publicacions

by

«Som-hi, kika!», un àlbum que convida a endevinar

A la coberta ens adonem que l’estil és molt semblant al del gran Eric Carle, amb el predomini del collage, figures retallades i tècniques mixtes. El fons blanc ens agrada i entenem de seguida que serà un àlbum divertit.

Quan veiem la primera de les imatges, aquesta…


… se’ns escapa el riure perquè recordem aquella frase que diu que els gossos s’assemblen als seus amos. I és ben bé així si ens fixem en el cabell d’en Julià (l’home) que és ben bé com el pelatge de la Kika (la gossa) i a més els cordons de les sabates estan descordats i també són de mateix color.

Per reblar el clau només cal mirar la cara dels dos personatges, com si estiguessin enfadats, malcarats i amb ganes d’acabar el passeig des de la primera pàgina.

D’això va la història: En Julià passeja la seva gossa i sense que ell se n’adoni és raptada per una àguila.

Així que ara en Julià passeja la seva àguila. A la seqüència següent l’àguila serà suplanta per un tigre i veurem en Julià passejant un tigre que, al seu torn, serà suplantat per una guineu i aquesta per un pop, etc. fins al retorn a l’inici del relat.

És un viatge per coves, muntanyes i mars, on anem seguint l’acumulació d’espais extraordinaris i la sorpresa és una constant, mentre l’infant és pregunta quin animal vindrà quan passem pàgina.

Lectura recomanada per a cicle infantil.
LES DADES:
Títol: Som-hi, Kika!
Autora: Marie Mirgaine
Il·lustradora: Marie Mirgaine
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Ekaré
Pàgines: 64
Barcelona, 2024

by

«Paraules d’antes», records d’infantesa

Els qui vam néixer en l’època de la dictadura franquista, vam anar a l’escola en castellà i no teníem llibres, novel·les o tebeos en català. Els qui som de famílies provinents d’altres zones d’Espanya (en el meu cas dels país valencià) parlàvem (encara parlem) a casa amb la nostra llengua col·loquial i conservem paraules, expressions, frases fetes o referències locals que només nosaltres entenem.

I, és clar, de tant en tant, se’ns escapa algun barbarisme o diem “vale” quan hem de dir “d’acord” o “dos” en lloc de “dues” o les “nou i mitja” per “dos quarts de deu”. Ens n’adonem. Costa canviar.

Quan anem pel carrer llegim els rètols i les publicitats, la majoria en anglès, com passa amb les paraules relacionades amb la informàtica, i sembla que no ens importi sentir a les notícies “fake news”, “ bullying”, “coworking”, “spoiler”, etc.

Hi ha un llibre que m’ha agradat força i que l’editorial el recomana per a majors de 6 anys, però no sé si és per a infants. El seu títol “Paraules d’antes” ja ens informa de què va la cosa.

En format de relat amb imatges explica la història d’un nen, en Miquel i la seva àvia, la Remei, que li fa una bufanda i tot el que d’aquest fet es deriva.

A la contracoberta llegim:

Els avis d’en Miquel viuen en un poble tan petit que només hi ha un colmadu i un bart. Per això el dia que l’àvia Remei decideix fer-li una bufanda al seu nét Miquel, agafa el cotxe de línia i se’n va a ciutat perquè no té prouta llana verda.

Paraules d’Antes és un homenatge a la nostra llengua: als barbarismes, col·loquialismes i trets dialectals que sabem que no són correctes però que formen part dels nostres records d’infància i construeixen el nostre imaginari familiar.

Un regalu per llegir en família.

Llegim aquesta història farcida de les paraules que s’usaven (encara s’usen, malgrat siguin barbarismes, localismes, col·loquialismes o trets dialectals) i que ens fan somriure quan reconeixem alguna que deien les nostres mares o àvies.

Crec que és un llibre per regalar i llegir en família. I de passada, afegir les paraules d’antes que tenim a la família i que potser es perdran.

Ah! I no us perdeu la cançó que és molt pegadissa.

LES DADES:
Títol: Paraules d’antes
Autors: Ricard Farré i Àlex Pujols (duet musical Arribar i ploure)
Il·lustrador: Toni Galmés
Editorial: Cossetània
Pàgines: 40
Valls, 2024

by

«I’m a frog!» una aventura de l’Elefant i la Porqueta, amics inseparables

Gràcies al meu amic Daniel Becerra, vaig conèixer els llibres de l’elefant i la porqueta que ha escrit en Mo Willems, a qui coneixem sobretot per “No deixeu que el colom condueixi l’autobus”, editat per Andana.

“Elephant &Piggie” és una sèrie de vinc -i-cinc llibres adreçada als infants de cicle inicial.

En Mo Willem és un autor i il·lustrador dels Estats Units que va començar a treballar com a escriptor i animador per a la televisió als programes del Barri Sèsam. Ja us podeu imaginar quina mena de persona divertida ha de ser perquè a més a més de conèixer bé el món dels infants, es dedica també a crear coses noves i divertides que inclouen música clàssica, òpera, concerts de comèdia, dansa, pintura i obres digitals amb diverses orquestres prestigioses.

He sabut que s’ha fet una exposició dels seus originals al museu Eric Carle https://www.carlemuseum.org/, la qual cosa ja ens fa una idea del prestigi d’aquest artista.

He explicat alguns llibres de la sèrie sobre l’elefant i la porqueta i tenen força èxit entre els infants i per això els recomano. Jo els he aconseguit a la llibreria anglesa Come in del carrer Balmes (Barcelona).

M’explica en Daniel, especialista en literatura escrita als USA, que en Mo Willem és persona generosa fins al punt que hi ha una sèrie de l’Elefant i Porqueta on se’ls veu llegint llibres d’autors que comencen i això és una catapulta extraordinària per a aquests autors novells.

A Beascoa es van publicar alguns títols en castellà però no sé si es poden trobar o estan descatalogats. Al web d’en Willem hi ha un apartat on diu “libros en espanyol” però imagino que és només per al mercat dels Estats Units.

Si voleu conèixer una mica més a aquests autor podeu entrar al seu web: https://mowillemsworkshop.com/

A la xarxa trobareu molta informacó sobre en Mo Willem. Us recomano l’entrevista que li van fer a The New Yorker on parlar de fracassos i resiliència. Cliqueu a:

https://www.newyorker.com/magazine/2017/02/06/mo-willems-funny-failures

M’encantaria que alguna editorial publiqués la sèrie “Elephant & Piggie” en català.


by

«Soy un punto» o com aconseguir un món millor

Algunes llibreteres sovint repeteixen que un llibre és novetat per a tu quan no l’has llegit, encara que s’hagi publicat fa cinc, deu o cinquanta anys. Per a tu és novetat.

El que avui presento és una novetat per a mi, encara que es va publicar fa nou anys. No el coneixia i l’he trobat buscant textos per a un altre treball que ara no ve al cas comentar.

Quan vaig comprar «Soy un punto» em van venir al cap Leo Lionni, Peter Reynols, Hervé Tullet i Jerôme Ruillier, il·lustradors que han sabut jugar amb la senzillesa de les formes per mostrar-nos idees i missatge més o menys potents.

Hi ha molt poc text en aquest llibre de mida gran, generosa, on només es juga amb el blanc i el negre. Suficient per arribar a emocionar-nos.

A les primeres pàgines veiem la vida d’un punt negre i els altres punts negres que conviuen a les planes de la dreta (les de l’esquerra estan en blanc, buides) i ens mostren les cases on viuen, a què juguen, com són de feliços. Ens recorda a nosaltres, els habitants del primer món.

Unes pàgines més endavant apareixen a l’esquerra els punts blancs. No tenen cases, aliments ni diversió i demanen als negres si poden venir a la seva banda.

Els negres accedeixen i es produeix una mena d’invasió lenta, silenciosa, que va ocupant tot l’espai fins que no n’hi ha prou per a tothom.

A partir d’aquest moment, els punts negres entenen que han d’anar a la banda de l’esquerra i ajudar a construir habitatges, conrear els camps i fer-los veure com es pot viure bé.

La història segueix i, dins de la seva simplificació aparent hi ha un missatge profund que ens interpel·la i, sobretot, als joves lectors els obre la mirada sobre el món, els refugiats, els conflictes, etc. mitjançant petits detalls, suggeriments, que potser costen d’entendre però que van calant, referits a la necessitat de compartir, de treballar plegats, de ser positius i optimistes, perquè encara que conviure sigui senzill, en el fons, en el fons, és força complicat.

I segur que en arribar a la darrera pàgina, els vostres fill o els vostres alumnes us diran que els “punts” ara són feliços.

LES DADES:
Títol: Soy un punto
Text i il·lustracions: Carlo Macri i Carolina Zanotti
Traductora: Elena Greggio
Editorial: San Pablo
Pàgines: 48
Madrid, 2015

by

«El viatge d’en Jep» o quan el viatge és el destí

Una història que comença amb la imatge d’un personatge que trenca la quarta paret i ens mira amb posat de bon jan, agafant-se les manetes i mirant-nos amb ulls que denoten bondat, ens enamora des del primer moment i ens convertim en “fans” seus sense saber què li passarà ni quina mena d’animal és.

En Jep és convocat pel rei que li encarrega una missió perquè sap que és el animal més ràpid del reialme. Ha d’anar fins al palau del rei veí i li ha de lliurar un missatge important.

El nostre heroi surt a la carrera però no arriba gaire lluny perquè aviat, tot just arribar al primer turó, es troba amb el pare esquirol que està ferit i l’ajuda a refer-se.

Quan l’esquirol està millor, en Jep continua el viatge, però uns dies més tard, pel camí, es troba un altre animal que plora perquè ha perdut la pilota i també l’ajuda. Bé , ja us imagineu com va la cosa. Després trobarà a una mare molt esgotada amb molts fills, una cabra vella, etc. fins que finalment veu, no gaire lluny el castell del rei veí. Ah! però pel camí algú s’interposa i en Jep decideix agafar una altre camí abans no li prenguin el missatge.

Aquesta nova ruta el cansa molt i perd les poques forces que li queden. Afortunadament, una marmota el troba i se l’emporta a casa seva on l’ajudarà a posar-se bé. Passen el dies i quan vol marxar, nota que li costa separar-se de la marmota, li ha agafat “carinyo”.

Sí, al final arribarà al castell del rei però no és el castell on havia d’anar… El final no l’explico i quan el presenteu als vostres fills o alumnes fareu bé si us detureu i obriu el debat i fer inferències de on creuen que pot haver arribat.

Aquest llibre és molt original perquè la Jutta Bauer ha fet unes il·lustracions tan expressives que parlen més que el text i sobretot perquè hi ha un altre relat paral·lel extraordinari: A la part de sota hi ha una franja on anem veient, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, el que li està passant al rei durant tots els anys que en Jep triga a tornar al castell. Fascinant!

Un relat amb un missatge prou explícit i que ens recorda com de necessari és que ens ajudem els uns als altres.

Lectura molt recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El viatge d’en Jep
Autora: Jutta Bauer
Il·lustradora: Jutta Bauer
Traductora: Lourdes Bigorra
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«Los ecos del viento», homenatge a la bellesa

Agafo el llibre. Miro la contracoberta i, a part de l’inevitable codi de barres, no hi ha res. Penso que potser no cal perquè la coberta és prou explícita. O potser no.

Torno a mirar la coberta. A sota del títol —Los ecos del viento— dos noms.

El primer, Antonio García Teijeiro, nom associat a la poesia i en concret a la poesia escrita en gallec (ho heu notat per segon cognom, oi?).

El segon, Noemí Villamuza, és de la il·lustradora i, pels qui seguim la seva trajectòria, podríem afegir “pel seu estil característic” però seria una banalitat perquè si alguna característica té la Noemí és que va experimentant i modificant el seu estil, cada vegada més evocador i potent.

Fixem-ho en la imatge. Una dona que somriu, amb els ulls tancats, notant l’aire que li colpeja la cara i li remou els cabells, l’aigua (podem notar l’olor de la mar!) els cabells que també voleien i al seu cap, transparent, un ocell, una gavina, que amb les ales esteses ens recorda el casc d’Hermes (Mercuri en la mitologia romana), el missatger dels Déus de l’Olimp, el fill de Zeus i Déu dels lletrats i poetes, entre d’altres.

La imatge de la dona és bella i el posat altiu del cap, inserit a la part baixa de la coberta, i escorat cap a la dreta, ens convida a obrir el llibre i submergir-nos en aquest món oníric i meravellós que són els poemes que trobarem a dins.

Obrim i trobem uns pensament de l’autor on recorda que…

Escuché en silencio los ecos del viento. Eran versos de colores, amables limpios. Eran versos musicales, cristalinos con voz de mujer. Palabras que procedían de lugares conocidos y diversos. Muchas de estas palabras, no todas, había nacido del otro lado del océano…

És el preludi del que trobarem a continuació. Dotze poemes dedicats a dotze dones escriptores, de països com Uruguai, Argentina, Xile i Espanya.

Cada poema va acompanyar de la il·lustració d’una imatge femenina. N’hi ha de totes les edats: bebès, nenes, noies, adolescents, dones, àvies, soles o en grup, jugant, ballant, estimant.

En els poemes, l’autor expressa idees i emocions segons l’estil de cadascuna de les poetes: Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Maria Cristina Ramos, Mercedes Calvo, Maria Elena Walsh, Maria José ferrada, Cecília Pisos, Rosalía de Castro, Beatriz Giménez de Ory, María Teresa Andruetto, Laura Devetach i Gloria Fuertes.

Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.

LES DADES:
Títol: Los ecos del viento
Autor: Antonio García Teijeiro
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Pontevedra, 2024

by

«Ànec coix, gallina cega», on els desitjos es fan realitat

Hi ha històries que t’arriben al cor perquè són positives, emocionants i amb un final que et fa veure com és de bonica la vida quan es comparteixen els anhels, les pors o els neguits.

Mirem la coberta i llegim el títol: Ànec coix, gallina cega. La imatge ens mostra un ànec i una gallina. Entenem que són els protagonistes d’aquesta història i els veiem avançant cap a la dreta, la gallina amb pas ferm i l’ànec a lloms de la gallina amb un somriure que ja ens avisa com n’és d’espavilat.

A la contracoberta ens indica que “aquesta és la història d’un ànec coix i una gallina cega que emprenen un viatge per trobar un indret on els desitjos es fan realitat” I és així, talment.

Tot comença en un pati on viu un ànec coix a qui no visita mai ningú fins que un dia apareix per allà, perduda, una gallina cega que vol viure una aventura i vol que els seus desitjos, tots els seus desitjos, es facin realitat.

I ja els tenim a punt de marxa, fent el primer pas, dos animals amb dues percepcions de la vida diferent i una gallina cega que necessita algú que li faci de guia. Els primers dies tot va prou bé però, a mesura, que avancen, la caminada es fa més perillosa i més cansada.

La gràcia del relat rau en un diàlegs molt ben trobats, amb els dos animals discutint i reconciliant-se i anem veient com es van transformant: l’ànec que era molt poruc es va fent més valent i fins i tot s’atreveix a ballar amb la gallina qui, al seu torn, entén que de tant en tanc cal descansar i que els seus desitjos també poden ser uns altres a mesura que avancen.

Hi ha escenes molt emotives com quan han de creuar un barranc profund i passen molta por, o quan han de pujar la muntanya i l’ànec diu que no pot amb la crossa i la cama coixa.

Al final, els lectors ens adonem igual que li passa a la gallina on han anat en realitat. Recordeu ¡Qué bonito es Panamá!? Doncs per aquí va la cosa.

L’altre encert d’aquest relat són les encertades il·lustracions de Jörg Mühle.

No sé si arribarà a publicar la segona part però aquesta primera tindrà molt de recorregut, segur.

Un apunt de la versió alemanya és que aquest relat s’ha representat com a obra de teatre, amb gran èxit.

Lectura recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Ànec coix, gallina cega
Autor: Ulrich Hub
Il·lustrador: Jörg Mühle
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 96
Barcelona, 2024

by

«EL CAVALL TARONJA» a la revista Guix d’Infantil

Al número 123 del mes de març de 2024, presentem una proposta d’activitat a partir del llibre “El cavall taronja” de Hsu-Kung Liu, editat per Thule. Les activitats estan pensades per als infants del segon cicle d’Educació Infantil.

A l’escola vetllem perquè els infants mantinguin relacions amistoses amb els altres. Sabem que les amistats no han d’estar condicionades a interessos, ans al contrari, han de ser triades lliurament. Per tal que això sigui possible, hem de trobar moments i espais per a la conversa on es puguin mostrar models reeixits a imitar.

Si facilitem que els infants aconsegueixin establir vincles d’amistat positius, estem afavorint un millor creixement i que les possibles sensacions d’exclusió desapareguin.

Una bona manera d’aconseguir-ho és mitjançant la lectura de relats com el del cavall taronja, que explica la història d’un cavall que no ha perdut l’esperança de trobar el seu germà. Només té una pista: La meitat d’una fotografia. Pensa que si troba qui té l’altra meitat trobarà el seu germà.

La història és tendra i emotiva i les il·lustracions, molt acolorides, són potents i traspuen alegria.

«El cavall taronja» és una bona lectura per entendre quins lligams ens uneixen als altres, més enllà de la genètica. És un viatge físic a la recerca del germà perdut, però també és un viatge de creixement personal perquè permet diferents activitats relacionades amb la comunicació oral, l’expressió, la comprensió i el diàleg.

També es pot llegir en castellà a la revista Aula d’Infantil.

Si voleu llegir la proposta la podeu trobar a la secció “Menjallibres”.

En aquest mateix número, hi ha un monogràfic dedicat a l’aigua com a font de vida i d’aprenentatge, molt interessant.

by

«Salvatges i homes» et colpeja fort

Si us va impactar l’anterior relat d’Annelise Heurtier, autora de Sweet Sixteen, aquest Salvatges i homes també us deixarà petja.

D’entrada, crida l’atenció la coberta i penses que és un muntatge però t’equivoques perquè és real i la història que llegiràs gira al seu voltant, o millor dit, al voltant d’un dels homes que hi apareixen.

La novel·la explica com, l’any 1931, un jove canac, de nom Edou, una mica rebel, quan s’assabenta que alguns dels seus amics han estat seleccionats per anar a Paris on es farà una gran mostra de la cultura de Nova Caledònia —una mena d’exposició universal (exposició colonial, en deien)— decideix que ell també hi anirà.

Ho aconsegueix amb una estratègia curiosa i quan arriba a París, es trobarà tancat durant mesos en una mena de cabanes senzilles i obligat a actuar per al públic parisenc fent de salvatge, antropòfag menjador de carn humana i vestit com hem vist a la coberta. És un zoo humà.

Quan vaig arribar a aquest punt de la lectura, vaig tancar el llibre i vagi començar a investigar si realment hi havien hagut zoos humans i, oh! Sorpresa! Era una pràctica (o negoci) estesa per diferents països d’Europa, al nostre també. Vaig recordar la polèmica que hi va haver amb “el negre de Banyoles” i tot va començar a encaixar. Mira que n’arribem a ser de bèsties!

Si aneu al cercador i escriviu “zoos humans” o similar trobareu moltes evidències (textos i sobretot imatges) d’aquesta pràctica, sortosament prohibida actualment.

Edou i els seus companys han d’actuar per a un públic que va a veure com criden com caníbals, vestits amb collarets, mig despullats, fent balls de guerra inventats, etc.

En paral·lel, l’autora ens presenta un personatge inventat que pertany a la classe alta, a una bona família, i aquest noi, de nom Víctor, per casualitat descobreix que els canacs parlen francès, saben llegir i escriure, pensen, son cristians creients i han estat enganyats per fer aquesta pantomima.

A partir d’aquell moment, en Víctor farà tot el possible per desemmascarar l’engany.

Amb els dos punts de vista, ens podem fer una idea precisa de com va començar el racisme, la força de la propaganda, què van ser els zoològics humans, com els nadius de diferents zones del món van ser absorbits i culturitzat.

Una lectura recomanada per a joves, a partir de quinze anys.

Hi ha un encertat epíleg d’Antumi Toasijé, historiador panafricanista, expert en antirracisme, i president del Consejo para la Eliminación de la Discriminación Racial o Étnica (CEDRE), en el que fa un recorregut per la història dels zoos humans i del racisme a l’estat espanyol.

LES DADES:
Títol: Salvatges i homes
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Elisabet Ràfols-Sagués
Editorial: Pagès
Pàgines: 244
Lleida, 2024

edició original francesa

by

«Moments de lectura a casa» a la revista Viure en Família

La revista Viure en família del mes de març tracta de temes tan interesants com l’alimentació complementària, els ritmes i rituals, els efectes de l’adversitat i la sexualitat i adolescència.

Estic content perquè em van demanar unes reflexions o consells adreçats a les famílies sobre la lectura en família. Imagino que és arrel dels resultats de les proves que es passen als infants i joves sobre comprensió lectora i l’allau de comentaris i titulars periodístics alarmistes i exagerats. Recordo que va causar cert estupor i indignació una carta que la Consellera d’Educació adreçava a les famílies el mes de desembre on feia una crida a acompanyar els nois i noies en l’estudi i la lectura.

L’articlet l’he titulat “Moments de lectura a casa” el trobareu a la secció “Mirades” i parlo d’entendre que casa nostra és un lloc segur, un lloc de confiança, sense perill i on els infants estan sota la mirada protectora dels adults. A més, la casa està plena de lectures i només es tracta d’explorar aquest món inacabable de paraules que ens poden suggerir mil i una aventures.

A la cuina, per exemple, hi ha textos per llegir (a les begudes, a les caixes de cereals); al bany, hi ha oportunitat d’intentar descodificar què vol dir tot el que hi ha escrit al tub de dentifrici; al menjador sol haver-hi revistes, diaris, jocs de taula, llibres, i és probable que a l’habitació dels vostres fills i filles hi hagi còmics i llibres.

I tot seguit presento algunes activitats que en el dia a dia es poden organitzar de forma senzilla.
Si el voleu llegir, el trobareu al número 103 de la revista Viure en Família corresponent al mes de març 24.

Més informació a:
https://www.grao.cat/revistes/revista-viure-en-familia/