ha gaires i sovint estan envoltats de polèmiques que poden acabar als jutjats, fins i tot. Recordeu què va passar amb “Rey y rey” quan es va publicar. Als Estats Units algunes famílies (a Carolina del Nord) van presentar querelles contra l’escola i van aconseguir retirar-lo de la biblioteca escolar (i de la pública).
Altres llibres de contingut sexual han patit situacions similars. Va ser el cas de «Tous a Poil» a França, no fa gaire, o «Amb la Tango en som tres»
Sortosament, hi ha escriptors i editorials que no defugen l’autocrítica i s’arrisquen a publicar llibres que parlen de realitats que hi són, malgrat no s’acaben de plantejar obertament.
Ara, l’editorial Kókinos ha publicat «Sirenas» i en el títol ja notem una certa por perquè dilueixen en un genèric plural allò que el títol original explicita: «Julián es una sirena» hauria d’haver estat la traducció valenta, que indiqués, d’entrada, de què va aquest àlbum il·lustrat.

L’autora és la Jessica Love, ha viscut molt de temps a Nova York i està familiaritzada amb una festa que se celebra a Coney Island cada estiu i on el principal motiu de la trobada és una desfilada de disfresses anomenada «de les sirenes» (Coney Island Mermaid Parade) on s’ha inspirat per explicar una història senzilla però potent.
«Sirenas» explica que un dia, en Julián i la seva àvia, tornant de la piscina veuen unes sirenes al metro. Després, a casa, mentre l’àvia s’està dutxant, el noi agafa fulles d’una plantes i es fa un barret, es maquilla la cara i amb una cortina es fa una cua de sirena. Quan torna l’àvia, enlloc d’enfadar-se, li porta el complement necessari per semblar una sirena de debò i se’n van tots dos a la festa de les sirenes.

El llibre té molt poc text, el necessari, però transpira una grans dosi d’estimació entre les persones i ens recorda que hi ha nens que tenen en el seu interior una sirena i que això no és dolent. M’agrada perquè trenca tabús pel que fa a les qüestions de gènere i també als estereotips del que entenem com a bellesa:
Ai, si no t’ajustes als cànons de bellesa que ens marca la societat! Ai, si no fas el que s’espera de tu!

Hi ha un altre missatge que ronda pel conte i és veure com ningú està sol, que hi ha una comunitat que s’assembla a cadascú de nosaltres i que només cal caminar una mica i girar la cantonada per trobar-los.
Les il·lustracions del conte es llegeixen fàcilment i no cal el text. Són unes aquarel·les i tintes sobre paper marró que aconsegueixen que les imatges estiguin com flotant per les pàgines, molt relacionat amb l’aigua i les sirenes.


Si teniu oportunitat de llegir aquest llibre no us perdeu els detalls que hi ha escampats per les pàgines i que apareixen en diverses ocasions (l’estampat del vestit de l’àvia, les guardes meravelloses o l’home que està assegut veient-los passar, per exemple)
Lectura recomanat a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Sirenas
Autora: Jessica Love
Il·lustradora: Jessica Love
Traductora: Esther Rubio
Editorial: Kókinos
Mides: 23,5 x 25,5 cm.
38 pàgines
ISBN: 9788417074135
Madrid, 2018

Conversa amb l’escriptor Ricardo Alcántara

A L’Uruguai hi ha un programa de ràdio que emeten setmanalment, conduit per Dinorah López Soler, professora i experta en literatura infantil i juvenil. Dins d’aquest programa hi ha una secció que anomenen «Había una vez» i és l’únic espai destinat exclusivament a la difusió i anàlisi de la literatura infantil i juvenil, amb entrevistes a escriptors, il·lustradors, editors i promotors de la lectura del seu país i d’arreu.

Dinorah López

L’escriptor Ricardo Alcántara hi col·labora i convida persones que vulguin explicar les seves experiències.
Vaig tenir la sort de participar al programa fa poc. Ho vaig fer de bon grat, naturalment. Si voleu, el podeu escoltar al següent enllaç:
http://radiouruguay.uy/jaume-centelles-los-libros-deben-ser-propuestas-valiente-y-potentes/

Amb en Ricardo, moments abans de la gravació.

Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

«El cotxe mai substituirà al cavall» i altres exemples d’inferències

Els mestres tenim referents pedagògics, cadascú els nostres. Alguns ens sentim identificats amb la gramàtica generativa de Chomsky, d’altres són fidels a les pràctiques del text lliure freinetià, al material manipulatiu de Maria Montessori, etc. Seguim les conferències de mestres com en Ken Robinson, David Bueno o César Bona perquè necessitem referents que hagin reflexionat una mica més que nosaltres.

Un dels personatges que més admiro és en Juan Cruz Ripoll i el seu web «comprensión lectora basada en evidencias» m’ha ajudat moltíssim per entendre com funciona la lectura. Ara, he llegit el seu darrer treball «Profe, eso no lo pone», on segueix explicant la importància de comprendre com funcionen les inferències en els textos escrits i ho fa d’una manera molt didàctica.

A la contraportada del llibre podem llegir:
Sabemos que la lectura es un proceso interactivo en el que el lector recibe información del texto mientras que él aporta sus conocimientos. Estos conocimientos sobre el lenguaje, sobre las cosas, las personas y sobre los propios textos ayudan a saber de qué o de quién se habla en cada momento, a relacionar ideas aparentemente inconexas, a anticipar información, a dar un sentido global a la lectura y a enriquecerla con detalles. Llamamos inferencias a toda esa información que no aparece de forma explícita en el texto y que aportan los lectores. Los modelos de comprensión lectora y la investigación psicolingüística ya han puesto de manifiesto que estas inferencias son una clave de la comprensión lectora. Sin embargo, la enseñanza de la comprensión inferencial aún está poco desarrollada.
Para ayudar a solucionar esa carencia, este libro ha reunido a Thomas Edison, a Nikola Tesla, a Mark Twain y a otros personajes que convivieron con ellos entre el siglo XIX y el siglo XX. Con su ayuda, el autor nos va a exponer qué son las inferencias, qué tipos de inferencias hay, cómo se desarrolla la habilidad inferencial y, sobre todo, qué estrategias y actividades han mostrado ser útiles para enseñar a construir inferencias. Tras el aire informal y hasta gamberro de este libro se esconde una revisión extensa y fundamentada de la didáctica de la comprensión inferencial.

Al seu web, Juan Cruz Ripoll, explica com va gestar aquesta obra i ens ofereix, amb la generositat que el caracteritza, l’embrió del que va ser després «Profe, eso no lo pone».
El podeu llegir clicant AQUÍ
Recomano que estigueu atents per si mai teniu l’oportunitat d’assistir a una de les seves conferències. No us defraudarà. I també li podreu preguntar qui va dir la frase referida al cotxe i al cavall que encapçala aquesta entrada.

Tota la informació la podeu trobar al seu web: https://clbe.wordpress.com/

La col·lecció de fotos de l’avi

La colección del abuelo és un àlbum il·lustrat espectacular, una mica inquietant, que et convida a rellegir-lo i comentar-lo. De tant en tant, ens trobem aquestes meravelles i ens n’alegrem de poder-les veure i admirar.
La història ens narra com un llobató, en arribar a casa de l’avi, s’asseu a la seva butaca preferida i s’adona que hi ha un vell àlbum de fotografies. L’agafa, l’obre lentament, descobreix fotografies de moltíssims llocs i persones (?) i es pregunta com és que l’avi no li ha dit mai que té tants amics.
A la pàgina següent, l’avi s’hi asseu amb ell i comença a explicar-l i una a una totes les fotografies i, a mesura que anem llegint el que li explica ens adondem qui és en realitat i què amaguen aquells retrats perquè ell és, ni més ni menys que el llop dels contes.
L’àlbum és una faula on els personatges tenen cos de persona i cares d’animals, la qual cosa ens fa pensar i ens aporta pistes sobre com són, quins trets tenen i alhora ens fa pensar en quins comportaments animals tenim nosaltres.
Les imatges són magnífiques i la història resulta una mica estranya i no saps ben bé què està passant o per què t’ho expliquen. Bé, és quan estàs llegint les darreres pàgines, cap al final, hi caus i tornes a llegir el text d’una altra manera… i llavors tot té sentit.

一Mira, el de la silla es el director del periódico de Marsella en el que trabajé. Era un tipo duro. Los de abajo eran nuestros vecinos cuando vivíamos en Niza. La del vestido verde trabajaba conmigo en un diario en Génova. Tuvimos relación difícil; desconfiaba siempre. El papá con sus pequeños fue mi jefe en un hotel de Florencia. Estábamos de vacaciones. Era muy rico. Y aquellas dos amigas de tu padre, gritaban todo el tiempo en la piscina y, además, eran muy empalagosas.

Aquest àlbum va ser mereixedors del premi internacional «àlbum ilustrado Edelvives».
A la portada han tingut el detall d’escriure primer el nom de la il·lustradora, la Bruna Valls, perquè el seu treball és formidable.
Si cau en mans dels alumnes de l’ESO, ja ho hem dit, els enganxa, segur.

LES DADES:
Títol: La col·lecció del abuelo
Autor: Javier García Sobrino
Il·lustradora: Bruna Valls
Editorial: Luís Vives (Edelvives)
Pàgines 40
24 x 31 cm.
ISBN: 9788414016039
Saragossa, 2018

JORNADA: Un tomb pel món dels àlbums il·lustrats

El proper dissabte 16 de febrer viurem una jornada apassionant viatjant pel món dels àlbums il·lustrats.
Estic content perquè m’han convidat a un «combat literari» amb la Núria Vouillamoz coordinadora del CreaLIJ de l’Institut de la infància, i bibliotecària de l’escola Gerbert d’Orlhac de Sant Cugat del Vallès, que serà la «tornada» del que vam celebrar a Amposta fa uns mesos. Aquesta vegada ho tinc més complicat perquè la Núria juga a casa i segur que portarà molta claca…Grrr!
El combat serà a sis assalts i dos estic segur que els guanyaré perquè he triat uns llibres imbatibles però els altres quatre, ui! no els tinc tan clars. Veurem…

Després, hi haurà altres activitats imprescindibles amb convidats savis i molt preparats: Mario Satz, Roser Grivé, Inés Castel-Branco, Jordi Ainaud, Verónica Bronstein, etc.

El programa de la Jornada és el següent:

9:30h – 10:00h Benvinguda i acreditació.
10:00h – 11:30h Combat-debat literari a sis assalts, a càrrec de Jaume Centelles i Núria Vouillamoz.
11:30h – 12:00h Descans esmorzar.
12:00h – 13:40h Taula rodona: Àlbums il·lustrats per obrir finestres a la reflexió i el pensament, amb la presència de Mario Satz i Roser Grivé.
13:40h – 14:00h Venda i signatura de llibres.
14:00h – 15:00h Descans dinar.
15:00h – 15:45h La Caputxeta Vermella i el seu món emocional. Anàlisi del personatge i presentació de nous recursos amb “La capsa dels tresors”. A càrrec de Verónica Bronstein.
15:45h – 16:30h Una aproximació a l’obra de Jimmy Liao, amb la intervenció d’Inés Puig i Jordi Ainaud.
16:30h – 17:00h Espai de relax & contes. Amb descoberta de novetats editorials i petites joies literàries, amb Ariadna Bonet i equip de l’Institut de la Infància. Valoració final i comiat.

Tota la informació (lloc, horaris, preus, inscripcions, beques, etc.) la podeu trobar al web de l’Institut de la Infància. Cliqueu AQUÍ

The Shark de l’Hospitalet!

 

 

Una maleta, testimoni de la Història del segle XX

Me n’adono que quan comento un llibre que m’ha agradat anoto «Les dades» al final i afegeixo qui l’ha escrit, qui l’ha il·lustrat, el traductor, si és el cas, l’editorial que l’ha publicat i poca cosa més. No apunto l’isbn ni les mides del llibre. Així, qui llegeix el comentari no sap que, per exemple, el darrer llibre que vam presentar «Endevinacontes» és de format gran (37 x 24 cm, més que un full DINA4), o que el que comento avui és petit, petit. La dada és significativa i quan els veieu (a la llibreria o biblioteca) potser us sorprèn perquè us heu fet una idea diferent de com és físicament.

És curiós tenir tots els llibres junts, un al costat de l’altre, i comprovar la varietat de formats, colors, mides, etc. que hi ha.

Les guardes, el tipus de lletra, els capítols, la disposició de les imatges, són elements que tenen la seva raó de ser. Se’n diu «paratextualitat» i, sobretot en els àlbum il·lustrats, ens donen moltes pistes.
Ho explico perquè el llibre que avui comentem n’és un bon exemple. Es titula La maleta i té una mida de 18 x 12 cm. aproximadament. Si fa no fa és ample com els cedé, la mida dels quals es va dissenyar per encabir-los a les butxaques de la camisa, quan eren més grans que les d’ara, esclar.
Miraré d’incloure aquesta dada significativa de les mides, així com l’ISBN.

La maleta és una novel·la molt original perquè és un enfilall de petits relats (no passen de deu línies) que expliquen molts episodis històrics, succeïts als segle XX, i així podem veure els diversos costums i com es van produint els canvis. L’autora, la Núria Parera, ho fa d’una manera força enginyosa usant el personatge d’una maleta que va passant de mà en mà, el recorregut de la qual anem seguint com a lectors. La maleta sempre hi és present i és testimoni dels esdeveniment. Recorda, salvant les distàncies, el «Cavall de guerra» d’en Michael Morpugo, que també ens explicava les guerres des del punt de vista d’un cavall que anava canviant d’amos i ens oferia les visions dels dos bàndols.
La maleta comença quan un pare que viu al Pirineu li fa una maleta a sa filla que es casa i ha de marxar a viure a una colònia tèxtil del Llobregat. Després la maleta passa a mans d’un foraster que arriba al poble a projectar pel·lícules per entretenir a la gent. Som a principis del segle XX. Després la maleta anirà viatjant per diversos continents fins acabar a Lesbos, l’any 2012.
A les darreres pàgines hi ha un recopilatori d’esdeveniments que pot resultar molt útil als nois i noies, per iniciar noves recerques i aprofundir en els temes apuntats.
Un llibre que fa venir ganes de llegir com aquella beguda alcohòlica que ens donaven de petits i que alguns recordareu, oi? Si no ho sabeu, pregunteu als vostres pares.
Novel·la recomanada per a joves a partir de 14 anys.
La vaig descobrir gràcies a les companyes del grup de treball, la Montse i la Pilar, dues grans llibreteres.

Al web de l’editorial llegim:
Una maleta que passa de mà en mà, testimoni silenciós de vides diferents que transcorren durant el segle XX. Les colònies tèxtils, la revolució obrera, la guerra civil, l’exili, el fes l’amor i no la guerra, la caiguda del franquisme. I les migracions –volgudes o no– que mai s’aturen.
Un relat poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

LES DADES:
Títol: La maleta
Autora: Núria Parera
Il·lustradora: Maria Hergueta
Editorial Babulinka books
Col·lecció: Petites joies per a grans lectors
108 pàgines
12,5 x 17,5 cm.
ISBN: 9788494584275
Barcelona, 2018

Endevinacontes: Poemari? Àlbum il·lustrat? Llibre-joc?

La forma apaïsada d’aquest llibre convida a passar les pàgines lentament, a llegir els poemes (en principi, enigmes) i mirar d’endevinar de quin conte es tracta. Si no ho encertem, llavors podem mirar la part de sota i allà una il·lustració ens mostra mesclades dues històries, una de les quals és la que busquem.
És força enginyós i els poemes estan ben rimats (la traducció al català d’en Dani Espresate està molt aconseguida, gens forçada) oferint-nos pistes que ens ajuden a recordar els contes.
Per exemple, si llegim:

L’àvia avui està peluda
Té una fam que és atroç,
Les orelles punxegudes
I una mirada feroç…

Ja sabem quin conte és, oi? Si encara dubtem, mirem la imatge i segur que ho sabrem.

Són trenta-dos contes coneguts, repartits en setze làmines. Al final hi ha vuit propostes de treball per continuar jugant, llegint i escrivint.

Un bon llibre per a cicle inicial.

Al web de l’editorial podem llegir:
Els contes són com les persones: et diuen algunes coses en veu alta i altres te les ensenyen sense paraules, perquè et conviden a descobrir-les o a imaginar-les. Si coneixes bé els contes, pots permetre’t el luxe de jugar amb ells mitjançant les paraules i les imatges: els pots desmuntar, desendreçar, barrejar de manera divertida; pots convertir-los en endevinalles, disfressar-los de poesia i, finalment, tornar-los a endreçar dins el teu cap. Veuràs que, quan hi hagis jugat, entendràs millor cada conte, et sorprendran amb les seves diferències i semblances, riuràs i aprendràs que, quan comprens allò que llegeixes i ho observes bé, el món és molt més entretingut.

LES DADES
Títol: Endevinacontes
Autora: Berta Inés
Il·lustradora: Virginia Donoso
Traductor: Dani Espresate
Editorial: Bellaterra
Pàgines: 42
Barcelona, 2019

El dissabte 2 de febrer, el vam presentar dins del marc de la Jornada “El plaer en l’educació. L’alegria de viure, l’alegria d’aprendre” i crec que el vam disfrutar.

Escriure sense por. Instruccions per a escriptors valents

Aconseguir que els infants escriguin bé requereix hores de pràctica i inversió d’energies, sí!, però els esforços paguen la pena i els resultats són positius perquè sovint es descobreixen les fortaleses i els talents ocults que tenen els nois i noies. També fa veure les deficiències que tenim com a mestres, genera més preguntes que respostes i ens porta a un camí —màgic, sens dubte— sense retorn on alguns dels nostres hàbits queden sacsejats, definitivament.
Escriure és difícil i complex: Per aconseguir que els textos que es construeixen siguin reeixits, al crear un ambient que ajudi els alumnes a exposar els seus pensaments, emocions i opinions pròpies i que permeti que ells mateixos es facin les preguntes —els dubtes ortogràfics, per exemple— i avancin sense deturar-se, impulsant les idees que flueixen.
L’escriptura ajuda els alumnes a pensar com explicar determinada història, quines paraules usar, quines són les més adients i com s’escriuen, quina estratègia és la millor i com sortir-se’n quan es queden en blanc.
L’escriptura ens porta directament a la lectura. Com apunta en Víctor Moreno, els nois i joves que són escriptors habituals són també lectors, sempre. A l’inrevés, això no passa: els nens i joves lectors no són necessàriament escriptors.
Aquest mes de febrer encetem una nova sèrie d’articles que venen a ocupar l’espai que durant vuit anys s’ha anomenat «viure la lectura» i que ara passa a anomenar-se «viure l’escriptura».
La idea és oferir pistes i pràctiques que ens reconcilien amb l’escriptura perquè tots els infants tenen coses a dir i només cal trobar les paraules oportunes perquè la por al que pensin els altres, la por a equivocar-se i els dubtes, s’esvaeixin. Exposarem idees que ajudin a trobar el plaer d’escriure en llibertat i ho acompanyarem de textos literaris que proposen idees genials que poden servir de model i referència.
En el primer article expliquem una pràctica d’escriptura en la que relacionem el quadre realista de Hooper «Four lane road» amb un d’en Dalí «La persistència de la memòria» i mostrem com les obres d’art serveixen de rampa d’enlairament al fet creatiu.
El podeu llegir a la revista GUIX número 452 del mes de febrer de 2019. També en castellà a AULA.

Com ho fan els ratpenats? La vida amorosa dels animals

A les biblioteques escolars, el racó on hi ha els llibres que parlen de sexe són els més visitats. Allà solem tenir els antics (mítics) —«¿De dónde venimos?» o «¿Qué me está pasando?» — amb les pàgines esgrogueïdes i rebregades de tant fullejar-los, però també els més nous com «Explica-m’ho» o la sèrie «La Mia es fa gran» i «En Bru es fa gran». És un senyal que el tema interessa, i molt, als nois i noies.
Ara acaba de publicar-se un nou llibre de la Katherina von der Gathen que és molt bo perquè ens explica una pila de coses sobre la sexualitat dels animals que desconeixem. Sembla estrany, però és així perquè malgrat l’allau d’informacions que ens arriben a través de la tele, les revistes i les tanques publicitàries, continuem sense saber gaire (poquíssim) sobre la vida amorosa dels animals. Perquè, a veure: Qui sap… Com ho fan les serps?, Quantes vegades fan sexe els pandes? Quants penis té un coala? Com és el part de les granotes de Surinam? No ens ho han explicat, oi?


Ara tenim l’ocasió de saber la resposta a aquestes i altres centenars de preguntes curioses sobre les pràctiques amatòries d’infinitats espècies animals, de totes les mides i formes, perquè el llibre ho explica extraordinàriament bé, i segurament ajudarà als pares i mares a parlar d’aquestes qüestions d’una manera divertida i natural. Penso, sobre tot, en els infants de ciutat, que gairebé no tenen contacte amb els animals —llevat dels gossos, els gats, les gavines, els coloms i alguna que altra bestiola que plana pel carrers i parcs—, i ben poc saben de llebres, aranyes o orenetes, posem pel cas.
I encara gràcies que a Barcelona tenim un zoològic on viuen (o malviuen, això no ho sé) en captivitat algunes espècies que d’altra manera només veuríem en documentals o fotografies.
«La vida amorosa dels animals» m’ha semblat un llibre interesantíssim i que ens atrapa, obrim la pàgina que obrim, i no cal que seguim l’ordre numèric dels capítols. De fet, és un llibre de biologia i és dels que anomenem “valents” perquè el tema encara és força tabú i els adults tenim resistències a parlar amb els infants, ja sigui a l’aula, a la biblioteca o a casa. Vergonyes antigues ens tenallen, diria.Un llibre ple de detalls i imatges enginyoses i boniques fetes per l’Anke Kulh, amb el que aprendrem un munt d’anècdotes fascinants i així sabrem que el sexe és divertit, sorprenent i, de vegades, esgotador, molest o violent.
Llibre per tenir a la biblioteca de l’escola. Ideal per als infants a partir de deu anys.

LES DADES:

Títol: La vida amorosa dels animals
Text: Katharina von der Gathen
Il·lustracions: Anke Kuhl
Traducció de l’alemany: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Barcelona, 2018

Les primeres pàgines AQUÍ