El abrazo de la literatura


Estic feliç de comunicar-vos la publicació d’un assaig al voltant dels llibres que m’agraden i que considero que poden ajudar els infants a créixer.

Es titula «El abrazo de la literatura» i l’he escrit amb admiració envers els llibres que ens conviden a pensar i ens ajuden a trobar respostes al silenci. També dels llibres que ens parlen de temes vitals, d’aquells temes que ens ofereixen pensaments i idees per a una educació en valors, d’aquelles lectures que ens sacsegen per dins i ens il·luminen el camí.
El llibre pretén ser un document pràctic que faciliti el coneixement de títols de literatura infantil que tracten sobre alguns dels temes universals.

A la primera part exposo algunes reflexions compartides que intenten donar resposta a aspectes relacionats amb la lectura. Parlo també d’història de la lectura, fake news i lectura en pantalles, i plantejo les estratègies que ajuden els nens a comprendre el que estan llegint.

La segona part està estructurada seguint un ordre de dins cap a fora, d’allò personal a allò més general. Són cinc blocs en els que hem seleccionat per a cada un d’ells tres temes i a cada tema hi ha tres lectures que abasten diferents franges d’edat.
Al primer bloc, titulat «A bordo del Proteus» en record de la novel·la d’Asimov «Viatge al·lucinant», hi trobareu aquells llibres que versen sobre el creixement personal i la relació amb els altres. Se centra en aspectes d’autoconeixement, ètica i filosofia de vida.
El segon és «Dickens vive» titulat així per Charles Dickens, autor anglès que va escriure obres plenes de sentiments trobats. Els sentiments convé conèixer-los per poder controlar-los. Tres d’ells, els tractem en aquest capítol: La por, la venjança i el dol.
El tercer, «Círculo de confianza», relata situacions que ens passen amb la família més propera, englobant als germans, pares, mares i avis. També formen part del cercle les mascotes.
El quart, «La tribu educa», és un homenatge a Tonucci, pedagog italià que defensa una infància autònoma, usant aquesta frase per valorar a tots els que conformen el món proper a l’infant: L’escola, els veïns, els amics, els grups de teatre, les activitats extraescolars, la biblioteca, etc., com a agents educadors.
L’últim bloc ens obre els horitzons al viatge, a escalar muntanyes per poder gaudir del paisatge, per no perdre’ns i per comprendre la transparència que explicava Neruda quan deia que el món és «Una esfera de cristal». Les propostes lectores d’aquest bloc inclouen també alguns enginys mecànics que ajuden a la conquesta de nous mons.

Aquests temes són recurrents, repetits i conformen un corpus que plana per les aules, tot i no ser, de vegades, curriculars. La vida de l’escola és això, precisament, “vida” que es va construint i que necessita donar respostes a uns alumnes que, sovint, tenen altres necessitats, altres inquietuds i mil preguntes.

Cadascuna de les lectures va acompanyada d’una proposta didàctica, més o menys estimulant, divertida, reflexiva o emotiva.
Confio en que aviat el puguem presentar físicament. M’agradarà conversar-lo amb vosaltres.

El podeu adquirir clicant AQUÍ

Joc: La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap

 

Ressenyes:

Jaume Carbonell al Diari de l’educació: https://diarieducacio.cat/dotze-llibres-sobre-educacio-collita-de-2020-1r-semestre/

Laura Lagunas al GUIX de juliol 2020: aquí

Susanna Turon:No estem sols, al Blog Escola de Llibreria

LES DADES:
Títol: El abrazo de la literatura. Itinerarios lectores para infantil y primaria
Autor: Jaume Centelles
Editorial: Graó
Col·lecció: Graó educación, núm. 334
Barcelona, 2020

Joc de cartes: El árbol de los recuerdos

«La meva casa al bosc», un llibre-joc en forma d’acordió

«La meva casa al bosc» és un llibre dels que s’anomenen «Leporello», un llibre que es desplega com un acordió. No fa gaire, en vam presentar aquí mateix un altre, recordeu?: «La goteta»

Aquest és un àlbum de cartró que es desplega i ens convida a visitar la casa d’un narrador desconegut. Quan arribem a la darrera imatge la porta de la casa ens incita a entrar i continuar la visita pel seu interior, passant per totes les habitacions.

És genial perquè quan llegim el breu text que acompanya les il·lustracions de línia blanca trobem molts detalls que conviden a la conversa.

«La meva casa al bosc» és un objecte atractiu, bonic i que recorda les cases de nines on els infants poden construir la seva pròpia història, jugant amb els objectes que estan representants a cadascuna de les “pantalles” i que una mirada atenta permet descobrir. Ah! I el llibre va acompanyat d’una coberta que amaga a les guardes un joc de descoberta.

El viatge per arribar a la bonica casa de fusta que hi ha al bosc ens convida a baixar del tren, pujar a l’autobús i observar el poble, el riu i el bosc, en un viatge que és una oportunitat per descobrir animals, plantes i persones escampades al llarg dels quatre metres que ocupa el llibre desplegat.

A la part del darrera veiem la casa per dins. Hi ha mobles, objectes, joguines, però no apareixen humans i aquest detall ens obre la possibilitat a múltiples interpretacions: Qui hi deu viure? Què fan? Com són? Què els agrada?, etc.


Una proposta que es pot fer és dibuixar la nostra pròpia casa per fora (la façana) i per dins, a la manera de «La meva casa al bosc».

Amb el llibre desplegat podem fer joc simbòlic amb els ninotets que tinguem a casa o a classe. Ho xalareu!

Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES
Títol: La meva casa al bosc
Autora: Laëtitia Bourget
Il·lustradora: Alice Gravier
Traductora: Andrea Rovira
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 34
Barcelona, 2019

“El Petit Pelut”, una sèrie de còmics (genials) sense text

Els contes de “el petit Pelut” són una sèrie de vint-i-tres àlbums il·lustrats (traduïts al català) que tenen molt d’èxit entre els infants i també entre els adults, a França i Bèlgica. Estan a l’alçada de Tintin, Spirou, Els Barrufets o Lucky Luke, per citar els més coneguts aquí.

“El Petit Pelut” són uns còmics per als més petits, sense text, escrits per la Céline Fraipont i il·lustrats a tinta pel seu company Pierre Bailly.

El petit Pelut és una mena d’ésser negre (no és un infant, però tampoc sé si és una formiga o un eriçó…) que té un nas vermell; no parla però el seu món és ben entenedor, divertit i amb un humor intel·ligent.

Els temes que abasten no defugen situacions delicades com els refugiats, la solitud, la depressió, etc.

Si els llegiu amb els vostres alumnes, trobareu motius de conversa i reflexió a cada pàgina. A més hi ha detalls i constants que es van repetint a cada àlbum. Per exemple, tots comencen igual, de bon matí, amb el Petit Pelut acomiadant-se de la mare i marxant cap a l’escola. Mai hi arriba perquè viu situacions extraordinàries.

En algun moment de la historia passa per un cert neguit o tristor i llavors, agafa de la seva motxilla carbassa un amulet, una fotografia d’ell mateix amb la seva mare, que el tranquil·litza.

Aquest cap de setmana vaig portar un dels contes de “el Petit Pelut” a la néta i vam xalar de valent. Essent com és una introducció al còmic, pensava que li costaria d’entendre però no!, es va entusiasmar i ara ja sé quins seran els propers llibres que llegirem junts, sens dubte.

 

LES DADES:
Títol: El regal Pelut
Autora: Céline Fraipont
Il·lustrador: Pierre Bailly.
Editorial: Base
Pàgines: 32
Barcelona

Una carrera épica en un hipòdrom

La primera pàgina d’«Una carrera épica» ens mostra els assistents a la cursa molt ben vestits, engiponats com es tractés del «Gran National» anglès. És una festa i alguns estan mirant pels prismàtics per no perdre’s detall.


A la segona pàgina hi ha els cavalls neguitosos i els genets mirant-se els uns als altres, expectants a que comenci la cursa. De sobte, un ¡BANG! dona el tret de sortida i corren a gran velocitat camí a la meta.

Les següents pàgines són molt plàstiques i veiem diverses argúcies divertides per intentar guanyar. També hi ha alguns que queden eliminats directament.

Les il·lustracions, humorístiques, són de línia clara, i el forma és molt gran, allargat (crec que té un nom però no n’estic segur… Italià, potser?)
L’autora, la Marie Dorléans ha confegit un relat senzill però enginyós que acaba de manera espatarrant.
A casa nostra no tenim hipòdroms però en d’altres països les curses són habituals i els espectadors coneixen els noms dels genets i les característiques dels cavalls per poder fer apostes i endevinar qui pot guanyar.
Destaca la gama de colors suau i harmònica, amb força detalls de línia neta I clara.
El text és breu i les paraules estan ben triades.


Un llibre bonic per llegir amb els infants a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Una carrera épica
Autora: Marie Dorléans
Il·lustradora: Marie Dórleans
Traductora: Roser Sánchez
Editorial: Astronave
Pàgines:32
Barcelona, 2019

Els polls ja són aquí, novament!

Mares i mestres em comenten que han tornat els inevitables polls a les escoles. És com una migració, cada any apareixen sense avisar. Ho notem perquè els infants comencen a gratar els caps i els adults reneguen i maleeixin a les imperceptibles bestioletes de no més d’un parell de mil·límetres.
De llibres que en parlen, n’hi ha alguns, però aquest «Salti qui pugui» de l’Agnès Lestrade és diferent perquè ens situa en el punt de vista del paràsit.
A la portada veiem el poll arrapat als cabell d’un infant com si fos un genet cavalcant per planes i muntanyes. El poll ens diu que té un súper cavall preferit que el porta a tot arreu.

El cavall, naturalment, es el nen i la crinera, els seus cabells. L’infant, sense adonar-se contribueixi a la felicitat del poll fins al punt que aquest, content i feliç convida a d’altres amics a unir-se a la festa. «No estaria bé guardar-me aquest cavall només per a mi!» diu.


Però hi ha un petit inconvenient i és que el poll s’enfada en veure que el seu cavall es posa nerviós, renilla i se’n va galopant… Així que pren la decisió de canviar de cavall i salta als cabells d’una nena.


El text és divertit i les imatges de l’Annick Masson, senzilles i amb plans molt grans ens acosten d’una manera força expressiva a la realitat. La imatge de tota la classe gratant-se, mestra inclosa, és genial.


El tema dels polls a les escoles dona per molt. En parlarem a l’Ofici d’educar (Catalunya ràdio), d’ací uns dies, amb metges, al·lergòlegs i altres especialistes que ens aportaran (o no) alguna solució.
Lectura recomanada a partir de 4 anys.

LES DADES:
Títol: Salti qui pugui!
Autora: Agnès de Lestrade
Il·lustradora: Annick Masson
Traductora: María Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 32
Sant Feliu de Guíxols, 2017

«Bill i Janet», l’últim treball de la Julia Donaldson i l’Axel Scheffler


Aquests dies hem viscut un episodi estrany amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Els qui tenim familiars treballant a Londres ho hem anat seguint amb interès. Casualment ha arribat a les meves mans el darrer llibre de la Julia Donaldson i l’Axel Schefler, parella d’artistes de qui hem referenciat alguns dels seus àlbums. El seu títol és «Bill i Janet» i recorda l’estil de «El Grúfal», el seu llibre més icònic, o «Quina escombra més guapa!», «L’home pal», «Els cinc lletjos» i «El cargol i la balena», entre d’altres.
Aquest «Bill i Janet» explica que en un planeta molt llunyà vivia una jove vermelleta que es deia Janet i també, no gaire lluny, un jove blauet que es deia Bill. Ja veieu de què va la cosa, no?
La Janet vivia amb els vermells i li agradava banyar-se en el seu llac fins que un dia es va cansar i va decidir sortir a voltar pel planeta.

En Bill feia saltirons pel turó fins que un dia va pensar que allò era molt avorrit i va decidir sortir a passejar pels voltants.
Accidentalment, en Bill i la Janet es troben al Bosc Encantat, s’agraden i es posen a jugar junts fins que son descoberts pels respectius avis que els arrosseguen a cadascú amb els seus i els adverteixen que no ho tornin a fer. On s’és vist un blauet amb un vermellet!

Però ells continuen reunint-se en secret fins que, finalment, decideixen casar-se en contra de les seves famílies respectives. La única solució que troben és fugir, robar un coet i fugir del planeta.
Davant d’aquest fet insòlit les dues famílies s’alien i surten a la recerca dels amants. Pel camí comprendran que no hi ha tantes coses que els separen.
Trobaran els amants? Pots imaginar-ho, oi?

Un conte sobre la tolerància i l’acceptació de la diferència.
Com la resta de llibres de la Julia Donaldson, sospito que l’original també està escrit en forma de rima però no n’estic segur. De qualsevol manera, la traducció obvia aquest fet i es fa entenedora, a diferència d’altres traduccions anteriors que han cercat mantenir la rima. Amb poc èxit, tot s’ha de dir.
Lectura recomanada per a cicle infantil. Té moltes possibilitats plàstiques i de conversa.
Lectura oportuna, en un moment en que el Brexit qüestiona les relacions amb els immigrants i l’intercanvi de cultures. «Bill i Janet» té un missatge fàcil d’entendre. Tot i que els personatges visquin en planetes llunyans i tinguin formes estranyes, la realitat els fa més humans del que podem pensar.

LES DADES:
Títol: Bill i Janet
Autora: Julia Donaldson
Il·lustrador: Axel Scheffler
Traductora: Núria Riera
Editorial: Brúixola
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Coses que se’n van, que es transformen, que passen.


El títol és prou explícit. Les coses se’n van, ens diu. Però perquè marxin, abans han d’haver arribat, no?
L’autora italiana Beatrice Alemagna ens presenta unes situacions quotidianes en la vida dels infants per recordar-nos que, a la vida, tot passa (o gairebé tot) i ho fa amb alguns exemples compartits per molts de nosaltres. Comença recordant que la son se’n va i ens despertem però també que la pluja i el mal temps, donen pas al sol. A partir d’aquí, un enfilall de situacions que podem reconèixer: les notes musicals, les bombolles de sabó, els polls (agg!), els mals pensament, el fum d’una tassa de cafè, les llàgrimes, etc.
La curiositat de l’àlbum és que presenta les situacions a doble pàgina i entremig hi ha un full de paper vegetal translúcid que deixa entreveure i anticipar què passarà. Per exemple, a l’esquerra llegim «Una ferideta desapareix (gairebé)»

I en girar el paper vegetal veiem «sense deixar marques.»

De fet, el full vegetal sembla que s’endugui els problemes, és com una mena de filtre de les emocions.
A l’escola ho vivim contínuament. Des del moment que arriben acompanyants del pare o la mare i aquests desapareixen. O quan hem d’aturar l’activitat perquè ha parat de ploure i anem a veure l’arc de Sant Martí.
Les il·lustracions a gouache confereixen un aspecte curiós, diferent, i ressalten l’estil particular d’aquesta autora.
És un llibre per llegir en companyia dels nens petits i anar comentant les situacions. Primer, llegir la pàgina de l’esquerra i, després, pensar que passarà quan girem el full semitransparent. És divertit veure ara els ulls tancats, ara oberts, ara una boca amb dents, ara sense dents.
Un llibre per parlar de les pèrdues, de les físiques i les emocionals. Comentar les situacions que s’esmenten serveix per esvair la possible angoixa que es genera en alguns infants.
El final està ben pensat perquè ens parla de la única cosa que no canvia, de la seva immutabilitat i solidesa.

I sobre el format, una mica més de generositat en les mides potser hagués fet l’obra més lluïda. Ei, potser…
Els full de paper vegetal semblen prou sòlids. En mans dels nostres alumnes aguantaran, oi?
Recomanat a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Les coses que se’n van
Autora i il·lustradora: Beatrice Alemagna
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Combel
40 pàgines
Barcelona, 2019

La “promo” de l’editorial:

Bruno Munari i l’esperit de la infància

De tant en tant toca endreçar la biblioteca personal. És en aquestes ocasions quan un llibre et troba i et fa venir al cap els bons moments compartits. M’ha passat recentment amb els llibres d’en Bruno Munari, els de la col·lecció de «Corraini editore», que encara conservo. Els he tornat mirar i he comprovat la seva potència visual i plàstica. Són uns llibres que en Munari va fer l’any 1945 (fa més de setanta anys) i que mantenen el seu esperit, la curiositat de conèixer, de descobrir, de comunicar.

Munari va ser un precursor dels àlbums il·lustrats però sobretot de com s’han d’organitzar els espais, els moviments, l’arquitectura de l’obra escrita.
Se n’ha parlat abastament dels seus “I prelibri”, una joia per als infants de la primera infància, ideals per a les escoles bressol, però hi ha altres llibres d’en Munari que convindria tenir a les escoles, com la “Storie di tre uccellini”, per exemple.

La «Història de tres ocellets» explica que hi ha tres ocells tancats en una gàbia. El llibre ens narra com van acabar tancats allà i ens va contant les seves històries usant fulls que amaguen parts del relat, obligant-nos a obrir-los com si fossin gàbies i així alliberéssim els ocells.
Aquest conte forma part d’una sèrie que va dedicar-li al seu fill Alberto. Són llibres amb pestanyes, forats i dissenys grans i elegants que conviden a un joc de descoberta i d’investigació, i que et deixen encisat per la màgia que pot crear el paper.

Qui era en Bruno Munari? Nascut a Milà el 1907, va conrear múltiples activitats artístiques (dissenyador, pintor, escriptor, professor a la Universitat Harvard, etc.) i no es va identificar amb cap moviment artístic concret. Munari era, sobretot, un observador, com un nen curiós per descobrir contínuament els múltiples aspectes de la realitat que ens envolta, per posar de relleu fins i tot els aspectes invisibles.

Llegint la seva biografia, s’entén perfectament el personatge. Si aneu a «youtube» i feu una cerca, trobareu nombrosos documents dels tallers que feia amb infants i segur que podreu fer-ne de semblants amb els vostres alumnes.

«El mur al mig del llibre», una narració sobre els prejudicis

El llibre que ha tingut més èxit entre les criatures de la família aquestes vacances de Nadal ha estat «El mur al mig del llibre». L’he llegit moltes vegades i he trobat detalls que el fan molt recomanable, malgrat la seva aparent senzillesa.
Perquè els ha agradat tant a la canalleta? Què el fa tan atractiu? Una de les singularitats és que (com passa cada vegada més amb diversos autors, i en aquest cas també l’il·lustrador) trenca la famosa «quarta paret» i fa que els personatges interactuïn amb el lector que és qui se n’adona del que està passant realment.
Quan arriba el llibre a les teves mans has d’estar atent a diversos detalls que són els punts forts de la narració. Per exemple, al principi t’has d’adonar que al terra hi ha un maó caigut. És crucial perquè és el maó que falta al mur que hi ha al mig del llibre i que el personatge principal —una mena de petit cavaller medieval amb armadura— s’afanya a agafar i mirar de col·locar al capdamunt del mur.
Mentrestant, a les pàgines senars veiem el que hi ha a l’altra banda i quan avancem pàgines ens n’adonem que el rinoceront, el tigre i el goril·la que semblaven perillosos fugen espantats per un ratolí. Bé, altra cosa és l’aparició de l’ogre.
En paral·lel, a la banda de l’esquerra, a les pàgines parells, mentre el cavaller està reparant el mur que segons ell el protegeix, un cocodril amenaçador apareix i les aigües comencen a pujar.
Anem passant pàgines i els esdeveniments succeeixen ràpidament mentre que el petit cavaller ni se n’adona del que està passant a la seva banda de mur. Està convençut que és la segura i que a l’altra banda passen coses terribles. Fins i tot hi ha un ogre!


És una història encantadora, ben construïda i que permet observar com en Jon Agee ha cuidat tots els detalls. Per exemple, l’ús dels espais blancs. És genial comprovar com van passant de l’esquerra a la dreta progressivament.
L’ús de les formes també mereix especial atenció. Fixeu-vos en l’escala, per exemple, com es recolza sobre el mur formant un triangle que s’equilibra amb les figures dels animals de la dreta on fins i tot el tigre sembla que adopta una posició simètrica amb l’escala. Quelcom de semblant passa amb l’ogre i el cocodril, «figures mirall» podríem dir.


L’ús del text és curiós perquè sempre està a la part on és el cavaller. Primer a l’esquerra i quan el cavaller passa a la dreta del mur, el text també salta.
L’ús del color, ah!, està ben pensat. Tons blaus i verd a l’esquerra, marrons i carbassa a la dreta.
No us perdeu les imatges còmiques de l’ànec o els ulls dels personatges que recorden als magnífics ulls que dibuixa el gran Jon Klassen.


Un llibre molt potent que, sobretot, conté un missatge sobre els prejudicis que tenim les persones. És el que cal reforçar quan l’expliquem als infants de cicle infantil. És allò que ens vol transmetre l’autor.
A l’editorial diuen que «Jon Agee ens parla de com n’és, d’important, eixamplar horitzons, obrir-nos a nous mons (interiors i exteriors) que ens enriqueixen i són la nostra veritable fortalesa.» Totalment d’acord.
Recomanat per a infants de cicle infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: El mur al mig del llibre
Autor: Jon Agee
Il·lustrador: Jon Agee
Editorial: La casita roja
Pàgines: 48
Barcelona, 2019

Els llibres bonics d’Animallibres

Hi ha editorials que aposten per l’educació i estan molt a prop de les escoles, oferint llibres variats i de qualitat. Els mestres ho agraïm. Un d’aquests segells és «Animallibres» i segur que a la biblioteca escolar teniu molts dels seus títols.
Al seu web diuen que estan «especialitzats en literatura infantil i juvenil que aposten per una literatura de qualitat que ajudi els nens i les nenes a créixer amb històries divertides, màgiques i originals. Tenim com a objectiu fomentar la lectura, amb llibres adaptats als interessos dels joves lectors, i amb una edició acurada tant pel que fa al text com a les il·lustracions. A més, volem col·laborar amb la tasca dels mestres amb propostes didàctiques que ajudaran els educadors a fer gaudir de les lectures i treure’n el màxim profit


Al seu catàleg tenen més d’una dotzena de col·leccions: Llibres de cartó per començar a llegir, àlbums il·lustrats, històries de detectius, de màgia, per fer-se un tip de riure, aventures per descobrir el que amaga la ciència i un grapat de relats per gaudir del plaer de la lectura des de ben petits.

La visita al seu web requereix una bona estona. És força complet i de disseny agradable. M’agrada comprovar que a la seva nòmina d’autors tenen a Olivier Tallec, Julian Press o Patxi Zubizarreta, entre d’altres. També trobareu el seu programa d’animació a la lectura.

LES DADES:
Web: https://animallibres.cat/
Facebook: https://www.facebook.com/Animallibres/
Canal Youtube: https://www.youtube.com/channel/UCt1Adh5mWx5FVlC3PjiEYSg

 

Amb en Jordi Martín, editor. (fotografia feta per Désirée Grifé)