«Clown», el pallasso que esdevé un heroi

Fa vint-i cinc anys es va publicar en anglès aquest «Clown» que, ara, amb bon encert, podem trobar a casa nostra.

Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules, de manera que saber llegir les imatges és bàsic per entendre la història d’aquest pallasso.

«Clown» té el traç i l’estil particular d’en Quentin Blake, conegut sobretot perquè va il·lustrar les obres d’en Roald Dahl però també per alguns altres llibres memorables —recordem «Mister Magnolia» o «La barca voladora», per exemple— avui difícils de trobar.

Explica les peripècies d’un pallasso de peluix que és llençat a les escombraries, juntament amb altres joguines, i de com se les empesca per trobar una família que el torni a acollir, a ell i a la resta de peluixos.

La història és “llegeix” prou bé i és ideal per aquestes properes dates en què se’ns en va el mon de vista i consumim més del que toca. Una bona lectura per parlar de reciclatge, d’amistats, de valors.

I no us espanteu perquè els llibres sense text ens permeten explicar la història una i mil vegades i anar canviant el relat afegint o traient detalls que ens interessi destacar o no. Per exemple, si mirem la primera imatge podeu explicar qui és aquesta dona que baixa les escales amb posat seriós… Potser és la mare? O l’àvia? Sembla enfadada? O només fa cara avorrida, fastiguejada o cansada? On viu? Què hi té a les mans? Veieu el pallasso? Etc.

Els qui teniu por als pallassos, també teniu oportunitat de veure la part humana del personatge, més enllà de la seva vis còmica.

Els fans d’un altre imprescindible com és el «Monky» de Dieter Shubert, podeu fer un exercici de comparació i trobar les similituds perquè n’hi ha un bon grapat.

Felicitem a les editores de Meraki per aquest nou camí que han començat. Amb tota certesa, ens faran arribar bones lectures per als nostres alumnes.

I felicitem a Quentin Blake perquè segueix en forma als seus 88 anys.

Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Clown
Autor: Quentin Blake
Il·lustrador: Quentin Blake
Editorial: Meraki
Pàgines: 32
La Seu d’Urgell, 2021

«La giganta», un conte de transformacions

«La giganta» és un relat preciós que ens ofereix l’escriptora sueca Anna Höglund per a gaudi dels narradors de contes que volten per biblioteques, escoles i festes diverses.

Crec que l’autora parteix d’un relat popular al seu país i que l’ha recreat a la seva manera delicada i efectiva.

Hi ha una nena i el seu pare que és un cavaller que surt a lluitar contra una geganta que té atemorida la població. La geganta és capaç de convertir en pedra a tothom qui la miri. Aquí la referència a la mitologia és evident i recordem la Medusa que va ser vençuda per Perseu.

El relat flueix molt bé i seguim a la noia en el seu periple a la recerca del pare que no torna.

Hi ha algunes pàgines que són una pura delícia. Mireu, per exemple, aquesta:

Emotiu, oi?

El conte és ple de símbols ( el viatge, la trobada amb la vella auxiliadora que li facilitarà l’objecte que la protegirà de la geganta, el mirallet, el bosc, la transformació, etc.)

M’ha agradat la idea que sigui un personatge femení qui aconsegueix vèncer la geganta, allà on el seu pare, el valent guerrer ha fracassat. I a més, sense violència, emprant l’astúcia per enganyar la geganta.

Les il·lustracions semblen fetes amb litografies i acolorides amb posterioritat amb llapis, creant un efecte molt bonic.

Ah! I quan tanques el llibre i veus la contracoberta amb el mirall que et reflecteix la teva cara difuminada, llavors ho acabes d’entendre tot.

Un bon llibre que és adient per a infants de cicle inicial però que també pot ser explicat, a manera de narració oral, als infants de cicle infantil.

LES DADES:
Títol: La geganta
Autora: Anna Höglund
Il·lustradora: Anna Höglund
Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

Les primeres pàgines:

https://issuu.com/ekare/docs/lagiganta_issuu

«El conillet que volia pa de pessic», un relat rimat per a cicle infantil

L’estiu és ideal per a les converses tranquil·les. No hi ha pressa i les confidències i records afloren discretament per il·luminar-nos la vida de frases i pensament positius. Tinc la gran sort de conèixer persones formidables i que m’aporten la seva saviesa i la seva manera d’entendre la vida. Moltes són mestres o estan relacionades amb l’educació.

La setmana passada vaig conversar amb en Ramon Besora, compartint un berenar i revisant un projecte que tenim entre mans (de moment, secret). En Ramon és home generós i sempre té les portes obertes. A més, al watts que em va enviar m’avisava que no portés res. Ai!, quan et conviden a berenar és de bona educació aportar les pastetes, el gelats o una de les botelles reservades per ocasions significatives. Però en Ramon insisteix i li has de fer cas.

Vam estar xerrant de molts temes. Té una llarga història com a docent a l’aula i com a mestre que ha viscut èpoques fent d’editor on ha desenvolupat projectes originals i únics. Si algun dia ens fa cas als que li demanem que escrigui les seves memòries ho “fliparem”, com diu la meva neta.

El cas és que mentre berenàvem em va explicar, il·lusionat, que «El conillet que volia pa de pessic» s’estava traduint a l’alemany, també. És un àlbum il·lustrat per la Zuzanna Celej i que ja ha vist la llum en molt idiomes, coreà inclòs.

«El conillet que volia un pa de pessic» és un conte que té una estructura acumulativa i que llegit en veu alta té molta musicalitat perquè les frases estan rimades, amb uns versos elegants i fàcils de comprendre per la canalla de cicle infantil.

El relat explica que un dia el conill es lleva amb gana i decideix fer un pa de pessic. La resta de bestioles del bosc (un bosc mediterrani, fàcilment reconeixible) s’apunten a la festa i amb la col·laboració de tothom aconseguiran els ingredients necessaris per fer-lo.

Les il·lustracions són dolces i estan força treballades les expressions del animals, així com la flora abundosa, amb uns tons marronosos propis de la tardor.

Crec que és una bona lectura per llegir a la rotllana de la classe (o millor, a la biblioteca escolar) i parlar dels diferents animals que hi apareixen (conills, granotes, cargols, cérvols, formigues, eriçons, marmotes, pit-roigs, abelles, orenetes,esquirols, teixons, guineus, etc.) o dels ingredients per fer el pa de pessic.

No cal ni dir-ho però la narració ha d’acabar tastant un tros de pastís (amb xocolata, si pot ser).

Anoteu aquest relat per al primer trimestre del curs vinent.

LES DADES:
Títol: El conillet que volia pa de pessic
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Editorial: Edebé
Pàgines: 32
Barcelona, 2017

El joc de les formes al Guix d’Infantil

Ja ha sortit el número 110 de la revista GUIX d’INFANTIL corresponents als mesos de juliol i agost de 2021. El tema general gira la voltant de «Detectar i prevenir actituds violentes a l’escola».

A la secció «Menjallibres» que fem amb la col·laboració de les companyes de l’Institut de la Infància de Sant Cugat, presentem El joc de les formes, a quatre mans, una practica basada en el llibre homònim d’Anthony Browne, de qui aquest 2021 celebrem el seu setanta cinquè aniversari. Anthony Browne és un dels autors imprescindibles a la biblioteca escolar. Els seus àlbums meravellosos i les seves aquarel·les farcides de símbols i de detalls ens conviden a mirar-los i admirar-los una i altra vegada.

Amb els infants de cicle infantil hem disfrutat molt amb les seves històries. Hem passat por amb «El túnel», hem reflexionat sobre l’amistat amb «Cosita linda», hem rapejat amb «Me gustan los libros», hem confeccionat ninotets del neguit amb «Menjacabòries», i ens hem endinsat al mon de l’art amb les pistes gràfiques que apareixen a tots els seus àlbums.

Els llibres d’Anthony Browne, amb el seu estil sofisticat, el seu mètode de treball minuciós i les referències al surrealisme tenen similitud i comparteixen inspiració amb les obres de Maurice Sendak i Chris Van Allsburg.

La filosofia d’aquest autor ens recorda a Einstein quan deia que «el veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement sinó la imaginació» i això és el que ens proposa amb el seu «joc de les formes». Ens convida, com a mestres, a apostar per la creativitat a partir de les il·lustracions dels infants, a jugar i a divertir-nos cercant la inspiració arreu. Dibuixar, crear, són accions que ajuden l’infant a experimentar, a expressar les seves idees visualment, a enfortir el seu pensament creatiu. Saber llegir imatges és tan necessari com saber llegir paraules.

I expliquem com es juga a «El joc de les formes», un joc que ajuda a expressar les idees i desenvolupa el pensament creatiu. És el punt de partida per l’expressió oral, per imaginar històries, i per descriure el que han dibuixat.

Ho podeu llegir a la revista en paper o en format digital, anant al web de Graó: https://cat.grao.com/ca

Fer mitja, un relat fascinant

No recordo especialment a la meva mare ni a la tieta o les altres dones de la família teixint però segur que ho feien perquè a casa hi ha una pila de roba feta amb llanes (jerseis per a totes els edats, peücs, guants, gorros i bufandes). Sé que no és comprada i em balla pel cap que en alguna ocasió la mare acompanyava a ma germana que, per cert, és molt hàbil amb les agulles. A mi, no m’ho van proposar mai…

·Fer mitja” és llibre molt bonic que he llegit induït per l’anterior «Els estels». està escrit per en Jacques Goldstyn i dibuixat amb molta delicadesa, amb imatges tendres i commovedores.

El relat explica que des de petita, l’àvia María ha estat teixint. Un dia li explica a la Bruna, la seva neta, com va fer una de color caqui per al seu oncle quan va anar a la guerra i una altra d’angora amb la que va sobrar del xal del casament de la tieta Teresa. L’àvia fa guants, gorres i jerseis. La idea és teixir reutilitzant les llanes de les peces velles de roba.
De tots els treballs de l’àvia, hi ha una peça molt estimada que és una bufanda molt llarga feta de trossos dels moments significatius de la seva vida. La bufanda va a parar a la neta que se la embolica al coll. La nena està encantada amb la seva bufanda i se l’emporta a l’escola però amb les presses no s’adona que hi ha un fil que es queda enganxat a la porta i la bufanda comença a desfer-se. Ai!

«Fer mitja» és una història preciosa sobre el pas del temps, sobre els records i la memòria. El missatge que apareix per sota es refereix al valor de les coses, a conservar els objectes carregats de sentiments.

M’ha agradat molt la idea d’anar i tornar pel mateix indret i veure els canvis que se succeeixen en els diferents carrers (són de Montreal) i sobretot el format italià molt encertat per seguir aquesta aventura.

Lectura recomanable a partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Fer mitja
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Núria Sales
Editorial: Símbol
Pàgines: 84
Barcelona, 2021

SUPER-A contra les forces del mal

Estem vivint una edat d’or de l’àlbum il·lustrat que compta amb un nombrós grup d’il·lustradors amb molt de talent i unes editorials ben preparades amb especialistes en literatura infantil i juvenil, psicòlegs, grafistes i lingüistes que treballen per fer més fàcil l’accés a la lectura, atents a les respostes dels infants.

En les primeres edats és on l’àlbum ofereix unes possibilitats extraordinàries d’acostament a la lectura. La lectura de la imatge precedeix a la lectura del text i amb aquests tipus de llibres l’infant aprèn a passar les pàgines —bàsic— en sentit correcte, es familiaritza amb el temps particular de la història —pot aturar-se en una escena concreta, tornar enrere— i és un moment de reflexió, d’emoció, d’explorar la imatge, de fer-la seva o abandonar-la.

Si posem en mans dels infants una varietat prou àmplia d’estils i maneres de fer i de contar, els estarem ajudant a eixamplar el seu univers sensible, a llegir més enllà de l’evident i a valorar la realitat amb esperit crític.

Es tracta d’obrir el ventall a tot aquest món divers i extraordinari que ajuda al lector a prendre consciència de la història que s’explica i no encotillar-se en els estereotips visuals clàssics en els que les imatges sovint apareixen com a complement redundant del text.

Quan un text arriba a les mans de l’il·lustrador, les possibilitats de plasmació gràfica són múltiples, però hi ha uns codis comuns que activen la intel·ligència dels lectors. Els decorats se solen simplificar per facilitar la lectura, un senyal sol ser suficient per indicar-nos l’època de l’any o el lloc on passa l’acció (un parell d’arbres indiquen que estem al bosc, una oreneta que és primavera) i la tècnica emprada ens dona el to de la narració.

La imatge complementa allò que el text només insinua i afegeix detalls que fan més suggeridora la història que es narra. Aprendre a llegir les imatges, a interpretar el color i la forma, obre nous camins al coneixement i, també, a la fantasia.

Alguns autors per ressaltar la part còmica de la història juguen a dibuixar el contrari del que s’explica.

Ara, gràcies a la bona vista i al bon olfacte per descobrir les petites joies que circulen per les llibreries, la Montse Marcet, m’ha fet descobrir SUPER A, un àlbum que també juga amb les contradiccions.

El text d’en Txabi Arnal explica les peripècies d’una jornada d’una superheroïna i totes les missions que ha de vèncer. Imagineu, per exemple, que ens vol dir quan escriu:

SUPER-A gira amb la velocitat d’un tornado i aconsegueix escapolir-se de les urpes de Peluda Bèstia. L’esforç ha estat titànic. Se sent engarrotada. La nostra heroïna estira els músculs, llença el seu crit de guerra, creua la Gran Cascada i s’enfunda dins l’uniforme de superheröina.

O la missió número 6, quan diu:
De tornada al cau secret, un agent camuflat sol·licitarà la teva col·laboració per a transportar una mercaderia extremadament perillosa. Ajuda’l però ves amb cura. Si la mercaderia caigués a terra, esclataria i provocaria un bany de sang.

O quan ha de llençar un carregament de residus radioactius a un lloc segur.

I quan veiem les imatges que hi ha a la pàgina senar no podem fer altra cosa que petar-nos de riure quan veiem que la «Peluda Bèstia» és el seu gos, la «Gran Cascada» és la dutxa, la « mercaderia extremadament perillosa» és una síndria, el «carregament de residus radioactius» és la bossa de la brossa i així tot. Una història enginyosa.

Una activitat divertida consisteix en tapar el text i demanar als infants que n’escriguin un altre només veient les imatges. Després només cal llegir allò que hi diu a l’original i comparar les diferents maneres de veure la història.

Lectura recomanada a partir de quatre anys.

Els de la editorial “La Guarida” ja estan tardant en fer i comercialitzar el ninotet de la SUPER-A.

LES DADES:

Títol: Super-A
Autor: Txabi Arnal
Il·lustradora: Mercè Galí
Traductora: Susana Peix
Editorial: la Guarida
Pàgines: 40
Salamanca, 2021

Autoestop, un divertit conte acumulatiu que va sobre rodes

Guilherme Karsten és un autor i il·lustrador brasiler de qui només coneixia el seu «Iaia, para de fer fotos!» que va publicar Baula fa uns tres anys. Ara, acabo de descobrir aquest altre llibre seu.

El títol és prou explícit per als qui en algun moment de la nostra vida vam voler viatjar i, amb pocs recursos, ens vam aventurar a fer dit esperant una ànima caritativa que ens portés. Parlo de fa quaranta anys enrere, esclar!

Quan vaig veure el conte, en un primer moment en va cridar força l’atenció la portada, un vermell potent, senyal de perill, d’indicació que cal aturar-se, i una mà aixecada. A l’interior, unes il·lustracions amb colors llampants.

Vaig pensar que potser els nens de cicle infantil no n’havien sentir a parlar d’això de fer “autoestop”. M’equivocava. Em van dir que es fa autoestop per parar els cotxes… potser van fer una connexió amb la paraula “stop”. Van entendre el relat i fins i tot van fer les seves aportacions, sobretot referides als dos malfactors que hi surten: el lladregot i el llop.

El conte explica el viatge en cotxe d’un surfista que va a la platja i pel camí es va trobant tot de personatges que fan autoestop. Els va encabint com pot dins dels seu petit vehicle fins que es produeix el drama…

Son nou personatge curiosos que, cadascun d’ells, donen per a converses divertides. Per exemple, un submarinista que està a punt de casar-se o un heroi cansat que ha decidit convertir-se en un ciutadà normal.

El llibre és divertit i el text està rimat amb uns rodolins senzills i entenedors.

Crec que és una bona història per començar una sessió de biblioteca i parlar dels personatges que hi apareixen, ara que arriba l’estiu, la platja, les vacances, etc.

Com sol ser cada vegada més habitual, les il·lustracions són fetes a l’ordinador.

LES DADES:
Títol: Autoestop
Autor: Guilherme Karsten
Il·lustrador: Guilherme Karsten
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Si entreu al web de l’autor, podreu veure el Making Off d’aquest llibre. Cliqueu a:

https://www.guilhermekarsten.com/portfolio/carona

L’erugueta goluda està d’aniversari!

S’acaba de publicar la revista “GUIX D’INFANTIL”. És la número 109 i correspon als mesos de maig i juny. El lema d’aquesta revista és “conversar, dialogar per comprendre el món“.

A l’editorial podem llegir unes reflexions molt actuals sobre la pandèmia i les pantalles. M’ha agradat especialment una frase que comparteixo i que diu:

En el cas de l’educació infantil és ben clar que no hi ha cap solució digital substitutiva de la vivència del temps escolar. Per més meravelles tècniques que pugui fer la mestra, res que provingui del món virtual pot suplir el contacte, la calidesa, la complicitat, la compartició de vivències. Criatures de fins a 6 anys no gaudeixen del contacte síncron virtual ni necessiten més temps de pantalla, sinó que la majoria de vegades, tenint en compte la societat urbana en què vivim, és més important que l’escola proporcioni a la mainada riques experiències de contacte amb la realitat en interacció amb companyes, companys i persones adultes.

A la revista trobareu el segon articlet sobre literatura infantil. L’han escrit les companyes de l’Institut de la Infància, la Diana Comes i la Núria Vouillamoz i fa referència a un personatge mític: L’erugeta goluda.

Un parell de frases:

Us heu preguntat mai com pot ser que una erugueta tan goluda no tingui boca? No deixa de sorprendre’ns aquest petit insecte que menja i menja, i creix i creix, i mai veiem com. Aquesta llicència artística de l’autor Eric Carle també condueix a altres reflexions: sense boca, no sabem si somriu o està trista, i per tant obre una porta a la imaginació dels infants que tan acostumats estan a que els protagonistes dels contes expressin d’una manera clara les seves emocions.

Quan tenim entre les mans L’erugueta goluda, ens adonem que hem entrat a l’univers 0-3. Les seves pàgines de cartró gruixudes acabades en rodó, els forats que ens conviden a passar d’una pàgina a una altra, la simplicitat de la història que ens evoca els processos vitals… Tot això atrapa ràpidament al petit lector.


I més endavant es poden llegir propostes per presentar el llibre als infants.

La vida «En un pot de vidre»

Seguint amb la idea del conte «No sin mis cosas preferidas» que comentàvem fa uns dies, un altre llibre que ens parla de canvis de població i de deixar enrere amistats i moments únics és «En un pot de vidre».

Aquest àlbum ens parla d’en Liam, un conill blanc amb unes llargues orelles a qui agrada col·leccionar tota mena d’objectes. Tot el que troba ho guarda en pots. Són coses petites, normals i corrents, com ara plomes, pedres o flors.
Un dia el cel es tenyeix de color pastís de cirera i en Liam baixa al moll carregat de pots de vidre. Allà coneix a l’Evelyn i quan té tots els pots plens de llum color de cirera li’n regala un.

A partir d’aquell moment, en Liam i l’Evelyn es fan amics i recullen tota mena de tresors al bosc. Passen junts algunes temporades fins que un dia l’Evelyn li diu que ella i la seva família se’n va a viure lluny, a un altre lloc. Llegim: «El Liam va sentir una buidor al cor tan profunda com un pot de vidre sense res a dins»

Aleshores en Liam té una idea…

«En un pot de vidre» és un llibre que ens parla de les coses intangibles, de moments que podem visualitzar com si fossin estels fugaços que il·luminen la nostra vida per uns instants. Són metàfores que ens parlen de les amistats que perduren al llarg dels anys.

Les il·lustracions són boniques i sobretot ens magnetitzen els pots plens dels objectes més estranys i curiosos que el conill va guardant: Petites meravelles de vivències extraordinàries, com postes de sol, tulipes, boles de neu, xocolata calent, meteorits, etc.

Estem davant d’un llibre que ens parla de records i d’amistats perdurables. Recomanable a partir de quatre anys.

Al web de l’editorial Astronave podem llegir que la Deborah Marcero és una autora i il·lustradora de diversos llibres infantils que han guanyat el reconeixement de la crítica. Després d’ensenyar en escoles públiques de Chicago com a professora de literatura, la Deborah va adonar-se que la seva gran passió era escriure i il·lustrar llibres.

LES DADES:
Títol: En un pot de vidre
Autora: Deborah Marcero
Il·lustradora: Deborah Marcero
Traductora: Isabel Rosell
Editorial: Astronave
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021