«El consultori de la senyora Ainou» a L’Ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest enginyós àlbum que ens mostra situacions quotidianes que potser hem viscut a casa. Els protagonistes són animals humanitzats amb petits problemes, que busquen la solució preguntant i demanant consell que és una bona manera de resoldre les coses.

Potser els avis i les àvies, en llegir el títol tindran un “dejà vu” amb un programa radiofònic molt popular entre el 1947 i 1984.

El llibre esn parla de com un grup d’animals fa les seves preguntes mitjançant cartes que envien al consultori de la senyora Ainou, que ho sap tot.

A cada doble pàgina, al full de l’esquerra llegim la pregunta i tot seguit la resposta. A la dreta, unes imatges precioses de la Rocío Bonilla que fa la interpretació de la pregunta.

La primera carta és de la Blanca, l’ossa a qui la seva mare li fa menjar salmó, quan ella prefereix la mel. A la següent doble pàgina, l’esquirol Pol no sap que fer perquè el pare li diu que vagi descalç per casa i l’àvia li diu que se li faran els peus amples i agafarà una pulmonia.Després, l’ovelleta que no vol que li gastin el nom, el gat que té molt de fred al lloc on viu, el teixó que li demana consell sobre com començar un conte per a un concurs, la libèl·lula, el rat penat, etc.
Cap al final, l’Eric Sont, l’eriçó que juga a futbol amb els gallines vol saber què pot fer perquè li passin la pilota i quan rep la resposta, intrigat torna a escriure amb un “Qui és vostè?”. És el moment en que ell i tots els animals segueixen algunes pistes fins arribar a casa de la senyora Ainou. No es diu ni se li veu la cara però els nois i noies que llegeixin el llibre segur que sabran qui és la senyora Ainou.

És una lectura que recomanem per a infants a partir de vuit anys, però que poden llegir abans, si els acompanya un adult. Està editat per Flamboyant i té 44 pàgines. La Meritxell Martí i la Rocío Bonilla fan un extraordinari tàndem.

Com a cada programa, vam fer una pregunta relacionada amb el llibre. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre gràcies a la gentilesa de l’editorial Flamboyant.
La pregunta per al concurs sobre el llibre «El consultori de la senyora Ainou» és:

Quin animal té un problema amb la pilota?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de desembre.

La guanyadora de l’anterior concurs sobre el llibre «Llop a la neu» és la Mònica Monteagudo. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/el-consultori-de-la-senyora-ainou-meritxell-marti-edflamboyant/audio/1263242/

…………………………………….

I si voleu saber que en pensen els mestres de la situació actual de l’educació, el programa obre la”Sala de mestres” per conèixer la situació de les escoles, i com s’ho maneguen els mestres per superar els obstacles.

Els mestres senten que estan sostenint la complexitat del sistema educatiu, però, a quin preu? “Pinten bastos per a la docència!” exclama una mestra”. “Els han venut un sistema educatiu inclusiu, difícil de fer realitat amb els recursos actuals” lamenta un altre mestre.
Se senten sobrepassats amb els nouvinguts i les neurodivergències, i molt tensionats, reconeixen tots. I se’n surten gràcies a la força dels equips docents, i la complicitat de les famílies.

Per escoltar el programa, cliqueu a:

https://www.3cat.cat/3cat/mestres-sostenim-la-complexitat-pero-no-podem-atendre-amb-dignitat/audio/1263244/

«El racó de pensar», un àlbum il·lustrat brillant

Veient la coberta em va venir al cap la frase que se sentia en alguna ocasió a l’escola (poques, tot s’ha de dir) quan alguna mestra enviava a un racó de l’aula on hi havia “la cadira de pensar” a algun infant que havia fet una entremaliadura. Crec que és una pràctica que ja no s’estila i s’agraeix. Sempre em va remoure que s’associés “pensar” amb càstig.

Aquest àlbum il·lustrat comença amb un nen (en Jasper, segons llegim a la contracoberta) de cara a la paret amb una forquilla i un ganivet a les mans. També té fils d’espaguetis al cap, a la cara, a l’espatlla i enganxats a la paret.

Arriba una oca i li pregunta què hi fa? I ell respon que “diuen” que s’ha portat malament. És un detall molt important perquè no diu “m’he portat malament” sinó “diuen que m’he portat malament” i aquesta precisió serà determinant al final del relat.

Després arriba un gos dàlmata que diu que s’ha portat malament i també es queda de cara a la paret, al racó de pensar. Se’l veu amb una pilona arrencada del terra i lligada a la seva corretja.

A partir d’aquí, diversos animals van arribant i es van afegint al racó. Primer un ruc, després una serp i un ant. Cadascú va explicant la seva història.

El moment més hilarant és quan arriben les gavines i no són benvingudes. Marxen i es vengen deixant caure les excrements sobre el nen i els animals. Com que és una entremaliadura, les deixen unir-se al racó.

Les il·lustracions són brillants i tenen molts detalls divertits que cal anar seguint. No us perdeu les expressions de les cares.

Cap al final, l’ant es disculpa, diu “ho sento” i marxa. La resta d’animals fan el mateix i el nen es queda sol, novament. Un final sorprenent donarà molt de joc per a la conversa.

Molt recomanable per a cicle infantil.
LESDADES:
Títol: El racó de pensar
Autor: Pieter van den Heuvel
Il·lustrador: Pieter van den Heuvel
Traductora: Maria Rosich
Editorial: Litera
Pàgines: 40
Albuixech (València) 2025

A la llum de la «LLUNA»

Si algú es dedica a buscar llibres per a infants que continguin la paraula «Lluna» a la coberta, probablement la cerca serà interminable. Fins i tot, pot acabar “llunàtic” (és broma).

Un dels últims que he llegit amb el títol “LLuna” m’ha semblat enginyós, com una mena de joc entre l’autor i el lector.

En format reduït (16 x 16 cm.), en cartoné i fulls arrodonits, ideal per a infants més menuts que el puguin llegir acompanyats de l’adult.

A la coberta, ja ho veieu, un gat i un gos (bé, els infants diuen que és un llop la primera vegada que el veuen) que seran el protagonistes del relat perquè hi viuen junts en una casa. Tenen un problema: a casa seva no hi ha llum i al vespre no poden llegir. A partir d’aquí se les empescaran per trobar la solució.

La gràcia és que a cada pàgina doble trobem a l’esquerra una frase i a la dreta una imatge que complementa el relat.

Per exemple:
Si a l’esquerra llegim que “van pujar a una”, a la dreta hi ha dibuixada una escala. I així successivament.

No cal dir que al final trobaran la llum que els cal per llegir un llibre que porta per títol, precisament, «Lluna».

Un llibre-endevinalla que agradarà als infants que comencen a tocar llibres.

És el primer relat que llegeixo d’aquesta editorial que publica en francès, castellà i català.
Nöop és el nom curiós que té a veure amb l’origen del pares de l’editorial que són d’origen senegalès on aquesta paraula “Nöop” significa felicitat, la felicitat de transmetre boniques històries.

LES DADES:
Títol: Lluna
Autor: Christian Roux
Il·lustrador: Christian Roux
Editorial: Nöop
Pàgines: 30
Barcelona, 2025

«Ai, Renoi!» el nou àlbum d’en Michael Rosen i la Helen Oxenbury

Fa més de trenta anys que en Michael Rosen i la Helen Oxenbury no tornaven a coincidir fent un llibre. Recordem el mític “Anem a caçar un os” que tants bons moments ens ha fet passar, a casa i a l’escola.

Aquest segon àlbum, “Ai, renoi!”, també té una estructura repetitiva però l’enfocament és diferent perquè si a “Anem a caçar un os” la natura i els paisatges tenien molta presència, en “Ai, renoi!” han desaparegut completament i la il·lustradora es centra en els personatges i els animals.

L’argument és senzill. Es tracta d’un noi (recomano que li poseu nom) que va a fer unes compres. Se’l veu vestit amb una jaqueta vermella, cinturó i una gorra negra. Tot plegat li confereix un aspecte molt anglès. Passeja i ens convida a anar avançant amb ell. El seu objectiu és anar a comprar diferents objectes.
A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.

Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les dues pistes que ajuden a identificar-lo:

Una és la visual perquè la forma de l’embolcall i un petit detall que es pot veure, ajuden molt.

L’altra recau en la destresa del narrador que ha de recordar que es tracta d’un text rimat i aquesta rima ajuda a deduir de quina bèstia es tracta. Per exemple, quan el noi diu “Renoi, quasi ploro! Em van donar un…” cal pensar en una animal que rimi amb ploro i si ens fixem en el paquet que li ofereix el botiguer podem intuir una cua vermella que delata la presència d’un lloro.

Si la rima diu “Renoi, quin disbarat! Em van donar un…” busquem el nom d’un animal que rimi amb disbarat. I així en cada episodi. Molt divertit.

Si us animeu a explicar-lo als infants de cicle infantil, va molt bé anar repetint a cada escena l’enfilall de bèsties que segueixen el noi perquè ajudarà a assimilar el relat. I, si us atreviu, es pot cantar la tornada (No és el que volia… M’ho quedo? I ara. Quina bogeria!”)

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil.

LES DADES:

Títol: Ai, renoi!
Text: Michael Rosen
Il·lustracions: Helen Oxenbury
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2025

«Kayabu», una història d’amistat

Les primeres paraules que llegim pertanyen al diari de l’autora quan va visitar un poble situat a la riba d’un afluent del riu Amazones. Escriu:

L’Amazònia,
allà on tothom s’amaga:
els animals s’amaguen d’altres animals,
els animals s’amaguen dels humans,
els humans s’amaguen dels animals
i de vegades fins i tot d’altres humans.

Aquest inici ens recorda com l’Amazònia està patint la desforestació que obliga els animals i les persones de la selva tropical a marxar del lloc on han viscut sempre, adaptar-se a noves formes de viure, a noves llengües, i patir la incomprensió de qui els acull.

En aquesta aventura, en Kayabu, un nen i la seva nombrosa família, arriben en canoa a un poblet apartat. Allà hi viu la Nanà, una nena que veiem mentre està pescant. En aquest lloc, a la riba del riu Urubu, la vida està ordenada segons les estacions de l’any. En l’època de pluges, el riu puja de nivell, l’aigua entra a les cases dels seus habitants i els nens han d’anar a escola amb barca.

En les imatges podem veure l’esclat de colors dels paisatges fascinant que l’autora, l’Eymard Toledo ha sabut plasmar amb uns collages fets amb elements naturals, fulles, sorra, cartró reciclat, etc.

En Kayabu i la Nanà es fan amics i el noi li explica la història de la seva família i els motius que els han obligat a abandonar la seva casa i la seva comunitat. Ens preguntem quan de temps queda per a que l’Amazones continuï amb la seva biodiversitat única, les seves llegües, els seus colors, els seus sorolls i la seva fauna.

El relat és bonic i la pròpia autora ens fa un epíleg que ens fa entenedor el perquè del final sobtat.
El que més m’ha agradat és la manera com ha construït les imatges i com aconsegueix centrar la nostra mirada en els detalls d’algunes escenes quotidianes.

Per exemple, mireu aquesta escena:

La noia està pescant i al fons veiem el poblat i els cases construïdes sobre uns pilars de troncs de fusta. Més endavant entendrem què passa quan arriba l’època de pluges i l’aigua entra fins i tot a dins les cases i han de caminar por sobre d’unes passarel·les per no mullar-se.

O aquesta altra escena de l’escola:

Veiem en Kayabu, a l’escola, assegut al costat de la Nanà. Ell té un peresós i la mestra li prohibeix que el porti. La resposta de la Nanà ens fa pensar en la discriminació de la mestra perquè argumenta que tots els altres nens han portat els seus animals a l’escola: un ocelot, una família d’armadillos o fins i tot una jararacussú, una serp molt verinosa. Però la mestra insisteix:

—Si dic que no, és que no!

Una mostra més de com en Kayabú i la seva família s’han d’adaptar a nous costums i actituds que no coneixen: l’ús de monedes per comprar productes o a dormir a l’aire lliure.

De manera inversa, ningú se n’adona de les habilitats del noi: esculpir una canoa a partir d’un tronc d’arbre, la seva facilitat per dirigir-la, saber llegir les constel·lacions del cel, etc.

Una lectura recomanada a partir de cicle inicial que ens ofereix la possibilitat de nombroses accions plàstiques com experimentar amb material reciclat o, a partir de una fotocòpia en color, cola de barra i sorra, entendre el concepte de desforestació i com els colors canvien tornant-se marrons, grisos i tristos.

LES DADES:
Títol: Kayabu. Una història de l’Amazònia
Autora: Eymard Toledo
Il·lustradora: Eymard Toledo
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 52
Barcelona, 2025

La fitxa que ha preparat l’editorial Takatuka:

El 36è aniversari de la talpeta

Una de les coses més boniques que m’ha donat la vida és conèixer persones entusiastes i positives com en Carles Ferrer. He tingut la sort de compartir molts moments amb ell, un savi lletraferit capaç d’engrescar-nos en les aventures més inimaginables. Li estic agraït per molts motius però un de meravellós va ser la possibilitat de conèixer en Werner Hotzwarth, autor de “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.

Segueixo amb interès les seves entrades al blog “Amics de la talpeta” i tenia pendent de recordar que aquest estiu hem celebrat els 36 anys de la primera publicació del conte que, segons les dades fiables d’en Carles, va ser l’agost del 1989 quan va arribar a les llibreries alemanyes.

Quan pugueu, feu una visita al blog. Val la pena i n’aprendreu molt.

Cliqueu a: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/2025/08/30/la-talpeta-nha-fet-36/

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» a l’Ofici d’Educar

Encetem una nova temporada, la desena, amb un llibre que ens parla de les darreres setmanes de vida d’un gos i que recomanem perquè ens dona una lliçó de filosofia, d’amor a les coses que ens passen de manera quotidiana i potser, només potser, hauríem de valorar quan la vida transita sense grans daltabaixos però com la pluja fina del dia a dia: plena de coses extraordinàries dignes de ser recordades i explicades.

És un relat on un gos, anomenat Parrac, explica com ha estat la seva vida amb la família de l’Anna i el Pol, mare i fill. Són El relat està narrat en primera persona pel gos i, entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.

En el pla literari, sembla que no passi gran cosa però passa tot. Crec que és una lectura que haurien de llegir els adults, també.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els qui participeu, fem un sorteig i regalem el llibre (gentilesa de l’editorial laGalera, en aquest cas).

La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’extraordinària vida d’un gos a les últimes” és:
Quin nom té el gos?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de setembre.

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/lextraordinaria-vida-dun-gos-a-les-ultimes-de-joan-berlanga/audio/1253170/

A l’anterior programa, el darrer de la temporada passada, el guanyador del llibre «Quatre ulls» és en Juan Ramón Azuar. L’enhorabona!

Si voleu sentir una entrevista que li va fer la Txell Bonet a Joan Berlanga, autor del relat, cliqueu al següent enllaç i us conduirà al programa “Per primer cop ” de Catalunya ràdio:
https://www.3cat.cat/3cat/joan-berlanga-els-meus-fills-son-el-meu-motor-i-els-primers-lectors/audio/1249068/

El gat «Moixeró» ens convida a viatjar pel mon

Tinc un amic afeccionat a caminar pels boscos i pels camps, escodrinyant els llocs secrets on es troben els bolets. És un especialista en reconèixer i anomenar tots els tipus diferents de bolets, els comestibles i els verinosos.

L’he acompanyat en alguna ocasió a caçar bolets però no sabria tornar al lloc on vam trobar-los. Són coses dels boletaires que van, com a la cançó d’en Sisa, perseguint, dalt el cel, a sota els pins, amanita, rovellons i fredolics.

A la literatura infantil i juvenil, tenim personatges amb nom de bolet. Potser el més conegut és un petit gos anomenat Rovelló, creació d’en Josep Vallverdú. Al País Valencià és força popular en Fredolic, el caragolet que sempre té fred i passa mil aventures per a trobar l’escalforeta del sol. El va escriure en Joan Pla.

Ara, s’afegeix a la saga dels animals amb nom de bolet un gat que té unes taques al cos i es diu Moixeró, com el bolet. El gat Moixeró, de la mà del seu creador, en Ramon Besora, viurà mil peripècies fent un viatge per tot el món.

El relat, explicat en primera persona pel gat, transcorre per tota mena d’indrets, alguns propers i altres misteriosos, desconeguts i llunyans.

L’aventura d’aquest gat que volia conèixer animals del mon comença a l’escola:

Un dia vaig sentir que el meu avi deia que els gats tenim set vides i jo no sé pas si en tenim set, de vides, o una vida que val per set. Sigui com sigui, vaig decidir dedicar la primera de les set vides a aprendre a llegir, a escriure i a moltes, moltes coses.

I, tot seguit, a les següents vint pàgines, se’ns mostren activitats, endevinalles, embarbussaments, contes, informació d’espècies relacionades amb els gats, referències a poemes rodarians i altres llaminadures. Per exemple, aquesta endevinalla:

El ruquet la té
I no la sap pronunciar.
No la té la vaca
i la diu sense parar.

El segon capítol ens mostra el gat Moixeró començant el seu viatge. La primera parada és la granja. Amb les seves paraules ens va mostrant com son les gallines, els sons que fan els ànecs, les ovelles, els pollets, etc. També hi trobarem embarbussaments, endevinalles i un conte sobre una gallina que va enganyar la guineu.


Un embarbussament comença així:
Una ovella banyuga,
banyega,
bedega,
llanuda,
llanada,
mena un anell banyuc,
banyec,
sedec,
bedec,
llanut,
llanat.


La següent parada és el bosc. Aquí, en Moixeró coneixerà insectes, llops, serps, mussols, caderneres, esquirols, senglars, papallones, formigues, etc.

És el capítol més llarg (32 pàgines) i, al meu entendre, el que aporta més informacions interessants per als infants quan vagin d’excursió als boscos del nostre voltant, amb el grup escolar o amb la família.

Del capítol de la visita al bosc he gaudit intentant contestar les enganyifes. Per sort, en Besora s’ha preocupat d’ajudar-nos per si no les sabem. Només cal girar el llibre i trobarem el solucionari.

Per què les cigonyes amaguen una pota a l’hora de dormir?
Què fan dotze gats en una teulada?

El viatge continua per la selva, la sabana i la mar. Acaba amb el poema Don Gatu, una versió semblant a la que canta (o cantava) la mainada al pati de l’escola en la versió castellana. Molt divertit.

Destaquen les il·lustracions de la Natasha Domanova, divertides, precises, amb molts detalls, pintades amb tinta i aquarel·les, ben maquetades i que ajuden a seguir el text, oferint molts espais que permeten al text respirar bé.

Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món, combina de manera perfecta els dos mons: el de la imaginació i el del medi natural. Les bibliotecàries tindran feina per saber si el classifiquen com a ficció o com a coneixement.

M’agradaria destacar un parell d’aspectes més: la maquetació i la guia didàctica.

La maquetació és bonica de veres, amb un format adequat, dobles pàgines a sang, primers plans plens de detalles i que distingeix els animals que són part del relat de ficció humanitzant-los amb detalls de vestimenta, per exemple, dels que són apunts de la fauna i la flora dels llocs per on passa el gat.
En resum, un llibre que es llegeix de manera tranquil·la, amb un ritme que manté la musicalitat llegit en veu alta, i un text que acompanya i facilita la seva comprensió, sense perdre el punt d’exigència recomanable.

Si entreu al web de l’editorial Meraki podeu descarregar-vos gratuïtament la guia didàctica elaborada por la Margarida Prats Ripoll, professora honorífica de la Universitat de Barcelona. Val la pena i ens ofereix alguns recursos que podem usar a casa o a l’aula. A més, n’hi ha per a tots els cicles. Entreu a:
https://editorialmeraki.com/wp-content/uploads/2025/08/Moixero-guia-didactica-digital.pdf

El viatge continuarà, segur. El gat Moixeró és curiós i no podrà estar-se de recórrer altres indrets fantàstics i, fins i tot, és possible que pel camí es trobi amb el Rovelló i el Fredolic. Mai se sap!

Lectura recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Meraki
Pàgines: 127
La Seu D’Urgell, 2025

«Cruce de caminos en el Valle Dorado», una sèrie de còmics plens d’humor i tendresa

A l’editorial Astronave acostumen a presentar bons còmics i normalment no fallen. De vegades, les apostes són més arriscades, com és el cas d’aquest “Cruce de caminos en el Valle Dorado” i, mira!, com se sol dir “qui no arrisca, no pisca” i, en aquest cas, el resultat són uns relats divertits, emotius i ben trenats i relacionats entre sí.

Venen en un estoig preciós i una il·lustració de la coberta magnífica que en anticipa les quatre històries formant part del mateix dibuix, talment com si fos un trencaclosques o, millor encara, un quadre d’Escher.

Els quatre relats que succeeixen a la Vall Daurada tenen diferents protagonistes i, de fet, els títols ja ens apunten de què va la cosa: Un nen que vol un gos, una nena fantasma, un president un xic especial i un gos que vol salvar una noia que ha caigut per un barranc.

La gràcia o l’enginy de tot plegat és que els quatre relats tenen connexions. Es poden llegir de manera individual però alguns personatges apareixen en els altres relats i en acabar de llegir-los tots s’entenen millor els relats.

Us recomano que comenceu per «El niño que no quería un gato» que ens parla d’amistat, de família i, sobretot, de valorar allò que realment importa. Com la resta de llibres té humor i es llegeix prou bé.

Potser, la publicitat de l’editorial que situa la lectura “a partir de tres anys” és arriscada perquè entenc que el transfons de les històries és per a infants més grans, a partir de cicle inicial.

Si seguiu amb «La nina fantasma» veureu que és més complicat d’entendre perquè la protagonista és una nena que es mou entre dos mons, el desl vius i el dels morts, perquè és una fantasma. Està dibuixat en blanc i negre i convé llegir-lo amb els infants perquè entenguin què significa tot plegat. És una mica “gòtic”.

«Una vida perruna» m’ha fet riure molt. Diu: «yo no se muy bien si me llamo «aquí», «dáme la patita» o si a lo mejor me llamo «no» que es lo que dicen más a menudo». El conte té moltes reflexions potents dites pel gos.

I el quart, «Un presidente distitnto a los demás», narra la història del president de la república que en realitat és una mena de superheroi i s’ha d’enfrontar a tota mena de monstres i éssers estranys. Una mica estrambòtic i àcid però sorprenent.

Lectura recomanada a partir de sis anys. Defuig la carrincloneria, és divertida i sobretot la part gràfica és molt original.

LES DADES:
Títol: Cruce de caminos en el Valle Dorado
Autor: Lewis Trondheim
Il·lustrador: Sergio García
Traductora: Xisca Mas
Editorial: Astronave
Pàgines: 128
Barcelona, 2024

«A, B, C i la Sra. Smith», aventures divertides, emotives i una mica esbojarrades

L’«Atrapallibres» és una de les accions més reeixides que organitza cada any l’Ibbycat. Mou milers d’infants i joves d’arreu de Catalunya que llegeixen tres llibres adequats a la seva edat.
La tria dels tres títols no és fàcil i cadascú de nosaltres en podria fer una diferent. Imagino que els especialistes que fan la selecció han de suar per acotar-la només a tres títols i deixar de banda la resta de bons relats. A la propera edició, a la franja d’edat dels 10 anys han triat aquests:

De «L’Òscar i jo» en vam parlar en aquest blog: (https://jaumecentelles.cat/2024/11/13/loscar-i-jo-una-historia-amable/)

L’«A, B, C i la Sra. Smith» és un relat molt ben tramat protagonitzat per tres germans i la seva veïna, la senyora Smith, una dona solitària, que el primer dia de desembre decideix preparar-se per fer un viatge el dia de Nadal i marxar a un lloc ben llunyà, encara per decidir, on la vida sigui com ella la recorda de quan era petita.
Llegim al primer capítol:
Aquell 1 de desembre ja va ser massa: Els narcisos van florir al matí animats pel sol de primera hora, es van pansir havent dinat a causa d’una gelada sobtada, i van sortir volant al vespre quan va passar per allà un remolí. A tot això, si li va afegir la presència d’un os blanc, que va travessar el seu jardí aixafant les flors…

Però l’arribada d’uns veïns un xic diferents ho comença a trastocar tot. La nova veïna, la doctora Green, una científica inventora de màquines per millorar el medi ambient, i els seus tres fills, que tenen noms ben fàcils de recordar (A, B i C) donaran un canvi a la vida de la Sra. Smith i es veuran embolicats en unes aventures ben divertides. El final és emotiu, tanca de manera genial el relat i ens aporta una alenada de benestar que es d’agrair i ens convida a seguir estimant la lectura.

Lectura recomanada a partir de 10 anys.
LES DADES:
Títol: A, B, C i la Sra Smith
Autora: Núria Parera
Ilustrador: Kim Amate
Editorial: Babulinka Llibres
Pàgines: 160
Barcelona, 2024