Lisou, el primer volum de «Quan cau la nit»

Lisou és còmic que narra la història d’una nena d’11 anys durant els horrors de la Segona Guerra Mundial. És el primer volum d’una sèrie dividia en dues parts. L’autora, la Marion Achard, explica en cadascun dels volums la història de les seves dues ties àvies, la Lisou i la Mylaine, dues germanes.

Els fets se situen a finals del 1943, en un poble a prop de Grenoble. Allà hi viu la família Veil que amb l’arribada dels alemanys a aquella zona va haver de fugir i amagar-se en una masia abandonada que els havien deixat uns amics.

Allà van passar, amagats, tot l’hivern. Però les coses no van anar gaire bé perquè els alemanys, de mica en mica, es van fer amb el control de la zona i van començar a arrestar moltes famílies jueves. A la família Veil també els va tocar rebre. Un dia que els pares eren al poble, un cotxe es va aturar davant la casa i les deus germanes van veure com el futur els canviava. La Mylaine, la germana gran va ser deportada i la petita, la Lisou, va tenir més sort i va fugir, malgrat totes les peripècies que li va tocar viure.

Les deus germanes no es tornarien a veure durant molt de temps.

Aquest còmic explica la història des del punt de vista de Lisou, la germana petita, i ho podem anar seguint de manera curiosa perquè s’alternen les explicacions de la nena d’11 anys i la mateixa nena quan és una dona de 91 anys i recorda els fets i els explica a la seva neboda, la Marion Achard, autora del text.

El relat es llegeix molt bé i les il·lustracions d’en Toni Galmés, càlides i boniques, juntament amb el postfaci i els documents que s’adjunten al final del relat, fan d’aquesta còmic una obra que ens situa perfectament en una època fosca i terrible que convé no oblidar per tal que no es torni a repetir.

Encara no he llegit la segona part però imagino que serà més dura.

Lectura recomanada per a l’alumnat de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Quan cau la nit. Primer volum (Lisou)
Autora: Marion Achard
Il·lustrador: Toni Galmés
Traductora: Laura Obradors
Editorial: Astronave
Pàgines: 128
Barcelona, 2025

«Hi ha monstres a la meva habitació», o quan la por és a la nostra imaginació

Hi ha monstres a la meva habitació és un llibre misteriós que tracta de la por a la foscor. La por és un tema inesgotable a la literatura infantil. En aquest cas estem davant d’un llibre molt curiós perquè les pàgines són blanques i juguen amb la transparència.

Imagineu un full doblegat. A la cara del davant hi ha el text i a la cara del darrera, amagat, hi ha el monstre.

Si llegim el llibre de dia, no veurem els monstres perquè ja sabem que els espanta la llum. Per veure’ls ha de ser a les fosques i proveïts d’una llanterna. D’aquesta manera podrem veure els monstres que apareixen com ombres quan la llum brilla a través del paper.

Mentre anem llegint, cap fer passar el raig de llum de la llanterna per darrere les pàgines.

M’ha semblat una bona idea explicar primer el relat a les fosques, amb la llanterna. Després, amb llum, poden observar com està fet i entendre el misteri que s’hi amaga.

I, a l’escola o a casa, si us proveïu de cartolina negra i paper blanc (amb un bon gramatge, de 160 o més) els infants poden inventar els seus monstres (banyes, cues, pèls, urpes, etc.) i després retallar-los enganxar-los sobre el paper blanc. El resultat és espectacular.

Segur que se us acudeixen altres possibilitats plàstiques per fer una exposició, un llibre col·lectiu, una obra teatral (ombres negres) etc. Les fotografies dels infants a la cara del davant amb expressió d’espant queden molt bé.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Hi ha monstres a la meva habitació
Autora: Fanny Pageaud
Il·lustradora: Fanny Pageaud
Traductora: Teresa Duran
Editorial: MTM
Pàgines: 60
Barcelona, 2025

«Llop a la neu» una història de confiança

Aquest àlbum pot semblar un altra història de llops i caputxetes però ens equivoquem.

Proveu de mostrar-lo als vostres alumnes de cicle infantil i veure com poden llegir i entendre les imatges. Només cal anar passant pàgines i preguntant què hi veuen i animant-los a que facin inferències.

Per exemple, la primera imatge ens presenta una família que viu en una casa de camp. Es veu el pare, la mare, la nena i el gos. Estan esmorzant. Quan passem pàgina, ens trobem amb la nena caminant, a punt de desaparèixer per la dreta i es gira per acomiadar-se del gos que burda “bub! Bub! bub!”. Lluny, es veu la casa.

Atureu el relat i no passeu plana. Pregunteu a qui els recorda la nena i on creuen que va. Escolteu les respostes perquè unes pàgines mes enllà ho descobrirem amb sorpresa.

De tant en tant trobem unes imatges emmarcades en cercles (símbols que indiquen que el relat acabarà bé). A la pàgina de l’esquerra, un cercle amb la nena vestida de vermell i a la dreta els llops.

La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament, sobretot si aneu aturant-vos, preguntant i esteu alerta a les interpretacions (encertades) que fan els lectors.

La història és commovedora. Narra com un dia d’hivern, una nena vestida de vermell torna a casa i un temporal fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també sembla perdut i allunyat de la manada. A l’altra banda del turó se senten udolar els altres llops.


M’ha agradat perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató.

Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.

El treball plàstic està ben pensat i té ritme cinematogràfic amb uns paisatges fets amb tintes i aquarel·les que reforcen la cruesa del fred. Per llegir i rellegir. Cada vegada descobrim noves capes de lectura que ens ofereixen moltes interpretacions.

Un llibre recomanat per a infants entre cinc i vuit anys.

LES DADES:
Títol: Llops a la neu
Autor: Matthew Cordell
Il·lustrador: Matthew Cordell
Traductora: Maria Ros
Editorial: Corimbo Travesía
Pàgines: 32
Barcelona, 2024

Tertúlia clandestina #12: LA VENTAFOCS, ENVELLEIX?

La propera tertúlia clandestina serà d’aquelles que toquen un tema delicat, en aquests moments. Parlarem de contes populars i reflexionarem sobre si són un illot del passat en una escola que s’està renovant i prepara els infants per a la societat del segle XXI.

De comentaris n’hem sentit de tota mena. A favor i en contra, perquè els contes populars tenen múltiples cares, amb alguns amb aspectes ocults i obscurs, i que fan referència a la seva carrega ideològica.

Intentarem esbrinar:
• Quins són els missatges que envien els contes populars al conscient i a l’inconscient de la ment dels infants per tal d’ajudar-los a resoldre els conflictes que planteja el viure en societat?

• Quins aspectes positius trobem que ajuden a desenvolupar el seu intel·lecte?

• Què passa amb aspectes truculents com l’assassinat de les set filles de l’ogre a “El petit polzet”? I amb l’incest a “Pell d’Ase”?

• Què hem de fer? Canviar els finals? No és això també una forma de manipulació, de la nostra manipulació? Edulcorem a tort i a dret per evitar situacions que creiem ideològicament inacceptables? Privem al nen del veritable sentit de la història?

• Ens arrisquem recordant que “on no hi ha risc no hi ha emoció”?

És un debat apassionant que, en aquests temps que estem vivint estan portant a moltes mestres a desistir d’explicar-los per no tenir problemes amb les famílies de pell fina (que n’hi ha, i tots coneixem casos)

Creiem que pot ser una tertúlia profitosa i, en aquesta ocasió, ens centrarem en la vessant psicològica del contes populars de la mà d’una persona que ens donarà respostes a saber si són tan importants per als infants, si són cruels, o què passa amb els versions ensucrades de la factoria Disney, per exemple.

Parlarem de “Els tres porquets”, “La Ventafocs”, “La Caputxeta”, “Les set cabretes i el llop”, “l’aneguet lleig”, “La Blancaneu” i altres rondalles molt conegudes.

Us ho explicarem tot plegat a la trobada del dimecres 6 de març. Us hi esperem!

RECORDEU:
Tertúlia clandestina “LA VENTAFOCS, ENVELLEIX?”
Data: dimecres 6 de març de 2024
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30

Contrasenya per accedir: En aquesta ocasió és LA BRUIXA HA DE MORIR, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament i teniu seient reservat a la primera fila.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)

«Trucada perduda», una novel·la gràfica sobre la por col·lectiva

Fa dotze anys hi ha haver una massacre a Noruega, la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial. Van ser assassinades 77 persones, la majoria joves i adolescents. Potser recordareu els fets perquè queden en la nostra memòria com ho van ser els atemptats de Nova York o la Rambla de Barcelona. Són fets que no s’entenen i creen un trauma col·lectiu però sobretot fan aflorar molta por a l’entorn del lloc on han succeïts els fets.

S’ha publicat una novel·la que recorda els dies posteriors i se centra en dues noies, la Rebekka i la Fariba, quan un mes després de 22 de juliol comencen l’Institut. És un encert haver triat aquests personatges adolescents perquè de sobte, com els va passar a la resta de joves noruecs, es van adonar que l’amenaça era real, tenia nom i cognoms i, a més, era un dels seus. La seva vida tranquil·la i segura va quedar esmicolada i cadascú va començar a veure la realitat de forma diferent.

«Trucada perduda» va de por, de malestar, de veure com els esdeveniments socials i globals ens poden bloquejar (com la pandèmia, per exemple) i ens fan entomar la vida amb sentiments contradictoris. El títol fa referència a les trucades sense resposta que van enviar els familiars als nois que estaven de campaments a l’illa, en el moment del tiroteig.

La protagonista del relat és la Rebekka, una noia que intenta entendre els motius i els pensaments del terrorista i busca paraules que expliquin la seva por. La noia viu amb mare que és policia i es passa el dia enganxada a la tele escoltant les noticies i un germà que s’ha quedat bloquejar davant de l’ordinador, sense sortir de l’habitació.

Un més després dels atemptats ella i la seva amiga Fariba comencen les classes a l’Institut i la seva vida va canviant amb el coneixement de nous amics i companys. Intenten recuperar la vida quotidiana, però no és fàcil.

«Trucada perduda» es llegeix molt bé perquè l’autora ha trobat els recursos per fer-nos fàcil i entenedor el relat. El colors, per exemple, ens ajuden a situar-nos en els diferents moments: El present dibuixat amb traços senzills, amb pocs diàlegs, imatges emmarcades i acolorides en tons blaus i grisos, els moments dels atemptats en tons vermells que tenen molta força, els moments dels malsons quan ella dorm sobre fons negre i marcs blancs. El llenguatge visual és genial, està molt ben pensat i és bàsic per entendre i seguir la narració.

Pel que fa al text, hi ha diversos registres. Hi ha un llenguatge que simula els missatges de mòbil, un altre, emmarcat en caixa, que reprodueix els discursos que el president del país adreça a la població, les paraules en argot dels joves de la època. Tot plegat ben triat perquè les paraules que s’usen ens situen de manera honesta i directa en la tensió del moment.

M’ha impactat, cap al final, el diàleg dels germans, quan el gran recorda el mar de flors que es va produir. Són unes pàgines sense text on només es veuen els carrers plens de flors, els dies següents a la massacre i la marxa de les roses. Recordeu? Una imatge d’aquell dia:

«Trucada perduda» se situa a Noruega però la por dels adolescents és compartida, malauradament, per la dels nois i noies que viuen a tot arreu, a molts llocs del món com els qui pateixen la guerra d’Ucraïna, els estudiants dels USA que han viscut atemptats similars al seu centre educatiu, els nois amenaçats a Colòmbia, a Mèxic, a Veneçuela, a l’Afganistan, als afores de París, a Brasil, a Síria, al Sudan, etc.
També hi ha una història d’amor, commovedora. I pensaments profunds i sobretot preguntes.

Potser, de canviar alguna cosa, hagués triat una coberta diferents perquè la que hi ha no em transmet la potència de la història.

No podem més que felicitar a l’editorial per la traducció d’aquesta obra que va ser mereixedora del Premi de Literatura infantil i Juvenil del Consell Nòrdic, el 2022.

Recomanada a partir de quinze anys.

Al web de l’editorial, llegim:
Oslo, tardor del 2011
Un mes després del 22 de juliol, la Rebekka i la Fariba comencen l’institut. La Fariba s’apunta a la Lliga de Joves Laboristes i la Rebekka intenta participar en la revista, conèixer millor en Daniel, el dels cabells arrissats, anar a les festes i seguir el ritme dels estudis i dels amics. Però̀ el problema és que la Rebekka no pot deixar de pensar mai en el que ha passat.

LES DADES:
Títol: Trucada perduda
Autora: Nora Dasnes
Il·lustradora: Nora Dasnes
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Meraki
Pàgines: 285
La Seu d’Urgell, 2023

«Les tres cabretes i el trol» Un nou Klassen (no recomanat per a trols)

Coneixia aquesta història popular gràcies a la versió que va fer l’Olalla González per a l’editorial Kalandraka, farà uns vint anys.

L’he explicat en diverses ocasions amb infants de cicle infantil i  és fantàstic veure com riuen i obren els ulls amb els“clop, clop!, clop, clop!” de les cabretes quan travessen el pont. Llegit en veu alta resulta fascinant perquè té un ritme i una musicalitat que s’encomana fàcilment.

Ara, la parella de genis que són en Marc Barnett i en Jon Klassen han fet una nova adaptació, amb el seu estil característic. El resultat manté l’essència del relat però s’afegeixen les il·lustracions divertides i hipnòtiques d’en Klassen.

Si expliqueu el conte a un grup potser els costarà veure els detalls, de lluny. En lectura individual o en petit grup, compartida, és millor perquè, per exemple, els ulls, ai, els ulls!, ja ho hem comentat en alguna ocasió, són expressius i et fan riure veient una pupil·la ben situada.

Mireu, per exemple, la primera de les imatges a pàgina sencera, on es veu el trol a sota del pont (un pont decorat amb una calavera!) assegut amb una forquilla i una cullera a la mà i un pitet al coll, esperant la primera de les víctimes. Al seu darrera, unes marques dels animals que s’ha menjat.

Quins aspecte més ferotge, oi? És clar, és un trol. I, ens anticipa el que pot passar quan girem full.

Sóc un troll. Només penso a menjar. M’encanten com sonen les peülles i les potes, i les grapes i les urpes sobre la llamborda. M’anuncien el menjar que em duré a la boca!

I després ens explica la gana que té fins que sent els “clop, clop!, clop, clop!” d’algú que camina pel pont.

El trol s’enfila i puja al pont però el que troba és una cabreta enginyosa que li diu que si vol menjar millor que esperi a la seva germana que ve al darrera i és més gran i més bona. El trol la deixa passar.

Amb la segona cabreta es repeteix la situació.


Quan arriba la tercera, exageradament gran, i no podem fer altra cosa que riure. Potser una mica massa gran perquè ja ens ensumem que el trol no té res a pelar amb aquesta cabra gegantina.

El text és força divertit i enginyós, donant-li molt de protagonisme als pensaments del trol.  

Les il·lustracions, fetes amb aquarel·les i tintes, resulten efectives i creen l’atmosfera precisa que requereix aquest relat.

Lectura recomanada a partir de 4 anys

Podeu veure el tràiler que han preparat el de l’editorial Andana, a continuació:

LES DADES:

Títol: Les tres cabretes i el trol

Autor: Marc Barnett

Il·lustrador: Jon Klassen

Traductora: Marta Morros

Editorial: Andana

Pàgines: 46

Picassent (València), 2023

Vivint l’aventura d’anar a caçar un ós

Durant els mesos de confinament, a l’inici de la pandèmia l’any 2020, es va fer popular un joc inspirat en el llibre «Anem a caçar un ós» que consistia en amagar ossos de peluix a diferents llocs de la casa i anar a buscar-los.

«Anem a caçar un ós» és un dels llibres més llegits des que es va publicar fa 30 anys i explica la història d’uns germans que surten a caçar un ós. Se senten valents i forts i caminen travessant paisatges diversos: un camp d’herba, un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu fins arribar, finalment, a la cova de l’os, fosca i profunda.

És un llibre de gran format, amb onomatopeies i frases que es repeteixen a cada escenari:
Anem a caçar un os, i en volem un de gros.
Qui té por de l’ós dolent? Ningú!
Som molt i molt valents!

Les precioses il·lustracions de Helen Oxenbury combinen pàgines a carbonet, en blanc i negre, amb altres amb aquarel·les, a color. Li confereixen vida a la narració.

El llibre d’en Michael Rosen ens permet fer un munt d’accions relacionades amb totes les àrees de coneixement.

A la revista GUIX D’INFANTIL (AULA DE INFANTIL, en castellà) expliquem com el presentem a l’escola i quines accions ens ha anant bé. Ho podeu llegir a les revistes núm. 112 que corresponen als mesos de novembre-desembre.

«La meravellosa i horripilant casa de la iaia», un pop-up que juga amb la por

Aquesta setmana a l’escola s’explicaran contes de por. Segons el DIEC la por és un “torbament de l’ànim, especialment sobtós i fort, en presència d’un perill real o imaginari” i l’infant en créixer percep les pors i les angoixes. És una emoció comuna a tots els infants. Hi ha por a la foscor, al soroll, als monstres que s’amaguen sota el llit, i també por a emmalaltir, a perdre’s, a ser abandonat, etc.

Quan expliquem un conte, l’infant percep que no és l’únic que sent aquestes pors i això el tranquil·litza. Si, a més, demanen una i alta vegada que els expliquem la mateixa història, significa que s’està enfrontant als calfreds que es generen en sentir el relat i, per tant, estan generant eines per vèncer aquesta por. Els contes de por són necessaris, beneficiosos, perquè la por concretada en forma de llop, fantasma o bruixa permet visualitzar-la i controlar-la.

Un exemple genial per als infants d’entre cinc i set anys és «La meravellosa i horripilant casa de la iaia», una novetat que acaba d’arribar a les llibreries fa tot just un parell de setmanes.

És un llibre de pestanyes que està ben fet. El relat ens evoca al millor Sendak, amb l’arribada d’un nen a casa de la seva àvia. És la visita mensual i a la portada i les primeres pàgines ja veiem que és tardor i que la casa, malgrat el color rosa de la façana, ens mostra alguns elements inquietants (un gat que treu el cap per la finestra, un pou, un corb que s’ho mira des de dalt de la branca de l’arbre, i el fum estrany que surt de la xemeneia) i a partir d’aquest moment, el nen entra a la casa i comença a buscar l’àvia. En aquest esdevenir veurem racons inversemblants i plans formidablement dibuixats. Fixeu-vos, per exemple en aquesta doble pàgina en la que el nen ensopega amb una trapa (a la pàgina de l’esquerra) i l’aixeca per veure que hi ha a sota (a la pàgina de la dreta), en un pla contrapicat en escorç formidable.

O aquesta altra (la millor del llibre) en que la biblioteca amb el rètol “sèsam, obre’t” ens dóna pas a una mena de viatge pel tren de la bruixa de les fires ambulants. No havíem vist res de similar des del mític “Imagina“ d’Aaron Becker.

Sovint diem que els pop-up a l’escola duren poc perquè les pestanyes (en aquest cas, finestretes) solen ser poc resistents. Aquí ens trobem, com en altres pop-up de la parella Martí-Salomó, amb un bon treball d’enginyeria de paper que fa que aguantin bastant bé les anades i vingudes dels nens que obren i tanquen les solapes.

El guió conté sorpresa final.

M’ha agradat i el recomano perquè necessitem llibres que facin viure aventures i que diverteixen. A més, si, com en aquests cas, s’allunyen de la tendència ensucrada de determinades imatges o relats, millor.

LES DADES:

Títol: La meravellosa i horripilant casa de la iaia
Autora: Meritxell Martí
Il·lustrador: Xavier Salomó
Editorial: Combel
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

El tràiler promocional:

«L’udol del bosc», a la recerca de la llegenda del Nonell

«L’udol del bosc» és el primer títol de la sèrie «Cercadors de llegendes» que l’Alberto Casamayor acaba de publicar. La novel·la està situada al Pirineu, al poble de Montellà del Cadí, a tocar de Martinet, entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

El relat s’inicia quan arriba al poble una família provinent de Barcelona. La mare, treballadora social, ha trobat una feina a Puigcerdà i el fill, l’Arnau, un noi de deu anys, no està gaire convençut que aquell poblet perdut a les muntanyes pugui ser un bon lloc per viure. A sobre, mentre estan arribant, senten un udol terrible i topen amb un munt d’animals que fugen esporuguits i, de ben poc, no els provoquen un accident.

Al poble, hi ha la Júlia, una noia amb els cabells de color lila, que viu a la casa del costat.

Aquest parell, la Júlia i l’Arnau, es veuran immersos en una aventura molt emocionant a la recerca de l’autor dels udols que provenen de la muntanya.

El relat, molt ben escrit, s’endinsa en el gènere de por i poua en una llegenda poc coneguda del Pirineu: El Nonell o Nonell de la neu, una mena de home de les neus, un Ieti bo i protector que és perseguit pels caçadors furtius.

He llegit amb interès el relat i sobretot m’ha interessat saber si el personatge del monstre té una base llegendària. He anat a cercar els documents d’en Joan Amades i d’altres folkloristes i he trobat unes referències ben curioses d’aquest Nonell, aquest ésser que apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

El Nonell s’assembla molt a d’altres éssers llegendaris com el Ieti, el gegant de Baffin, la Dona de Neu del Japó, l’Ymir i d’altres.

Una molt bona feina de l’Alberto Casamayor que ha sabut incorporar i millorar aspectes del llegendari pirinenc (les remeieres, per exemple), la problemàtica dels furtius i la vida al poble amb misteris fantasmagòrics que ens remeten a Poe o Lovecraft, autors dels quals segurament n’és un bon lector.

El format és bonic, amb tapa dura. Les il·lustracions són d’en Dani Gómez, que ha col·laborat amb Salòria edicions en altres publicacions. El seu llibre de coneixements “Ocells” és molt bo.

Lectura recomanada especialment per a nois i noies de quart de primària, a partir de nou anys.

Primeres frases de “L’udol del bosc”

Amb ganes de llegir els propers episodis de la Júlia i l’Arnau, els «Cercadors de llegendes». La segona, ja està anunciada a la darrera línia:
—Arnau —li diu amb veu grinyolant—heu de fugir, heu de fugir de la lluna plena!

Estic content perquè una companya del grup de treball, l’Andrea Moreno, s’ha incorporat a l’equip editorial de Salòria. Encara no saben el gran fitxatge que acaben de fer.

LES DADES:
Títol: L’udol del bosc
Autor: Alberto Casamayor
Il·lustrador: Dani Gómez
Editorial: Salòria
Pàgines: 114
La Seu d’Urgell, 2020

 

Llibres i propostes per al confinament – 3 (El oro de la liebre)


Un dels temes recurrents en la literatura infantil és la por. Tots en tenim, de por. És la primera de les emocions, la més potent i té un paper protector, de defensa contra alguna cosa: La foscor, els monstres, el desconegut, etc. Ho estem veien aquests dies amb l’experiència desagradable de la pandèmia que estem patint.

Una manera de vèncer les pors és conèixer-les. Quan el nen llegeix històries de por, aprèn a controlar-la, a distingir la por real de la imaginària i, amb l’ajuda o la presència tranquil·litzadora de l’adult, la supera.

Llegir contes de por ajuda a créixer i a domesticar les pors reals, les ansietats, els malsons. Trobar-se amb el llop o la bruixa alimenta la capacitat d’imaginar i permet que el nen conegui maneres de vèncer els seus propis temors, empatitzant amb el protagonista que aconsegueix guanyar, sempre, al monstre.

Avui expliquem “El oro de la liebre”, un conte escrit per Martin Baltscheit i il·lustrat per la Christine Schwartz que va publicar Lóguez l’any 2015. Una història impactant que ens explica com una llebre a punt de morir deixa en testament un bagul ple d’or per a qui demostri que és el més poruc, despertant la cobdícia entre els animals de bosc.

Unes il·lustracions molt expressives, sobretot en el tractament dels ulls que són el reflex del cor. El missatge és profund i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre qüestions com els diners, la prosperitat o la soledat.

PROPOSTA DIDÀCTICA. El Hedbanz de les pors.
El Hedbanz té com a objectiu endevinar una imatge, normalment situada al front del jugador que pregunta als altres jugadors.

És un joc divertit que permet desenvolupar la lògica, el raonament, el llenguatge oral i la memòria. Les normes s’aprenen ràpidament perquè són molt senzilles. El que s‘ha de fer és preparar les cartes. A cadascuna d’elles es dibuixa una por (dentista, gos, llamps, fantasma, foscor, ratolins, avions, sorolls, monstres, serps, aranyes, globus, pallassos, etc.) o també es pot escriure només el nom.

Les cartes es col·loquen al mig del grup, sobre la taula i de cap per avall.

Cada jugador disposa d’una cinta al voltant del seu cap. El primer jugador agafa una carta, sense veure-la, i la col·loca entre la cinta i el seu front, encarada als altres, de manera que tots, excepte ell, vegin la imatge. A continuació, formula preguntes als companys amb la intenció d’endevinar quin tipus de por és la que té al seu front. Les preguntes es contesten amb «sí», «no», «potser» o «no ho sabem».

Fins al proper dilluns… Dilluns de Pasqua!