La Fundación Cuatrogatos és una organització creada a Miami, Estats Units, pels escriptors Sergio Andricaín i Antonio Orlando Rodríguez per treballar a favor de la cultura i l’educació.
Entre els seus principals objectius hi ha la investigació i l’estudi de la producció editorial en espanyol dedicada als lectors infantils i juvenils.
El Premio Fundación Cuatrogatos es va instaurar per contribuir a la difusió i la lectura de llibres d’alta qualitat creats per escriptors i il·lustradors iberoamericans.
Cada any, després de llegir, analitzar i discutir una àmplia i representativa mostra de llibres en espanyol per a nens i joves, publicats per petites i grans editorials d’Iberoamèrica, un comitè de lectors realitza la selecció dels títols guanyadors.
Es tracta de 20 llibres recomanats per les seves valors literaris i plàstics, que mereixen tenir la millor difusió. Per tal que a arribin, durant el 2016, al major nombre possible de llars, escoles, biblioteques i altres espais on es propiciï la trobada dels joves lectors amb obres de gran qualitat.
Ara han editat el fulletó digital que conté les 20 obres premiades (presentades en ordre alfabètic) i, a més, una selecció d’altres 80 obres recomanades.
Val la pena anotar-ho perquè, tot i que algunes de les obres no arribaran mai a casa nostra, n’hi ha bastant que estan al mercat perquè són d’editorials com Joventut, A buen paso, Kalandraka, Anaya, Ekaré, Sm, etc.
Per accedir al fulletó digital dels llibres premiats només cal que cliqueu AQUÍ
Amb molt de gust, comparteixo dos esdeveniments que des d’ARAE han organitzat per als propers dies, ambos relacionats amb la familia i l’educació.
El primer és la presentació de l’últim llibre dels responsables d’Arae, Miquel Àngel Alabart i Eva Martínez, que porta per titol Educació emocional i família. El viatge comença a casa
El presentaran, juntament amb els autors, l’Eva Bach, pedagoga, terapeuta i escriptora, experta en educació emocional, i la Rosa Guitart, directora de la col·lecció i professora de la UVic-UCC
Dia: dijous 4 de febrer de 2016, a les 18:30
Lloc: Sala d’actes del 1r pis del Seminari de Vic
Entrada lliure. En acabar se servirà una copa de cava.
L’altra és la Jornada Famílies i escoles: converses Unim mirades des de la diversitat
Amb la presentació d’experiències diverses com el Projecte Enxaneta, Comunitat Riu i SAT en família i també una conversa amb l’Eva Bach i en Carles Parellada
Mares i pares i famílies compartim l’objectiu d’acompanyar els nostres infants i adolescents en el seu camí de créixer, de desenvolupar el seu potencial i d’aprendre a interactuar amb el món. A nodrir, en definitiva, aquestes persones per tal que construeixin la seva identitat i la seva autonomia. Com podem donar-nos suport mútuament en aquesta tasca? Com podem sumar, cadascú des de la seva manera de ser i de pensar, amb la seva cultura d’origen i educativa, i des de la seva funció diferenciada? Com podem canviar el que de vegades són recels, per confiança? Quines eines i llenguatges podem compartir per tal que els nens i nenes en surtin beneficiats? Dins la gran diversitat de famílies i mestres, us convidem a compartir espais i converses que en permetin trobar-nos en la mirada.
Dia: dissabte 20 de febrer de 2016, de 10 a 14 h.
Lloc: Sala d’actes – Seminari de Vic
Més informació i inscripcions al web d’Arae: http://www.araebcn.com/agenda-activitats/
La guerra de las galaxias. Episodio II: El ataque de los clones
George Lucas
(2002)
El ataque de los clones se estrenó veinticinco años después de la popular “la Guerra de las Galaxias”. Forma parte de la trilogía de las precuelas de la serie, junto con Episodio I: La Amenaza Fantasma, y Episodio III: La Venganza de los Sith. El ataque de los clones fue la primera película de la saga que se filmó con cámaras digitales de alta definición y aunque fue un éxito de recaudación no alcanzó la popularidad de las otras películas porque el guion es flojo y los diálogos pobres y poco creíbles.
La trama se desarrolla diez años después de los sucesos ocurridos en la película anterior, La amenaza fantasma. La Galaxia se encuentra al borde de una guerra civil y un Jedi renegado, el Conde Dooku, encabeza la rebelión de los sistemas solares que amenazan con la secesión de la República Galáctica.
Tras el intento de asesinato de la senadora Amidala, el Consejo Jedi le encarga a Anakin Skywalker (el que luego será Darth Vader) la misión de protegerla, mientras que su maestro, Obi-Wan Kenobi, intentará descubrir la identidad del cazarrecompensas autor del frustrado intento.
La cinta es un cuento de hadas imbuido de filosofía zen, vestuarios incluidos, en el que las aventuras, persecuciones y efectos especiales son bastante previsibles. Sin embargo, hay una escena que ha perdurado: Cuando Obi-Wan (Ewan McGregor) va la biblioteca a buscar información sobre un planeta concreto.
Lo primero que se ve es una panorámica general del interior del edificio. Es un espacio reconocible porque se parece muchísimo a la popular sala principal de la antigua biblioteca del Trinity College (Universidad de Dublín) con la iluminación natural que entra por los laterales y se refleja en el suelo, aunque los bustos de los maestros Jedi substituyen a los de los filósofos, escritores y mecenas que apoyaron la universidad; y la calidez de la madera de roble y los lomos de los libros encuadernados en cuero, aquí son hololibros que emiten una tenue luz azul. Objetos, todos ellos lujosos, que denotan la convergencia de la cultura y el arte.
La presencia de los hololibros no parece tener ninguna utilidad ni función, son meramente decorativos y simplemente recuerdan a los libros, porque la información se va a buscar en los ordenadores que hay sobre las mesas, algo, dicho sea de paso, que se nos antoja cercano. Tras un ligero zoom picado de la cámara, un plano medio sitúa a Obi-Wan frente a un busto (se asemeja sobremanera a George Lucas) y la bibliotecaria directora del Archivo, Jocasta Nu (interpretada por Alethea McGrath), una mujer de edad avanzada, de carácter seco y aspecto de geisha con el cabello recogido en un moño sujeto con los típicos palillos japoneses, se acerca para preguntarle. El diálogo que mantiene es el siguiente:
—¿Has solicitado ayuda? —pregunta Jocasta Un.
—Sí, sí, eh… Sí, así es. —responde, dubitativo, Obi-Wan.
—¿Tienes algún problema, Maestro Kenobi? —insiste Jocasta, complaciente.
—Sí, eh… Busco un sistema planetario llamado Kamino… —Kamino… — Que no aparece en los mapas de los archivos.
Ambos se acercan a una de las mesas que ocupan el espacio central y Obi-Wan teclea el ordenador para mostrar un mapa estelar.
—Kamino… No recuerdo haberlo oído nombrar nunca. ¿Seguro que tus coordenadas son correctas? —pregunta la bibliotecaria.
—Según mi información debería aparecer en este cuadrante, justo al sur del Laberinto Rishi.
En ese momento, la bibliotecaria comprueba que, efectivamente, el planeta buscado no está visible y sentencia: —Siento decirlo, pero creo que el sistema que andas buscando no existe.
—Imposible, los archivos quizá estén incompletos…—Obi-Wan plantea una duda, a lo que la bibliotecaria se indigna y concluye la conversación de manera rotunda, afirmando que “Si un elemento no aparece en nuestros archivos, es que no existe”.
La bibliotecaria se da la vuelta y se va a atender a un niño, dejando a Obi-Wan sumido en un mar de dudas. Termina la secuencia con un nuevo plano panorámico a ras de suelo para magnificar nuevamente la grandeza del espacio.
Este fragmento nos deja la frase (Si un elemento no aparece en nuestros archivos, es que no existe) que nos evoca a Borges, quien creo recordar que dijo algo parecido respecto a la memoria y los recuerdos.
Georges Lucas se equivocó con esta escena. ¡Ay, con lo fácil que le hubiera resultado preguntar a cualquier bibliotecario cómo imaginaba la biblioteca del futuro! De las respuestas que obtendría, seguro que ninguna apostaba por mantener los archivos u hololibros de esta manera tan clásica.
Es criticable también la actitud de la bibliotecaria, Madame Jocasta Nu, que una vez sentenciado que el planeta no existe, se da media vuelta y se va, así, sin intentar otra búsqueda de seguimiento, sin cruzar palabras clave, sin tener la más mínima curiosidad por averiguar que sucede con el planeta Kamino o averiguar si la sospecha de Obi-Wan es cierta y los archivos han sido manipulados. Nos recuerda la anécdota del padre polaco que a preguntas de su hijo sentenció que “los elefantes no existen porque Marx no los cita en ninguna de sus obras”. Pues eso, el misterioso planeta no existe porque no aparece en los mapas de los archivos de la biblioteca. L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 44 (hivern 2016) i sortirà editat aquest mes de febrer.
Les imatges estan extretes de http://www.starwars.com/
Trailer oficial:
A Xile, les escoles públiques tenen un espai que anomenen BiblioCRA i que es la seva biblioteca escolar, on es tracta de facilitar l’autonomia en els aprenentatges i crear vincles d’estimació envers la lectura.
El seu programa consta de 360 lliçons pensades per desenvolupar les habilitats lectores i d’informació, a partir dels continguts mínims curriculars de cada nivell, similars als esglaons d’una escala, que condueix progressivament cap al coneixement.
Les lliçons es divideixen en els nou nivells de l’educació primària (des dels 6 als 14 anys d’edat), i també n’hi ha un parell de quaderns per a l’educació infantil (kinder, en diuen). Les lliçons generant activitats de treball en forma individual i grupal, considerant una hora setmanal per curs de treball a l’espai CRA. Cadascuna d’elles té incorporades implícitament o explícitament els continguts curriculars dels programes educatius. En aquest mètode estructurat s’objetivitzen els aprenentatges esperats i es lliuren orientacions clares en relació a l’ús dels recursos d’aprenentatge, per aconseguir una integració i articulació d’aquests objectius pedagògics amb activitats entretingudes per als alumnes. Les habilitats lectores i d’informació es treballen a partir d’activitats que van des de les més simples, com ara aprendre a donar volta a les pàgines d’un llibre i saber tornar-lo a la seva prestatgeria, fins a conèixer els sistemes de recerca d’informació i concloure el procés d’aprenentatge, realitzant un treball de recerca a l’etapa final.
Alguns companyes mestres, en ocasions m’han demanat si hi ha algun material que ens pugui servir de guia i/o orientació. És arriscat recomanar sense conèixer el tarannà de l’escola i el nivells dels infants però els materials CRA de les escoles xilenes adaptats a la nostra realitat poden ser un bon inici. Vull dir que allà on s’investiga el mapa de Xile, només cal canviar-lo pel nostre, per exemple.
El material -i molta més informació- el podeu trobar al web de les Bibliotecas escolares CRA: http://www.bibliotecas-cra.cl/
També el podeu descarregar a continuació clicant als diferents arxius.
Ha arribat a les meves mans una publicació ben curiosa. És el darrer llibre d’en Gilles Bachelet i l’ha editat l’Atelier du Poisson Soluble. Es titula “les coulisses du Livre Jeunesse” i ens explica què hi ha darrera dels àlbums il·lustrats.
És un llibre on l’autor ens presenta alguns personatges populars de la literatura infantil més recent i ho ha fa amb molt d’humor i una mirada crítica. Parteix de la idea de treure la màscara als herois de la literatura infantil i ens els presenta en situacions de la vida quotidiana. Si sou seguidors de la literatura infantil podreu reconèixer fàcilment els Tres Bandits, el Peix irisat, l’Elmer, el gos blau, en Wally, el Grúfal i molts altres. Si algun personatge se us escapa, al final en Bachelet fa una relació de tots els que hi apareixen. És d’agrair.
Hi ha algunes pàgines antològiques, que fan riure molt. Per exemple, aquesta de la visita al metge que fa el llop d’en Mario Ramos i on apareixen a la seva radiografia les dents i les ulleres de l’àvia. O la Sireneta accedint a la casa en cadira de rodes, en Gerónimo Stilton a la dutxa, i molts altres.
La imatge més gloriosa és la d’una joguina, un POMELMER, un híbrid de Pomelo i Elmer que és realment divertit.
L’últim llibre de l’Oliver Jeffers, a qui seguim amb devoció, es diu Això era un alfabet i sota la pretesa idea de fer el típic alfabet per als infants més menuts ens sorprèn amb un enfilall d’imatges i d’idees genials que es podrien desenvolupar una mica més i fer-ne una aventura perquè les propostes són molt imaginatives.
El llibre està molt ben editat. Té més de cent planes (paper gruixut, format gran, coberta color carbassa molt cridanera) i a cada lletra se li assigna la seva peculiar història. La majoria d’històries són força originals. Oliver
Jeffers fa una barreja d’elements visuals (com si fossin dibuixos animats) i contes senzills que obren camins inversemblants. Els temes que es poden trobar són els que preocupen a l’autor i que ja hem pogut seguir en altres dels seus àlbums il·lustrats: La solitud, l’amistat, la vida.
La “A” és per a un astronauta de nom Edmund que té por a les altures, la qual cosa fa bastant complicada la seva feina.
La “B” ens presenta a un parell de personatges bastant ximples, en Bernat i en Benet, que tenen un problema amb el pont que salva el barranc que separa les seves cases i que es motiu de disputa entre ells. Un dia en Benet crema el pont que els separa i així en Bernat no el molestarà més. Però, ai!, ho fa des del costat equivocat.
La “C” és per a una curiosa tassa de cafè que intenta arribar al costat de la finestra per poder veure el cel… però fa una passa equivocada que acaba amb la tassa esmicolada. Alguns dels personatges van apareixent en diferents lletres i relacionant-se entre ells. És molt divertit i per als nens de cicle inicial (i per a totes les edats) i resulta un llibre-joc que estimula la inventiva a partir de les paraules i les imatges extravagants que obren nombrosos camins a la imaginació.
Això era un alfabet
Oliver Jeffers
Andana Editorial
24 €
A partir de 5 anys.
Yo nunca lloro és un dels trenta poemes del llibre «Lo que saben los erizos» un preciós poemari de la Beatriz Osés, finalista del premi de poesia Ciudad de Orihuela. Es dóna la circumstància que ja havia guanyat amb anterioritat aquest premi amb El secreto del oso hormiguero. Lo que saben los erizos és un poemari que reflexiona sobre la tristesa. Comença amb una pregunta que es fa una nena que plora i recull una llàgrima que li cau: «Dime, ¿cuánto pesas?»
A partir d’aquí un enfillall de poesies amb títols tan suggerents com “cuánto pesa una lágrima”, “cuando se te olvida por qué lloras” o el meravellós “yo nunca lloro...” . No cal dir que la resposta a la primera pregunta la trobarem en el darrer poema, quan la nena després d’anar preguntant a tota una sèrie d’animals (la balena, la musaranya, etc..) es troba amb l’eriço i aquest li diu…. Bé, no ho puc explicar, ja m’enteneu…
Al web de l’editorial Faktoria K de libros podem llegir: “… mientras acompañamos a la niña en su búsqueda de una solución, descubrimos cómo, cuándo y por qué lloranesas criaturas; incluso aquellas que, por orgullo, ocultan su llanto.Y aprendemos a endulzar con positivismo los malos momentos.”
Uns poemes molt dolços, tendres i melancòlics que van acompanyats (la majoria d’ells) d’unes il·lustracions espatarrants i simbòliques de Miguel Ángel Díez que per se ja són un poema visual.
El llibre està molt ben editat: tapa dura, paper bo, mida perfecta… un encert.
L’atzar em va fer coincidir amb l’autora, Beatriz Osés, fa un grapat d’anys, a Mérida, i vaig tenir la sensació d’estar davant d’una persona molt sensible i divertida alhora. Això es pot veure llegint els seus llibres.
He tingut la sort de conèixer personalment algunes persones que escriuen poesia per a infants i, en totes elles, he percebut una mirada diferent envers el món que ens envolta. M’ha passat amb l’Andreu Galán, amb la Maria José Orobitg, amb la Júlia Costa, etc.
Fa unes setmanes vaig anar visitar un edifici al carrer “rue des Brasseurs”, a tocar de la Grand Place, a Brussel·les. Abans hi havia un hotel. Era el lloc on el poeta Paul Verlaine i el seu amic Arthur Rimbaud, també poeta, se les van tenir per uns afers personals. Ara és una botiga de “denteilles” (encaixos, puntes de coixí i demés) però hi ha una placa que recorda aquest fet. Explica que Verlaine li va disparar un tret que va impactar a la mà de l’amic. Una història sòrdida que té a veure amb la vida atribolada d’ambdós personatges (grans poetes).
Tornant a la Beatriz Osés, crec que val pena no perdre-la de vista. Sempre ens emociona.
A les recomanacions de Nadal que presentarem els propers dies hi ha un llibre que voldria comentar especialment. Es titula El paraguas.
Es tracta d’un àlbum il·lustrat que no té text i que ens proposa un viatge a través d’uns escenaris coneguts, en un dia de pluja, a vista d’ocell.
Comença amb un pla picat en que es veu la part de dalt d’un paraigües que protegeix (i oculta) a algú que acaba de sortir de casa seva. El paraigües és grog i pel camí es troba amb un altre de color blau (homenatge a El petit grog i el petit blau de Leo Lionni?) A poc a poc, a mesura que anem passant pàgines (dobles, a sang) altres paraigües, tots de diferents colors, es van afegint al viatge. Van cap al mateix objectiu i l’amalgama multicolor passa per un parc, espera l’arribada d’un tren, circula entre els gratacels del centre de la ciutat, i finalment, en un pla que es situa al mateix nivell dels infants que porten els paraigües, arriba al seu destí: l’escola!
Aquest àlbum transpira una atmosfera molt plàcida i les pintures són originals, refinades i subtils.
El llibre va acompanyat d’un CD amb 13 peces musicals interpretades al piano. Són unes peces minimalistes que desperten els sentits i són genials per ressaltar cadascuna de les 13 pàgines. Si es mira l’àlbum amb l’acompanyament de la música les imatges adquireixen una nova dimensió.
Voldria destacar l’equilibri de les imatges, sobre com fan moure l’ull de l’espectador. Aquest llibre és una composició genial perquè quan parlem de moviment de les imatges volem dir, precisament, allò que “el paraguas” explica a la perfecció. D’una manera plàcida, tranquil·la, entres en la imatge per l’esquerra, busques el paraigües grog, et fiques en el seu interior, camines al costat dels nens i després surts de forma agradable per la dreta. Vas seguint el camí dels paraigües d’una manera natural.
Si mirem el llibre amb els infants ens permetrà anar imaginant el que hi ha en la part inferior, als costats, etc.
Un llibre ideal per aprofundir en el coneixement dels colors i també molt útil per anar comptant els catorze paraigües.
Les dades:
EL PARAGUAS
Autor: Jae Soo Liu
Música de Dong Il Sheen
Editorial:Pastel de Luna
Col·lecció Lejano Oriente
Any: 2015
Pàgines: 36
Format: 225 x 270 mm.
Tapa dura
16 €
Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Pastel de Luna.
Un dels meus autors preferits és en Joaquim Carbó. I ho és per com aconsegueix enganxar els infants amb la seva prosa fluïda i ben escrita i, especialment, per les històries que explica, les “aventis” que sovint porten als seus protagonistes a viure situacions més o menys inversemblants. Les sèries d’en Pere Vidal o d’en Felip Marlot, per citar-ne dues de les més conegudes, en són un clar exemple.
Però en Carbó te una altra faceta, com a escriptor (com diu ell mateix, un “Mister Hide”) que té a veure amb la literatura per a adults.
He acabat de llegir la seva darrera obra, intitulada “Va com va!” i he disfrutat. Les nou primeres pàgines em van despistar perquè és un llarg monòleg que et va portant cap allà on vol l’autor, que no és altra idea que la de fer-te comprendre com està escrita la novel·la. No hi ha capítols explícits i els diàlegs són mínims. La gràcia rau en que el narrador és el protagoniste (anònim, per cert) i els seus pensaments que es van teixint i entrecreuant-se, en un fil conductor que és el seu pensament immediat però farcit de flashbacks i d’anècdotes de la vida quotidiana. El protagonista és una mena de Colombo, aquell detectiu de sèrie homònima que no duia pistola i que la seva arma era el llapis i una minúscula llibreteta on anava apuntant tot el que veia. A “Va com va!” passa quelcom similar, perquè el “prota-narrador” té una capacitat inusual per fixar-s’hi en petits detalls que ens passen pels morros i no els veiem, des del senyal lluminós del metro que anuncia l’entrada d’un nou comboi, fins al que passa als boxes del servei d’urgències d’un hospital o en una botiga de roba.
El llenguatge que usa està carregat de frases fetes i d’expressions populars, algunes de poc utilitzades i que ens fan somriure.
A la contraportada del llibre es pot llegir que és una “tragicomèdia indignada” i això fa referència a la trama perquè en Carbó despulla totes les misèries del món actual i no deixa de criticar allò que considera que ens degrada com a éssers humans.
No explico res de l’argument però si teniu ganes de passar una bona estona, aquets és un bon llibre que no us deixarà indiferents. Algú deia que una lectura t’ha de colpejar el cap, ha de ser una batzegada que et remogui per dins. Aquesta novel·la ho fa.
Un agraïment final per a l’editorial Males Herbes i els dos intrèpids editors, en Ricard Planas i en Ramon Mas per la seva aposta per “una altra mena de literatura en català”.
Us deixo amb unes fotos del dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona.
I tornant a la faceta més coneguda d’en Joaquim, la d’autor de literatura infantil, s’acaben de publicar dues novetats. Una per als infants de cicle mitjà (Paraules per menjar i beure) i l’altra per als de cicle infantil(Ha passat el circ)
En les primeres edats de l’infant convé anar-los familiaritzant amb els llibres. Per això, cal dedicar estones durant el dia per asseure’s junts i mirar-los conjuntament. S’ha de buscar un moment en que estiguin tranquils, alerta i disposats a participar. Així, lentament, anirem establint una bona comunicació, metre anem passant passat els fulls i li llegim en veu alta.
S’ha de triar un lloc tranquil i còmode, posar la criatura a la falda i i llegir-li o cantar-li amb veu suau i tranquil·litzadora. Si la cosa funciona, es nota de seguida que es diverteix.
Els llibres de tapes dures, són els ideals. Seleccioneu llibres de cartró amb imatges de rostres i objectes que siguin familiars.
A l’hora de llegir podem afegir les nostres pròpies paraules o inventar una història que acompanyi les imatges. Utilitzarem paraules senzilles, conegudes i podem fer efectes de so que coincideixin amb la història. Els cotxes “Bruuum! bruuum!”, els trens “Xuuu, xuuuu!”, els ànecs “Cuac! Cuac!”,…
Entre els 4 i els 12 mesos notarem com ja tracten d’agafar, mastegar o acariciar els llibres; és la seva manera de dir que estan entusiasmats i que els interessats en el llibre.
Dedicar una estona a llegir és un bon regal.
Ara que s’acosten les festes nadalenques, és un bon moment per iniciar la seva biblioteca personal. Segur que el tió, el Pare Noel, o els Reis els portaran bons llibres. Dels que s’han publicat darrerament, recomanem els deu següents:
On vius, cargol?
Petr Horácek
Joventud
En Pep va a l’escola
Nick Denchfield
Cruïlla
És meu!
Jeong Soon-Hee
Tramuntana
Nyam nyam
Mar Benegas
Combel
Cançons del meu entorn. Canto i jugo
Jaume Barri
Baula
La Fundación Cuatrogatos és una organització creada a Miami, Estats Units, pels escriptors Sergio Andricaín i Antonio Orlando Rodríguez per treballar a favor de la cultura i l’educació.
La invitació a la lectura 