«L’intercanvi» a L’ofici d’educar

Ahir vam presentar un relat enginyós protagonitzat per dos personatges prou coneguts de la literatura infantil, El llop i la Caputxeta que fan un intercanvi escolar.

Només amb aquesta premissa ja se’ns obre la ment a imaginar i a inferir què passarà a casa de la família Llop quan arribi la Lisa a conviure amb ells i a l’altra banda quins perills viurà la família Caputxeta amb la arribada del llobató.

A la coberta, en Max Llop i la Lisa Caputxeta, cara a cara. Són els dos protagonistes de l’intercanvi escolar. La Lisa va a una escola de caputxetes que han organitzat una setmana en la que cada família intercanviarà la seva filla amb una família Llop.

Paral·lelament coneixem en Max Llop que anirà a conviure a casa d’una família Caputxeta.

El relat epistolar està ben pensat perquè durant cinc dies en Max Llop i la Lisa Caputxeta escriuen cada vespre una carta a la seva família explicant com els ha anat el dia, què han fet i com és de diferent la família que els ha tocat.

La idea és enginyosa i està organitzada com una petita novel·la que defuig del que inicialment podíem pensar. Sobretot, les cartes de la Lisa són divertidíssimes perquè els llops la porten al dentista a esmolar-li les dents, al perruquer perquè li talli les trenes, i li ensenyen tècniques, com diuen ells, de Terror glacial.

Les cartes del llobató Max fan una mica més de por, perquè els seus impulsos carnívors el portaran a fer alguna malifeta.

A banda de passar una bona estona i viure diverses emocions (por, riure) hi ha una mena de missatge que potser no l’acaben de veure els joves lectors però resulta interessant. Té a veure amb com som de diferents i com ens costa atansar-nos i conèixer les seves opinions dels altres, discutir-les, rebatre-les. No és fàcil perquè acostumem a ajuntar-nos amb els que pensen com nosaltres. Fer l’esforç de saber quin és el pensament d’altri és una manera de començar a resoldre els conflictes.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el llibre i entre els participants el sortegem, en aquest cas gentilesa de l’editorial Bindi Books.

La pregunta per al concurs sobre el llibre “L’intercanvi” és:

Com es diu la nena de la família Caputxeta?

Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 8 de juny.

La guanyadora de l’anterior concurs del llibre 102 dites il·lustrades per a tothom és
la Irene Gutierrez. L’enhorabona!

Podeu escoltar el pòdcast clicant a: https://www.3cat.cat/3cat/lintercanvi-de-lorelei-karol/audio/1245759/

«El frac del pingüí», contes que expliquen (o no) perquè són com són alguns animals

Tenia gairebé oblidats els relats breus del gran Antoniorrobles i, ara, en llegir aquests contes d’en Carlos López, m’han vingut al cap i m’han fet recordar les bones estones passades a l’escola dramatitzant els seus contes amb el infants de P5 i P4. Eren els anys de principi dels 80. A la tarda, els llegia una històriate breu i la representàvem. Generalment eren d’animals i força divertits. Després apreníem com eren aquells animals, què menjaven, com es deien, etc.

Aquest “El frac del pingüí (i altres contes d’animals)” ens presenta una quarantena d’històries que tenen un punt nonsense i parteixen d’una pregunta que ben bé podria entrar dins del mon rodarià. Per exemple, si preguntem “perquè els estruços no volen?” o “perquè les zebres tenen ratlles?”, el cervell de l’infant comença a imaginar respostes inversemblants, curioses i divertides, similars a les que proposa l’autor.

Els textos són molt breus. Mireu aquest, si voleu saber perquè les cabres tenen barba, i ho entendreu.

Tot el que s’explica és ficció però ens obre el camí a investigar com són en realitat aquests animals o, també a trobar noves interpretacions de les característiques físiques de cada bèstia.

Un llibre ideal per llegir a casa o per començar una sessió a la biblioteca escolar.

Recomanat per al cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: El frac del pingüí (i altres contes d’animals)
Autor: Carlos López
Il·lustrador: Christian Inaraja
Editorial: Baula
Pàgines: 88
Saragossa, 2025

«Llop a la neu» una història de confiança

Aquest àlbum pot semblar un altra història de llops i caputxetes però ens equivoquem.

Proveu de mostrar-lo als vostres alumnes de cicle infantil i veure com poden llegir i entendre les imatges. Només cal anar passant pàgines i preguntant què hi veuen i animant-los a que facin inferències.

Per exemple, la primera imatge ens presenta una família que viu en una casa de camp. Es veu el pare, la mare, la nena i el gos. Estan esmorzant. Quan passem pàgina, ens trobem amb la nena caminant, a punt de desaparèixer per la dreta i es gira per acomiadar-se del gos que burda “bub! Bub! bub!”. Lluny, es veu la casa.

Atureu el relat i no passeu plana. Pregunteu a qui els recorda la nena i on creuen que va. Escolteu les respostes perquè unes pàgines mes enllà ho descobrirem amb sorpresa.

De tant en tant trobem unes imatges emmarcades en cercles (símbols que indiquen que el relat acabarà bé). A la pàgina de l’esquerra, un cercle amb la nena vestida de vermell i a la dreta els llops.

La història avança a través de dobles pàgines, sense text, excepte algunes onomatopeies que són com la banda sonora del relat. No cal més perquè l’aventura s’entén perfectament, sobretot si aneu aturant-vos, preguntant i esteu alerta a les interpretacions (encertades) que fan els lectors.

La història és commovedora. Narra com un dia d’hivern, una nena vestida de vermell torna a casa i un temporal fa que es desorienti. Just en aquest moment de desesperació sent uns udols i troba a un cadell de llop que també sembla perdut i allunyat de la manada. A l’altra banda del turó se senten udolar els altres llops.


M’ha agradat perquè els infants poden percebre el fred, la por, l’esgotament, però també la sensació d’alleujament en veure com el valor de nena aconsegueix salvar el llobató.

Un relat càlid, tendre, on la cooperació té la seva recompensa.

El treball plàstic està ben pensat i té ritme cinematogràfic amb uns paisatges fets amb tintes i aquarel·les que reforcen la cruesa del fred. Per llegir i rellegir. Cada vegada descobrim noves capes de lectura que ens ofereixen moltes interpretacions.

Un llibre recomanat per a infants entre cinc i vuit anys.

LES DADES:
Títol: Llops a la neu
Autor: Matthew Cordell
Il·lustrador: Matthew Cordell
Traductora: Maria Ros
Editorial: Corimbo Travesía
Pàgines: 32
Barcelona, 2024

Cesc i Alabert: Un dia de pic-nic

El tercer títol de la sèrie d’en Cesc i Alabert porta com a títol “On són les galetes?” i m’ha recordat molt a un relat que va publicat l’editorial Joventut l’any 1981 i avui descatalogat i impossible de trobar. Parlo de “En Marti i les galetes coco” i estava basat en les anècdotes dels fills del matrimoni alemany, l’Inger i la Lasse Sandberg. De fet, era una sèrie de llibre de mida petita, ideals per narrar-los als infants de cicle infantil. El de les galetes de coco, és un dels meus preferits i encara l’explico, acompanyat d’unes galetes de coco que vaig menjant mentre avança el relat, fins al sorprenent final.

Quan he vist “On són les galetes?” he recordat el d’en Martí perquè la facècia és molt semblant, igual de divertida, I amb un final també sorprenent.

En aquesta ocasió, el Cesc i l’Alabert van al camp a fer un pícnic, però com acostuma a passar, alguna cosa falla.

En Cesc ha portat una sorpresa saborosa però li diu al seu amic que no la pot obrir fins després de la migdiada. Com podem imaginar, la curiositat fa que l’Alabert no pugui esperar a obrir la capsa i oh!, descobreix que en Cesc ha cuinat les seves galetes preferides.

A partir d’aquest punt, i mentre en Cesc descansa, l’Alabert pensa que si se’n menja una, només una, no passarà res. Però la galeta és tan bona que no es pot resistir i, després d’una, ve una altra, i una altra,… i ja podeu imaginar com acaba.

Quan en Cesc es desperta, ai!, veu la capsa buida. L’Alabert intenta inventar-se alguna explicació però després se sent culpable i pensa que cal reconèixer els fets, tot i que les coses no sempre són com esperem.

Un relat molt divertit que ens parla d’amistat, paciència i demanar perdó.

Per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: On són les galetes?
Autor: Chris Naylor-Ballesteros
Il·lustrador: Chris Naylor-Ballesteros
Traductora: Núria Font i Ferré
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

«Soc un bosc», literatura de natura

Hi ha algunes editorials que inclouen en el seu catàleg llibres de coneixements sobre els temes que ens preocupen com a societat i que giren al voltant dels Objectius que marca l’Agenda 20230.

Algunes d’aquestes editorials, com Akiara o Savanna Books, fa temps que son molt sensibles; altres, com Zahorí o Combel, també han començat a publicar llibres de coneixements amb un format molt atractiu i un esperit didàctic que és d’agrair.

«Soc un bosc», tal com veiem a la coberta, no només parla boscos perquè l’autor, l’Alex Nogués, entén que tot està relacionat: Una orca té molt a veure amb un bolet, de la mateixa manera que les formigues, les àligues, els ossos i nosaltres mateixos també estem connectats.

El llibre ens recorda què és un ecosistema i ho fa de manera original i força diverit. Poc text i il·lustracions que ho complement.

Una bona lectura per a infants a partir de cicle inicial. Ideal per a clubs de lectura.

LES DADES:
Títol: Soc un bosc
Autor: Àlex Nogués
Il·lustradora: Laura Miyashiro
Editorial: Savanna
Pàgines: 46
Alacant, 2022


Els qui sou sensibles a les publicacions del que, amb molt encert, s’anomena «Liternatura» i als qui no esteu al cas de les seves possibilitat literàries i pedagògiques, els propers divendres 16 i dissabte 17 de maig tindrà lloc la quarta edició de Liternatura, el Festival de Literatura de Natura, promogut per Biblioteques de Barcelona.

Es farà a la Biblioteca Collserola – Josep Miracle de Barcelona.

En aquesta quarta edició, i amb el comissariat de l’escriptor Gabi Martínez, el festival tractarà del canvi climàtic. Des de la DANA de València fins als incendis de Los Angeles, els efectes del canvi climàtic comencen a fer estralls al nostre entorn. Com ens preparem per afrontar la nova era? Estem a temps de canviar quelcom? Enguany, Liternatura reuneix experts en plantes, horts o aiguamolls amb poetes i il·lustradors per suggerir que un altre canvi és possible.

Tota la informació al web: https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/ca/activitats/festivals-literaris/liternatura

«Una cosa» un relat bondadós per a les primeres edats

Quan posem un llibre en mans dels infants de cicle infantil, mai n’estem segur si serà una bona tria i entrarà a formar part dels seus preferits. No obstant, hi ha alguns indicadors que ens donen pistes perquè sigui ser entenedor, el infant pugui resseguir el relat i llegir i entendre les imatges.

L’editorial Takatuka acaba de traduir un àlbum escrit per Aviel Basil, un autor-il·lustrador egipci que ha seguit la fórmula tradiciconal de l’èxit.

«Una cosa» l’encerta amb el format: cantonades arrodonides, fulls de cartró que no es dobleguen, imatges apaïsades que l’infant lector pot sostenir amb els seves mans, mida ideal (21 d’ample i 18 d’alt).

També l’encerta amb els personatges. En aquestes edats, els animals ajuden a la identificació i si, com és aquest cas, per allà apareix un ratolí ja ho tindrem perquè el ratolí actua com a imant per als ulls dels infants. No sé perquè, però és així. El ratolins som com les estrelles del cinema, en quan apareix un, la resta de personatges passen a un segon pla.

Les il·lustracions destaquen pel fons neutre que ajuda a focalitzar la mirada. Com és estàtic, com un decorat de teatre, són els personatges els que van apareixent i afegint-se a la recerca de la “cosa”. Tenen tots la mateixa mida, tant és que sigui la tortuga, el conill o el ratolí. Apareixen per l’esquerra i avancen cap a la dreta, indicant-nos que la història no s’atura i que toca passa pàgina.

El relat explica que un Ratolí està molt enfeinat i cava sense parar. El Conill se li acosta i se’l queda mirant, encuriosit.
—Què busques?, li pregunta.
—Una cosa, respon el Ratolí.

El Conill no sap de què es tracta, però tant és: decideix ajudar-lo i es posa a cavar al seu costat. Van passant altres animals i l’escena es repeteix: tots s’uneixen a la recerca sense saber què deu ser això que el Ratolí busca amb tant d’afany. Entre tots arriben a la conclusió que ha de ser «una cosa bonica, brillant i grossa», i no s’equivoquen gens ni mica.

El relat, amb aquesta estructura acumulativa, permet un ritme in crecendo que ajuda a fer induccions, despertar la curiositat i les ganes de passar una pàgina rere l’altra.

La doble pàgina final ens mostra la cosa bonica, brillant, grossa i fantàstica, ideal per a ser compartida.

Alerta al talp!

Un llibre entranyable sobre la col·laboració i l’amistat que ens recorda que no fa falta cavar per a trobar coses boniques: l’únic que cal és obrir bé els ulls.

Títol: Una cosa
Autor: Aviel Basil
Il·lustrador: Aviel Basil
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 36 pàgines
Barcelona, 2025

“El nino de drap”. La història de la Núria Serrallonga, pionera en humanitzar la sanitat

La relació entre la infància i la sanitat és una preocupació de molta gent que aposta per dotar als equipaments sanitaris d’un ambient lúdic, agradable i proper als infants. Hi ha iniciatives genials que van en aquesta línia d’establir vincles i fer que les estades o visites als centres de salut i hospitals no esdevinguin tragèdies on els pares i les mares han d’estirar de la mà dels fills per entrar.

Fa uns mesos, l’Imma Palahí em va presentar la Lourdes, treballadora de l’Hospital Infantil Sant Joan de Déu i vam estar parlant de la persona que va impulsar tot aquest moviment d’humanització de la sanitat infantil, la Núria Serrallonga, una infermera i psicòloga companya d’ella a Sant Joan de Déu. Em va fer avinent que hi ha un llibre que explica l’origen i el procés d’aquesta transformació: El nino de drap. Fa poc el vaig rebre.

Fotografia extreta del web de Sant Joan de Déu

Té format de conte i ens apropa al procés de gestació d’aquest model assistencial orientat a millorar l’experiència i l’hospitalització dels infants i les seves famílies.

L’he llegit i el que explica el relat és extraordinari! Narra com la Núria va dedicar molts esforços i a viatjar als Estats Units per conèixer de primera mà la tasca de la “Child Life” figura desconeguda en el nostre país. Ella deia “Jo veia que alguna peça no acabava d’encaixar. Els nens es restablien, això sí, però mentre eren amb nosaltres, deixaven de ser nens, deixaven enrere tot el que era important a la seva vida. És clar que el primer de tot és recuperar la salut, però, i si poguéssim fer les dues coses? Guarir-los i fer-los sentir bé en un lloc tan estrany i lluny de casa”

Vaig tenir l’honor de compartir un matí amb la Núria (la primera Child Life d’Espanya) que em va mostrar quina era la seva feina i com va introduir els gossos a l’hospital, els ninos de drap per explicar als infants el procés de l’operació al que es sotmetrien, els Pallapupes o els músics, entre d’altres. Després vam fer un tomb per les diferents instal·lacions on vaig poder veure de primera mà una entrada meravellosa amb espais de joc, tobogans, parets amb enigmes, etc.

Recomano el llibre a tothom i comparteixo algunes reflexions que trobareu al web de l’Hospital de Sant Joan de Déu on podeu comprar el llibre.

“Imagineu el mateix nen a qui algú explica fins que ho entengui quin és el problema que té, amb l’ajuda d’un nino de drap. Que algú l’acompanya per aquell lloc que no coneix i li fa veure que tot plegat és allà per ajudar-lo. Que algú li deixa tocar els aparells desconeguts perquè vegi que no són monstres. Que algú li explica per què se l’enduen i convida els pares a acompanyar-lo. Que algú treballa amb les metges i les infermeres perquè les coses no li facin mal. Que algú s’inventa mil maneres de distreure’l perquè tot passi més de pressa. Que algú vetlla perquè conegui els mestres, els músics, els gossos de l’hospital… Que algú fa que pugui riure amb els pallassos. Que algú fa tot el possible perquè no deixi de fer la seva vida de nen”

LES DADES:
Títol: El nino de drap
Autora: Maria Josep Planas
Il.lustrador: Xavier Krauel
Editorial: Edicions Hospital de Sant Joan de Déu
Pàgines: 82

«L’extraordinària vida d’un gos a les últimes» per gaudir de la lectura guiada

El títol ja ens adverteix com pot acabar la història i s’agraeix perquè llegeixes les darreres pàgines amb el cor encongit i no pots evitar les llàgrimes.

El relat està narrat en primera persona per un gos, en Parrac, i entremig, a cada capítol, hi ha un breu diàleg de les persones que conviuen amb ell.
És una lectura tranquil·la, amable, de fets quotidians, del dia a dia d’un gos que conviu amb una dona, l’Anna, i el seu fill, en Pol. També apareix de tant en tant l’àvia materna i més enllà de la meitat de la novel·la apareixeran dos cadells de gat.

El vocabulari és entenedor i a cada capítol —breu— el gos recorda algun moment de la seva vida amb l’Anna i en Pol. Solen ser moments emotius, relacionats amb la natura, el menjar, les estones viscudes a la platja, etc. explicats amb paraules dolces i tendres, però que et fan reflexionar sobre el sentit últim del que fem.

A banda dels records, també hi ha un deteriorament de la salut del gos, visites a ca la veterinària, pèrdua de mobilitat, etc., fins al desenllaç fatal.

Per exemple, en una terrassa d’un càmping mentre la mare i el fill llepen uns gelats el gos, estirat als seus peus, veu una filera de formigues dirigint-se a fer un àpat amb els gotes de gelat que li cauen al Pol a terra i el gos es pregunta: Com és que son tan petites si no paren de menjar?

O quan es pregunta: com és que tots els gossos sabem nadar si no hem fet cap curset de natació?

Com podem llegir a la contracoberta:
Un relat divertit i emocionant que ens recorda que, a vegades, la felicitat s’amaga en la pluja fina del dia a dia, plena de records i històries que val la pena explicar.

M’ha agradat molt i el premi Folch i Torres 2024 que se li va atorgar és merescut.
Lectura recomanada a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: L’extraordinària vida d’un gos a les últimes
Autor: Joan Berlanga
Il·lustradora: Karina Cocq
Editorial: La Galera
Pàgines: 144
Barcelona, 2025

«Les tres pedres» d’Olivier Tallec

Fa molts anys, al voltant de la dècada dels 90, llegia uns fanzines anomenats “Mondo lirondo” i allà hi havia un personatge encantador: una pedra amb barret de cowboy que tenia pensaments curiosos i em recordava la “pedra filosofal”. El seu nom era Jack, la pedra. Divertidíssim.

Anys més tard, aquell personatge em va inspirar en un altre que formava part del projecte Somriures de l’editorial Cruïlla i anava adreçat a cicle infantil. Allà, acompanyant la Mina, la protagonista, vam col·locar una pedra al costat de la porta. La Mina i la pedra, xerraven.

Això ens recorda que al món dels contes, quan diem “En aquell temps en que les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven…” tot el que ve a continuació resulta versemblant i possible per als infants. Aquesta és la màgia dels relats que fan treballar el magí i són un aliment genial per a la imaginació.

L’editorial Birabiro, que està celebrant els deu anys de vida, ha incorporat al seu catàleg “Les tres pedres” una obra d’Olivier Tallec, amb una portada preciosa.

La història explica com les tres pedres vivien al cim d’una muntanya i cada matí el vent les feia tremolar mentre contemplaven les ovelles de la vall i observaven com creixien les plantes aromàtiques. Una autèntica vida de pedra!

Un dia, una tempesta va sacsejar la muntanya i els llamps la van partir fent que les pedres rodolessin muntanya avall i aterressin al niu d’una gralla. Allà també s’hi estava bé.

A mesura que anem passant pàgines veiem les peripècies de les tres pedres i els encontres que van tenint amb un talp, les ovelles, un gos, una llebre, etc., mentre van fent un recorregut que les portarà, sempre cap avall, a diversos indrets, fins acabar al fons del mar. Allà també hi estan bé.

Les imatges són boniques, de mida gran, i el relat és ideal per als infants dels cicles infantil i inicial.

LES DADES:

Títol: Les tres pedres
Autor: Olivier Tallec
Il·lustrador: Olivier Tallec
Traductor: Birabiro editorial
Editorial: Birabiro
Pàgines: 36
Barcelona, 2025

«La noguera», a favor de la vida

De vegades, un llibre et crida i el compres sense ni obrir-lo. Sovint l’encertes. És el que m’ha passat amb La noguera. El vaig veure, vaig llegir que l’autor és el grandíssim i admirat Gonzalo Moure, que explica històries basades en les seves observacions i autor d’un llibre que hauria de ser d’obligada lectura a les facultats de magisteri —Por qué llora la maestra— i després vaig llegir que l’editorial és Akiara que ha consolidat un projecte formidable d’amor a la terra amb llibres bonics de veres, d’aquells que agraden als amants de la liternatura. Amb això vaig tenir prou i no em vaig poder resistir a lliscar els dits per la portada per notar el batec de la noguera que hi viu al seu interior.

El llibre dóna la paraula a una petita noguera que sembla tenir els dies comptats perquè un dia de novembre, una ventada molt forta la va arrencar de soca-rel. L’arriba d’un home amb una motoserra fa témer el pitjors dels destins.

La noguera ens explica la seva vida i ens l’acabem estimant, com l’estima una nena, la mateixa que veiem asseguda sobre l’arbre a la coberta de llibre.

Aquesta història real, que va tenir lloc en un poble d’Astúries, ens recorda que la vida sempre pot tornar a brotar. Ens ho explica l’autor en un apèndix que val la pena llegir perquè sabrem com va sorgir la idea del relat.

Lectura recomanada a partir de 6 anys

Les dades:
Títol: La noguera
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Araiz Mesanza
Traductora: Elena Martín
Editorial: Akiara
Pàgines: 48
Barcelona, 2025