Cortázar, el cronopio

DSC03247Avui fa 101 anys que va néixer Julio Cortázar a Ixelles (Brussel·les). Fa cinc dies vaig visitar la casa on va viure aquells primers anys, al número 116 de la rue Louis Lepotre. Just al seu davant, des del 2005, hi ha un bust de l’escriptor, obra d’Edmund Valladares. Vam estar contents d’anar a deixar una pedreta en record d’aquella altra que ja vam deixar sobre la seva tomba a París, fa uns quants anys.
Les seves obres ens van acompanyar durant la nostra joventut. I també a l’escola hem fet servir els seus contes per entendre de que va això de l’escriptura.
Us deixo un parell dels seus contes: Instrucciones para subir una escalera i Lucas, sus pudores.

Instrucciones para subir una escalera
Nadie habrá dejado de observar que con frecuencia el suelo se pliega de manera tal que una parte sube en ángulo recto con el plano del suelo, y luego la parte siguiente se coloca paralela a este plano, para dar paso a una nueva perpendicular, conducta que se repite en espiral o en línea quebrada hasta alturas sumamente variables. Agachándose y poniendo la mano izquierda en una de las partes verticales, y la derecha en la horizontal correspondiente, se está en posesión momentánea de un peldaño o escalón. Cada uno de estos peldaños, formados como se ve por dos elementos, se sitúa un tanto más arriba y adelante que el anterior, principio que da sentido a la escalera, ya que cualquiera otra combinación producirá formas quizá más bellas o pintorescas, pero incapaces de trasladar de una planta baja a un primer piso.

Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas. La actitud natural consiste en mantenerse de pie, los brazos colgando sin esfuerzo, la cabeza erguida aunque no tanto que los ojos dejen de ver los peldaños inmediatamente superiores al que se pisa, y respirando lenta y regularmente. Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie).

Llegado en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso.
cortázar
Lucas, sus pudores
En los departamentos de ahora ya se sabe, el invitado va al baño y los otros siguen hablando de Biafra y de Michel Foucault, pero hay algo en el aire como si todo el mundo quisiera olvidarse de que tiene oídos y al mismo tiempo las orejas se orientan hacia el lugar sagrado que naturalmente en nuestra sociedad encogida está apenas a tres metro del lugar donde se desarrollan estas conversaciones de alto nivel, y es seguro que a pesar de los esfuerzos que hará el invitado ausente para no manifestar sus actividades, y los de los contertulios para activar el volumen del diálogo, en algún momento reverberará uno de esos sordos ruidos que oír se dejan en las circunstancias menos indicadas, o en el mejor de los casos el rasguido patético de un papel higiénico de calidad ordinaria cuando se arranca una hoja del rollo rosa o verde.
Si el invitado que va al baño es Lucas, su horror sólo puede compararse a la intensidad del cólico que lo ha obligado a encerrarse en el ominoso reducto. En ese horror no hay neurosis ni complejos, sino la certidumbre de un comportamiento intestinal recurrente, es decir que todo empezará lo mas bien, suave silencioso, pero ya al final, guardando la misma relación de la pólvora con los perdigones en un cartucho de caza, una detonación más bien horrenda hará temblar los cepillos de dientes en sus soportes y agitarse la cortina de plástico de la ducha.
Nada puede hacer Lucas para evitarlo; ha probado todos los métodos, tales como inclinarse hasta tocar el suelo con la cabeza, echarse hacia atrás al punto de que los pies rozan la pared de enfrente, ponerse de costado e incluso, recurso supremo, agarrarse las nalgas y separarlas lo más posible para aumentar el diámetro del conducto proceloso. Vana es la multiplicación de silenciadores tales como echarse sobre los muslos todas las toallas al alcance y hasta las salidas de baño de los dueños de casa; prácticamente siempre, al término de lo que hubiera podido ser una agradable transferencia, el pedo final prorrumpe tumultuoso.
Cuando le toca a otro ir al baño, Lucas sufre por él pues está seguro que de un segundo a otro resonará el primer alelí de la ignominia; lo asombra un poco que la gente no parezca preocuparse demasiado por cosas así, aunque es evidente que no están desatentas de lo que ocurre e incluso lo cubren con choques de cucharitas en las tazas y corrimientos de sillones totalmente inmotivados. Cuando no sucede nada, Lucas se siente feliz y pide de inmediato otro coñac, al punto que termina por traicionarse y todo el mundo se da cuenta de que había estado tenso y angustiado mientras la señora de Broggi cumplimentaba sus urgencias. Cuán distinto, piensa Lucas, de la simplicidad de los niños que se acercan a la mejor reunión y anuncian: Mamá, quiero caca. Qué bienaventurado, piensa a continuación Lucas, el poeta anónimo que compuso aquella cuarteta donde se proclama que no hay placer más exquisito / que cagar bien despacito / ni placer más delicado / que después de haber cagado. Para remontarse a tales alturas ese señor debía estar exento de todo peligro de ventosidad intempestiva o tempestuosa, a menos que el baño de su casa estuviera en el piso de arriba o fuera esa piecita de chapas de zinc separada del rancho por una buena distancia.
Ya instalado en el terreno poético, Lucas se acuerda del verso del Dante en el que los condenados avevan dal cul fatto trombetta, y con esta remisión mental a la más alta cultura se considera un tanto disculpado de meditaciones que poco tienen que ver con lo que está diciendo el doctor Berenstein a propósito de la ley de alquileres.

Rayuela-Julio-Cortázar

Iban Barrenetxea, l’il·lustrador del mes (agost 2015)

Imatge extreta del web de l’editorial A buen paso

Fa relativament poc, més o menys cinc anys, que coneixem les il·lustracions d’aquest autor (nascut a Elgóibar el 1973) des que el 2010 va veure la llum el seu primer llibre il·lustrat del qual també n’és l’autor. Va ser el magnífic

bombastica_cubiertaBombástica naturalis editat per A buen paso, un àlbum de format gran a manera de llibre de botànica en el que s’explica que un tal Bombastus Dulcimer recopila les seves invencions com ara la famosa Pera aerostàtica per volar en globus, o la Olivera Trabuc que només té el defecte que dispara un cop l’any, quan les olives estan madures, o la Carbassa Carruatge, el Narcís Mirall i molts altres fins a completar tot l’alfabet.
Uns textos curts descriuen els poders de l’invent presentat però podem ampliar la informació amb les il·lustracions detallistes.
D’aquest llibre, el narrador Pep Bruno, al seu bloc fa una anàlisi detallada i precisa dels nivells de lectura i, entre altres coses, escriu:
Las hermosas ilustraciones, con una estética muy personal y coherente, son perfectas para mostrar el mundo que sugieren y juegan, bellísimas y llenas de detalles delicados. Un regalo para el ojo, muy adecuado para glotones de cosas hermosas.

Les il·lustracions d’Iban Barrenetxea són fàcilment reconeixibles perquè té un estil propi molt definit. De línia clara, una estètica molt elegant i suggerent, amb molt detalls que ajuden a explicar les històries. Els vestits, els objectes, l’arquitectura i els escenaris són, per se, personatges dels seus contes.

Dels llibres que hi ha al mercat podem destacar-ne els següents:

el-unico-verdadero-rey-del-bosqueEl único y verdadero rey del bosque
A buen paso
Barcelona: 2013

En una caseta de fusta, enmig d’un bosc, viuen tres germans: en Jaska, en Kaspar i la Masia. Els dos primers no són gaire llestos però per sort, la seva germana Masia, els recorda cada matí com s’han de posar les botes. L’últim dia de tardor, al bosc de bedolls, la Masia pronuncia en veu alta un desig: vol tenir una bufanda extraordinària feta de pell de guineu per enlluernar Pekka el moliner i fer que Frigga la bugadera es mori d’enveja.
Els seus germans, en Jaska i en Kaspar, corren al bosc a la recerca d’una pell perfecta per a la bufanda i es donen de cara amb una guineu blanca.
La mateixa guineu blanca que, tot just uns moments abans, estava embrancada en una disputa amb tres corbs negres. També hi arriba al bosc la guàrdia reial conduïda pel mateix Rei Primus Primer.
Un conte hilarant, narrat a través de una prosa elegant i rica i d’unes il·lustracions riques en detalls, que no només marquen el ritme de la pròpia història, sinó que a més ofereixen referències a vegades tendres, altres, iròniques i mordaces. Una història que deixa clar qui és l’únic -i veritable- rei del bosc.

“Si un viajero se aventurase a cruzar los helados mares del norte, si los vientos y las mareas le fueran propicios, si sorteara las tempestades y los monstruos marinos se apiadasen de él, desembarcaría en un lugar donde los inviernos son largos y oscuros y en verano el sol jamás se va a dormir.”

El-único-y-verdadero-rey-del-bosque-A-buen-paso-20131

brujarellaBrujarella
Ed. Thule
Barcelona: 2014

Aquesta novel·la segueix l’estela de El único y verdadero rey del bosque, protagonitzada per personatges que viuen en un món de màgia i fantasia, talment com si fos un conte popular.
Brujarella es una bruixa que viu al bosc de Terragrís, juntament amb altres bruixes que també tenen nom curiosos com Viejarella, la bruixa més vella. Brujarella és la més neta i polida de totes però un dia descobreix que algú li ha robat un mitjó. Aquest serà l’inici d’una recerca detectivesca en la que participaran, a més a més de les altres bruixes, diversos personatges com un llop poeta o un pingüí.
La historia es complica quan descobreixen que totes les granotes, també han desaparegut i és ben sabut que els granotes són un ingredient bàsic per elaborar les pocions màgiques.
La narració es àgil, amena i fàcil de llegir, malgrat la seva llargària. El text s’acompanya d’unes il·lustracions en blanc i negre, precioses.
El missatge final és clar: Quan busques alguna cosa és probable que en trobis una altra. I, possiblement, quan deixis de buscar-la, apareixerà.

la cata 1La cata
Nórdica Libros
Madrid 2014
La cata (Taste, en l’original) és un conte de Roald Dahl que es va publicar al Regne Unit l’any 1953, dins d’una col·lecció titulada Someone like you (algú com tu).
La història se situa durant el transcurs d’un sopar a la casa d’un corredor de borsa anomenat Mike Schofield. Al costat del propietari de la casa estan la seva dona i la seva filla, el narrador (sense nom) i la seva dona i un convidat, Richard Pratt, un famós gourmet que gaudeix mostrant els seus amplis coneixement dels vins i dels aliments.
Durant el sopar, Pratt es mostra com una persona completament desagradable. En les dues anteriors ocasions en què Pratt va sopar amb Schofield, els dos homes van fer una aposta curiosa: Van apostar a que Pratt no podria identificar un vi especial que havia comprat per a aquesta nit. En ambdues ocasions, Pratt va guanyar. Però aquesta vegada, Schofield posseeix una ampolla de claret d’un petit Château francès i n’està convençut que Pratt no serà capaç d’endevinar de quin vi es tracta.
Pratt accepta l’aposta arriscada i la porta fins al límit: Ofereix les seves dues cases si falla però demana la mà de Louise, la filla de Schofield, en matrimoni si encerta.
Tant la jove Louise com la seva mare estan en contra de l’aposta, però Schofield aconsegueix convèncer-les perquè acceptin, convençut com n’està que en Pratt no té cap possibilitat de guanyar.Iban-Barrenetxea_La-Cata

La liga de los pelirrojos
Anaya
Madrid 2013

Es tracta d’un conte d’Arthur Conan Doyle que comença un dia que Watson va de visita al 221 de Baker Street, i es troba a Sherlock Holmes al costat d’un corpulent home pèl-roig anomenat Jabez Wilson, el qual necessita dels serveis del gran detectiu per resoldre el misteri de la seva recentment perduda ocupació, copiant el primer tom de l’Enciclopèdia Britànica, a La lliga dels pèl-rojos.
“Todo empezó por aquí. Léalo usted mismo, señor.
A la liga de los pelirrojos: (…) se ha producido otra vacante que da derecho a un miembro de la liga a percibir un salario de cuatro libras a la semana por servicios puramente nominales. Pueden optar al puesto todos los varones pelirrojos, sanos de cuerpo y de mente, y mayores de veintiún años.”

L’edició és extraordinària, des del seu format de grans dimensions fins a les il·lustracions, sense oblidar la innegable gràcia d’aquest cas del detectiu per antonomàsia. El resultat és un llibre pensat per al gaudiment del lector, en més d’un sentit.
Un cas curiós, molt sentit de l’humor i algunes deduccions sorprenents converteixen aquesta lectura en una petita joia de les nostres biblioteques.sherlock_1

El-cuento-del-carpinteroEl cuento del carpintero
A buen paso
Barcleona 2011
Firmín és el millor fuster que mai hagi existit, de manera que el dia en què el baró Von Bombus perd un braç en el fragor de la batalla, el metge, la Baronessa, el ministre i el Cardenal acudiran a ell perquè li fabriqui un de nou a l’incansable guerrer.
El resultat serà tan espectacular, que les ganes del baró de seguir combatent seguiran creixent en lloc de minvar i Firmín s’encarregarà d’anar reemplaçant les extremitats danyades en les seves conteses fins gairebé quedar-se sense fusta. Així arribarem a l’hilarant desenllaç de la història, un final tan rodó com la figura del Baró.
Les imatges, a doble pàgina, són riques en detalls i tocs d’humor.

Altres llibres amb il·lustracions de l’Iban Barrenetxea són:
Traficantes de milagros y sus métodoshoudini
H. Houdini
Nórdica libros, Madrid 2014

Blancanieves
Germans Grimm
Nórdica libros
Madrid 2012

Blancanieves-Barrenetxea-we

 

 

 

Web de l’autor: http://www.ibanbarrenetxea.com/

Podeu seguir-lo també a: http://ibanbarrenetxea.blogspot.com.es/

Unes imatges del seu portfoli:

Despertar el gust per la lectura

ofici d'educar 02-06-2015

Amb en Joan Portell, la Carlota Bujons i l’Elisabet Pedrosa als estudis de Catalunya Ràdio

L’Elisabet Pedrosa, periodista de Catalunya Ràdio condueix “l’ofici d’educar” un programa amable, que en aquesta segona temporada i de manera monogràfica incideix en l’educació, entesa com a escola de vida. En els 14 monogràfics tracten temes sobre educació com créixer en el contacte amb la família; educar i aprendre de la diferència; despertar el gust per la lectura; potenciar el moviment corporal dels nens; descobrir als infants i joves el tresor que porten dins; preguntar-se fins a quin punt els fills són un mirall; entendre com fer filosofia amb nens; educar des de l’art; com podem alimentar els nens amb més consciència; i com podem posar les tecnologies al servei de l’educació, entre d’altres.

El dia 1 d’agost vaig tenir al sort de compartir un d’aquests programes, en concret el dedicat a Despertar el gust per la lectura, amb la companyia agradable d’en Joan Portell, pedagog, editor, escriptor i crític literari de mirada afinada sobre tot el que envolta la lectura. En Joan ha publicat diversos llibres per a petits i grans, codirigeix la revista de referència “Faristol”, és portaveu del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i coordina el programa de promoció lectora Municipi Lector. També hi era la Carlota Bujons, doctora en Pedagogia per la Universitat de Barcelona i que forma part de l’equip directiu de l’Escola Projecte de Barcelona. la Carlota és coautora del llibre “Un lugar llamado escuela”.

Va ser una tertúlia de la que vaig aprendre algunes coses i em vaig quedar amb la idea que cal una major implicació de les famílies. Vam poder parlar de la Nancy Atwell, fundadora del Centre per l’Ensenyament i l’Aprenentatge de Maine, als Estats Units, i que ha guanyat el primer GlobalTeacher Prize. La Nancy ha aconseguit que els seus alumnes de vuitè grau llegeixin una mitjana de 40 llibres a l’any, mentre que el que és habitual als Estats Units és llegir-ne entre sis i vuit, partint de la premisa de deixar que els nens triïn el que volen llegir i sobre què volen escriure.

També vam poder debatre sobre les opinions del  profesor Rafael Bisquerra quan ens diu:

Un dels grans reptes pendents de l’educació és la lectura.
Si hi ha bons hàbits lectors. hi ha menys dificultats acadèmiques?
Per alguns adolescents la lectura és: un rotllo, un pal… Un sistema educatiu que produeix aquests efectes vol dir que no acaba de funcionar?
Bisquerra proposa la lectura emocional: suscitar les emocions necessàries per activar actituds favorables a la lectura ( i evitar comportaments d’evitació de la lectura)…
La lectura no només és patrimoni dels professors de llengua, tots hi estan implicats…

També vam donar les nostres opinions sobre com fomentar l’hàbit lector, les dificultats dels adolescents, les lectures obligatòries, l’informe PISA, la LOMCE i altres qüestions relacionades.

Com no podia ser d’altra manera no hi va haver polèmica. L’Elisabet va saber encaminar, de manera molt professional, el debat i el temps se’ns va fer molt curt.

Sempre critico el poc interès dels mitjans de comunicació per la literatura infantil i la poca presència en horari de certa audiència i aquesta possibilitat de conversar sobre llibres i lectura em va alegrar el dia. Molt.

Si teniu ganes de sentir el programa només cal aneu al web de L’ofici d’educar i allà trobareu els enllaços a aquest i a la resta de monogràfics.
També podeu accedir directament clicant AQUÍ.

Mis tardes con Margueritte

CartelEn ese momento en que nos adentramos en la calma de la noche y nos apetece sentarnos frente al televisor, la disyuntiva se hace evidente: ¿qué ver? ¿Cogemos el mando a distancia y vamos pasando canales a riesgo de quedar atrapados en un reality? ¿Apostamos por una película tranquila? La respuesta es clara y buscamos un DVD que nos reencuentre con nosotros mismos, que nos haga olvidar, aunque sea momentáneamente, la jerga que durante la jornada nos ha llenado la mente —organización, acceso a la información, CDU, préstamo interbibliotecario, etc.,— y nos devuelva la esencia primera de la lectura y su poder transformador de las personas. Sin dudar, elegimos una de las películas que no nos va a fallar, Mis tardes con Margueritte.

Basada en la novela de Marie-Sabine Roger, esta cinta nos cuenta la historia de Germain Chazes, un corpulento hombre de 45 años, casi analfabeto, que lleva una vida tranquila en una pequeña ciudad francesa. Se relaciona con sus amigos del bar, cada uno con sus problemas, con su novia Annette que conduce el autobús de la zona, y con su madre quien quedó embarazada sin querer, muy joven y con la que no acaba de entenderse.
Germain —interpretado por Gerard Depardieu— vive en una caravana instalada en el jardín. No tiene un trabajo estable y su afición es cultivar el huerto y acercarse al parque a contar las palomas que allí moran y a las que incluso les pone nombre.

La vida de Germain es plana, previsible, marcada por su pasado y una educación casi inexistente. El título original de la cinta, La tête en friche, (la cabeza en barbecho) indica eso, precisamente, una mente no cultivada, vacía de contenido, inactiva.

Pero un día, en el parque, encuentra una mujer, de nombre Margueritte —espléndida interpretación de Gisèle Casadesus—, una anciana de noventa y cinco años, que había sido una investigadora brillante, con una vida marcada por las lecturas. Ahora vive sola, en una residencia. Margueritte también cuenta palomas y entre Germain y ella surge una historia de amor materno-filial, una relación tierna que desemboca en complicidades e intercambios de conocimientos mutuos. El parque se convierte en el punto de encuentro y cada tarde, Margueritte, siempre en el mismo banco de piedra, lee en voz alta fragmentos de La peste. Así, poco a poco, Germain se inicia en la lectura, descubre el placer que le puede proporcionar un libro y, casi sin querer, su vida empieza a cambiar.

En las diferentes escenas que se producen en el parque asistimos a la transformación del iletrado Germain. Los diálogos de los primeros encuentros tienen un cariz cómico:
—Como sugerir, por ejemplo, una ciudad sin palomas, sin árboles, sin jardines,… —lee Margueritte, en voz alta.
—¡Eso no puede existir! —se sorprende Germain— Pero no está mal el libro…
—Es La peste de Albert Camus.
—Albert, como mi abuelo…
—Si quiere se lo presto.
—No, no, verá, a mí la lectura no, no…

La tête en fricheO este otro diálogo:
—Leer también es escuchar. Fíjese en los niños. Cuando les enseñas a leer, primero les lees en voz alta y si lo haces bien y ellos saben escuchar te pedirán más y al final lo necesitarán – explica Margueritte.
—¡Ah, sí, se enganchan! —responde Germain— Como con las drogas. Pero yo no he probado las drogas y tampoco he probado los libros.

A La peste le siguen La promesa del alba de Romain Gary y Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda.
Otra tarde, la anciana le regala un diccionario, y se produce una escena divertida cuando Germain busca algunas palabras pero el resultado no le convence y acaba devolviéndoselo.
-Con un diccionario uno viaja de una palabra a otra, se pierde en un laberinto, se detiene – le anima Margaritte.
—Vamos a ver laberinto – busca infructuosamente pero no lo encuentra y prueba con margarita.
Margarita: nombre de flor —se enfada—Se han herniado, gracias por la información. A ver, Tomate: Solanácea. Ver también tomate pera. — Pues vaya, es la única variedad que mencionan, el tomate pera… ¿y el Montfavet, el Saint Pierre, el Bella rosa, el Muchamiel…? Hay muchas palabras que le faltan y otras muchas que le sobran…

La película contiene una escena que se desarrolla en la biblioteca. Cuando Germain, finalmente, se decide a leer por su cuenta.

biblioteca 2—¿Puedo ayudarle? – la bibliotecaria se levanta y se acerca a él.
—Buenos días, busco un libro.
—Ha venido al lugar indicado, ¿Sabe el título, el autor?
—No, quiero un libro nada más, un libro…
—¿Ensayo, histórico, ficción?
—No lo sé. Un libro que cuente una historia, un libro.
—¿De qué género? —insiste, solícita.
—Corto.
—¿Una novela?
—Ah, sí. Una novela estará bien, pero que no sea muy larga y fácil de leer.

portadamibiblioteca14Se acercan a las estanterías y le presta La niña de alta mar. La escena siguiente, mientras lee esta obra clásica de Jules Supervielle a su novia, en la cama, es espectacular.
La película es recomendable. Nos alegra la vida si no somos muy exigentes.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 42 (estiu 2015).

Us deixo el vídeo d’una de les escenes que comentem. Quan llegeixen La peste d’Albert Camus.

 

 

Vídeo resum de l’Escola d’Estiu 2015 a Can Butjosa.

Comparteixo el vídeo resum que ha fet la Júlia Baena tot recordant l’Escola d’Estiu “l’art de llegir imatges” que vam gaudir durant els primers dies de juliol, a la biblioteca de Can Butjosa, a Parets del Vallés. Va ser un veritable plaer i un goig poder compartir experiències.
Agraeixo, també a tot l’equip de la Biblioteca la seva dedicació. Felicitats Àngels, Blanca, Isabel, Mònica, Sònia i Gisela!

Algunes lectures per a l’estiu

Ara sí que no hi ha gaires excuses per no llegir. Amb les vacances a tocar segur que trobarem temps per a tot. Temps a fer el mandra, per passejar, per fer la partida al trivial amb els amics, per perdre’ns amb la bicicleta per camins inexplorats, per afartar-nos de menjar gelats de tres boles, per apuntar-nos a aquella marató de cinema que no ens perdem cap any, etc. Però també trobarem temps per disfrutar amb les vides que ens proposen els autors de la bona literatura, de la literatura que ens agrada.

Recomanar sempre és difícil. El meu consell és que us acosteu-vos a la biblioteca més propera i remeneu a la recerca d’aquell llibre que us està esperant. El trobareu, segur. La resta és fàcil. Llegir, llegir i no parar de llegir.

Si voleu algun consell, aquí en van tres.

Primer. Ana Garralón, (http://anatarambana.blogspot.com.es/) ha publicat una entrada ben curiosa en el seu blog on pregunta a diferents persones quins llibres tenen sobre la taula per anar llegint en els propers dies. L’entrada es titula Qué leen los que escriben sobre lij y promoción de lectura. Ho podeu llegir a:

http://anatarambana.blogspot.com.es/2015/07/que-leen-los-que-escriben-sobre-lij-y.html

Segon. Una altra companya, l’Ana López, del grup Abanico ha fet unes recomanacions de lectura que també us les faig arribar.

GUÍA de lecturas para profesores 2015

Tercer. A més a més de la literatura infantil i juvenil, les lectures que tinc ara mateix a la tauleta de nit, xiuxiuejant-me “agafa’m, agafa’m!” són aquestes:

1988-la-nina-de-alta-mar-100 7809cromos_histories_de_barcelona.p alberto manguel con borges La-semilla-inmortal portada_el-lector-del-tren-de-las-627_adolfo-garcia-ortega_201501081650

 

 

 

 

 

Però no en feu gaire cas de tot plegat. Bon estiu i bona lectura!

Aquest blog entra en un estat de semi letargia durant el mes d’agost i només penjarem  una entradeta a la setmana.

imatge extreta de elplacerdelalectura.com

imatge extreta de elplacerdelalectura.com

 

Ai, biblioteca! Tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi…

Comparteixo aquest vídeo tan emotiu que han fet els integrants del grup infantil La tresca i la verdesca (http://www.latresca.com/) sobre una cançó titulada “Biblioferit” que parla d’un usuari que s’enamora de la seva biblioteca.
El Servei de Biblioteques de la Generalitat n’ha fet un videoclip per promocionar les biblioteques públiques i han triat la biblioteca de Can Butjosa (http://bibut.parets.org/) a Parets del Vallés, per rodar el videoclip. A les imatges podeu veure la Gisela i les altres companyes, així com els usuaris (infants i familiars) habituals d’aquesta fàbrica de lectors.

L’extraordinari enginy parlant del Professor Palermo

9788424647650_imatge_portada_llibre_detall_9788424647650Acabo de llegir una de les darreres novel·les d’en Jordi Sierra i Fabra: L’extraordinari enginy parlant del professor Palermo. La tenia pendent des que vaig veure el treball que havien fet a Oriola els mestres d’aquella ciutat.
M’ha agradat força. Bé, de fet l’he llegit perquè el curs vinent farem una recerca dels llibres que tenen com a elements claus els artefactes, les màquines o els enginys mecànics. Crec que aquesta obra ens anirà molt bé. Aquí es barregen realitat i ficció d’una manera molt natural, molt planera. Tot és creïble, la part fantàstica és un complement a la part real. M’ha recordat “L’invenció de l’Hug Cabret” pels tres personatge principals (el nen, l’adult i l’autòmat) i perquè es tracten temes que interessen als alumnes (o que poden interessar) com les relacions entre persones, la solidaritat, l’amor, l’amistat, les guerres, els extraterrestres, etc.

La lectura és fàcil i ràpida, plena de diàlegs i escrita en primera pèrsona pel narrador infant. En Jordi Sierra ens porta a través de la història combinant misteris, màgia, emoció i sentiments i, a mi, m’ha transportat a les novel·les de la meva infantesa, quan estava enganxat a Jules Verne.

La narració explica la vida d’un noi orfe que a principis del segle XX, a Lió, es cola en un teatre, veu l’actuació d’un mag ventríloc (el professor Palermo) i queda encisat per l’espectacle. Aquest ventríloc s’acompanya d’un Enginy Parlant que parla i es mou, aparentment sense fils ni sense contacte amb l’home.
L’interès i l’atzar portaran al noi a descobrir el misteri i el Professor l’incorporarà com a ajudant i li mostrarà el secret del seu ninot parlant.

DSC00990Més endavant, quan en Palermo mor, el noi passarà a ser el nou mag de fama internacional.

Aquesta obra va obtenir el 5è Premi La Galera Joves Lectors. Molt recomanable per als alumnes de cicle superior.

Com a anècdota, explica l’autor que el guió d’aquesta obra el va escriure en un tovalló de paper mentre sopava en una terrassa de Palerm, d’aquí el nom del mag.

Unes declaracions de Jordi Sierra al programa InfoK, a propòsit del llibre, les podeu veure a continuació, clicant AQUÍ

 

Philippe Corentin, l’il·lustrador del mes (juliol 2015)

AVT_Philippe-Corentin

Imatge extreta de Babelia

Aquest mes presentem un dels il·lustradors que més fan riure als infants. El riure és sa però en els contes de Philippe Corentin també conté una certa contradicció perquè representa alhora la grandesa i la misèria humana.
Aquesta autor francès va néixer el 1936 a Boulogne-Billancourt (a tocar de París) i el seu nom real és Philippe Le Saux. Va començar com humorista gràfic en el món de la publicitat i des d’allà va passar a il·lustrar llibres per a infants i joves.
La característica principal de la seva obra és que els personatges sovint són una mescla de persones i animals. Vesteix els animals com a persones i els aplica trets humanes, creant una interacció dels dos mons.
A les seves obres trobem un personatge que es va repetint, el llop. Però és un llop que té molt a veure amb el personatge de la literatura clàssica, de la narració oral.
Corentin ens repta a plantejar-nos què és la imaginació i en els seus dibuixos podem veure un món una mica estrany on podem trobar-nos amb, per exemple, un gat de color rosa.
papá 2La gràcia de les seves il·lustracions són els seus colors brillants i els jocs de paraules. Aquest autor juga fins i tot amb la forma dels llibres que converteix en part bàsica del conte. Per exemple, la manera com hem de passar les planes a “L’ogre, el llop, la nena i el pastís” ens recorda molt el moviment de les onades que fem quan nedem o, en aquet cas, quan creuem el riu dalt d’una barca. Un altre cas significatiu és Xap! Amb una forma vertical que apunta el contingut que trobarem: un llop que creu veure un formatge al fons del pou.

Imaginació a l’abast dels nens però que també ens agrada als grans.

Si voleu iniciar-vos en el món d’en Pillipe Coerentin us recomano que comenceu per aquestes dues obres:

zigomarL’Àfrica d’en Zigomar

El ratolí Pipiolí és un ratolinet inquiet. Mentre la mare el banya li pregunta perquè l’oreneta emigra a l’Àfrica i els ratolins no. La mare respon que els ratolins mengen gra i no els cal emigrar. Però en Pipiolí vol veure món. Primer intenta que el dugui a l’Àfrica la seva amiga Gineta, però pesa massa per a ella. Després ho intenta amb les cigonyes, però s’adona que se’l poden menjar. Finalment la merla Zigomar accedeix a endur-se’l. Fins i tot s’hi afegeix una granota. De camí cap a l’Àfrica Pipiolí i la granota que van en direcció contrària a les oques. Però Zigomar no en fa cas i afirma que coneix perfectament la ruta i que el primer que veuran és un elefant. Els explica que els elefants es caracteritzen pels seus ullals. Quan hi arriben, efectivament, veuen un animal de grans ullals, però el dibuix mostra al lector que és un elefant marí. A les làmines següents Zigomar mostrarà uns micos que en realitat són pingüins; uns cocodrils que en realitat són foques, un hipopòtam que és un caribú i un lleó que és un ós blanc. Els tres amics tornen cap a casa per la por de l’ós. Quan la mare de Pipiolí els pregunta com és l’Àfrica la granota respon que hi neva i hi fa molt fred.

darabuc-ogre-llop-nena-pastis-philippe-corentinL’ogre, el llop, la nena i el pastís.
Un ogre torna de cacera amb un llop, una nena i un pastís. Per arribar al seu castell, ha de creuar un riu però la seva barca només té dos seients i se li planteja un veritable problema: a qui s’emporta primer… no pot deixar el llop amb la nena… ni la nena amb el pastís … Quina és llavors la solució per portar-los a tots a l’altra banda del riu amb total seguretat?

És un llibre que il·lustra un enigma prou conegut amb diverses variables. La gràcia d’aquest àlbum il·lustrat és com presenta la doble plana amb una pestanyeta en mig que ajuda a visualitzar l’acció. El llibre és molt bonic i està molt ben pensat per veure les anades i vingudes a banda i banda del riu.
Però també podem seguir una altra història que modificarà el final esperat.

Però segur que també xalareu molt amb la resta de llibres d’en Corentin.

Els que podem trobar a casa nostra són de l’editorial Corimbo i són traduccions de la francesa Ecole des loisirs. Aquest són alguns dels sus llibres:

arbre chien chat les dents Mademoiselle_tout_a_l_envers ogrione papa!-idioma-catala pataplaf1 pipioli Un pobre quisso xap

 

 

BiraBiro, una nova editorial de literatura infantil i juvenil

LogoBiraBiroEl dia 7 de juliol es va presentar un nou segell editorial, de nom BiraBiro. La cita era a la Documenta del carrer Pau Claris. Vaig arribar tard però vaig poder parlar amb la Mireia Guerola, companya del grup de treball de Rosa Sensat, persona inquieta i amb experiència en el món editorial de la literatura infantil i juvenil. La Mireia és la persona que hi ha al darrera d’aquest nou segell, juntament amb l’Oriol González.
Aquest mes de juny han publicat els primers títols del seu catàleg.
Segons explica la Mireia “Amb el lema «Llegir per llegir», la línia editorial assumeix que l’objectiu principal de la literatura infantil és proporcionar entreteniment de qualitat als infants i joves, perquè només l’assoliment d’aquest objectiu pot garantir la possibilitat de complir amb èxit totes les altres funcions tradicionals de la literatura per a nens i joves: educar, emocionar i ensenyar”.

Màgic Oz Potes enlaire QuiQuèQui TomeuGuineu

 

 

 

 

 

La seva previsió és publicar uns 20 títols anuals en català i castellà, combinant obres importades i títols originals que serviran per donar a conèixer autors internacionals i també per projectar els talents literaris i artístics del país.
Els títols que enceten el catàleg són una adaptació d’El màgic d’Oz, il·lustrada per l’artista croata Andrea Petrlik Huseinovic; Potes enlaire!, de l’autora holandesa Catharina Valckx; Qui Què Qui, de l’il·lustrador francès Olivier Tallec, i En Tomeu Guineu fa un amic, de l’italiana Febe Sillani.
Al setembre apareixeran dos títols protagonitzats per en Jake, La llista gegant d’en Jake i El monstruós caos, un personatge creat pels australians Ken Spillman i Chris Nixon.
Tot i les dificultats econòmiques que des de fa temps amenacen i perjudiquen el sector, des de BiraBiro es considera que hi ha prou mercat per créixer, sempre que el pla editorial sigui controlat i realista, tant pel que fa a costos de producció, com a la previsió de vendes.
Si voleu més informació podeu consultar el seu web on trobareu les fitxes dels títols publicats (si cliques AQUÍ podràs veure la d’El màgic d’OZ) i informacions relacionades amb altres col·laboracions.

Per cert, em va dir la Mireia que BiraBiro vol dir Papallona en no sé quina llengua africana, em va semblar que deia amhàric… D’aqui ve l’explicació del seu logo.
http://www.birabiroeditorial.com/

Amb la Mireia, el dia de la presentació