El senyor Ruraru, l’home amb ulleres, bigoti i pantalons vermells, quan fa bo surt a passejar dalt d’una bicicleta, al turó que hi ha darrere de casa. Així comença la sisena aventura del senyor Ruraru i, com les anteriors, comparteix amb els animals que hi viuen per allà tot el que li passa.
En aquest cas, la història té dues parts. La primera explica un diumenge en que el senyor Ruraru surt amb la bicicleta, puja al turó i després el baixa camí del riu. Allà descansa, dina, fa una becaina i torna cap a casa. Un dia perfecte.
La segona part, segueix un mateix començament però apareix un ratolí que l’atura i li demana si se l’enduria a fer un volt amb la bicicleta. El senyor Ruraru li diu que sí sense saber que acaba d’obrir la porta a la resta d’animals que també hi volen pujar.
La imatge és molt còmica, com si d’un malabarista de circ es tractés. Pujar el turó serà més complicat però ho aconseguirà. Després vindrà la part més agradable i divertida del dia.
Unes imatges senzilles, de línia clara, amb uns personatges somrients i que els adults poden intuir que recorden a altres animals que els infants reconeixeran més endavant, potser. Segur que trobeu alguna coincidència amb el Grúfal o el Cobi, per exemple.
Ara mateix ja s’han publicat el sis primers títols i imagino que aniran sortint més aventrues fins a completar tota la col·lecció (deu) per a gaudi dels infants de cicle infantil.
En vam parlar en aquest blog el 15 de novembre passat.
LES DADES: Títol: la bicicleta del senyor Ruraru Autor i il·lustrador: Hiroshi Ito Traductora: Verònica Calafell Editorial: Club editor Pàgines: 32 Barcelona, 2025
Amb «Mai facis pessigolles al tigre» vaig conèixer l’obra de la Pamela Butchart. Anava d’una noia decidida, valenta i esbojarrada que va amb els companys d’escola al zoològic i tot el que allà succeeix. És mot divertit. Les il·lustracions d’en Marc Boutavant ajuden a passar una bona estona i riure amb les peripècies d’aquesta nena hiperactiva.
Ara, poc més de vuit anys després, es publica un altre àlbum d’aquesta parella i ens presenten una altra nena, la Peri, que tampoc pot parar quieta. En aquest cas, la seva passió és el ball i mou els peus i salta i gaudeix com ningú seguint el ritme a la seva manera, sense importar-li altra cosa que ser feliç.
Posant un llibre al costat de l’altre trobes algunes similituds a la portada, començant per títol. Veiem l’adverbi “mai”, també hi ha la presència d’un animal i una nena que és la protagonista, somrient, feliç.
En ambdues portades interpretem que les noies són transgressores. Una, perquè aguanta una ploma i ja sabem què es pot fer amb una ploma, i l’altra perquè directament està ballant amb un dinosaure. Resumint-ho en poques paraules, estan fent un Gandhi (de vegades allò que és correcte és desobeir).
El relat explica que la Peri, la protagonista, aconsegueix anar a l’acadèmia de dansa on va la Rita, la seva germana gran, i allà tindrà algunes dificultats per seguir les indicacions de la senyoreta Puntetes, la mestra de dansa. Quan la resta de nois i noies se’n surten i fan el que la mestra indica, ella balla al seu aire, lliurement i amb una empenta i vitalitat desmesurada.
Aquesta manera “salvatge” de ballar li portarà conseqüències. I aquí comença la veritable història. Tot plegar resulta una mica non-sense però no pots fer una altra cosa que deixar-te seduir veient amb quina gràcia balla la nena amb el dinosaure que se li apareix màgicament.
Les il·lustracions d’en Boutavant, especialment les imatges a doble pàgina, són divertides i, en una sessió de lectura modelada amb els infants de cicle infantil, a l’aula o la biblioteca escolar, us faran passar una bona estona.
Imaginació, música i dinosaure, un còctel que és garantia d’èxit.
La idea és acabar escoltant les propostes musicals que hi apareixen (rock, limbo, moonwalk, tango, piruetes, saltar) i sobretot fer unes ballarugues de claqué (escolar, esclar) Només cal enganxar un parell de monedes (o botons grans) a la sola de la sabata, amb cinta adhesiva, i a ballar.
Lectura recomanada per a cicle infantil
LES DADES: Títol: Mai ballis amb un dinosaure Autora: Pamela Butchart Il·lustrador: Marc Boutavant Traductora: Joana Castells Editorial: Libros del Zorro Rojo Pàgines: 32 Barcelona, 2025
Acabem l’any comentant un del contes que més he explicat i més ha agradat als infants de cicle infantil. Formaria part dels imprescindibles perquè és perfecte i té tot el que demanem a un relat per tal que agradi a la mainada d’aquestes edats.
A l’hora de presentar els àlbums, vaig trobar, fa molts anys, inspiració en la manera com els presenta Jill Eggletton, autora neozelandesa que té un mètode rigorós i ben pensat. Ella narra habitualment amb llibres de mida gran i una mena de batuta que usa per resseguir el text i centrar la mirada dels infants en els detalls de les imatges que vol remarcar.
Els àlbums XL, els pocs que he usat en alguna ocasió, els vaig aconseguir en viatges a Londres i Perpinyà. Lògicament en anglès i francès perquè per aquí no s’estila fer rèpliques més grans o més petites de l’original. Bé, només l’editorial Corimbo va fer una proposta similar fa molts anys però no va acabar de quallar perquè encara es pensava en el llibre àlbum com a objecte-regal i la idea que “els llibres són per llegir” no estava gravada en l’imaginari col·lectiu.
Aquesta introducció vol indicar l’alegria que em va produir fa uns dies veure el mític “De què fa gust la Lluna?” de Michael Grejniec en format XL, editat per Kalandraka.
És un relat que tothom coneix i del qual se n’han fer obres de teatre. Per fer lectura modelada i també compartida és formidable.
Va d’un grup d’animals que estan fascinats per la lluna i es pregunten quin gust fa. Volen “saber” quin “sabor” té. Saber i sabor son dues paraules amb la mateixa etimologia del llatí “sapere”.
Un dia la tortuga es decideix a escalar una muntanya propera i intenta arribar a la lluna, però aquesta quan la veu puja una mica més amunt perquè no l’agafi.
La tortuga crida a l’elefant perquè l’ajudi, però tot i així tampoc hi arriben. Aquesta pàgina és genial perquè els infants pregunten com pot ser que la tortuga aguanti el pes d’un elefant. Ho pregunten els infants i nosaltres també, si és que no coneixem res de la cosmogonia hindú, esclar.
Es succeeixen després un seguint de pàgines on van apareixent diferents animals i van fer una mena de castell, com si fos un pilar, però sempre la Lluna els queda massa lluny.
Serà el ratolí, (com no?) qui, al final, arrencarà un bocí i el compartirà amb els altres animals.
Encara hi ha una imatge del peix que ha estat observant l’enrenou i es pregunta per què no han provat amb l’altra lluna que hi ha a l’aigua. Ohhh! I ens remet al mite de la caverna de Plató.
L’il·lustrador ens mostra la història sobre un fons negre on la lluna apareix com si tingués tres dimensions. Manté sempre la mateixa perspectiva però allunyant-nos cada vegada una mica més perquè hi càpiguen tots els animals.
Crec que aquest format anirà molt i molt bé per a les sessions de narració de contes a la biblioteca escolar, a l’aula i també a les biblioteques municipals.
Tant de bo, l’exemple s’escampi i puguem disposar de més contes en aquest format.
LES DADES: Títol: De què fa gust la Lluna? Autor: Michael Grejniec Il·lustrador: Michael Grejniec Traductora: Maria Viu Editorial: Kalandraka Pàgines: 28 Pontevedra, 2024
El passat dimecres, 25 de desembre, es va emetre un especial de Nadal amb recomanacions de llibres.
L’equip que fem el programa vam aprofitar per desitjar-vos un Nadal lúdic, positiu, alegre i farcit de llibres: la Marta Sanchez, la Núria Ventura, el José Luis Santiso, la Lara Terradas, la Marta Butjosa, el Sergi Vives, l’Elisabet Pedrosa i jo mateix.
El programa el vam dedicar a fer algunes recomanacions literàries per a lectors d’entre 2 i 16 anys. Van participar alguns infants amb propostes fantàstiques (la Maia i l’Aniol, de 10 anys; l’Aura, de 5 anys; la Mariona, de 8 anys, i en Jan, de 13 anys) i, per la meva part, vaig comentar les sis lectures següents:
Per als menuts, aquestes dues:
El jardí del senyor Ruraru de Hiroshi Itô. Un relat senzill que té la capacitat de fer-nos veure com de plaent pot resultar el contacte amb la natura. El relat comença mostrant-nos un home gran, solitari, molt curós amb el seu jardí. El cuida, el rega i vigila que no entri cap bestiola a malmetre’l. El veiem fent fora gossos, gats, ocells, ratolins i cucs, armat amb un tirador. Però un dia troba al seu jardí un tronc que en realitat no és un tronc i aquí començarà la veritable aventura. En el transfons de la història plana la idea de no tenir por al desconegut, o millor, de tenir curiositat per les coses o les persones diferents. Ho veiem molt sovint quan som capaços de deixar de banda els prejudicis.
El gat Boris: L’avet d’Erwin Moser Uns relats, com a tota la sèrie del gat Boris, que s’articulen en sis úniques vinyetes, una per pàgina, en format apaïsat. Les vuit historietes es disposen en forma de plans generals o de conjunt, amb un o dos personatges com a màxim, en un paisatge domèstic o campestre.
Les històries tenen en comú els desig del gat Boris d’ajudar els amics i un enginy i una imaginació desbordant que fa que un tractor es converteixi en un tractor trineu o una butaca pugui lliscar pel llac glaçat, perquè en aquest volum totes les històries giren al voltant de l’hivern (La butaca, l’avet, les galetes, els segells, els corbs, el tractor-trineu de vapor, el lladre, el volador amb esquís.)
Per als infants d’Educació Primària vam triat:
I si en Nono… d’Inbar Heller Algazi. És relat breu, per als infants de cicle inicial, que és un exemple perfecte d’allò que es diu interactivitat entre el text i l’objecte llibre.
Va d’un nen, en Nono, que té un problema perquè se li ha enganxat el dit al plec del llibre. A partir d’aquesta premissa, el nen va imaginant què pot passar si el seu dit es queda enganxat allà tota la nit. I si en Nono es passava tota la vida atrapat al llibre? I en Nono es converteix en pare i més endavant en avi? L’autor jugant amb la complicitat dels lectors, s’inventa tota una sèrie d’escenaris, partint del “i si…” Una història absurda i lúdica construïda al voltant de l’objecte del llibre que, sense semblar-ho, diu molt de la imaginació i la literatura infantil.
La nova feina del Pare Noel d’Michele D’Ignazio
Un llibre entenedor, directe, que segueix una evolució lineal senzilla. A més a més, és força divertit tant el text com les il·lustracions. Explica que són temps complicats per al Pare Noel. La crisi l’obliga a buscar una segona feina perquè l’Oficina Internacional de Correus està en números vermells i ha deixat de pagar-li el salari durant tres anys. Trobar una feina serà difícil per a algú que està acostumat a fer vacances de gener a novembre, onze mesos que passa llegint llibres, mirant la televisió i passejant els rens. Trobar una feina és urgent però no sap quina pot ser la millor opció. Potser per a algú a qui agrada menjar fer-se cuiner pot ser una bona idea, potser fer-se animador de festes infantils també és senzill per a ell, que sap com tractar els més petits. Però no serà fàcil perquè no troba qui confiï en les seves capacitats, fins que un anunci apareix al seu camí i tot sembla anar bé, perquè el contracta l’Ajuntament com a escombriaire, una bona feina ja que recollir les escombraries i reciclar-les és un servei a la comunitat. El Pare Noel li proposarà a la Befana, una bruixa amiga, que uneixin esforços per crear una empresa de fer regals a partir de reciclar ampolles de plàstic, vidre, cartró, alumini i el transformen en joguines. Un relat que ens permet aprofundir en aspectes propers a la realitat, aportant visions i conceptes sobre els quals convé reflexionar. Entendre el significat d’expressions com “treball decent”, “ocupació plena”, “drets laborals”, “desigualtat salarial per raó de sexe”, “atur”, “treball infantil” permetrà conèixer una altra manera de viure.
Per als més grans de l’ESO, vam recomanar.
Quan el cor et va de pressa de Mette Vedsø
Una novel·la colpidora, escrita en capítols breus i amb un estil senzill, que ens arriba directament. Algunes pàgines tenen poc més de quatre línies però el missatge és potent i valuós. El relat està escrit en primera persona per la Pi Maria Simonsen, que es diu així perquè va néixer el dia 14 de març a les quatre de la tarda, que llegit en danès és 3 (març) 14 (dia) i 16 (hora) i el pare va pensar que era un senyal i li van posar de nom Pi. La novel·la comença el dia que la Pi cau desplomada enmig de l’aula, quan ha de sortir a fer una presentació davant dels companys. La porten a l’hospital i li detecten ansietat, un estrès que li fa anar el cor massa de pressa i l’obligarà a estar de baixa unes quantes setmanes. La Pi ens va explicant les seves experiències i ens fem una idea de com paralitza l’ansietat. És una realitat que afecta a molts joves que se senten pressionats i incòmodes. Tenen una agenda molt plena, estan connectats a les xarxes socials a tota hora, pendents del que diuen d’ells, sense temps per aturar-se a respirar i esperar que l’aire arribi a l’estómac. Hi ha uns personatges que tindran una incidència positiva en la recuperació de la noia: les veïnes de la casa on viu, tres dones molt properes que li faran costat. El relat ens recorda que cal perseverar, a explorar els propis límits, a sortir de la zona de confort que vol dir, deixar de pensar en un mateix i preocupar-se pels demés, ser empàtic.
Alexander von Humboldt. Explorador de l’Inabastable de Rocío Martínez
Un llibre que ens recorda tot aquest material que elaboraven amb força precisió els naturalistes, geògrafs i exploradors com l’alemany Alexander von Humboldt que va viure entre el 1769 i el 1859. Es tracta d’una obra escrita i il·lustrada amb aquarel·les per la Rocío Martínez, experta en aquest tipus d’obres basades en fets històrics i que ajunten la bellesa de les seves aquarel·les amb detalls de coneixements de fets que van succeir i de vides extraordinàries.
En aquest cas s’ha centrat en mostrar-nos una part de la vida d’aquest home que va viatjar per tot el món, amb la intenció de comprendre’l, estudiar-lo i, de passada, recollir mostres animals i vegetals, dibuixar mapes, mesurar muntanyes i reunir milers de dades. Potser per això el títol és ben encertat perquè Humboldt és ell mateix “inabastable”. El llibre té un format curiós, com si es tractessin d’una mena de mapes antics, sis en concret i, per veure’ls, s’han de desplegar. A dins de cada mapa hi trobem la crònica de com va arribar i què va trobar o descobrir en aquells indrets tan llunyans i exòtics.
Podeu sentir el programa sencer clicant a l’enllaç següent:
He llegit el primer número de la col·lecció de les aventures del senyor Ruraru i he quedat emocionat per la senzillesa del relat, la seva màgia i la capacitat fer-nos veure com de plaent pot resultar el contacte amb la natura.
El relat comença mostrant-nos un home gran, solitari, molt curós amb el seu jardí. El cuida, el rega i vigila que no entri cap bestiola a malmetre’l. El veiem fent fora gossos, gats, ocells, ratolins i cucs, armat amb un tirador.
Però un dia troba al seu jardí un tronc que en realitat no és un tronc i aquí començarà la veritable aventura i veurem el senyor Ruraru caminant descalç pel seu jardí, arrossegar-se com un cuc i notant les pessigolles que fa l’herba.
Les il·lustracions són clàssiques, sense elements que despistin, i per als infants de cicle infantil resulten fàcils de seguir i d’entendre.
Una bona lectura per llegir en veu alta, fent lectura modelada.
A la col·lecció original, en japonès, les aventures del senyor Ruraru consten de deu llibres. En català, de moment, se n’han publicat dues. la segona és “el violí del senyor Ruraru”.
LES DADES: Títol: El jardí del senyor Ruraru Autor: Hiroshi Itô Il·lustrador: Hiroshi Itô Traductora: Verónica Calafell Editorial: Club Editor Pàgines: 36 Barcelona. 2024
“Conillet de lluna” és el títol d’aquest àlbum que ens arriba de corea. Abans d’obrir-lo ens fa pensar en la “Sailor moon” dels anime i també en els “Mochis” una mena de dolços molt populars al Japó. Tot té una explicació perquè, de fet, els conceptes estan relacionats amb les creences populars que, sobretot a Orient però també a Mèxic i altres països, s’expliquen llegendes on la relació entre el conill i la Lluna és fruit d’imaginar la silueta d’un conill a la superfície de la Lluna. A partir d’aquesta imatge, les històries més inversemblants han anat circulant des de temps reculats.
En aquest relat, poètic, commovedor, ens narra què passa quan un bocí de Lluna cau a la Terra i queda molt trista, fins que un conillet farà tots els possibles per tornar-la a fer somriure lliurant-li el trosset de Lluna perdut.
La gràcia està en que el conillet es val dels jocs tradicionals per mirar d’arribar allà on és la lluna.
L’àlbum ens mostra unes imatges delicades, boniques de veres, que ens transporten als temes universals com l’amistat, el valor dels petits gestos i la determinació per aconseguir el que sembla impossible. A l’escola ens pot anar bé per introduir-nos en el mon dels jocs tradicionals, en l’art i les cultures orientals. Amb els infants de cicle infantil és perfecte per llegir les imatges, entendre com funcionen els àlbums i comparar les cases o els vestits coreans amb els nostres.
Recomanat per als cicles infantil i inicial.
LES DADES: TÍtol: Conillet de lluna Autora: Choi Young Ah Il·lustradora: Choi Young Ah Editorial: Libros del Zorro Rojo Pàgines: 48 Barcelona, 2024
El camino es tortuoso empinado y peligroso. Al llegar, llegas con asma, y te recibe un fantasma.
Gloria Fuertes
Al número 2 de la revista Grao 0-6, corresponent als mesos de juliol i agost, presentem una activitat relacionada amb la poesia de la Gloria Fuertes.
Els infants, com els poetes, tenen imaginació per crear imatges i jugar amb les paraules. També tenen memòria per conservar-les, relacionar-les i ensinistrar-les. A l’escola, la poesia ens proporciona grans moments perquè malgrat que pugui resultar misteriosa, difícil de penetrar i no sapiguem ben bé a què respon, no ens importa perquè allò que compta és què provoca en els infants.
L’acció que es presenta a la secció «Menjallibres» té a veure amb «El libro de Gloria Fuertes para ninos y niñas» editat per Blackie Books, i es va dur a terme amb infants de segon cicle infantil.
La mestra, per començar, va presentar una fotografia de la Gloria Fuertes, va preguntar si la coneixien i es van fer hipòtesis sobre qui podia ser.
Després es van llegir alguns poemes per acabar aprofundint en «Cómo se dibuja un castillo» i fent una acció plàstica reeixida.
Podeu llegir tot l’article a la “Graó 0-6” de juliol-agost 2024.
Para la niña chiquilla y el niño chiquillo estamos dibujando un castillo. Este castillo encantado está en un monte pelado. Aunque tiene ya mil años se conservan sus peldaños, se conserva de este modo, con sus fantasmas y todo, sus almenas defensivas sus torres reconstruidas, es un castillo famoso con su puente y con su foso; ….
L’Ànega i el Gat són els millors amics! Van al parc i quan hi arriben descobreixen que hi ha un tobogan nou, molt més alt que l’anterior i que baixa amb tirabuixó.
L’Ànega no pot esperar a pujar i estrenar-lo però el Gat no ho veu clar i se sent intimitat i amb por de lliscar pel tobogan. Pensa que pot ser perillós i que poden prendre mal. Així que intenta convèncer la seva amiga ànega de fer una altra cosa. A cada pàgina, el gat intenta ajornar la baixada pel tobogan. S’inventa excuses ridícules, però entenem que ho fa des de l’amistat.
Quan, finalment l’ànega queda convençuda que, efectivament el tobogan és massa perillós, el gat se sent malament i té un sentiment de culpa per haver privat la seva amiga de baixar. Per solucionar-ho s’ofereix a baixar ell primer i resulta que s’ho passa molt bé, cosa que l’ànega ja sabia que podria passar perquè sap com gestionar els sentiments del seu amic.
Aquesta història, per als infants de cicle infantil, ens mostra els sentiments que es produeixen davant les situacions noves i ho fa de manera divertida i creativa. Amb poques paraules, l’autora ens explica, fent un bon ús dels diàlegs, una història d’amistat i de com els uns protegeixen als altres.
L’autora, Ariel Bernstein, és capaç de fer-nos copsar les diferents intencions dels dos amics, malgrat emprin les mateixes paraules. Mireu, per exemple, com ens explica les paraules «emocionant» o «divertit» i com cadascun del dos amics ens mostren els seus sentiments contraris. Be, les expressions de les cares que dibuixa en Marc Rosenthal també ajuden.
Un bon àlbum per llegir en veu alta i per analitzar les imatges i les expressions dels personatges. Una lectura compartida és recomanable i segur que els infants entenen el sentit del relat perquè són situacions compartides.
LES DADES: Títol: Tu primer Autora: Ariel Bernstein Il·lustrador: Marc Rosenthal Traductora: Núria Riera Editorial: Brúixola Pàgines: Barcelona, 2024
Amb els contes, les mares i les àvies transmeten els coneixements del món, de la vida, de les relacions entre les persones i dels perills que ens envolten. Ho feien i ho fan, emprant el món simbòlic i aquesta experiència, que va passant de pares a fills, ens ajuda a avançar sense cometre els mateixos errors. El conte és l’element que té a veure amb el coneixement.
El joc, en canvi, ens ajuda a experimentar. Ric, rac, casa! I ens permet equivocar-nos una i altra vegada fins que assolim l’objectiu. Com el conte, ens fa passar molt bones estones, compartint el fet amb els companys i amics, aprenent a guanyar i a perdre, a trobar estratègies per anar avançant.
El joc està al nostre voltant perquè és una característica pròpiament humana (també s’ha descobert que alguns animals juguen). Si ens hi fixem veiem infants, joves, adults i gent gran jugant. A la pilota, a cartes, amb monopatins, al mòbil, fent sudokus, mots encreuats, disfressant-nos quan arriba el carnaval, passejant amb bicicleta, etc.
En el seu magnífic assaig «¿Jugamos?» (Paidos educación) l’Imma Marin cita a l’historiador Johan Huizinga, autor del llibre «Homo ludens» (Alianza) el qual defensa que les grans ocupacions dels éssers humans estan impregnades de joc. Hi estem d’acord.
Per jugar no cal gran cosa. D’entrada es delimita l’espai on es juga i es pacta amb la resta de jugadors. Aquest espai “màgic” pot ser imaginari o delimitat físicament. Pot ser un taulell, la plaça del poble o el parc, l’aula de psicomotricitat, el pati de l’escola, el poliesportiu, etc.
Després, s’expliquen les normes que cal seguir i es recorda el “fair play” o respecte a l’altre jugador. I poca cosa més.
El joc està present a les nostre vides i les empreses publicitàries ho saben i se n’aprofiten d’aquest fet. També ho saben les editorials i els autors que ens ofereixen un bon grapat de literatura relacionada. Per aquest motiu i per treure’n l’entrellat a tot plegat, el grup de treball “Passió per la lectura” hem dedicat el curs 2023-2024 a seleccionar els millors llibres per a infants on el joc formi part principal del relat.
En el dossier d’enguany hem modificat la presentació i hem ordenat les fitxes per cicles educatius i al final de cada fitxa trobarem els documents annexos, de manera que no haurem d’anar al final del document per trobar-los. Creiem que resulta més pràctic.
Han col·laborat en l’elaboració del treball sobre “el joc i les joguines” durant el curs 2023-2024:
Maribel Alarcón, Cristina Alcaraz, Núria Bello, Viky Bertran, Maria Bote, Mercè Carner, Esther Carrascal, Jaume Centelles, Bet Clapés, Ignasi Corral, Pilar Férriz, Sheila García, Désirée Grifé, Laura Lagunas, Montse marcet, Maria José Martínez, Maria Montobbio, Maria del Mar Piera, Montse Riart i Amàlia Ramoneda.
A continuació trobareu quatre dossiers que corresponen a cadascun dels cicles educatius d’Infantil i Primària. A cada dossier hi ha els llibre que hem considerat i les seves propostes didàctiques.
També podeu anar a la pestanya superior d’aquest blog (propostes didàctiques) i veureu que “Un, dos, tres, pica paret!” conté tot el dossier en un sol arxiu pdf.
Fa cosa d’un any, vaig tenir l’honor de presentar un llibre d’en Ricardo Alcántara. Va ser a la llibreria “lectors, al tren!” de Rubí. Aquell mateix dia, 28 de maig de 0223, vaig conèixer a l’Araceli, la il·lustradora. Vam estar comentant les imatges i el relat i vam preparar un joc per jugar-lo després de la lectura de “M’agrada!” que era el títol de llibre en qüestió.
Imagino que aquella primera col·laboració entre l’autor i la il·lustrador va ser plaent i agradable per al Ricardo i l’Araceli perquè fa uns dies ha vist la llum un segon llibre seu titulat “El guanyador és…!, editat per Malian, la mateixa editorial del País Valencià que el llibre citat més amunt.
En Ricardo ha publicat més de sis-cents llibres per a infants i joves i alguns d’aquests llibres han estat portats a les pantalles en forma de dibuixos animats. També he sabut que, recentment, L’IBBYcat ha presentat la seva candidatura al Premio SM 2024 que té com a objectiu reconèixer aquells autors que tenen una carrera literària d’excel·lència en l’àmbit del llibre infantil i juvenil.
Bé, anem al gra. De què va “El guanyador és…”?
És un conte protagonitzat per animals que, a manera de grup d’infants, estan vivint els darrers dies d’un campament d’estiu i el cap dels monitors, el mussol Andreu, proposa un concurs, una mena de competició, que promet emocions fortes a qui es presenti.
El mussol els explica en què consistia la prova: —Haureu de passar la nit al bosc, sols. Abans que es faci fosc, us endinsareu al bosc i tornareu al campament amb la primera llum del dia.
Com que la prova és complicada de superar, al principi només s’apunta el lleó, el més valent del grup, però davant la sorpresa i la incredulitat de tothom el conill Florenci també aixeca el braç.
El lleó, com podeu imaginar, no té cap dificultat per superar el repte. El conill, en canvi, viu una nit que mai no hagués pogut imaginar, fins al punt que està a punt d’abandonar. Les ombres, els sorolls desconeguts i, sobretot, la pèrdua del seu peluix li fan imaginar un grapat de perills.
No cal explicar quin va ser el resultat de la prova, ja us el podeu imaginar, perquè com diu el mussol: El més valent no és el que no té por, sinó el que té por i s’hi enfronta.
Com a la majoria de llibres d’en Ricardo Alcántara, hi ha un bon anàlisi psicològic de la situació (en aquest cas, les pors i la superació dels moments difícils) i un desenllaç feliç, amb un missatge optimista i positiu. Aquest tret definitori de la prosa d’en Ricardo s’agraeix, en un moment que sembla que el mercat editorial té una tendència cap a les històries tristes, catastrofistes i situacions dramàtiques de tota mena.
Pel que fa a les il·lustracions de l’Araceli, són un bon complement al text. La majoria de dibuixos són de plans generals, amb algun primer pla i projeccions isomètriques que fan de bon veure. M’ha passat una cosa curiosa i és que m’ha recordat l’estil de la Marianne Dubuc.
Lectura recomanada per a cicle infantil.
LES DADES: Títol: El guanyador és…! Autor: Ricardo Alcántara Il·lustradora: Araceli Plata Editorial: Malian Pàgines: 32 Torrent (València) 2024
La invitació a la lectura 