LIJ

by

«Papelucho», un clàssic de la literatura infantil xilena

L’any 1954 és l’any que vaig néixer i, és clar, els llibres que van veure la llum aquell any tenen especial significació per a mi, com El senyor dels anells o Hem caminat damunt la lluna. Per això, quan m’ha arribat el primer Papelucho l’alegria ha estat gran. Bé, en realitat m’han regalat la edició completa (dotze llibres) i el nino que també va a l’estoig. He acabat de llegir la primera aventura i tinc feina per anar llegint la saga completa. A poc a poc i gaudint-la.

Papelucho és el protagonista d’una sèrie de llibres infantils, escrits per la xilena Marcela Paz, que narren les aventures d’un nen de vuit anys.

Els llibres estan escrits en forma de diari pel nen Papelucho, el personatge principal. Les seves aventures són molt conegudes i molt llegides a les escoles de Xile. De fet, alguns dels llibres formen part del pla de lectura.

M’ha agradat comprovar que el relat no adopta el to moralista que pensava trobar, donada l’època en que va ser escrit. M’ha costat, això si, llegir alguns fragments pel llenguatge peculiar del text i els girs idiomàtics, però entenent el context es pot endevinar què vol dir tal o tal altra expressió.

Les aventures de Papelucho són idees que succeeixen principalment dins del seu cap. El nen és enginyós i imaginatiu, sempre intenta solucionar els problemes i, com es pot imaginar, les coses acaben pitjor del que estaven.

En aquests temps que veiem com l’allau de novetats (moltes prescindibles) ens aclapara i el temps passa sense poder llegir ni la desena part del que es publica, m’ha fet pensar que es podria posar el fre i reduir el nombre de novetats i recuperar aventures extraordinàries que ens van fet passar molt bons moment i uns mesos després van desaparèixer del mercat.

És un pensament que em volta pel cap i no és només cosa meva. Recentment he parlat amb una companya que fa una feina extraordinària llegint amb els nois i noies Les aventures de Tom Sawyer. També m’han arribat comentaris de persones que es dediquen a la prescripció i recolzen la idea de la poca qualitat literària d’alguns dels llibres que es publiquen. Potser és el mercat, el negoci.

LES DADES:

Títol: Papelucho
Autora: Marcela Paz
Il·lustradora: Rommy Rivera
Editorial: SM Chile
Pàgines: 144
Santiago de Xile, 2023

by

Una nova edició de «La Setmana del Llibre en Català»

Fa dies que es va anunciar el programa de “La Setmana del Llibre en català”. Enguany se celebrarà del divendres 19 al diumenge 28 de setembre de 2025.

El lloc és el mateix de l’anterior edició, el Passeig Lluís Companys de Barcelona. No sé ben bé què ha passat perquè no es torni al Moll de la Fusta, al meu entendre amb molta millor ubicació.

Pel que fa a les novetats, s’ha anunciat que hi haurà més expositors que l’any passat. En total
93 casetes i 312 expositors, entre editorials, llibreries i institucions.

Una novetat que valdrà la pena de visitar serà el laboratori d’Ibbycat per a nens i nenes.

La programació d’activitats estarà formada per recitals, presentacions, converses, pòdcast, taules rodones, homenatges, debats, concerts, lliurament i celebració de premis literaris i altres activitats per a infants, joves i adults.

Si voleu conèixer què es farà cada dia, només cal entrar al web de la Setmana i allà ho trobareu tot molt ben detallat. Cliqueu a https://lasetmana.cat/

by

Tertúlia clandestina #14: L’ofici d’escriure per a infants i joves

L’any 2006 vaig tenir l’oportunitat de reunir al voltant d’una taula a en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, dos dels autors de literatura infantil i juvenil que van ser precursors, allà pels anys seixanta del segle passat, de l’impuls de la literatura en català. En aquella reunió ens van explicar un munt d’anècdotes sobre els seus inicis com a autors. En Joaquim i en Sebastià tenien altres feines com a modus de subsistència perquè viure d’autors no era, encara, viable.

En la conversa es va parlar de l’editorial “la Galera”. Deia en Sorribes:

Andreu Dòria, fundador de La Galera, va fer que El zoo d’en Pitus iniciés la col·lecció «Els Grumets de la Galera». A partir de llavors, cada any el premi formava part d’aquesta col·lecció. Cada llibre d’«Els Grumets» que obtenia el premi Folch i Torres era un èxit assegurat perquè hi havia una generació de pares i mares que volien que els seus fills i filles llegissin en català.

I en Carbó ens recordava com era l’escola de la època:

Un llibre en català en un centre docent era un fet extraordinari. La primera escola on vaig anar va ser l’IPSI, en companyia de Robert Saladrigas. Recordo que vam entrar gairebé d’amagat perquè tot era molt complicat. En vam sortir entusiasmats.
Una vegada què vaig visitar una escola pública d’una zona deprimida, l’associació de pares havia fet un esforç per recollir dues mil pessetes per pagar-me. No ho podia acceptar i els vaig dir que se les gastessin en llibres per a la biblioteca. Ens sentíem prou retribuïts podent parlar amb els infants de llibres en català.

Si us interessa, podeu llegir l’article que en va sortir de la trobada clicant a:

Feu clic per accedir a gu33011.pdf

Uns anys més tard dels primers llibres que arribaven en català a l’escola, el 1974 —encara en l’època del franquisme— vam conèixer la persona que hem convidat a la tertúlia clandestina. És també, d’alguna manera, memòria de l’eclosió del boom de la literatura per a infants i joves d’aquests darrers 50 anys i forma part del selecte grup dels “senyors escriptors”.

A la tertúlia ens explicarà com s’ho ha fet per escriure (i publicar) més de dos-cents llibres i en comentarem alguns.

No cal ni dir-ho que serà una tertúlia molt i molt emotiva.

No podem explicar més, perquè com sabeu aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà. Amb les pistes que us hem donat podeu fer la vostra “porra”.

Recordeu:
Data: dijous 3 d’octubre de 2024
Hora d’inici: Les sis de la tarda, com sempre.
Hora d’acabament: dos quarts de vuit de la tarda, aprox.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Guaraçú

Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (línia 1, la vermella)

by

Gràcies!

Hi ha números rodons que marquen un canvi. Quan fas anys i comences una nova dècada, per exemple, sol ser una data assenyalada i hi ha qui ho celebra de manera extraordinària. No sé per què però ens ajuda a recordar que el temps avança. No m’agrada gaire mirar enrere i segueixo la màxima del Chico Ocaña quan cantava (l’any 2010, precisament) allò dels avions que no tenen retrovisors. De tant en tant, però, toca aturar-se i recordar d’on venim i on ens hem equivocat.

Fa catorze anys, el 5 de juliol del 2010 vaig pujar una primera entrada al blog. Des d’aquell dia, han estat 1595 més. En aquest temps he anat incorporant seccions (l’il·lustrador el mes, biblioteques de pel·lícula, etc.) que després han desaparegut i han estat substituïdes per altres.

De tots aquests anys hi algunes dades que potser no coneixeu perquè estan al darrera i indiquen quins han estat els any amb més visites (els de la pandèmia, com podeu imaginar), quina va ser l’entrada més comentada, quin dia de la setmana sol ser el més freqüentat, etc. No té més importància, però divendres passat, el comptador de visites va arribar al milió i em va fer content.

Durant aquest període de temps, hi va haver un parell de decisions que em van amoïnar (relativament).

Una va ser la publicitat que apareixia quan es visitava el blog. Em molestava i vaig contactar amb l’empresa que gestiona wordpress perquè no volia que hi hagués cap mena d’anunci. Es va poder resoldre, lògicament amb diners que cada any he d’abonar perquè no us destorbin amb anuncis de roba, mobles o altres productes que diuen que ens fan la vida més fàcil. És, mes o menys, com la ràbia que ens fa quan paguem per usar el transport públic i ens hem d’empassar anuncis institucionals, esportius, cinematogràfics, etc. a les andanes, mentre esperem l’arribada del metro.

L’altra va ser, la insistència d’alguns amics que em deien que escrivís en castellà i arribaria a més lectors. Doncs, probablement hagués estat així. De fet, tota la meva escolarització va ser en castellà i recordo que la primera vegada que vaig tenir una assignatura de llengua catalana va ser a la “normal” (així es deia l’escola de mestres, ara facultat de pedagogia, crec). Ho vaig resoldre amb els traductors que hi ha a la banda dreta on, a més del castellà, es pot llegir en èuscar, gallec, anglès i francès.

També hi ha qui em pregunta per les hores que em suposa mantenir el blog al dia (o bloc, que hi ha qui ho escriu així) i no són tantes. Hi dedico un dia a la setmana i prou. Programo les habituals tres entrades i els dies assenyalats es pugen automàticament.

«La invitació a la lectura» em serveix de diari de les coses que em van passant i les notícies que envolten aquest fantàstic món de la literatura infantil, la biblioteca i l’escola. També m’ha permès conèixer un munt de gent amb qui comparteixo idees, recursos i vivències. Són persones que m’ajuden molt amb els seus comentaris, sempre positius. Bé, també hi ha gent amb la “pell fina” que s’ha molestat per alguna omissió o opinió contrària, però no es pot evitar i de la conversa sol sortir l’entesa.

A tots vosaltres, especialment als 2586 subscriptors, moltíssimes gràcies per ser-hi!

by

Nathalie Parain, pionera de la il·lustració per a infants

Sovint recordem a il·lustradors que anomenem “clàssics” com Lionni, Sendak, Ungerer o Carle perquè van obrir nous camins en el món de la literatura infantil i juvenil. Hi altres que no són tan coneguts però que molts anys abans van experimentar amb aquest art adreçat als infants i, d’alguna manera, podríem considerar-los els pioners.

Fa cosa d’un mes, les companyes del grup de treball em van regalar la biografia de la Nathalie Parain, de la que tenia només coneixement d’un llibre que porta per títol “Faites votre marché” publicat el 2012 però que originalment es va publicar per primera vegada l’any 1935. És un àlbum on una mare i una filla passegen pel mercat i van anomenant amb precisió cada objecte, botiga, fruita, peix, etc que troben, enriquint el vocabulari dels joves lectors.

El llibre del que us parlo és la biografia dedicada a Nathalie Parain.

Qui va ser Nathalie Parain?

(Natalia – Natacha Tchelpanova) (nascuda el 1897 a Kíev, i morta el 1958) va ser una dissenyadora d’origen rus, que va arribar a París el 1928. La seva carrera com a il·lustradora va començar l’any 1930, amb la publicació de l’àlbum “Mon Chat”, un exemple d’estètica constructivista per la geometrització de les formes i els jocs de provinents de l’avantguarda russa de la època.

A la contracoberta de la seva biografia llegim:

“Aquesta gran artista va deixar la seva empremta en la història del llibre infantil d’una manera decisiva. Formada a l’escola de l’avantguarda russa, va emigrar a França amb el seu marit, Brice Parain. Aleshores va començar una llarga i fructífera col·laboració amb Paul Faucher per als àlbums de Père Castor”

El llibre té tres parts. La primera és una entrevista de la Michèle Cochet a la filla de Nathalie, la Tatiana Mailliard-Parain, que ens explica un bon grapat d’anècdotes i mostra documents inèdits, conservats per la família.

La segona i la tercera són dos extensos articles de Michel Defourny i Claude-Anne Parmegiani que presenten respectivament els àlbums de Père Castor i les il·lustracions de Contes du chat perché.

L’entrevista val molt la pena perquè veiem que la relació entre mare i fila no va ser del tot com ens podem imaginar. Llegim que segons la filla, la N. Parain no tenia gaire interès pels infants i la feia servir com a model. Només cal veure aquesta imatge de “Faites votre marché” per entendreu. Mireu:

És un volum de 228 pàgines on he aprés molt de com treballava aquesta dona i m’ha agradat com estan explicades i analitzades les diferents obres i etapes per les que va anar passant com a artista. M’ha impressionat entendre l’ús de les diagonals en les seves il·lustracions. Per exemple quan analitzen la coberta de “Ja fais més masques”, veiem que Nathalie Parain dissenya la portada amb un nen i una nena que sostenen cadascun una màscara: les quatre “cares” formen així una diagonal Est (Japó) – Oest (continent africà), simbolitzant els pobles del planeta.


O la imatge que encapçala aqeusta entrada i que correspon al conte popular Baba Yaga, que ens mostra una diagonal formada pel riu i una segona on veiem la nena protagonista fugint per l’angle oposat dels animals. Tot el relat està farcit de diagonals que afegeixen dinamisme i a cada pàgina podem observar aquesta manera de presentar els personatges.

Mireu, per exemple, aquestes dues il·lustracions:

Però de tot el que conté aquest assaig em va semblar brillant la part on parla de la relació de la N. Parain amb la pedagogia de l’època i les referències a l’escola Decroly belga, al suís Ferrière i a l’Education Nouvelle francesa, que ens recorda la tasca de Ferrer i Guàrdia.

L’obra de Nathalie Parain va preparar el terreny per a les futures generacions d’il·lustradors que no haurien existit sense la tasca admirable que va dur a terme en aquell moment.

Un llibre per als estudiosos de la història de la il·lustració infantil que val molt la pena. L’editorial MeMo ha fet una bona feina i el llibre com a objecte és bonic, bonic.

Gràcies pel regal, companyes estimades!

LES DADES:
Títol: Nathalie Parain
Autors: Michèle Cochet, Michel Defourny i Claude-Anne Parmegiani
Editorial: MeMo
Pàgines: 228
Nantes, 2019
Idioma: Francès

by

Christian Bruel i la literatura compromesa

Seguir a les xarxes socials el que es cou perquè et permet saber què s’està publicant o està en camí.

Aquests dies, a l’ID, he vist que l’editorial EntreDos (de qui em considero seguidor fidel) té previst publicar aquest setembre “La historia de Julia” de Chistian Bruel. El cor se m’ha accelerat i, de poc, que no acabo a l’hospital amb un atac de nostàlgia.

Tenia aquest llibre en una publicació que va fer Lumen amb un altre títol (Clara, la niña que tenia sombra de chico) i conservo Lison y el agua dormida, una altra de les seves obres.

També els de l’editorial “El jinete azul” van fer una publicació, no recordo l’any.

Potser és per l’edat (va néixer el 1948) i perquè ens va tocar viure la segona meitat del segle XX, entenc perfectament la seva trajectòria. En Bruel va ser, a més a més d’autor compromès, editor de literatura infantil combativa i a favor de les noies. Va tirar endavant dos projectes editorials bonics de debò, curts però bonics. Un va ser “El somriure que mossega” (Le sourire qui mord), amb seu a París i la seva idea era publicar amb una visió que pretenia allunyar-se de la imatge carrinclona, estereotipada i conservadora que s’oferia de la infantesa i apostar per una literatura activista, emancipadora i combativa. Un fill de la revolució del 68, vaja.

L’any 1975 es va publicar L’Histoire de Julie i es van vendre més de cinc mil exemplars, tot un èxit, tenint en compte que les autoritats franceses responsables de les publicacions per a infants i joves el van qualificar, entre altres adjectius, com a pornogràfic.

Mireu què hi deia en Bruel:

“Considero que la publicació de quasi tots els nostres llibres són actes profundament polítics en el sentit que són propostes de resistència a l’ordre de les coses i que lluny d’indicar una línia, confien en lectors considerats còmplices i desperten un escrutini crític. És en això, sens dubte, on el polític i l’artístic poden anar de la mà.»

Si podeu, esteu al cas i doneu-li una oportunitat a aquest conte. No sé si ara el publicaran amb la versió inicial i sense censura però segur que les il·lustracions de l’Anne Bozellec us agradaran. Fixeu-vos en els cabells de la noia fets a tinta. Són una meravella.

Felicitacions a les exploradores d’EntreDos per la recerca i recuperació dels bons clàssics de la LIJ.

by

Tertúlia clandestina amb la Noemí Villamuza

El passat dimecres, 17 de maig, vam fer la tertúlia clandestina #8 amb el títol «Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants».

Abans de presentar la Noemí Villamuza, la convidada, vam explicar la coincidència que aquell mateix dia a Galícia era festiu perquè celebraven el dia de les lletres gallegues en record a la publicació dels “Cantares galegos” de Rosalía de Castro i, esclar!, com que l’Espai està situat al carrer Rosalía de Castro, la referència era obligada. Teníem prevista la lectura del poema Adiós ríos, adiós fontes (el podeu llegir al web de la fundació Rosalia de Castro: https://rosalia.gal/planeta-rosalia/adios-rios-ao-espanol/)

Adiós ríos, adiós fontes
adiós, regatos pequenos;
adiós, vista dos meus ollos,
non sei cándo nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde m’eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei.
[…]

I si la voleu sentir cantada en la meravellosa veu d’Amancio Prada, cliqueu a https://www.youtube.com/watch?v=HKvC53AVQRw

Però no vam llegir aquest poema perquè uns dies abans la Noemí havia participat en unes jornades a l’illa de La Palma i les havien titulat “Bolboretas” — una paraula que en gallec vol dir “papallones”— i així és que vam recordar el conte que va escriure Xabier P. Docampo amb el mateix títol, publicat l’editorial Everest.

Després dels agraïments corresponents a la Biblioteca Tecla Sala pel préstec dels llibres de la Noemí Villamuza, a les persones assistents per la seva presència, a l’empresa Juvé&Camps per seu suport i també a Telepizza per la seva col·laboració desinteressada, vam comentar el perquè del títol («DIBUIXA’M UN XAI») i les referències al llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.

Vam recordar que el segon capítol comença amb l’aviador intentat reparar el motor del seu avió i se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
— Si us plau… dibuixa’m un xai!

L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.

Després hem repartir una caixa que recorda aquest relat.

També hem explicat el perquè de la contrasenya (Ecolines). Sempre és una pista per intentar esbrinar qui vindrà. En aquest cas són uns retoladors especials que usa la Noemí per fer esbossos.

La presentació de la convidada va ser molt fàcil perquè només va caldre preguntar-li com va començar a dibuixar i ens va explicar detalls sincers de la seva infantesa i joventut, i els estudis que va fer fins que va començar a publicar les primeres il·lustracions per a l’editorial Anaya.

És una persona propera, entranyable, càlida i sensible que ens va obrir el seu pensament i ens va il·luminar (millor, il·lustrar) sobre aquest món de la literatura infantil i juvenil i com aconseguir que un text esdevingui quelcom emotiu gràcies a les imatges tendres i boniques que es capaç de mostrar-nos amb uns traços i unes línies que transmeten sensibilitat.

Li vaig mostrar el primer llibre on vaig veure les seves il·lustracions (L’Óscar i el lleó de correus) i li vam mostrar l’activitat que havíem fet amb els alumnes de l’escola, allà pel curs 2003-04, si no m’equivoco.

Després, a partir d’exemples ens va explicar com s’enfronta a un text per donar-li forma i ens va explicar el procés de realització d’un àlbum, un poemari o un relat, des del seu punt de vista. Ens vam centrar en els llibres “ABCdario”, “Els germans Cor de Lleó”, “Geografia humana y otros poemas”, i “Libro de nanas”.

També ens va explicar anècdotes i moments emotius que li han aportat les connexions amb persones que han conegut a Glòria Fuertes, el tracte amb diferents editorials, la relació amb la Marta Bercebal i el tàndem “Grillo en casa”, etc.

I vam tenir temps perquè ens mostrés alguns originals, ens llegís un llibre-poema i acceptés el repte de pensar en veu alta com dibuixaria un text que li vam passar sense que l’hagués vist.

Si voleu conèixer què fa la Noemí Villamuza, podeu trobar molta informació al seu web:
https://www.noemivillamuza.com/

Podeu veure un petit vídeo amb algunes imatges significatives de la tertúlia, a continuació.

https://youtu.be/8d96kqsOpL8

by

«Lectures que fan lectors», ressenya al Blog de l’Escola de Llibreria

Un dels responsables del blog de l’Escola de Llibreria és l’Amadeu Pons. Li estic agraït perquè de tant en tant em convida ressenyar algun llibre i em manté al dia del que es publica relacionat amb el mon de la literatura en general (estudis, informes, llibres, etc.)

El propòsit del blog de l’Escola de Llibreria és divulgar notícies relacionades amb el sector de la llibreria a Catalunya i al món, i facilitar el coneixement d’organismes, llibreries i fonts d’informació relacionades. El podeu consultar a: https://fima.ub.edu/edl/ca

Ara s’ha publicat una ressenya sobre «Lectures que fan lectors», de Cristina Correro i Joan Portell on comento de què va i què m’ha semblat.

Si li voleu donar una ullada, cliqueu a:

https://fima.ub.edu/edl/ca/lectures-que-fan-lectors-de-cristina-correro-i-joan-portell

by

«Hi havia una forma» a L’Ofici d’Educar

Els llibres que presentem a l’Ofici d’educar els triem amb antelació. Normalment cada tres mesos programem els següents. El d’aquesta setmana el teníem pensat des de finals de febrer Procurem que es trobin vius i siguin fàcils de localitzar a les biblioteques i llibreries.

de vegades, com ha estat aquest cas, les casualitats són extraordinàries perquè justament aquest “Hi havia una forma” acaba de ser nominat per al premi “llibreter” juntament amb “la sopa del senyor Lepron” (que també vam presentar als llibres per somiar) i “La casa blava”.

“Hi havia una forma” és un conte fet amb figures geomètriques, un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.

Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…

Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa.

Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.

És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.

I com a cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre que es presenta i que gràcies a la col·laboració de les editorials el regalarem a una de les persones que contestin. Aquesta setmana la pregunta per participar al concurs de “llibres per somiar”

Quina forma té la Princesa del conte?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de maig.

La guanyadora de l’anterior concurs del llibre “El món de Sofia” és la Mónica Morales. L’enhorabona!

El podcast de la secció, aquí:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/hi-havia-una-forma-de-gazhole-i-cruschiform/audio/1170574/

Si podeu, escolteu tot el programa o llegiu l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa sobre un tema que pot semblar força punyent (de fet, ho és) però que es va tractar amb molta elegància i delicadesa per part dels convidats que hi van venir.

Amb el títol “Com podem aturar l’escalada de suïcidis de menors?” Els intents de suïcidi d’adolescents es triplica després de la pandèmia. L’antídot? Visibilitat, escolta, vincle, ajuda, pedagogia i esperança.

by

Tertúlia clandestina #7: A TRES BANDES

“Nadal a 3 bandes”

Potser alguns recordareu un programa que es feia a TV3 fa cosa d’uns vint-i-cinc anys i que es deia Nadal a tres bandes. Era una emissió d’un programa únic que es feia cada any i tot i que el Nadal i el billar no tenen, aparentment, relació directa, es va convertir en un clàssic, una cita ineludible per a molts de nosaltres.

A tres bandes és el títol de la propera tertúlia clandestina i com podeu imaginar parlarem de literatura infantil i juvenil, tot i que, com el Nadal, la literatura infantil i juvenil no té relació directa amb el billar, en principi.

Potser també recordareu “El color del dinero” una de les millor pel·lis de billar, relacionada amb un campionat d’aquest entreteniment. El protagonista és en Paul Newman però també apareixen joves actors que després seran estrelles com John Turturo, Forest Whitaker o Tom Cruise. La gràcia és que l’èxit del film va portar a una efervescència pel billar als EEUU. Però a El color del dinero, el campionat de billar és només l’entreteniment perquè la pel·li, en realitat, tracta altres temes més profunds.

Igualment a la tertúlia, el billar ens servirà per recrear l’atmosfera dels salons i poca cosa més. El que explicaran les persones convidades (tres, com les bandes) és de com triar els llibres de lectura per a infants i quins criteris hem de seguir per recomanar-los.

Ens acompanyaran llibreteres High level i segur que els seus consells i les seves propostes seran molt ben rebudes.

Saber quin llibre agradarà als infants no és fàcil. És una pregunta que ens fem sovint i no hi ha una fórmula màgica que determini si tal lectura serà adequada. Cada infant té el seu ritme i les diferències entre ells (encara que siguin de la mateixa edat) són evidents quan ens referim als seus interessos i a les seves habilitats. També influeix l’entorn on viu, la seva personalitat i els seus gustos.

Tal com passa amb els aliments, és bo que hi hagi una dieta de lectures variada: llibres més exigents, llibres més senzills, llibres de poesia, còmics, de coneixements, etc.

Es tracta d’oferir lectures de qualitat, que enganxin, que plantegin històries emotives, que estiguin ben escrits, que la història tingui interès per als infants, que les primeres pàgines tinguin força narrativa i que el final tanqui els conflictes i ofereixi solucions positives.

També es parlarà dels errors més freqüents a l’hora de triar llibres per als infants.

I, com si es tractés d’una mena de Pre-Sant Jordi, es mostraran alguns dels llibres que caldrà tenir en compte per a les compres de la propera festassa de la literatura infantil a casa nostra.

Un parell de recordatoris:

La contrasenya per accedir a l’Espai Llamps i Centelles, en aquesta ocasió és CARAMBOLA, però si mostreu el carnet VIP podreu entrar directament.

Enviarem, uns dies abans, un correu electrònic directament a les persones que formeu part del grup dels habituals, per recordar-vos (que no caldrà perquè segur que ja l’esteu anotant) la trobada.

Ah! Hem aconseguit un patrocinador que ens convidarà a una copeta de cava (del bo).

I agraïm molt la col·laboració inestimable de la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet.

Si us animeu, ens veiem d’ací uns dies.

RECORDEU:
Tertúlia clandestina “A tres bandes”
Data: dijous 23 de març de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Contrasenya per accedir: Carambola
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)