vida

by

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» per gaudir de la lectura guiada

El títol ja ens adverteix com pot acabar la història i s’agraeix perquè llegeixes les darreres pàgines amb el cor encongit i no pots evitar les llàgrimes.

El relat està narrat en primera persona per un gos, en Parrac, i entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.
És una lectura tranquil·la, amable, de fets quotidians, del dia a dia d’un gos que conviu amb una dona, l’Anna, i el seu fill, en Pol. També apareix de tant en tant l’àvia materna i més enllà de la meitat de la novel·la apareixeran dos cadells de gat.

El vocabulari és entenedor i a cada capítol —breu— el gos recorda algun moment de la seva vida amb l’Anna i en Pol. Solen ser moments emotius, relacionats amb la natura, el menjar, les estones viscudes a la platja, etc. explicats amb paraules dolces i tendres, però que et fan reflexionar sobre el sentit últim del que fem.

A banda dels records, també hi ha un deteriorament de la salut del gos, visites a ca la veterinària, pèrdua de mobilitat, etc., fins al desenllaç fatal.

Per exemple, en una terrassa d’un càmping mentre la mare i el fill llepen uns gelats el gos, estirat als seus peus, veu una filera de formigues dirigint-se a fer un àpat amb els gotes de gelat que li cauen al Pol a terra i el gos es pregunta: Com és que son tan petites si no paren de menjar?

O quan es pregunta: com és que tots els gossos sabem nadar si no hem fet cap curset de natació?

Com podem llegir a la contracoberta:
Un relat divertit i emocionant que ens recorda que, a vegades, la felicitat s’amaga en la pluja fina del dia a dia, plena de records i històries que val la pena explicar.

M’ha agradat molt i el premi Folch i Torres 2024 que se li va atorgar és merescut.
Lectura recomanada a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: L’extraordinària vida d’un gos a les últimes
Autor: Joan Berlanga
Il·lustradora: Karina Cocq
Editorial: La Galera
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

by

«La noguera», a favor de la vida

De vegades, un llibre et crida i el compres sense ni obrir-lo. Sovint l’encertes. És el que m’ha passat amb La noguera. El vaig veure, vaig llegir que l’autor és el grandíssim i admirat Gonzalo Moure, que explica històries basades en les seves observacions i autor d’un llibre que hauria de ser d’obligada lectura a les facultats de magisteri —Por qué llora la maestra— i després vaig llegir que l’editorial és Akiara que ha consolidat un projecte formidable d’amor a la terra amb llibres bonics de veres, d’aquells que agraden als amants de la liternatura. Amb això vaig tenir prou i no em vaig poder resistir a lliscar els dits per la portada per notar el batec de la noguera que hi viu al seu interior.

El llibre dóna la paraula a una petita noguera que sembla tenir els dies comptats perquè un dia de novembre, una ventada molt forta la va arrencar de soca-rel. L’arriba d’un home amb una motoserra fa témer el pitjors dels destins.

La noguera ens explica la seva vida i ens l’acabem estimant, com l’estima una nena, la mateixa que veiem asseguda sobre l’arbre a la coberta de llibre.

Aquesta història real, que va tenir lloc en un poble d’Astúries, ens recorda que la vida sempre pot tornar a brotar. Ens ho explica l’autor en un apèndix que val la pena llegir perquè sabrem com va sorgir la idea del relat.

Lectura recomanada a partir de 6 anys

Les dades:
Títol: La noguera
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Araiz Mesanza
Traductora: Elena Martín
Editorial: Akiara
Pàgines: 48
Barcelona, 2025

by

«Memento mori» a l’Ofici d’Educar

Aprofitant que aviat serà Tots Sants i a casa i a l’escola s’explicaran contes de por i es parlarà de la vida i la mort, ahir, als “Llibres per somiar” vam presentar aquest llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre aquest tema.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

Es tracta d’un diàleg entre una mare i el seu fill l seu fill des que surt de l’escola i van cap a casa. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.
Després insisteix i vol saber si Tot el que viu mor? i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bactèries, tot el que està viu mor.

Però el nen insisteix per tercera vegada i la mare es gira i contesta: Els humans.

A partir d’aquest moment, la conversa va essent i més profunda i filosòfica. Parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. És una conversa poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

La pregunta per participar el concurs de “Llibres per somiar” sobre el llibre “Memento Mori” és:

Qui va inventar la mort?

Podeu enviar un correu amb la resposta a loficideducar@ccma.cat fins diumenge 29 d’octubre i entrareu al sorteig del llibre.

Al darrer concurs, en Lluc González va ser el guanyador del concurs i s’emporta «El bandit i les bessones Mataquin». L’ Enhorabona!

El podcast de la secció:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/memento-mori-daurore-petit/audio/1185597/

…………………………………..

Al mateix programa es va parlar de divorci i és un tema que dóna per a tres programes o més, per la seva complexitat i per les múltiples circumstàncies que envolten cada cas. Us recomanem que llegiu l’excel·lent resum que ha fet l’Elisabet Pedrosa. El podeu trobar clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/5-idees-claus-per-a-un-divorci-conscient/noticia/3255996/

by

«El caragol amb el cor a l’inrevés», la força de la diversitat

«Situs inversus», així es com es coneixen les persones que tenen el cos com un mirall, un fenomen poc freqüent. El cor està a la part dreta, la contrària de l’habitual.

Més freqüent és ser esquerrà. Un de cada deu persones ho som i ens adaptem a viure en un món pensat per a dretans. En algunes escoles tenen tisores per a esquerrans però no ho veig clar perquè la vida et porta a usar les que trobes a tot arreu, a la cuina o a l’oficina, per exemple. Els esquerrans tenim dificultats amb les claus, els botons o els tornavisos però ens en sortim més o menys prou bé, quin remei!

La Maria Popova ens presenta un llibre força poètic. Ho planteja com un viatge en el temps, que comença amb l’aparició d’animals unicel·lulars que van mutant i fruit d’aquesta mutació apareix un cargol de jardí amb una rara closca en espiral cap a l’esquerra, al contrari dels altres.

Un dia de tardor, fa un tancar i obrir d’ulls còsmic, un científic jubilat del Museu d’Història Natural de Londres anava passejant quan es va aturar davant d’una pila de compost on hi havia un caragol bover molt in. Era més petit que els altres bovers. També tenia la closca més fosca. A més, li costava allargar un dels tentacles… i, com que els tentacles són alhora els dits i els ulls dels caragols, aquell caragolet no veia ni sentia el món com els altres.

Però la cosa més estranya de totes era una altra: l’espiral de la seva closca no s’enroscava com les de la majoria dels caragols, sinó que ho feia en sentit contrari.

A partir d’aquí hi ha una sèrie d’esdeveniments que ens fan reflexionar sobre la política humana, sobre el concepte de gènere (els cargols són hermafrodites) i aprenem molt de genètica.

Un llibre de mida gran que reforça la petitesa del cargol. Les perspectives i sobretot el desplegable central, generen una mena de por, però és una por divertida.

Un llibre que ens parla, també, de l’atzar, del pas del temps, de la vida i de la mort, de l’infinit i ens explica la diferència entre el que podem considerar un defecte i la diversitat entesa com a resistència de la natura i font de bellesa. La diversitat és sempre més encantadora que la igualtat perquè fa que les comunitats siguin més fortes i més capaces d’adaptar-se als canvis.

Recomanat a partir de vuit anys

TÍTOL: El caragol amb el cor a l’inrevés. Una història real
Autora: Maria Popova
Il·lustradora: Ping Zhu
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: A fin de cuentos
Pàgines: 56
Bilbao, 2023

by

«Memento mori», un àlbum valent

He llegit Memento Mori (“Recorda que ets mortal”), un llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre la mort. És un tema del que se n’han fet molts llibres però no recordo cap que fos tan directe i tan profund pel text i per les imatges, plenes de simbolismes i molt pensades.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

En aquest àlbum, les autores, Conce Codina i Aurore Petit, plantegen un diàleg entre una mare i el seu fill que comença a la sortida de l’escola. És una situació habitual, un en que s’abraça al seu pare, una mestra que s’ho mira des de la porta, i una mare que camina amb les mans a les butxaques. Tot força normal. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.

És una resposta general però en passar pàgina els veiem caminant pel parc i el nen torna a insistir: “Tot el que viu mor?” i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bacteries, tot el que està viu mor.

Però a la següent pàgina quan el nen insisteix per tercera vegada, la mare es gira i el mira als ulls, directament, mentre li agafa la mà. Són a la vorera, enmig d’uns aparadors de botigues d’aliments i s’albira, a la dreta, una llibreria. El nen pregunta: “Qui mor” i la mare contesta: Els humans.

És un gir en la història i ens fixem que alguns elements estan intents de negre i ens adonem que corresponen a tot allò que està mort, com els peixos de la peixateria, per exemple.

Aquest nou gir, ens porta a una segona fase on la conversa se centra en les persones i es troben davant d’una llibreria (librería de viaje, diu el rètol) i mentre la mare li explica la mort d’alguns herois literaris que veiem al seu voltant com la caputxeta vermella, Bambi, Maria Antonieta Dràcula, etc.

I encara recordant que hi ha hagut més morts que vius al llarg de la història veiem un mamut, Mozart, un dinosaure, Napoleó, Leonardo da Vinci, Neruda, etc.

I tornem a girar full i comença una nova tanda de preguntes que ens fan reflexionar. Són unes quantes pàgines que parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. Hi ha tensió en el relat, una tensió que contrasta amb les feines quotidianes que fan la mare i el fill en arribar a casa com cuinar, amanyagar el gat, jugar, sopar, etc. amb la discussió poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

En aquestes pàgines hi ha detalls divertits o curiosos com el del nen jugant i a la pantalla es llegeix “game over”, el ram de flors o el taulell de l’oca.

El final és bonic, molt bonic. I la frase de la contracoberta és per emmarcar.

Torno a insistir en l´ús del color. M’ha semblat molt encertat.

Lectura recomanada á partir de sis anys però que pot ser una bona lliçó de filosofia per als més grans.

LES DADES:
Títol: Memento Mori
Autora: Conce Codina
Il·lustradora: Aurore Petit
Traductora: Maia F. Miret
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2023

by

En Mattia i l’avi, una obra d’art d’en Roberto Piumini

Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015