animals

by

«No és una caixa, és una ciutat», o quan els embolcalls són l’aventura.

A la coberta, veiem un conill, una pila de caixes de cartró i un advertiment que ens indica que el que estem veient és (o serà) una ciutat. Ho diu el conill que vol ser el millor constructor de ciutats.

El problema és que pensa que no necessita l’ajut de ningú però és un error.

Com que és massa baix per apilar més de dues caixes buides, el conill accepta a contracor l’ajuda d’una girafa: “Bé, d’acord. Però aquesta és la meva ciutat”.
Una filera de formigues (“Som petites, però fortes!”) rep la mateixa resposta del conill però aquest acaba acceptant el seu ajut.
Després arriba un camaleó i es posa a pintar sense demanar al conill si ho pot fer. Això supera el conill i esclata fent-los fora a tots.
Més tard, només una pàgina més tard, el remordiment fa que se’n penedeixi i demani als altres animals que tornin a ajudar-lo.
Així serà com entre tots aconseguiran que el desgavell de caixes de cartró acabi esdevenint una ciutat bon bonica.

Les il·lustracions, aparentment senzilles, tenen detalls que es poden anar descobrint. M’ha recordat l’estil de Mo Willem i aprofito per tornar a demanar a alguna editorial que tingui a bé de publicar les aventures de l’elefant i la porqueta. Ara és bon moment.

Al web de l’editorial Kalandraka apunten que “enfront de l’egoisme i la intolerància que condueixen a la soledat i la tristor, el conillet descobrirà la importància de compartir, abraçar la diversitat, respectar altres punts de vista i, sobretot, valorar el treball en equip i fer amistats. Rectificar és de savis i el protagonista s’adonarà de la necessitat de col·laborar per donar vida, entre tots, a una gran i bella ciutat com a resultat de l’esforç col·lectiu i el poder il·limitat de la imaginació.”

Lectura recomanada per a infants entre 3 i 7 anys.

LES DADES:
Títol: No és una caixa, és una ciutat
Autora: Antoinette Portis
Il·lustracions: Antoinette Portis
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 42
Barcelona, 2025

by

«Vull anar sense rodetes!» un àlbum sobre creixement i aprenentatge

Arriba l’estiu i és temps de bicicletes. Encara recordo les vacances al poble, i l’any en que vaig aprendre a anar amb bicicleta. Va ser una emoció gran, després d’alguna que altra caiguda. Era una bicicleta antiga, molt antiga, amb la que el pare, de petit, anava amunt i avall als altres pobles, una bicicleta sense marxes ni pinyons i molt pesada si la comparem amb les meravelles que veiem avui.

Anys més tard vaig tornar a viure una altra emoció que segurament també haureu viscut: El moment en que els fills aprenen a anar amb bicicleta. Òndia, ets feliç però alhora veus com s’allunyen i et crea un sentiment estrany.

M’agrada anar amb bicicleta, passejar pels marges del riu Llobregat i arribar a la platja del Prat. Mentre pedales el cap va a la seva. De vegades, com la granota del conte, tens alguna caiguda però t’aixeques i tornes a pedalar.

Quan passa per les meves mans un llibre sobre bicicletes, no puc deixar de mirar-lo. És el que m’ha succeït amb aquest «Vull anar sense rodetes!», un àlbum il·lustrat per a infants de cicle infantil que ens parlar d’una granota que, amb cara trista, vol desprendre’s de les rodetes de la seva bicicleta. La granota vol ser tan hàbil com els seus veïns adults, capaços de pedalar mentre duen el diari sota el braç, transporten la cistella de la compra, reparteixen el correu o fins i tot fan acrobàcies dalt d’un monocicle.
Però el primer intent de passeig sense rodetes acaba malament… o potser no.

Aquesta obra va ser finalista del XVII Premi Internacional Compostela per a Àlbum Il·lustrat. A l’editorial, destaquen que “El seu autor, Tobias Giacomazzi presenta una obra amb uns personatges animals humanitzats molt diversos: vaca, gos, coloma missatgera, saltamartí… A la senzillesa del text, que destaca per la repetició de la frase que dona títol al llibre, s’afegeixen unes il·lustracions a doble pàgina que combinen els retrats i les escenes urbanes que permeten fer gaudir dels detalls i les clicades a l’ullet humorístiques: la cigonya que travessa amb el seu bec el diari que va llegint pel carrer; les cartes que, arrossegades pel vent, es claven en les pues de l’eriçó; el ratolí que s’amaga del gat qui duu a la cua una trampa…”

Lectura recomanada per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Vull anar sense rodetes!
Autor: Tobias Giacomazzi
Il·lustrador: Tobias Giacomazzi
Traductor: David Nel·lo
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 28
Barcelona, 2025

by

«El frac del pingüí», contes que expliquen (o no) perquè són com són alguns animals

Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.

Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.

Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.

Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.

Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.

Recomanat per al cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals)
Autor: Carlos López
Il·lustrador: Christian Inaraja
Editorial: Baula
Pàgines: 88
Saragossa, 2025

by

«Schwein gehabt», a la recerca de la felicitat

S’acaba d’estrenar a Graz (Àustria) un musical familiar adreçat al infants a partir de sis anys. Pel que diuen les cròniques, està essent un èxit. Són 75 minuts, molt divertits, protagonitzats per porquets.

Fa força mesos que s’estava coent i finalment ja es podrà veure a diferents ciutats perquè quan acabin les sessions al Next Liberty Graz, aquesta obra hilarant seguirà voltant per altres indrets i països.

He anat seguint l’evolució dels assajos gràcies a les informacions que m’ha compartit en Werner Holzwarth, autor del text. La història està inspirada en un dels seus llibres que porta per títol “Ganz schön schlau, die dumme sau”, un àlbum que no s’ha traduït encara a casa nostra, però que a Alemanya és prou conegut i s’ha venut força bé, malgrat que als pares l’expressió “dumme sau” no els fa gaire gràcia (és un insult).


L’obra de teatre ens parla d’una porqueta, la Veronika, a qui tot li surt malament i la seva vida està plena d’aquells moments que molts hem viscut com quan el cordó de la sabata es trenca en el moment equivocat o l’autobús se’n va just quan estem arribant.

Els dies de la Veronika estan plens d’aquestes situacions, o així ella se’ls imagina i acaba prenent una solució dràstica: Per estalviar-se problemes, decideix no sortir de casa.

Però els porcs són corporatius i el rei dels porcs i dos dels seus ministres entren en acció per ajudar la porqueta, decidits a posar fi a la ratxa de mala sort de la Veronika, oferint-li la sortida a tos els seus mals: l’amistat (que dona superpoders, com bé sabem!

El musical està dedicat a les persones que acostumen a veure la part negativa de les coses, que no creuen en elles mateixes i no troben sortida als seus fracassos, contratemps i mala sort.

A Catalunya, sortosament, també hi ha companyes que passen a l’escenari obres sorgides dels llibres i això genera un bon impuls per a fer lector. Recordo l’èxit de Cacauet teatre amb “el conillet que volia pa de pessic”, per exemple.

Si alguna companyia s’atrevís amb “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap” ho tindria molt fàcil perquè d’aquest conte se n’han fet nombroses representacions a Alemanya i sempre amb totes les localitats exhaurides.

by

«Una cosa» un relat bondadós per a les primeres edats

Quan posem un llibre en mans dels infants de cicle infantil, mai n’estem segur si serà una bona tria i entrarà a formar part dels seus preferits. No obstant, hi ha alguns indicadors que ens donen pistes perquè sigui ser entenedor, el infant pugui resseguir el relat i llegir i entendre les imatges.

L’editorial Takatuka acaba de traduir un àlbum escrit per Aviel Basil, un autor-il·lustrador egipci que ha seguit la fórmula tradiciconal de l’èxit.

«Una cosa» l’encerta amb el format: cantonades arrodonides, fulls de cartró que no es dobleguen, imatges apaïsades que l’infant lector pot sostenir amb els seves mans, mida ideal (21 d’ample i 18 d’alt).

També l’encerta amb els personatges. En aquestes edats, els animals ajuden a la identificació i si, com és aquest cas, per allà apareix un ratolí ja ho tindrem perquè el ratolí actua com a imant per als ulls dels infants. No sé perquè, però és així. El ratolins som com les estrelles del cinema, en quan apareix un, la resta de personatges passen a un segon pla.

Les il·lustracions destaquen pel fons neutre que ajuda a focalitzar la mirada. Com és estàtic, com un decorat de teatre, són els personatges els que van apareixent i afegint-se a la recerca de la “cosa”. Tenen tots la mateixa mida, tant és que sigui la tortuga, el conill o el ratolí. Apareixen per l’esquerra i avancen cap a la dreta, indicant-nos que la història no s’atura i que toca passa pàgina.

El relat explica que un Ratolí està molt enfeinat i cava sense parar. El Conill se li acosta i se’l queda mirant, encuriosit.
—Què busques?, li pregunta.
—Una cosa, respon el Ratolí.

El Conill no sap de què es tracta, però tant és: decideix ajudar-lo i es posa a cavar al seu costat. Van passant altres animals i l’escena es repeteix: tots s’uneixen a la recerca sense saber què deu ser això que el Ratolí busca amb tant d’afany. Entre tots arriben a la conclusió que ha de ser «una cosa bonica, brillant i grossa», i no s’equivoquen gens ni mica.

El relat, amb aquesta estructura acumulativa, permet un ritme in crecendo que ajuda a fer induccions, despertar la curiositat i les ganes de passar una pàgina rere l’altra.

La doble pàgina final ens mostra la cosa bonica, brillant, grossa i fantàstica, ideal per a ser compartida.

Alerta al talp!

Un llibre entranyable sobre la col·laboració i l’amistat que ens recorda que no fa falta cavar per a trobar coses boniques: l’únic que cal és obrir bé els ulls.

Títol: Una cosa
Autor: Aviel Basil
Il·lustrador: Aviel Basil
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 36 pàgines
Barcelona, 2025

by

“El nino de drap”. La història de la Núria Serrallonga, pionera en humanitzar la sanitat

La relació entre la infància i la sanitat és una preocupació de molta gent que aposta per dotar als equipaments sanitaris d’un ambient lúdic, agradable i proper als infants. Hi ha iniciatives genials que van en aquesta línia d’establir vincles i fer que les estades o visites als centres de salut i hospitals no esdevinguin tragèdies on els pares i les mares han d’estirar de la mà dels fills per entrar.

Fa uns mesos, l’Imma Palahí em va presentar la Lourdes, treballadora de l’Hospital Infantil Sant Joan de Déu i vam estar parlant de la persona que va impulsar tot aquest moviment d’humanització de la sanitat infantil, la Núria Serrallonga, una infermera i psicòloga companya d’ella a Sant Joan de Déu. Em va fer avinent que hi ha un llibre que explica l’origen i el procés d’aquesta transformació: El nino de drap. Fa poc el vaig rebre.

Fotografia extreta del web de Sant Joan de Déu

Té format de conte i ens apropa al procés de gestació d’aquest model assistencial orientat a millorar l’experiència i l’hospitalització dels infants i les seves famílies.

L’he llegit i el que explica el relat és extraordinari! Narra com la Núria va dedicar molts esforços i a viatjar als Estats Units per conèixer de primera mà la tasca de la “Child Life” figura desconeguda en el nostre país. Ella deia “Jo veia que alguna peça no acabava d’encaixar. Els nens es restablien, això sí, però mentre eren amb nosaltres, deixaven de ser nens, deixaven enrere tot el que era important a la seva vida. És clar que el primer de tot és recuperar la salut, però, i si poguéssim fer les dues coses? Guarir-los i fer-los sentir bé en un lloc tan estrany i lluny de casa”

Vaig tenir l’honor de compartir un matí amb la Núria (la primera Child Life d’Espanya) que em va mostrar quina era la seva feina i com va introduir els gossos a l’hospital, els ninos de drap per explicar als infants el procés de l’operació al que es sotmetrien, els Pallapupes o els músics, entre d’altres. Després vam fer un tomb per les diferents instal·lacions on vaig poder veure de primera mà una entrada meravellosa amb espais de joc, tobogans, parets amb enigmes, etc.

Recomano el llibre a tothom i comparteixo algunes reflexions que trobareu al web de l’Hospital de Sant Joan de Déu on podeu comprar el llibre.

“Imagineu el mateix nen a qui algú explica fins que ho entengui quin és el problema que té, amb l’ajuda d’un nino de drap. Que algú l’acompanya per aquell lloc que no coneix i li fa veure que tot plegat és allà per ajudar-lo. Que algú li deixa tocar els aparells desconeguts perquè vegi que no són monstres. Que algú li explica per què se l’enduen i convida els pares a acompanyar-lo. Que algú treballa amb les metges i les infermeres perquè les coses no li facin mal. Que algú s’inventa mil maneres de distreure’l perquè tot passi més de pressa. Que algú vetlla perquè conegui els mestres, els músics, els gossos de l’hospital… Que algú fa que pugui riure amb els pallassos. Que algú fa tot el possible perquè no deixi de fer la seva vida de nen”

LES DADES:
Títol: El nino de drap
Autora: Maria Josep Planas
Il.lustrador: Xavier Krauel
Editorial: Edicions Hospital de Sant Joan de Déu
Pàgines: 82

by

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» per gaudir de la lectura guiada

El títol ja ens adverteix com pot acabar la història i s’agraeix perquè llegeixes les darreres pàgines amb el cor encongit i no pots evitar les llàgrimes.

El relat està narrat en primera persona per un gos, en Parrac, i entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.
És una lectura tranquil·la, amable, de fets quotidians, del dia a dia d’un gos que conviu amb una dona, l’Anna, i el seu fill, en Pol. També apareix de tant en tant l’àvia materna i més enllà de la meitat de la novel·la apareixeran dos cadells de gat.

El vocabulari és entenedor i a cada capítol —breu— el gos recorda algun moment de la seva vida amb l’Anna i en Pol. Solen ser moments emotius, relacionats amb la natura, el menjar, les estones viscudes a la platja, etc. explicats amb paraules dolces i tendres, però que et fan reflexionar sobre el sentit últim del que fem.

A banda dels records, també hi ha un deteriorament de la salut del gos, visites a ca la veterinària, pèrdua de mobilitat, etc., fins al desenllaç fatal.

Per exemple, en una terrassa d’un càmping mentre la mare i el fill llepen uns gelats el gos, estirat als seus peus, veu una filera de formigues dirigint-se a fer un àpat amb els gotes de gelat que li cauen al Pol a terra i el gos es pregunta: Com és que son tan petites si no paren de menjar?

O quan es pregunta: com és que tots els gossos sabem nadar si no hem fet cap curset de natació?

Com podem llegir a la contracoberta:
Un relat divertit i emocionant que ens recorda que, a vegades, la felicitat s’amaga en la pluja fina del dia a dia, plena de records i històries que val la pena explicar.

M’ha agradat molt i el premi Folch i Torres 2024 que se li va atorgar és merescut.
Lectura recomanada a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: L’extraordinària vida d’un gos a les últimes
Autor: Joan Berlanga
Il·lustradora: Karina Cocq
Editorial: La Galera
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

by

«La bicicleta del senyor Ruraru», una nova aventura de l’home seriós

El senyor Ruraru, l’home amb ulleres, bigoti i pantalons vermells, quan fa bo surt a passejar dalt d’una bicicleta, al turó que hi ha darrere de casa. Així comença la sisena aventura del senyor Ruraru i, com les anteriors, comparteix amb els animals que hi viuen per allà tot el que li passa.

En aquest cas, la història té dues parts. La primera explica un diumenge en que el senyor Ruraru surt amb la bicicleta, puja al turó i després el baixa camí del riu. Allà descansa, dina, fa una becaina i torna cap a casa. Un dia perfecte.

La segona part, segueix un mateix començament però apareix un ratolí que l’atura i li demana si se l’enduria a fer un volt amb la bicicleta. El senyor Ruraru li diu que sí sense saber que acaba d’obrir la porta a la resta d’animals que també hi volen pujar.

La imatge és molt còmica, com si d’un malabarista de circ es tractés. Pujar el turó serà més complicat però ho aconseguirà. Després vindrà la part més agradable i divertida del dia.

Unes imatges senzilles, de línia clara, amb uns personatges somrients i que els adults poden intuir que recorden a altres animals que els infants reconeixeran més endavant, potser. Segur que trobeu alguna coincidència amb el Grúfal o el Cobi, per exemple.

Ara mateix ja s’han publicat el sis primers títols i imagino que aniran sortint més aventrues fins a completar tota la col·lecció (deu) per a gaudi dels infants de cicle infantil.

En vam parlar en aquest blog el 15 de novembre passat.

LES DADES:
Títol: la bicicleta del senyor Ruraru
Autor i il·lustrador: Hiroshi Ito
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Club editor
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

by

«Mai ballis amb un dinosaure» o ballar sempre al so de la pròpia melodia

Amb «Mai facis pessigolles al tigre» vaig conèixer l’obra de la Pamela Butchart. Anava d’una noia decidida, valenta i esbojarrada que va amb els companys d’escola al zoològic i tot el que allà succeeix. És mot divertit. Les il·lustracions d’en Marc Boutavant ajuden a passar una bona estona i riure amb les peripècies d’aquesta nena hiperactiva.

Ara, poc més de vuit anys després, es publica un altre àlbum d’aquesta parella i ens presenten una altra nena, la Peri, que tampoc pot parar quieta. En aquest cas, la seva passió és el ball i mou els peus i salta i gaudeix com ningú seguint el ritme a la seva manera, sense importar-li altra cosa que ser feliç.

Posant un llibre al costat de l’altre trobes algunes similituds a la portada, començant per títol. Veiem l’adverbi “mai”, també hi ha la presència d’un animal i una nena que és la protagonista, somrient, feliç.

En ambdues portades interpretem que les noies són transgressores. Una, perquè aguanta una ploma i ja sabem què es pot fer amb una ploma, i l’altra perquè directament està ballant amb un dinosaure. Resumint-ho en poques paraules, estan fent un Gandhi (de vegades allò que és correcte és desobeir).

El relat explica que la Peri, la protagonista, aconsegueix anar a l’acadèmia de dansa on va la Rita, la seva germana gran, i allà tindrà algunes dificultats per seguir les indicacions de la senyoreta Puntetes, la mestra de dansa. Quan la resta de nois i noies se’n surten i fan el que la mestra indica, ella balla al seu aire, lliurement i amb una empenta i vitalitat desmesurada.

Aquesta manera “salvatge” de ballar li portarà conseqüències. I aquí comença la veritable història. Tot plegar resulta una mica non-sense però no pots fer una altra cosa que deixar-te seduir veient amb quina gràcia balla la nena amb el dinosaure que se li apareix màgicament.

Les il·lustracions d’en Boutavant, especialment les imatges a doble pàgina, són divertides i, en una sessió de lectura modelada amb els infants de cicle infantil, a l’aula o la biblioteca escolar, us faran passar una bona estona.

Imaginació, música i dinosaure, un còctel que és garantia d’èxit.

La idea és acabar escoltant les propostes musicals que hi apareixen (rock, limbo, moonwalk, tango, piruetes, saltar) i sobretot fer unes ballarugues de claqué (escolar, esclar) Només cal enganxar un parell de monedes (o botons grans) a la sola de la sabata, amb cinta adhesiva, i a ballar.

Lectura recomanada per a cicle infantil

LES DADES:
Títol: Mai ballis amb un dinosaure
Autora: Pamela Butchart
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Joana Castells
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2025

by

«Com de gros», a L’ofici d’educar

Ahir, a L’ofici d’educar, vam presentar aquest àlbum de la Blanca Caminal que ens parla de com es resol un conflicte i amb un protagonista força proactiu que no defalleix davant la frustració que se li genera durant tot el relat.

L’argument és senzill i l’estructura encadenada el fa ideal per narrar-lo de viva veu, de presentar-lo en forma de lectura modelada. Ens parla d’un elefant que rep una carta on li diuen que ha estat nominat a rebre el premi a l’animal més gros de la sabana i que s’ha de presentar un dia determinat a l’Auditori… Vestit d’etiqueta!

I amb aquesta premissa, la recerca d’una cinta mètrica per saber les mides del seus cos, van passant les diferents escenes. M’ha agradat especialment el moment en que l’elefant torna cap a casa, cansat i decebut per no haver aconseguit la cinta mètrica, i se n’adona que en realitat sí que saps quines son les mides per fer-se un smoking, un vestit de gala.

I ho veiem a la imatge desplegable quan nosaltres descobrim també quines són les seves mides.
No cal ni dir-ho que enmig d’una gala glamurosa acabarà reben el premi a l’animal més gros de la sabana.

Crec que a l’escola pot donar joc. Les mestres d’infantil i inicial quan el llegeixin entendran ràpidament el suc que es pot aconseguir amb una cinta mètrica!

Aquest àlbum que va ser mereixedor del premi Vila de Termens del 2024.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els qui encertin la resposta sortegem el llibre, en aquest cas gentilesa de l’editorial Meraki.

La pregunta per al concurs sobre el llibre “COM DE GROS” és:

Qui guanya el premi a l’animal més gros de la sabana?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins al 19 de gener.

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.3cat.cat/3cat/com-de-gros-de-blanca-caminal/audio/1230116/

La guanyadora del concurs del llibre «Oficis que ho van petar» és La Bet Solà. L’enhorabona!