El bosc a l’aula 0-3 de la mà dels llibres, al «GUIX D’INFANTIL»

A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.

Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.

I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.

Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.

I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.

«Trucada perduda», una novel·la gràfica sobre la por col·lectiva

Fa dotze anys hi ha haver una massacre a Noruega, la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial. Van ser assassinades 77 persones, la majoria joves i adolescents. Potser recordareu els fets perquè queden en la nostra memòria com ho van ser els atemptats de Nova York o la Rambla de Barcelona. Són fets que no s’entenen i creen un trauma col·lectiu però sobretot fan aflorar molta por a l’entorn del lloc on han succeïts els fets.

S’ha publicat una novel·la que recorda els dies posteriors i se centra en dues noies, la Rebekka i la Fariba, quan un mes després de 22 de juliol comencen l’Institut. És un encert haver triat aquests personatges adolescents perquè de sobte, com els va passar a la resta de joves noruecs, es van adonar que l’amenaça era real, tenia nom i cognoms i, a més, era un dels seus. La seva vida tranquil·la i segura va quedar esmicolada i cadascú va començar a veure la realitat de forma diferent.

«Trucada perduda» va de por, de malestar, de veure com els esdeveniments socials i globals ens poden bloquejar (com la pandèmia, per exemple) i ens fan entomar la vida amb sentiments contradictoris. El títol fa referència a les trucades sense resposta que van enviar els familiars als nois que estaven de campaments a l’illa, en el moment del tiroteig.

La protagonista del relat és la Rebekka, una noia que intenta entendre els motius i els pensaments del terrorista i busca paraules que expliquin la seva por. La noia viu amb mare que és policia i es passa el dia enganxada a la tele escoltant les noticies i un germà que s’ha quedat bloquejar davant de l’ordinador, sense sortir de l’habitació.

Un més després dels atemptats ella i la seva amiga Fariba comencen les classes a l’Institut i la seva vida va canviant amb el coneixement de nous amics i companys. Intenten recuperar la vida quotidiana, però no és fàcil.

«Trucada perduda» es llegeix molt bé perquè l’autora ha trobat els recursos per fer-nos fàcil i entenedor el relat. El colors, per exemple, ens ajuden a situar-nos en els diferents moments: El present dibuixat amb traços senzills, amb pocs diàlegs, imatges emmarcades i acolorides en tons blaus i grisos, els moments dels atemptats en tons vermells que tenen molta força, els moments dels malsons quan ella dorm sobre fons negre i marcs blancs. El llenguatge visual és genial, està molt ben pensat i és bàsic per entendre i seguir la narració.

Pel que fa al text, hi ha diversos registres. Hi ha un llenguatge que simula els missatges de mòbil, un altre, emmarcat en caixa, que reprodueix els discursos que el president del país adreça a la població, les paraules en argot dels joves de la època. Tot plegat ben triat perquè les paraules que s’usen ens situen de manera honesta i directa en la tensió del moment.

M’ha impactat, cap al final, el diàleg dels germans, quan el gran recorda el mar de flors que es va produir. Són unes pàgines sense text on només es veuen els carrers plens de flors, els dies següents a la massacre i la marxa de les roses. Recordeu? Una imatge d’aquell dia:

«Trucada perduda» se situa a Noruega però la por dels adolescents és compartida, malauradament, per la dels nois i noies que viuen a tot arreu, a molts llocs del món com els qui pateixen la guerra d’Ucraïna, els estudiants dels USA que han viscut atemptats similars al seu centre educatiu, els nois amenaçats a Colòmbia, a Mèxic, a Veneçuela, a l’Afganistan, als afores de París, a Brasil, a Síria, al Sudan, etc.
També hi ha una història d’amor, commovedora. I pensaments profunds i sobretot preguntes.

Potser, de canviar alguna cosa, hagués triat una coberta diferents perquè la que hi ha no em transmet la potència de la història.

No podem més que felicitar a l’editorial per la traducció d’aquesta obra que va ser mereixedora del Premi de Literatura infantil i Juvenil del Consell Nòrdic, el 2022.

Recomanada a partir de quinze anys.

Al web de l’editorial, llegim:
Oslo, tardor del 2011
Un mes després del 22 de juliol, la Rebekka i la Fariba comencen l’institut. La Fariba s’apunta a la Lliga de Joves Laboristes i la Rebekka intenta participar en la revista, conèixer millor en Daniel, el dels cabells arrissats, anar a les festes i seguir el ritme dels estudis i dels amics. Però̀ el problema és que la Rebekka no pot deixar de pensar mai en el que ha passat.

LES DADES:
Títol: Trucada perduda
Autora: Nora Dasnes
Il·lustradora: Nora Dasnes
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Meraki
Pàgines: 285
La Seu d’Urgell, 2023

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

Marc Boutavant, il·lustrador de les aventures de l’Ariol

En Boutavant és força conegut perquè és l’il·lustrador de la sèrie de relats del Gos Pudent i el Gat Xafat però té altres sèries que també són molt llegides (a França, especialment). Una és la de l’Ariol, uns còmics per a primers lectors.

El personatge principal és l’Ariol, un ruc blau amb ulleres, una mica entremaliat i somiador. De vegades, mareja força als seus mestres i als seus pares amb les seves preguntes.

Els llibres estan estructurats en dotze capítols de deu pàgines cadascú. Són ideals per començar a llegir còmics i entendre’ls. El vocabulari és molt assequible i el somriure està garantit.

El millor amic de l’Ariol és un porc, de nom Ramono. Són inseparables i sempre troben idees absurdes per mantenir-se ocupats. Els altres personatges són els companys de classe, com la Pétula, una vaca amb pigues de qui està enamorat, el cavall Pánfilo, en Mosquita i sobretot el Cavaller Cavall, l’heroi més dur de tot l’univers.
També hi ha el senyor Pistón, un gos gran. És el mestre que s’inventa històries divertides perquè els seus alumnes recordin bé les seves lliçons. Hi ha un altre mestre, el d’educació física, el senyor Ribera, que és un pollastre que fa molta gràcia quan parla.

Cadascun dels personatges presenta un humor diferent i sentiments particulars.

Aquest estiu estic revisant l’obra d’en Boutavant i us aniré explicant algunes coses curioses d’aquest autor.

LES DADES del primer llibre de la sèrie:
Títol: Ariol, Un burrito como tú i como yo
Autor: Emmanuel Guibert
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Pilar Garí
Editorial: Harper Collins Ibérica
Pàgines: 128
Madrid, 2018

Booktrailer fet per l’editorial:
https://www.youtube.com/watch?v=VbaWaYk5z68

Un dels capítols de les seves aventures per a la televisió.
https://www.youtube.com/watch?v=ZVk6ydixb2M&t=1s

i si teniu ganes de fer-vos un Ariol de cartolina, aquí teniu la plantilla.

«la vida íntima de la Laura», una història de gallines

El mes de febrer es va publicar en català aquest conte de la Clarice Lispector, autora de novel·les potents per a adults, exigents i que sempre suposen un repte per al lector. És una autora que m’agrada perquè defuig de la literatura fàcil.

No és la primera escriptora que fa incursions en la literatura infantil i, sovint, el resultat no és l’esperat. Quan es va publicar “La vida íntima de laura” en castellà, allà pels finals dels anys setanta no va tenir gaire ressò, al menys a casa nostra. De manera semblant, no han passat al grup dels clàssics imprescindibles altres obres d’autors reconeguts com José Saramago (La flor más grande del mundo), Camilo José Cela (Las orejas del niño Raúl) i altres que teníem a la biblioteca escolar i no eren gaire sol·licitats.

Ara, Club Editor, ens posa a les mans aquest relat en català i amb il·lustracions de la Mariann Máray.

El relat ens narra la vida d’una gallina, la Laura, la millor gallina ponedora del corral. Està casada amb en Luís, un gall força vantat de si mateix que es creu fins i tot que és ell qui fa sortir rel sol cada matí. Durant la història van passant coses diverses com la nit que un lladre arriba al corral amb la intenció de robar la Laura, o el final del relat amb els nens de la casa a taula amb una safata que conté el que era la Zeferina, la cosina de la Laura, tallada a rodelles, a punt de ser cruspida, o l’aparició d’en Xext, un habitant del planeta Júpiter, etc.

Destaca la manera com està redactat. Una veu que narra i també s’adreça al lector (de manera simpàtica i amigable) creant llaços afectius, empatitzant i fent-nos gaudir de la narració.

Una nit la Laura va sentir que l’ou estava a punt de néixer. Com és que ho va sentir? Perdona’m, no ho sé pas. No he sigut mai una gallina.

Les il·lustracions no m’han acabat de fer el pes. Però això és cosa de gustos (i mitjos gustos)
Lectura recomanada a partir de sis anys.

Me n’adono de la quantitat de contes on les gallines en són protagonistes i em balla pel cap fer-ne un recull.

Al web de l’editorial trobareu molta informació dels autors i algues frases que expliquen molt bé de què va el conte, com aquestes:

Aquest conte respon al dilema que tenim els humans enfront dels animals: quina bona companyia, però quin bon estofat! I ho fa amb l’afectuosa crueltat que la natura gasta amb tots els éssers vius: narra sense vel, i amb molt d’humor i tendresa, les aventures d’una gallina conscient que se la podrien menjar qualsevol dia.
Lispector escriu com si pensés en veu alta i la màgia d’aquest conte té a veure amb l’oralitat: és un diàleg, amb totes les digressions d’una bona conversa. S’espera del petit lector que interrompi tantes vegades com vulgui.


LES DADES:
Títol: la vida íntima de la Laura
Autora: Clarice Lispector
Il·lustradora: Mariann Máray
Traductor: Josep Domènech
Editorial: Club editor
Pàgines: 56
Barcelona, 2023

«Un viaje en lápiz», autobiografia d’en Gusti

Joseph Conrad opinava que l’autor només escriu la meitat del llibre i que de l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector. És el que m’ha passat amb «Un viaje en lápiz» de l’il·lustrador Gusti (el mejor dibujante del mundo, com ell es defineix).

No conec en Gusti personalment. El vaig veure el dia que vaig assistir a la presentació d’un llibre que va escriure en Ricardo Alcántara fa una pila d’anys i que es va reeditar el novembre del 2019. Allà estava en Gusti, com a il·lustrador. Vaig fer un recordatori en aquest blog.

https://jaumecentelles.cat/2019/11/13/indis-i-pirates/

En canvi, sovint he narrat alguns llibres il·lustrats per en Gusti i, sobretot, tinc una devoció especial per «Camilón, comilón».

A «Un viaje en lápiz» ens mostra alguns dels apunts en forma de frases, dibuixos i retrats que han sortit dels nombrosos quaderns que, com altres dibuixants, porta sempre amb ell. Són alguns, només alguns —i aquí recordem a Hemingway que explicava que només es veu una vuitena part del que es vol explicar, com si fos un iceberg— dels millers de dibuixos que ha fet. Crec que, malgrat en acabar el llibre ens quedem amb ganes de més, ens fem una idea precisa del que ens vol explicar.

El llibre ens mostra la seva vida i la gent que l’envolta. D’aquesta manera coneixerem els seus pares, els seus fills i també els viatges que ha fet arreu del món, sobretot per Mèxic i Equador.

M’ha agradat quan explica que sempre va amb el llapis a la ma i dibuixa sense que el vegin a persones anònimes a l’aeroport, als bars, als parcs. Especialment emotives són les pàgines que dedica a la residència on anava sovint a retratar la gent gran que allà hi vivia.

En Gusti ens obre una finestra i ens deixa veure el seu món i una mica de la seva vida. Li agraïm la generositat.

Si teniu oportunitat de llegir-lo, no tingueu pressa. El text és relativament curt però les imatges s’han de poder assaborir i entendre veient-les diverses vegades, bo i sabent que res en improvisat, casual; al contrari, tot està pensat i té una explicació.

Bé, també pot passar que no us agradi el seu estil però igualment n’aprendreu molt.

LES DADES:
Títol: Un viaje en lápiz
Autor: Gusti
Il·lustrador: Gusti
Editorial: Océano
Pàgines: 112
Barcelona, 2023

Potser tenim sort i els de l’Editorial Kalandraka organitzen una presentació de «La bruixa divertida», l’últim llibre del tàndem Alcántara -Gusti, un àlbum per a cicle infantil que segueix la sèrie començada amb «El pirata valent» i «El jove guerrer». En aquest cas, la protagonista és una nena aprenenta de bruixa.

Veieu-ne les primeres pàgines a continuació:
https://issuu.com/kalandraka.com/docs/la-bruja-divertida-c

LES DADES:
Títol: La bruixa divertida
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Gusti
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 16
Barcelona, 2023

Si voleu conèixer millor en Gusti, us recomanem aquesta entrevista publicada al portal Educ.ar
https://www.educ.ar/recursos/113480/gusti-cuadernos-de-viaje-de-un-ilustrador-primera-parte

«El col·leccionista de l’Oest», desè relat que el vent s’endugué

El desè relat, el penúltim, és obra de l’Ireneu Castillo, una persona que coneix casa pedra, cada casa, cada racó de la nostra ciutat i que, a més, té la generositat de mostrar i compartir els seus coneixements a través del seu blog, imprescindible, sobre històries de l’Hospitalet. Aquest: https://ireneu.blogspot.com/

L’Ireneu és escriptor, historiador, coordinador de la plataforma “Protegim el Canal de la Infanta” i impulsor de l’Associació per la Defensa del Patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat (PERSEU).
En paraules seves, es defineix com a «hospitalenc de tota la vida, el mateix esperit cosmopolita, inconformista i resistent de la meva ciutat ha modelat la meva forma d’entendre la vida i la relació amb tot el que m’envolta, el que m’ha portat a formar part activa de la vida associativa de l’Hospitalet.
Escriptor amateur des de mitjans dels 80, sempre he trobat als relats curts una forma d’expressió personal davant les incongruències de la societat, barrejant a parts iguals una realitat molt propera al lector, la crítica social i el surrealisme més transgressor.
Estudiant “interruptus” de geologia, geografia i història i ciències ambientals, parlo quatre idiomes (anglès, francès, castellà i català) i durant molts anys he combinat la sempre dura feina de ser botiguer al barri de Sanfeliu amb la d’escriptor a estones perdudes col•laborant amb diverses associacions i blocs, així com amb la de portaveu/coordinador de la plataforma veïnal “Protegim el Canal de la Infanta!”. O tal i com em va descriure un bon amic, “un home del Renaixement del S. XXI”.»

A les biblioteques de l’Hospitalet trobareu els seus llibres. Destaquem els darrers:

Edificis Catalans amb Història. Barcelona. L’Arca, 2023
Un recorregut on trobarem mil històries corresponents a les cases i edificis més emblemàtics del nostre país. Tots ells tenen alguna cosa que contar-nos, des de les grans icones del modernisme català de Barcelona fins a edificis singulars que van de les Terres de l’Ebre fins a Girona, passant per la Catalunya Central i les Terres de Ponent.

1001 curiositats dels castells catalans. Barcelona: L’Arca, 2020.
Llegendes, històries i anècdotes curioses dels castells catalans més representatius.

1001 curiositats del Baix Llobregat i l’Hospitalet. Barcelona: L’Arca, 2018.
Aquest llibre recull el bo i milllor del patrimoni d’aquesta comarca, amb l’afegit d’una població tan propera i important com l’Hospitalet del Llobregat, dels seus usos i costums, en forma de petites pinzellades, per tal de que el lector pugui conèixer més a fons un espai de vida tan rica com ho demostra la seva magnífica diversitat.

Per als “Relats que el vent s’endugué” ens ha compartit la següent història.

El col·leccionista de l’Oest

Era ell un enamorat del gènere, un autèntic “friki”. La seva col·lecció de novel·les de l’Oest era de les que feia sorprendre qualsevol que visités la seva biblioteca particular. Cridaven l’atenció les prestatgeries i prestatgeries plenes d’aquells llibres que explicaven les aventures dels texans, les seves lluites contra els indis, els caçadors de búfals, els buscadors d’or, els rodejos… i on no podia faltar l’heroic Setè de Cavalleria de Michigan. Tanta aventura, tant de tret, tant de duel i tant de “dolent” hi havia per aquelles atapeïdes llibreries que, fins i tot, l’olor de pólvora t’embafava només de passejar davant d’aquells llibres.
La col·lecció, després d’anys i panys d’estar recopilant llibres per aquí i per allà, era increïblement completa amb alguns volums que eren autèntics incunables -tenia fins i tot una primera edició original d’El Virginiano, d’Owen Wister (1902)- i no faltava ni un sol autor. D’entre tots ells, el seu autor preferit era Marcial Lafuente Estefania del qual guardava gelosament tota la seva extensa obra.
Aquell cowboy frustrat gaudia amb delit llegint aquelles novel·les i, si no hagués estat per aquella vida monòtona, anodina i grisa que l’envaïa fins al moll de l’ós a cada volta que feia la busca dels segons del seu rellotge de butxaca, no hauria dubtat a traslladar-se a les terres sense llei de Texas a vigilar la diligència del Paso, o a cavalcar per les planúries d’Arkansas sobre el seu cavall Mustang arrabassat als indis. La imaginació el portava a unes terres d’horitzó sense fi allà on la seva discapacitat física el lligava a un món reduït i massa proper. Aquestes novel·les eren, per a ell, alguna cosa més que la seva vida.
Un matí, el nostre amic va aparèixer mort, postrat a la seva butaca amb un letal tret al mig del front. La policia va obrir una investigació, però van passar els mesos i no va donar cap llum sobre qui o quins havien estat els seus assassins. Es van interrogar amics, veïns, sospitosos. Es va regirar tot, però no hi va haver manera de trobar l’homicida ni, el que és pitjor, cap mòbil per justificar-ho. L’única pista, la bala obsoleta que va acabar amb la vida del nostre col·leccionista. Passats els anys, la policia va arxivar l’expedient d’aquella mort estranya.
Un assassinat va quedar sense solució però, possiblement, tot hauria estat més fàcil si haguessin mirat el llibre que estava llegint en el moment de morir: Or i Plom, del seu adorat Marcial Lafuente Estefania. El seu pecat? Ficar-se massa a la trama de les seves lectures.

Ireneu Castillo Caso

«MiBiblioteca», revista del món bibliotecari

Acabo de rebre el número 73 de la revista MiBiblioteca i me n’adono que fa molt que no comento res d’aquesta publicació que aviat farà vint anys i que ens arriba, trimestralment, en format paper, amb articles sobre el món bibliotecari des de diverses vessants, amb intenció divulgativa i entenedora.

Vaig tenir la sort de participar en diversos moments i recordo amb carinyo la sèrie d’articles “La biblioteca escolar de la A a la Z” i anys més tard uns altres dedicats a les “Biblioteques de pel·lícula”.

Segueixo la revista, llegeixo els articles que més m’interessen i sempre, sempre, aprenc.

Pels qui no la coneixeu, podeu trobar mots continguts pujats a diversos repositoris amb el text complet. Podeu visitar algun d’aquest tres: repositorio Gredos de la Universidad de Salamanca, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i Dialnet.

El sumari de l’última revista és aquest:

I si voleu, podeu llegir l’article de l’Alba Paz on ens parla de les “furgotecas” un nou servei de bibliobusos que va pels pobles de la província de Lugo i Ourense. Cliqueu a:

https://sites.google.com/mibiblioteca.org/revista-mi-biblioteca/inicio/%C3%BAltimo-n%C3%BAmero?authuser=0#h.2tcfruus4uiq

«Tortuga VS. Llebre» una segona oportunitat per a la llebre

Isop va escriure moltes faules. Una de les més conegudes és «La llebre i la tortuga» i l’hem explicat a l’escola o a casa perquè, a banda de ser divertida, té una moralitat que ens va bé per parlar de la perseverança enfront de la desgana i la mandra. Recorda l’acudit aquell del nen que va escriure “demà estudiaré” i cada matí en llevar-se ho llegia i pensava: Bé, demà estudiaré, avui no!

La faula de la llebre i la tortuga té diverses variants i, en aquest conte, l’autor juga de manera enginyosa amb l’inici d’Isop i ho acaba de manera similar a una de les diverses variants que proposava La Fontaine. Entremig, afegeix diverses possibilitats que ens fan riure molt veient l’enginy de la tortuga, i com la llebre a cada fracàs s’enfada més.

La idea principal girà la voltant de la pregunta: Què passaria si la llebre no es quedés adormida? I la resposta és en el relat que estem comentant.

Les il·lustracions d’en David Pintor són reconeixibles perquè té un estil ben definit amb uns traços gruixuts, cares molt expressives i uns moviments dels cossos que aporten tot el significat que, hàbilment, han eliminat del text.

Les primeres pàgines mostren la faula clàssica (la cursa, la llebre dormint i l’arribada de la tortuga al final, la primera) A partir d’aquí, la llebre demana una revenja, una segona cursa. La tortuga se les empesca per tornar a guanyar i encara faran una tercera, una quarta, una cinquena, etc. i sempre és la tortuga qui arriba primera a la línia de meta. Els diàlegs entre elles dues estan dibuixats sobre un fons totalment blanc que resulta força impactant.

El detall del barret vermell al cap de la tortuga és la clau de tot plegat.

M’ha agradat molt, tot i que quan l’he vist, abans d’obrir-lo, primer he pensat que era una recreació de la coneguda faula, i després m’ha vingut al cap un ai, ai, ai! que ja tenim una altra adaptació de la història i la llebre i la tortuga acabaran essent amigues i berenant xocolata amb xurros cada tarda… però, no! Ni una cosa ni l’altra.

Lectura recomanada a partir de cinc anys (o fins i tot de quatre, ben acompanyats)

LES DADES
Títol: Tortuga vs Llebre. La revenja
Autor: David Pintor
Il·lustrador: David Pintor
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2023

«El gran llibre de les respostes increïbles», per a afeccionats al Trivial Pursuit

«El gran llibre de les respostes increïbles» recorda les enciclopèdies que teníem a les cases i a les escoles fa molts anys. De fet, amb l’arribada d’internet, els cercadors com Google ens van acostar a tota mena de curiositats i les enciclopèdies es van arraconar.

La gràcia d’aquest llibre és, precisament, que ens recorda les enciclopèdies. Conté 500 preguntes i respostes que provoquen la nostra curiositat, perquè són tan estranyes i abasten tants temes que podem obrir per la pàgina que vulguem que segur riurem una estona i aprendrem fets que potser no serviran per a res però ens divertiran.

També m’ha recordat un dels llibres més sol·licitats a les biblioteques —al menys a les que conec— i que sol estar exclòs de préstec. Parlo del llibre Guinness dels rècords que també presenta curiositats que ens atrauen, sovint pel morbo de saber d’algunes bestieses inimaginables.

Aquest llibre, escrit per la Jane Wilsher, està dividit en capítols que tracten sobre el cos humà, la ciència, els animals, el món natural, l’espai, la història, l’art i molts més.

Crec que funcionarà bé perquè el format pregunta-resposta curta el fa fàcil de llegir i és molt àgil.

Les il·lustracions no m’han acabat de fer el pes, però això és una observació subjectiva sense més importància perquè allò que val la pena és llegir aquests texts escrits de forma tan divertida. Potser he imaginat un altre tipus il·lustració menys formal i més esbojarrada, més en consonància amb l’escrit.

La lectura està recomanada per a infants de 7 a 9 anys però crec que als més grans també els pot agradar.

LES DADES:
Títol: El gran llibre de les respostes increïbles
Autora: Jane Wilsher
Il·lustradora: Louise Lockhart
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Inuk
Pàgines: 112
Barcelona, 2023