Diumenge vam presentar aquesta novel·la policíaca per a joves de 12 a 16 anys. Parteix de la mort d’una noia i és una història molt ben escrita, presentada com una obra de teatre. L’acció se situa principalment a Barcelona i la portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).
«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.
L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.
Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.
A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.
La pregunta que fem per al concurs dels “Llibres per somiar” és:
Quin és el nom de la protagonista d'”El cant del cigne”?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 121 de juny. Al darrer concurs va resultar guanyadora la Núria, que s’emporta la novel·la gràfica “Cuando brillan las estrellas”. L’enhorabona!
Al mateix programa es va parlar de les «Escoles del poble», les anomenades “folkehojskoler” que van néixer a Dinamarca a finals del segle XIX per oferir una escola als camperols i als treballadors del camp, i el model es va estendre a altres països nòrdics i fins a l’actualitat. Només a Noruega n’hi ha 84, i les trien entre un 10 i un 15% dels joves. És un sistema educatiu pensat per a després del batxillerat, quan no tothom té clar què fer, a partir del que agrada i interessa als joves, per aprendre oficis i a conviure. Unes entrevistes que ens il·luminen i ens mostren altres maneres de fer. Les podeu sentir a: https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/escoles-del-poble-un-model-dels-paisos-nordics-unic-al-mon/noticia/3167601/
A Catalunya hi ha una llarga tradició d’Escoles d’Estiu, de trobades de docents per compartir, debatre i aprendre com fer millor la nostra feina. D’aquests espais de formació sorgeixen debats pedagògics que ajuden a la renovació i a la innovació a les escoles i, també, són un moment per revisar les polítiques educatives i veure en quin moment ens trobem i cap on anem, conscients que els infants mereixen la millor educació possible.
Aquest darrers cursos han estat molt difícils i hem hagut de viure enmig d’una pandèmia, la reivindicació d’una escola en català, el confinament de molts infants i joves, el tancament d’escoles i l’estrès i cansament de tots plegats. Ara que estem sortint del pou és un bon moment per valorar, reconèixer i felicitar l’esforç col·lectiu dels equips de mestres.
Ben aviat veurem els carrers encatifats del groc de les acàcies que assenyalen que el curs escolar és a punt d’acabar i serà moment de pensar en compartir experiències amb altres mestres. Enguany alguns Moviments de Mestres han decidit ajornar la seva programació d’Escola d’Estiu per al curs vinent, atenent al cansament generalitzat, a l’allargament dels dies de curs, a la saturació mental que patim, etc. D’altres moviments de mestres, en canvi, fan un esforç de preparació d’unes Escoles d’Estiu on es combinen cursos presencials amb on line. De moment, han obert les preinscripcions a l’espera de veure si s’arriba als mínims per poder tirar-la endavant. Si s’aconsegueix, perfecte, però si no s’arriba, també s’entendrà.
Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
Diumenge, 22 de maig, vam parlar d’aquesta novel·la gràfica, de Victoria Jamieson i Omar Mohamed, publicat per Ediciones Maeva. Explica la història real de l’Omar Mohamed, que vivia a Somàlia i, per culpa de la guerra, va haver de fugir amb el seu germà a un camp de refugiats d’un altre país africà. Ens relata el dia a dia al camp de refugiats de l’Omar durant 15 anys i com finalment va poder sortir-ne i anar als Estats Units, on va estudiar.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els participants sortegem el llibre en qüestió: La pregunta del concurs dels Llibres per Somiar d’aquesta setmana és:
A quin país es troba aquest camp de refugiats?
Envieu les respostes via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 29 de maig.
Al mateix programa es va parlar de la relació entre germans i de com es pot gestionar la competència, l’amistat, la gelosia, la col·laboració, el joc i el conflicte. Quina és la base d’una relació sana entre germans? Hem d’intervenir en els seus conflictes? Les seves baralles ens han de fer pensar que ho fem malament com a pares/mares? I els conflictes Vam escolar les opinions expertes de la Milos Salgueda, psicoterapeuta sistèmica i constructivista, la Sílvia Palou, psicòloga des d’una perspectiva sistèmica, l’editora Pema Maymó, autora de “Supergermans”, en Joan Garriga, psicòleg, i l’experiència de Servi Vives, pare primerenc de bessones.
Ahir vam fer un taller a la llibreria “lectors al tren!” sobre el llibre SUNAKAY de la Meritxell Martí i en Xavier Salomó, aprofitant que hi ha exposades les magnífiques il·lustracions de l’àlbum Vam començar recordant un llibre que es va escriure fa gairebé cent anys —«La niña de alta mar» de Jules Supervielle— perquè té certs punt de connexió amb «Sunakay». Ambdues obres estan protagonitzades per noies que viuen al mar, soles. Comparteixen els dos relats un to malenconiós i trist. En el cas de Sunakay, però, hi ha un bri d’esperança al final.
Al web de Flamboyant expliquen el següent:
El mar s’ha convertit en un immens abocador sense vida submarina. Dues germanes sobreviuen en una illa de plàstic, entre la deixalla. Un petit accident canviarà el rumb de les coses. Una força atàvica està a punt d’emergir. Més enllà de ser un àlbum sobre la contaminació de plàstics, Sunakay és una oda als nostres mars i un himne a la necessitat de protegir el planeta. L’àlbum és fruit de gairebé tres anys de treball, que culminen en un meravellós llibre. El projecte més ambiciós del premiat i best seller tàndem creatiu Martí-Salomó.
Amb l’experiència de la Montse Marcet vam poder analitzar les imatges i els simbolismes que apareixen en aquesta obra de cent pàgines bellament il·lustrades. Vam parlar dels colors, de les referències cinematogràfiques que hi ha i de tots els “intringulis” que un projecte com aquest va comportar per als autors.
En acabar vam proposar una acció plàstica. L’objectiu d’aquests tallers sempre és el mateix: Oferir idees d’accions que no siguin costoses d’organitzar a l’escola, que estimulin la imaginació i la creació literària i plàstica fent aflorar l’artista que tots tenim en el nostre interior.
Vam començar veient l’obra de tres artistes que treballen amb material de rebuig: Hanoch Piven, Gilbert Legrand i Christian Voltz. Primer vam observar el resultat de les seves obres i vam comentar com treballen i com el seu enginy és contagiós.
Vam acabar creant una instal·lació plàstica amb materials que provenien d’una deixalleria. Vam triar una construcció efímera sobre l’obra Sunakay.
No tinc més que paraules d’agraïment per a l’equip de «Lector al tren!» per fer-me partícip d’aquesta meravella que són les exposicions que fan periòdicament.
Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.
Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.
També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.
Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…
A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.
Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.
Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!
Diumenge passat a “L’ofici d’educar” vam presentar “Unas personas“, de Jairo Buitrago, i il·lustracions de Manuel Monroy, publicat per Océano Travesía. Un àlbum il·lustrat en què un conjunt de persones recorden moments concrets de la seva vida, i al final veiem totes aquestes persones en un escenari conjunt. N’havíem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/03/11/unas-personas-a-vista-de-ninotet-del-google-maps/). Un àlbum preciós que obre una porta a l’escriptura i a la imaginació. Com a cada programa d’aquest curs, el llibre se n’anirà a casa d’algun dels participants que encertin la pregunta. En aquest cas és la següent:
En quin lloc de la ciutat coincideixen totes aquestes persones?
Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat teniu temps fins diumenge 15 de maig.
I en Rafael i el Max són els guanyadors de la darrera edició del concurs sobre «El llibre de la sort». Van encertar la resposta correctament. L’enhorabona!
En el mateix programa es va parlar dels infants i adolescents que no encaixen en una societat tan sexualitzada.
Els adults necessitem etiquetar, però les noves generacions tenen una ment més oberta de la identitat i l’orientació sexual. Més del 44% de les adolescents de Barcelona se senten atretes per altres noies i més del 18% dels nois entre 13 i 19 tenen tendències homosexuals i bisexuals, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
Alguna cosa està canviant; les dues categories tradicionals de gènere no semblen suficients per contenir la diversitat emergent d’identitats i orientacions. A “L’ofici d’educar” vam parlar amb la psicòloga Eli Soler i l’advocada Sílvia Vidal, del SAI, servei d’acompanyament a la diversitat afectivosexual i de gènere; Teo Pardo, activista trans i professor de secundària; Gerard Minovas, metge responsable de la Unitat de Trànsit de Girona; i el testimoni de la Míriam, amb una filla amb dubtes de gènere.
Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.
A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.
Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.
Dissabte vam celebrar la Jornada que ens recordava que fa 25 anys un bon grapat de mestres vam iniciar una aventura que tenia com a objectiu reivindicar i recordar que la biblioteca escolar és un dret que està recollit en nombrosos documents dels Estats que creuen en la educació com a eina per fer un món millor i que aposten per la biblioteca escolar com a motor del canvi educatiu.
Vaig tenir la sort de poder intervenir breument per donar la benvinguda a tothom que va venir i especialment a les mestres i bibliotecàries que havien matinat i vingut des de força lluny per acompanyar-nos.
Per a mi, va ser una matinal especialíssima perquè es va celebrar a l’Hospitalet, a la Biblioteca Central Tecla Sala, situada al mateix carrer on vaig néixer, estudiar, estimar i viure la meva infantesa i joventut i també el carrer on està l’escola on vaig fer de mestre tota la meva vida. Podeu imaginar com n’estava de content i emocionat.
Vaig recordar que corrien les darreres dècades del segle XX i l’interès per les biblioteques escolars era quelcom present a molts llocs de la península. Vaig explicar les visites freqüents a les escoles del País Basc —a Guipúscoa i Biscaia, especialment— immersos com estaven en un programa força reeixit que es deia ACEX; també a Extremadura i a Andalusia on brotaven experiències, grups de treball i es feien congressos, amb molt interès i participació. Ah! i a Madrid, un amic, un bon amic, en Kepa Osoro, capitanejava l’experiència lectora de l’escola Maravillas que ens servia de mirall a molts de nosaltres. El llibre que va coordinar i del que hem manllevat el subtítol d’aquesta matinal «La biblioteca escolar, un derecho irrenunciable», es va publicar l’any 1998 i llegit ara, 24 anys després encara ens resulta molt familiar tot el que s’explica. Hi van col·laborar expertes i experts de tot l’estat com Guillermo Castán (Salamanca), Teresa Mañá, Mònica Baró, Félix Benito, Jose Luis Polanco, José García Guerrero, Mariano Coronas i altres persones que ens indicaven quin era el camí bo.
Després vaig parlar de com són d’acollidores i hospitalàries les biblioteques en general i les escolars en particular i ho vaig exemplificar amb paraules d’en Germán Machado, el llibreter de “El petit tresor” quan escrivia recordant-nos que la biblioteca és el primer lloc d’acollida on es pot disposar de diaris, llibres, revistes, ordinadors amb internet i un espai per als infants. Deia:
Viví un par de años en Catalunya como un ilegal. No tenía residencia ni ciudadanía. Pero no puedo decir que haya sido un «sin papeles» porque papeles yo tenía. Uno. Solo uno. Era el carnet de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Generalitat. Me lo hicieron a la semana de radicarme en Vic. En la biblioteca Joan Triadú. Ese era mi documento oficial de residencia y de ciudadanía.
L’acte va començar amb unes paraules de la Núria Vila que juntament amb tot l’equip de bibliotecaris i bibliotecàries de la ciutat ens van donar un suport increïble i ens van posar les coses tan fàcils perquè tot sortís bé que no tenim prou paraules d’agraïment.
Després, es van presentar tres ponències d’escoles i instituts que aposten per la biblioteca escolar d’una manera ferma i decidida i ens van marcar alguns camins o itineraris que ajuden a mantenir l’esperança de que algun dia els qui governen entenguin que el canvi de debò, passa per fer un país lector, amb imaginació; potser aquesta és la clau de volta de tot plegat. La imaginació que ens farà veure com podem viure millor, essent més solidaris, ecologistes, pacifistes i feministes. Ai, las! no volem ser pessimistes però a hores d’ara sembla una utopia més que un objectiu assumible.
Tan bon punt tinguem els vídeos de les tres ponències editats els trobareu a través de les xarxes socials i al blog de Bibliomèdia (http://grupbibliomedia.blogspot.com/)
Ahir, diumenge, vam presentar aquest llibre tan divertit d’en Sergio Lairla i amb il·lustracions d’Ana G. Lartitegui, publicat per A Buen Paso, una editorial que fa una feina delicada i amb bon criteri.
El llibre ens parla de la bona sort i de la mala sort, i ho fa a través de dos personatges: el senyor Malastruc i el senyor Bonaventura. És un llibre original, curiós, divertit i molt ben il·lustrat en què la història dels dos personatges en un moment determinat s’entrellaça. En vam parlar en aquest blog. Recordeu: https://jaumecentelles.cat/2022/02/02/el-llibre-de-la-sort-un-viatge-que-en-son-dos/
I com cada setmana fem una pregunta fàcil sobre el llibre i entre els participants que l’encertin sortegem el llibre que hem presentat, gentilesa de les editorials. No podem estar més que agraïts de la col·laboració de totes elles. La pregunta del concurs d’aquesta setmana és:
Quin és el nom del personatge a qui tot li surt de meravella?
Envieu les respostes al correu electrònic loficideducar@ccma.cat, teniu temps fins diumenge 1 de maig.
Els guanyadors del darrer concurs són el Lluc, el Robin i el Marc, l’enhorabona família! El llibre “amics” és per a vosaltres.
En el mateix programa és va parlar de fake news i quines eines emprar a l’escola i a casa eines perquè no els la colin.
Més de la meitat de la població, un 55%, està preocupada per no ser capaç d’identificar què és cert i què és fals a internet, segons l’informe “Digital News Report”, publicat per la Universitat d’Oxford. Sempre hi ha hagut notícies falses, però amb internet circulen molt de pressa i també arriben a infants i adolescents, els grans usuaris de les xarxes. Periodistes experts en desinformació defensen que l’educació mediàtica arribi a les cases i també al currículum escolar per lluitar contra l’analfabetisme digital. En parlem a “L’ofici d’educar” amb Nereida Carrillo, doctora en Comunicació, i impulsora de Learn to Check, que ofereix recursos gratuïts i tallers per entrenar l’esperit crític; Mònica Roca, periodista i cocreadora de Passaport digital per educar en competències digitals i alfabetització multimèdia a Secundària, Miquel Àngel Prats, mestre, pedagog i autor del llibre “Viure en digital” i Carlos Baraibar, responsable del “Fets o fakes” de Catalunya Ràdio.
Si volleu escoltar el programa sencer, aquí teniu el podcast:
La invitació a la lectura 