Una de les coses més boniques que m’ha donat la vida és conèixer persones entusiastes i positives com en Carles Ferrer. He tingut la sort de compartir molts moments amb ell, un savi lletraferit capaç d’engrescar-nos en les aventures més inimaginables. Li estic agraït per molts motius però un de meravellós va ser la possibilitat de conèixer en Werner Hotzwarth, autor de “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.
Segueixo amb interès les seves entrades al blog “Amics de la talpeta” i tenia pendent de recordar que aquest estiu hem celebrat els 36 anys de la primera publicació del conte que, segons les dades fiables d’en Carles, va ser l’agost del 1989 quan va arribar a les llibreries alemanyes.
Quan pugueu, feu una visita al blog. Val la pena i n’aprendreu molt.
Encetem una nova temporada, la desena, amb un llibre que ens parla de les darreres setmanes de vida d’un gos i que recomanem perquè ens dona una lliçó de filosofia, d’amor a les coses que ens passen de manera quotidiana i potser, només potser, hauríem de valorar quan la vida transita sense grans daltabaixos però com la pluja fina del dia a dia: plena de coses extraordinàries dignes de ser recordades i explicades.
És un relat on un gos, anomenat Parrac, explica com ha estat la seva vida amb la família de l’Anna i el Pol, mare i fill. Són El relat està narrat en primera persona pel gos i, entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.
En el pla literari, sembla que no passi gran cosa però passa tot. Crec que és una lectura que haurien de llegir els adults, també.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els qui participeu, fem un sorteig i regalem el llibre (gentilesa de l’editorial laGalera, en aquest cas).
La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’extraordinària vida d’un gos a les últimes” és: Quin nom té el gos?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de setembre.
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
Tinc un amic afeccionat a caminar pels boscos i pels camps, escodrinyant els llocs secrets on es troben els bolets. És un especialista en reconèixer i anomenar tots els tipus diferents de bolets, els comestibles i els verinosos.
L’he acompanyat en alguna ocasió a caçar bolets però no sabria tornar al lloc on vam trobar-los. Són coses dels boletaires que van, com a la cançó d’en Sisa, perseguint, dalt el cel, a sota els pins, amanita, rovellons i fredolics.
A la literatura infantil i juvenil, tenim personatges amb nom de bolet. Potser el més conegut és un petit gos anomenat Rovelló, creació d’en Josep Vallverdú. Al País Valencià és força popular en Fredolic, el caragolet que sempre té fred i passa mil aventures per a trobar l’escalforeta del sol. El va escriure en Joan Pla.
Ara, s’afegeix a la saga dels animals amb nom de bolet un gat que té unes taques al cos i es diu Moixeró, com el bolet. El gat Moixeró, de la mà del seu creador, en Ramon Besora, viurà mil peripècies fent un viatge per tot el món.
El relat, explicat en primera persona pel gat, transcorre per tota mena d’indrets, alguns propers i altres misteriosos, desconeguts i llunyans.
L’aventura d’aquest gat que volia conèixer animals del mon comença a l’escola:
Un dia vaig sentir que el meu avi deia que els gats tenim set vides i jo no sé pas si en tenim set, de vides, o una vida que val per set. Sigui com sigui, vaig decidir dedicar la primera de les set vides a aprendre a llegir, a escriure i a moltes, moltes coses.
I, tot seguit, a les següents vint pàgines, se’ns mostren activitats, endevinalles, embarbussaments, contes, informació d’espècies relacionades amb els gats, referències a poemes rodarians i altres llaminadures. Per exemple, aquesta endevinalla:
El ruquet la té I no la sap pronunciar. No la té la vaca i la diu sense parar.
El segon capítol ens mostra el gat Moixeró començant el seu viatge. La primera parada és la granja. Amb les seves paraules ens va mostrant com son les gallines, els sons que fan els ànecs, les ovelles, els pollets, etc. També hi trobarem embarbussaments, endevinalles i un conte sobre una gallina que va enganyar la guineu.
Un embarbussament comença així: Una ovella banyuga, banyega, bedega, llanuda, llanada, mena un anell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat. …
La següent parada és el bosc. Aquí, en Moixeró coneixerà insectes, llops, serps, mussols, caderneres, esquirols, senglars, papallones, formigues, etc.
És el capítol més llarg (32 pàgines) i, al meu entendre, el que aporta més informacions interessants per als infants quan vagin d’excursió als boscos del nostre voltant, amb el grup escolar o amb la família.
Del capítol de la visita al bosc he gaudit intentant contestar les enganyifes. Per sort, en Besora s’ha preocupat d’ajudar-nos per si no les sabem. Només cal girar el llibre i trobarem el solucionari.
Per què les cigonyes amaguen una pota a l’hora de dormir? Què fan dotze gats en una teulada?
El viatge continua per la selva, la sabana i la mar. Acaba amb el poema Don Gatu, una versió semblant a la que canta (o cantava) la mainada al pati de l’escola en la versió castellana. Molt divertit.
Destaquen les il·lustracions de la Natasha Domanova, divertides, precises, amb molts detalls, pintades amb tinta i aquarel·les, ben maquetades i que ajuden a seguir el text, oferint molts espais que permeten al text respirar bé.
Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món, combina de manera perfecta els dos mons: el de la imaginació i el del medi natural. Les bibliotecàries tindran feina per saber si el classifiquen com a ficció o com a coneixement.
M’agradaria destacar un parell d’aspectes més: la maquetació i la guia didàctica.
La maquetació és bonica de veres, amb un format adequat, dobles pàgines a sang, primers plans plens de detalles i que distingeix els animals que són part del relat de ficció humanitzant-los amb detalls de vestimenta, per exemple, dels que són apunts de la fauna i la flora dels llocs per on passa el gat. En resum, un llibre que es llegeix de manera tranquil·la, amb un ritme que manté la musicalitat llegit en veu alta, i un text que acompanya i facilita la seva comprensió, sense perdre el punt d’exigència recomanable.
Si entreu al web de l’editorial Meraki podeu descarregar-vos gratuïtament la guia didàctica elaborada por la Margarida Prats Ripoll, professora honorífica de la Universitat de Barcelona. Val la pena i ens ofereix alguns recursos que podem usar a casa o a l’aula. A més, n’hi ha per a tots els cicles. Entreu a: https://editorialmeraki.com/wp-content/uploads/2025/08/Moixero-guia-didactica-digital.pdf
El viatge continuarà, segur. El gat Moixeró és curiós i no podrà estar-se de recórrer altres indrets fantàstics i, fins i tot, és possible que pel camí es trobi amb el Rovelló i el Fredolic. Mai se sap!
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
LES DADES: Títol: Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món Autor: Ramon Besora Il·lustradora: Natasha Domanova Editorial: Meraki Pàgines: 127 La Seu D’Urgell, 2025
A l’editorial Astronave acostumen a presentar bons còmics i normalment no fallen. De vegades, les apostes són més arriscades, com és el cas d’aquest “Cruce de caminos en el Valle Dorado” i, mira!, com se sol dir “qui no arrisca, no pisca” i, en aquest cas, el resultat són uns relats divertits, emotius i ben trenats i relacionats entre sí.
Venen en un estoig preciós i una il·lustració de la coberta magnífica que en anticipa les quatre històries formant part del mateix dibuix, talment com si fos un trencaclosques o, millor encara, un quadre d’Escher.
Els quatre relats que succeeixen a la Vall Daurada tenen diferents protagonistes i, de fet, els títols ja ens apunten de què va la cosa: Un nen que vol un gos, una nena fantasma, un president un xic especial i un gos que vol salvar una noia que ha caigut per un barranc.
La gràcia o l’enginy de tot plegat és que els quatre relats tenen connexions. Es poden llegir de manera individual però alguns personatges apareixen en els altres relats i en acabar de llegir-los tots s’entenen millor els relats.
Us recomano que comenceu per «El niño que no quería un gato» que ens parla d’amistat, de família i, sobretot, de valorar allò que realment importa. Com la resta de llibres té humor i es llegeix prou bé.
Potser, la publicitat de l’editorial que situa la lectura “a partir de tres anys” és arriscada perquè entenc que el transfons de les històries és per a infants més grans, a partir de cicle inicial.
Si seguiu amb «La nina fantasma» veureu que és més complicat d’entendre perquè la protagonista és una nena que es mou entre dos mons, el desl vius i el dels morts, perquè és una fantasma. Està dibuixat en blanc i negre i convé llegir-lo amb els infants perquè entenguin què significa tot plegat. És una mica “gòtic”.
«Una vida perruna» m’ha fet riure molt. Diu: «yo no se muy bien si me llamo «aquí», «dáme la patita» o si a lo mejor me llamo «no» que es lo que dicen más a menudo». El conte té moltes reflexions potents dites pel gos.
I el quart, «Un presidente distitnto a los demás», narra la història del president de la república que en realitat és una mena de superheroi i s’ha d’enfrontar a tota mena de monstres i éssers estranys. Una mica estrambòtic i àcid però sorprenent.
Lectura recomanada a partir de sis anys. Defuig la carrincloneria, és divertida i sobretot la part gràfica és molt original.
LES DADES: Títol: Cruce de caminos en el Valle Dorado Autor: Lewis Trondheim Il·lustrador: Sergio García Traductora: Xisca Mas Editorial: Astronave Pàgines: 128 Barcelona, 2024
L’«Atrapallibres» és una de les accions més reeixides que organitza cada any l’Ibbycat. Mou milers d’infants i joves d’arreu de Catalunya que llegeixen tres llibres adequats a la seva edat. La tria dels tres títols no és fàcil i cadascú de nosaltres en podria fer una diferent. Imagino que els especialistes que fan la selecció han de suar per acotar-la només a tres títols i deixar de banda la resta de bons relats. A la propera edició, a la franja d’edat dels 10 anys han triat aquests:
L’«A, B, C i la Sra. Smith» és un relat molt ben tramat protagonitzat per tres germans i la seva veïna, la senyora Smith, una dona solitària, que el primer dia de desembre decideix preparar-se per fer un viatge el dia de Nadal i marxar a un lloc ben llunyà, encara per decidir, on la vida sigui com ella la recorda de quan era petita. Llegim al primer capítol: Aquell 1 de desembre ja va ser massa: Els narcisos van florir al matí animats pel sol de primera hora, es van pansir havent dinat a causa d’una gelada sobtada, i van sortir volant al vespre quan va passar per allà un remolí. A tot això, si li va afegir la presència d’un os blanc, que va travessar el seu jardí aixafant les flors…
Però l’arribada d’uns veïns un xic diferents ho comença a trastocar tot. La nova veïna, la doctora Green, una científica inventora de màquines per millorar el medi ambient, i els seus tres fills, que tenen noms ben fàcils de recordar (A, B i C) donaran un canvi a la vida de la Sra. Smith i es veuran embolicats en unes aventures ben divertides. El final és emotiu, tanca de manera genial el relat i ens aporta una alenada de benestar que es d’agrair i ens convida a seguir estimant la lectura.
Lectura recomanada a partir de 10 anys. LES DADES: Títol: A, B, C i la Sra Smith Autora: Núria Parera Ilustrador: Kim Amate Editorial: Babulinka Llibres Pàgines: 160 Barcelona, 2024
A la coberta, veiem un conill, una pila de caixes de cartró i un advertiment que ens indica que el que estem veient és (o serà) una ciutat. Ho diu el conill que vol ser el millor constructor de ciutats.
El problema és que pensa que no necessita l’ajut de ningú però és un error.
Com que és massa baix per apilar més de dues caixes buides, el conill accepta a contracor l’ajuda d’una girafa: “Bé, d’acord. Però aquesta és la meva ciutat”. Una filera de formigues (“Som petites, però fortes!”) rep la mateixa resposta del conill però aquest acaba acceptant el seu ajut. Després arriba un camaleó i es posa a pintar sense demanar al conill si ho pot fer. Això supera el conill i esclata fent-los fora a tots. Més tard, només una pàgina més tard, el remordiment fa que se’n penedeixi i demani als altres animals que tornin a ajudar-lo. Així serà com entre tots aconseguiran que el desgavell de caixes de cartró acabi esdevenint una ciutat bon bonica.
Les il·lustracions, aparentment senzilles, tenen detalls que es poden anar descobrint. M’ha recordat l’estil de Mo Willem i aprofito per tornar a demanar a alguna editorial que tingui a bé de publicar les aventures de l’elefant i la porqueta. Ara és bon moment.
Al web de l’editorial Kalandraka apunten que “enfront de l’egoisme i la intolerància que condueixen a la soledat i la tristor, el conillet descobrirà la importància de compartir, abraçar la diversitat, respectar altres punts de vista i, sobretot, valorar el treball en equip i fer amistats. Rectificar és de savis i el protagonista s’adonarà de la necessitat de col·laborar per donar vida, entre tots, a una gran i bella ciutat com a resultat de l’esforç col·lectiu i el poder il·limitat de la imaginació.”
Lectura recomanada per a infants entre 3 i 7 anys.
LES DADES: Títol: No és una caixa, és una ciutat Autora: Antoinette Portis Il·lustracions: Antoinette Portis Traductora: Helena García Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 42 Barcelona, 2025
Arriba l’estiu i és temps de bicicletes. Encara recordo les vacances al poble, i l’any en que vaig aprendre a anar amb bicicleta. Va ser una emoció gran, després d’alguna que altra caiguda. Era una bicicleta antiga, molt antiga, amb la que el pare, de petit, anava amunt i avall als altres pobles, una bicicleta sense marxes ni pinyons i molt pesada si la comparem amb les meravelles que veiem avui.
Anys més tard vaig tornar a viure una altra emoció que segurament també haureu viscut: El moment en que els fills aprenen a anar amb bicicleta. Òndia, ets feliç però alhora veus com s’allunyen i et crea un sentiment estrany.
M’agrada anar amb bicicleta, passejar pels marges del riu Llobregat i arribar a la platja del Prat. Mentre pedales el cap va a la seva. De vegades, com la granota del conte, tens alguna caiguda però t’aixeques i tornes a pedalar.
Quan passa per les meves mans un llibre sobre bicicletes, no puc deixar de mirar-lo. És el que m’ha succeït amb aquest «Vull anar sense rodetes!», un àlbum il·lustrat per a infants de cicle infantil que ens parlar d’una granota que, amb cara trista, vol desprendre’s de les rodetes de la seva bicicleta. La granota vol ser tan hàbil com els seus veïns adults, capaços de pedalar mentre duen el diari sota el braç, transporten la cistella de la compra, reparteixen el correu o fins i tot fan acrobàcies dalt d’un monocicle. Però el primer intent de passeig sense rodetes acaba malament… o potser no.
Aquesta obra va ser finalista del XVII Premi Internacional Compostela per a Àlbum Il·lustrat. A l’editorial, destaquen que “El seu autor, Tobias Giacomazzi presenta una obra amb uns personatges animals humanitzats molt diversos: vaca, gos, coloma missatgera, saltamartí… A la senzillesa del text, que destaca per la repetició de la frase que dona títol al llibre, s’afegeixen unes il·lustracions a doble pàgina que combinen els retrats i les escenes urbanes que permeten fer gaudir dels detalls i les clicades a l’ullet humorístiques: la cigonya que travessa amb el seu bec el diari que va llegint pel carrer; les cartes que, arrossegades pel vent, es claven en les pues de l’eriçó; el ratolí que s’amaga del gat qui duu a la cua una trampa…”
Lectura recomanada per a cicle infantil.
LES DADES: Títol: Vull anar sense rodetes! Autor: Tobias Giacomazzi Il·lustrador: Tobias Giacomazzi Traductor: David Nel·lo Editorial: Kalandraka Pàgines: 28 Barcelona, 2025
Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.
Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.
Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.
Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.
Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.
Recomanat per al cicle mitjà.
LES DADES: Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals) Autor: Carlos López Il·lustrador: Christian Inaraja Editorial: Baula Pàgines: 88 Saragossa, 2025
S’acaba d’estrenar a Graz (Àustria) un musical familiar adreçat al infants a partir de sis anys. Pel que diuen les cròniques, està essent un èxit. Són 75 minuts, molt divertits, protagonitzats per porquets.
Fa força mesos que s’estava coent i finalment ja es podrà veure a diferents ciutats perquè quan acabin les sessions al Next Liberty Graz, aquesta obra hilarant seguirà voltant per altres indrets i països.
He anat seguint l’evolució dels assajos gràcies a les informacions que m’ha compartit en Werner Holzwarth, autor del text. La història està inspirada en un dels seus llibres que porta per títol “Ganz schön schlau, die dumme sau”, un àlbum que no s’ha traduït encara a casa nostra, però que a Alemanya és prou conegut i s’ha venut força bé, malgrat que als pares l’expressió “dumme sau” no els fa gaire gràcia (és un insult).
L’obra de teatre ens parla d’una porqueta, la Veronika, a qui tot li surt malament i la seva vida està plena d’aquells moments que molts hem viscut com quan el cordó de la sabata es trenca en el moment equivocat o l’autobús se’n va just quan estem arribant.
Els dies de la Veronika estan plens d’aquestes situacions, o així ella se’ls imagina i acaba prenent una solució dràstica: Per estalviar-se problemes, decideix no sortir de casa.
Però els porcs són corporatius i el rei dels porcs i dos dels seus ministres entren en acció per ajudar la porqueta, decidits a posar fi a la ratxa de mala sort de la Veronika, oferint-li la sortida a tos els seus mals: l’amistat (que dona superpoders, com bé sabem!
El musical està dedicat a les persones que acostumen a veure la part negativa de les coses, que no creuen en elles mateixes i no troben sortida als seus fracassos, contratemps i mala sort.
A Catalunya, sortosament, també hi ha companyes que passen a l’escenari obres sorgides dels llibres i això genera un bon impuls per a fer lector. Recordo l’èxit de Cacauet teatre amb “el conillet que volia pa de pessic”, per exemple.
Si alguna companyia s’atrevís amb “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap” ho tindria molt fàcil perquè d’aquest conte se n’han fet nombroses representacions a Alemanya i sempre amb totes les localitats exhaurides.
Quan posem un llibre en mans dels infants de cicle infantil, mai n’estem segur si serà una bona tria i entrarà a formar part dels seus preferits. No obstant, hi ha alguns indicadors que ens donen pistes perquè sigui ser entenedor, el infant pugui resseguir el relat i llegir i entendre les imatges.
L’editorial Takatuka acaba de traduir un àlbum escrit per Aviel Basil, un autor-il·lustrador egipci que ha seguit la fórmula tradiciconal de l’èxit.
«Una cosa» l’encerta amb el format: cantonades arrodonides, fulls de cartró que no es dobleguen, imatges apaïsades que l’infant lector pot sostenir amb els seves mans, mida ideal (21 d’ample i 18 d’alt).
També l’encerta amb els personatges. En aquestes edats, els animals ajuden a la identificació i si, com és aquest cas, per allà apareix un ratolí ja ho tindrem perquè el ratolí actua com a imant per als ulls dels infants. No sé perquè, però és així. El ratolins som com les estrelles del cinema, en quan apareix un, la resta de personatges passen a un segon pla.
Les il·lustracions destaquen pel fons neutre que ajuda a focalitzar la mirada. Com és estàtic, com un decorat de teatre, són els personatges els que van apareixent i afegint-se a la recerca de la “cosa”. Tenen tots la mateixa mida, tant és que sigui la tortuga, el conill o el ratolí. Apareixen per l’esquerra i avancen cap a la dreta, indicant-nos que la història no s’atura i que toca passa pàgina.
El relat explica que un Ratolí està molt enfeinat i cava sense parar. El Conill se li acosta i se’l queda mirant, encuriosit. —Què busques?, li pregunta. —Una cosa, respon el Ratolí.
El Conill no sap de què es tracta, però tant és: decideix ajudar-lo i es posa a cavar al seu costat. Van passant altres animals i l’escena es repeteix: tots s’uneixen a la recerca sense saber què deu ser això que el Ratolí busca amb tant d’afany. Entre tots arriben a la conclusió que ha de ser «una cosa bonica, brillant i grossa», i no s’equivoquen gens ni mica.
El relat, amb aquesta estructura acumulativa, permet un ritme in crecendo que ajuda a fer induccions, despertar la curiositat i les ganes de passar una pàgina rere l’altra.
La doble pàgina final ens mostra la cosa bonica, brillant, grossa i fantàstica, ideal per a ser compartida.
Alerta al talp!
Un llibre entranyable sobre la col·laboració i l’amistat que ens recorda que no fa falta cavar per a trobar coses boniques: l’únic que cal és obrir bé els ulls.
Títol: Una cosa Autor: Aviel Basil Il·lustrador: Aviel Basil Traductora: Roser Rimbau Editorial: Takatuka Pàgines: 36 pàgines Barcelona, 2025
La invitació a la lectura 