Vam tenir l’honor de rebre a en Marc Boutavant a l’Hospitalet (https://jaumecentelles.cat/2024/01/22/tertulia-amb-en-marc-boutavant/). Ens va explicar el seu mètode de treball i vam comprovar com n’és de variada la seva manera d’il·lustrar. Només cal agafar els seus llibres i comprovar-ho. Si observes un “Ariol”, un “Muk” i un “Gos pudent”, no diries que són obra del mateix autor. I ho són.
És el que ha passat amb aquesta novetat. En Boutavant ha entès que es tracta d’un conte adreçat als infants de cicle infantil i ha adoptat una paleta cromàtica i una manera de dibuixar més clàssica, amb la intenció de facilitar la seva lectura.
De tota manera, els seguidors d’en Boutavant podran comprovar alguns detalls que són la seva marca personal com els fons acolorits (carbassa, groc, vermell, rosa,…) d’algunes escenes. També hi ha referències al Gat Xafat, a l’Ariol i a d’altres personatges del seu imaginari.
La història és divertida perquè ens presenta un os que vol saber com acaba el llibre que està llegint i cada cop que és a punt de passar pàgina, l’interrompen diversos personatges que volen tastar les seves boníssimes farinetes.
Els visitants són prou coneguts: La Rinxols d’or, la Caputxeta, els tres porquets i l’àvia de la Caputxeta… calla! Que potser no és l’àvia i és algú que s’ha disfressat d’àvia i ve amb altres intencions.
El relat és obra de l’escriptora i poeta Laura Mucha, molt coneguda al Regne Unit.
Un àlbum il·lustrat amb una seqüència repetitiva que va pujant la tensió a mesura que avança el desenllaç.
Lectura recomanada per a infants de tres a sis anys.
LES DADES: Títol: Farinetes, sisplau! Autora: Laura Mucha Il·lustrador: Marc Boutavant Traductora: Aurora Ballester Editorial: Combel Pàgines: 48 Barcelona, 2025
Un àlbum il·lustrat que farà pensar als pares que estan sempre estan a sobre de la canalla recordant-los que “res de pantalles”, “menja’t tota la verdura”. “endreça l’habitació”, “res de caramels i xiclets”, “no molestis” i , sobretot, “porta’t bé”.
Però, en algunes ocasions, els pares surten a sopar, han d’anar a comprar, deixar la criatura a casa dels avis, etc. Són aquells moments on lluny dels pares, passen coses diferents.
Les mestres saben que, quan els infants es troben lluny de la vigilància dels pares o les mestres, s’han d’espavilar a trobar la solució als conflictes que se’ls presenten, són veritables situacions d’aprenentatge. Potser tornaran amb els genolls pelats, hauran tocar una planta que els ha produït urticària, o vés a saber què. Aprenentatges.
El llibre de la Cristina Losantos es basa en quelcom de semblant. Ens narra la vida d’un nen de sis anys, en Pere, el qual, de tant en tant, s’ha de quedar sota la vigilància d’altres persones (la cangur, els avis materns, els avis paterns, el veí, la verdulera de la botiga de davant de casa, etc.) Amb cadascuna d’aquestes persones, en Pau viurà aventures extraordinàries que no es poden explicar als pares, són secrets.
L’autora ha trobat una idea fantàstica per tal que els secrets quedin amagats i només es puguin llegir obrint les solapes que acompanyen cada capítol: La Mercè, en Pau, la Lola, els avis de Barcelona, els avis del poble, les cosines, l’oncle Pep.
Il·lustracions divertides, fàcils de descodificar i amb l’estil característic de la Cristina Losantos.
La història ofereix moltíssimes oportunitats de conversa sobre el món dels secrets que tots amaguem. Per a infants de cicle infantil i cicle mitjà.
LES DADES: Títol: En Pere dels 7 secrets Autora: Cristina Losantos Il·lustradora: Cristina Losantos Editorial: Combel Pàgines: 34 Barcelona, 2025
Al nord de la província de Granada hi ha Cúllar, un poble situat en una mena d’altiplà, a prop de poblacions com Baza, Guadix, Orce i altres indrets amb els que comparteix una història molt antiga, tan antiga que es remunta al megalític.
Allà vam anar fa uns dies. El nostre objectiu: “La Cueva de los cuentos”.
La cueva és diu així perquè és, en realitat, una casa cova, com moltes de les que es troben per la zona. El seu origen, com és fàcil de suposar, prové de la necessitat d’aixoplugar-se de la pluja, del fred i de la calor, si fa no fa, com els homes primitius. En aquella zona, encara hi ha moltes famílies que viuen en coves, unes coves que han anat condicionant i que disposen d’aigua, llum, wifi i tot el necessari per sobreviure.
Em va recordar, les coves que hi havia a l’Hospitalet, al barri de Sant Josep, on vivien amics de la família. Amb el temps, les va tancar i les persones van ser enviades a Sant Boi, al barri de Las cinco rosas, a uns pisos que es van construir expressament per a ells i per a altres famílies vingudes del Somorrostro, Montjuïc, etc. Recordo que alguna vegada havíem anat a visitar-los. Gent molt humil.
A l’entrada de La Cueva de los cuentos ens esperaven l’Ana i en Diego, treballadors de la paraula, incansables integrants de Colorín Colorado, un grup que fa trenta-set anys que es dedica a l’animació cultural, a la narració i a contar contes als infants. La seva dilatada trajectòria va lligada als llocs on han viscut i on han instal·lat el seu campament base. A Cúllar van arribar fa uns cinc anys perquè abans estaven en un poble relativament proper —Serón (Almeria)— on tenien tot el material dins d’una estació de ferrocarril per on ja no passaven els trens. Li deien “La Estación de los Cuentos” i ho presentaven així:
La Estación de los Cuentos es una exposición permanente, abierta todo el año. Un pequeño museo dedicado al libro, al cuento, un homenaje a la oralidad, a la palabra; la historia del libro contada, narrada para todas las edades; un paseo entre el reino del papel y Cervantes, un sendero en un Bosque Encantado, un homenaje al gran escritor Roald Dahl, a los clásicos y en especial a Andersen, La casa de la luna; además de libros gigantes, raros, y curiosos cuentos del mundo, artilugios y creaciones poéticas. Obras de arte dedicadas al libro.
Però, ai!, durant la pandèmia, la pluja i les tempestes van malmetre el sostre i els responsables de l’edifici (ADIF i l’Ajuntament de Serón) no van tenir prou vista (o ganes, ves a saber!) d’arreglar-ho. Així que l’Ana i en Diego van haver de buscar un altre indret on instal·lar el museu que recull la feina de tota la vida dedicada a la promoció de la lectura.
D’aquella peripècia ferroviària encara conserven el material específic, un bon grapat de maletes i elements relacionats amb el fascinant món dels trens i dels viatges.
El dia que ens vam trobar, havien convidat a mestres i bibliotecàries de la zona a compartir l’experiència de conèixer la cova. Va ser una visita guiada, talment com la que fan amb els infants que arriben de tot arreu, de pobles d’Almeria, Múrcia, Alacant, Jaén, etc. Moltes escoles repeteixen any rere any. Per aquest lloc passen cada curs centenars d’infants de totes les edats.
La visita que ens van regalar és difícil d’explicar perquè les paraules no recullen prou bé les sensacions viscudes.
Sí, podem dir que traspassar la porta va ser com l’Aladí entrant a la cova dels lladres, com l’Alícia caient al pou, com la Dorothy despertant-se a Kansas o com Cernuda entrant en un poble d’Àvila, a lloms d’un ruc, recitant: “Donde habite el olvido, En los vastos jardines sin aurora; Donde yo sólo sea memoria de una piedra sepultada entre ortigas sobre la cual el viento escapa a sus insomnios”.
Sí, va ser com fer un viatge al món meravellós de la infantesa però acompanyats per l’aroma de la cal de les parets, de les llums i les ombres que es projectàvem pels racons, de les paraules del Diego que ens explicava històries de la prehistòria, ens recordava què es feia amb l’espart que vam veure pels voltants o ens mostrava objectes increïbles, mentre l’Anna, experta titellaire, donava vida als personatges que anàvem trobant per les diferents estances.
Sí, vam sentir la màgia que es produeix moments abans d’obrir un dels molts llibres gegants fets per ells, com el llibre núvol o el llibre ocell, per exemple.
Sí, vam cantar i vam recordar a Arnold Lobel, David Mc Kee, Werner Holtzwart, Enrique Morente, Federico Martín, Joan Manuel Gisbert, Carlos Cano, Roald Dahl, García Lorca, Paco de Lucía, i molts altres personatges reals o imaginaris que formen part de la nostra vida.
En acabar la visita, van ser tan amables que ens van convidar a dinar dins la cova. Va ser un moment emotiu, ple de complicitats i records compartits.
De tornada, vaig recordar un fragment de Lorca que s’escau amb el que vam viure. Deia:
Llevo las carabelas de los sueños a lo desconocido. Y tengo la amargura solitaria de no saber mi fin ni mi destino.
Una cosa que ens va sobtar i no vam entendre és com és possible que la gent del poble encara no hagi valorat prou bé la feina que fan. No ho entenc perquè veuen passar pels seus carrers autocars plens d’infants il·lusionats pel que trobaran a La Cueva de los cuentos.
Des de l’Espai Llamps i Centelles estem fent gestions per mirar de portar-los a l’Hospitalet i fer alguna sessió amb ells.
Ahir a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat entranyable. Està escrit en capítols breus, pocs personatges, molts diàlegs i una història que té humor, intriga, sentiments i contrastos entre dues maneres d’entendre la vida: D’una banda, hi ha la família de la doctora Green i els seus tres fills, l’A, B i C i de l’altra, la senyora Smith, una dona gran que viu dels records i té el somni de fer un llarg viatge.
La novel·la explica que la Sra. Smith és una dona solitària que rondina tot el dia. A més, últimament res és el que hauria de ser, no fa fred a l’hivern, els ossos polars es passegen pel seu jardí a la recerca d’un lloc on viure i les flors surten fora de temporada.
Un matí, a la casa del costat s’hi instal·la una família d’allò més peculiar, la doctora Green, inventora de màquines per millorar el medi ambient, amb els seus tres fills que capgiraran tots els esquemes i les costums de la veïna, la Sra. Smith.
A cada capítol anem veient com les relacions dels infants i la veïna van mesclant-se i com els nens aprenen coses de la Sra. Smith i viceversa. Per exemple, els infants no saben que són els agulles d’estendre la roba i ella els ho explica, o què és això del tió (aquest capítol és sorprenent). A l’inrevés, ella descobreix com de moderns són en aquesta família, que tenen invents per a tot.
Hi ha un missatge ecologista que subjau i segurament, als lectors alguna cosa els quedarà al magí.
Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el relat i, entre els participants, fem un sorteig i regalem el llibre, gentilesa en aquest cas de l’editorial Babulinka books.
La pregunta per al concurs sobre el llibre «A,B,C i la Sra Smith» és:
Què guardava la Sra. Smith al seu garatge?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 19 d’octubre.
A l’anterior concurs, la guanyadora del llibre del llibre «Vermell Pop» és la Lluïsa Borrull L’enhorabona?
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
Fa un parell de setmanes vaig llegir la notícia que un exemplar de voltor jove, desorientat i dèbil va fer acte de presència a Puiggerdà. Se’l va veure picant les espardenyes d’una sabateria. Buscava quelcom per menjar. El van recollir i el van dur al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa.
De vegades llegim notícies com aquesta i veiem un relat bonic per explicar als infants, en arribar a l’escola.
Una cosa semblant li devia passar a la Gemma Capdevila quan va sentir la història del puma de Hollywood i va pensar que allà hi havia un relat inspirador que podia convertir en àlbum il·lustrat. I així ho va fer.
Aquest mes d’octubre, a la llibreria “Lectors, al tren!” (Rubí) podem gaudir de les il·lustracions originals, així com altres de diversos llibres de la Gemma Capdevila.
El puma de Hollywood narra la història real d’un puma que va deixar enrere el seu hàbitat natural perquè l’acción de l’home l’estava deteriorant. Va creuar dues autopistes estatals (no sé sap com ho va poder fer sense ser atropellat) i va arribar a la ciutat de Los Ángeles. Als afores, hi ha un parc anomenat Griffith Park i allà es va instal·lar. És va fer molt popular perquè una nit va ser fotografiat. Gràcies al puma es va reflexionar sobre la relació dels animals amb els seu habitat i es van construir corredors naturals per tal que les bèsties puguin circular lliurement d’un lloc a l’altre sense perill.
Al final del relat, trobareu set pàgines extres on hi ha informació sobre els pumes, com s’alimenten, on viuen, qui va ser el P-22, com es reprodueixen i altres detalls curiosos i interessants adreçats als nois i noies.
Lectura recomanada per a infants a partir de cicle inicial.
LES DADES:
Títol: El Puma de Hollywood Autora: Gemma Capdevila Il·lustradora: Gemma Capdevila Documentació: Joana Riera Editorial: Babulinka Books Pàgines: 48 Barcelona, 2020
Tornen les tertúlies. Aquest curs, n’hem programat sis, dues per a cada trimestre escolar. Les anirem anunciant periòdicament.
Aquesta primera l’hem titulada Liternatura, un terme que ens agrada i que vam conèixer gràcies a una xerrada d’en Gabi Martínez, reconegut escriptor i periodista hospitalenc compromès amb la defensa del medi ambient.
En aquests temps que vivim, la liternatura aposta per donar a conèixer una altra manera de viure, d’acord amb la defensa del medi ambient i evidenciant aspectes d’un estil de vida que ens està abocant a un consumisme que altera l’equilibri de la terra. Penseu en la tala d’arbres a l’Amazònia per introduir plantacions de palma per a fabricar cosmètics, els productes de plàstic d’un sol ús, la contaminació, etc.
Què poden fer els autors, els il·lustradors? Molt, ja estan fent molt, per tal que els lectors tinguem consciència crítica.
Si, a més a més, hi ha editorials que tenen una filosofia on prima la idea d’editar llibres de producció pròpia, fets amb criteris de sostenibilitat, minimitzant l’ús de plàstics i l’impacte ambiental, apostant per les impremtes de proximitat, amb paper ecològic, etc., el resultat és un producte digne i que ens marca un camí més d’acord amb el futur que albirem per als nostres infants i joves.
De tot això en parlarem i ens acompanyarà una persona que es dedica a fer llibres preciosos, d’aquells que ens fan pensar i ens inspiren.
Si teniu interès i voleu assistir a la Clandestina, anoteu les dades:
Dia: Dijous, 23 d’octubre de 2025 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80 08901 L’Hospitalet Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella) Contrasenya per accedir-hi: Ara i aquí.
L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
Així comença el poema que va escriure en Miquel Martí i Pol fa més de cinquanta anys i que ara ens ho recorden des de la seva Fundació a Roda de Ter, amb aquest cartell que forma part d’una Jornada educativa que promet ser molt profitosa.
Segons llegim al programa:
La Jornada educativa té l’objectiu de donar a conèixer als professionals de l’educació la Situació d’Aprenentatge creada per apropar Miquel Martí i Pol als alumnes. Aquesta SA està conformada per tres documents: «Programació de la situació d’aprenentatge “Les Elionors actuals: com són i on són?” a 3r d’ESO», la guia per a professorat i la guia per a l’alumnat.
La data serà el dissabte 29 de novembre de 2025, a la seu de la Fundació Miquel Martí i Pol (carrer Costa del Ter, 9-13, de Roda de Ter)
Com que l’aforament és limitat a 45 persones, cal inscripció (gratuïta) prèvia enviant un correu electrònic a fundacio@miquelmartiipol.cat o trucant al telèfon 938500355. Les reserves seran per ordre d’inscripció.
La informació d’aquesta entrada està extreta del web de la FMMP, on trobareu més detalls i el programa complet:
Les primeres paraules que llegim pertanyen al diari de l’autora quan va visitar un poble situat a la riba d’un afluent del riu Amazones. Escriu:
L’Amazònia, allà on tothom s’amaga: els animals s’amaguen d’altres animals, els animals s’amaguen dels humans, els humans s’amaguen dels animals i de vegades fins i tot d’altres humans.
Aquest inici ens recorda com l’Amazònia està patint la desforestació que obliga els animals i les persones de la selva tropical a marxar del lloc on han viscut sempre, adaptar-se a noves formes de viure, a noves llengües, i patir la incomprensió de qui els acull.
En aquesta aventura, en Kayabu, un nen i la seva nombrosa família, arriben en canoa a un poblet apartat. Allà hi viu la Nanà, una nena que veiem mentre està pescant. En aquest lloc, a la riba del riu Urubu, la vida està ordenada segons les estacions de l’any. En l’època de pluges, el riu puja de nivell, l’aigua entra a les cases dels seus habitants i els nens han d’anar a escola amb barca.
En les imatges podem veure l’esclat de colors dels paisatges fascinant que l’autora, l’Eymard Toledo ha sabut plasmar amb uns collages fets amb elements naturals, fulles, sorra, cartró reciclat, etc.
En Kayabu i la Nanà es fan amics i el noi li explica la història de la seva família i els motius que els han obligat a abandonar la seva casa i la seva comunitat. Ens preguntem quan de temps queda per a que l’Amazones continuï amb la seva biodiversitat única, les seves llegües, els seus colors, els seus sorolls i la seva fauna.
El relat és bonic i la pròpia autora ens fa un epíleg que ens fa entenedor el perquè del final sobtat. El que més m’ha agradat és la manera com ha construït les imatges i com aconsegueix centrar la nostra mirada en els detalls d’algunes escenes quotidianes.
Per exemple, mireu aquesta escena:
La noia està pescant i al fons veiem el poblat i els cases construïdes sobre uns pilars de troncs de fusta. Més endavant entendrem què passa quan arriba l’època de pluges i l’aigua entra fins i tot a dins les cases i han de caminar por sobre d’unes passarel·les per no mullar-se.
O aquesta altra escena de l’escola:
Veiem en Kayabu, a l’escola, assegut al costat de la Nanà. Ell té un peresós i la mestra li prohibeix que el porti. La resposta de la Nanà ens fa pensar en la discriminació de la mestra perquè argumenta que tots els altres nens han portat els seus animals a l’escola: un ocelot, una família d’armadillos o fins i tot una jararacussú, una serp molt verinosa. Però la mestra insisteix:
—Si dic que no, és que no!
Una mostra més de com en Kayabú i la seva família s’han d’adaptar a nous costums i actituds que no coneixen: l’ús de monedes per comprar productes o a dormir a l’aire lliure.
De manera inversa, ningú se n’adona de les habilitats del noi: esculpir una canoa a partir d’un tronc d’arbre, la seva facilitat per dirigir-la, saber llegir les constel·lacions del cel, etc.
Una lectura recomanada a partir de cicle inicial que ens ofereix la possibilitat de nombroses accions plàstiques com experimentar amb material reciclat o, a partir de una fotocòpia en color, cola de barra i sorra, entendre el concepte de desforestació i com els colors canvien tornant-se marrons, grisos i tristos.
LES DADES: Títol: Kayabu. Una història de l’Amazònia Autora: Eymard Toledo Il·lustradora: Eymard Toledo Traductora: Anna Soler Horta Editorial: Takatuka Pàgines: 52 Barcelona, 2025
Fa 25 anys que es va inaugurar la Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet i durant tot aquest 2025 es van celebrant diversos actes i accions. La de l’octubre l’han anomenat Petits contes per a un gran aniversari i consisteix en que cada tarda de dilluns a divendres tothom que vulgui pot explicar contes als infants de la sala infantil. Amb 10 minutets de contes n’hi ha prou.
SI voleu participar de l’activitat, només cal contactar amb la biblioteca i indicar la tarda (o les tardes) que us vagin bé. Podeu trucar al telèfon de la biblioteca Tecla Sala 934 03 26 30 i demaneu per alguna de les persones que estan a la sala infantil (la Silvia, l’Eulàlia, la Maria José o la Isabel).
També hi podeu anar personalment, esclar. Us presenteu i us ho explicaran tot amb més detall: Adreça: Av. de Josep Tarradellas i Joan, 44, 08901 L’Hospitalet
I si voleu assistir al Taller de narració oral per joves i adults, a càrrec de Blai Senabre, recordeu que es farà durant 3 dies del mes d’octubre: els dijous 16, 23 i 30 d’octubre, de 18 a 19h, a la Sala d’actes de la Biblioteca Tecla Sala. En aquest cas es demana inscripció prèvia.
Una de les coses més boniques que m’ha donat la vida és conèixer persones entusiastes i positives com en Carles Ferrer. He tingut la sort de compartir molts moments amb ell, un savi lletraferit capaç d’engrescar-nos en les aventures més inimaginables. Li estic agraït per molts motius però un de meravellós va ser la possibilitat de conèixer en Werner Hotzwarth, autor de “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.
Segueixo amb interès les seves entrades al blog “Amics de la talpeta” i tenia pendent de recordar que aquest estiu hem celebrat els 36 anys de la primera publicació del conte que, segons les dades fiables d’en Carles, va ser l’agost del 1989 quan va arribar a les llibreries alemanyes.
Quan pugueu, feu una visita al blog. Val la pena i n’aprendreu molt.
La invitació a la lectura 