A lo bestia és un dels quinze llibres que formen part de la tria de “la lliga dels llibres” d’enguany i ha estat el que hem triat per portar a l’autora a parlar amb els alumnes.
La trobada va ser el dia 11 de març a la biblioteca Tecla Sala i van participar cent alumnes, quatre grups de les escoles Bernat Desclot, Sant Gervasi i Busquets i Punset.
Va ser una trobada molt intensa on la Mar Benegas va recitar, va parlar de poesia i va contestar les preguntes dels alumnes.
A la bestia és un llibre que combina poemes amb il·lustracions. Són uns poemes senzills i fàcils de recordar que tenen molta musicalitat i per això són ideals per ser llegits en veu alta.
En aquest poemes podem trobar frases tendres i dolces i d’altres més esbojarrades i exagerades.
Está estructurat en tres part. A la primera (como sardinas en lata) compara les persones amb animals –la madre cotorra, el padre jabalí, el abuelo tortuga, etc.-, la segona (con la piel de gallina) repasa els tòpics referits a alguns animals -lágrimas de cocodrilo, jaula de grillos, etc.- i la tercera (tres pies al gato) presenta uns enginyosos jocs de paraules amb animals inventats -tacarañas, parafantes, bolserizo, cucharachas, etc.
Un llibre força original.
Us deixo unes imatges de la trobada a continuació:
Conjuro primero
Por un sustantivo
ni duermo ni vivo.
Por un predicado
me has cateado.
Saber si es con uve
la fiebre me sube.
Un verbo en presente
me nubla la mente.
De nada depende:
Oviejas
Son una especie de abuelas
Que viven en el sofá
Tejen los cuentos de lana
Que luego te contaran
Miedusa
Ten cuidado no te piquen,
Aunque es poco probable,
las miedusas siempre huyen
porque son unas cobardes.
La Unesco va declarar el dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia i per celebrar-ho, el passat cap de setmana, aprofitant l’estada a Brussel·les vaig atansar-me amb la petita Nora a la place Flagey on, en un raconet, hi ha un bust de Fernando Pessoa, qui un dia em va fer emocionar i em va fer plorar en el cafè Martinho da Arcada, a Lisboa, recordant un dels seus poemes meravellosos sobre els camins de la vida…
Primer vam comprar una planteta amb flors grogues i després vam recitar un dels seus poemes: Las pompas de jabón
Las pomas de jabón que este chiquillo
se entretiene en soltar por la pajita
son, traslúcidamente, toda una filosofía.
Claras, inútiles y pasajeras como la Naturaleza,
amigas de los ojos como las cosas,
son lo que son
con una precisión redondita y aérea,
y nadie, ni aun el niño que las suelta,
pretende que sean más que lo que parecen ser.
Algunas apenas se ven en el aire lúcido.
Son como la brisa, que apenas roza las flores al pasar
y de la que tan sólo sabemos que pasa
porque algo se aligera en nosotros
y todo lo acepta más nítidamente.
Com que demà és el darrer dia de trimestre escolar a Catalunya, crec que pot ser una manera fantàstica d’acabar-lo recordant algunes poesies de Joana Raspall, d’Olga Xirinacs, de Joan Brossa, de Miquel Martí Pol, etc.
Les biblioteques escolars són espais únics de foment i promoció de la lectura i des d’on sorgeixen propostes didàctiques que permeten als alumnes apropar-se al món de la literatura des d’una nova perspectiva. “Amor en la biblioteca” és un projecte que neix des de la biblioteca escolar i que dóna la volta a la manera d’entendre la poesia cedint el comandament a la direcció de l’alumne.
El Grup de Treball de Biblioteques Escolars del Servei Educatiu Ciutat de Badalona són un grup de mestres que creuen en les biblioteques escolars (i en la necessitat que tots els centres escolars en disposin d’una, amb un projecte ferm i coherent i recursos per a la seva gestió i dinamització). Aquest col·lectiu té com a objectiu final la creació d’una xarxa municipal de biblioteques escolars que, en coordinació amb l’administració local i la xarxa de biblioteques públiques municipals, permeti crear i desenvolupar a cada centre un projecte de biblioteca que fomenti el gust per la lectura, la imaginació i la creativitat i desperti l’esperit crític a partir de propostes didàctiques que ho afavoreixin.
Durant aquest curs estan desenvolupant tota una sèrie d’estratègies basades en projectes i propostes pedagògiques que han d’ajudar-nos a aconseguir-ho. Una de les activitats que van funcionar el curs passat va ser el projecte “Amor en la biblioteca”, un projecte que parteix de la reinterpretació del poema de la Liliana Cinetto.
El projecte capgira la manera habitual de treballar la poesia. Habitualment, es demana als alumnes que escriguin un poema sobre un tema determinat i amb una mètrica específica però en aquest projecte la mecànica és inversa i són els alumnes qui, a partir del que els hi suggereixen els versos i les diferents estrofes, creen il·lustracions que reinterpreten el text.
En aquesta activitat hi van participar 10 centres educatius que van il·lustrar el poema que es complementa amb una pista d’àudio en la que es pot escoltar als alumnes llegint el fragment de la poesia que han il·lustrat i que es pot reproduir llegint un codi QR que apareix al costat de la il·lustració.
L’experiència l’explica perfectament l’Albert Correa, company de l’escola Sant Andreu de Badalona, a la revista GUIX del mes de març que és d’on he extret la informació.
El poema Amor en la biblioteca pertany al llibre “ 20 poesías de amor y un cuento desesperado” i diu així:
Cuentan que cuentan que había
una vez una princesa
que vivía en un estante
de una vieja biblioteca.
Su casa era un cuento de hadas,
que casi nadie leía,
estaba entre un diccionario
y un libro de poesías.
Solamente algunos chicos
acariciaban sus páginas
y visitaban a veces
su palacio de palabras.
Desde la torre más alta,
suspiraba la princesa.
Lágrimas de tinta negra
deletreaban su tristeza.
Es que ella estaba aburrida
de vivir la misma historia
que de tanto repetir
se sabía de memoria:
una bruja la hechizaba
por envidiar su belleza
y el prícincipe la salvaba
para casarse con ella.
Cuentan que cuentan que un día,
justo en el último estante,
alguien encontró otro libro
que no había visto antes.
Al abrir con suavidad,
sus hojas amarillentas
salió un capitán pirata
que estaba en esa novela.
Asomada entre las páginas
la princesa lo miraba.
Él dibujó un sonrisa
sólo para saludarla.
Y tarareó la canción
que el mar le canta a la luna
y le regaló un collar
hecho de algas y espuma.
Sentado sobre un renglón,
el pirata, cada noche,
la esperaba en una esquina
del capítulo catorce.
Y la princesa subía
una escalera de sílabas
para encontrar al pirata
en la última repisa.
Así se quedaban juntos
hasta que salía el sol,
oyendo el murmullo tibio
del mar, en un caracol.
Cuentan que cuentan que en mayo
los dos se fueron un día
y dejaron en sus libros
varias páginas vacías.
Los personajes del libro
ofendidos protestaban:
“Las princesas de los cuentos
no se van con los piratas”.
Pero ellos ya estaban lejos,
muy lejos, en alta mar
y escribían otra historia
conjugando el verbo amar.
El pirata y la princesa
aferrada al brazo de él
navegan por siete mares
en un barco de papel.
Ja s’ha convocat el 5è Premi Pissiganya de poesia escolar.
Les bases del concurs:.
La convocatòria d’enguany, per primera vegada, no només s’adreça a primària, sinó que també s’amplia a secundària, batxillerat i cicles formatius.
El termini acaba el 22 d’abril de 2016
El premi consisteix en un lot de llibres patrocinat per la col·lecció Vagó de versos, d’Andana Editorial, per als guanyadors, així com una entrada conjunta al Museu de la vida rural, de l’Espluga de Francolí, per a tots els premiats i els seus pares. Afanyeu-vos!
Els guanyadors, a més a més, podran recollir el seu premi durant la cerimònia de lliurament, que tindrà lloc al mes de maig en El tinter de les lletres catalanes, la festa conjunta dels premis Sambori Òmnium, de narrativa, i Pissiganya, de poesia.
Ací teniu una mostra del que fou el primer Tinter de les lletres catalanes, la festa de lliurament dels premis del curs passat.
Yo nunca lloro és un dels trenta poemes del llibre «Lo que saben los erizos» un preciós poemari de la Beatriz Osés, finalista del premi de poesia Ciudad de Orihuela. Es dóna la circumstància que ja havia guanyat amb anterioritat aquest premi amb El secreto del oso hormiguero. Lo que saben los erizos és un poemari que reflexiona sobre la tristesa. Comença amb una pregunta que es fa una nena que plora i recull una llàgrima que li cau: «Dime, ¿cuánto pesas?»
A partir d’aquí un enfillall de poesies amb títols tan suggerents com “cuánto pesa una lágrima”, “cuando se te olvida por qué lloras” o el meravellós “yo nunca lloro...” . No cal dir que la resposta a la primera pregunta la trobarem en el darrer poema, quan la nena després d’anar preguntant a tota una sèrie d’animals (la balena, la musaranya, etc..) es troba amb l’eriço i aquest li diu…. Bé, no ho puc explicar, ja m’enteneu…
Al web de l’editorial Faktoria K de libros podem llegir: “… mientras acompañamos a la niña en su búsqueda de una solución, descubrimos cómo, cuándo y por qué lloranesas criaturas; incluso aquellas que, por orgullo, ocultan su llanto.Y aprendemos a endulzar con positivismo los malos momentos.”
Uns poemes molt dolços, tendres i melancòlics que van acompanyats (la majoria d’ells) d’unes il·lustracions espatarrants i simbòliques de Miguel Ángel Díez que per se ja són un poema visual.
El llibre està molt ben editat: tapa dura, paper bo, mida perfecta… un encert.
L’atzar em va fer coincidir amb l’autora, Beatriz Osés, fa un grapat d’anys, a Mérida, i vaig tenir la sensació d’estar davant d’una persona molt sensible i divertida alhora. Això es pot veure llegint els seus llibres.
He tingut la sort de conèixer personalment algunes persones que escriuen poesia per a infants i, en totes elles, he percebut una mirada diferent envers el món que ens envolta. M’ha passat amb l’Andreu Galán, amb la Maria José Orobitg, amb la Júlia Costa, etc.
Fa unes setmanes vaig anar visitar un edifici al carrer “rue des Brasseurs”, a tocar de la Grand Place, a Brussel·les. Abans hi havia un hotel. Era el lloc on el poeta Paul Verlaine i el seu amic Arthur Rimbaud, també poeta, se les van tenir per uns afers personals. Ara és una botiga de “denteilles” (encaixos, puntes de coixí i demés) però hi ha una placa que recorda aquest fet. Explica que Verlaine li va disparar un tret que va impactar a la mà de l’amic. Una història sòrdida que té a veure amb la vida atribolada d’ambdós personatges (grans poetes).
Tornant a la Beatriz Osés, crec que val pena no perdre-la de vista. Sempre ens emociona.
He conegut a la Rebeca Luciani. Ahir, 27 d’octubre, va presentar el seu darrer treball “Animales que hacen cosas en silencio” sobre un text de la Lolita Bosch, també present a l’acte que va conduir la Cristina Concellón de l’editorial Kalandraka.
La trobada va ser a la llibreria Abracadabra de Barcelona, amb un bon grapat d’amics i coneguts de les autores, i un ambient alegre i còmplice que fa que sempre sigui un goig visitar aquest espai únic.
De la Rebeca Luciani tinc un parell de records. Un, llunyà, de fa nou anys quan es va publicar El somriure de la Daniela, un àlbum del que vaig tenir la sort de seguir de ben a prop el procés de traducció al català. I el segon record, més recent, de fa tres cursos quan a l’escola vam gaudir moltíssim del conte El baile de la taràntula l’any que vam dedicar a la música. El baile de la taràntula ens va servir per conèixer i practicar amb els infants alguns passos de “la tarantel·la” napolitana. Ambdós llibres els conservo a la prestatgeria dels “llibres estimats”.
A la Rebeca no li agrada gaire que expliquem els seus mèrits però alguna dada sí que hem d’aportar, no?
Va néixer a La Plata, Argentina, on va estudiar dibuix i pintura a l’Escola de Belles Arts de la Universitat Nacional. L’any 2000 va viatjar a Barcelona, on s’hi ha quedat fins ara i on ha il·lustrat la majoria de les seves obres de literatura infantil. També ha fet diversos cursos de formació artística i tallers d’il·lustració.
La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, alguns de realment importants com el el White Ravens International.
Allò que destaca de les seves il·lustracions és el seu estil ple de color, amb una paleta cromàtica amplia i càlida. Les seves figures són sempre molt vitals i traspuen sentiments molt potents.
La tècnica que empra habitualment és la tradicional: dibuixa amb llapis, pinta amb acrílics i, de vegades, també hi afegeix algun petit element enganxat. En aquest llibre d’“Animales…” es nota la presència del grafit. Normalment digitalitza les il·lustracions i, abans de lliurar-les a l’editorial, les millora amb alguns retocs fets a l’ordinador.
El llibre Animales que hacen coses en silencio és un text molt poètic que va encadenant situacions en les que els animals en són els protagonistes. No sé ben bé com classificar-lo, encara, perquè la primera lectura m’ha deixat “tocat” i el deixaré reposar uns dies abans de tornar-lo a agafar. He notat certa tristesa (¡Huy! Una punzada de tristeza en el centro de la panza. Como si un arco hubiera hecho diana) però també, encara que sembli contradictori, uns sentiments de vitalitat i unes ganes d’acompanyar als personatges que caminen pel poema, com la tortuga que es va perdre, el pop que es desplaça sobre la catifa d’eriçons de mar, els gats patinadors, les formigues constructores de paraigües, els dofins que es van empassar les grues de les ciutats dels nans de les platges rocalloses, etc.
Al web de Kalandraka podem llegir: “Animales que hacen cosas en silencio” no es un poemario al uso; es una colección de atractivas imágenes, una montaña rusa de emociones, una serie de reflexiones cotidianas que se desarrollan en un paisaje surrealista donde todo puede suceder. Se trata de un largo y un divertido poema que invita a la lectura en voz alta para así degustar mejor su sonoridad; un canto a la libertad creativa -tanto a nivel formal como estético que rezuma aromas mexicanos. Esta amplia composición de verso libre y lectura vertical se desarrolla sin solución de continuidad; la parte literaria es un todo. Una voz omnisciente interactúa con un amplio elenco de animales -desde hormigas a ranas, pasando por gatos o pájaros- al margen de estereotipos poéticos, e invita a la complicidad de los lectores: “¿Y tú? ¿Ya volaste?”. Lolita Bosch juega con el lenguaje metafórico, proyectando hermosas y rotundas imágenes. Las enumeraciones y repeticiones, los juegos tipográficos y las onomatopeyas, refuerzan el caràcter lúdico y transgresor de la obra: pensamientos en voz alta convertidos en auténtico lirismo. Las ilustraciones de Rebeca Luciani aportan la armonía estètica y potencian la creatividad de la obra literaria: levedad, verticalidad, dimensión onírica, ensoñación y saturación cromática son algunes cualidades de este trabajo artístico, elaborado con la técnica del grafito y las anilinas, donde también destaca el protagonismo de la naturaleza.”
Aquest poemari és per alumnes grans. Per a l’educació secundària o per al cicle superior (si el mestre fa un bon acompanyament, és clar!)
A la presentació van explicar molt bé el perquè del format del llibre, però no em van convèncer. M’hagués agradat un format més generós que no tallés les imatges per la meitat, a l’estil d’altres obres que la Faktoría ha editat. La limitació que imposa encabir un text en una col·lecció té aquestes coses.
Algunes imatges de la presentació del llibre, a continuació:
Altres llibres il·lustrats per la Rebeca Luciani: Mishiyu és un nen orfe que viu amb por però alhora amb esperança la seva adopció. La commovedora història del nen s’entrellaça amb l’emoció continguda de la dona que decideix adoptar-lo, fins que finalment tots dos es reconeixen com a mare i fill. Kiwi. Un dia el Ratolí li va explicar una cosa sorprenent al Kiwi: «He sentit a dir que ets un ocell.» «Un ocell?», es va estranyar el Kiwi. «Com vols que sigui un ocell si no tinc plomes ni tampoc unes ales grans, no puc volar, el meu pèl punxa i tinc un bec llarg i bigotut…?» Un conte que ens parla de les diferències. El baile de la tarántula. En alguns llocs del sud d’Europa podria succeir que et piqués una taràntula. En aquest moment quedaves atarantat i només hi havia una manera de treure el verí de l’aranya: amb la música i el ball. Dimitri és un titella. Uns fils li mouen el cos de manera graciosa. Però, com tots els titelles, és manipulat…Les seves actuacions no li fan ni fred ni calor. No l’amoïna l’obscuritat del bagul on descansa. Mai no sent la mossegada de la soledat ni l’espurneig de l’alegria… Fins que un dia es deslliura dels fils que li lliguen l’ànima… La nube de Martín
Soy Martín, tengo una gata, un ojo de cada color y una nube. Me subo a ella todos los días, por la mañana, por la tarde o por la noche. No importa que esté en la cama, en el parque o en el metro. A veces, paso mucho tiempo en ella; otras, un poco menos. Da igual que llueva, nieve, haga sol o sople el viento. Estoy encantado con mi nube; aunque no les gusta a todos… El somriure de la Daniela
El somriure d’aquest conte te ales i vola d’un cor a l’altre, alhora que desprèn optimisme i alegria a tothom que estigui trist o decaigut… És un somriure contagiós.
Altres llibres de la Rebeca Luciani:
“Cachtánka”. Text de Chekhov . Globo Ed. 2013
“What’s the color of love?”. Text de Fatima Sharafeddine. Kalimat Ed. 2013
“Diáfana”. Text de Celso Sisto. Scipione Ed. 2011
“Vivir es fácil”. Poemes de Gabriel Celaya. Edelvives Ed. 2011
“La princesa malalta”. Text de Carme Bernal i Carme Rubio. Publicacions L’Abadia de Montserrat Ed. 2010
“Una puerta bajo la almohada”. Text d’Eulalia Canal. Baula Ed. 2009
“Canciones y palabras de otro cantar”. Text de Juan Carlos Martín. Edelvives Ed. 2009
“Carnaval”. Text de Javier Sobrino. La Galera Ed. 2008
“25 cuentos populares de Europa”. Textos de Michi Strausfeld and Ramon Besora. Siruela-Aura Ed. 2006
Més informació al web de la il·lustradora, clicantAQUÍ.
“Hay un libro donde el viento
arrastra todas las letras,
un libro con un camino
por donde nadie regresa”
Las palabras que se lleva el viento
(Juan Carlos Marín Ramos)
Les companyes Mercedes Fernánz de l’escola Ramón y Cajal (Fuenlabrada) y Isabel Sastre del centre Andrés Manjón (Fuenlabrada) entenen que una bona manera d’acostar la poesia als alumnes és a través del joc. Col·leccionar poemes, un cada setmana, amb la intenció de completar un àlbum fomenta i ritualitza l’acció que presenten aquest mes a les pàgines de la revista GUIX. L’objectiu final de l’acció és que les poesies es recitin, es recreïn, es comprenguin i s’aprenguin.
Segons escriuen: Los viernes va de poesía es una actividad dirigida a toda la comunidad educativa (alumnado, maestros, madres, padres) realizada con el objetivo de fomentar el gusto por la poesía y el conocimiento de distintos poetas.
Esta actuación se lleva a cabo los viernes (este curso) aunque varía cada año en función del horario de la coordinadora de la biblioteca.
Se coloca una cesta llena de poemas en cada una de las distintas entradas del colegio para que, quien lo desee, coja una poesía, la lea y…
I afegeixen que:
Al potenciar la poesía en la escuela no pretendemos hacer de nuestro alumnado verdaderos poetas, nuestra intención es que conozcan las posibilidades del lenguaje: su valor para expresar sentimientos y emociones, para convertirse en un instrumento que nos permita conocer y comprender el ritmo, la entonación, el significado de las palabras, las metáforas, las imágenes,…
Cualquier momento es bueno para acercar a los niños/as al lenguaje poético.
Al principio a través de la lectura y la recitación de poesías, jugando con el ritmo y modulando la entonación. El folklore es una fuente inagotable para el juego poético: canciones de corro, retahílas, trabalenguas, adivinanzas,…
Pasamos después al lenguaje escrito, recordando siempre que para obtener buenos resultados las estructuras poéticas tienen que haber sido aprendidas oralmente, de forma colectiva, intensamente, para que nuestros alumnos y alumnas puedan apropiarse de ellas, por repetición, contaminándose de las palabras, de su musicalidad y de magia.
El escritor y narrador Pep Bruno comenta que no se trata de escribir largas composiciones sino simplemente de escribir. La escritura creativa es un proceso difícil, hay que dar pautas, trucos, motivaciones. Conviene empezar con palabras y frases trabajando en grupos colaborativos.
De com organitzen aquests divendres poètics podeu tenir una idea més precisa al GUIX núm. 416 de juliol-agost (i també a AULA núm. 243)
Tinc dins del meu cor molts flasconets
on desaré, un a un, els meus afectes.
El dels pares, amics, germans,
amors.
El de foques, gats, mussols….
Tot el que es mou.
La música
de lletres i paraules.
De cançons.
D’imatges.
Una posta de sol, el mar, el xiu-xiu del riu….
La Natura sencera.
L’Univers.
La Vida.
I quan en senti sola,
els obriré,
Molt poc a poc
tancant els ulls
tot olorant-los.
Escoltant el món.
Escoltant el silenci.
M. José Orobitg i Della
El dissabte 21 de març se celebra el dia mundial de la poesia. M’afegeixo a la celebració comentant la trobada que vam tenir el dia 12 d’aquest mes amb la Maria José Orobitg quan va venir a l’Hospitalet a fer una trobada amb quatre grups d’alumnes de cinquè de primària.
L’encontre, organitzat pel servei de biblioteques de la ciutat, va tenir lloc a la Biblioteca Central Tecla Sala i hi van participar un centenar d’alumnes de les escoles Mare de Déu de Bellvitge, Fax, Pau Vila i sant Josep – El Pi.
Vam conversar amb la Maria José amb motiu de la tria del seu llibre Disbagats per a la Lliga dels llibres.
Vaig tenir la sort de fer-li la presentació i vaig recordar que l’any 2004 ja ens vam trobar per celebrar el seu primer poemari “esqueixada de versos” en una altra presentació a Barcelona.
La Maria José ha anat escrivint els seus poemes i ha tingut el reconeixement i el suport de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat que ens ha permès veure i llegir els, de moment, tres poemaris “esqueixada de versos”, “Descabellat de versos descabdellats” i “Disbagats”.
Vam parlar, sobretot, de poesia i de com la paraula poètica ens explica els pensament, les idees d’una persona, amb poques paraules però ben triades. De fet només fa servir les vint-i-quatre lletres que emprem per escriure qualsevol text. De vegades la seva lectura no és fàcil i l’has de llegir una i altra vegada fins que comprens el seu significat ocult. Bé, la lectura té aquest misteri i si t’esforces al final tens la recompensa que busques.
També vam parlar de gats i de poesia visual. Ens va ver un recorregut pels gats més coneguts, des del cinema fins a la literatura universal i ens llegir un poema sobre la història d’un gat i la lluna. Ens va mostra un vídeo genial on s’explica en portuguès aquest poema. El podeu veure a continuació.
Després hi va haver temps per a les preguntes dels alumnes. Un matí meravellós. Us deixo algunes imatges de la trobada.
La poesia té tantes cares que és difícil de definir. Sí, és clar, el diccionari ens ho diu: Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora… I què més?
Segurament també és imaginar somnis impossibles, fer parlar les coses que normalment no parlen o una manera de comunicar la pròpia felicitat als altres.
La poesia té el seu propi llenguatge, un llenguatge diferent al que emprem a casa o a la feina. Utilitzem les mateixes paraules quan anem a comprar el pa, quan fem una declaració amorosa o quan escrivim un poema. La diferència està en com les combinem. Les mateixes paraules dites d’una altra manera. Un bon llibre de poesia que s’ha publicat darrerament és “Qui no sap riure, no sap viure”. L’ha escrit l’Andreu Galan i l’ha il·lustrat Luis Demano.
Us transcric algunes dades extretes del blog de l’Andreu, company mestre i persona entusiasta i positiva.
Qui no sap riure no sap viureés un llibre escrit des de la il·lusió de mostrar als infants un ventall de bones raons per capgirar l’ordre de la realitat i veure el cantó positiu de la vida. L’esperit del recull pren força en la cultura popular: dites, embarbussaments, cançons, amb poemes que beuen de l’antigor i alhora participen de l’actualitat. Són 21 poemes per a infants de totes les edats, amb l’eix comú de la rialla i la diversió, on es barreja el sentit de l’humor i la cultura popular amb un tracte exigent del vers i les paraules.
Hi trobem poemes surrealistes com Bouesia, declaracions d’amor rimades, com la de Romanç del vell pollastre, aquelarres orquestrats per bruixes amb olor de pet, endevinalles amb molt de suc, un vampir que sorprèn el metge quan aquest li diu que li vol curar l’anèmia…i sobretot unes ganes inacabables de mirar-se la realitat des del joc d’infants. Un joc que, entre d’altres, és sobretot joc lingüístic: el de la creació.
Aquest poemari ha estat triat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT) per optar al 10è Premi de Literatura Infantil «Atrapallibres», en la categoria de 9 anys (http://www.clijcat.cat/Atrapallibres-Llibres-seleccionats) amb el propòsit d’estimular en els infants la lectura d’imaginació.
El recull s’adreça a tots els públics: des de Cicle inicial de primària fins a Secundària. No té edat i les té totes alhora.
Si voleu contactar amb l’Andreu perquè vingui a fer –vos un recital al vostre centre, ho podeu fer a través del seu blog http://www.andreugalan.cat.
Un any més, des de la Biblioteca Can Butjosa ens informen dels cursos que han programat, tots ells relacionats amb la lectura i/o les biblioteques escolars. Per a aquest primer i segon trimestre en proposen tres de nous, les dades dels quals uns passo a continuació:
Poesia, rondalles i cançons a l’aula
Formadores: Araceli Bruch, Roser Ros, Damaris Gelabert
Curs semipresencial: 25 hores (20 hores presencials i 5 a distància)
Totes les sessions presencials són en dimarts de 18 a 20:30h.
Dies:
Mòdul 1: 14 i 28 d’octubre
Mòdul 2: 11 i 25 de novembre
Mòdul 3: 13 i 27 de gener
Mòdul 4: 10 i 24 de febrer
Els contes a l’aula
Professores: Eva Martínez Pardo, Gemma García Vilardell
Curs presencial: 20 hores
Les sessions es duran a terme en dissabte de 9 a 14 hores.
Dies: 8, 15, 29 de novembre i 13 de desembre de 2014
La biblioteca escolar de qualitat (BEQ) i la creació de contextos d’ invitació a la lectura
Formador: Jaume Centelles
Curs semi-presencial: 20 hores (16 hores presencials i 4 a distància)
Totes les sessions presencials són en dimarts de 17:30 a 19:30h
Dies: 21 d’octubre, 4 i 18 de novembre, 2 de desembre, 20 de gener, 3 i 17 de febrer, 3 de març del curs escolar 2014-15
Tots els cursos estan reconeguts dins del Pla de Formació Permanent del Professorat.
Us adjuntem informació detallada en aquest enllaç:
Si esteu interessats, ja podeu fer la inscripció a través de la pàgina web de la biblioteca: http://bibut.parets.cat
A lo bestia és un dels quinze llibres que formen part de la tria de “la lliga dels llibres” d’enguany i ha estat el que hem triat per portar a l’autora a parlar amb els alumnes.
La invitació a la lectura 