animals

by

“El nino de drap”. La història de la Núria Serrallonga, pionera en humanitzar la sanitat

La relació entre la infància i la sanitat és una preocupació de molta gent que aposta per dotar als equipaments sanitaris d’un ambient lúdic, agradable i proper als infants. Hi ha iniciatives genials que van en aquesta línia d’establir vincles i fer que les estades o visites als centres de salut i hospitals no esdevinguin tragèdies on els pares i les mares han d’estirar de la mà dels fills per entrar.

Fa uns mesos, l’Imma Palahí em va presentar la Lourdes, treballadora de l’Hospital Infantil Sant Joan de Déu i vam estar parlant de la persona que va impulsar tot aquest moviment d’humanització de la sanitat infantil, la Núria Serrallonga, una infermera i psicòloga companya d’ella a Sant Joan de Déu. Em va fer avinent que hi ha un llibre que explica l’origen i el procés d’aquesta transformació: El nino de drap. Fa poc el vaig rebre.

Fotografia extreta del web de Sant Joan de Déu

Té format de conte i ens apropa al procés de gestació d’aquest model assistencial orientat a millorar l’experiència i l’hospitalització dels infants i les seves famílies.

L’he llegit i el que explica el relat és extraordinari! Narra com la Núria va dedicar molts esforços i a viatjar als Estats Units per conèixer de primera mà la tasca de la “Child Life” figura desconeguda en el nostre país. Ella deia “Jo veia que alguna peça no acabava d’encaixar. Els nens es restablien, això sí, però mentre eren amb nosaltres, deixaven de ser nens, deixaven enrere tot el que era important a la seva vida. És clar que el primer de tot és recuperar la salut, però, i si poguéssim fer les dues coses? Guarir-los i fer-los sentir bé en un lloc tan estrany i lluny de casa”

Vaig tenir l’honor de compartir un matí amb la Núria (la primera Child Life d’Espanya) que em va mostrar quina era la seva feina i com va introduir els gossos a l’hospital, els ninos de drap per explicar als infants el procés de l’operació al que es sotmetrien, els Pallapupes o els músics, entre d’altres. Després vam fer un tomb per les diferents instal·lacions on vaig poder veure de primera mà una entrada meravellosa amb espais de joc, tobogans, parets amb enigmes, etc.

Recomano el llibre a tothom i comparteixo algunes reflexions que trobareu al web de l’Hospital de Sant Joan de Déu on podeu comprar el llibre.

“Imagineu el mateix nen a qui algú explica fins que ho entengui quin és el problema que té, amb l’ajuda d’un nino de drap. Que algú l’acompanya per aquell lloc que no coneix i li fa veure que tot plegat és allà per ajudar-lo. Que algú li deixa tocar els aparells desconeguts perquè vegi que no són monstres. Que algú li explica per què se l’enduen i convida els pares a acompanyar-lo. Que algú treballa amb les metges i les infermeres perquè les coses no li facin mal. Que algú s’inventa mil maneres de distreure’l perquè tot passi més de pressa. Que algú vetlla perquè conegui els mestres, els músics, els gossos de l’hospital… Que algú fa que pugui riure amb els pallassos. Que algú fa tot el possible perquè no deixi de fer la seva vida de nen”

LES DADES:
Títol: El nino de drap
Autora: Maria Josep Planas
Il.lustrador: Xavier Krauel
Editorial: Edicions Hospital de Sant Joan de Déu
Pàgines: 82

by

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» per gaudir de la lectura guiada

El títol ja ens adverteix com pot acabar la història i s’agraeix perquè llegeixes les darreres pàgines amb el cor encongit i no pots evitar les llàgrimes.

El relat està narrat en primera persona per un gos, en Parrac, i entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.
És una lectura tranquil·la, amable, de fets quotidians, del dia a dia d’un gos que conviu amb una dona, l’Anna, i el seu fill, en Pol. També apareix de tant en tant l’àvia materna i més enllà de la meitat de la novel·la apareixeran dos cadells de gat.

El vocabulari és entenedor i a cada capítol —breu— el gos recorda algun moment de la seva vida amb l’Anna i en Pol. Solen ser moments emotius, relacionats amb la natura, el menjar, les estones viscudes a la platja, etc. explicats amb paraules dolces i tendres, però que et fan reflexionar sobre el sentit últim del que fem.

A banda dels records, també hi ha un deteriorament de la salut del gos, visites a ca la veterinària, pèrdua de mobilitat, etc., fins al desenllaç fatal.

Per exemple, en una terrassa d’un càmping mentre la mare i el fill llepen uns gelats el gos, estirat als seus peus, veu una filera de formigues dirigint-se a fer un àpat amb els gotes de gelat que li cauen al Pol a terra i el gos es pregunta: Com és que son tan petites si no paren de menjar?

O quan es pregunta: com és que tots els gossos sabem nadar si no hem fet cap curset de natació?

Com podem llegir a la contracoberta:
Un relat divertit i emocionant que ens recorda que, a vegades, la felicitat s’amaga en la pluja fina del dia a dia, plena de records i històries que val la pena explicar.

M’ha agradat molt i el premi Folch i Torres 2024 que se li va atorgar és merescut.
Lectura recomanada a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: L’extraordinària vida d’un gos a les últimes
Autor: Joan Berlanga
Il·lustradora: Karina Cocq
Editorial: La Galera
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

by

«La bicicleta del senyor Ruraru», una nova aventura de l’home seriós

El senyor Ruraru, l’home amb ulleres, bigoti i pantalons vermells, quan fa bo surt a passejar dalt d’una bicicleta, al turó que hi ha darrere de casa. Així comença la sisena aventura del senyor Ruraru i, com les anteriors, comparteix amb els animals que hi viuen per allà tot el que li passa.

En aquest cas, la història té dues parts. La primera explica un diumenge en que el senyor Ruraru surt amb la bicicleta, puja al turó i després el baixa camí del riu. Allà descansa, dina, fa una becaina i torna cap a casa. Un dia perfecte.

La segona part, segueix un mateix començament però apareix un ratolí que l’atura i li demana si se l’enduria a fer un volt amb la bicicleta. El senyor Ruraru li diu que sí sense saber que acaba d’obrir la porta a la resta d’animals que també hi volen pujar.

La imatge és molt còmica, com si d’un malabarista de circ es tractés. Pujar el turó serà més complicat però ho aconseguirà. Després vindrà la part més agradable i divertida del dia.

Unes imatges senzilles, de línia clara, amb uns personatges somrients i que els adults poden intuir que recorden a altres animals que els infants reconeixeran més endavant, potser. Segur que trobeu alguna coincidència amb el Grúfal o el Cobi, per exemple.

Ara mateix ja s’han publicat el sis primers títols i imagino que aniran sortint més aventrues fins a completar tota la col·lecció (deu) per a gaudi dels infants de cicle infantil.

En vam parlar en aquest blog el 15 de novembre passat.

LES DADES:
Títol: la bicicleta del senyor Ruraru
Autor i il·lustrador: Hiroshi Ito
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Club editor
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

by

«Mai ballis amb un dinosaure» o ballar sempre al so de la pròpia melodia

Amb «Mai facis pessigolles al tigre» vaig conèixer l’obra de la Pamela Butchart. Anava d’una noia decidida, valenta i esbojarrada que va amb els companys d’escola al zoològic i tot el que allà succeeix. És mot divertit. Les il·lustracions d’en Marc Boutavant ajuden a passar una bona estona i riure amb les peripècies d’aquesta nena hiperactiva.

Ara, poc més de vuit anys després, es publica un altre àlbum d’aquesta parella i ens presenten una altra nena, la Peri, que tampoc pot parar quieta. En aquest cas, la seva passió és el ball i mou els peus i salta i gaudeix com ningú seguint el ritme a la seva manera, sense importar-li altra cosa que ser feliç.

Posant un llibre al costat de l’altre trobes algunes similituds a la portada, començant per títol. Veiem l’adverbi “mai”, també hi ha la presència d’un animal i una nena que és la protagonista, somrient, feliç.

En ambdues portades interpretem que les noies són transgressores. Una, perquè aguanta una ploma i ja sabem què es pot fer amb una ploma, i l’altra perquè directament està ballant amb un dinosaure. Resumint-ho en poques paraules, estan fent un Gandhi (de vegades allò que és correcte és desobeir).

El relat explica que la Peri, la protagonista, aconsegueix anar a l’acadèmia de dansa on va la Rita, la seva germana gran, i allà tindrà algunes dificultats per seguir les indicacions de la senyoreta Puntetes, la mestra de dansa. Quan la resta de nois i noies se’n surten i fan el que la mestra indica, ella balla al seu aire, lliurement i amb una empenta i vitalitat desmesurada.

Aquesta manera “salvatge” de ballar li portarà conseqüències. I aquí comença la veritable història. Tot plegar resulta una mica non-sense però no pots fer una altra cosa que deixar-te seduir veient amb quina gràcia balla la nena amb el dinosaure que se li apareix màgicament.

Les il·lustracions d’en Boutavant, especialment les imatges a doble pàgina, són divertides i, en una sessió de lectura modelada amb els infants de cicle infantil, a l’aula o la biblioteca escolar, us faran passar una bona estona.

Imaginació, música i dinosaure, un còctel que és garantia d’èxit.

La idea és acabar escoltant les propostes musicals que hi apareixen (rock, limbo, moonwalk, tango, piruetes, saltar) i sobretot fer unes ballarugues de claqué (escolar, esclar) Només cal enganxar un parell de monedes (o botons grans) a la sola de la sabata, amb cinta adhesiva, i a ballar.

Lectura recomanada per a cicle infantil

LES DADES:
Títol: Mai ballis amb un dinosaure
Autora: Pamela Butchart
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Joana Castells
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

by

«Com de gros», a L’ofici d’educar

Ahir, a L’ofici d’educar, vam presentar aquest àlbum de la Blanca Caminal que ens parla de com es resol un conflicte i amb un protagonista força proactiu que no defalleix davant la frustració que se li genera durant tot el relat.

L’argument és senzill i l’estructura encadenada el fa ideal per narrar-lo de viva veu, de presentar-lo en forma de lectura modelada. Ens parla d’un elefant que rep una carta on li diuen que ha estat nominat a rebre el premi a l’animal més gros de la sabana i que s’ha de presentar un dia determinat a l’Auditori… Vestit d’etiqueta!

I amb aquesta premissa, la recerca d’una cinta mètrica per saber les mides del seus cos, van passant les diferents escenes. M’ha agradat especialment el moment en que l’elefant torna cap a casa, cansat i decebut per no haver aconseguit la cinta mètrica, i se n’adona que en realitat sí que saps quines son les mides per fer-se un smoking, un vestit de gala.

I ho veiem a la imatge desplegable quan nosaltres descobrim també quines són les seves mides.
No cal ni dir-ho que enmig d’una gala glamurosa acabarà reben el premi a l’animal més gros de la sabana.

Crec que a l’escola pot donar joc. Les mestres d’infantil i inicial quan el llegeixin entendran ràpidament el suc que es pot aconseguir amb una cinta mètrica!

Aquest àlbum que va ser mereixedor del premi Vila de Termens del 2024.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els qui encertin la resposta sortegem el llibre, en aquest cas gentilesa de l’editorial Meraki.

La pregunta per al concurs sobre el llibre “COM DE GROS” és:

Qui guanya el premi a l’animal més gros de la sabana?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins al 19 de gener.

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/com-de-gros-de-blanca-caminal/audio/1230116/

La guanyadora del concurs del llibre «Oficis que ho van petar» és La Bet Solà. L’enhorabona!

by

«Memòries del bosc. Els records del Frederic Talp», una història amable

Per començar, trobem una doble pàgina amb un mapa dels llocs per on passarà la història. S’agraeix perquè haurem d’anar-lo visitant sovint.

Després trobem un preàmbul de l’autor, en Mickaël Brun-Arnaud, on ens explica, entre altres coses:

“Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell.»

Passem pàgina i veiem el dibuix d’un arbre enorme que és la llibreria de l’Arxibald Guillot, una llibreria ben curiosa i particular perquè cada animal del bosc que ho desitgi pot deixar el llibre que ha escrit, amb l’esperança que algú altre el compri.

Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries. De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.

A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies que en Frederic Talp ha trobat, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona molts anys abans, quan eren joves.

Durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen. Es llegeix prou bé però en alguns moments ens entra l’angoixa, malgrat la bona intenció de l’autor per destacar què es pot fer per donar millor suport als pacients, en el seu dia a dia.

El tema és complicat però se’n surt molt bé apostant per la solidaritat i la bondat d’uns personatges entranyables que fan tot el possible per ajudar en Frederic a recuperar els seus records.

Destaquem l’estil en que està escrit, amb frases i expressions acolorides vinculades al bosc i amanides amb certs tocs humorístics que ajuden a que el relat respiri molt bé.

També destaquen les magnífiques il·lustracions de la Sanoe que sap representar les atmosferes dels espais interiors amb gran bellesa.

Lectura recomanada a partir d’onze anys.
LES DADES:
Títol: Els records del Frederic Talp (Memòries del bosc #1)
Autor: Mickaël Brun-Arnaud
Ilustradora: Sanoe
Traductora: Maria Cirera
Editorial: Flamboyant

Pàgines: 294
Barcelona, 2024

Al web de l’editorial Flamboyant trobareu aquest issue amb les primeres pàgines del llibre:
https://issuu.com/editorialflamboyant/docs/cat_int_memories_del_bosc_issuu

by

Un bocí de lluna en format XL

Acabem l’any comentant un del contes que més he explicat i més ha agradat als infants de cicle infantil. Formaria part dels imprescindibles perquè és perfecte i té tot el que demanem a un relat per tal que agradi a la mainada d’aquestes edats.

A l’hora de presentar els àlbums, vaig trobar, fa molts anys, inspiració en la manera com els presenta Jill Eggletton, autora neozelandesa que té un mètode rigorós i ben pensat. Ella narra habitualment amb llibres de mida gran i una mena de batuta que usa per resseguir el text i centrar la mirada dels infants en els detalls de les imatges que vol remarcar.

Els àlbums XL, els pocs que he usat en alguna ocasió, els vaig aconseguir en viatges a Londres i Perpinyà. Lògicament en anglès i francès perquè per aquí no s’estila fer rèpliques més grans o més petites de l’original. Bé, només l’editorial Corimbo va fer una proposta similar fa molts anys però no va acabar de quallar perquè encara es pensava en el llibre àlbum com a objecte-regal i la idea que “els llibres són per llegir” no estava gravada en l’imaginari col·lectiu.

Aquesta introducció vol indicar l’alegria que em va produir fa uns dies veure el mític “De què fa gust la Lluna?” de Michael Grejniec en format XL, editat per Kalandraka.

És un relat que tothom coneix i del qual se n’han fer obres de teatre. Per fer lectura modelada i també compartida és formidable.

Va d’un grup d’animals que estan fascinats per la lluna i es pregunten quin gust fa. Volen “saber” quin “sabor” té. Saber i sabor son dues paraules amb la mateixa etimologia del llatí “sapere”.

Un dia la tortuga es decideix a escalar una muntanya propera i intenta arribar a la lluna, però aquesta quan la veu puja una mica més amunt perquè no l’agafi.

La tortuga crida a l’elefant perquè l’ajudi, però tot i així tampoc hi arriben. Aquesta pàgina és genial perquè els infants pregunten com pot ser que la tortuga aguanti el pes d’un elefant. Ho pregunten els infants i nosaltres també, si és que no coneixem res de la cosmogonia hindú, esclar.

Es succeeixen després un seguint de pàgines on van apareixent diferents animals i van fer una mena de castell, com si fos un pilar, però sempre la Lluna els queda massa lluny.

Serà el ratolí, (com no?) qui, al final, arrencarà un bocí i el compartirà amb els altres animals.

Encara hi ha una imatge del peix que ha estat observant l’enrenou i es pregunta per què no han provat amb l’altra lluna que hi ha a l’aigua. Ohhh! I ens remet al mite de la caverna de Plató.

L’il·lustrador ens mostra la història sobre un fons negre on la lluna apareix com si tingués tres dimensions. Manté sempre la mateixa perspectiva però allunyant-nos cada vegada una mica més perquè hi càpiguen tots els animals.

Crec que aquest format anirà molt i molt bé per a les sessions de narració de contes a la biblioteca escolar, a l’aula i també a les biblioteques municipals.

Tant de bo, l’exemple s’escampi i puguem disposar de més contes en aquest format.

LES DADES:
Títol: De què fa gust la Lluna?
Autor: Michael Grejniec
Il·lustrador: Michael Grejniec
Traductora: Maria Viu
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 28
Pontevedra, 2024

by

«L’escapada» a L’ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest àlbum escrit i il·lustrat per la Rozenn Brécard, editat per Libros del Zorro Rojo i recomanat per als infants de cicle inicial.

Es tracta d’una història lineal senzilla que ens mostra la bellesa del món, la creativitat entremaliada dels protagonistes i el sentiment de felicitat i llibertat.

La història comença en un entorn fosc, amb una imatge de l’atmosfera a primera hora del matí, unes quantes llums a les finestres de cases perdudes entre la vegetació dels arbres alts i un gat creuant la carretera. És una mica intrigant.

Veiem dos infants amb jaqueta, botes i motxilla caminant. És dilluns. Són sis vinyetes en una doble pàgina que tracen el recorregut d’un autobús i després els dos germans, sortint d’una casa, corrent darrere el bus que ja ha marxat. Han fet tard!

Què poden fer? Anar-hi caminant.

Així comença l’aventura. La germana gran és decidida, resolta, impacient; el germà petit és prudent, espantadís, acostumat a anar a remolc de la germana.

Aquell dia no aniran a escola i viuran una aventura esbojarrada que els permetrà entregar-se amb tota llibertat —una llibertat robada a la rutina— a satisfer la seva curiositat pel paisatge i pels éssers que l’habiten. També es descobriran a si mateixos. Els seguirem fent un recorregut per les instal·lacions portuàries, vivint un viatge immòbil en un cotxe abandonat, escapant del guàrdia forestal policia i del propietari d’un gos que el busca, escalant un penya-segat, banyant-se a l’aigua freda d’una platja solitària, etc.

Cap al final, la posta de sol significa el retorn a casa. La imatge d’ells dos admirant la bellesa del sol ponent és bonica.

Aquesta història ens convida a pensar sobre la llibertat dels infants en un món cada cop més connectat i protegit.

Com a cada programa, fem una pregunta relaciona amb el llibre i, si heu estat atents a la conversa, segur que l’encertareu. Si envieu la resposta, participareu del sorteig del llibre que comentem, gentilesa de l’editorial Libros del Zorro Rojo. La pregunta és:

Quin dia de la setmana els dos germans perden el bus escolar?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 22 de desembre.

Les guanyadores del concurs anterior sobre el llibre «Vint vegades» són L’Ariadna i la Itzel. L’enhorabona!

Podeu sentir el pòdcast de la secció clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/lescapada-de-rozenn-brecard/audio/1227403/

by

«El jardí del senyor Ruraru», un relat tendre

He llegit el primer número de la col·lecció de les aventures del senyor Ruraru i he quedat emocionat per la senzillesa del relat, la seva màgia i la capacitat fer-nos veure com de plaent pot resultar el contacte amb la natura.

El relat comença mostrant-nos un home gran, solitari, molt curós amb el seu jardí. El cuida, el rega i vigila que no entri cap bestiola a malmetre’l. El veiem fent fora gossos, gats, ocells, ratolins i cucs, armat amb un tirador.

Però un dia troba al seu jardí un tronc que en realitat no és un tronc i aquí començarà la veritable aventura i veurem el senyor Ruraru caminant descalç pel seu jardí, arrossegar-se com un cuc i notant les pessigolles que fa l’herba.

Les il·lustracions són clàssiques, sense elements que despistin, i per als infants de cicle infantil resulten fàcils de seguir i d’entendre.

Una bona lectura per llegir en veu alta, fent lectura modelada.

A la col·lecció original, en japonès, les aventures del senyor Ruraru consten de deu llibres. En català, de moment, se n’han publicat dues. la segona és “el violí del senyor Ruraru”.

LES DADES:
Títol: El jardí del senyor Ruraru
Autor: Hiroshi Itô
Il·lustrador: Hiroshi Itô
Traductora: Verónica Calafell
Editorial: Club Editor
Pàgines: 36
Barcelona. 2024

by

«Conillet de lluna», un viatge fascinant fins a la Lluna

“Conillet de lluna” és el títol d’aquest àlbum que ens arriba de corea. Abans d’obrir-lo ens fa pensar en la “Sailor moon” dels anime i també en els “Mochis” una mena de dolços molt populars al Japó. Tot té una explicació perquè, de fet, els conceptes estan relacionats amb les creences populars que, sobretot a Orient però també a Mèxic i altres països, s’expliquen llegendes on la relació entre el conill i la Lluna és fruit d’imaginar la silueta d’un conill a la superfície de la Lluna. A partir d’aquesta imatge, les històries més inversemblants han anat circulant des de temps reculats.

En aquest relat, poètic, commovedor, ens narra què passa quan un bocí de Lluna cau a la Terra i queda molt trista, fins que un conillet farà tots els possibles per tornar-la a fer somriure lliurant-li el trosset de Lluna perdut.

La gràcia està en que el conillet es val dels jocs tradicionals per mirar d’arribar allà on és la lluna.

L’àlbum ens mostra unes imatges delicades, boniques de veres, que ens transporten als temes universals com l’amistat, el valor dels petits gestos i la determinació per aconseguir el que sembla impossible.
A l’escola ens pot anar bé per introduir-nos en el mon dels jocs tradicionals, en l’art i les cultures orientals. Amb els infants de cicle infantil és perfecte per llegir les imatges, entendre com funcionen els àlbums i comparar les cases o els vestits coreans amb els nostres.

Recomanat per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
TÍtol: Conillet de lluna
Autora: Choi Young Ah
Il·lustradora: Choi Young Ah
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 48
Barcelona, 2024