Si sou d’anar d’excursió a la muntanya i us agrada fer bivac, segurament el que us explicaré no us sorprendrà. I sobretot, si heu fet nit per la zona del Pirineu, el lloc on es poden veure —amb una mica de sort, això sí— una mena d’animalons anomenats «Iris».
En Ramon Besora, que és un gran coneixedor de la fauna del Pirineu (i també de les tradicions antigues) ens explica que “Els iris són uns petits animals nocturns que habiten generalment en comunitat als afores de pobles d’alta muntanya on els cels, a la nit, s’omplen de lluna i són especialment lluminosos.”
En Ramon ho sap molt bé perquè ell n’ha vist i ha pogut explicar-ho a la Zuzanna Celej que, amb la traça i la paciència que té amb els pinzells, ha fet una representació plàstica precisa i preciosa perquè en gaudim tots plegats.
Es dóna la coincidència que estem entrant a la tardor, una de les millors èpoques per veure els Iris, i que el llibre acaba d’arribar a les llibreries, per a gaudi dels amants de les històries boniques.
Una presentació? N’hi hauran vàries. La primera, a la nova llibreria «El Teler», al carrer de Sant Miquel, 3A, d’Esparreguera, l’11 de novembre de 2022.
També es farà una presentació a la llibreria «Lectors al tren!» de Rubí, el 18 de novembre. I n’hi haurà alguna més…
Estic agraït a en Ramon perquè ens ha permès col·laborar preparant la proposta didàctica. Tot han estat facilitats i bones recomanacions per fer una guia que creiem serà d’utilitat.
LES DADES:
Títol: Els Iris Autor: Ramon Besora Il·lustradora: Zuzanna Celej Editorial: Joventut Pàgines: 32 Barcelona, 2022
A la revista GUIX d’INFANTIL núm 116 corresponent als mesos de setembre- octubre, a la secció «Menjallibres», hem publicat una píndola pràctica basada en el llibre “Truman” de Jean Reidy, editat per EntreDos. En castellà, a AULA DE INFANTIL.
Expliquem que la presència d’animals a l’aula té beneficis perquè millora les interaccions entre els infants, permetent que comparteixin la cura, l’alimentació o la preocupació per l’animal. Milloren les relacions, la comunicació i la confiança entre els nens i aporten suport emocional als infants amb dificultats socials.
També recordem que la literatura ens permet entrar en aquest món fascinant de les connexions amb les mascotes i ho centrem en el llibre “Truman” que ens narra les vivències d’una tortuga que viu en un pis d’una bulliciosa ciutat, amb la seva propietària, la Sara. Un dia, la tortuga s’adona que la nena li ha deixat set mongetes verdes al seu plat (dues més de l’habitual) i comença a sospitar que alguna cosa diferent és a punt de passar. També veu com la nena prepara una motxilla més gran de l’habitual, i després es fa un petó al dit, l’hi acosta a la closca i li diu “Sigues valenta!”… A continuació, la Sara se’n va.
A l’article també expliquem algunes activitats que es poden fer amb aquests llibre, abans, durant i després de la seva narració.
Podeu llegir l’article sencer entrant al web de l’editorial Graó:
Definitivament, aquests any quedarà en el meu record com «L‘any dels talps», sobretot per l’experiència viscuda amb els amics de “La talpeta que volia saber qui li havia feta allò al cap” però també perquè aquest juliol he conegut a un altre talp, més antic però igual d’entranyable i estimat pels infants. Es diu KRTEK —en txec, l’idioma original de la sèrie de llibres i pel·lícules d’aquest animal— i té un historia curiosa.
Tot va començar l’any 1956, a Praga. Un il·lustrador, Zdeněk Miler, volia crear un personatge per explicar als nens com es fabrica la roba. Al seu imaginari estava Disney i per això va triar un animal. Com que els que li agradaven ja formaven part dels dibuixos animats de la factoria americana, va triar un talp. La primera pel·lícula sobre el talp es va projectar al Festival de Venècia i va tenir tan bona rebuda que van proposar-li fer altres episodis. Se n’han fet una cinquantena. Tenen entre cinc i deu minuts de durada i estan pensats per a infants de dos i tres anys. Com que les volien exportar a d’altres països i la seva intenció era que fossin fàcilment compreses, van optar per incloure només sons, exclamacions curtes que expressessin els sentiments dels personatges. Se’ls va ocórrer que les filles d’en Miler fossin les narradores d’aquests sons no figuratius i, alhora, els servien de testimoni dels seu procés de creació i així podien veure si el missatge arribava o no als infants.
Zdeněk Miler va néixer el 1921 i va morir el 2011 (Foto: Nguyen Phuong Thao, MF DNES)
El talp o, millor, El petit talp i els seus amics (la granota, l’eriço, la rateta, el conill) es presenta en format de petits contes per somriure, amb un missatge harmoniós amb la natura. Imagino que quan van ser creades, el 1956, a l’altra banda del mur, volien ser una alternativa a les històries que es produïen als Estats Units.
Si viatgeu a Txèquia, els trobareu a les llibreries, però també a les botigues de souvenirs i de joguines.
L’Editorial Ekaré ha traduït alguns dels títols emblemàtics d’aquest personatge com el primer “Topito y los pantalones”
Si voleu veure algunes pel·liculetes d’aquest talp, ho teniu fàcil: Aneu a youtube i escriviu “the little mole” o “krtek”.
Com cada estiu, limitem les entrades d’aquest blog a una per setmana, els dimecres.
A la darrera revista «GUIX INFANTIL» de juliol del 2022, la Diana Comes i la Núria Vouillamoz parlen d’un llibre mític dins la literatura infantil. Segurament l’heu tingut a les mans i us ha enamorat. “El Pollo Pepe”, personatge entranyable és el protagonista d’aquest article on expliquen entre altre coses que:
En Pep és un conte que atrapa als més menuts i menudes des de la coberta. Per què? Per la simplicitat del personatge, un pollet anomenat Pep, i perquè connecta amb el moment evolutiu del primer any de l’infant; amb l’exploració sensorial corporal i les necessitats bàsiques, especialment l’alimentació. Aquests primers mesos de vida esdevenen una etapa de canvis constants: en la forma de caminar i desplaçar-se; en el desig de descoberta, que evoluciona de l’interès pel propi cos a l’interès pel món que ens envolta; en el descobriment del llenguatge oral i musical. L’infant també indaga tot un ventall de nous aliments a través dels sentits: tacte, olfacte, gust, oïda, vista. Quin millor company per endinsar-se en aquest camí que el nostre pollet, que endrapa menjars suculents com blat de moro, ordi o civada.
Després desgranen un seguit de propostes didàctiques, seguint el seu model de treball a l’Institut de la Infància (minimons, safates sensorial, peces soltes, etc) i apunten que:
Aquestes propostes són només un punt d’inspiració i un bon pretext per introduir la literatura a l’aula dels nadons, amb l’objectiu d’anar creant infants lectors des de ben menuts a través de la lectura d’imatges i l’acompanyament de l’adult de referència.
El podeu llegir sencer a la revista GUIX D’INFANTIL (AULA DE INFANTIL en castellà) núm. 115.
Els qui coneixeu a en Ricardo Alcántara sabeu que és un tipus extraordinari que no té mai un “no” per a ningú. Sabeu, també, que els seus relats són com ell: positius, amb una mirada oberta, sense prejudicis ni moralines.
L’últim que ha publicat és aquest «Corneli i Garcia» i ens explica tres episodis de l’amistat entre l’elefant Corneli i el ratolí Garcia. M’ha recordat a «Sapo y Sepo», aquella parella entranyable d’Arnold Lobel.
El llibre està estructurat en tres històries d’unes vint pàgines cadascuna, amb il·lustracions boniques de la Sophia Touliatou que ocupen, en alguns casos, bona part de les dues pàgines.
La primera història es titula “Bons amics” i, si voleu, podeu gaudir de la veu d’en Ricardo, llegint-la, a continuació.
La segona història “En Corneli tenia els ulls brillants” ens narra els intents de l’elefant per fer cara d’enfadat fins que, finalment, entén que és millor anar de cara i deixar-se estar de romanços.
La tercera “El concurs de disfresses” és força divertida perquè l’elefant intenta trobar una disfressa que li escaigui i fins que no la troba no para d’emprovar-se la de pirata, de príncep, de fantasma, etc. Però no us explico com acaba perquè sinó no té gràcia.
Si teniu fills o alumnes de 5 anys, els podeu llegir aquests històries i segur que passaran una bona estona. Si són més grandets, podran atrevir-se ells sols perquè el text segueix una seqüència repetitiva i lineal. També podeu llegir de forma compartida i llavors el plaer serà doble.
El llibre es queda una mica curt i volem més episodis. Crec que és a propòsit. Segurament, aquest serà el primer volum de noves aventures d’aquest parell de bons amics.
LES DADES: Títol: Corneli i García Autor: Ricardo Alcántara Il·lustradora: Sophia Touliatou Traductora: Aurora Ballester Editorial: Combel Pàgines: 72 Barcelona, 2022
«Un ou és silenciós» és un llibre de natura escrit per la Dianna Hutts Aston, autora dels Estats Units, especialitzada en llibres de coneixements. De moment, l’editorial EntreDos ha traduït “Una llavor dorm” i “Un ou és silenciós”. Imagino que, més endavant, aniran traduint la resta de llibres que formen part d’aquesta col·lecció, com “Un niu fa soroll”, “Una papallona és pacient”, “Un escarabat és tímid”, etc.
Dels dos que he llegit, crec que “Un ou és silenciós” enganxarà més als infants. Bé, al menys a l’infant que jo vaig ser fa uns quants anys li hagués agradat saber més coses dels ous. Recordo que, en arribar les vacances d’estiu, allà al poble, acompanyava a l’avi matern a feinejar pels camps i, de tant en tant, ens aturàvem i em mostrava meravelles com plantes, insectes i altres bestioles. Però quan trobàvem algun niu, l’avi s’esplaiava i m’explicava històries fascinants dels ocells que a un infant de ciutat com jo li semblaven extraordinàries.
Per això dic que la lectura d’«Un ou és silenciós» atraparà més als infants.
És un llibre ben editat, de format gran, entretingut i educatiu. Em recorda recorda un àlbum semblant que va editar Cruïlla fa uns anys i que tenia unes mides enormes, amb solapes, pestanyetes, siluetes i secrets a cada pàgina.
Què aprendran els infants amb aquest llibre?
Començant per les guardes, veuran que a les del davant hi ha una pila d’ous de totes les mides i colors. Quan vagin a les del darrera podran veure els animals que han sortit d’aquests ous i descobriran que la majoria són d’un color diferent. El plomatge dels ocell no correspon al color dels ous. Així, l’ou d’oriol és rosat i l’ocell és groc, per exemple.
Després, quan vagin avançant trobaran una frase poètica que encapçala cada doble pàgina i ens mostra coneixements extraordinaris com els colors, els textures o el creixement de l’animal a l’interior de l’ou. De tota manera, allò que el fa realment interessant no és només la informació. Cal deturar-se a admirar el bon treball de la il·lustradora, la Sylvia Long, que transforma el llibre en quelcom força especial i bonic.
El final és espectacular perquè ens mostra l’eclosió d’un ou de camallarga americà i a la pàgina següent veiem els pollets que han sortit. Preciós.
En aquest llibre trobareu més de seixanta tipus d’ous d’ocells, rèptils i insectes.
Seguirem amb interès aquesta col·lecció de llibres adreçat a infants a partir de 4 anys
LES DADES: Títol: Un ou és sorollós Autora: Dianna Hutts Il·lustradora: Sylvia Long Traductora: Susana Tornero Editorial: EntreDos Pàgines: 40 Blanes, 2022
Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
A la revista GUIX INFANTIL número 114, de maig del 2022 a la secció «Menjallibres» publiquem una pràctica basada en el llibre «Blas!» escrit i il·lustrat per Elena Hormiga i editat per Apila. L’àlbum ens recoda que less mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat.
Probablement, teniu a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. El mateix passa quan es parla de tortugues, ocells, hàmsters, gats i, sobretot, gossos.
Amb els animals domèstics, a més, hi ha possibilitat de portar-los a l’escola, veure com són en realitat, com caminen, què mengen, etc.
Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, i tot allò que s’espera d’ell.
Però Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.
En aquestes mateixa revista trobareu articles i reflexions força actuals i necessaris, començant per l’editorial i sobretot pel monogràfic dedicat a l’educació científica.
M’ha agradat veure que la meva amiga Raquel Fernández també hi participa a la revista fent un parell de ressenyes de llibres per al 0-6.
Ahir, al suplement «Criatures» del diari ARA, la Mar Domènech va fer un article sota el títol:
Resumeix algunes idees seves i de les persones que hi hem col·laborat reflexionant sobre si realment els animals com a protagonistes dels relats infantils segueixen sent un bon refent o ja han passat de moda.
La Maria Carme Bernal, professora emèrita de la Universitat de Vic, del departament de filologia i didàctica de la llengua i la literatura i professora de literatura infantil, la doctora Cristina Correro, professora de literatura infantil de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Nantes, i jo mateix hem anat opinant sobre el tema.
Si sou fans de la trilogia del barret d’en Jon Klassen, esteu de sort perquè acaba de sortir un àlbum de cent pàgines amb cinc històries d’amistat i de frustracions protagonitzades per una tortuga i un armadillo que us farà riure i pensar alhora.
Són cinc capítols que expliquen aventures de tres animals (tortuga, armadillo i serp) amb un humor hilarant i divertit que combina un suspens visual amb unes històries força originals. Recomanem llegir-les en veu alta.
A la primera història, es veu una tortuga que està contenta al lloc on està però quan arriba l’armadillo i li diu que té un mal pressentiment, ai! Discuteixen si el lloc on està és un bon lloc o és millor canviar a una altra zona. Bé, ja heu entès de què va la cosa. Si no ho heu captat, torneu a llegir el títol i ho entendreu… La roca és el protagonista i augura un final fatal. De roques en coneixem algunes mítiques com la de Sísif o la de Prometeu però aquesta caiguda del cel ens ha robat el cor.
A la segona història, veiem a la tortuga caiguda al terra d’esquena però no vol admetre que necessita ajuda. Típic dels nens.
Al tercer capítol, l’armadillo i la tortuga s’imaginen com podria ser el futur, però l’arribada d’un extraterrestre ho complica tot.
A la quarta, l’armadillo i la serp gaudeixen de la posta de sol.
A l’última història, veurem perquè està enfadada la tortuga.
Són cinc situacions explicades de manera extraordinària, amb unes il·lustracions sublims que ajuden als infants a parlar del que estan veien.
Il·lustracions de mida gran i només amb una franja blanca al capdamunt on va el text.
Les històries recorden una obra de teatre perquè l’escenari no es mou i els diàlegs tenen una força narrativa i dramàtica fortíssima. De fet, Jon Klassen empra sovint en els seus llibres la tècnica teatral de la quarta paret on veiem sovint els seus personatges dialogant amb el lector, més o menys com altres llibres del tipus “No deixeu que el colom condueixi l’autobús” “El mur al mig del llibre” o “Un llibre”.
Una altra gràcia de l’àlbum és que permet a l’infant anticipar què passarà (o millor fer prediccions, encertades o no) del que trobaran quan passin pàgina. Per exemple, sabem que la roca caurà (ho diu el títol) però la cosa és saber quan i on caurà. I al damunt de qui.
Ah! I els ulls dels animals són la cosa més increïble que fa en Klassen. Ens miren directament amb una expressió formidable, com si parlessin. LES DADES: Títol: La roca del cielo Autor: Jon Klassen Il·lustrador: Jon Klasen Traductor: Salvador Figueirido Editorial: NubeOcho Pàgines: 100 Madrid, 2022
La invitació a la lectura 