1 Novembre 2016 by jcentell

Un viatge per l’univers dels llibres amb la Marta Roig

Segons la Marta Roig “l’abordatge d’un conjunt de lectures en el marc d’una proposta que permeti teixir relacions entre elles és una oportunitat poderosa per accedir de forma profunda a l’essència d’un autor, per comprendre un personatge o prendre consciència de la diversitat de fórmules possibles per viure, interpretar i representar la vida”

A la revista Guix núm. 429 del mes de novembre de 2016 podem llegir un article d’aquesta fantàstica bibliotecària freelance on explica un Laboratori de lectura al voltant dels contes on el llop n’és protagonista.

En aquest article inclou una pràctica que anomena Expedient Panxa Plena, el cas del llop ferotge del que transcrivim algunes frases:

L’equip d’investigació és cridat a col·laborar amb la policia del Regne de la Literatura Infantil en un dels casos més complexos de les darreres dècades: anàlisi de proves, entrevistes a testimonis, escorcolls, … tot és a punt per atrapar al personatge més buscat de tots els temps.

Panxa Plena és el nom que la policia dóna al llop més ferotge de tota la LIJ. De moment se’n desconeix el nom veritable i se l’ha vist amb múltiples cares.

Comencem repassant les diferents il·lustracions del llop que hi ha una paret sota el rètol “sospitós” i anem recollint algunes de les seves característiques i variants. Després presentarem un gran el mapa on hi apareixen alguns dels llocs on ha estat vist. També els cartellets amb els delictes dels quals la policia creu que és responsable.

Davant de tota aquesta informació sembla evident que és important:
1. Organitzar tota la informació de la que disposem.
2. Capturar-lo per poder-lo interrogar.
3. Aconseguir proves dels seus delictes.

Proposarem als infants que llegeixin l’informe de cadascun dels casos (llibres seleccionats) i que, de cadascun, identifiquin: quins dels llocs que apareixen al mapa estan relacionats amb el seu cas, si comet algun dels delictes que la policia té anotats i si hi ha una imatge del llop que pugui correspondre a la seva història.

Un cop tenim la informació de tots els casos organitzada, sentim sonar un telèfon. El cap de la policia ens informa que fa uns minuts han capturat en Panxa Plena. Llavors algú entra amb un gran llop anestesiat i el deixa damunt d’una taula. Repartim guants de làtex i bosses transparents i poc a poc els anem convidant a posar la mà per algun dels talls i a treure’n algun objecte que haurem de vincular amb els diversos casos (llibres) investigats.

Al web de l’autora (http://www.martaroig.com/laboratoris/expedient-panxa-plena-el-cas-del-llop-ferotge/) trobareu fotos de l’activitat (com les que hi ha en aquesta entrada) i l’opció de descarregar la fitxa amb la descripció completa, la bibliografia i tot el material necessari.

Per a més informació sobre els laboratoris podeu consultar les revistes Guix 422 (Febrer 2016) i la 425 (Juny 2016)

24 Octubre 2016 by jcentell

Connexions, d’Elizabeth Stewart

Us presento el llibre Connexions, una lectura que m’ha creat certa incomoditat però que, alhora, considero necessària perquè ens remou la consciència i ens fa pensar en l’ús que en fem dels telèfons mòbils, de la tecnologia en general.

El llibre pivota al voltant del coltan, un mineral rar que s’utilitza en la fabricació de telèfons mòbils i ordinadors, i ho fa seguint la vida de tres noies adolescents que, en certa manera, estan “connectades”.

Una és la Sylvie que va fugir de la República Democràtica del Congo després que el seu pare va ser assassinat durant el conflicte pel control del coltan. Ara viu en un camp de refugiats, un lloc deplorable, on ha de cuidar dels seus germans. Amb quinze anys ha de fer de mare d’en Pascal de nou anys i de la Lucie de sis. Té un altre germà de catorze , l’Olivier, però a aquest ja no el pot controlar i desapareix durant dies i dies fora del camp de refugiats de Tanzània on viuen, fent encàrrecs per a un perdonavides que s’està enriquint al mercat negre de l’or blau, com anomenen al coltan.

Si heu llegit alguna cosa sobre la situació a la República Democràtica del Congo, ja sabreu que no hi ha infraestructures socials i els líders polítics no són gaire honestos, per dir-ho suaument. Segurament haureu sentit a parlar dels nens de la guerra, dels assassinats i violacions constants, etc.

Uns altres capítols ens presenten la Laiping, una noia que treballa en una fàbrica xinesa, soldant components per als telèfons mòbils, amb les mans plenes de butllofes. Després de deixar el seu petit poble buscant la seva fortuna, s’adona que la fàbrica i les condicions de treball inhumanes l’estan aixafant: passa hores i més hores muntant telèfons mòbils, dormint poc i malament en un lloc, on fins i tot hi ha xarxes a les façanes per evitar els suïcidis. En algun moment la noia intentarà rebel·lar-se però veurà el que passa amb els que s’atreveixen a qüestionar les polítiques de l’empresa electrònica.

Elizabeth Stewart

La tercera noia és la Fiona, una noia canadenca, de Vancouver, de família benestant que un dia, sense pensar-s’ho gaire, envia una autofoto (selfie, en diuen ara) comprometedora, pujada de to, a un amic i això li crea molt de neguit per si la imatge s’escampa per les xarxes socials.

L’he llegit amb un cert aclaparament. Quan el text s’acosta al drama de les noies l’he trobat ben escrit, molt encertat però, en canvi, en algun moment, m’ha sobrat un cert didactisme.
Una història sobre la supervivència… molt en la línia de les denúncies d’en Jordi Évole. Molt recomanable.

El llibre l’ha editat Cruïla i està adreçat a joves a partir de quinze anys.

El booktrailer, a continuació:

6 Octubre 2016 by jcentell

Lápices primos, de José A. Ramírez Lozano amb dibuixos de Natalie Pudalov

portada

Després de dos anys sense publicar res, ja teníem ganes d’un nou llibre d’OQO, sobretot per a la col·lecció Q. Bé, sí que van fer una reimpressió de Montañas en la cama, imagino que per la gran demanda i la quantitat de peticions que hauran rebut al seu correu electrònic.

El cert és que ens n’alegrem de la presentació de Lápices primos, un àlbum il·lustrat escrit per José A. Ramírez Lozano amb dibuixos de Natalie Pudalov.

Los lápices no lo saben.
No saben que tienen primos
y que un día descubrimos
su parentesco, que son
nietos todos de la Tiza
y del abuelo Tizón.

imatge de Làpices primos extreta del web d’OQO

Per escriure utilitzem llapis, bolígrafs, plomes, retoladors, guixos… però, què passaria si provéssim a fer-ho amb els cosins dels llapis?, quins són? Això és el que ens presenta el llibre i ho fa amb una gran dosi d’imaginació i fantasia.
Perquè es pot escriure i dibuixar amb altres estris i elements de la vida quotidiana. Es pot dibuixar amb una canya de pescar? Es poden escriure històries amb una agulla de fer mitja? I tant! Les possibilitats són infinites i les anem descobrint pàgina rere pàgina acompanyades d’unes imatges que conviden a la seva contemplació perquè la proposta plàstica de la Natalie Pudalov no ens deixa indiferents amb la quantitat de detalls que s’amaguen a totes les pàgines.

Un àlbum il·lustrat molt poètic recomanat per a infants entre vuit i dotze anys. Es presta a treballar-o a l’aula i a inventar noves formes i nous estris d’escriptura.

Dades:
Lápices primos
José A. Ramírez Lozano & Natalie Pudalov
15,50 €
40 pàgines
Setembre 2016

imatge de Lápices primos, extreta del web d’OQO editora

4 Octubre 2016 by jcentell

Cap nen/a sense conte

La Núria Ramon i en Toni Argent, il·lustradora i autor del text.

Que dins del món de l’educació hi ha gent solidària, col·laboradora, somiadora i meravellosa ja fa temps que ho sabem. Avui us presento un exemple que he conegut recentment. Es tracta de dos professors de secundària, la Núria Ramon i en Toni Argent, ella de Lliçà de Vall i ell de Les Franqueses.
Fa un parell d’anys van iniciar una aventura literària. Van escriure i il·lustrar un conte (El Gat Romeu i el bosc màgic), van aconseguir finançament privat d’empreses i institucions de la zona del Vallès Oriental -cosa inversemblant en els temps actuals- i van editar 10.000 exemplars, que es diu de seguida però que si ho comparem amb la mitjana de les tirades és una barbaritat.

Podríem pensar que s’ha forrat però no és aquesta la seva idea perquè els van regalar tots a les escoles de la comarca del Vallès Oriental, als hospitals de Granollers i Sant Joan de Déu a Barcelona, a les biblioteques del Vallès Oriental i Osona, etc.

El seu desig, l’objectiu que els mou a escriure, il·lustrar i regalar els contes és fomentar la lectura entre els nens que estan aprenent a llegir. Chapeau!

El segon conte que van editar, seguint el model anterior, va ser La girafa Popota i l’arbre savi. D’aquest n’han editat 30.000 exemplars, amb la traducció a l’anglès inclosa, que s’ha repartit igualment a les escoles, llars bressol, biblioteques, hospitals, etc.

Els dos contes tracten temes com la importància d’educar en la diferència, el valor de l’esforç, la cooperació, la superació de les pors, etc.

Pel que he llegit, ja estan pensant el tercer conte.

Si hi esteu interessats en còneixer el projecte, o si hi voleu col·laborar, o si senzillament voleu que us enviïn els contes, us podeu posar en contacte amb l’Antoni Argent al seu correu electrònic a l’adreça antoniargent@gmail.com. Però si no el voleu atabalar, us passo els enllaços perquè vosaltres mateixos us el descarregueu.

Per descarregar el conte El Gat Romeu i el bosc màgic cliqueu AQUÍ

Per a La girafa Popota i l’arbre savi, cliqueu AQUÍ

Tanmateix, estic segur que tant l’Antoni com la Núria estaran contents si feu difusió del seu projecte i l’ajudeu a créixer.

Empreses col·laboradores: AD Forum, AD Marina, Apper, Autorec, Aula formació de futur, Audens Food, Bopla, Coemmo, Electrocamps, Espai d’Oci, Ferreteria Marina, Fundació Espavila, Grup Abolafio, Grup Automòbils Bertran, Little English, Llanos Instal, Maynou, La Caixa, El Rei dels Caramels, Sebastià Llorens, Soluciones Logísticas XXI, Xocolates Granollers, Ajuntament de Les Franqueses. La majoria , com veieu, són de la comarca.

Hi haurà una presentació del projecte el DISSABTE 22 d’OCTUBRE a Granollers: INFO AQUÍ

26 Setembre 2016 by jcentell

Adam i Thomas, una història de supervivència

Aquest llibre està a mig camí de la autobiografia, la novel·la d’aventures i el conte meravellós. Ben bé no sé com definir-lo perquè hi ha un aspecte metafòric i un munt de preguntes que es fan els protagonistes relacionades amb l’amistat, la religió, la tolerància, la generositat, l’altruisme, etc. que el col·loquen en un espai atemporal i fora dels corrents actuals.

La novel·la està situada cap al final de la Segona Guerra Mundial. Comença quan una mare i el seu fill surten del gueto on viuen i es dirigeixen a un bosc proper. La mare li diu al seu fill Adam, de nou anys, que no tingui por i que es quedi al bosc, un lloc que ell coneix prou bé de les vegades que hi ha anat amb el seu pare. Li diu que tornarà quan pugui i li deixa una manta, una motxilla amb menjar i un llibre.

L’endemà , un altre noi, també de nou anys, en Thomas, apareix al bosc i es troba amb l’Adam a qui li explica que la seva situació és la mateixa. L’Adam i en Thomas, companys d’escola, decideixen continuar junts al bosc.

De dia busquen menjar i parlen entre ells de la seva situació. Com que tots dos són força diferents, els diàlegs són molt interesants. L’Adam creu que Déu els ajudarà a aconseguir menjar i els seus pensaments positius contrasten amb els d’en Thomas, un noi més racional que ha viscut en el si d’una família dedicada a l’estudi i a la ciència.

Els nois decideixen construir un niu en un arbre molt alt per a la seguretat. Pel bosc passen fugitius que fugen dels nazis i ells entenen que la seva vida també perilla perquè són jueus.

Il·lustració de Philippe Dumas

Un dia descobreixen una vaca en un prat i comencen a munyir-la per aconseguir una mica de llet. Un altre dia troben una noia que anava a la seva classe. És la Mina que també s’amaga dels nazis a casa d’un pagès.

Els dies van passant, i les setmanes i els mesos i les mares no apareixen. Tot i que sembla que el final de la guerra és a prop, el temps comença a ser cada vegada més fred i comença a nevar. ¿Com sobreviuran al dur hivern, amb poc menjar, sense un lloc on arrecerar-se i ni tan sols un foc per escalfar-se?

La història de l’Adam i en Thomas va ser escrita originàriament en hebreu i segons conta l’autor, està basada en les seves pròpies experiències. Aharon Apelfeld, quan era jove, va perdre a la seva mare assassinada en un camp pels nazis. Ell va poder fugir del camp de concentració, on havia estat empresonat amb el seu pare, i va estar molts mesos amagat en un bosc d’Ucraïna.

El llibre està escrit amb claredat, amb un vocabulari senzill, frases curtes i pocs adjectius. Forma part de la tria del Premi Protagonista Jove.

Dades:
ADAM I THOMAS
Aharon Appelfeld
Cruïlla, 2016
128 pàgs.

21 Setembre 2016 by jcentell

Còmic i vivenda

A la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet tenen un fons de còmics impressionant. És la biblioteca de referència i editen un butlletí que anomenen Còmic Tecla que us podeu descarregar a la seva pàgina web (http://www.bibliotequeslh.cat/851843_1.aspx) Ara acaben de publicar el número 44 que inclou les notícies sobre els “Esenciales 2015” de l’ACDCómic i el Premio Nacional de Cómic 2015, les seccions de microressenyes i “Joyas de la Tecla” a càrrec de Jaume Vilarrubí, les novetats recomanades a càrrec de David Cuadrado, i diverses ressenyes de còmics apareguts darrerament.

Però també inclouen un article que m’ha semblat molt interesant sobre còmic i vivenda, perquè ja fa uns anys que venim donant voltes al fet que als contes infantils i àlbums il·lustrats, la casa i la ciutat (el lloc on vivim) tenen influència en les accions dels personatges. Encara no ens hem posat a investigar-ho seriosament però potser aquest article de Pepe Gálvez al Còmictecla44 ens anima.

L’article en qüestió es titula LA VIVIENDA (Encrucijada de historias y de historietes) i comenta algunes de les obres que des de diferents perspectives desenvolupen relats al voltant de la relació que les persones establim o hem establert amb la construcció on habitem.

Algunes frases:
«La casa y el urbanismo reflejan, recogen y transmiten una parte significativa de qué somos y cómo estamos tanto individual como colectivamente, ya que son obra nuestra, producto de nuestras decisiones, de nuestro esfuerzo, y al mismo tiempo condicionan nuestra vidas.

La estructura de una vivienda tiene mucha similitud con la forma en que se ordenan las viñetas en una pàgina de historieta. Así, el corte transversal de un edificio sirvió de cuadricula a la serie 13 Rue del Percebe de Ibáñez, si bien no había narración secuencial sinó acumulación de gags de los diferentes vecinos de la casa con excepcionales interrelaciones entre ellos. Will Eisner fue más allá en la portada de un episodio de la serie Spirit al convertir ese corte transversal en el escenario de una escena única y a la vez plural en la que se conectaba narrativamente lo que sucedía en las diferentes habitaciones y lugares de la casa.

vivienda-paris-de-haussmann

Eisner incorporó la vivienda como un contexto determinante de las vivencias que se nos quiere narrar. Así en El Edificio (Integral de Norma 2008) una construcción de este tipo se convierte en protagonista como albergue de historias, de trozos de vida y como elemento clave del paisaje urbano, en cuyas puertas se dan cita enamorados, músicos callejeros… además de objeto de deseo de constructores y especuladores.

Como hemos visto, nuestra historieta ha reflejado en sus viñetas y relatos un paradójico proceso social, que tiene mucho de involución, por el que hemos pasado de las chabolas y pisos de realquilados hasta el desahucio, pasando por la lucha por una vivienda digna, la expansión de la segunda residencia y la burbuja Inmobiliaria»

Podeu llegir tot l’article clicant AQUÍ

30 Agost 2016 by jcentell

Train Kids, una novel·la juvenil impactant

La novel·la Train Kids es basa en fets reals. Train kids és el nom que reben els 50.000 joves que cada any abandonen el seu país d’origen (Guatemala, Hondures i el Salvador) amb l’objectiu d’arribar als Estats Units creuant tot Mèxic en tren. La pobresa extrema els empeny al viatge migratori més perillós del món, segons Amnistia Internacional. Tema d’actualitat avui a Europa, l’emigració d’Amèrica Llatina cap als Estats Units existeix des de fa molts anys i cap govern de cap país ha volgut posar remei.

Dirk Reinhardt va escriure aquesta novel·la en la que uns adolescents marxen en secret cap als Estats Units, seguint la ruta dels trens de mercaderies que travessa Mèxic. Al llarg del viatge els nois han de superar el desert i les muntanyes, suportar les incursions de calor i fred i fugir dels bandits i de la policia.

Cinc joves emprenen el viatge: en Fernando de 16 anys que és el líder, en Miguel de 14, el nen indi Emilio, la noia Jazmina i l’Ángel. El viatge és dificultós i molt perillós. Saben que «de cent persones que travessen el riu, només deu poden superar Chiapas, tres arriben al nord, a la frontera, i només una aconsegueix passar-la». Són immigrants il·legals i els esperen més de dos mil quilòmetres a través de Mèxic, a dalt dels trens de càrrega.

“Per què no ens deixen anar on volem?” pregunta en Miguel repetidament. Des del seu punt de vista, és una pregunta lògica. Són perseguits per la policia, per les autoritats i per les bandes criminals que roben els refugiats o fins i tot els assassinen. Aquests cinc joves estan fora de la llei i ningú no els protegeix. La pregunta d’en Miguel ens colpeja el cervell repetidament i quedem enganxats a aquesta “road movie” dura, existencial i política.

L’autor es va documentar sobre el terreny, va entrevistar joves i va constatar la veracitat dels fets que explica, de manera que el relat es converteix en colpidor, justament perquè és real. Train Kids és una novel·la crua, que no ens deixa indiferents.

Recomanable també per a un públic adult.

La novel·la va estar inclosa en la prestigiosa llista internacional White Ravens dels millors llibres infantils i juvenils el mateix any de la seva publicació (2015). Ha rebut diversos premis a Alemanya, entre els quals destaca el de la Fundació Friedrich-Gerstäcker de Braunschweig (2016), distinció que s’atorga cada dos anys a l’obra per a joves que millor defensi els valors del respecte i de la tolerància entre cultures.

L’any 2013 es va rodar una pel·lícula (la jaula de oro) sobre el mateix tema que té moltíssimes similituds amb la novel·la… No sé si hi estan relacionades, la novel·la i la pel·lícula, però ambdues valen molt la pena.
Si voleu llegir les primeres pàgines de Train Kids podeu clicar AQUÍ

Un document per treballar el conte a l’Institut: AQUÍ

Les dades
Train Kids
Dirk Reindhardt
Ed. Nandibú
352 pàgines
2016

16 Agost 2016 by jcentell

Un perro en la biblioteca

El secreto del Unicornio. Las aventuras de Tintín

Por las bibliotecas de película circulan todo tipo de personajes. Vemos a escritores, niños, femmes fatales e incluso maleantes, pero los usuarios más frecuentes, los que se llevan la palma, son los periodistas y los detectives. Como en el caso de El secreto del Unicornio, película basada en tres cómics de Hergé: El secreto del Unicornio, El cangrejo de las pinzas de oro y El tesoro de Rackham el Rojo.

La cinta de animación —se hizo una versión en 3D— utiliza la técnica de captura de movimiento que consiste en que los actores interpretan, además de las voces, los movimientos y gesticulaciones de sus personajes y luego en el estudio se digitalizan las imágenes con técnicas de fotogrametría.

Al principio de la película Las aventuras de Tintín, después de la presentación maravillosa de los créditos, de culto, vemos a Tintín paseando por un animado y popular mercadillo de antigüedades de Bruselas donde encuentra y compra una maqueta a escala de una antigua nave llamada El Unicornio.
Tras una serie de sucesos preocupantes, Tintín sospecha que el barco guardaba algún secreto y decide averiguarlo. Dirigiéndose a su perro Milú, le dice:

—Algo pasa con este barco. Iremos al único lugar donde pueden tener una respuesta.

Y, claro, encaminan sus pasos hacia la biblioteca. El espacio que aparece ante nuestros ojos es oscuro, con columnas imponentes, las típicas lámparas verdes sobre las mesas y mucha madera recubriendo las paredes. Es de noche y una tormenta descarga rayos furiosos cuyos destellos penetran por las altas vidrieras. La panorámica nos recuerda a algunas gélidas y silenciosas iglesias, un pensamiento recurrente y que quizá vaya asociado a que durante muchos siglos los conventos han sido los únicos lugares de lectura y de escritura, tranquilos y silenciosos, como las bibliotecas. Pero en nuestro pensamiento se cruza otra imagen, asimismo recurrente, y evocamos los cementerios, criptas del olvido, depósitos del saber, lugares donde moran los muertos, los escritores muertos, con los que nos comunicamos gracias a su obra. Hay una frase de Stefan Zweig, en Mendel el de los libros, refiriéndose a que detrás de cada libro hay un hombre, a menudo muerto. Esa es una de las virtudes de la lectura, la posibilidad de comunicarnos con personas que vivieron en otras épocas, hace diez, cien o mil años.

Un plano corto nos muestra a Tintín sentado en una mesa, rodeado de viejos y pesados libros, sosteniendo en sus manos un volumen abierto por la página que cuenta la tragedia de El Unicornio. Tintín lee en voz alta:
—“¡Aquí está!… Francisco de Haddock, del castillo de Moulinsart, capitán del desafortunado El Unicornio. Su nave zarpó de Santo Domingo en 1698, en una de las peores travesías en la historia naval, y el barco jamás llegó a su destino. Fue atacado por piratas…”

Tintín lee en voz alta y para que los espectadores nos interesemos por los misterios que envolvieron aquella nave, de tanto en tanto se detiene y se dirige a su inseparable Fox terrier para preguntarle, por ejemplo, “¿Qué escondería el barco. Milú?”

Se puede disculpar que Tintín lea en voz alta porque en la biblioteca no hay nadie, exceptuando un personaje que se vislumbra escondido entre los anaqueles y que parece seguir las andanzas del protagonista. Pero lo que realmente sorprende es la presencia de un perro, Milú, en la biblioteca, sentado en una silla y babeando sobre los libros. Es una imagen que molesta a nuestro ego bibliotecario y que no se entiende, a no ser que el mensaje inconsciente sea que la biblioteca es un lugar de acceso libre, gratuito y agradable.

En las bibliotecas se permiten el acceso de perros en determinadas ocasiones y bajo control. Es el caso del Programa R.E.A.D. de Lectura con Perros (Reading Education Assistance Dogs) que, con fines terapéuticos, ayuda a mejorar las habilidades de lectura de los niños mediante la intervención de perros especialmente adiestrados para leer con ellos. También se permite el acceso de los perros guía o perros lazarillo que acompañan a las personas ciegas que van a consultar los libros escritos en braille o los audiolibros.

Unas escenas más adelante la cinta nos sitúa en casa de Arístides Silk, un carterista profesional, personaje curioso y ordenado que conserva las carteras que ha ido robando, alfabéticamente bien clasificadas en las estanterías, atendiendo a los principios de la biblioteconomía: Los nombres de los propietarios de las carteras bien visibles para facilitar su localización y los ejemplares más notables de la colección puestos de cara para despertar curiosidad.

Otra escena graciosa, relacionada con los libros, sucede cuando Tintín y el capitán Haddock subidos a una avioneta que no saben pilotar, abren el salpicadero y leen el manual de instrucciones allí depositado. ¡Ah! Los libros salvadores.

Los amantes de las aventuras de Tintín ya estamos esperando que llegue diciembre de 2016, fecha en que está previsto el estreno de una segunda entrega titulada Las aventuras de Tintín. Los prisioneros del sol, dirigida por Peter Jackson y basada en los cómics “Las siete bolas de cristal” y “El templo del sol“.

Aquest escrit forma part de la sèrie d’articles sobre Bibliotecas de Película que escrivim per a la revista MiBiblioteca. El podeu llegir complet al número 46 (veranos 2016)

El trailer de la película, a continuació:

21 Juliol 2016 by jcentell

Auferat hora duos eadem… la història de Filemó i Baucis

Històries d’amor n’hi ha a cabassos a la literatura i també a la literatura infantil i juvenil però una de les que m’ha acompanyat des de fa molts anys és la de Filemó i Baucis. Ovidi la va recollir al llibre Metamorfosis on trobem un bon grapat de llegendes, contes i mitologies. Fa uns mesos, l’editorial Ekaré va publicar, a proposta de Lemniscates, una adaptació d’aquesta història per a una nova col·lecció que s’ha encetat recentment. El resultat és un llibre de mides reduïdes (13 x 17 cm), molt bonic.
A dins trobem una adaptació lliure amb uns dibuixos fets amb linòleum en blanc i negre, que són força poètics. A cada pàgina, a més, hi ha un toc de color vermell que serveix perquè fixem la mirada en un detallet o dos que aparentment no són l’objecte principal de l’escena.
És un llibre que té un doble objectiu, al meu entendre. D’una banda, reforça la idea d’amor. La frase del llatí original (auferat hora, duos eadem…. que la mateixa hora se’ns endugui a tots dos) està al mateix nivell d’altres frases mítiques com aquella de “Love story” (amor significa…) però també hi ha un altre missatge molt potent, sobretot ara que durant els darrers mesos hem viscut (i encara vivim) la vergonya del tracte que hem donat als refugiats que truquen a la nostra porta.

Segons la mitologia, Filemó i Baucis eren una parella d’ancians units des del primer dia que es van conèixer. No tenien grans propietats ni fortunes i vivien en una casa senzilla i humil.

Un dia, el déu Zeus i el seu fill Hermes van baixar a la Terra amb aspecte d’ésser humà. Anaven demanant allotjament i hospitalitat casa per casa per veure l’amabilitat de la gent però ningú no va ser capaç d’obrir les portes a aquests dos déus disfressats de captaires. Els únics que els van rebre amb les mans obertes van ser Filemó i Baucis que els hi van oferir el poc que tenien i més.
Zeus, en recompensa, els hi va concedir un desig i li van demanar que poguessin morir junts, l’un al costat de l’altre. Aleshores, els va convertir en arbres, en Filemó es va transformar en un roure i la Baucis en un til·ler.
Crec que aviat sortirà una segona adaptació d’un conte d’Ovidi. Mentrestant podeu tafanejar pel web de Lemniscates, a qui recentment li han concedit un premi pel seu magnífic ARBRES.

http://www.lemniscates.com/

19 Juliol 2016 by jcentell

Leer es cosa del Burro

A l’últim número de la revista MiBibioteca que acaba de sortir hi ha un article que m’ha agradat de llegir. Es diu “Leer es cosa del Burro. Programa leer en familia en la Chucua del Burro.” L’ha escrit en Juan Camilo Tobón Cossio i descriu la posada en marxa i desenvolupament d’un programa anomenat Leer en familia que fan a Bogotà. Es tracta d’una proposta de promoció i animació a la lectura que busca alternatives que vagin més enllà de les parets de la biblioteca.
Al cor mateix de Bogotà, enmig de les presses, els embussos dels cotxes, el soroll de les màquines i l’estrès habitual, han trobat un lloc per llegir en família que els permet, de mica en mica, acostar-se a un silenci que costa de trobar, un diàleg interminable amb el que van ser, amb el que són i amb el que volen ser; una bonica utopia en la qual la Biblioteca Pública de Bogotà fa de companya de camí.
Els assistents a aquest programa tenen, l’últim dijous de cada mes, la possibilitat d’accedir a un espai conegut com Humedales del Burro i gaudir de la lectura, la història i la trobada amb altres persones en un ambient que, tot i estar enmig de la ciutat, els connecta amb el misteri, la tradició i la natura.
Aquestes sessions de lectura a l’aiguamoll es duen a terme en tres fases:

En primer lloc, les persones que volen assistir són convocades a les instal·lacions de la Biblioteca, on se les convida a un exercici d’escriptura en què redacten una carta per a la zona dels aiguamolls; allà aboquen els sentiments, records, bons desitjos i, sobretot, la memòria de la seva relació amb l’aiguamoll.

En segon lloc, fan un recorregut a peu per la reserva natural, observant el paisatge sota les indicacions d’una persona experta en la vida de la zona: la seva flora, la fauna i la topografia.

Finalment s’explica o es llegeix un conte, mite, llegenda, poema, etc. que els quedi en el record. A los Humedales del Burro la natura i els llibres es donen la mà per conversar i descobrir un univers ple de correspondències, connexions i novetats.

Podeu llegir l’article complet clicant AQUÍ

En aquest mateix número de MiBiblioteca hi ha un article que he escrit a la secció “bibliotecas de película” en el que parlo de “El secreto del Unicornio”, la cinta d’animació basada en els còmics de Tintín. Un altre día us en faré cinc cèntims.